UNA
MOLT AGRADABLE PASSEJADA, PEL CAMÍ DE RONDA,
DES DEL PORT DE
L’ESCALA FINS A CALA MONTGÓ
Tanta
formalitat enamora....-
Així dona gust anar d’excursió...! Quan arribem, puntuals a 2/4
de 10 a l’aparcament del
Port de la Clota
de l’Escala, tots els companys i companyes -amb els seus vehicles
ben estacionats- ja hi eren... Bueno,
gairebé amb el nostre cotxe -per a ser precisos i justos- també hi han
arribat, amb el seu vehicle, la Isabel i en Llorenç... Venint de tant
lluny (la majoria des de Barcelona, però alguns del Vallès Oriental
i d’altres del Maresme) la cosa te el seu mèrit.
Després
de les preceptives salutacions i breus comentaris sobre les passades
festes, comencem -amb ganes- la caminada.
 |
| L'arribada... |
Esmorzar i passejada.-
En aquest inici de la caminada, ens fa de guia en Josep F. El nostre
«explorador» que fa uns pocs dies vingué a veure l’espai
d’aparcament, el punt d’inici de l’excursió i intentà
localitzar un bon lloc on dinar. Amb ell, seguint-lo, no tenim
pèrdua.
Al poc arribem, damunt d’un petit serrat -la Punta
de la Clota Grossa-,
a uns búnquers
-la
Bateria L6- on tenim previst esmorzar-hi.
Així ho fem, improvisant en un petit graó -davant la gran «boca»
d’una de les bateries-, la parada amb les olives, la bota de vi i
els bombons de xocolata.
 |
Detalls de l'esmorzar als Bunquers de L'Escala.
|
Comentari
d’en Llorenç als Búnquers
de L’Escala.-
Acabats
d’esmorzar, amb la visió que sobre el port de l’Escala i bona
part de la badia de Roses tenim -avui amb un fons un pel emboirat- en
Llorenç, que tots sabem l’afició i els grans coneixements que te
sobre un munt de fets històrics, ens fa una breu explicació sobre
el context que portà al regim franquista a fortificar bona part de
la costa mediterrània (aquestes bateries en son una mostra) i la
frontera amb França (Línia P, de Pirineus) amb un seguit de
búnquers,
punts
d’observació, aquarteraments i defenses. Sembla que els grossos
canons que empraren en moltes d’aquestes bateries eren readaptats i
procedents de vaixells de guerra.
Ens
continua comentant, en Llorenç, que a finals de la II Guerra Mundial
tement, el franquisme, una invasió dels
aliats -vencedors
de la guerra- com a reacció a la participació, vinculació i suport
que el regim havia tingut amb el feixisme, decidí establir -ja des
del 1940- aquestes línies defensives. Comenta que alguns dels
soldats destacats en aquestes instal·lacions -molts d’ells
catalans i amb familiars que, a la recent Guerra Civil, havien
lluitat amb la República i/o havien estat represaliats pel
franquisme- en el fons, estaven desitjant que el desembarcament aliat
es produís... Amb la «guerra freda» i la política de blocs, amb
la necessitat d’aconseguir aliats (i bases militars) per als
americans, les concessions que el règim els oferí i un canvi més
subtil en la política internacional va fer que aquestes
instal·lacions -cap els anys cinquanta- quedessin obsoletes i
s’anessin abandonant. Cal reconèixer que al estar, aquesta zona,
declarada «d’interès militar» es salvà de l’especulació
urbanística i els disbarats provocats, anys després, pel turisme.
Un espai encara verge, protegit, ara, pel «Paratge natural de Les
Planasses-Salpatx».
 |
| La xerrada d'en Llorenç. |
 |
Foto i explicació al panell de l'"Espais de Memòria".
En Llorenç ja ens ho ha explicat "in situ" i molt be. |
Ruta pel "Paratge de Les
Planasses-Salpatx".-
Amb
l'estomac i el paladar satisfets i agraint, a en Llorenç, les
explicacions sobre el lloc on som, reprenem la caminada.
Un panell
ens ha indicat al començament de l’excursió, que entràvem al
«Paratge natural de Les
Planasses-Salpatx»
dins el terme municipal de L’Escala-Ampúries. Caminem pel «camí
de ronda», resseguint la costa i les senyals del GR-92, per damunt
de la Cala del Bol Roig
-estreta,
poc fonda i amb el terra, com gairebé totes les d’aquesta zona,
format per còdols i grans roques-.
Quan som
a la zona -plena de penya-segats- de la Punta
i
la platja de Salpatx
el camí s’endinsa per un bosc de pi blanc i, abandonem -una mica
sense adonar-nos- la línia de la costa.
Estem
passant per un dels vessants de l’anomenat bosc
de la Muntanya de Montgó,
per damunt de la vella carretera que porta a la urbanització de la
Punta Grossa o de Montgó.
Decidim girar, dirigint-nos de nou cap el litoral, fins que a
l’alçada de Cala
Mateua,
amb l’illa d’aquest mateix nom -amb un solitari pi al capdamunt-
retrobem,
de nou, el GR-92. Tenim en aquest punt un molt bon panorama de la
Urbanització de la Punta
Grossa ben
atapeïda de blanques torres i cases.
 |
| Cala i Illa Mateua. Al fons la Urbanització de la Punta Grossa |
 |
Els pins tombats per la tramontana, prop de la
Urbanització de la Punta Grossa |
Passem a
ran de la tanca d’una de les cases i entrem dins l’espai
urbanitzat. Travessem la
plaça Punta Montgó,
continuem -seguint els senyals blanc i roig del GR- pels carrers
Port del Rei
i de Trenca-braços
que desemboca a l’Avinguda
Montgó
i a la bonica, recollida i -en aquest temps- tranquil·la
Platja de Cala Montgó.
Ens hi "encantem" una estona. Son molts
els qui, recordant vells temps, rememoren estades -als càmpings de
la zona- sols o amb la família, anècdotes (en Llorenç ens explica
que, prop d’aquesta cala, fou actiu protagonista -com a bon escolta- en
l'auxili i salvament d’una turista americana que havia relliscat
amb la pinassa i estava «penjada», abraçada a un providencial
arbre, dalt d’un penya-segat)... Coincidim tots i totes que, amb el
pas dels anys, aquets idíl·lics i tranquils racons, amb el «boom»
turístic s'han anat edificant i transformat -i potser- "espatllat" el lloc.
 |
| Detalls de la platja de Cala Montgó |
Arribats al punt final del recorregut, decidim retornar de nou al port de
l’Escala. Teníem previst fer-ho per l’interior -seguint al llarg
d’un bon tros l’Avinguda Montgó- però el fet de que a l’anada
ens hem saltat un tram del camí que va a ran de costa ens estimula a
retornar seguint -ara amb més atenció- el GR-92.
Ruta de retorn a l’Escala.-
Desfem el camí per on hem vingut fins que trobem, damunt de Cala
Mateua,
el punt on hem arribat, en la ruta d’anada, fa una estona.
Ara si
que seguirem els senyals del GR que passen gairebé a tocar dels
penya-segats. Passem per damunt de la Punta
dels Cinc Sous. Hem
llegit, en algun lloc, que entre l’illa
Mateua i
la Punta dels Cinc Sous,
hi ha -a una profunditat de 12 m.- les restes d’un remolcador
d’alçada de la Marina francesa que hi va embarrancar l’any 1963,
refugi pels peixos i una curiositat pels submarinistes.
Ara hem
deixat el bosc a la nostra esquerra i continuem, a ran de costa, cap
a la cala i punta del
Salpatx.
L’accés a la cala, per terra, és difícil i, per mar, a causa
dels nombrosos i mig amagats esculls que hi ha gairebé a ran
d’aigua, també. Si que distingim, amb claredat enmig de la cala,
l’illot de la Roca de
Salpatx.
 |
| La Roca de Salpatx |
 |
| Renoi amb la força de la tramontana.... |
Arribem,
a partir d'aquí, al camí per on hem vingut a l’anada. Passarem de
nou, per la Cala del Bol
Roig,
la bateria L6 -amb els
búnquers de l’Escala-
i baixem fins al Port de
la Clota
on hi tenim els cotxes.
El
recorregut total de la passejada -segons els nostres equips de
mesura- ha
estat de 7,5 km. amb uns desnivells acumulats de +/- 80 m. Considerem
que, amb les precaucions que cal tenir en els penya-segats, el grau
de dificultat és fàcil.
Dinar.-
El
dinar és un dels complements importants de les sortides Xino-Xano.
Trobar-nos, amb qualsevol excusa o intenció; anar cuidant i
cultivant la nostra vella amistat; fer una mica -cada cop menys-
d’exercici; conèixer, descobrir o rememorar bonics indrets i racons de la
nostra estimada terra; xerrar, escoltar, compartir, debatre,
contrastar situacions,
opinions
i idees,... Tot això fem a les nostres sortides, però hi ha uns
moments -a l’hora de dinar- que, tot
i que encertem o no un bon restaurant, asseguts al voltant de la
taula, el cos i l’anima es relaxa, s’anima, confia i espera -amb
l'àpat i, sobre tot, la companyia- un dels millors moments del dia
!!!.
Amb
aquesta intenció hem anat a La
Masia de Domeny,
un
restaurant de Girona, a tocar de la fabrica de la Nestlé, on avui hi
hem encarregat el dinar.
El
mas és impressionant, decorat
amb nombrosos detalls i amb
menjadors repartits
per tot l’edifici. Els
de la planta baixa son ben plens de gent dinant, a l’arribar i
veure-hi tants cotxes aparcats fora ja hem deduït que el restaurant
seria ben ple.
 |
| La Masia de Domeny |
La vostra taula, ens han dit quan ens hem donat a conèixer, és al
primer pis i ja la tenim a punt. Hi
anem. Certament
és un gran menjador, ben il·luminat per dos finestrals i la
taula sembla preparada per a una gran celebració. L’anem ocupant.
Com
que, tal i com solem fer sempre ja tenim els plats del menú triats
prèviament, el servei és ràpid. Ens porten el pa -molt
bo, per cert-,
l’aigua, el vi -blanc i negre- i gasoses. Avui -com que no fa gaire
calor- amb l’aigua ja n’hem tingut prou i no hem demanat les
cerveses.
De
moment tot molt be. Però, la felicitat mai sol ser complerta... La
noia que ens serveix -després
s’hi afegirà un noi-
ens diu que un dels primers plats -els musclos a l’estil Thai- que
hem demanat per a
4 persones, només els en queda per a
una.
Caldrà, doncs, que
el
altres tres triïn un nou plat (després la persona amb qui havíem
contactar i emparaulat el dinar, es disculparà per aquesta
situació... d’imprevistos
sempre
en
poden passar... pensem). Pel
demès tot be.
Bueno....
l'arròs a la marinera, lògicament veurem
després, que també serà
sense musclos.... El
altres primers: l’amanida
de formatge de cabra, l’amanida catalana i els pebrots del piquillo
farcits de brandada de bacallà... i
els segons: la galta pe porc Duroc rostida, els llobarros a la brasa,
la botifarra a la brasa, les galtetes de porc a la brasa, els
palpissos de xai a la brasa i el secret de porc amb salsa de
Jabugo,... també han estat correctes.
 |
| El llobarro a la brasa |
De
postres ha dominat el mató amb mel i anous, els bastonets artesans
amb nata i xocolata calenta, el pastisset de pastanaga amb crema de
formatge i avellanes, la crema catalana -molt bona, he sentit que
deien-, el pastis de formatge amb melmelada de maduixa, el
sorbet de llimona i la
mousse
de iogurt,...
Tot
això rematat amb els riures i les converses -lògicament més
intenses i apassionats amb aquells companys i companyes que teníem
més propers...-
 |
| Diferents detalls del dinar |
Amb
els postres, hem sortejat la ampolla de bon vi de la Terra Alta amb
l’etiqueta commemorativa de la sortida d’avui. L’afortunat, en
aquesta ocasió, ha estat en Josep Maria, enhorabona !!!.
 |
| Enhorabona, Josep Mª !!! |
 |
| Detall de l'etiqueta |
Demanem
el compte, fem números, paguem i ens acomiadem del noi i noia que
ens han ates i de la persona -la Montse- amb qui havíem contactat.
Sortim
a fora i ens fem la fotografia de grup de la sortida d’avui.
 |
| A la foto hi falten en Ricard i la Rhut que han vingut a la caminada però no al dinar. |
Comiat i propera sortida.-
Ens acomiadem, desitjant-nos
un bon viatge de retorn a les respectives cases i emparaulant-nos per
a la propera trobada que serà, recordeu-ho, el dijous
5 de febrer,
per a celebrar la CALÇOTADA
al Mas Teixidor
de CABRA DEL CAMP.
Per
anar preparant la logística de la trobada, ho anunciarem properament
al WhatsApp del grup, amb el prec de que ens aneu dient els qui hi
podreu venir.
Gràcies
i continuem en contacte.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan B., Enric C., Josep
F., Conxita D., Rosa, i Pep.
