CRÒNICA DE "LA PAELLA 2017"

ENCARA QUE, OFICIALMENT, NO HA ARRIBAT –MALGRAT LA CALOR- L’ESTIU, NOSALTRES JA EL REBEM AMB “LA PAELLA”...   

“Renoi quina calor !!”  aquesta és l’expressió que, fins i tot a altes hores de la nit, se sent arreu... Certament aquets encara primaverals primers dies del mes de juny, l’estiu comença a treure el nas i es fa notar amb una força asfixiant. Quin estiu, de calor, ens espera !!!

Un cop més, sota l’empenta d’en Josep Maria, hem estat convocats a gaudir d’un àpat –del tot estiuenc-, als Banys Lluís, en una de les platges de Sant Pol de Mar. El lloc ja ho sabem, a ran de mar, és molt agradable i el seu restaurant és força freqüentat –individual i col·lectivament- per molts de nosaltres. La trobada vol ser una mena de comiat del curs xino-xaner, tot i que –recordeu- el primer dijous de juliol encara tenim una sortida xino-xano, la darrera abans de les vacances d’estiu.

Així, doncs, a mesura que s’acosten les dues de la tarda, els uns en el tren –en Josep Maria, ja ens està esperant a l’estació, a l’altre costat del pas a nivell, sota l’ombra d’una gran morera...- i d’altres amb els cotxes, ens anem aplegant en aquest acollidor racó de la platja de Morer. Quan falta un quart d’hora per a les dues, els expedicionaris que hi hem anat en tren, arribem al restaurant on ja hi ha dues parelles que s’hi esperen... 

Tot i que d’una manera gairebé permanent –especialment pel “whatsabb”- estem totes les hores dels dia –i de la nit- en contacte, les mostres d’alegria i les cares de satisfacció donen la impressió que fa mesos i mesos que no ens veiem: “Ostres, Enric i Carme, ja us esteu fotent unes cerveses...”, “Mireu, en Llorenç i la Isabel, ja hi son...”, “Què..., què expliqueu de nou...”, “Com ha anat el viatge a Baviera... ?”, “Ja heu estat al vostre “castell” ?..., lluïu un “bronzejat” de costa que fa goig... !!!”  

A la mateixa porta dels Banys Lluís coincidim amb el seu propietari, en Lluís, que ve carregat de carbassons acabats de collir de l’hort... “Passeu, passeu... la vostra taula és la més llarga de totes; ja la teniu preparada...” ens diu mentre molts de nosaltres –com si no n’haguéssim vist mai cap- mirem extasiats els, encara humits, carbassons.

La gran sala del restaurant encara està buida. Només en un parell o tres de les primeres taules hi ha alguna parella dinant. Les de l’interior del menjador –segurament encàrrecs per a grups com el nostre- fan goig, ben parades però, de moment, encara sense comensals. La que tenim preparada per a nosaltres, que ocupa tota la llargada d’un extrem del menjador, sembla parada per a un banquet de celebració... en certa manera d’això es tracta. No podem negar que ens agrada aplegar-nos sovint per anar celebrant que l’any s’acaba, que ve l’estiu, la primavera o la tardor, que algun de nosaltres ha fet anys, que tenim un nou net o neta, que hem descobert un lloc on tenen bones anxoves o fan uns esmorzars d’aquells que, encara que no en tinguis, t’obren la gana... Que, per molts i molts anys, ho puguem -amb aquest entusiasme- continuar fent.

Prenem, a mesura que anem arribant, seient a la taula. Encara en falten cinc... “No, que han enviat un “whatsabb” dient que son a l’alçada de l’estació... els altres dos ja venen i el cinquè ja està arribant, des de l’aparcament, per la platja”. Ens porten i mirem les cartes del menú... Quan gairebé ja hi som tots, demanem i anem assaborint –amb veritable plaer- les cerveses. I amb les copes als dits, sorgeixen els primers brindis: “Salut” !!!, “Que tinguem un molt bon estiu... !!! “, “Per la paella...!!! “, “Que carai..., per tots nosaltres !!!”.

Demanem els primers plats: navalles, cloïsses saltejades, amanides, gambes, verdures a la planxa, calamars a l’andalusa,... Les converses es van animant. A fora cau foc. La platja on, quan hem arribat, hi havia força gent banyant-se, sota els para-sols o prenent la solejada, s’ha anat buidant. Quasi tothom és ara o dinant o prenent algun refresc sota d’alguna ombra. Al nostre menjador, però, hi estem bé. Obert pels quatre costats, els grans finestrals –sense vidres- donen pas a la mica d’airet que bufa a ran de costa. Una bona colla de ventiladors, repartits estratègicament, ajuden a mantenir i difondre –lluny dels terribles i “congelants” aires condicionats- aquesta sensació de confort.

Ens hem anat cruspint –perdó, assaborint...- els primers plats i arriba l’hora dels segons, de l’anomena’t “plat fort”. Les comandes, aquí, ja han estat més unànimes: jo diria que tothom ha demanat –com la convocatòria indicava- “paella”, en les seves diferents variants: mixta, negra o “d’en Lluís” o “de la casa”... Com sempre, cap d'elles no ha defraudat, els han sortit molt bones, gustoses i abundants. N’hem menjat i repetit... mireu, mireu, el que hem deixat...

I, per a rematar el dinar, les postres: Coca de Llavaneres, maduixots amb nata, “a mi sense nata... que avui he començat el règim... ha, ha... !!!” i els cafès, tallats, cigalons i –com que és festa grossa i el dia s’ho val- alguna copa...

Demanem el compte, fem números, paguem i sortim fora per a immortalitzar la trobada en una foto. “A la platja... ?, amb aquest sol que cau... ? que dius, t’has tornat boig... ? com cada any, a l’ombra, davant de la buguenvíl·lia... !!!” ha estat el crit, suggeriment i clam unànime. I així, amb els fotografs "acollonidos", ho fem.

En aquesta edició ens hi hem aplegat 19 comensals. Agraïm, un cop més, a en Josep Maria l’organització i, a tots i totes les que hi heu vingut, la vostra inestimable i sempre imprescindible participació. 

Ens acomiadem dels qui marxen en els cotxes i els “treners” agafem el camí de l’estació. Fem un petit tom per, també com ja és tradició, anar a comprar pa i coca de former i prendre un segon cafè o unes tòniques al “Cafè del Centre”. El forn el trobem obert però el mític cafè, no en sabem el motiu, està tancat.

Passem per davant del restaurant "Sant Pau" de la Carme
 Ruscalleda, però com que estem tips... ni cas !!!

Desfem camí, buscant l’ombra de les cases, fins l’estació. Comprem i validem, els qui ja hem pagat la tornada, els bitllets i esperem, uns 10 minuts, el tren que ens portarà –ara si, amb aire condicionat- cap a Barcelona.

La trobada, un cop més, a estat a l’alçada de tots i totes nosaltres... deu ser perquè, també, ens ho mereixem !!! Que amb salut, tant bon ambient i companyonia ho puguem anar repetint molts i molts anys més. Amen !!!.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep

Vídeo.- Jaume. https://youtu.be/qo1L01QfA3Y

DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (8) : L' ASENSIO

L'Asensio amb el banderí del nostre Clan.

RECORDEU L’ASENSIO ?

En una darrera trobada amb antics companys del Clan, tot rememorant vells records, sortirem a parlar d'en Asensio (alies "Pipa"). Tots nosaltres en tenim d’ell, encara ara, un molt bon record.

Alguns membres del grup Santíssim Redemptor, als primers anys 60'. L'Asensió és
 el qui està, amb un nen -darrera d'en Joan Blanc-, gairebé al mig del grup.

Ens acompanyava a gairebé tots els campaments, inauguracions de curs, Festes de Sant Jordi, aplecs del Matagalls... i, fins i tot, a alguna de les sortides del nostre Clan. Eren moltes, també, les tardes de diumenge que acudia, sempre somrient, a la plaça de Sant Jaume on nosaltres i les guies hi solíem anar (com una mena de tradició), al tornar de les excursions a veure, sentir i -alguns/es- a ballar sardanes. 

L'Asensio, al peu del vagó, en una sortida
del Clan, possiblement l'any 1963.

Amb la seva tenda canadenca individual, acampava en un lloc discret i una mica apartat d’ on ho havíem fet tots nosaltres...; feia les seves pròpies "instal·lacions" (encara recordem una molt original i senzilla cuina -que reproduïm a la foto- que semblava treta dels dibuixos d'en BP a "Escultismo para muchachos"...).

 

El racó de campament de l'Asensio, la tenda
 i una de les seves característiques cuines.

Sabem que, apassionat de la muntanya i l'espeleologia, era soci de l'Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore (AEEF) de Barcelona i membre actiu de la seva secció d' espeleologia; tot i que també sortia amb d'altres espeleòlegs del GES del Club Muntanyenc Barcelonès i de l'ERE del Centre Excursionista de Catalunya. A començaments de l'any 1957, al Garraf, hi va descobrir l'avenc que porta el seu nom: l'"Avenc de l'Asensio" (tot i que ell, sempre tant modest, davant l’ insistència dels companys en batejar-lo amb el seu nom, li volia posar “Avenc d'en Pipa”). Era una petita dolina, al Pla de Campgràs, que desprès va esdevenir un important avenc de fins a -84 m de fondària i 170 m de recorregut total.

L'Asensio, el tercer per la dreta, amb membres del Clan
 segurament a l'Aplec del Matagalls de l'any 1966.

Treballà a la fabrica OSSA, una empresa barcelonina que començà fent maquinaria i projectors cinematogràfics i, més tard, motocicletes.

Era el típic i topic muntanyenc que duia a la motxilla -on rés hi era sobrer però on no hi faltava mai rés imprescindible- l'elemental farmaciola, el neceser d'higiene i neteja, l'equip -en funció del temps i de l'època de l'any- necessari, així com petits estris (fil i agulla, un rodet de cinta adhesiva, unes llaçades de cordill...) per a possibles emergències. No oblidava mai la bota, no gaire gran, amb bon vi..., ni una petita cafetera Oroley -per a un parell de tasses- per a fer-se, al matí o desprès de dinar, el cafè... Fumava, en la seva pipa o “cachimba” -com l’anomenava ell-, tabac de picadura.... Per la nit, tot i que com ja hem dit, plantava la tenda en un lloc apartat i discret, el sentíem roncar tranquil, feliç i ben abrigat dins del seu sac de plomes...

    

Bonica i curiosa foto, celebrant una missa sobre un altar fet amb motxilles, amb scauters de Terrassa i dels grups Santíssim Redemptor i Gelabert de Centelles de Barcelona. Foto, segurament, dels primers anys 60'. L'Asensio és el primer per l'esquerra, al seu costat hi ha en Joan Charlez;
 el primer per la dreta és en Josep Bermejo i, al costat d'ell, en Fermí Garcia.

El seu nom complert era Antonio Asensio Diez. Poca cosa més hem pogut esbrinar (tot i que ho hem cercat i intentat) de la seva vida, tret de que va ser llobató dels Exploradores durant la República i –segons ens explicava sovint, com una justificació del tot innecessària- que l’esclat de la guerra civil va tallar la seva trajectòria dins l’escoltisme... 

A mitjans dels anys 50 del passat segle va estar molt a prop dels qui, ja des del primers anys, van recuperar –en ple franquisme- l'escoltisme, continuador d'aquells primers Exploradores Barceloneses fundats el 1911, a Barcelona: en Pedro Beltran, en Josep Bermejo, en Sebastià Saperas, en Ferran Guimeraes, en Joan Charlez,...

 

L'Asensio, el primer per l'esquerra, en una inauguració de curs -possiblement l'any 1965-  conjunta dels Districtes de Barcelona i de Terrassa.  Qui ens dirigeix la paraula, més o menys al centre de la foto amb mitjons blancs, és en Pedro Beltran. El primer, per la dreta, és en Josep Blanc aleshores Cap del Clan i el qui està a tocar de l'arbre al costat de l'ensenya de la ASDE, en Ramón López.

Quan, a mitjans dels anys 60, en Pedro Beltran va assumir la Comissaria del Districte de Barcelona, el seu staff estava format per en Benito Casanovas com a secretari, en José Bañon a la botiga scout i l’ Asensio que era una mena d' eficient “chico para todo”... disposat a donar un cop de mà a qui li ho demanés....  Quan hi havia, per exemple, una Festa de Sant Jordi o algun acte important, hi anava el dia abans i deixava el lloc com una patena...”en perfecto estado de revista”.

Una altra imatge de l'acte amb els companys de Terrassa. L'Asensio és el primer 
de l'esquerra, el del mig amb barret, -el Comissari del Districte de Terrassa- Fermí 
García i, a la seva esquerra, en Josep Blanes Cap del Grup Sant Jordi de Terrassa.

L'Asensio, el segon per la dreta amb boina, en un acte dels 
llobatons dels Districtes de Barcelona i de Terrassa a Montserrat, 
possiblement, l'any 1967. El qui hi ha a l'esquerra d'en Pedro Beltran 
és en Juan Antonio Jaurrieta, aleshores responsable de la 
branca dels Llobatons al Districte de Barcelona

Tenim d'ell, com ja s’ha dit, un molt bon record: era un personatge discret i senzill, que sempre vèiem -amb l'uniforme i el foulard- sense cap afany de protagonisme, en un segon terme, entre nosaltres. Tot i no pertànyer, formalment, al nostre “grup” sempre el sentíem, molt proper “com un més de nosaltres”. Però, per damunt de tot, l’Asensio era una gran i molt bona persona.

Festa de Sant Jordi de 1984. L'Asensio és el primer
per la dreta, amb barret scout.

Els anys no passen en va, malauradament, algú ens va comentar que l’Asensio ens deixà ja fa uns anys. 

Segur que algun dia el retrobarem, seguint l’olor del cafè o del tabac de la seva pipa, plàcidament assegut, en un discret racó de l’”etern campament”. Llavors xerrarem i ens acabarà d'explicar tot allò que, d'ell, encara no sabem...

L'Asensio, com tants i tants anònims caps i companys que han passat per l’Escoltisme -aparentment- “sense pena, ni gloria”; només fent, per als qui veníem després, allò que d’altres havien fet abans per ells... intentà deixar, segur, "el món una mica millor de com el va trobar". 

Mai és tard per a ser agraïts i fer públic el nostre més sentit record, reconeixement i homenatge. Gràcies, benvolgut Asensio, pel teu exemple !!