CRIDA A LA 148ª SORTIDA XINO-XANO

 

El cim del Montigalà des del Balcó de les Bruixes

CAMINADA FINS AL CIM DEL MONTIGALÀ AL MASSÍS DE

 LES GAVARRES (EL GIRONÈS)

Data.- Dijous 9 d’abril del 2026.

Tipus d’itinerari.- «Les Gavarres» és un massís de formes suaus i arrodonides, que en Josep Pla va definir com «elefantíaques», que constitueixen un veritable pulmó verd de la comarca del Gironès. Entre els seus paisatges descobrirem -si ens hi anem fixant i es deixen veure- nombroses espècies d’animals i plantes, així com, ermites, ponts, restes prehistòriques o vestigis medievals que enriqueixen el patrimoni d’aquest Espai Natural Protegit.

Un dels objectius de l’excursió és assolir el cim del Montigalà una muntanya de 467 m d’alt que es troba dins del terme municipal de Quart. Quart -abans conegut per Quart d’Onyar, perquè és a tocar d’aquest riu- manté una tradició artesana secular, documentada ja en el segle XVI: la dels terrissers negres. Cossis bugaders, gibrells, olles, càntirs, gerres,... que eren de color negre. Actualment, però, la producció es decanta per una ceràmica verda o d’argila natural, ben diferent de la fumada o negra que li havia donat tant de nom.

Detalls del cim del Montigalà

Proposem, per anar fins al cim del Montigalà, fer un itinerari circular -amb una caminada total d’uns 4 km, uns desnivells de +/- 179 m- i amb un grau de dificultat tècnica que, a la ruta de Wikiloc, qualifiquen de fàcil:

(https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/montigalar-gros-100-cims-89309891)

Començarem la caminada al Coll del Portell (km 10,2 de la carretera GIV-6641 -que connecta el poble de Quart amb el massís de Les Gavarres-), lloc on, a l’inici de la pista, haurem aparcat -de forma segura i sense que facin cap mena de nosa- els vehicles. Aquest coll és un pas tradicional que connecta La Selva amb l'Empordà.

Dos detalls del Coll del Portell. Inici de la caminada
i on aparcarem els cotxes

Pel coll hi passen i/o surten algunes pistes que porten a alguns masos (Mas Oms, Mas Casagran) i a la Capella romànica (dels segles XI-XII) de Santa Maria de Montnegre al cor de les Gavarres.

L’ Esmorzar.- Proposem esmorzar, sobre les 10 del matí, un cop siguem a l'alçada de l'església -avui força abandonada- de Sant Martí de Castellar de la Selva, un temple de segle XVIII que s'edificà al costat d'una antiga capella preromànica (segle X) de la que en resten alguns vestigis. Prop de l'església hi ha les restes d’un poblat ibèric -el nom de Castellar, potser, be per aquest antic poblat murallat). Hem sabut que, degut a diversos saquejos (n'arribaren a robar una campana de 500Kg) i altres actes vandàlics, l'esglesia i el seu entorn està tancat impedint-ne l'accès. Aparcarem, doncs, un cop siguem a l'alçada d'aquest petit nucli de Castellar de la Selva, a tocar de la carretera.  

Està situada al punt quilomètric 3,5 de la carretera GIV-6641 que hem d’agafar al sortir de Quart per anar al Coll del Portell on hi començarem la caminada.

Ens anirà be concentrar-nos en aquest punt per a, despres d'esmorzar, anar més o menys junts, fins al Coll del Portell on hi aparcarem -sense fer nosa- els cotxes i començarem l'excursió a peu. 

La carretera a l'alçada de "Castellar de la Selva".
Observeu, a l'esquerra, un espai on aparcar.

Detall de l'esglesia i l'antic restaurant de Castellà de la Selva

Església de Sant Martí de Castellar de la Selva (Quart)

La caminada.- Ja a peu, sortint del Coll del Portell, pujarem suaument fins a la intersecció que ens portarà cap al Balcó de les Bruixes (1,3 km), una cresta de roques en forma de llom i un esplèndid mirador (si el bon temps ens hi acompanya) sobre la Muntanya dels Àngels (el punt culminant de la qual -on hi ha el santuari- és a 485 m d’altitud) i de la plana de l’Empordà fins als Pirineus. Si veu així mateix, als nostres peus, la conca que ressegueix el Rissec, Madremanya (amb la seva Font Picant) i més lluny, la Bisbal fins al massís del Montgrí, les Medes i el Cap de Creus... Segons hem sentit dir: Si hi anem la nit de Sant Joan i pronuncieu unes paraules que només coneixen les dones sàvies, mal anomenades bruixes, obrirem l'amagatall on ocultaven un gran tresor d'or, plata i pedres precioses. Correm el risc, però, sinó ho fem bé, d'acabar convertits en roques (per això, en aquest lloc, n’hi ha tantes...).

Detall de la balconada del Balcó de les Bruixes

Retornarem, desfent el camí, fins l’encreuament que ens ha portat cap al Balcó de les Bruixes. Un cop a la senda, seguirem amunt fins assolir el nostre objectiu, el cim del Montigalà o Montigalà Gros (2,4 km). Aquest punt culminant del massís -amb un malmès vèrtex geodèsic que assenyala els 467 m d’alçada-, és, també, un mirador natural de 360º sobre la Costa Brava i el Gironès, un repte més dels 100 Cims de la FEEC i un punt molt popular per als senderistes de la zona i, com nosaltres, d’altres llocs de Catalunya. Les vistes, semblants a les que ja hem contemplat des del Balcó de les Bruixes, dominen l’entorn del mateix massís de les Gavarres, el pla de Girona emmarcat per les Guilleries i el Rocacorba, els Pirineus, la Costa Brava i, fins i tot, les Illes Medes.

Detall del cim del Montigalà

Assaborit el panorama i, confiem, havent gaudit de l’excursió, només ens queda desfer els nostres passos fins retornar al Coll del Portell i, ja amb els cotxes, baixar fins el poble de Quart, on hi tenim previst el dinar.

El Dinar.- El dinar el tindrem emparaulat, a les 14 h. al restaurant Cal Ferrer Vell de la Carretera de Sant Feliu de Guixols, 33, de QUART. Telefon 972 46 89 20. Tenen un menú diari amb vi i aigua, amb IVA inclòs, a 16,50 euros.

En el decurs de la mateixa setmana de la sortida (fins llavors poden fer algun canvi a la proposta de menú), us farem saber els diferents plats del menú que tenen previst per al dijous 9 d’abril. Ja ens fareu saber -per WhataApp- els plats que cadascú de vosaltres vol i, així, ho puguem comunicar amb anterioritat als del restaurant. D'aquesta manera, ells i nosaltres, tindrem un millor servei.

A l'hora dels cafès sortejarem -com ja tenim per costum- entre els assistents/es, una ampolla de bon vi de la DO Terra Alta amb l'etiqueta commemorativa de la sortida.

Diferents imatges de Cal Ferrer Vell

Equip necessari.- Roba, barrets/gorres i calçat adequats a l’època i recorregut i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. Qui ho desitgi o necessiti, que porti bastons. Porteu aigua per a la caminada i per higiene, qui ho vulgui, gel hidroalcohòlic.

Punt i hora de trobada.-

Farem el viatge fins al punt on començarem la caminada, el Coll del Portell, en cotxes. Pero ens trobarem, un cop a Quart, abans -per a esmorzar- a Castellar de la Selva, a uns 4 km de Quart a la carretera GIV-6641 que puja fins al Massís de Les Gavarres.

Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant -per internet, el telèfon o WhatsApp, els qui hi anem en el propi cotxe i/o els qui compartirem vehicle. També ens aniria be saber aquells que hi acudiran directament des dels seus domicilis o llocs de residència.

Segons Google Mapps, des de Barcelona al punt on esmorzarem a Castellar de la Selva, per la C-32 i la A-2, hi ha uns 100 km i hi podem emprar una 1h 30’. Si sortim de Barcelona sobre les 8h estimem arribar al lloc on tenim previst esmorzar, sobre les 9h 30'

Com que al tradicional punt de trobada de Travessera de Gràcia/Lepant, hi ha dificultats d'estacionament per unes obres properes, proposem -com venint fent darrerament- que cada cotxe (i els seus ocupants) facin via directament -sense necessitat d'anar junts, "en caravana" fins el punt on esmorzarem -sobre les 10 h del matí- un cop siguem a l'alçada de Castellar de la Selva (Quart).

Inscripcions.-

Ens aniria be saber els qui vindreu, abans del vespre del dissabte 4 d’abril del 2026, per tal de poder confirmar al restaurant els qui serem, el dijous 9 d’abril, a dinar. Ho podeu fer contestant "respondre a tots" al correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida o, si us és més còmode, pel WhatsApp del grup.

Gràcies per la vostra atenció, col·laboració i, si us és possible, participació.

Continuem en contacte.

CRÒNICA DE LA 147ª SORTIDA XINO-XANO

 

El Santuari i l'Hostal de Pinós, la Creu de Terme i,
a la dreta, una de les "solanes"

PASSEJADA I DINAR -EN UN VELL I EMBLEMATIC HOSTAL-

 A TOCAR DEL CENTRE GEOGRÀFIC DE CATALUNYA 

(PINÓS -EL SOLSONÈS-)

En les 147 caminades Xino-Xano entendreu que hem anat a molts llocs, però alguns desconeixíem, amb un cert detall -tot i que sovint els havíem travessat per anar a algun altre destí-, aquests tranquils paisatges de la Catalunya central, al límit de les comarques del Solsonès, l’Anoia i el Bages.

Avui hi hem anat, però hem ensopegat un dia rúfol: ennuvolat, a estones amb un vent empipador i plujós... però coincidim tots i totes, després d’aquest tast, que hi tornarem, d’això en podeu estar ben segurs...

Puntuals tota la colla, quan els qui anaven amb el cronista hi hem arribat, ja feia una estoneta que ens hi esperaven. La sortida de Barcelona i els accessos a la Ronda, tot i que -com tots- hem matinat, ens han endarrerit. Disculpeu.

Quan -a la fi- arribem a Pinós, aparquem el cotxe, amb els dels companys, a la plaça, davant del Santuari, l’Hostal, l’Ajuntament i molt poques cases més. La Serra de Pinós és un territori amb petits nuclis i masos escampats, on la gent però -diuen- estima i conrea la terra, explota el bosc i te cura del bestiar.

A aquesta hora, encara no son les 10 del matí, diríem que som els únics habitants d'aquest petit nucli del Santuari de Pinòs... Al poc, però, veurem arribar als de l’Hostal... Els anem a saludar i, veient que el dia no ens acompanyarà els preguntem si podríem avançar l’hora de dinar a la una del migdia. «Cap problema... veniu quan vulgueu. Certament, no heu tingut sort amb el temps que heu ensopegat...», ens diuen.

El Santuari de la Mare de Deu de Pinós, presideix el lloc i la plaça. En visitem només el vestíbul, doncs per anar fins el cambril és tancat amb una vidriera. 

Els seus orígens daten en la construcció d’una capella edificada pels templers el 1312, que molt aviat va passar a mans dels hospitalers. La devoció popular va prendre molta rellevància a partir de l’any 1507, quan Bernat Cases de Matamargó, va declarar que en arribar a la capella de camí cap a Biosca, se li havia aparegut la Mare de Déu. Les epidèmies de pesta que afectaren, a mitjans del segle XVII, la Catalunya Central potenciaren les visites al Santuari i la devoció a la Mare de Déu.

Detall de l'interior del Santuari 

L’edifici original ha estat objecte de diverses obres d’ampliació i de remodelació entre les quals hi ha la portada, on a la llinda hi figura l’any 1642. Actualment, la seva planta és rectangular i te 4 capelles laterals -dos a cada costat- a la primera per l’esquerra hi ha la sepultura del comandant carlista Ignasi Wils que morí en l’entrada dels carlins a Igualada el 17 de juliol de 1873. La coberta és de doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. A l'altar major s'hi troba la talla policromada de la Mare de Déu de Pinós, barroca, que formava part d'un retaule que es va perdre el 1939.

L’esmorzar.- Teníem previst esmorzar -tot prenent el sol d’hivern- a la graonada de la Creu de Terme -segurament gòtica, del S XV- però el vent, humit i fred, ens ho desaconsella. Busquem, doncs, un espai arrecerat, davant d’una bonica casa que hi ha en un racó de la plaça. Muntem «la parada» -amb les olives, la bota de vi i els bombons de xocolata- i anem per feina...

Diferents moments de l'esmorzar

La passejada.- El temps -de moment- es va aguantat, sense sol però també sense ploure... Comencem, doncs, la caminada. Enfilem per una pista forestal que dona l'impresió que va carenejant per dalt la Serra de Pinós

El primer punt on ens aturem, a tocar de la pista, és el Mirador. Una espectacular balconada, amb un panell on hi tenim indicats els principals punts del panorama que, des d’aquest lloc, es domina: les valls, les solanes del sud-est de la serra i muntanyes de l’entorn, més lluny, Montserrat, el Montseny, la Muntanya de Sal de Cardona, el Collsacabra i, al fons, el Pirineu.

Seguint, uns metres més enllà -per un graonat a la dreta- trobem, ben indicat, un edicle-monument que, també, fa la funció de mirador: El centre geogràfic de Catalunya amb una artística «Rosa dels Vents» tallada en un bloc de pedra, amb els punts cardinals, els vents, la direcció on es troben alguns dels llocs importants del País i diversos símbols de Catalunya. Va ser esculpida l'any 1993 pel paleta i picapedrer, d'Ardèvol, Jaume Palou.

El grup xino-xaner al Centre Geogràfic de Catalunya:
Més centrats no podem estar...

En aquest mateix lloc singular, uns metres més enllà, hi ha una torre de vigilància contra incendis, que no és precisament un element artístic però que, cal reconèixer-ho, fa una important i necessària funció.

A tocar d’aquest monument, hi trobem una altra singularitat: Poder escoltar el «So de l’interior de Pinós», per mitjà d’un conducte endinsat al subsol, obra «sonoro-visual», instal·lada -el juliol de 2021- per l’artista castellbisbalenc Albert Gusi: «Només el silenci el fa audible», hi diu i és ben cert... Tot i que a forces de nosaltres -potser perquè ja sordegem- ens costà apreciar-ho.

Reprenem la passejada. De nou a la pista forestal, seguim avançant per dalt de la Serra de Pinós fins que arribem a l’anomenat Cim de Pinós, punt culminant de la serra, amb 931 m d’alçada. Des d’aquest lloc podem albirar el panorama d’un i altre vessant de la muntanya, amb «les solanes» d’un costat -avui amb un ramat de vaques pasturant-hi- i «les obagues» de l’altre.

El Cim de Pinós. Més amunt ja no podem pujar...

Alguns, un cop fet el «cim», decideixen retornar -xino-xano- cap a l’hostal. Han recorregut uns 2,8 km., en total, amb uns desnivells acumulats de +/-26 m.

La resta continuen -seguint el GR-171- uns kilòmetres més, fins al lloc anomenat Els Vaquers. El temps va empitjorant, incrementant-se el vent i començant a ploure, per això decideixen retornar cap a l’hostal. Han recorregut -entre anar i tornar- uns 6,2 km. amb uns desnivells acumulats de +/- 107 m.

Dinar al històric Hostal de Pinós.- Quan els primers xino-xaners arribem a l’hostal ha començat a ploure, incrementant-se tot seguit fins a convertir-se en un fort xàfec.

A l’ Hostal de Pinós ens han preparat una llarga taula -per als 18 comensals- en un menjador «privat» -diuen que antigament aquest era un dels espais de dormitori, mentre que la gran sala central n’era (i encara n’és) el menjador-. Ens atenen com si fóssim a casa: Han encès la calefacció i ens serveixen, per anar fent temps fins que la resta de companys arribin, cerveses i uns vols de patates fregides.

Ja tenim la taula apunt i en Llorenç vigilant que ningú ens la prengui....

Si ens ho permeteu, ens entretindrem en donar-vos algun detall històric més sobre aquest interessant Hostal, considerat -per la seva continuïtat servint menjars- el més antic de Catalunya «ja que mai ha tancat la seva porta» segons podem llegir en un cartell -fet pels nens i nenes de l’Escola d'Ardèvol- que hi ha penjat a l’entrada:

La cronologia de l'Hostal feta pels nens i les nenes de l'Escola d'Ardèvol

Comencem...

Els documents recullen que el 1523 el capellà administrador del santuari de Pinós, Narcís Garriga, va pactar amb la senyora de Pinós, Elisabet de Josa, la cessió dels drets per fundar i gestionar l'hostal. Al document l'administrador demana poder cobrar pels serveis de l'hostal i es compromet a posar-hi hostaler en el termini d'un any. L'intenció era anar aconseguint diners per a culminar les obres de l'església del Santuari.

El 26 de setembre de 1524 Joan Bertrans de Castelltallat es converteix en el primer hostaler «per a malalts, vianants, romeus i rodamons». A l'Hostal hi anaven pelegrins i devots, però també hi havia molts passavolants, ja que era situat en un encreuament dels camins de transhumància i de comerç -com la Ruta de la Sal, des de Cardona- que passant per la Catalunya Central, anaven cap el interior i el Pirineu.

El 1642 s’acaba la reforma de l'església del Santuari.

El 1677 l’Hostal era un lloc on fer parada i fonda. Un indret senzill, on es podia menjar i dormir a terra, en màrfegues plenes de palla. Aquell mateix any, però, s'hi van fer reformes i, en aquest marc, es va gravar a la portalada principal una inscripció que encara es pot llegir avui:"Veritat es que Ostal es que sence diners no donen Res". Això volia dir que tota persona que s’hi hostatjava i hi dinava o sopava, tenia de pagar... Acollien però no de franc...

Al segle XVII hi va haver un element decisiu per al receptari de l'Hostal: l'arribada massiva de francesos (occitans) que van portar, entre altres coses,"la passió pels bolets" amb receptes noves. Al costat dret de la porta d’entrada hi ha una inscripció on hi podem llegir «Lan feta Mossen Pere Bertran y Mosen Francisco Artigues. Tots de la vila de Boria». Francesos.

En un contracte del 1703 es demana a l'arrendatari que tingui sempre "pa, vi, aigua, palla i civada" per a persones i bèsties i "altres menges que siguin ben vistes". Aleshores, la cuina era la llar de foc --no hi havia fogons-- On s'hi podia fer carn a l'ast, generalment la bèstia sencera, que després es tallava a taula. Si hi passaven ramats de la transhumància, segurament també hi tenien algun xai o algun cabrit; a més de caça menor com colomins, perdius, conills, llebres o tords així com animalons del galliner com galls, gallines i anecs. La beguda que, segur, mai no faltava era el vi.

El 1836 passà a dependre, en plena desamortització dels convents, de particulars i arrendataris.

El 13 d’abril de 1849, en el decurs de les Guerres Carlines, es produí en aquest indret, una batalla entre les columnes guiades per tres coronels liberals i les tropes de Cabrera, Coscó, Borges i els Tristany. Els carlins varen vèncer.

El 1879, l’hostal va sortir a subhasta i des de llavors ha anar passant per diferents mans privades fins a dia d'avui.

Al llarg de la Guerra Civil 1936-1939, el Santuari i l’Hostal, situats en una zona geogràfica estratègica van ser utilitzats, durant el conflicte, per allotjar-hi tancs i tropes. Cap al final de la guerra l’edifici va ser bombardejat.

El 1957 Joan Torra comprà l’Hostal.

El 1958 a l’Hostal s’hi instal·la telèfon.

El 1974 l’Hostal deixa d’oferir habitacions per dormir. Continuant, únicament, com a restaurant. Servei que, des de la seva obertura, no ha parat mai.

El 2019 n’és el propietari en Miquel Torra (fill d’en Joan Torra que ho era des del 1957).

El 26 de setembre de 2024 es celebra, amb diferents actes, els 500 anys de l’Hostal.

Des del 2002 gestionen -com a llogateres- l’Hostal, la Mònica Segués -que s’encarrega de la sala- i la seva mare, la Teresa Castells, -que n’és la cuinera i ja hi havia treballat quan la Mònica era petita-.

La Mònica a la porta de l'Hostal. Observeu que, amb el gran nombre
de gravats i textos, el portal és un veritable registre de la seva llarga història.

Com hem dit, ens hi hem trobat i ens han ates molt be. A l’Hostal ofereixen plats de cuina tradicional catalana. Avui hi hem menjat, per exemple: Canelons casolans de carn i, també, de bolets; escudella amb galets i pilotilles -que en un dia fred i plujós com el d’avui, s'agraeix...-; patates emmascarades amb col, botifarra negra i una rosta de cansalada; amanida catalana -amb embotits locals-; xai a la brasa amb allioli; peu de porc guisat amb prunes i pinyons; bacallà amb samfaina; tall rodó de vedella amb bolets;... tot molt bo.

Un dels plats d'escudella... i a la sopera encara en teniem més

A dinar... !!!

Als postres, un cop més, tenim celebració d’aniversari. Han fet anys, la Conxita, en Joan S. i en Pep. Brindem, amb cava, a la salut de tots i totes; els presents i, també, per aquells i aquelles de la colla que avui no han pogut venir. Per molts anys !!! i salut, molta salut !!!.

Per molts i molts anys... !!!

També, seguint la tradició, sortegem entre els assistents l'ampolla de bon vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa de la sortida. L’afortunat, avui, ha sigut en Joan S. Felicitats !!!.

N'hi ha que tenen molta i merescuda sort... !!!

Rematem l'àpat amb els cafès, tallats i algun «carajillo».

Acord assembleari.- A la sobretaula, es posa damunt la taula una proposta: Des de fa un cert temps, en Pep que ha actuat, fins ara, com a coordinador de les sortides ha dit que "A la 150 XX, per posar números rodons..., jo em retiro i passo a un segon pla". 

A les darreres sortides, tots hem pogut comprobar que en Josep Maria i en Josep Fitó han sigut una mena d'equip d'avançada preparant -fins i tot anant-hi fisicament- algunes de les sortides. "Tu Josep, ets l'hereu... i tindries de continuar tenint cura de les XX", li deiem a en Fitó -que certament és dels més joves de la colla- "Tindries de fer -si vols, clar- el paper de locomotora de la colla i, amb l'a col·laboració que calgui, fer de coordinador de les sortides". Avui ho hem tornat a parlar i, amb l'acceptació de tothom, li hem donat el "placet" formal i oficial. Així doncs, en Fito s'encarregarà de donar forma i sentit a les diferents propostes de sortides. En Pep -que ja ho sabem és un "rotllista" -i, no ens enganyem, també li agrada-, s'ofereix a continuar col·laborant-hi i, fer-ne -si cal- les "crides" i les "cróniques". Que per molts anys més ho poguem continuar fent.

Passem comptes, paguem, ens acomiadem de les persones que ens han ates -tot i que estan força enfeinades, doncs, a l’hora que nosaltres sortim, tenen el menjador ben ple...- i sortim a fora on està caiguen «el mar damunt la terra...» amb un bon xàfec.

Ens fem la foto del grup, al porxo d’entrada de l’edifici de l’Ajuntament, situat entre el Santuari i l’Hostal. Cau un fort xàfec, de fet no ha deixat de ploure des que hem tornat de la caminada. Un amable veí, mullant-se i, per tant, amb presses s’ofereix per a fer-nos la foto.

Foto del grup de la sortida d'avui. El fort xàfec i les preses ha fet que el noi que ens l'ha fet hagi deixat fora de la imatge al personatge de l'esquerra de la foto, en Pep. No hi perdem gran cosa... he, he. També hi falta en Joan Puiggermanal....

Comiat i propera sortida.- Ens acomiadem, desitjant-nos un bon viatge de retorn als respectius domicilis i emparaulant-nos per a la propera trobada que serà, recordeu-ho, el dijous 9 d’abril, passat Setmana Santa. 

Com tenim per costum ja ho anunciarem pels canals habituals: Blog, correu electrònic i WhatsApp.

Fins llavors, doncs, gràcies i continuem en contacte.

Text.- Pep

Fotografies: Joan B., Enric C. Isabel P. Josep F., i Pep.