 |
| El lleó, impressionant formació dins de la Cova Gran de L'Avenc de La Febró |
VISITA A LA MUSSARA I A L’«AVENC» DE LA FEBRÓ
Pensàvem que, com que ja havíem fet una visita prèvia al lloc de l’excursió, aquesta seria «pan comido» que diuen en castellà. Evidentment, sovint, la realitat ens demostra que no sempre és així.
El Refugi de la Diputació i la visita -i l’esmorzar- a La Mussara.- Puntuals, a les 10 del matí ja som, els 6 cotxes que formem l’expedició, a l'aparcament de vehicles del Refugi que la Diputació de Tarragona te poc abans d’arribar a La Mussara. Hi estan fent obres de condicionament i, francament, el sol -fins i tot a aquesta hora- n’ocupa gairebé tots els espais que, fora d’un embardissat bosc, podríem aprofitar per -tal i com teníem previst- esmorzar-hi.
Com que, també, volíem fer una ràpida visita a l’abandonat poble de La Mussara, decidim anar-hi i buscar algun racó ombrejat per esmorzar.
Així descrivia, aquest lloc, el geograf i escriptor reussenc Josep Iglésies:
"Sobrepujant els tres grans cingles -el roig, el blanc i el groguenc- amb que la serra es redreça damunt del Camp de Tarragona, hi ha el morrot de les Airasses. Com un sentinella que va a muntar guardia al cim, el llogaret de La Mussara s'hi enfila i es detura al llom... Les cases sòn a un tret escàs de pedra, les unes de les altres: la majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de les teulades sòn esventades, els cairats pengen negres i consumits d'un cap i les intimitats de la llar són al descobert..." Josep Iglésies i Font, "Les ciutats del món". 1948.
 |
| La Mussara, quan encara no havia accentuat el seu enrunament: "La plaça" amb l'esgléssia, el cementiri i algunes cases. |
Davant l'església de Sant Salvador -que encara s’aguanta mig dreta gràcies a unes estructures metàl·liques- i l’antiga porta del cementiri rural -on abans hi havia "la plaça" del poble- hi trobem un lloc (aprofitant uns grans blocs que suporten un cartell) sota l’ombra d’un arbre, on hi muntem «la paradeta» -amb el vi i les olives- de l’esmorzar.
 |
| Detalls del lloc on hem esmorzat... tot i que és d'hora, cal buscar l'ombra |
Els qui ja han esmorzat a casa o han anat més lleugers, aprofiten per a donar un tom pel que encara queda de l’enrunat poble: La bassa, el cementiri, algun embardissat carreró, algunes cases com les restes del vell Xalet de les Airasses -l’antic refugi de muntanya del CEC inaugurat el 1926- (https://caminoconsantiago.com/historia-xalet-airasses-mussara/), construït a ran del cingle i on hi ha un petit monument dedicat al geògraf, historiador i escriptor reusenc Josep Iglésies o anant a contemplar el panorama -de valls i muntanyes- que es domina des d’aquest enlairat lloc.
 |
| En Josep davant del monument a Josep Iglésies a La Mussara |
 |
| El mateix protagonista-model davant les runes del mític Xalet-Refugi de les Airasses |
 |
| Panorames des de dalt dels cingles de La Mussara |
 |
| Les cases de la Mussara, en el moment (1961) en que el nucli, ja força abandonat, deixà de tenir entitat pròpia i passà a dependre del municipi de Vilaplana. |
La ruta fins a l’«avenc» de La Febró i les diverses visites dels de la colla- Tornem a l’aparcament del Refugi, on hi hem estacionat els cotxes.
 |
| Retornant de La Mussara a l'aparcament del Refugi. |
Decidim, travessar la carretera i seguint el camí -amb els senyals blanc i groc- que s'endinsa dins del bosc, fer els prop dels 2,5 km que ens portaran fins a l’«avenc» de La Febró. «Caminar una mica per dins d’aquest ombrívol bosc, pot ser molt agradable...», diem. Algun membre de l’equip organitzador havia suggerit -ens adonem, ara, amb força raó- anar amb els cotxes, fins a l’alçada del quilometre 22 de la carretera T-704, desviar-nos per un tros de pista fins als Pla del Coll de l’Agustenc, i per un corriol acabar d’arribar-nos fins a l’ «avenc». Hagués sigut -i cal tenir-ho present per a una posterior ocasió- una millor opció.
 |
| Pujant al Coll de l'Agustenc: El camí fa pujada i jo vaig a peu... |
Amb tot, la passejada per dins del bosc ha estat molt agradable. Al arribar a un punt, on creuem la carretera i poc abans d’enfilar-nos fins al Coll de l’Agustenc, alguns dels membres de la colla, decideixen «plantar-se» i, aprofitant la relativa fresca del lloc, esperar el nostre retorn. La resta continuem -en dos grups- fins a l’ «avenc».
Anem per dalt del serrat, tot vorejant -mig amagada per boixos i matolls- la perillosa esquerda de «l’avenc». El corriol va baixant fins que en un punt, a l’esquerra, hi veiem una fita, feta amb pedres, i més avall un altra -que és la que agafarem- que ens indica un dels millors punts per on accedir a l’interior de l’«avenc».
Ja dins l’«avenc»...- El primer grup de la colla, el capdavanter que marxa davant, ja és dins de l'impressionant «esquerda» de La Febró. Alguns companys que els segueixen, poc abans d’entrar dins de l’ «avenc» -potser «castigats» per la pujadeta fins el Coll de l’Agustenc i la calor (son ja les 12 del migdia i es comença a notar)- decideixen que, per avui, ja en tenen prou i reprenen -per on hem vingut i a un ritme "xino-xano"- el camí de retorn.
Els qui els anem seguint -entre ells el «cronista»- ens endinsem dins l’»esquerda». El lloc, ombrejat, fresc, envoltat de parets i roques despreses i arbres plens de molsa..., especialment per als qui ho veuen per primer cop, impressiona. Espectacular !!!, ha dit l'Enric tot acompanyant una fotografia. Rés a veure amb altres indrets similars on també hi hem estat (els «Bufadors de Beví» a Santa Maria de Besora, les «Esquerdes» del Papiol o «Les Roques Encantades» del Collsacabra...) cada lloc te el seu encant, però, és original i diferent...
Anem seguint un corriol -marcat pel pas de la gent- que ens va portant «esquerda» endins i enllà... Fins que arribem a un punt on, un impressionant i fosc «pou» ens barra el pas.
Sentim, al seu interior, veus i els preguntem si s’hi pot baixar i per on... ens contesten que el pas és difícil i, fins i tot, pot ser perillós... Ens mirem i decidim no arriscar-nos. Potser hem agafat -sense adonar-nos- una «esquerda» o ramal secundari que ens ha portat a aquest lloc on el «pou» ens dificulta el pas... (Ara, remirant les fotografies, m’he adonat que aquest «pou»- que a nosaltres ens ha aturat- és el punt on els companys, que ens han precedit, han baixat amb l'auxili d’una corda...). Que fem ?; tornem enrere, a veure si trobem una nova ruta...? o, amb el que hem vist fins ara, ja en tenim prou ?. A la nostra esquerra veiem una «via d’escalada» formada per roques molt «polides» (suposem pel pas de persones), que ens indica que per aquí hi puja i/o hi baixa -des del corriol de dalt del serrat- gent. Decidim pujar-hi -fent una mena de grimpada- i sortir, així, de l’ «avenc».
 |
| Au, Walter que ja ets gairebé dalt... A baix, l'Elena S. fent cua per a seguir-lo. |
El grup capdavanter -equipat amb alguna corda d’escalada- podem dir que ha sigut el qui ha complert -amb la visita total a l’«avenc»- el principal objectiu de la sortida: Recórrer tota l’«esquerda», entrar dins la Cova Gran que hi ha al final i retratar-ne algunes de les formacions del seu interior. Enhorabona, valenta i valents, i gràcies per fer-ho i mostrar-nos aquestes boniques imatges.
 |
| Exacte, el "pou" que ens va aturar al segon grup... |
 |
| En Josep -bon escalador- ja ha instal·lat la corda per baixar al "pou". Veritablement baixar-hi no és gens facil... |
Mireu, mireu, les fotografies que han fet els companys:
 |
| La valenta i els valents que han assolit tots els objectius de la visita. Darrere d'ells, però, unes misterioses figures (en Pere Botero i els seus) els observen... (Al grup hi falta en Joan B. que és el qui ha fet la foto) |
Penso, ben sincerament, que la sortida -en conjunt- ha anat prou bé. Ningú ha pres mal (que és el més important) i tothom -com, també, ha de ser- ha actuat segons els seus desitjos i possibilitats. Amb tot, cal reconèixer que el lloc exigia un grau de dificultat alt (tot i que ens consta que forces infants -acompanyats dels seus pares- visiten l’«avenc» de La Febró). Tots i totes (ja som grandets...) tenim prou coneixement i experiència per anar valorant, en tot i cada moment, la situació i obrar amb responsabilitat i conseqüència. Del que es tracta és de procurar passar un bon i agradable dia, amb bona companyia i, sobretot, no prendre mal... Després, amb les fotografies i els comentaris, complementarem, ens farem càrrec i compartirem el que no hem vist...
Retorn fins a l’aparcament del Refugi de la Diputació.- Desfem el camí, per on hem vingut, tot coincidint amb els companys i companyes que s’han anat quedant -a l’ombra- en l’anada. Passen un quart de la 1 del migdia i el dinar el tenim emparaulat -a Montblanc- a les 2h 30’, anem doncs una mica justos de temps. Aquest matí, mentre esmorzàvem, hem dit als del restaurant -després de rebre el menú que tenen previst per avui- els plats que cadascun de nosaltres volíem per a dinar i confirmat que procuraríem ser puntuals.
El camí de tornada, fins on tenim els cotxes -per dins del bosquet i amb el Coll de l’Agustenc, ara, de baixada... se'ns fa més curt i agradable. Segons els equips de mesura d’alguns del companys, hem caminat un total de 10’5 kilòmetres.
 |
| Ja de tornada, passar pel Pla del Coll de l'Agustenc, és tota una delícia. Al arbre de la dreta hi podem veure els senyals blanc i groc, que marquen el sender. |
A les 14h, des de l’aparcament del Refugi de la Diputació, quan estem a punt de sortir, amb els cotxes cap a Montblanc, truquem al restaurant advertint-los que segurament arribarem uns 30’ més tard de l’hora acordada.
El dinar.- Efectivament, eren gairebé les tres quan hem arribat al restaurant Cal Magret de Montblanc. Està situat en un dels carrerons de dins la muralla i, tot i que sabíem que prop hi ha un aparcament municipal -a la plaça de Sant Miquel- trobar-lo i deixar-hi els cotxes ens ha entretingut una mica.
A Cal Magret, ja hi teníem la taula parada. Només d’entrar, en un menjador amb les velles parets de pedra decorades amb vistes de Montblanc, la nostra taula -que semblava preparada per a una celebració- feia goig.
Ha estat un encert el tenir ja emparaulats i triats els plats que, cadascú, volíem del menú. Ens han servit, el vi i l’aigua -ben fresquets-, pa torrat amb tomàquets d’untar per anar enganyant la gana... i, tot seguit, ens han anat portant els primers plats, més vi i aigua i, després els segons i els postres.
 |
| Diferents instantànies del dinar, gairebé tots -amb gana- anem per feina.... He perdut el compte, però, del nombre d'ampolles d'aigua que ens hem begut... |
Poc abans de prendre els cafès hem fet el sorteig del vi -de la Terra Alta- amb l’etiqueta commemorativa de la sortida d’avui. L’afortunat ha estat -sense fer cap mena de «trampa»- en Carles. Enhorabona !!!.
Després de prendre els cafès, infusions o tallats, demanem el compte, fem números, paguem i després d’agrair als qui ens han atès, l’atenció i el servei, sortim cap el lloc on tenim aparcats els cotxes.
Pel camí, davant l'església romànica (segle XIII) de Sant Miquel, ens hi fem -ben riallers i rialleres- la foto del grup:
 |
| La foto del grup de la sortida d'avui: una colla de valents i valentes als quals la calor no espanta... |
Comiat i recordatori del Dinar d’Estiu.- Ens acomiadem, congratulant-nos d'haber passat un dia -potser un xic complicat de seguir- però, en conjunt, força interessant i profitós. Recordem, així mateix, que com a cloenda del Curs Xino-Xaner, farem el dinar d'estiu el proper dijous 17 de juliol al Restaurant «L’Ermita» de Sant Pol de Mar. Els qui pogueu, evidentment, hi sou convidats.
Molt bon estiu a tothom i, sinó hi ha res de nou, fins a la 142ª Sortida Xino-Xano, que tenim prevista pel dijous 4 de setembre.
Fins llavors, doncs, cuideu-vos molt i una forta abraçada.
Seguim, però, en contacte.
Text.- Pep
Fotos.- Enric C., Joan B., Josep F. i Pep.
