FINS SEMPRE MONTSERRAT
Ahir, ens va deixar la Montserrat. Ens
deixà físicament, però sempre –en podeu estar ben segurs- romandrà entre
nosaltres.
Fa uns dies, el passat dia 15, patí un
vessament cerebral. A partir del moment en que en Josep Mª ens ho va fer saber,
hem estat seguint –amb angoixa però, també, amb fe i esperança- l’evolució d’aquest
ensurt.
La ciència –segur- ha fet tot el possible; en
la distancia els nostres pensaments i oracions els han fet costat però,
finalment, la natura i Déu –davant la nostra impotència i enuig- han imposat la
seva voluntat. La seva dura i, vist des de la perspectiva humana, injusta
voluntat.
Aquells qui vulgueu i pugueu, podeu fer
costat a en Josep Mª, els seus fills i familiars dirigint-vos, aquesta tarda a
partir de les 18h al Tanatori de Sancho d’Àvila (sala de vetlla 21) de
Barcelona.
La cerimònia de comiat serà demà dia 27 de
febrer, a les 13h 10’, al mateix Tanatori.
Els poetes sovint saben trobar i posar
paraules al lloc i en moments on la majoria som incapaços de fer-ho. Permeteu-nos,
doncs, recórrer a en Josep Mª Andreu -del qual reproduïm un dels seus versos-
que, estem segurs, agradaran a la Montserrat:
SI
UN DIA SÓC TERRA
Si
un dia sóc terra,
si
un dia sóc pols,
que
sigui d’aquesta
que
han trepitjat molts.
I
l’ànima, l’aire
que
passa pels pins
i
fa aquesta flaire
que
avui porto dins.
Si
un dia sóc terra,
que
ho sigui, en secret,
d’aquesta
que els segles
han
fet i han desfet;
d’aquesta
que és nostra
amb
pluges i amb fang,
amb
sol que fa crostes
i
amb plor que fa sang;
que
ningú no m’endevini
que
només un gra de blat
creixi
fort i s’il·lumini
del
no-res que hauré donat.
Si
un dia sóc terra,
si
un dia sóc pols,
que
sigui d’aquesta
que
han trepitjat molts;
d’aquesta
que encara
puc
prendre i besar;
si
un dia m’empara
més
meva serà.
Descansa
en pau, bona amiga. Mai t'oblidarem.
