 |
| La riera d'Osor a l'alçada de la Roca Foradada |
LA CONSTÀNCIA I, SOBRETOT, LA SÒLIDA AMISTAT
SEMPRE TENEN PREMI: 150 SORTIDES XINO-XANO I
QUE, PER MOLTS ANYS, EN PUGUEM CONTINUAR FENT
UNES QUANTES MÉS !!!
De bon matí, no les teníem totes... Dimecres, els entesos en el temps, deien que dijous -a partir del migdia- tindríem forts xàfecs.... Però, per sort -al menys on nosaltres hem anat- no ha estat així. Ha sigut al vespre, quan ja érem a casa, que ha començat a ploure (i, en algun lloc, força...). Hem tingut, en el nostre cas, un gran i molt bon dia. En tots els sentits !!!. Intentarem -si és que els sentiments es poden transcriure- explicar-ho.
El punt de trobada i l’esmorzar.- Dóna gust anar amb una colla així... Vinguin d’on vinguin, previsors, sempre procuren arribar a l’hora acordada. Així, quan encara no eren 2/4 de 10, ja estàvem tots i totes a l’aparcament que hi ha a tocar de la Baldufa Gegant de Sant Hilari Sacalm. Molts no coneixíem l’existència d’aquest simpàtic monument... fins i tot, alguns, confessem -amb una certa vergonya- que no havíem estat mai a Sant Hilari... (no ho digueu a ningú....)
Després de les lògiques i naturals salutacions, anem per feina... i una de molt important: l’esmorzar !!.
Continuem, amb els cotxes -passant per davant de la zona esportiva i el Club de tenis de Sant Hilari-, fins que arribem a l’espai d’aparcament de la Font del Parc. Més petit que el de les autocaravanes, que acabem de deixar, però prou ample per a encabir-hi tots els nostres cotxes.
A tocar, encara no a uns 100 m, dins del bosc, hi ha un espaí ombrejat, ple d'alzines i rebrots de castanyers -amb llargues taules, bancs, una gran barbacoa i la Font del Parc (que no raja...)-. Potser és un dels indrets més macos i frescos -en aquesta època- on hem esmorzat al llarg de les Xino-Xano, diu (crec que amb força raó) algú de la colla.
Anem per feina: preparem les parades d’olives (avui, com que som colla, n’hem posat dos), la bota de vi, l’assortit de bombons,... i -clar- els entrepans, ganyips o peces de fruita que ha dut cadascú. Nyam, nyam, que ja hi ha gana... !!!
 |
| Detalls de l'esmorzar a la Font del Parc |
Comencem l’excursió, pròpiament dita.- Som un grup heterogeni, amb gustos, sensibilitats, recursos, ritmes i possibilitats físiques diferents, per això -especialment en l’excursió d’avui, que ho permet- l'hem fet, una mica, "a mida"...
Després d’esmorzar i fins a l’hora d’anar a dinar, alguns prefereixen retornar a la vila de Sant Hilari i fer-hi un tranquil i «urbanita» tom, cultural-turístic.
 |
| Diferents racons de la vila de Sant Hilari Sacalm |
La gran majoria, però, continuem per la carretera que ens ha portat fins aquí -la GI-542, que va cap a Osor- fins que, passat el punt quilomètric 19, agafem una pista a l’esquerra que, després de travessar -per un pont- la riera d’Osor, ens porta a un espai d’aparcament on, els més i els menys caminadors, començarem les rutes a peu.
Aquí ens tornem a repartir en dos grups: els caminadors i caminadores «d’espardenya» -que anirem seguint (al llarg de poc més d’un quilòmetre, dos entre anar i tornar) un corriol que s’endinsa, relativament planer, pel costat de la riera-. Passarem pel mig d’un bosc de ribera -amb una diversitat d’arbres que molts no sabem definir-, ple de falgueres, roques envellutades de molsa, travessarem -sense cap dificultat- un parell de torrents que tributen a la riera, fins que el sender es comença a enfilar i, en aquest punt, ho deixarem estar... retornant, xino-xano, fins on tenim els cotxes.
 |
| Quina deíicia de camí... quina fresca !!! |
Els més «canyers/eres», continuaran pujant fins dalt del serrat, baixant -amb algun pas difícil- fins a trobar, de nou, la riera al lloc on hi ha la Roca Foradada -un gran bloc, desprès de dalt de la muntanya i ajagut, capritxosament, damunt la llera-. Un indret màgic i de postal. Després pujaran, de nou, fins dalt del serrat i baixaran, per segona vegada, fins la riera; retornant, tot vorejant-la, fins al lloc on han començat la caminada. Calculem que hauran recorregut -en total- una mica més de 3km, però amb uns desnivells en algun tram, d’uns +/-70 m.-
Mireu, mireu, quines imatges:
El dinar.- El dinar el tenim emparaulat al Restaurant "Els Cortals", una masia familiar del segle XVIII, que ofereix cuina tradicional i carns a la brasa, al cor de les Guilleries.
Està situada, en un entorn natural molt tranquil, al Pla de les Arenes, a pocs quilòmetres de Sant Hilari. La carretera que hi porta, passa pel mig de plantacions d'avets i picees (avets roigs) que, pels voltants de Nadal, ben segur, aniran a parar a la popular fira d'Espinelves, poble que tenim -seguint la carretera- gairebé a tocar.
 |
| "Els Cortals" |
A l’exterior, «Els Cortals», disposa d’espais verds i uns tancats amb animals de granja (ànecs, oques, gallines i conills) i alguns animals més grans (cavalls) o exòtics (un estruç).
Hi podem veure, també -a tocar de l’era-, un original rellotge de sol -amb forma de llibre- construït amb ceràmica refractaria, l’any 2006, per en J. Salichs i en J. Collbatallè i que te com a lema: «Sols fixant-te en la meva ombra, sabràs que aquí passa el temps. Vora meu aquí a Els Cortals, et passaran tots els mals».
 |
| L'original rellotge de sol... |
Ah, també hi ha un paller coronat, com marca la tradició, amb una olla de fang...
Hi hem arribat quan, potser, no eren 2/4 de dues. Com que ens han dit que, encara no ens podien atendre, hem anat fent temps contemplant tot això o, xerrant -que això sempre ens agrada- asseguts damunt uns artístics bancs, sota l’ombra d’una gran surera que hi ha a la plaça i, també, sota la porxada de l’entrada.
 |
| El "suro" i la porxada de "Els Cortals" |
 |
| El "Sant Jordi" de la porxada de "Els Cortals" |
Al poc han arribat en Joan Miquel i la Mª Gloria. Sabíem que vindrien però ens ha fet molta il·lusió veure’ls i que hagin volgut/pogut acompanyar-nos en aquesta sortida tant especial.
Puntuals, a les 14h, entrem al menjador. Damunt la nostra taula ja hi teníem, una sola d'espardenya on posava, indicant la reserva: «XINO-XANO / 24», la nostra colla i el nombre de comensals. Molt pràctic i original... !!!.
Hem anat ocupant els seients i omplint, pràcticament, el menjador on ens han hostatjat.
Ens porten -ja en comencem a tenir ganes...- les cerveses i unes fresques ampolles d’aigua. Després vindrà el pa i uns quants porrons de, fresc, vi negre.
A partir d’aquí, van arribant els primers plats: Amanides de favetes amb virutes de pernil, torrades amb pebrot escalivat i anxoves, tomàquets amb tonyina, vichyssoise,... Els segons: Popets amb ceba, pilotilles amb sèpia, garró de porc al forn, ous a la flamenca, cansalada virada, ossos d’espinada, botifarra de la casa, peix amb samfaina,... I, després, els postres: Gelats de 3 colors al tall, copa de iogurt, pastis de formatge, crema cremada, gelat de torró, flam de coco, pastis de whisky, «catalanet»,...
 |
| Diferents moments del dinar |
 |
| Els tres "remenadors de cireres" organitzadors de forces sortides.... |
I, amb els postres, els brindis. Avui és festa grossa: en Josep F. ha complert anys (74, un xaval...) i commemorem, també, que hem arribat a la 150ª Sortida Xino-Xano. Ens agrada celebrar i brindar, però no recordo haver vist mai tant d’entusiasme i alegria brindant: Per la companyia d’en Joan Miquel i la Mª Gloria, per l’aniversari d’en Josep i, també, per les 150 Xino-Xano i per tots aquells companys i companyes que avui no han pogut venir i els qui, sempre, sempre, tenim en el nostre record.... Per molts anys i salut, molta salut !!!.
 |
| En Joan Miquel i la Mª Gloria, membres d'honor de la colla. |
 |
| La franca alegria dels brindis... !!! |
Encara ens queda, per continuar amb les nostres tradicions, un acte més: el sorteig de l’ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa de la sortida. Fet el sorteig, l’afortunat ha estar en Pedro. Enhorabona i donen, una mica, a l’Elena... val ?.
 |
| L'etiqueta de la sortida d'avui |
 |
| Felicitats, Pedro !!! |
Prenem els cafès, demanem el compte, fem números, paguem, ens acomiadem agraint -als qui tant be ens han ates- la seva atenció i sortim fora per a fer-nos la foto "oficial" de la sortida d'avui.
 |
| La foto del grup -una bona colla- d'aquesta sortida d'aniversari |
Comiat i propera sortida.- Ens acomiadem fins -com a mínim- la propera sortida que serà el dijous 2 de juliol. Tenim la intenció de fer-la en algun lloc -si pot ser, fresquet- proper a Barcelona (potser pel Maresme...) i efectuar-hi, també, el dinar d’estiu, de final de curs... Ja us en donarem més detalls i noticies.
Fins llavors, doncs, continuem en contacte.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan B., Enric, Elena S., Conxita, Josep F., Rosa, Lydia i Pep
CONTRAPORTADA d'en Joan Miquel
Benvolguts companys, avuí obro aquesta «contraportada» després de molt temps que no hi participava, amb la finalitat principal de donar-vos gràcies per les mostres d’amistat que em vàreu demostrar en la passada trobada, i també per demanar perdó a en Josep Fitó per haver-l’hi sostret una mica del protagonisme que el seu aniversari es mereixia.
I també, cal dir-ho, amb la finalitat d’acomplir un encàrrec que em va fer l’Elena Soler.
Es tracta d’escriure alguna experiència compartida amb el seu germà en «Juanjo». El motiu d’aquest insòlit encàrrec és que els seus nebots volen saber coses i històries del seu pare.
El titol d’aquest encàrrec és:
«Unes dotze hores de TT en el Parc del Laberint»
És la primera vegada, i segurament serà l’última, que m’encarreguen un rel·lat. Com si fos escriptor, que no ho sóc. Com «Amanuense», si que havia escrit cartes per compte d’altri. Bé, l’experiència compartida va succeir als anys 70 del segle passat en una finca al barri d’Horta propietat del marquès de Llupià, abans de que pases a dependre de l’Ajuntament de Barcelona.
A l’època el jardi estava descuidat i en molt mal estat. Els seus camins de terra batuda, eren molt adients per la pràctica del motociclisme Tot terreny. Ignoro la entitat motociclista que va demanar permís a la família Desvalls per celebrar la prova de resistència que va denominar-se « 12 horas de TT del Laberinto».
El cas és que en Juanjo es va apuntar amb la seva Bultaco Metralla transformada amb amortidors i rodes de moto-cross, i va comptar amb mi com a co-equipier.
La cosa havia de ser: La prova duraria 12 hores, cada un cavalgaria la Metralla una hora,i així ens aniríem rellevant. He dit, intencionadament, «havia de ser» però va anar desatrosament diferent. Ell va completar la seva hora (acumulant crec que unes cent voltes al circuit) mentre que jo quan vaig prendre el relleu vaig fer només una volta, i al viratge anterior al pas per meta vaig caure just abans de la pujada que havia der ser el salt espectacular davant del expectadors, que n’hi havien, pocs però algún hi havia. Vaig remuntar Tant pronte com vaig poder i arribí a l’àrea de relleu. En Juanjo m’esperava amb una cerveseta ben freda. Jo l’hi vaig dir que la meva inexperiència m’havia descavalgat de la prova i que el millor era renunciar i reclamar l’import de la prima de sortida.
Ell es va menjar les deu hores i mitja que mancaven. I ni un sol retret. Així era en Juanjo
J.M. Cortés
