 |
| El Salt de la Tosca, a la Riera de Marfà |
CRÒNICA, MÉS GRÀFICA QUE LITERÀRIA, D’UNA
PASSEJADA PER LA RIERA DE MARFÀ
Ja ens ho havia advertit en Joan Miquel, el nostre «home del temps» de capçalera: «El pronòstic -que us vaig anunciar- millora: a primera hora del dijous farà fresca però després, amb algun núvol i clarianes, el dia s’aguantarà...». I així ha estat. Fins i tot, en les pujades assolellades, en plena primavera, hem notat una mica de calor.
Hem de fer constar, així mateix, que l’organització de la sortida -feta pels germans Cots- ha estat de categoria, impecable. Moltes gràcies, Mireia, Mercè, Walter i Enric... sou uns veritables professionals, no us heu deixat cap detall !!!.
Ja som a Moià.-
Quan, de bon matí (poc abans de les 9), hem arribat a Moià ja tenien a punt, a peu de carretera i a tocar del Parc Municipal, als germans Cots amb uns grans rètols indicant-nos on teníem d’aparcar els cotxes... Que bo !!.
Després d’estacionar els 8 vehicles, en un apropiat espai d’aparcament. Han vingut les salutacions i, sense entretenir-nos gaire, hem fet cap al Parc Municipal que porta el nom d’en Francesc Viñas, un dels molts fills il·lustres de Moià (com el Conseller en Cap, Rafael de Casanoves; l’esmentat tenor Francesc Viñas; el dibuixant Picanyol autor del personatge Ot el Bruixot de la revista Cavall Fort, ... i el nostre company Ricard, fill també de Moià i on hi passà -com ens ha anat explicant mentre en recordava alguns indrets- forces anys de la seva infància).
L’esmorzar.-
Avui som una bona colla -21 excursionistes-, només d’entrar al Parc -en una mena de bancs que hi ha al voltant del sorral amb alguns jocs infantils, com gronxadors, tobogants i un petit tren de fusta- hi muntem la paradeta.
Acompanyem els entrepans o la fruita de l’esmorzar amb les olives, el vi, l’aigua i, avui -gràcies als benemèrits Mª Rosa i Jaume- recuperem la vella tradició de portar un gros termo de cafè... En aquest temps primaveral i a aquesta hora del matí, a fe de Déu, s'agraeix... En Carles, com que sap que molts (i moltes) som llaminers, treu la bossa amb un bon munt de bombons de xocolata... Que més volem... !!!
Passejada pel Parc Municipal de Moià.-
L’Enric ens va fent de guia (i en Ricard hi va afegint records i vivències de la seva infància..). El Parc Municipal és, actualment, un espai inclòs a l’ Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Havia estat part de la finca -Cal Cristo- d’en Josep Coma, mort el 1915, paraire de professió i home de negocis. Des del 1935 és parc municipal. Hi fem una llarga passejada contemplant-ne les dues romàntiques glorietes, una circular i l’altra octogonal; un vell colomar; l’estany amb un brollador de rocalla al mig, amb ànecs i tortugues; és, així mateix, un espai amb força vegetació amb grans arbres i camins, que conserven l’ambient noucentista de l’època.
Ens aturem, una estona, en una amplia zona amb gespa, amb unes porteries de futbol i una mena d’escenari circular. Hi ha també el monument a Francesc Viñas obra de l’escultor Josep Clarà. Ens explica l’Enric, que en aquest indret es celebra, cada 17 d’agost, des del 1905 -només es va interrompre la seva celebració durant la Guerra Civil i l’any 2017 a conseqüència del atemptat, precisament també el 17 d’agost, a les Rambles de Barcelona- la Festa de l’Arbre Fruiter, sota el lema: «Qui estima els arbres, estima les persones...» És una festa tradicional -emmarcada dins la Festa Major de Moià- que, des del seu origen, fomenta la protecció de la natura, la millora de l’economia pagesa i el civisme de la societat.
Comencen
l’excursió.-
«Jo obriré la marxa, aneu-me seguint amb els cotxes...» ens diu l’Enric, quan acabem d’esmorzar i sortim del Parc. Així ho fem.
Sortim de Moià per una pista asfaltada. Passem a tocar de camps, on hi pasturen alguns cavalls, i alguna masia. Al cap de poc, la pista deixa l’asfalt i es transforma en un paviment més pedregós però de bon passar.
Anem seguint la petita vall que forma la Riera de Castellnou (tributaria de la Riera de Marçà, que trobarem més endavant). L’Enric, al cap d’uns pocs quilòmetres, s’atura en un lloc on hi ha, a tocar de la pista, un ampli espai per aparcar-hi els vehicles: «Deixarem els cotxes aquí, doncs més endavant potser hi trobem alguna cadena que ens impedeix el pas. A més aquí arrenca el corriol que, de baixada, agafarem...Després, si és el cas, tornarem per la pista que, fent ziga-zagues, puja sense tanta pendent...».
Així ho fem. Un sender, ben marcat i molt agradable, va baixant pel mig del bosc vall avall. Una mica més endavant, al fons i enfilada damunt de la serra, en les anomenades Feixes Roges, hi veiem l’ermita de Sant Pere de Marfà. Nosaltres, però, no hi anirem: «Uf, tant amunt, millor, pensem sense dir-ho...».
 |
Sant Pere de Marfà dalt del serrat |
Continuem per un caminet, riera amunt, passant a tocar i per sota d’unes grosses i impressionants penyes...
«Ja hi som» diuen l’Enric, la Mireia i la Mercè..., al cap de molt poc. Ens aturem a tocar d’un gran gorg on hi distingim les restes del Molí de Brotons i el salt de La Tosca... tenim, però, de travessar la riera...
Així ho fem, valents i valentes, buscant els millors passos, per les lloses de pedra de la llera i alguns troncs o roques. Després de les darreres pluges hi baixa aigua però és de bon passar. Si ens hi fixem encara hi podem veure, tot travessant la riera damunt de les roques, alguns dels forats d’una antiga passera segurament feta amb trons, que conduïa al molí.
El molí de Brotons i el salt de La Tosca.-
És un lloc encisador. El que primer ens crida l’atenció és el gorg i, alimentant-lo, el Salt de La Tosca.
Hi entrem i hi podem encara endevinar algunes dependències, finestres, les restes de la pica del que devia ser la cuina, velles i gastades rodes de molí que s'aprofitaren per a fer parets i, algunes altres dependències.
L’ermita de Santa Maria de Marfà (de la Mare de Déu de la Llet o de La Tosca) i el Molí i la Font de Marfà.-
Un cop visitat el Molí de Brotons i el Salt de La Tosca, decidim arribar-nos, riera avall, fins la propera Ermita de Santa Maria de Marfà situada damunt d’un dels revols que, més endavant, fa la riera.
Aquesta capella, aixecada de nou el 1639, és probablement la successora d'una altra capella anterior anomenada de Santa Maria de les Illes, documentada -al segle XI- dins el terme antic del castell o Vall de Marfà. Aquest vell temple no va passar mai del seu caràcter rural, encara que apareix citada, en vells documents, el 1063 i el 1067. L’edifici actual, però, va ser construït l’any 1639 i ampliat al mateix segle (1668 i 1673).
 |
| Detall de la llinda del temple: Any 1668. |
 |
| Detall de la llinda de sobre les finestres de la façana: Any 1673 |
Va ser remodelat de nou l’any 1914, quan s’inaugurà el nou altar i el cambril.
 |
| El cambril i l'altar, des d'una de les dues finestres exteriors. |
També era anomenada de la Mare de Déu de la Cinta o de la Llet, per haver-hi, antigament, la tradició on es deia que les dones que estaven en cinta havien d’anar-hi, com a mínim, una vegada per tal d’assegurar-se un bon part i un fructífer i generós alletament de la criatura.
L'enclavament d'aquesta església pertany actualment al municipi de Castellcir, la Vall de Marfà i les seves esglésies han estat, però des de sempre, estretament vinculades a Moià. Per la Segona Pasqua s’hi feia, durant molts anys, un popular i concorregut aplec. La gent hi acudia, amb carros i tartanes a passa-hi, entre cerimònies, ballades i àpats, tot el dia.
Sota l’ermita i a tocar de la riera hi podem veure les restes del Molí de Marfà, que també va ser abandonat després del gran aiguat del 1863. Tot i que, aquí, els seus habitants es pogueren salvar enfilant-se dalt la teulada del molí.
 |
| Runes del Molí de Marfà |
Travessem la riera pel que queda d’unes antigues Passeres fetes amb blocs de formigó -però ara molt malmeses i moltes d'elles desaparegudes-, per anar a veure la anomenada Font de Marfà, que malgrat les darreres pluges, no raja.
 |
| Les antigues passeres de sota Santa Mª de Marfà, en una foto històrica |
 |
| En Ricard damunt del que en queda, avui, d'aquelles velles passeres |
Retornem -travessant un cop més la riera- a l’ermita de Santa Maria de Marfà i, els uns pel camí-pista i els altres desfent el corriol per on hem vingut, retornem fins al lloc on hi tenim els cotxes aparcats.
El dinar.-
De nou als cotxes, desfem el camí fins a Moià i, des d’allà, ens dirigim al poble de L’Estany. On, a l’Hostal Grau, hi tenim encarregat -a les dues- el dinar.
Ja ens tenen, en un dels menjadors, una llarga taula parada. Com fem darrerament, ja els hi hem fet saber, uns dies abans, els plats del menú triats.
Ens porten el pa, el vi, l’aigua i la gasosa. Tot seguit, el que sembla n'és el propietari, ens porta i reparteix per diferents llocs de la taula, unes safates de fusta amb uns ganivets, ben plenes d’embotits: sobrassada -amb pots de mel-, bull, secallona, llonganissa de senglar... «Accepteu-ho com a un entrant-aperitiu que us ofereix la casa...». Després aniran venint els primers, els segons plats i els postres. Per acompanyar el gelat de torró, ens porten unes quantes ampolles de ratafia, de la casa... que alguns també aprofitaran per acompanyar el cafè, tot fent-ne un xarrup.
 |
| La safata d'embotits... |
 |
| En Carles, el custodi de la llonganissa de senglar... veniu, veniu, que us en donaré !!! |
Amb els postres, avui, tornem a tenir cava. És l’aniversari de la Isabel P. i vol que ho celebrem, cosa que fem tot desitjant-li que, amb salut, en pugui anar complint molts més -i que nosaltres, clar, ho puguem veure-.
 |
| Per molts i molts anys, Isabel !!! |
Amb els cafès, sortegem l’ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa de la sortida. En aquesta ocasió l’afortunat ha sigut l’Enric C. que, generós i detallista l’ofereix a la Isabel per a que se la beguin, en qualsevol altre moment, amb la família.
Demanem el compte, fem números, paguem i ens acomiadem de les persones que ens han atès tot agraint-los la seva atenció i servei.
Comiat.-
Alguns dels companys, per diferents compromissos, han tingut de marxar poc després del dinar cap a Barcelona. Per això, en aquesta ocasió, en la foto del grup que ens fem al sortir de l’hostal, no hi sortim tots. En qualsevol cas, aquí la teniu.
Propera sortida.-
Us recordem que la propera Xino-Xano la tenim prevista per al proper dijous dia 6 de juny. Reserveu-vos el dia.
Ja us anirem informant.
Fins llavors, doncs, gràcies a tots/es per la vostra amistat i participació.
Continuem en contacte.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan B., Josep F., Mª Rosa, Rosa L., Jaume i Pep.
Ruta Wikiloc.- Joan P.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/gorg-estret-salt-de-la-tosca-i-ermita-mare-de-deu-de-la-tosca-des-de-moia-169299297?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=q996039
