ONZE DE SETEMBRE 2025

TOTS ELS ACTES DE L’ONZE DE SETEMBRE 2025

La Diada del 2025 arriba amb el primer any de Salvador Illa com a president de la Generalitat i amb el debat polític més encès a Madrid que no pas a Catalunya. De totes maneres, el protagonisme de l'Onze de Setembre tornarà a ser per la manifestació independentista, que servirà de mesurador de la força social del moviment en un context polític que és més contrari que en els últims anys.

A nivell institucional hi ha alguna novetat. En primer lloc, cal tenir en compte que és la segona Diada que organitza l'executiu del PSC, tot i que l'anterior, a causa dels tempos de la investidura, encara va ser bona part a càrrec del Govern d'ERC. Al Parlament també hi haurà un acte inèdit amb la hissada d'una bandera de grans dimensions.

El que no canvia als carrers és la vigília al fossar de les Moreres, l'ofrena a Rafael Casanova, les portes obertes a molts espais, i la Festa per la Llibertat que organitza Òmnium amb concerts. A continuació, tots els actes de la Diada 2025.

Hissada de bandera al Parlament i discurs d'Illa

El tret de sortida a la Diada d'aquest any viurà un fet inèdit. I és que el Parlament ha organitzat la hissada d'una gran senyera en la vigília de la festa nacional. La cambra catalana ha pactat amb el Govern que serà l'encarregada d'iniciar la celebració institucional i ho farà col·locant una bandera catalana de grans dimensions a les seves portes. L'acte tindrà lloc a partir de les 19.30 hores i està previst que la senyera onegi tot l'any.

El Parlament també recuperarà la recepció institucional a entitats que va començar a fer durant la dècada dels vuitanta i que es va deixar de celebrar a partir de 2008. L'objectiu del Parlament és donar "el màxim de solemnitat i potència institucional" a la Diada i que "sempre" comenci amb la hissada. Seguidament dels actes a la cambra catalana, a les 21 hores, Illa farà el discurs institucional que es podrà seguir per TV3.

Vigília al fossar de les Moreres

Encara a la vigília de l'Onze de Setembre, a tocar de la mitjanit, hi haurà la tradicional concentració al fossar de les Moreres. Es tracta d'un punt emblemàtic de l'independentisme en record als caiguts durant el setge de Barcelona de l'any 1714 en el marc de la guerra de Successió espanyola.

La concentració sol donar sempre les primeres notícies de la jornada: de la cremada de banderes espanyoles (i franceses) força habitual a, últimament, els retrets entre independentistes. L'any passat, setmanes després de la investidura d'Illa, els representants d'ERC van ser escridassats mentre que activistes d'Arran va boicotejar l'ofrena d'Aliança Catalana.

Ofrena a Rafael Casanova

El primer gran acte de la Diada és sempre la tradicional ofrena a Rafael Casanova. L'homenatge a l'últim conseller en cap de Barcelona abans de la caiguda en mans borbòniques és fa poc abans de les nou del matí al monument de la capital catalana, a la ronda de Sant Pere, i posteriorment a la seva tomba, a l'església de Sant Baldiri de Sant Boi de Llobregat. Hi participen representants del Govern, del Parlament, partits i institucions de la societat civil.

Portes obertes al Govern i al Parlament

La Diada també és una bona oportunitat per aprofitar les portes obertes de molts espais, entre els quals destaquen la Generalitat i el Parlament. Per entrar a Palau cal inscripció prèvia mentre que a la cambra catalana no cal demanar-la. A Barcelona també es pot entrar gratuïtament a espais com el Palau Robert, el Museu d'Història de Catalunya o el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

"Més motius que mai": manifestació independentista a tres bandes

L'independentisme torna a trobar-se als carrers en una nova manifestació descentralitzada a Barcelona, Girona i Tortosa. Sota el lema "Més motius que mai", els organitzadors demanen mobilitzar-se, a més de per la llibertat de Catalunya, també en defensa de la llengua i la cultura i per insistir en altres causes com el caos de Rodalies o la crisi de l'habitatge.

La marxa estarà coorganitzada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium, l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. Les tres manifestacions començaran a les 17:14 hores i arribaran davant de cada escenari al voltant de les 18 hores per donar pas als actes polítics. Girona i Tortosa connectaran amb l’acte de Barcelona durant el discurs de cloenda.

A la capital catalana es farà una manifestació que sortirà a les 17:14 h des de Pla de Palau, continuarà pel passeig d’Isabel II i passeig de Colom, fins a arribar a la plaça del Portal de la Pau. A Tortosa, la manifestació iniciarà des de la plaça de Gerard Vergés i finalitzarà a la confluència entre l’avinguda de Catalunya i el Passeig de l’Ebre. A Girona, la manifestació sortirà de la plaça Catalunya fins a arribar als jardins de la Devesa.

La 23a Festa per la Llibertat d'Òmnium

Òmnium repetirà aquest any la Festa per la Llibertat, la 23a edició, que gaudirà de tres concerts com a fi de festa de la Diada, precisament en un molt bon moment de la música en català. Després de la manifestació independentista, a partir de les 18.30 hores, actuaran al Passeig Lluís Companys els grups Svetlana i Auxili, i clourà la festa la música de DJ K-ZU.

Acte institucional del Govern

La Diada acabarà, com és tradició, amb l'acte institucional al vespre. A partir de les 20 hores, i retransmès per TV3, el Govern pretén destacar la realitat social i cultural de Catalunya amb un muntatge que vol homenatjar fites històriques i personalitats com l'escriptor Paco Candel o la científica Maria Assumpció Català i el Congrés de Cultura Catalana, que es va celebrar fa 50 anys. Inclourà actuacions de teatre, poesia, dansa i projeccions audiovisuals conduïdes per la periodista Aurora Massip.

Es farà una lectura de textos per part d'actors de diverses procedències i actuacions musicals com les d'Antonio Orozco, Queralt Lahoz, La Maria i la Coral Vozes. També hi participaran Els Amics de les Arts, Folk as Queer, Núria Guiu, Àngel Llàcer, Ven'nus, Francesca Piñón i els Castellers de Vilafranca. Tot plegat sota la direcció musical de Jofre Bardagí.

Article del periodista Lluís Girona publicat a Nació Digital.Cat

https://naciodigital.cat/politica/guia-de-la-diada-de-catalunya-2025-tots-els-actes-de-lonze-de-setembre.html

COMPANYS I COMPANYES,

MOLT BONA DIADA !!!

El Balandrau

 L'Elena i el Balandrau

Arran del post d’en Pep “Deu anys de campaments” publicat el 2 de maig en el nostre blog, vaig fer un comentari el dia 13 demanant ajuda per rememorar una travessa de la que recordo només l’itinerari Nuria – La Molina.

Doncs bé, no he tingut èxit en el intent, però heus aquí que en comptes d’això, el Clan ha guanyat un relat extraordinari ple d’emoció i que be molt a tomb el mateix dia que TV3 emet el documental “Balandrau, Infern Glaçat”.

L’Elena Iniesta ens ha tramès les seves emocions d’un dia i una nit que va acabar bé però que podia haver acabat molt tràgicament. Aquesta és una sortida que va fer al Balandrau amb el seu germà i en Ferran molt probablement el 1970. És veritat que les condicions meteorològiques no van ser tant extremes com les varen patir les víctimes del Balandrau, però el perill va ser el mateix.

Us deixo amb la prosa inquietant de l’Elena tal qual sense tocar punt ni coma, que vaig rebre ahir mateix.

 

<<Bé nois ja m’hi poso a la feina!

 Aquesta sortida va ser pensada com per aprofitar de la manera que a tots tres (Andreu, Ferran i jo mateixa) en agradava, dos o tres dies (no recordo bé) entre dates de empatx familiar de les festes nadalenques. Devia ser o entre acabar les classes i el Nadal, o entre aquest i Cap d’Any o entre Cap d’Any i Reis. Finals de desembre o principis de gener. Any? 69, 70?

Vam anar en tren a Ribes de Freser. I la idea era arribar a dormir al refugi de Coma de Vaca. Però la pujada va ser molt més lenta del que havíem programat perquè va baixar tant la temperatura que la neu va començar a glaçar-se i havíem d’anar amb molta més cura.

Vam arribar al coll que ja el sol s’havia amagat. Mirant el plànol penso que podria ser el coll dels Tres Pics. Allà la neu era ben gelada i en Ferran “el prudent” , “l’assenyat” va voler fer un tempteig de la situació  baixant una mica pendent avall. I el vam veure desaparèixer lliscant . Per sort portava el piolet i el va poder clavar.

Després d’això vàrem decidir que no ens podíem moure de la collada i que hauríem de passar la nit allà dalt.

Feia molt, molt de fred i en aquell moment es van posar en marxa tots el coneixements apresos de revistes, de cròniques muntanyenques, documentals, xerrades amb els amics sobre supervivència a l’alta muntanya.

Primer havíem de fer un bon sot on cabéssim els tres, amb un parapet que l’envoltés per protegir-nos.

A continuació havíem de posar-nos  a sobre tota la roba que portéssim.

Vam buidar les motxilles i les vam posar al fons del sot per aïllar –nos en el possible de la fredor del gel.

Ens vam ficar allà dins molt molt juntets, a dins dels sacs de dormir. I vam prendre la decisió de no dormir-nos en tota la nit doncs sabíem que un signe de congelació era que l’afectat es dormia. Ves a saber les bestieses de que vàrem parlar, les cançons que vàrem cantar, els acudits que ens vàrem explicar... Una nit és molt llarga. Tan llarga que mica en mica no vàrem poder evitar la son. Quan no s’adormia un, s’adormia l’altre. Ens anàvem avisant  però al final tots tres  vam quedar adormits.

Aquí he de dir que vaig tenir una d’aquelles vivències que es queden amb tu per tota la vida.

I aquesta va ser començar a sentir la llum i la escalfor del sol que sortia sobre les muntanyes i que ens acaronava. Ens va portar la VIDA ! Quina dolçor, quin agraïment , quina meravella!!

I nosaltres allà dalt per sobre les valls, les serralades nevades. I junts els tres sans i estalvis.

Quan la neu ja era tova vam baixar cap el Refugi de Coma de Vaca que aleshores era un lloc de mala mort. Després del fred que ja havíem passat no ens vam veure amb cor de passar una altra nit en condicions extremes. Així que vam baixar per les Gorges del Freser fins a Queralbs. 

En aquell moment  la nostra sensació era de d’haver viscut uns altres moments  fantàstics a la muntanya els tres junts. Els tres érem una colla  que fèiem molta pinya, que teníem molta complicitat, moltes ganes d’estar junts i que ens estimàvem. Érem AMICS amb majúscules. Es clar que amb l’Andreu i el Ferran això no era gens difícil.

EPÍLOG.

Una setmana més tard vaig anar a missa (ja feia jo aquestes coses encara en aquells anys) a una església que hi ha al passeig Sant Joan cantonada Consell de Cent potser?  Devia ser algun dia d’aquelles “festes de guardar”  Perquè si no jo no hagués estat per aquells barris de la tieta. I el sacerdot va fer una dedicatòria de la missa per uns nois que havien mort a les Gorges de Freser pel fred i la neu. Allà vaig ser conscient de com  hagués pogut acabar lo nostre.

I vaig plorar i plorar.>> 

 Elena Iniesta

 

 Transcrit de un correu electrònic rebut per mi ahir 18 de maig de 2021

MANIFESTACIÓ, AMB ESPELMES, DEL 17 D' OCTUBRE

JORDIS, MALGRAT TOT, NO ESTEU SOLS

Un cop més -i ja son moltes, masses, vegades- ens hem tornat a manifestar.

Ahir, al vespre, ho varem fer per a denunciar –especialment al món- l’empresonament, injust, de dos homes de pau: en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez.

Acudim, un cop més, a la mestria d’en Pere Cardús reproduint, tot seguit, la seva crònica d' aquesta concentració.

Nosaltres, un bon nombre de membres de la colla, també hi varem ser i en Jaume, eficient, n'ha donat fe gravant-ho amb la seva càmera. Aquí en podeu veure el vídeo:

  

 https://youtu.be/SR4GfRLAyWg

L’abraçada compromesa de Llach, la vida dels Jordis a la presó i l’home que no volia plorar

Crònica de la concentració amb espelmes a Barcelona per a exigir la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

 ‘Estan bé’, em diu un dels col·laboradors més propers de Cuixart. Hi han passat ja un dia sencer. El cicle de vint-i-quatre hores d’un lloc nou. Desconegut. Estrany. Llunyà. Més de vint-i-quatre hores. Quan escric aquestes línies, ja tornen a ser a la cel·la. Tancats. Encarant la foscor en la solitud i el silenci. Jordi Sànchez. Jordi Cuixart. Dos noms que són noms de pau, de diàleg i de democràcia. Dos noms, i les seves famílies, posades al servei d’un projecte compartit per a una societat millor. ‘Hi han pogut parlar advocats i família. Ara s’han d’adaptar. Uns i altres. Són forts.’

Una senyora sosté una espelma blanca a les mans. La mira. Observa amb atenció com balla la flama damunt del ble encès. Absorta. Amb l’ànim suspès. Envoltada de gent, però ben sola. Abans de tornar on és, mira amunt i és negra nit. I els crits dels seus companys d’asfalt la fan tornar lentament aquí. Què pensava? On tenia la ment? Als barrots d’una cel·la? Pensant com devia ser la vida a casa dels Jordis ara sense ells? Els crits, els cants, les veus ressonants i descompassades que diuen ‘no hi som tots’ la conviden a la companyia. I també crida. Com tots. Tret d’ells dos.

Els obrers de l’Assemblea i Òmnium despleguen un escenari allà on hi havia un camió. ‘Escenari mòbil’, diuen unes lletres al llom de la bèstia transformada. A la vora hi ha cares conegudes. ‘Ja s’ho imaginaven’, em diu en Llach. ‘Era una possibilitat molt real. I s’havien preparat per a aquest moment. Però és molt greu.’ Em posa una mà a cada espatlla. Deixa caure el cap endavant. Avall. Mirant a terra. El torna a alçar. ‘Sabien que això podia passar. No crec que ningú pensés que els empresonarien sense fiança.’ Ningú. Com uns criminals perillosos… ‘Hem d’avançar.’ Ens abracem com qui es compromet a fer allò que s’acaba de dir.

Què deuen fer ara? Mentre aquí la multitud es concentra amb cartells, espelmes, estelades… Quina és ara la rutina? És la primera concentració multitudinària sense ells. I es fa estrany. Amb quina determinació van defensar que calia una mobilització permanent per la llibertat dels catorze detinguts del cop d’estat del 20 de setembre. ‘Us volem a casa’, cridaven amb el micròfon a la mà. Al centre de Barcelona hi ha una gernació. A les places de les ciutats i els pobles del país, també. Són moltes les flames que s’han encès. I és molta la cera que crema avui. Són molts els crits que diuen que ja n’hi ha prou.

Miro entre la gent. Cerco un rostre. Una cara que em tranquil·litzi. Tot són cares de preocupació. D’inquietud. Les ombres i clarors de les espelmes hi ajuden. Els crits més o menys cantats i rítmics fan l’exorcisme. ‘No esteu sols’, diuen ara. No estan sols, però tampoc amb nosaltres, penso per dins. Autoritats, consellers del govern, diputats, forta presència dels comuns, alguns artistes i molta gent de la sala de màquines de l’ANC i Òmnium conversen davant l’escenari. Sento un crit més fort que tots els que s’han cantat fins ara. ‘On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa?’ Quin crit més fort. És esgarrifós. Quin fred.

L’helicòpter provocador de la policia espanyola sobrevola les desenes de milers, centenars de milers, d’ànimes reunides. La gent segueix l’ocell de ferro, com gira-sols, mostrant-li els cartells, com si els pogués llegir, amb el lema ‘Llibertat presos polítics’. Xiulets. Algun crit esfereïdor. I el clam ‘fora les forces d’ocupació’, un clàssic repescat de molts anys enrere. Què vol? Intimidar? Fer-nos saber que ens controla? Com que és fosc, es passeja amb un llum potent, que ens apunta. I tothom crida. ‘Provocadors! Feixistes!’, destaca entre la cridòria.

La musa dels actes independentistes, Sílvia Bel, oficia amb determinació. I demana a tots els membres de la junta directiva d’Òmnium i del secretariat de l’ANC que pugin a l’escenari. El crit de ‘No esteu sols’ comparteix l’espai amb el de ‘Ni un pas enrere’. Marcel Mauri i Agustí Alcoberro avancen cap al micròfon. Són els vice-presidents d’Òmnium i ANC, respectivament, que assumiran provisionalment la veu cantant. Alcoberro, que és historiador i té el do del bon discurs, explica que una de les raons que esgrimeix la jutgessa per empresonar els Jordis és que en llibertat podrien reincidir en el delicte que se’ls imputa. La sedició. I afegeix: ‘Els que reincidirem som nosaltres!’ Mauri admet que estan abatuts amb els seus companys i amics a la presó. Però avisa que encara que tanquin els Jordis i a qui vingui al darrere, sempre hi haurà més Jordis i més Agustins i més Marcels per agafar el relleu.

El silenci. La remor d’una ciutat colossal de fons. Espelmes alçades. Rostres pensarosos. Cinc minuts que fan estremir l’espinada. Una flama com una serp lluminosa desfà regalims de cera transparents mig rosats que s’enrunen als dits d’un home gran. Vell. Té la mà alçada. Com un puny que estreny l’espelma roja. La pell li crema a cada gota que davalla. Els ulls plorosos. Concentrats per evitar que cap llàgrima emprengui el camí galta avall. Resistent. Cinc minuts de flama intensa. De silenci per a dir-ho tot.

Trencat per les cordes de guitarra i les veus de Montse Castellà i Cesk Freixas. ‘De matinada han trucat. Són al replà de l’escala…’ Ha calgut recuperar ‘L’estaca’ i avui també ‘Què volen aquesta gent’. Les veus de Freixas i Castellà encenen milers de veus més fortes encara. Que qui canta els seus mals espanta. I que la indignació es pot fer cançó. I aquella senyora darrere meu. Que canta, ben desfeta, mentre sosté un cartell dels Jordis, i tremola. Un tremolor digne i formidable. Un tremolor que és de tots. Que hem vist com s’han endut dos dels nostres. I que no els podem veure, sentir ni tocar aquí avui entre nosaltres. Que és on han de ser.

Desfilem cap a casa. Avui no és cap festa. No hem esborrat el somriure. O no l’hem oblidat. No fa por però tampoc no fa gens de gràcia. Tastem la naturalesa de l’estat espanyol. A cops de porra o a cop de presó. Els Jordis han fet arribar un missatge d’esperança i de lluita des de la presó. Com si digués Espriu, la gent ha respost amb un missatge de compromís i de determinació des del carrer: ‘Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.’ I amb les espelmes enceses, per la seva llibertat, un alçament de llum en la tenebra.

Pere Cardús. WILAWEB 17-10-2017

1 - O: LA REPRESSIÓ "PROPORCIONADA" / LA NOSTRA RESPOSTA: ATURADA DE PAÍS

AVUI (2017) COM AHIR (1976)...

VERGONYA !!!

Només amb imatges tretes de les televisions en Jaume ens ha fet aquest vídeo que parla per si sol: VERGONYA !!!

  https://youtu.be/GUehBgVgbqc             

Un cop més, moltes gràcies Jaume !!!

**************************************

           3 - O  La resposta del poble català:

L' "ATURADA DE PAÍS"

El 3 - O el poble de Catalunya, arreu del país, ha volgut mostrar la seva repulsa a la vergonyant actuació de les forces policials espanyoles el passat dia 1 d'octubre.

Un cop més nosaltres també hi hem participat i en Jaume n'ha gravar les imatges:

https://youtu.be/c6b9ikDPmPg

MÚSICA I CANTANTS (13)

LUIS PASTOR:  ¿ Qué fue de los cantautores ?

Luis Pastor (Berzocana, Extremadura 1952), va arribar a Madrid a començaments dels anys 60 per viure a la colònia Sandi del barri de Vallecas.

Als 14 anys va deixar l'escola per treballar en una companyia d'assegurances. Als 16 es va comprar la seva primera guitarra, als 17 escoltava a Paco Ibáñez i als 18 ja cantava als centres d'emigrants d'Alemanya, França i Bèlgica.

El 1972 va publicar el seu primer single (La huelga del ocio) i el seu primer àlbum (Fidelidad) va aparèixer el 1975. Després van arribar Vallecas (1976), Nacimos para ser libres (1977), Amanecer (1981), Coplas del ciego (1983), Nada es real (1985), Por la lluna de tu cuerpo (1986), Aguas de abril (1988), Directo (1991), La Torre de Babel (1994), els dos volums del directe Flor de jara (1994-1995), Diario de abordo (1996), Por el mar de mi mano (1998), Piedra de sol (2000), Soy (2002), Pásalo (2004), Dúos (2006), el disc-llibre En esta esquina del tiempo (2006), en el qual musicava i cantava poemes de José Saramago i –al que hi ha la cançó que avui comentem- ¿ Qué fue de los cantautores ? (2012).

Han passat quatre dècades i 20 discos des dels seus començaments i, amb 65 anys, Luis Pastor es manté lleial al títol del seu primer àlbum. Fidel a una actitud, a uns principis, a un compromís i a una manera oberta de fer música. 

¿ Qué fue de los cantautores ? és un reflex d'aquesta fidelitat i, al mateix temps, un record, un homenatge i un agraïment als qui ja no hi son, com queda patent en la dedicatòria de l'àlbum: “A tots els companys cantautors que ja no hi son, però que ens van deixar el seu exemple, el seu compromís i les seves cançons: Ovidi Montllor, José Afonso, Carlos Cano, Chicho Sánchez Ferlosio, Hilario Camacho, Imanol, Labordeta, Quintín Cabrera, Mikel Laboa…”.

El poema, que avui portem al nostre blog, recorre mig segle de la cançó d'autor a Espanya (“De los muchos que empezamos, de los pocos que quedamos, de los que aún resistimos, de los que no claudicamos, aquí seguimos. Cada uno en su trinchera, haciendo de la poesía nuestro pan de cada día”) i posant els punts sobre les is en forma de veritats com a punys. Sense nostàlgies ni amargors, assumint el rol i sempre mirant al capdavant amb esperança, però anomenant al pa, pa, i al vi, vi. 

Luis Pastor , en aquest poema-cançó, fa també un repàs, en tots els sentits, a la història de la cançó d'autor des dels seus començaments els anys 60 (“Éramos tan libertarios, casi revolucionarios, ingenuos como valientes, barbilampiños sonrientes…”), fins avui (“…Hay cantautor para rato…”) en una cançó lúcida, realista, sense perdre el sentit de l’ humor i fent una veritable crònica social d'un temps i d'un país tantes vegades ingrat i injust amb la seva cultura.

Per a combatre l'oblit.

Precisament en la presentació d’un llibre sobre en José Saramago, en Luís Pastor, va recitar més que cantar, el seu poema: “Qué fue de los cantautores” del qual us en adjuntem el link i la lletra.

Vídeo: https://m.youtube.com/watch?v=Amw_LBimEew

¿ Qué fue de los cantautores ?

Éramos tan libertarios,
casi revolucionarios,
ingenuos como valientes,
barbilampiños sonrientes
—lo mejor de cada casa—
oveja negra que pasa
de seguir la tradición
balando a contracorriente
de la isla al continente
de la nueva canción.

Éramos buena gente,
paletos e inteligentes,
barbudos estrafalarios,
obreros, chicos de barrio,
vanguardia del proletario,
progres universitarios,
soñando en una canción
y viviendo la utopía
convencidos de que un día
vendría la Revolución.

Aprendiendo a compartir
la vida en una sonrisa,
el cielo en una caricia,
el beso en un calentón.
Abriendo la noche de día
fuimos sembrando canciones
y en esta tierra baldía
floreció la poesía
y llenamos los estadios
y en muchas fiestas de barrio
sonó nuestra melodía.

Tardes y noches de gloria
que cambiaron nuestra historia.
Y este país de catetos,
fascistas de pelo en pecho,
curas y monjas serviles,
grises y guardias civiles,
funcionarios con bigote
y chusqueros con galón,
al servicio de una casta
que controlaban tu pasta
tu mente y tu corazón.

Patriotas de bandera,
españoles de primera,
de la España verdadera
aquella tan noble y fiera
que a otra media asesinó
brazo en alto y cara al sol
leales al Movimiento
a la altura y al talento
del pequeño dictador
que fue Caudillo de España
por obra y gracia de Dios.
Toreando en plaza ajena
todo cambió de repente
los políticos al frente
de comparsa y trovador.

Se cambiaron las verdades:
"tanto vendes tanto vales".
Y llegó la transición:
la democracia es la pera.
Cantautor a tus trincheras
con coronas de laureles
y distintivos de amor
pero no des más la lata
que tu verso no arrebata
y tu tiempo ya pasó.

¿Qué fue de los cantautores?
preguntan con aire extraño
cada cuatro o cinco años
despistados periodistas
que nos perdieron la pista
y enterraron nuestra voz.
Y así vamos para treinta
con la pregunta de marras
tocándonos los cojones.

Me tomen nota señores
que no lo repito más:
algunos son directores,
diputados, presidentes,
concejales, profesores,
managers y productores
o ejerciendo asesoría
en la Sociedad de Autores.
Otros están y no cantan,
otros cantan y no están.

Los hay que se retiraron,
algunos que ya murieron
y otros que están por nacer.
Jóvenes que son ahora
también universitarios,
obreros, chicos de barrio
que recorren la ciudad.
Un CD debajo el brazo,
la guitarra en bandolera,
diez euros en la cartera,
cantando de bar en bar.

O esos raperos poetas
que es su panfletos denuncian
otra realidad social.
¿Y mujeres? ni se sabe.
Y sobre todo si hablamos
de las primeras gloriosas
que tuvieron los ovarios
y el coraje necesarios
de subirse a un escenario
de aquella España casposa.

¿Qué fue de los cantautores?
aquí me tienen señores
como en mis tiempos mejores
dando al cante que es lo mío.
Y aunque en invierno haga frío
me queda la primavera,
un abril para la espera
y un grandola en el corazón.

¿Qué fue de los cantautores?
aquí me tienen señores
aún vivito y coleando
y en estos versos cantando
nuestras verdades de ayer
que salpican el presente
y la mierda pestilente
que trepa por nuestros pies.

¿Qué fue de los cantautores?
De los muchos que empezamos,
de los pocos que quedamos,
de los que no se vendieron,
de los que no claudicaron,
de los que aún resistimos:
aquí estamos.

Cada uno en sus trincheras
haciendo de la poesía
nuestro pan de cada día.
Siete vidas tiene el gato
aunque no cace ratones.
Hay cantautor para rato.
Cantautor a tus canciones.
Zapatero a tus zapatos.