CRÓNICA DE LA 146ª SORTIDA XINO-XANO I CALÇOTADA 2026

 

CRÒNICA, MÉS GRÀFICA QUE LITERÀRIA, DE LA CALÇOTADA 

2026 AL «MAS TEIXIDOR» DE CABRA DEL CAMP

Quina colla més maca... !!, quins calçots més bons... !!, i el vermut i «pica-pica»... !!, i la carn...!!, i les botifarres...!!, i el vi (i l’artística etiqueta)... !!, i el boníssim pastís...!!, i el cava i la mistela...!!, i els cafès i licors...!! i l’entorn i -sobre tot- la companyia i amistat de tota la colla... !!

Un cop més, Margarita i Joan ens heu ofert, al vostre senyorial mas, un dia magnific, d’aquells per a conservar i anar rememorant -mentre la memòria ens ho permeti-, periòdicament, entre els nostres més bons records... !!!

Reconeixement al matinador equip punter.- Quan hem anat arribant, un equip punter de voluntaris ja feia una estona -en algun moment sota una suau pluja- que anava per feina: Condicionar la gran taula i encendre la llar de foc -per a caldejar l’ambient- de «Les cuadres d’en Pep», netejar de terra els calçots, preparar -en l’enginyós mig bidó metàl·lic pensat per fer-hi graellades- les brases i la flama per a coure’ls i anar-los «empaquetant» per a tenir-los a punt...

L'hort amb els calçots. Els nostres ja els haviem "pescat" el dia abans

Netejant i preparant els calçots

L’aperitiu.- Quan ja hi som tots -i totes-, mentre s’acaben de coure uns quants calçots més..., fem el vermut «guarnit» amb un generós «pica-pica»: fruits secs, olives, talls de fuet, patates fregides, formatge, galetes salades... tot ben regat amb vermut -de Reus, clar- i cerveses... i, evidentment, la xerrameca i, també, les converses serioses i els riures...; sobre tot els riures... «el be que ens va això, a tots i a totes, avui no caldrà que ens prenguem cap pastilla...» diem, i a fe de Deu que és ben cert... !!.

Les antigues i espaioses Cuadres d’en Pep , amb un munt de detalls, estris, antigues eines agrícoles i records, estan guarnides amb banderoles i, en lloc preferent, hi veiem exposades un bon nombre de fotografies «del grup» de moltes de les nostres sortides Xino-Xano... Si Déu i la Mare Natura volen, el proper juny, farem i -segur celebrarem- la que farà el número 150. Els organitzadors no han deixat cap detall per lligar... !!!

Detall de l'interior de les Cuadres d'en Pep

Déu n'hi dó, 146 xino-xano... i, mentre
el cos aguanti, seguim...

Els calçots.- Ja amb els «paquets» de calçots, embolicats -per tal de mantenir-los calents- amb papers de diari -del diari català, Ara, clar...-, repartits damunt la taula, anem prenent «posició» per al tiberi.... No seiem, drets, així n’hi caben i baixen millor el calçots.... ben untats amb la salsa de la Iaia Maria...

Certament tot, calçots i salsa, estan molt bons... Feia anys que no en tastava de tant bons i tendres... ha estat un dels comentaris que més s’ha sentit. Ahir encara eren a l’hort... son no de km 0, sinó de encara no, uns pocs metres... diu l’amfitrió, en Joan, ben satisfet, tot rient.

Sucant i menjant... Al llarg d’una estona, es fa un relatiu silenci a la sala... només -de tant en tant- anem retirant els paquets, millor dit, els papers amb les «pelleringues» dels calçots i substituint-los per uns de nous, plens, de bons, calents i tendres calçots... I tornem-hi !!!: «Això es menjar del Cel a la terra...», diu algú, «Jo crec que, aquests àpats, son més fàcils de fer a l’Infern -que. diuen, hi ha foc- que no pas al Cel...» afegeix, amb sornegueria, un altre... «Gaudim, mentre puguem, del present terrenal...» concloem, sense perdre gaire temps ni badar massa...

Tot a punt per a començar el ritual...

El vi.- Amb els calçots hem anat obrint -i omplint alguns porrons- el vi, blanc i negre, de les ampolles de la Terra Alta. Avui, l’etiqueta commemorativa, porta la imatge d’en Pep -el nostre estimat i enyorat company-. És una reproducció-restauració d’una vella fotografia feta en una de les trobades que, fa anys, tinguérem aquí, al Mas Teixidor. Un detall molt emotiu.

L'etiqueta commemorativa de la trobada: En Pep amb el seu somriure murri...

La carn i les botifarres.- Després dels calçots -en tota calçotada, ja ho sabem- ve la carn: costelles i cuixa de xai, botifarra -blanca i negra-. Tot molt bo i al seu punt.

Brindis pels presents, els qui no han pogut venir i tots aquells i aquelles que conservem en el record.- Amb la carn obrim el cava, fresc i bo. I brindem; pels presents, els qui -avui- no han pogut venir i pel record de tots aquells i aquelles que -físicament- ja no estan entre nosaltres: Ningú no mor del tot mentre algú en mantingui viu el record... diu algú. I és una gran veritat.

Ara que la Maribel no mira....

Les postres.- Pensareu que, en aquest punt de l’àpat, ja no ens cap al cos rés més... Doncs us equivoqueu. Surten a escena les postres... !!!

Un gran, artístic i espectacular pastís amb crema cremada, confitura, nata, trufa i xocolata amb el rètol: «CALÇOTADA XINO-XANO 2026»... «Quina llàstima fer-lo malbé...» diu, fent broma, algú. Però ja la Lydia, sota l’atenta vigilància dels més propers, ganivet en mà -de manera magistral- està tallant, aquesta obra mestra del pastisser, en tants trossos com comensals hi ha a la taula. Ni un més, ni un menys i tots, pràcticament, -per a que no hi hagi raons...- de la mateixa mida. Som bons amics i amigues, però, també llaminers i amb això -ja ho sabem- poca broma.... he, he.

Per si no en teniem prou, apareix damunt la taula una gran capça amb cruixents Orelletes, dolç local que fa les delicies de molts gormants i gormantes...

 

L'espectacular i bonissim pastís

Tallant, milimetricament, el pastís

Ja comencen a repartir....hummmm.

Les cruixents Orelletes

El cafè i les «gotes».- Rematem el tiberi, com tot bon àpat, amb els cafès. Avui amb aquestes modernes cafeteres i les càpsules, poden fer i prendre uns cafès «de categoria».

Així doncs, potser per fer baixar el que tenim dins... s’ha format una llarga cua de cambrers i cambreres... al costat de la cafetera on en Joan està preparant -sota comanda- els cafès -llarg i/o curt- i els tallats.

Damunt la taula ja hi corren les botelles de licor per a que, els interessats, es puguin anar fent els «cigalons» o «carajillos».

Agraïment, comiat i fins la propera.- Recollim, entre tots, la «parada», sortim a fer-nos la foto del grup, el temps sorprenentment ha millorat i fins i tot, fa una tarda solejada. Agraïm a en Joan i la Margarita la seva hospitalitat i atencions i ens emparaulem per a la propera sortida Xino-Xano que serà -si Déu i la Mare Natura volen- el proper dijous 5 de març.

La foto del grup d'avui: Tots i totes molt macos i maques. 

Gràcies i continuem en contacte.

Text.- Pep

Fotografies.- Ricard, Mª Rosa E., Joan B., Maribel, Lydia, Joan S., Elena S. i Pep.

CRIDA A LA 146ª SORTIDA XINO-XANO: LA CALÇOTADA 2026

 

Recepta de la salsa de calçots de la Iaia Maria

CRIDA A LA CALÇOTADA 2026

Els "senyors" del Mas Teixidor, la Margarita i en Joan, ens han convidat -un cop més- a una CALÇOTADA al seu mas. Invitació i detall que valorem i agraïm de tot cor.

El Mas Teixidor

Trobar-nos, amb qualsevol excusa, sempre és bo. Però si, a més, ho fem en un marc privilegiat -el Mas Teixidor i les seves Quadres d’en Pep- aplegant, al voltant d’una taula, a tota la «colla» per a cruspir-nos -amb tots els altres importants complements- la part que ens toca (i una mica més... he, he) de calçots, carn i botifarra,... és un plaer i un goig al qual, ben segur, pocs ens en podrem resistir.

Mireu, mireu... quanta feina ens espera !!!

Recordeu, doncs, la data i el lloc:

Dijous 5 de febrer del 2026 al Mas Teixidor de Cabra del Camp.

(Anem arribant, si us plau, sobre les 12h del migdia).

Si que agrairem, per tal d’anar preparant la logística de l’àpat, que ens aneu dient -tant aviat com ho sapigueu- si hi podreu venir.

Ho podem fer dient-ho -directament- a en Joan o la Margarita, contestant -«respondre a tots»- al correu on us ho hem fet saber o, per mitjà d’un missatge, al WhatsApp del grup.

Ja ho sabeu, dijous 5 de febrer: CALÇOTADA AL MAS TEIXIDOR !!!

Fins llavors, doncs, una abraçada !!

CRÒNICA DE LA 145ª SORTIDA XINO-XANO

UNA MOLT AGRADABLE PASSEJADA, PEL CAMÍ DE RONDA,

 DES DEL PORT DE L’ESCALA FINS A CALA MONTGÓ

Tanta formalitat enamora....- Així dona gust anar d’excursió...! Quan arribem, puntuals a 2/4 de 10 a l’aparcament del Port de la Clota de l’Escala, tots els companys i companyes -amb els seus vehicles ben estacionats- ja hi eren... Bueno, gairebé amb el nostre cotxe -per a ser precisos i justos- també hi han arribat, amb el seu vehicle, la Isabel i en Llorenç... Venint de tant lluny (la majoria des de Barcelona, però alguns del Vallès Oriental i d’altres del Maresme) la cosa te el seu mèrit.

Després de les preceptives salutacions i breus comentaris sobre les passades festes, comencem -amb ganes- la caminada.

L'arribada...

Esmorzar i passejada.- En aquest inici de la caminada, ens fa de guia en Josep F. El nostre «explorador» que fa uns pocs dies vingué a veure l’espai d’aparcament, el punt d’inici de l’excursió i intentà localitzar un bon lloc on dinar. Amb ell, seguint-lo, no tenim pèrdua. 

Al poc arribem, damunt d’un petit serrat -la Punta de la Clota Grossa-, a uns búnquers -la Bateria L6- on tenim previst esmorzar-hi. Així ho fem, improvisant en un petit graó -davant la gran «boca» d’una de les bateries-, la parada amb les olives, la bota de vi i els bombons de xocolata.

Detalls de l'esmorzar als Bunquers de L'Escala.

Comentari d’en Llorenç als Búnquers de L’Escala.- Acabats d’esmorzar, amb la visió que sobre el port de l’Escala i bona part de la badia de Roses tenim -avui amb un fons un pel emboirat- en Llorenç, que tots sabem l’afició i els grans coneixements que te sobre un munt de fets històrics, ens fa una breu explicació sobre el context que portà al regim franquista a fortificar bona part de la costa mediterrània (aquestes bateries en son una mostra) i la frontera amb França (Línia P, de Pirineus) amb un seguit de búnquers, punts d’observació, aquarteraments i defenses. Sembla que els grossos canons que empraren en moltes d’aquestes bateries eren readaptats i procedents de vaixells de guerra. Ens continua comentant, en Llorenç, que a finals de la II Guerra Mundial tement, el franquisme, una invasió dels aliats -vencedors de la guerra- com a reacció a la participació, vinculació i suport que el regim havia tingut amb el feixisme, decidí establir -ja des del 1940- aquestes línies defensives. Comenta que alguns dels soldats destacats en aquestes instal·lacions -molts d’ells catalans i amb familiars que, a la recent Guerra Civil, havien lluitat amb la República i/o havien estat represaliats pel franquisme- en el fons, estaven desitjant que el desembarcament aliat es produís... Amb la «guerra freda» i la política de blocs, amb la necessitat d’aconseguir aliats (i bases militars) per als americans, les concessions que el règim els oferí i un canvi més subtil en la política internacional va fer que aquestes instal·lacions -cap els anys cinquanta- quedessin obsoletes i s’anessin abandonant. Cal reconèixer que al estar, aquesta zona, declarada «d’interès militar» es salvà de l’especulació urbanística i els disbarats provocats, anys després, pel turisme. Un espai encara verge, protegit, ara, pel «Paratge natural de Les Planasses-Salpatx».

La xerrada d'en Llorenç.

Foto i explicació al panell de l'"Espais de Memòria".
En Llorenç ja ens ho ha explicat "in situ" i molt be.

Ruta pel "Paratge de Les Planasses-Salpatx".- Amb l'estomac i el paladar satisfets i agraint, a en Llorenç, les explicacions sobre el lloc on som, reprenem la caminada.

Un panell ens ha indicat al començament de l’excursió, que entràvem al «Paratge natural de Les Planasses-Salpatx» dins el terme municipal de L’Escala-Ampúries. Caminem pel «camí de ronda», resseguint la costa i les senyals del GR-92, per damunt de la Cala del Bol Roig -estreta, poc fonda i amb el terra, com gairebé totes les d’aquesta zona, format per còdols i grans roques-.

Quan som a la zona -plena de penya-segats- de la Punta i la platja de Salpatx el camí s’endinsa per un bosc de pi blanc i, abandonem -una mica sense adonar-nos- la línia de la costa.

Estem passant per un dels vessants de l’anomenat bosc de la Muntanya de Montgó, per damunt de la vella carretera que porta a la urbanització de la Punta Grossa o de Montgó. Decidim girar, dirigint-nos de nou cap el litoral, fins que a l’alçada de Cala Mateua, amb l’illa d’aquest mateix nom -amb un solitari pi al capdamunt- retrobem, de nou, el GR-92. Tenim en aquest punt un molt bon panorama de la Urbanització de la Punta Grossa ben atapeïda de blanques torres i cases.

Cala i Illa Mateua. Al fons la Urbanització de la Punta Grossa 

Els pins tombats per la tramontana, prop de la
 Urbanització de la Punta Grossa

Passem a ran de la tanca d’una de les cases i entrem dins l’espai urbanitzat. Travessem la plaça Punta Montgó, continuem -seguint els senyals blanc i roig del GR- pels carrers Port del Rei i de Trenca-braços que desemboca a l’Avinguda Montgó i a la bonica, recollida i -en aquest temps- tranquil·la Platja de Cala Montgó.

Ens hi "encantem" una estona. Son molts els qui, recordant vells temps, rememoren estades -als càmpings de la zona- sols o amb la família, anècdotes (en Llorenç ens explica que, prop d’aquesta cala, fou actiu protagonista -com a bon escolta- en l'auxili i salvament d’una turista americana que havia relliscat amb la pinassa i estava «penjada», abraçada a un providencial arbre, dalt d’un penya-segat)... Coincidim tots i totes que, amb el pas dels anys, aquets idíl·lics i tranquils racons, amb el «boom» turístic s'han anat edificant i transformat -i potser-  "espatllat" el lloc.

Detalls de la platja de Cala Montgó

Arribats al punt final del recorregut, decidim retornar de nou al port de l’Escala. Teníem previst fer-ho per l’interior -seguint al llarg d’un bon tros l’Avinguda Montgó- però el fet de que a l’anada ens hem saltat un tram del camí que va a ran de costa ens estimula a retornar seguint -ara amb més atenció- el GR-92.

Ruta de retorn a l’Escala.- Desfem el camí per on hem vingut fins que trobem, damunt de Cala Mateua, el punt on hem arribat, en la ruta d’anada, fa una estona.

Ara si que seguirem els senyals del GR que passen gairebé a tocar dels penya-segats. Passem per damunt de la Punta dels Cinc Sous. Hem llegit, en algun lloc, que entre l’illa Mateua i la Punta dels Cinc Sous, hi ha -a una profunditat de 12 m.- les restes d’un remolcador d’alçada de la Marina francesa que hi va embarrancar l’any 1963, refugi pels peixos i una curiositat pels submarinistes.

Ara hem deixat el bosc a la nostra esquerra i continuem, a ran de costa, cap a la cala i punta del Salpatx. L’accés a la cala, per terra, és difícil i, per mar, a causa dels nombrosos i mig amagats esculls que hi ha gairebé a ran d’aigua, també. Si que distingim, amb claredat enmig de la cala, l’illot de la Roca de Salpatx.

La Roca de Salpatx

Renoi amb la força de la tramontana....

Arribem, a partir d'aquí, al camí per on hem vingut a l’anada. Passarem de nou, per la Cala del Bol Roig, la bateria L6 -amb els búnquers de l’Escala- i baixem fins al Port de la Clota on hi tenim els cotxes.

El recorregut total de la passejada -segons els nostres equips de mesura- ha estat de 7,5 km. amb uns desnivells acumulats de +/- 80 m. Considerem que, amb les precaucions que cal tenir en els penya-segats, el grau de dificultat és fàcil.

Dinar.- El dinar és un dels complements importants de les sortides Xino-Xano. Trobar-nos, amb qualsevol excusa o intenció; anar cuidant i cultivant la nostra vella amistat; fer una mica -cada cop menys- d’exercici; conèixer, descobrir o rememorar bonics indrets i racons de la nostra estimada terra; xerrar, escoltar, compartir, debatre, contrastar situacions, opinions i idees,... Tot això fem a les nostres sortides, però hi ha uns moments -a l’hora de dinar- que, tot i que encertem o no un bon restaurant, asseguts al voltant de la taula, el cos i l’anima es relaxa, s’anima, confia i espera -amb l'àpat i, sobre tot, la companyia- un dels millors moments del dia !!!.

Amb aquesta intenció hem anat a La Masia de Domeny, un restaurant de Girona, a tocar de la fabrica de la Nestlé, on avui hi hem encarregat el dinar.

El mas és impressionant, decorat amb nombrosos detalls i amb menjadors repartits per tot l’edifici. Els de la planta baixa son ben plens de gent dinant, a l’arribar i veure-hi tants cotxes aparcats fora ja hem deduït que el restaurant seria ben ple.

La Masia de Domeny

La vostra taula, ens han dit quan ens hem donat a conèixer, és al primer pis i ja la tenim a punt. Hi anem. Certament és un gran menjador, ben il·luminat per dos finestrals i la taula sembla preparada per a una gran celebració. L’anem ocupant.

Com que, tal i com solem fer sempre ja tenim els plats del menú triats prèviament, el servei és ràpid. Ens porten el pa -molt bo, per cert-, l’aigua, el vi -blanc i negre- i gasoses. Avui -com que no fa gaire calor- amb l’aigua ja n’hem tingut prou i no hem demanat les cerveses.

De moment tot molt be. Però, la felicitat mai sol ser complerta... La noia que ens serveix -després s’hi afegirà un noi- ens diu que un dels primers plats -els musclos a l’estil Thai- que hem demanat per a 4 persones, només els en queda per a una. Caldrà, doncs, que el altres tres triïn un nou plat (després la persona amb qui havíem contactar i emparaulat el dinar, es disculparà per aquesta situació... d’imprevistos sempre en poden passar... pensem). Pel demès tot be. Bueno.... l'arròs a la marinera, lògicament veurem després, que també serà sense musclos.... El altres primers: l’amanida de formatge de cabra, l’amanida catalana i els pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà... i els segons: la galta pe porc Duroc rostida, els llobarros a la brasa, la botifarra a la brasa, les galtetes de porc a la brasa, els palpissos de xai a la brasa i el secret de porc amb salsa de Jabugo,... també han estat correctes.

El llobarro a la brasa

De postres ha dominat el mató amb mel i anous, els bastonets artesans amb nata i xocolata calenta, el pastisset de pastanaga amb crema de formatge i avellanes, la crema catalana -molt bona, he sentit que deien-, el pastis de formatge amb melmelada de maduixa, el sorbet de llimona i la mousse de iogurt,...

Tot això rematat amb els riures i les converses -lògicament més intenses i apassionats amb aquells companys i companyes que teníem més propers...-

Diferents detalls del dinar

Amb els postres, hem sortejat la ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa de la sortida d’avui. L’afortunat, en aquesta ocasió, ha estat en Josep Maria, enhorabona !!!.

Enhorabona, Josep Mª !!!

Detall de l'etiqueta

Demanem el compte, fem números, paguem i ens acomiadem del noi i noia que ens han ates i de la persona -la Montse- amb qui havíem contactat.

Sortim a fora i ens fem la fotografia de grup de la sortida d’avui.

A la foto hi falten en Ricard i la Rhut que han vingut a la caminada però no al dinar.

Comiat i propera sortida.- Ens acomiadem, desitjant-nos un bon viatge de retorn a les respectives cases i emparaulant-nos per a la propera trobada que serà, recordeu-ho, el dijous 5 de febrer, per a celebrar la CALÇOTADA al Mas Teixidor de CABRA DEL CAMP.

Per anar preparant la logística de la trobada, ho anunciarem properament al WhatsApp del grup, amb el prec de que ens aneu dient els qui hi podreu venir.

Gràcies i continuem en contacte.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan B., Enric C., Josep F., Conxita D., Rosa, i Pep.