 |
| La Torre Lluvià des del camí que porta a Cal Cuques |
RUTA
PER L’ENTORN DE LA RIERA DE RAJADELL AMB
l'INICI I EL FINAL A LA
TORRE LLUVIÀ.
Tornen-hi.-
Darrerament
tenim molta sort amb el bon tracte que ens fa el temps en les
sortides. Un cop més hem ensopegat un dia fantàstic, entrats de fa
poc en la tardor -i desprès d’un període de fortes pluges, més
aviat forts aiguats...- el passat dijous ens va fer, per a caminar,
un molt bon dia: sol amb algun núvol -per a fer bonic-, gens de
calor -ni fred- i un dia serè i molt agradable.
Puntuals,
com sempre, al voltant de les 10 del matí, ja érem tots i totes al
espai d’aparcament que hi ha a tocar de la Torre Lluvià. Feia
setmanes que no ens veiem i, com el retorn dels infants a les
escoles, les espontànies mostres d’alegria i fraternals
salutacions no s’han fet esperar...
L’esmorzar.-
Aprofitant
el maleter obert d’un dels cotxes, hi muntem una improvisada
«paradeta» amb les olives i la bota de vi, i ens disposem a
esmorzar.
Els qui ja ho han fet abans de sortir de casa, aprofiten per a
visitar els exteriors -un tancat els impedeix acostar-se a l’edifici-
de la
Torre Lluvià (el
seu interior només es pot visitar, en dies i hores concertades,
previ contacte amb l’Ajuntament de Manresa).
Gairebé davant d’on
hem aparcat els cotxes hi ha l’escultura «Somnis
arrelats» de
l’artista Àngels Freixanet instal·lada en aquest lloc l’any
2021. Una
mica més endavant, al poc de sortir, al mig del Pla de Cal Cuques, veiem una altra escultura (una mena d’ou...),
«El
fluir de la terra»
d’en Xavier Sis; en podeu veure més dins de l’ Itinerari
d’art
de l’Anella Verda:
(https://web.manresa.cat/media/docs/docsArticle/15087/microscopies_2021_m_co._1pfd).
 |
| Somnis arrelats d'Àngels Freixanet |
 |
| El fluir de la terra de Xavier Sis |
La
torre
Lluvià o
Vil·la
Emília
va
ser construïda, l’any 1896, per la voluntat de l’empresari
tèxtil Josep Lluvià i Vidal (el nom de Vil·la
Emília
és per la dedicació a la seva esposa Emília Serramalera i Oller).
És
una casa d’estiueig modernista amb elements historicistes que es
troba situada en plena Anella
Verda de Manresa,
formant part de l'itinerari de la Riera
de
Rajadell.
El seu disseny va ser encarregat a l’arquitecte manresà Ignasi
Oms
i
Ponsa,
deixeble d’en Lluís Domènech i Montaner.
L'edifici principal és una casa senyorial de caràcter
residencial-rural, envoltada de camps de conreus i bosquets. És de
planta quadrada i la conformen tres cossos: el central de tres pisos
d’alçada i amb una torre de planta octogonal i els dos laterals,
adossats al principal, que tenen dos pisos d'alçada. L’edifici va
mantenir l’activitat agrícola i recreativa fins a mitjans del
segle passat. A partir de llavors, la finca va anar canviant de
propietaris (el 1954 deixà de pertànyer als Lluvià). Aquest fet va
contribuir a agreujar, a causa de la manca de manteniment, l’estat
del conjunt arquitectònic. L'ajuntament de Manresa va adquirir
l’edifici a principis del 2012, en un estat gairebé ruïnós.
Entre 2014 i 2015 s'hi van dur a terme obres de restauració per tal
de transformar-lo en un punt turístic i centre d'interpretació de
l'Anella Verda de Manresa. Les obres de millora i adequació de
l’espai han continuat fins el 2019, juntament amb les primeres
iniciatives de replantació de vinya i olivera en els terrenys de la
finca.
 |
| Vil·la Emìlia o la Torre Lluvià |
Comencem
la passejada.-
Agafem el camí carreter que va cap a Cal
Cuques, ja dins el terme de Sant Joan de Vilatorrada, una altra gran masia. La pista mor en direcció a l’interior
d’aquest mas. Agafem, sense entrar-hi, un corriol que, a
l’esquerra, passa a tocar d’un artístic pou i es va internant
dins d’un bosc de pins i roures.
 |
| Cal Cuques, al fons. Nosaltres seguim per l'esquerra. |
 |
| Pou de Cal Cuques |
Passem
per sota d’un viaducte de la C-37 (Eix
Diagonal).
Hem llegit que aquest petit viaducte es va fer per la pressió
popular i dels l’ajuntaments per protegir el Bosc
de Cal Cuques,
amb la presencia de grans exemplars de pi pinyer d’entre 80 i 100
any de vida.
Continuem
enfilant-nos suaument, per dins del bosc. Passem per l’anomenat
Antic
Camí
de
Cal
Cuques,
un camí d’origen romà -i potser encara més antic- que durant
segles va ser una de les principals vies de comunicació de la
Catalunya central. A partir del segle XVIII amb la construcció de la
nova via que unia Manresa i Barcelona per Can Maçana, aquest camí
es convertí únicament en secundari i ramader. El camí conserva
part de les parets laterals construïdes amb murs de pedra seca i
trams enllosats amb pedres planes o excavats a la roca, amb una
amplada mitjana de 140 cm.
 |
| Detall del antic camí de Cal Cuques |
Arribem
a un punt on veiem, de lluny, la gran casa o mas de La
Morera
o
Ca la Morera,
una
antiga
pagesia
que,
entre el 1903 i el 1905, el també empresari tèxtil Josep Portavella
i Cots convertí en una senyorial casa modernista. Com la Torre
Lluvià es, també, obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa.
 |
| La Morera de lluny |
 |
| La Morera de més aprop |
Una
mica més endavant, també al fons dalt la serra i envoltat de bosc,
distingim el gran casal de La
Noguera o
Can
Gallifa
que, amb les seves grans dimensions, les neogòtiques torres còniques
i nombrosos detalls modernistes no ens passa desapercebut. Adquirida,
el 1862, per l’industrial de Manresa Francesc Gallifa i Parera,
que encarregà al ja esmentat arquitecte Ignasi Oms i Ponsa la
transformació d’una vella masia -segurament anterior al segle XVI-
en la seva casa senyorial. Ha sigut hotel, restaurant de luxe i, des
del 2010, propietat de la família de joiers manresans Tous.
 |
| La Noguera de lluny. Al fons, a la dreta, la muntanya del Collbaix. |
 |
| La Noguera de més aprop |
Arribem -al final de la pujada- al que, segurament, és el punt més alt del recorregut d'avui. S'imposa doncs un breu descans:
Al
poc travessem, per damunt d’un pont, la via -única- del tren, de
la RENFE, que va fins a Lleida. Ens hi fem les fotos del grup.
 |
| Les fotos del grup d'avui. En dues fotos per a poder sortir-hi tots. |
A
partir d’aquí el camí va baixant cap a la Riera
de
Rajadell.
La travessem per damunt d’un pas fet amb petits cilindres de
formigó. El camí de baixada, en algun lloc, es veu erosionat pel
pas de l’aigua -segurament de les darreres i fortes pluges- però
per la riera en prou feines en baixa.
Passem
a tocar del Pi
panxut,
un pi amb un cert bony al tronc que alguns identifiquen amb una
«panxa»...
 |
| El Pi Panxut |
Arribem
al Gorg
Blau
que a
més de ser un bonic gorg, format pel continuat pas de la riera per
damunt d’una capa de conglomerats, és un punt d’accés còmode a
l’aigua i una cruïlla de camins excursionistes i, per això, molt
visitat. No és gaire profund i la seva poca fondària el fa ideal, a
l’estiu, per al bany. Hem trobat l’aigua força tèrbola,
vermellosa -suposem que per l’arrossegament, en les darreres
pluges, de la terra argilosa dels entorns-. Hem vist en nombroses
fotografies i comentaris que, normalment, en molt poques ocasions,
l’aigua és blava, gairebé sempre és terrosa. Per tant -com passa
amb el riu Danubi- el topònim no li escau, no és Blau, però així
es com tothom el coneix.
 |
| L'anomenat Gorg Blau |
Arribats
en aquest punt de la caminada, els companys que han preparat la sortida i ens fan de guies, no es posen d’acord. Un diu que cal
travessar , a l’alçada del gorg, la riera -com que hi baixa poca
aigua, no és gaire difícil- i continuar per un camí que veiem -amb
algun pal indicador- a l’altra riba.... L’altre company, proposa
continuar per un sender que voreja -riera amunt- la riera fins a
trobar -diu- un pont i des d’allà agafar el camí que ens
retornarà fins a la Torre Lluvià. No estem perduts... Com sempre:
«nosaltres no ens perdem mai», son els camins els qui sovint
s’amaguen.... Seriosament, tenim molt clar on som i on volem
anar... per tant, de «perduts» rés...
 |
| Que és per aquí.... Que és per allà... |
Anem
be de temps i decidim continuar -fent cas a un dels companys- pel
costat de la riera. El camí, per dins del bosc de ribera, és
planer, ombrejat i molt agradable. Arribem, no a un pont -en el
sentit estricte del terme- sinó a un ample «passallis», fet de
formigó, que ens permet passar, còmodament, la riera. Ara si,
continuem -per l’altra riba- riera avall. Fins que arribem, ja a
l’altre costat, a l’alçada del Gorg Blau i al punt que hem vist
fa una estoneta. La anada i tornada per un i altre costat de la riera
ha valgut força la pena, diem sincerament.
 |
Les vores del camí son plenes de bolets. D'els "consells"
d'aquest boletaire, però, jo no m'en fiaria.... |
Un
cop a l’alçada del Grog Blau –en aquest costat de la riera, un
veritable encreuament de camins- s’imposa un nou debat: per on
tornem al lloc d’inici de l’excursió ?, dels cinc o sis camins
que hi ha, quin és el que ens convé ?. Hi ha un pal amb indicadors,
però en cap llegim «Torre Lluvià» o «Cal Cuques».... S’imposa
la reflexió serena i una improvisada assemblea... Però, com que
-afortunadament- tenim cobertura... la consulta a les
diferents rutes dels mòbils, és obligada..., finalment és en Joan P. el qui, de
forma clara i indiscutible, en troba el camí: «Es aquest», diu,
«tenim uns 17 minuts de camí fins on tenim els cotxes», afegeix.
No aplaudim però, amb el consens dels altres «cercadors de rutes»
li fem cas.
 |
| "Vinga colla, que encara farem tard al dinar... !!!" |
La
natura, però, encara ens ofereix una nova sorpresa: un petit pi
recargolat.
Una curiositat més per afegir al recorregut -de natura i modernisme-
d’avui. Mireu:
 |
| El Pi cargolat: un altre que no tenia clar per on tirar... |
El
camí puja -la riera, evidentment, corre pels indrets més baixos-
pel serrat que envolta «Cal Cuques» abans, però, tenim de
travessar -de nou- la via del ferrocarril que va cap a Lleida. Ho fem
per un pont,
força més antic que el que hem passat al camí d’anada, aquest és
fet amb una volta de maons i, tot i que també hi apreciem pedres i
morter, les baranes -molt malmeses- també son fetes de maons.
 |
| El, segon, pont del ferrocarril |
Una
darrera pujada i ja som a l’alçada de Cal Cuques. Una mica més
endavant ens crida l’atenció -ja ho ha fet a l’anada- una petita
casa, sembla una endreçada cabana,
amb notables i artístics detalls: porxos, taules i bancs de pedra,
portada, finestres, teulada enllosada,...No n’hem sabut trobar el
nom, però evidentment és obra d’una persona sensible i amb gust
artístic.
 |
| Artística cabana. Detall 1 |
 |
L'artística cabana. Detall 2
|
 |
| Vinga, colla, que ja hi som...!!! |
Arribem
al punt d’inici de l’excursió, l’aparcament de la
Torre Lluvià, desprès
d’haver fet, segons els nostres equips de mesura, uns 6 km de
recorregut amb uns desnivells acumulats de +/- 71 m. La passejada,
penso, ha estat molt be: distreta, poc complicada i apta per a
tothom... !!! Que més volem ?. Doncs, si, un bon dinar... !!
 |
| Final de la ruta a peu.... Ara a dinar...!!!! |
 |
| El recorregut d'avui. |
El
dinar.-
En la «Crida» d’aquesta sortida ja hem explicat que el recorregut
de la caminada era l’»excusa» per a poder anar a dinar a «El
Berenador» del Parc de l’Agulla de Manresa... Però cal reconèixer
que la passejada, també ha estat molt be: «Natura, modernisme,
companyerisme, una mica d’exercici, alguna xerradeta -a les pauses
o en les baixades...- i a temps per anar a fer les cerveses i a
dinar... !!!
Un
cop al Parc de l’Agulla de Manresa, aparquem els cotxes a la gran
esplanada que hi ha sota «El Berenador».
Entrem
al restaurant, just a l’hora acordada: dos quarts de dues. Clavats
!!!. Ja hi tenim la taula -una llarga taula- parada. El fet de tenir
ja triats els plats que vol cadascú -ho hem dit forces vegades-
facilita, a nosaltres i als hostalers, molt la feina i ens estalviem
allò que, ens havia passat algun cop, de sentir que: «...d’aquest
plat, només ens en queden dues racions...» o d’això ja no ens en
queda...., trii una altra cosa...» Un cop més ens ha sortit tot
rodó. Ens porten les cerveses i tot seguit els plats triats.
 |
| Diferents moments del dinar |
És
evident que no perdem la gana... deu ser cosa de l’exercici fet o
de que tot te molt bona pinta.... Per uns moments, s’han apagat les
converses i tothom va «per feina»... !!!
Timbals
d’escalivada amb formatge de cabra, esqueixada de bacallà, risotto
amb bolets, amanida de la casa, crema de carbassa i pastanaga,.... de
primers; calamarsets a la planxa, xurrasco a la brasa, albergínia
farcida de carn i verdures, botifarra de pagès «eco»,... de segons
i un ampli assortit de pastissos, mató amb mel i/o gelats de
postres. Tot molt bo i be.
Amb
els cafès sortegem el vi de la Terra Alta, amb l’etiqueta
commemorativa de la sortida d’avui. No us ho creureu, però hi ha
gent amb sort.... (però que no s’hi acostumi... que cal
repartir-ho una mica....). Un altre cop, la passada sortida "sense
truc, ni embolic» ja li va tocar, l’afortunada ha estat la
Conxita. Enhorabona !!!
 |
"Sense trucs, ni embolics...."
Un altre cop li ha tocat a la Conxita... !!! |
Demanem
el compte, fem números, paguem i, després d’agrair als qui tant
be ens han ates, ens acomiadem -ben segur- fins a una altra ocasió.
Propera
sortida.-
La
propera sortida, si Deu i la Mare Natura volen, la tenim programada
per al dijous
dia 6 de novembre
Ja
anirem anunciant al Blog i pels mitjans habituals -correu electrònic
i txat de WhatsApp- on anirem i els detalls de l’excursió. Fins
llavors doncs, gràcies un cop més, per la vostra companyonia,
amistat, col·laboració i -si podeu- participació.
Text.-
Pep
Fotografies.-
Joan B., Enric C., Rosa L., Josep F. i Pep.
Ruta
Wikiloc.- Joan P. :
https://loc.wiki/t/234201448?h=5m6xd69omn&wa=sd&la=ca
Disseny de l'etiqueta del vi, commemorativa.- laia@eleidisseny.com
