Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de maig del 2026

150 SORTIDES XINO-XANO

 

El 26 de juny del 2009, en un sopar al Centre Artesà Tradicionarius, -uns mesos abans n'haviem fet un altre en una bodega de la Plaça Molina- podriem dir, que reconstituirem -tot i que entre alguns gairebé sempre s'havia mantingut el contacte- la colla del Clan Ós Gris. Pocs mesos després naixerien les sortides Xino-Xano.

Per a ser rigorosos -algú ens ho ha fet notar-; els primers dies de febrer del 2009, organitzàrem una trobada (de 3 dies) en un hostal de Castellar d'en Hug. Formalment va ser, en aquesta ocasió i lloc, on "reconstituirem" el Vell Clan "Os Gris" i, n'obrirem una nova etapa. Queda -per a les cròniques i la història- aclarit i dit...  (A la trobada també hi era en Vicenç Domènech que, potser, va ser qui va fer la foto, i per això -clar-, no hi surt...).


150 SORTIDES XINO-XANO


Amb l’excursió del proper dijous 4 de juny, arribarem a la 150ª SORTIDA XINO-XANO. 150 excursions, al llarg de 17 anys (amb el parèntesi que suposà el COVID) és una molt bona fita.

Queda ven lluny -teníem 17 anys menys !!!- aquell 12 de novembre del 2009 en que -a proposta d’en Joan Simarro- vàrem fer la primera sortida: DE LA GARRIGA A EL FIGARÓ PER SANT CRISTÒFOL DE MONTEUGUES.


Participants a la 1ª Xino-Xano. Hi falta en Joan S. que n'era el fotograf.

Va anar tant be, que ho vàrem repetir i aquella, seria la primera d’un seguit d’excursions que, amb una periodicitat i «constància» gairebé mensual (menys els mesos d’agost i desembre), hem anat mantenint. I, mentre la salut i les ganes hi acompanyin, confiem les podrem seguir fent uns quants anys més.

Va ser una molt bona pensada, Joan, però el veritable mèrit, penso, ha estat la continuïtat i l'interès que tots i totes -cadascun de nosaltres- hem mostrat en aquestes, volgudes i, també, esperades -i, m’atreviria a afegir, que necessàries- sortides.

I és que, a més de trobar-nos per a caminar i fer una mica d’exercici, que és molt bo i saludable, ens ho passem molt be: xerrem, riem, ens posem al dia en temes culturals i/o socials (música, llibres, pel·lícules, exposicions, teatre,...), expliquem i «fem dentetes» comentant els viatges i «escapades»..., debatem -cal dir que «com que som, força, de la mateixa corda»-, sense discutir gaire entre nosaltres, sobre les «mogudes» dels polítics; ens posem al corrent sobre els nostres -malauradament cada dia més sovint- mals i remeis; ens queixem però, alhora, ens sentim orgullosos pels «cangurs» dels nets,... Anem, en una paraula, cultivant i regant la nostra vella amistat. I, sobretot, passant-nos-ho molt bé. Que sigui, si pot ser amb salut, per molts anys més !!!

Una caminada, la visita i el gaudi d’un bon paisatge, d'un -si pot ser- suau cim o lloc d'interès i, després, el dinar (gairebé sempre, de menú diari, en algun restaurant de poble), és l’objectiu de cada trobada. 

Només, en tres ocasions -si la memòria no em falla-, hem portat el dinar a la motxilla: A la 11ª XX, a la Roca Foradada de Corbera de Llobregat, que dinarem a la Font del Camí Ral; a la 15ª XX, una circular per Montserrat, incloent la pujada a Sant Jeroni, i a la 16ª XX quan varem fer la «travessa» al Montseny, des de Coll Formic, pel Pla de la Calma, el Tagamanent i baixar fins a l’estació de tren de El Figaró.

Després, com que seure -per dinar- damunt d’una pedra o marge (que, a més, sovint poden estar, també, mullats...) no feia per als nostres madurs culs... decidirem dinar, al restaurant o hostal d’algun poble, de menú. Ara s’han anat actualitzant els preus, però fa uns anys a molts restaurants i fondes de poble, per un preu molt raonable, es podia menjar molt be... Encara recordo, al mig de la taula, les grans plates d’amanida on hi havia de tot: de l’hort i de la matança...!!! això afegit als casolans plats que, normalment, la mestressa havia preparat....


Aquelles grans safates d'amanida catalana... !!!

I així, XINO-XANO, una excursió darrera l’altra, hem anat gaudint fins arribar -de moment- a la Sortida 150.

Gairebé sempre hem sabut trobar un indret, monument -castell, ermita, torre o mirador-, curiositat natural, racó o lloc on anar. En tren -ara ho tenim més complicat...-, auto de línia, bus o cotxes, hem recorregut nombrosos llocs, hem anat «a cavall» o a peu a tot arreu. Com a curiositat hem «trepitjat» -en les excursions Xino-Xano- les següents comarques, el número de cops que ho hem fet, figura dins del parèntesi:

Osona (28), Vallès Oriental (25), Maresme (19), Vallès Occidental (10), Baix Llobregat (10), Bages (10), Barcelonès (9), La Selva (7), Ripollès (6), Moianès (6), Berguedà (5), La Garrotxa (5), Alt Penedes (4), Baix Camp (4), Alt Empordà (3), Lluçanès (3), Gironès (3), L’Anoia (2), El Garraf (2), Alt Camp (2), Baix Empordà (2), El Solsonès (2), La Cerdanya (1), La Noguera (1), Baix Ebre (1), Segrià (1), Pla d’Urgell (1) *.

* Si sumeu el nombre de vegades, no us «quadrarà» amb el de les sortides que hem fet, doncs, en alguna ocasió -en una mateixa excursió- hem «trepitjat» més d’una comarca.

Hem voltat Catalunya, com veieu, gairebé per tot arreu... Enhorabona i continuem fent-ho !!!

Al Blog -també una molt bona iniciativa d’en Joan Miquel (que en continua sent el mantenidor i «pagano"...)- hi podreu veure les diferents «Crides» i «Cròniques» -amb abundant material gràfic- de cada Sortida. Per a no avorrir-vos i, també, per a estalviar-vos feina, fem una breu menció -afegint-hi l'enllaç a la xarxa- de les que, cada 25, hem anat fent:

Sortida 25.- 12 d’abril del 2012. «Passejada pel peus del Turó de l’Home: El Sot de l’Infern».

https://clanosgris.blogspot.com/2012/04/cronica-de-la-25ena-sortida-xino-xano.html

Foto del grup de la 25 Xino-Xano. Que joves i guapos/es estem tots i totes !!!!

Sortida 50.- 16 d’octubre del 2014. «El suquet d’en Quim en un racó del Cap de Creus: Cala Tavallera».

https://clanosgris.blogspot.com/2014/10/cronica-de-la-50ena-sortida-xino-xano.html

Foto del grup de la 50 Xino-Xano

Sortida 75.- 2 de febrer del 2017. «Pels serrats, rieres i masies de Sant Pere de Vilamajor (amb una visita al Roure Gros)».

https://clanosgris.blogspot.com/2017/02/cronica-de-la-75ena-sortida-xino-xano.html

Foto del grup de la 75 Xino-Xano

Sortida 100 i 10è aniversari de les Sortides Xino-Xano. 3 d’octubre del 2019. «Caminada pel Congost de Mu».

https://clanosgris.blogspot.com/2019/09/crida-la-sortida-xino-xano-n-100.html

Foto del grup de la 100 Xino-Xano

Sortida 125.- 2 de novembre del 2023. «Passejada fins al Roure de la Senyora i el Santuari de Els Munts de Sant Boi del Lluçanès».

https://clanosgris.blogspot.com/2023/10/crida-la-125ena-sortida-xino-xano.html

Foto del grup de la 125 Xino-Xano. Hi falta en Ricard que n'és el fotograf.
(Una de les poques sortides on ens va ploure, gairebé tot el dia...)
                                         

Continuem -cadascú al seu ritme i pas- Xino-Xano i amb alegria.

Gràcies a tots i a totes i continuem en contacte.





dimecres, 22 d’abril del 2026

SANT JORDI 2026



SANT JORDI PATRÓ DE CATALUNYA 

I DE L'ESCOLTISME

El 23 d'abril commemorem la mort d'aquest soldat màrtir produida, segons la tradició a Nicomèdia (actual Turquia) l'any 303, per negar-se a perseguir els cristians.

A Catalunya és històricament reconegut, des del segle XV, com a protector de la Generalitat i àmpliament venerat per la llegenda del drac i la rosa. És, també, la gran diada del llibre i de l'amor...(*)

En l'àmbit escolta és una festivitat assenyalada per representar -per als scouts i les guies- valors com el honor, el coratge, la lluita contra el mal (representat amb el drac), la solidaritat i l'esperit de servei. També, per a molts i moltes de nosaltres (anem sumant anys...!!), és una jornada plena d'entranyables records i vivències. 

En la doble condició de catalans i d'escoltes/guies, aquest és, doncs, el nostre dia, la nostra festa !!!. 

Diuen que, potser, Sant Jordi -tot i que nombrosos paisos i institucions el tenen com a patró- no va existir mai... Cal reconèixer, amb tot, que el nostre patró és un sant global i, en aquests temps de guerra i manca de valors, un necessari referent i model.

Tot i ser un personatge de llegenda i mític, les seves suposades restes, van retornar al seu lloc d'origen: la tomba de Sant Jordi es pot visitar a Lod -l'antiga ciutat de Lydda, la Diospolis romana, avui a l'estat d'Israel- una ciutat palestina d'on es creu que era la seva mare.

(*).- Enguany, a Catalunya, hi ha hagut un cert enrenou pel fet de que, alguns, incomprensiblement han anunciat que farien campanya perquè el 23 d'abril es digui "Dia del llibre" i no "Sant Jordi" ("que era un maltractador d'animals i que, segurament, no sabia llegir..." han tingut la barra d'afegir). El "Dia del Llibre" es va fixar -a l'estat espanyol- en un Real Decreto del 6 de febrer de 1926. Inicialment es trià el dia 7 d'octubre per consider que aquest dia va neixer en Miguel de Cervantes; però la iniciativa -segurament benintencionada- va fracasar; tan sols va tenir un cert èxit a Catalunya quan, el 1929, els llibreters catalans van tenir la pensada de canviar la data i passar-la al dia de Sant Jordi que, com a patró de Catalunya, ja era una gran celebració popular. A l'estat espanyol i internacionalment, el "Dia del Llibre" és consolidà, el 1995, a partir de la proposta de la UNESCO per tal de fomentar la lectura, els drets d'autor i l'edició literaria, tot coincidint amb la mort -de fet sembla que es produí el 22 d'abril de 1616, el 23 en va ser l'enterrament- d'en Miguel de Cervantes. 

Tomba de Sant Jordi a Lod 

 "Diada de Sant Jordi"

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.

L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist i els nens i nenes ploraven

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.
                                                        
                                                                     Joan Maragall


Celebre-ho, un any més, amb salut, valors, llibres, roses, estimació i petons !!!




dissabte, 3 de gener del 2026

VELLS RECORDS

 



CANÇONS A FLOR DE LLAVI


A les sortides XINO-XANO a més de caminar -i anar cultivant i aprofundint la nostra amistat-, fem un munt de coses més: Xerrem i riem; comentem l’actualitat social i política; les nostres dolències i mals; sèries, programes de televisió i pel·lícules; concerts i obres de teatre; exposicions i lectures... Precisament sobre un llibre «EL CARRER DE LA XOCOLATA» d’en Ramon Solsona 1 en Ricard, en la passada passejada, em digué: «Pep, sinó has llegit aquest llibre, fes-ho, segur que t’agradarà...»

He seguit el seu consell. D’en Ramon Solsona (Barcelona 1950) ja he llegit i tinc alguns dels seus llibres i, certament, és un autor que m’agrada molt. A «El carrer de la xocolata», evoca però, històries i anècdotes de la seva infància i dels temps en que molts de nosaltres érem, també, infants 2. Una veritable joia, plena de tendres i, entranyables records i -alguns- fets històrics que també hem viscut o recordarem ...

Un dels capítols, precisament, porta el títol amb que encapçalem aquesta entrada. Parla de les cançons que molts de nosaltres cantàvem i que en alguna ocasió especial -com calçotades, clotxes, trobades nostàlgiques o de record- continuem cantant...

Em permeto -ningú millor que ell, penso, ho ha sabut explicar- copiar-ne un bon tros del que hi diu 3:


«... Al final del segle XIX a Catalunya van proliferar les associacions dedicades al muntanyisme que s’inspiraven en els clubs alpins europeus. Combinaven l’esperit esportiu amb l’interès per documentar el patrimoni natural, arquitectònic, arqueològic, antropològic, folklòric... En queda constància en l’impressionant corpus fotogràfic de l’excursionisme català de la primera meitat del segle XX. L’amor pel territori s’expressava amb un fort accent catalanista encara que anessin mal dades. Els clubs excursionistes publicaven en català els seus butlletins interns, penjaven senyeres -prohibides- en indrets emblemàtics i no paraven de cantar cançons en la llengua oprimida. Encara que no tinguessin lletres reivindicatives, refermaven la identitat catalana.

En aquesta difusió hi va contribuir enormement l’escoltisme, que, sobretot a partir de 1930, va tenir un fort component de catalanitat i cristianisme. Els nois i noies escoltes cantaven cançons tradicionals catalanes juntament amb d’altres creades expressament per estimular l’esperit muntanyenc. Algunes cançons de muntanya i d’acampada -inclòs el foc de camp, que avui xoca amb la legislació i el civisme- eren versions traduïdes del francès, de l’alemany i d’altres llengües. Exaltaven la natura i l’amistat amb tocs d’idealisme cristià.

Tot plegat va ser recollit en un cançoner de format petit que cabia a la motxilla i en qualsevol butxaca. Es deia Cançons a flor de llavi, un bell títol que va fer fortuna. Va ser un boom dels anys seixanta. Per internet trobo dues dades reveladores: que el va començar a publicar l’editorial Nova Terra el 1953 i que, en successives reedicions i en ple franquisme, va arribar als 120.000 exemplars. Va ser una iniciativa de la JOC -Joventut Obrera Cristiana-, un moviment que aviat s’enfrontaria a la jerarquia eclesiàstica i s’acostaria als sindicats obrers clandestins.

Tinc Cançons a flor de llavi a les mans: cent dinou lletres de cançons en cent pàgines. Hi ha un pròleg amb dos apartats: «Per què cantar ?» i «Com cantar ?». El primer acaba així: «CANTEU ! (sic, en majúscules) però canteu cançons ben nostres, d’amor a la terra, d’amor al treball, d’amor a la família i a la Classe Obrera Cristiana. Dedica el primer bloc de cançons als «Cants de la joventut treballadora» i el cançoner comença amb l’himne de la JOC en català i en castellà. No m’hi havia fixat mai.

Després venen «L’aire lliure, la muntanya, l’acampada» amb un poti-poti sorprenent perquè comença amb La pedra -«Tires la pedra...on anirà ?», sense dir que és de Raimon !. Al final de tot hi ha, en l'edició de 1961, però no les anteriors, un vocabulari. Era un intent d’ajudar a la comprensió i divulgació d’una llengua que no s'ensenyava. Trio a l’atzar unes quantes paraules explicades perquè es vegi el nivell que se suposava que hi havia entre el jovent: comiat, cursa, desar, dringar, eixam, esguard, enuig, escull, esquirol,... Són definicions que no recorren en cap moment a l’equivalència de paraules espanyoles.

Cançons a flor de llavi es va escampar molt de pressa entre les entitats d’origen confessional abans que el jovent connectés amb uns aires de protesta nous i radicalment laics. Gent de la nostra generació reconeixeria fàcilment vint o trenta cançons que van compartir moltes vegades amb colles d’amics. En destaco L’hora dels adeus, que es va incrustar en la nostra cultura de manera definitiva, i algunes de foranes com la francesa Allouette o les exòtiques Ani kuni i Eram sam sà.

Un dels apartats de Cançons a flor de llavi està dedicat als cànons. Creaven cohesió i harmonia de grup, però sempre hi havia qui anava més perdut que un gat en una fàbrica de sifons -expressió apresa de gran-, i també passava que una meitat dels cantaires acabava absorvida per l’altra meitat.

De 1964 és el nou cançoner Uel·lé. Cançons d’ara. Diu Gabriel Jaraba -antic component dels Tres Tambors- al seu blog: «Se’n van vendre 10.000 exemplars de la primera edició en un any i 8.000 de la segona». Uel·lé incorporava aires nous i cançons espirituals negres que llavors estaven molt de voga. Van sortir dos nous cançoners amb partitura: Iukaidí-1 i Iukaidí-2, i d’altres de més especialitzats -Nadal, Setze Jutges, infantils, espirituals negres-, tots publicats a la col·lecció Esplai de Nova Terra/Hogar del Libro.»

A l'Uel-lé que -"fet caldo"- encara conservo hi ha cinc apartats: I Natura, II Bans i danses, III Vespre, foc i comiat, IV Cançons d'avui i V La cançó espiritual d'avui. M'he emocionat rememorant alguna d'aquelles cançons... Ens fem -som- uns vells sentimentals... !!! 



El que en queda -sense les cobertes- dels meus vells cançoners...
El meu Cançons a flor de llavi, és del 1964. I l' Uel-lé, segurament,
d'aquest mateix any.  




El llibre continua i explica moltes més «batalletes» i històries que, ben segur, molts de nosaltres recordarem...

Moltes gràcies, Ricard, per la recomanació.

Ja ho sabeu, si us agrada llegir i voleu passar una bona estona recordant «temps passats»: «EL CARRER DE LA XOCOLATA» d’en Ramon Solsona !!!

Vells i, també -en forces casos-, bells i entranyables records.

 

Que els Reis Mags, us el portin !!



Notes.-

1  Ramon Solsona. «El carrer de la xocolata» Editorial Proa. Col·lecció A Tot Vent. Barcelona 2025.

2  Recordo que en Joan Miquel, un altre dels nostres companys de colla, m’havia explicat que amb en Ramon Solsona havien estat companys d’estudi a l’Escola Rius i Taulet de la plaça de Lesseps i que també, n'és un fidel lector.

3  Pàgines 154 a 156.


dissabte, 22 de febrer del 2025

22 de Febrer DIA MUNDIAL DEL PENSAMENT SCOUT


El 22 de febrer és l'anomenat DIA DEL FUNDADOR o DIA MUNDIAL DEL PENSAMENT, en record de la data del naixement -l'any 1857- d'en Robert Baden-Powell, el fundador del Moviment Scout i de la seva esposa Olave Saint Claire Soames -nascuda el mateix dia i mes, però de l'any 1889-, la que va ser una de les promotores i Cap Mundial de les noies guies.

Tenia raó, en B.P.: "Un somriure és la clau secreta que obre molts cors..."

Que tingueu, que tinguem companys i companyes, un molt bon dia !!!


 


diumenge, 6 d’octubre del 2024

CRÒNICA DE LA 133ena SORTIDA XINO-XANO

 

Montserrat en un matí de tardor


UN MATÍ DE TARDOR PEL MONESTIR DE MONTSERRAT I

 EL SEU ENTORN


Mirant al cel....- Tal i com ens advertien els homes i les dones del temps, ha plogut -gairebé a tot Catalunya- al llarg de tota la nit. De matinada, van dir, el «front de pluges» marxarà cap el mar i les Balears... I així ha estat.

Al sortir de casa, poc desprès de les 7 del matí, els carrers estaven ben molls i, al cel, alguns núvols encara carregats anaven fent via cap el litoral... Sembla, doncs, que ho han encertat i, avui, no ens mullarem. Tot i això, alguns de nosaltres -desconfiats o previsors- portaven, plegats o «clavats» en un dels costats de la motxilla, paraigües...


El viatge, d’anada, en tren.- Com teníem programat, a les 8h 10’, els 10 que anàvem fins a Monistrol en tren (l’Enric, la Conxita, la MªJosé, en Ricard, en Zacaries, en Joan S., en Josep F., l’Elena S., la Maribel i en Pep) ja érem, davant de les màquines expenedores, amb els bitllets a les butxaques. Bitllets d’anada i tornada, combinats amb el cremallera, amb tots els tipus de descomptes possibles (de més grans de 65 anys, carnet de pensionista dels FGC, etc...) per tal de que el viatge ens surti, econòmicament, el més barat possible.... Els primers de la «colla» que s’han «barallat» amb les màquines expenedores (hi havia una empleada dels FGC però estava enfeinada i intentant fer-se entendre, amb un grup de viatgers orientals que volien anar a Montserrat) ens han anat ajudant a aconseguir, pitjant un munt de botonets i sense problemes, els bitllets.


Les nostres "pesadilles"...

Així, doncs, ben aviat ja estàvem tots a punt per agafar el tren. «Ara, a les 8h 15’, en surt un que passa per Monistrol, el podríem agafar i així tindrem més temps –un cop allà, fins que surti el cremallera- per esmorzar...», diu, amatent, en Josep F. Així ho fem, acompanyant la decisió amb una petita i matinera corredissa...

Ja a dalt del tren, hem vist amb una certa nostàlgia -però, alhora, sensació d’alleujament- que aquest anava força ple; amb gent que, es veia -pels rostres endormiscats- es dirigia, resignada, a treballar. Als vagons, a aquesta hora i primer tram del recorregut més proper a Barcelona, hi havia força gent; per això a aquesta línia l’anomenen, també, el «Metro del Baix Llobregat». «Això que treballin, que treballin però, sobretot, que cotitzin... ja que gracies a ells ens van pagant la pensió...» pensem sense poder amagar, amb una certa satisfacció, un somriure murri...


Ja som a Monistrol.- Puntual -viatjar així dona gust... !!-, el tren arriba a Monistrol a les 9h 20’. A tocar de l’andana ja hi veiem la via on te l’origen el cremallera que puja (i baixa) de Montserrat. El que ens pujarà a nosaltres ja hi és. Una amable empleada -mentre li ensenyem els bitllets. «Tots no cal... només alguns. Ja em crec que els heu comprat...»-. Ens diu, també, que el primer cremallera sortirà a les 9h 48’. Tenim, doncs, quasi mitja hora per esmorzar.


Estació de "Monistrol", Monistrol-Central o Monistrol-Enllaç, en aquesta estació coincideixen -com es veu a la foto- el tren dels FGC i el Cremallera de Montserrat. En l'altra estació que hi ha al mateix poble, "Monistrol-Vila" (on hi ha el parquing de cotxes i autocars) només hi passa el cremallera.

L’esmorzar.- Alguns ja ho han fet a casa, però la majoria, a aquesta hora, només s’han pres «el biberó matiner» i, ara, ho complementaran amb un petit «piscolabis». Traiem, doncs, els entrepans i, avui, sense fer cap parada ni afegir-hi gaires complements (un cop siguem al cremallera, l’Elena ens oferirà, però, els bombons de xocolata que ja ens tenia preparats -tot i que ell avui, finalment, no ha pogut venir- en Carles P.) i ens disposem, aprofitant alguns dels bancs de l’estació, a esmorzar.


Pujada a Montserrat en el cremallera.- Puntual, a les 9h 48’, -dona gust que els transports públics funcionin com ha de ser- arrenca el Cremallera. A aquesta hora, hi anem nosaltres i algun «turista» estranger més... per tant podem triar els seients -pensant en el recorregut i les vistes- que més ens agraden. Quan som a la primera i propera l’estació de «Monistrol Vila» -on hi ha el gran aparcament, per a cotxes i autocars, utilitzat per als qui volen anar a Montserrat, no en el tren sinó en el seu propi vehicle-, pugen quatre dels sis companys de la colla (en Joan B., la Margarita, la Isabel P. i en Llorenç) que han vingut des dels seus llocs d’origen en cotxe. Encara en falten dos (en Carles B. i la Rosa), que venen des del Vallès Oriental i ens han avisat dient que estan, des de fa força estona, atrapats en un «embús» a la carretera a causa d’un accident entre un camió i alguns vehicles. Diuen que nosaltres anem fent via i que ells -quan puguin- ja faran cap fins l’aparcament de Monistrol-Vila i, un cop allà, ja pujaran fins el Monestir amb el Cremallera. Sort en tenim dels telèfons mòbils... !!

A falta d’aquests dos companys, pugem els 14 de la colla fins al Monestir de Montserrat. El recorregut, amb les vistes, desnivells, agulles que ens envolten, pendents i panoràmiques, impressiona. Els grans finestrals dels moderns vagons ens en faciliten la visió.

Madurs i veterans -que no vells- com som, alguns recordem i expliquem les vegades que (especialment esperant els resultats dels exàmens...) havíem pujat fins a Montserrat a peu i, en alguna ocasió, per aquest mateix «camí del cremallera» que -llavors, era ple de grans rocs, mig abandonat i sense el servei ferroviari- que ara fem, «a cavall» i ben còmodes, amb el Cremallera.

En uns 20’, a les 10h 08’, en punt, arribem a Montserrat. Algunes boires es resisteixen a marxar dels racons de la muntanya... però ajuden a embellir i donar valor i espectacularitat al paisatge.... !!! Després, aniran marxan i ens deixaran un matí net i lluminós, esplèndid.


Ja som a Montserrat.

Visita a la Basílica- L’estació «de dalt» del Cremallera, està situada davant de les escales que pugen a la Plaça de Santa Maria i a la Basílica. Com a bons pelegrins ens hi dirigim.

En Joan S. havia trobat una vella fotografia -del setembre de 1968- d’una de les nostres «pujades a peu» a Montserrat. Hi apareixen ell i en Pep i ens fa gracia tornar a repetir, situats al mateix lloc de la plaça i avui, la foto. Aquí, gràcies a la maquina de retratar i a l’art d’en Joan B., ho teniu:

En Joan i en Pep el setembre del 1968

Els mateixos personatges, en la mateixa postura i lloc, l'octubre del 2024

Travessant l’Atri, amb la façana principal del temple i el seu artístic paviment de marbre blanc i negre, entrem a la Basílica. Hi ha, asseguts als bancs i per l’interior, força gent; amb la tradicional «cua» de peregrins que volen pujar a venerar «la Moreneta» en el seu Cambril. Després de les reformes que han millorat la lluminositat del temple, aquest -amb la seva barreja d’estils (romànic, gòtic, renaixentista i dels segles posteriors)- llueix espectacular. Ens hi estem una breu estona contemplant-ne els detalls, els creients, pregant i anant a veure, expressament, algunes de les obres que si custodien com el quadre de Sant Benet adolescent pintat, el 1980, per Montserrat Gudiol fent servir com a model -amb un hàbit negre- el seu fill Jordi. L’artista, en aquesta obra, concentrà tota l’expressivitat en el rostre, les mans i un únic peu... Impressionant.

L'expectacular i treballat paviment de l'atri de la Basílica

La façana de la Basílica des de l'atri

Detall de l'interior de la Basílica, a l'esquerra un fragment del gran orgue.


Sant Benet adolescent exposat en una de les
capelles laterals de la Basílica

Ens dirigim, al sortir del temple, a l’espai condicionat per a ferir-hi les ofrenes o encendre-hi un llantió. És un lloc, amb un fort simbolisme, dedicat a les peticions, els records i els agraïments.


Detall de l'espai destinat a les ofrenes.

Petita caminada fins a la Creu de Sant Miquel i les ermites de Sant Miquel i Sant Joan.- En aquesta ocasió, en Josep F. ens ha fet una breu ressenya que agraïm i transcrivim:

«Els més caminadors (l’Isabel P., en Joan B., en Joan S., l’Enric C., en Ricard i en Josep F.) després de la visita a la Basílica de la Mare de Déu, quan devien ser les 11h del matí, iniciem una petita caminada per un dels entorns del Monestir. Enfilem pel camí de Sant Miquel (721,2 m d’altitud sobre el nivell del mar).



El camí, una pista encimentada, va guanyant alçada mica en mica. Passem pel Portal de Sant Miquel i per la «Roca de la Llicència», una gran roca que es desprengué de la muntanya i caigué, en aquest lloc, l’any 1802; s’anomena «de la llicència» pel fet de que aquesta roca -a tocar del camí- marcava l’indret fins el qual els monjos del Monestir podien passejar sols sense demanar permís als superiors.


La "Roca de la Llicència"

No seria d'estranyar que, al mig d'aquesta llum,
s'ens apareixi l'arcangel Sant Miquel...



Detalls i panoràmica des del Camí de Sant Miquel

L’aire es fresquet i la boira -amb les seves anades i tornades- ens va acompanyant tot creant imatges i paisatges fantàstics. Sembla que en poc rato el sol guanyarà la lluita i la boira escamparà.


Trobem el trencant que porta al Mirador de la Creu de Sant Miquel. El lloc, a 774 m d’alçada, damunt d’un esperó, és impressionant. La Creu va ser ofrenada pel Cos de Portants del Sant Crist d’Igualada, amb motiu del 50è Romiatge, l’octubre de 1976.

Ja som al Mirador de la Creu de Sant Miquel,
amb una molt bona visió del Monestir

Bona part de Catalunya als nostres peus...

Un cop contemplat el panorama des del Mirador, retornem al camí principal i ens arribem fins a l’Ermita de Sant Miquel (823,2 m d’altitud). Un lloc estimat pels viatgers medievals era el Pla de Sant Miquel. La seva arribada -quan a Montserrat només s’hi podia pujar a peu o damunt d’animals- significava que estaven ja a prop del monestir de Santa Maria. Una mica més avall es trobava una capella en un indret on la llegenda situa -al segle III de l'era cristiana- un temple dedicat a Venus. Aquesta primera capella de Sant Miquel, fou totalment destruïda per la Guerra del Francès. L’any 1870 s’edificà l’actual ermita que fou beneïda el dia de Sant Miquel del mateix any per l’abat Muntades. Aquest indret era el lloc on el pare abat del monestir sortia a rebre els visitants importants que només podien accedir al Monestir, des de Collbató, pujant per l’anomenat Camí de les bateries -una reminiscència de la Guerra amb els francesos- que porta al Pla de Sant Miquel.

Després d’una breu paradeta per a recuperar la respiració (la pujada que ja portem al damunt es considerable i les cames, especialment, se’n ressenten) reprenem la caminada, en forta pujada, en direcció a l’ermita de Sant Joan.


L'ermita de Sant Miquel, enfilada dalt del serrat

Arribant a l'ermita de Sant Miquel

Detall de l'ermita de Sant Miquel

Un altre detall de l'ermita de Sant Miquel

Arribem al punt més alt del nostre recorregut, a la vista de l’estació superior del Funicular de Sant Joan i de la mateixa ermita de Sant Joan que està ben a prop. Som a 971,3 m d’alçada. Com que no tenim gaire temps, doncs hem quedat amb la resta de la colla a les 13h a la estació de Montserrat del Cremallera per a baixar, fins a Monistrol a dinar i ja portem caminats 3,1 km, decidim donar mitja volta, tot desfent el mateix camí per on hem pujat i retornar al Monestir.

A les 12h 45’, desprès d’haver fet un recorregut de 5,8 km i un desnivell acumulat de +/- 500 m, ens trobem amb la resta de la colla a l’Estació del Cremallera de Montserrat.»

Molt bé, valents i valenta !!! I molt bona crònica Josep F. !!!


Visita al Museu de Montserrat.- Un altre dels grups de la colla (la Conxita, l’Elena S., la Maria Josep, la Margarita, la Maribel, en Llorenç, en Zacaries i en Pep), interessats en els aspectes culturals i artístics (i, potser, amb poques ganes de caminar...), ha aprofitat l’ocasió per a visitar el reconegut i molt complert Museu de Montserrat.

El fulletó que ens han lliurat a l’entrada ens ajuda a explicar-vos la seva història: « Amb la Guerra Napoleònica (1811-1812) i les malvestats posteriors. Montserrat va perdre el seu patrimoni medieval i barroc. Gairebé tot el que es troba actualment al Museu prové d’adquisicions i de donacions particulars en un ambient de recuperació i de presència significativa en la societat catalana amb una irradiació europea i mundial. La institució arrenca del Museu Bíblic que va crear el pare Bonaventura Ubach (Barcelona, 1879 - Montserrat, 1960) l’any 1911, amb materials arqueològics que havia dut de Terra Santa per il·lustrar la Biblia. L’actual Museu neix el 1963, amb l’exposició conjunta dels materials del Pròxim Orient i de les pintures del Renaixement i del Barroc que l’Abat Marcet va adquirir a Itàlia entre 1913 i 1920. El Museu de Montserrat va assolir la fesomia que té actualment l’any 1982 amb l’arribada de la donació de pintura catalana dels segles XIX i XX de l'industrial tèxtil i col·leccionista d’art Josep Sala Ardiz (Barcelona 1875-1980), a la qual n’han seguit d’altres. El 2004 el Museu es va ampliar amb sales d’exposicions temporals, dipòsit de reserva i una nova entrada. L’any 2006, el Parlament de Catalunya el declarà Museu d’Interès Nacional.» I, a fe de Déu, que ho és !!!.

Us en fem, per a la crònica i possibles lectors, un petit resum del contingut (del que tenen, actualment, exposat...):

Arqueologia del món antic.- Variada exposició de materials procedents de Mesopotàmia, Egipte, Xipre, Itàlia i el Món Hel·lènic, Baix Imperi i Cultura Paleocristiana.



Pintura antiga.- Comprèn obres dels segles XIII al XVIII, d’escola espanyola (Berruguete, El Greco), flamenca (Jan Bruegel de Velours, Frans Francken) i, sobretot, d’escola italiana (Benedetto Bonfigli, Andrea da Salerno, Marco Pino, Caravaggio -un magnific Sant Jeroni penitent- i els seus seguidors i Tiepolo, entre altres).

El Sant Jeroni penitent del mestre Caravaggio


Pintura i escultura moderna.- Aquesta secció d’obres dels segles XIX i XX és la més quantiosa del Museu i permet una visió panoràmica molt completa i selecta de la pintura i escultura catalana d’aquest període que representa el millor floriment artístic de la cultura catalana des de l’època medieval. El discurs és més o menys cronològic, per escoles i per auors, des del Romanticisme passant pel Realisme (Ramon Martí Alsina), l’Escola d’Olot (Joaquim Vayreda), el Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, entre molts altres), els postmodernistes ( Joaquim Mir, Isidre Nonell), els noucentistes (Joaquim Torres Garcia, Joaquim Sunyer) i els escultors (Rossend Nobas, Josep Llimona, Manolo Hugué, Pablo Gargallo, Joan Rebull i molts més).

Agafant un niu d'en Joaquim Vayreda





Cal destacar una petita col·lecció de pintura dels grans mestres de l’impressionisme francès i internacional (Dégas, Sysley, Monet, Pissarro, Sargent) i obra de grans autors de l’avantguarda (Picasso i Dalí). L’art contemporani és una secció que està creixent i que ja es fonamenta en obres de Rouault, Metzinger, Tàpies i Sean Scully.


En Pep, s'ha quedat "de pedra" enmig de tanta bellesa.... El quadre,
 amb l'escolà, de l'esquerra és obra d'un jove Picasso.

Complementa la col·lecció artística del Museu espais com l’anomenat Nigra Sum on es recull una mostra molt variada de materials artístics i populars que expliquen l’evolució iconogràfica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat i la seva plasmació en obres ben diferents o la Mostra d’orfebreria religiosa amb els principals objectes litúrgics de l’Abadia de Montserrat, molts d’ells obra dels més acreditats orfebres barcelonins dels segles XIX i XX. Excel·leixen el calze i les canadelles barroques ofrenades per l’emperador Ferran III d’Àustria i la corona i el ceptre de la Mare de Déu ofrenats per una multitudinària subscripció popular quan va ser declarada patrona de Catalunya (1881).

Sortim del Museu entusismats. Recomanem a tots aquells/es que no el conegueu que en feu una visita. Val molt, molt, la pena !!.


Breu tomb pel Mercat dels Pagesos.- Mentre, poc abans de les 13h, anem arribant a l’Estació del Cremallera, alguns, encara, volen aprofitar l’estada a Montserrat per comprar algun dels productes que artesans, botiguers i pagesos, aprofiten per vendre, a tocar de la carretera i el pàrquing que hi ha sota el Monestir: Mató, mel, formatges, melmelades, codonyat, embotits,...


"Vols dir, Zac, que al mercadillo hi trobarem bones coques... ?"



Baixada, fins a Monistrol, amb el cremallera.- Els més puntuals de la colla, poc abans de les 13h -tal i com havien quedat- ja eren a l’estació del cremallera. Un empleat, diligent com gairebé tots els que hem anat trobant, els diu que si s’afanyen en pocs minuta sortirà un tren. 8 dels de la colla, els que ja son dins de l’estació, ho fan i l’agafen... Els altres 8, més endarrerits, ja no hi som a temps i agafarem el que, inicialment teníem previst, que surt a les 13h 15’.

Sempre havia sentit a dir al meu pare (que era dels que havia perdut la guerra...) que «A les batalles, és millor que mani un únic general, encara que aquest sigui dolent, que quatre o cinc a la vegada....». El fet és que el cremallera que havien agafat -«pels pels»- la majoria dels de la colla, acabava el seu recorregut a l’estació de «Monistrol-Vila»; mentre que el que teníem previst -i on baixarem els cinc restants- ho feia a la de «Monistrol-Central» o "Monistrol-Enllaç" més propera al restaurant on tením emparaulat el dinar... Però aquí no s’acaba la història...

Quan el cremallera va arribar a «Monistrol-Vila», els 4 que tenien el cotxe a l’aparcament d’aquesta estació, van baixar per agafar els seus respectius vehicles i anar amb ells al restaurant per dinar. Dins el cremallera quedaren els altres 4 companys, pensant que aquest continuaría fins al final de la línia: l’Estació de «Monistrol-Central» i un cop allà baixarien... Però no, el cremallera -arribat al final del seu recorregut establert- arrencà, però no seguint endavant, sinó retornant cap a Montserrat i «passejant» -de nou cap a dalt- als nostres 4 sorpresos companys. Ho aclarírem parlant per telèfon i ens saludarem -amb un somriure resignat- quan, els dos trens (el que pujava i el que baixava), es creuaren pel camí.

Per sort, un cop d’alt pogueren agafar, uns 20’ més tard, un altre tren que -aquest si- tenia el seu final a «Monistrol Central». 


El dinar.- A Can Ibars, el restaurant proper a l’estació dels FGC de «Monistrol» on hem d’agafar el tren que ens portarà a Barcelona, ja ens tenen la taula -per setze- a punt. Ens l’han parat, tal i com ens havien dit, a la terrassa -coberta-  encarada al riu Llobregat, el nucli vell del poble i a la muntanya de Montserrat. Un bonic i solejat panorama.

Panoràmica de Montserrat des de la terrassa de Can Ibars

Hem advertit a en Emili (que entenem és el propietari que ens atent) que per un inconvenient del transport 4 dels comensals que falten vindran uns 30’ més tard.

Comencem a demanar les cerveses, que acompanyem amb unes olives i unes patates braves...i, quan ja hi som tots ens comencen a servir el dinar: Amanides «variades» i/o «catalanes», macarrons i callos -«tripes» en català-, de primers i botifarra, pollastre i/o costella de porc, a la brasa, de segons... De postres, gelats. Tot això acompanyat amb pa, aigua, vi i gasosa.






Amb els postres, en Enric i en Ricard, com que fan anys, ens conviden a cava. Brindem i els felicitem: « Moltes gràcies, benvolguts companys !!. Que en pugueu anar complint, amb salut, molts més !!!»


Per molts anys, Ricard i Enric, que en pugueu anar complint molts més !!

Aprofitem, també, per a sortejar l’ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa, avui dedicada a Montserrat. L’afortunada, en aquesta ocasió, ha estat la Margarita. Felicitats, Margarita !!!



Després de dinar, demanem els cafès i el compte. Fem números, paguem i ens acomiadem de la família que regenta el restaurant, tot agraint-los la seva atenció.


Comiat i retorn a les respectives llars.- Ja al carrer, ens acomiadem dels qui han vingut en cotxe i la resta -un altre cop a córrer, doncs a l’estació ja hi ha un tren esperant per sortir...- retornem a Barcelona, per no perdre el costum del dia, partint la colla en dos trens (cinc en un -el que estava a punt de sortir- i 5 en un altre -que passaria uns 10’ desprès-)... he, he.

No cal patir.... «el cercle refarem....».


Propera sortida.- Recordeu que tenim programada la propera Sortida Xino-Xano, la que farà el número 134, per al dijous dia 7 de novembre.


Us mantindrem informats. Fins llavors, doncs, gracies per la vostra participació i companyonia.


Text.- Josep F. i Pep.

Fotografies.- Joan B., Maribel, Enric C. i Josep F.