CRÒNICA DE LA 145ª SORTIDA XINO-XANO

 

UNA MOLT AGRADABLE PASSEJADA, PEL CAMÍ DE RONDA,

 DES DEL PORT DE L’ESCALA FINS A CALA MONTGÓ

Tanta formalitat enamora....- Així dona gust anar d’excursió...! Quan arribem, puntuals a 2/4 de 10 a l’aparcament del Port de la Clota de l’Escala, tots els companys i companyes -amb els seus vehicles ben estacionats- ja hi eren... Bueno, gairebé amb el nostre cotxe -per a ser precisos i justos- també hi han arribat, amb el seu cotxe, la Isabel i en Llorenç...Venint de tant lluny (la majoria des de Barcelona, però alguns del Vallès Oriental i d’altres del Maresme) la cosa te el seu mèrit.

Després de les preceptives salutacions i breus comentaris sobre les passades festes, comencem -amb ganes- la caminada.

L'arribada...

Esmorzar i passejada.- En aquest inici de la caminada, en fa de guia en Josep F. El nostre «explorador» que fa uns pocs dies vingué a veure l’espai d’aparcament, el punt d’inici de l’excursió i intentà localitzar un bon lloc on dinar. Amb ell, seguint-lo, no tenim pèrdua. Al poc arribem, damunt d’un petit serrat -la Punta de la Clota Grossa-, a uns búnquers -la Bateria L6- on tenim previst esmorzar-hi. Així ho fem, improvisant en un petit graó -davant la gran «boca» d’una de les bateries-, la parada amb les olives, la bota de vi i els bombons de xocolata.

Detalls de l'esmorzar als Bunquers de L'Escala

Comentari d’en Llorenç als Búnquers de L’Escala.- Acabats d’esmorzar, amb la visió que sobre el port de l’Escala i bona part de la badia de Roses tenim -avui amb un fons un pel emboirat- en Llorenç, que tots sabem l’afició i els grans coneixements que te sobre un munt de fets històrics, ens fa una breu explicació sobre el context que portà al regim franquista a fortificar bona part de la costa mediterrània (aquestes bateries en son una mostra) i la frontera amb França (Línia P, de Pirineus) amb un seguit de búnquers, punts d’observació, aquarteraments i defenses. Sembla que els grossos canons que empraren en moltes d’aquestes bateries eren readaptats i procedents de vaixells de guerra. Ens continua comentant, en Llorenç, que a finals de la II Guerra Mundial tement, el franquisme, una invasió dels aliats -vencedors de la guerra- com a reacció a la participació, vinculació i suport que el regim havia tingut amb el feixisme, decidí establir -ja des del 1940- aquestes línies defensives. Comenta que alguns dels soldats destacats en aquestes instal·lacions -molts d’ells catalans i amb familiars que, a la recent Guerra Civil, havien lluitat amb la República i/o havien estat represaliats pel franquisme- en el fons, estaven desitjant que el desembarcament aliat es produís... Amb la «guerra freda» i la política de blocs, amb la necessitat d’aconseguir aliats (i bases militars) per als americans, les concessions que el règim els oferí i un canvi més subtil en la política internacional va fer que aquestes instal·lacions -cap els anys cinquanta- quedessin obsoletes i s’anessin abandonant. Cal reconèixer que al estar, aquesta zona, declarada «d’interès militar» es salvà de l’especulació urbanística i els disbarats provocats, anys després, pel turisme. Un espai encara verge, protegit, ara, pel «Paratge natural de Les Planasses-Salpatx».

La xerrada d'en Llorenç.

Ruta pel "Paratge de Les Planasses-Salpatx".- Amb l'estomac i el paladar satisfets i agraint, a en Llorenç, les explicacions sobre el lloc on som, reprenem la caminada.

Un panell ens ha indicat al començament de l’excursió, que entràvem al «Paratge natural de Les Planasses-Salpatx» dins el terme municipal de L’Escala-Ampúries. Caminem pel «camí de ronda», resseguint la costa i les senyals del GR-92, per damunt de la Cala del Bol Roig -estreta, poc fonda i amb el terra, com gairebé totes les d’aquesta zona, format per còdols i grans roques-.

Quan som a la zona -plena de penya-segats- de la Punta i la platja de Salpatx el camí s’endinsa per un bosc de pi blanc i, abandonem -una mica sense adonar-nos- la línia de la costa.

Estem passant per un dels vessants de l’anomenat bosc de la Muntanya de Montgó, per damunt de la vella carretera que porta a la urbanització de la Punta Grossa o de Montgó. Decidim girar, dirigint-nos de nou cap el litoral, fins que a l’alçada de Cala Mateua, amb l’illa d’aquest mateix nom -amb un solitari pi al capdamunt- retrobem, de nou, el GR-92. Tenim en aquest punt un molt bon panorama de la Urbanització de la Punta Grossa ben atapeïda de blanques torres i cases.

Cala i Illa Mateua. Al fons la Urbanització de la Punta Grossa 

Els pins tombats per la tramontana, prop de la
 Urbanització de la Punta Grossa

Passem a ran de la tanca d’una de les cases i entrem dins l’espai urbanitzat. Travessem la plaça Punta Montgó, continuem -seguint els senyals blanc i roig del GR- pels carrers Port del Rei i de Trenca-braços que desemboca a l’Avinguda Montgó i a la bonica, recollida i -en aquest temps- tranquil·la Platja de Cala Montgó.

Son molts els qui, recordant vells temps, rememoren estades -als càmpings de la zona- sols o amb la família, anècdotes (en Llorenç ens explica que, prop d’aquesta cala, protagonitzà -com a bon escolta- en l'auxili i salvament d’una turista americana que havia relliscat amb la pinassa i estava «penjada», abraçada a un providencial arbre, dalt d’un penya-segat)... Coincidim tots i totes que, amb el pas dels anys, aquells idíl·lics i tranquils racons, amb el «boom» turístic han transformat el lloc.

Detalls de la platja de Cala Montgó

Arribat al punt final del recorregut, decidim retornar de nou al port de l’Escala. Teníem previst fer-ho per l’interior -seguint al llarg d’un bon tros l’Avinguda Montgó- però el fet de que a l’anada ens hem saltat un tram del camí que va a ran de costa ens estimula a retornar seguint -ara amb més atenció- el GR-92.

Ruta de retorn a l’Escala.- Desfem el camí per on hem vingut fins que trobem, damunt de Cala Mateua, el punt on hem arribat, en la ruta d’anada, fa una estona.

Ara si que seguirem els senyals del GR que passen gairebé a tocar dels penya-segats. Passem per damunt de la Punta dels Cinc Sous. Hem llegit, en algun lloc, que entre l’illa Mateua i la Punta dels Cinc Sous, hi ha -a una profunditat de 12 m.- les restes d’un remolcador d’alçada de la Marina francesa que hi va embarrancar l’any 1963, refugi pels peixos i una curiositat pels submarinistes.

Ara hem deixat el bosc a la nostra esquerra i continuem, a ran de costa, cap a la cala i punta del Salpatx. L’accés a la cala, per terra, és difícil i, per mar, a causa dels nombrosos i mig amagats esculls que hi ha gairebé a ran d’aigua, també. Si que distingim, amb claredat enmig de la cala, l’illot de la Roca de Salpatx.

Renoi amb la força de la tramontana....

Arribem, a partir d'aquí, al camí per on hem vingut a l’anada. Passarem de nou, per la Cala del Bol Roig, la bateria L6 -amb els búnquers de l’Escala- i baixem fins al Port de la Clota on hi tenim els cotxes.

El recorregut total de la passejada -segons els nostres equips de mesura- ha estat de 7,5 km. amb uns desnivells acumulats de +/- 80 m. Considerem que, amb les precaucions que cal tenir en els penya-segats, el grau de dificultat és fàcil.

Dinar.- El dinar és un dels complements importants de les sortides Xino-Xano. Trobar-nos, amb qualsevol excusa o intenció; anar cuidant i cultivant la nostra vella amistat; fer una mica -cada cop menys- d’exercici; conèixer, descobrir o rememorar bonics indrets i racons de la nostra estimada terra; xerrar, escoltar, compartir, debatre, contrastar situacions, opinions i idees,... Tot això fem a les nostres sortides, però hi ha uns moments -a l’hora de dinar- que, tot i que encertem o no un bon restaurant, asseguts al voltant de la taula, el cos i l’anima es relaxa, s’anima, confia i espera -amb l'àpat i, sobre tot, la companyia- un dels millors moments del dia !!!.

Amb aquesta intenció hem anat a La Masia de Domeny, un restaurant de Girona, a tocar de la fabrica de la Nestlé, on avui hi hem encarregat el dinar.

El mas és impressionant, decorat amb nombrosos detalls i amb menjadors repartits per tot l’edifici. Els de la planta baixa son ben plens de gent dinant, a l’arribar i veure-hi tants cotxes aparcats fora ja hem deduït que el restaurant seria ben ple.

La Masia de Domeny

La vostra taula, ens han dit quan ens hem donat a conèixer, és al primer pis i ja la tenim a punt. Hi anem. Certament és un gran menjador, ben il·luminat per dos finestrals i la taula sembla preparada per a una gran celebració. L’anem ocupant.

Com que, tal i com solem fer sempre ja tenim els plats del menú triats prèviament, el servei és ràpid. Ens porten el pa -molt bo, per cert-, l’aigua, el vi -blanc i negre- i gasoses. Avui -com que no fa gaire calor- amb l’aigua ja n’hem tingut prou i no hem demanat les cerveses.

De moment tot molt be. Però, la felicitat mai sol ser complerta... La noia que ens serveix -després s’hi afegirà un noi- ens diu que un dels primers plats -els musclos a l’estil Thai- que hem demanat per a 4 persones, només els en queda per a una. Caldrà, doncs, que el altres tres triïn un nou plat (després la persona amb qui havíem contactar i emparaulat el dinar, es disculparà per aquesta situació... d’imprevistos sempre en poden passar... pensem). Pel demès tot be. Bueno.... l'arròs a la marinera, lògicament veurem després, que també serà sense musclos.... El altres primers: l’amanida de formatge de cabra, l’amanida catalana i els pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà... i els segons: la galta pe porc Duroc rostida, els llobarros a la brasa, la botifarra a la brasa, les galtetes de porc a la brasa, els palpissos de xai a la brasa i el secret de porc amb salsa de Jabugo,... també han estat correctes.

El llobarro a la brasa

De postres ha dominat el mató amb mel i anous, els bastonets artesans amb nata i xocolata calenta, el pastisset de pastanaga amb crema de formatge i avellanes, la crema catalana -molt bona, he sentit que deien-, el pastis de formatge amb melmelada de maduixa, el sorbet de llimona i la mousse de iogurt,...

Tot això rematat amb els riures i les converses -lògicament més intenses i apassionats amb aquells companys i companyes que teníem més propers...-

Diferents detalls del dinar

Amb els postres, hem sortejat la ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa de la sortida d’avui. L’afortunat, en aquesta ocasió, ha estat en Josep Maria, enhorabona !!!.

Enhorabona, Josep Mª !!!

Detall de l'etiqueta

Demanem el compte, fem números, paguem i ens acomiadem del noi i noia que ens han ates i de la persona -la Montse- amb qui havíem contactat.

Sortim a fora i ens fem la fotografia de grup de la sortida d’avui.

A la foto hi falten en Ricard i la Rhut que han vingut a la caminada però no al dinar.

Comiat i propera sortida.- Ens acomiadem, desitjant-nos un bon viatge de retorn a les respectives cases i emparaulant-nos per a la propera trobada que serà, recordeu-ho, el dijous 5 de febrer, per a celebrar la CALÇOTADA al Mas Teixidor de CABRA DEL CAMP.

Per anar preparant la logística de la trobada, ho anunciarem properament al WhatsApp del grup, amb el prec de que ens aneu dient els qui hi podreu venir.

Gràcies i continuem en contacte.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan B., Enric C., Josep F., Conxita D., Rosa, i Pep.

VELLS RECORDS

 

CANÇONS A FLOR DE LLAVI

A les sortides XINO-XANO a més de caminar -i anar cultivant i aprofundint la nostra amistat-, fem un munt de coses més: Xerrem i riem; comentem l’actualitat social i política; les nostres dolències i mals; sèries, programes de televisió i pel·lícules; concerts i obres de teatre; exposicions i lectures... Precisament sobre un llibre «EL CARRER DE LA XOCOLATA» d’en Ramon Solsona ¹ en Ricard, en la passada passejada, em digué: «Pep, sinó has llegit aquest llibre, fes-ho, segur que t’agradarà...»

He seguit el seu consell. D’en Ramon Solsona (Barcelona 1950) ja he llegit i tinc alguns dels seus llibres i, certament, és un autor que m’agrada molt. A «El carrer de la xocolata», evoca però, històries i anècdotes de la seva infància i dels temps en que molts de nosaltres érem, també, infants ². Una veritable joia, plena de tendres i, entranyables records i -alguns- fets històrics que també hem viscut o recordarem ...

Un dels capítols, precisament, porta el títol amb que encapçalem aquesta entrada. Parla de les cançons que molts de nosaltres cantàvem i que en alguna ocasió especial -com calçotades, clotxes, trobades nostàlgiques o de record- continuem cantant...

Em permeto -ningú millor que ell, penso, ho ha sabut explicar- copiar-ne un bon tros del que hi diu ³:

«... Al final del segle XIX a Catalunya van proliferar les associacions dedicades al muntanyisme que s’inspiraven en els clubs alpins europeus. Combinaven l’esperit esportiu amb l’interès per documentar el patrimoni natural, arquitectònic, arqueològic, antropològic, folklòric... En queda constància en l’impressionant corpus fotogràfic de l’excursionisme català de la primera meitat del segle XX. L’amor pel territori s’expressava amb un fort accent catalanista encara que anessin mal dades. Els clubs excursionistes publicaven en català els seus butlletins interns, penjaven senyeres -prohibides- en indrets emblemàtics i no paraven de cantar cançons en la llengua oprimida. Encara que no tinguessin lletres reivindicatives, refermaven la identitat catalana.

En aquesta difusió hi va contribuir enormement l’escoltisme, que, sobretot a partir de 1930, va tenir un fort component de catalanitat i cristianisme. Els nois i noies escoltes cantaven cançons tradicionals catalanes juntament amb d’altres creades expressament per estimular l’esperit muntanyenc. Algunes cançons de muntanya i d’acampada -inclòs el foc de camp, que avui xoca amb la legislació i el civisme- eren versions traduïdes del francès, de l’alemany i d’altres llengües. Exaltaven la natura i l’amistat amb tocs d’idealisme cristià.

Tot plegat va ser recollit en un cançoner de format petit que cabia a la motxilla i en qualsevol butxaca. Es deia Cançons a flor de llavi, un bell títol que va fer fortuna. Va ser un boom dels anys seixanta. Per internet trobo dues dades reveladores: que el va començar a publicar l’editorial Nova Terra el 1953 i que, en successives reedicions i en ple franquisme, va arribar als 120.000 exemplars. Va ser una iniciativa de la JOC -Joventut Obrera Cristiana-, un moviment que aviat s’enfrontaria a la jerarquia eclesiàstica i s’acostaria als sindicats obrers clandestins.

Tinc Cançons a flor de llavi a les mans: cent dinou lletres de cançons en cent pàgines. Hi ha un pròleg amb dos apartats: «Per què cantar ?» i «Com cantar ?». El primer acaba així: «CANTEU ! (sic, en majúscules) però canteu cançons ben nostres, d’amor a la terra, d’amor al treball, d’amor a la família i a la Classe Obrera Cristiana. Dedica el primer bloc de cançons als «Cants de la joventut treballadora» i el cançoner comença amb l’himne de la JOC en català i en castellà. No m’hi havia fixat mai.

Després venen «L’aire lliure, la muntanya, l’acampada» amb un poti-poti sorprenent perquè comença amb La pedra -«Tires la pedra...on anirà ?», sense dir que és de Raimon !. Al final de tot hi ha, en l'edició de 1961, però no les anteriors, un vocabulari. Era un intent d’ajudar a la comprensió i divulgació d’una llengua que no s'ensenyava. Trio a l’atzar unes quantes paraules explicades perquè es vegi el nivell que se suposava que hi havia entre el jovent: comiat, cursa, desar, dringar, eixam, esguard, enuig, escull, esquirol,... Són definicions que no recorren en cap moment a l’equivalència de paraules espanyoles.

Cançons a flor de llavi es va escampar molt de pressa entre les entitats d’origen confessional abans que el jovent connectés amb uns aires de protesta nous i radicalment laics. Gent de la nostra generació reconeixeria fàcilment vint o trenta cançons que van compartir moltes vegades amb colles d’amics. En destaco L’hora dels adeus, que es va incrustar en la nostra cultura de manera definitiva, i algunes de foranes com la francesa Allouette o les exòtiques Ani kuni i Eram sam sà.

Un dels apartats de Cançons a flor de llavi està dedicat als cànons. Creaven cohesió i harmonia de grup, però sempre hi havia qui anava més perdut que un gat en una fàbrica de sifons -expressió apresa de gran-, i també passava que una meitat dels cantaires acabava absorvida per l’altra meitat.

De 1964 és el nou cançoner Uel·lé. Cançons d’ara. Diu Gabriel Jaraba -antic component dels Tres Tambors- al seu blog: «Se’n van vendre 10.000 exemplars de la primera edició en un any i 8.000 de la segona». Uel·lé incorporava aires nous i cançons espirituals negres que llavors estaven molt de voga. Van sortir dos nous cançoners amb partitura: Iukaidí-1 i Iukaidí-2, i d’altres de més especialitzats -Nadal, Setze Jutges, infantils, espirituals negres-, tots publicats a la col·lecció Esplai de Nova Terra/Hogar del Libro.»

A l'Uel-lé que -"fet caldo"- encara conservo hi ha cinc apartats: I Natura, II Bans i danses, III Vespre, foc i comiat, IV Cançons d'avui i V La cançó espiritual d'avui. M'he emocionat rememorant alguna d'aquelles cançons... Ens fem -som- uns vells sentimentals... !!! 

El que en queda -sense les cobertes- dels meus vells cançoners...
El meu Cançons a flor de llavi, és del 1964. I l' Uel-lé, segurament,
d'aquest mateix any.  

El llibre continua i explica moltes més «batalletes» i històries que, ben segur, molts de nosaltres recordarem...

Moltes gràcies, Ricard, per la recomanació.

Ja ho sabeu, si us agrada llegir i voleu passar una bona estona recordant «temps passats»: «EL CARRER DE LA XOCOLATA» d’en Ramon Solsona !!!

Vells i, també -en forces casos-, bells i entranyables records.

 

Que els Reis Mags, us el portin !!

Notes.-

1  Ramon Solsona. «El carrer de la xocolata» Editorial Proa. Col·lecció A Tot Vent. Barcelona 2025.

2  Recordo que en Joan Miquel, un altre dels nostres companys de colla, m’havia explicat que amb en Ramon Solsona havien estat companys d’estudi a l’Escola Rius i Taulet de la plaça de Lesseps i que també, n'és un fidel lector.

3  Pàgines 154 a 156.

CRIDA A LA 145ª SORTIDA XINO-XANO

Senderisme pel "Paratge Natural de Les Planasses-Salpatx"

DES DEL PORT DE L’ESCALA A CALA MONTGÓ. PASSEJADA

 PEL «PARATGE NATURAL DE LES PLANASSES-SALPATX»

(ALT EMPORDÀ)

Data.- Dijous 15 de gener de 2026

Tipus d’itinerari.- Gràcies a l’ocupació militar, que durant anys, va patir la línia de la costa situada entre l’Escala i cala Montgó, actualment, podem gaudir d’un tram de Costa Brava gairebé verge. Aquelles antigues instal·lacions, avui desmantellades, han salvat aquests espais del litoral de l’afany constructor i especulatiu.

Passarem doncs, entre algun búnquer, per un itinerari singular, amb nombrosos penya-segats, camins envoltats de pins -tombats per la força de la tramuntana- i panorames sobre la costa, amb el teló de fons de la badia de Roses.

Al final, arribats a Cala Montgó, podem retornar al punt d’origen -superant un petit collet- per un espai més urbanitzat, fins a Riells de Dalt i el port de l’Escala.

El recorregut transcorre al llarg del «Paratge Natural de Les Planasses-Salpatx»: https://www.visitlescala.com/download/escala_page/45/674/86128922/1147215/cms/planasses_cat.pdf/

Esmorzar.- Un cop a l’Escala, seguirem la indicació al «Port». Una vegada a la zona portuària, anirem fins al «MARAM» -el Centre d’interpretació del Peix- situat al carrer del Port de la Clota i estacionarem els cotxes en l’espai d’aparcament que te al davant. Podem esmorzar en algun lloc discret de l’aparcament o al poc d’iniciar la caminada, on hi ha les restes de la Bateria L6.

Espai d'aparcament al Port de la Clota davant del MARAM

Recorregut de la caminada.-

0,00 km. 0,00 h.- Sortirem de l’aparcament. Davant nostre veurem el «Maram» i algun establiment de restauració. Si girem cap a la nostra dreta, veurem una nau, el «Varador de l’Escala», on es guarden i reparen embarcacions. A la part del darrera d’aquests coberts trobarem un camí de terra amb unes tanques de fusta. Pujarem per aquest camí i ben aviat trobarem els senyals de diferents rutes: Els senders locals 4, 6 i 7, el del GR-92 (colors blanc i vermell) així com el que porta a la Bateria de costa L6.

En aquest trencant, pel carreró de la dreta, iniciarem la caminada
(Foto, Josep F.)

Retols cap a les diferents rutes...
(Foto Josep F.)

Nosaltres seguirem les del GR-92 que ens acompanyaran en bona part del recorregut.

0,50 km. 0h 10’.- El sender s’enfila cap a una zona erma on veurem, a la nostra dreta, una antiga instal·lació militar (una mena de búnquer) son les restes de la Bateria L6. El govern franquista, en el context de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) va construir aquesta bateria -que formava part amb algunes més situades al nord i al sud de la badia de Roses- d'un sistema defensiu davant d'un hipotètic atac aliat o desembarcament amb lanxes i vehicles amfibis. Dins el contesxt polític aquestes van ser unes construccions molt tardanes i de vida efímera. Als anys cinquanta, en plena Guerra Freda, van quedar completament obsoletes i es van anar abandonant.

Detall d'un dels bunquers de la batería L6

El sender, un cop superats els bunquers
(Foto Josep F.)

1,00 km. 0h 20’.- En aquest primer tram, el sender ressegueix la línia de la costa per damunt de l’anomenada Cala del Bol Roig, estreta, poc fonda, amb el terra de còdols grans i roques; es troba dins del Paratge Natural de les Planasses-Salpatx.

Cala del Bol Roig. Per sobre del penya-segat, el camí.

1,40 km. 0h 30’.- Superem El baixador, una cinglera que s’endinsa al mar i la Punta del Salpatx

1,80 km. 0h 35’.- Cala del Salpatx, passem per una zona de penya-segats que ens obligaran a ser prudents i no acostar-nos massa a la timba.

Cala del Salpatx, des del camí.

La Roca de Salpatx des del bosquet de dalt del penya-segat

2,30 km. 0h 45’.- Passem per damunt de la Cala i la Punta dels Cinc Sous i ens endinsem per un petit bosquet de pi blanc.

2,40 km. 0h 50’.- Al sortir de la pineda, acostant-nos a la costa, veurem -al sud- les cases de la urbanització Montgó cap on ens dirigim.

2,50 km. 1h 00’.- Passem per la Cala Mateua, petita, amb penya-segats, estreta i amb nombrosos còdols. Davant hi veurem la illa Mateua, un gros penyal al mig de l’aigua.

Illa i cala Mateua, al fons i a la dreta l'urbanització de la Punta de Montgó.
Dalt del turo, a la dreta de la imatge, s'hi endivina la Torre de Montgó.

Un dels nombrosos cartells d'advertiment del risc de caiguda als penya-segats

A partir d’aquí comencen les cases de la urbanització de la Punta de Montgó o Punta Grossa. Quan superem una torre amb una gran piscina, girarem a la dreta, sortint a un carrer on, també, trencarem a la dreta fins a la

2,70 km. 1h 25’.- Plaça Punta Montgó, és una gran rotonda situada en un petit collet. Des d’aquest punt continuem pel carrer Port del Rei que va en direcció sud. Sempre recte, enmig de segones residències, anem davallant fins trobar -a la dreta- el carrer Trenca-braços que desemboca a l’avinguda Montgó on girem a l’esquerra fins que arribem en

3,10 km. 1h 40’.- a la bonica platja, de sorra fina, de Cala Montgó. Situada just als límits entre l’Escala i Torroella de Montgrí i, per tant, entre l’Alt i el Baix Empordà, cala Montgó queda -dins el terme municipal de Torroella de Montgrí-. Les aigües són transparents i tranquil·les, car es troba a recer dels temporals i la tramuntana.

Dues imatges de Cala Montgó amb la petita platja de fina sorra.

Retornarem al Port de l’Escala, el punt on hem començat la caminada -per no passar de nou per la costa- per dins del nucli residencial de Montgó: Anirem -en un recorregut d’uns 2,7 km i uns 50’- per l’Avinguda Montgó, passarem a tocar del Càmping Cala Montgó, seguirem per l’ Av. Montgó fins ha trobar -a la dreta- la Avinguda Riells que no deixarem fins que -també, a la dreta- agafarem el carrer Folch de Cardona que ens portarà fins a l’Aparcament de la Clota -davant del MARAM on hi tenim els cotxes.

Recorregut total de la caminada, uns 5,80 km. i un temps estimat -sense pauses, ni aturades- de 2h 30’. El grau de dificultat, l’estimem en fàcil-moderat.

Dinar.- El dinar el tindrem emparaulat, a les 14 h. al restaurant La Masia del Cabrit (o Masia de Domeny) de la Carretera Antiga d'Amer nº 58, 17007 GIRONA, telèfon 972 20 24 24. Està situat a la zona industrial a tocar de la fàbrica Nestlè.

Web: https://lamasiadedomeny.cat/

Tenen un menú diari amb vi i aigua, amb IVA inclòs, a 19 euros. 

En el decurs de la mateixa setmana de la sortida (fins llavors poden fer algun canvi a la proposta de menú), us farem saber els diferents plats del menú que tenen previst per al dijous 15 de gener. Ja ens fareu saber -per WhataApp- els plats que cadascú de vosaltres vol i, així, ho poguem comunicar amb anterioritat als del restaurant. D'aquesta manera, ells i nosaltres, tindrem un millor servei.

A l'hora dels cafès sortejarem -com ja tenim per costum- entre els assistents/es, una ampolla de bon vi de la DO Terra Alta amb l'etiqueta commemorativa de la sortida.

Per anar des de l'Escala al restaurant, situat ja al camí de retorn cap a Barcelona, per la GI-623 i l'AP-7 -segons Google Mapps- hi ha uns 45 km i uns 45'. Per anar bé, tindrem de sortir de l'Escala, al final de l'excursió, una mica abans de les 13 h del mig dia.

Detall de l'exterior del restaurant

Detall d'un dels menjadors

Equip necessari.- Roba, barrets/gorres i calçat adequats a l’època i recorregut i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. Qui ho desitgi o necessiti, que porti els bastons. Porteu aigua per a la caminada i per higiene, qui ho vulgui, gel hidroalcohòlic.

Punt i hora de trobada.- 

Farem el viatge fins a l'Escala en cotxes.

Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant -per internet, el telèfon o WhatsApp, els qui hi anem en el propi cotxe i/o els qui compartirem vehicle.També ens aniria be saber aquells que hi acudiran directament des dels seus domicilis o llocs de residència.

Segons Google Mapps, des de Barcelona a l'Escala, per la AP-7 i la C-31, hi ha uns 145 km i hi podem emprar unes 2 h. Si sortim de Barcelona sobre les 7h 30' estimem arribar al parking del MARAM del Port de l'Escala sobre les 9h 30'. 

Com que al tradicional punt de trobada de Travessera de Gràcia/Lepant, hi ha dificultats d'estacionament per unes obres properes, proposem -com venint fent darrerament- que cada cotxe (i els seus ocupants) faci via directament -sense necessitat d'anar junts, "en caravana" fins el punt d'inici de la caminada -sobre les 9h 30'- al parking del MARAM de l'Escala.

Inscripcions.- 

Ens aniria be saber els qui vindreu, abans del vespre del dissabte 10 de gener del 2026, per tal de poder confirmar al restaurant els qui serem, el dijous 15, a dinar. Ho podeu fer contestant "respondre a tots" al correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida o, si us és més còmode, pel WhatsApp del grup.

Gràcies per la vostra atenció, col·laboració i, si us és possible, participació.

Continuem en contacte.

PS.- Agraïm a en Josep F. el desplaçament fins a l'Escala -uns dies abans de la sortida- per a confitmar el lloc d'aparcament dels vehicles i el punt d'inici de la caminada. Així com la cerca d'un lloc on dinar -de menú- a l'Escala o en algun altre lloc que ens vingués, al retorn cap a Barcelona, de pas.

Gràcies, Josep. El bon esperit de servei i la generositat, continuen sent unes de les teves permanents virtuts !!!.