CAMINADA ESTIVAL PELS GORGS I SALTS DEL TORRENT DE LA
CABANA
L’aproximació.- Anar
fins a Campdevànol, per la línia R3 de Rodalies Renfe que passa per Vic i
Ripoll, encara avui, és una proesa. Aquest
traçat de ferrocarril es començà a construir, a finals del segle XIX, en
diversos trams: el primer, de Granollers a Vic, l’any 1875; de Vic a Sant
Quirze de Besora, el 1879; de Sant Quirze a Ripoll, el 1880; de Ripoll a Ribes
de Freser, el 1919 i no va ser fins a finals del 1922 que, l’anomenat
Ferrocarril Transpirinenc, arribà fins a Puigcerdà; per al 1929, enllaçar amb
la línia transpirinenca francesa, a l’estació internacional de la Tor de
Querol. Poc a canviat la línia des del segle XIX i començaments del XX. Des de
Montcada Bifurcació fins a la Tor de Querol, el recorregut es fa íntegrament en
via única, fet que obliga, en forces estacions de l’itinerari, a fer nombrosos
creuaments de trens i en condiciona les freqüències de pas. Dues hores, anant
tot be, ha sigut el temps que hem emprat en anar de la Plaça de Catalunya de
Barcelona fins a Campdevànol.
Això ens ha permès,
al llarg del llarg viatge, obrir (i gairebé tancar) nombroses converses i
anar-nos posant al dia sobre les darreres “aventures” i activitats que, com a
actius avis, hem anat fent des de la darrera trobada.
Com que l’excursió
d’avui és un pel llarga i volem començar la caminada abans de que el sol caigui
de ple, ens ha calgut matinar i agafar el tren que surt de Barcelona gairebé a
2/4 de set del matí.
Pel camí, a les estacions de “La Sagrera-Meridiana” i de
“Mollet-Santa Rosa” -com ja teníem previst- se’ns han anat afegint nous
companys... En Joan Miquel, bon reporter, n’ha anat immortalitzant els
detalls.
Puntuals, a 2/4 de 9 arribem
a Campdevànol on ja ens hi espera en Joan P. amb el seu net Bernat, que venen
del lloc on aquests dies estan estiuejant: Prullans, a la Cerdanya.
Comencem la caminada: l’esmorzar.-
Només sortir de l’estació, travessem les vies pel pas a nivell de la carretera
GI-401 que va a Gombrèn i que desprès, pel coll de la Merolla, arriba fins a la
Pobla de Lillet.
A la sortida de
Campdevànol trobem els primers indicadors del “Camí ral” i la ruta dels “7
gorgs”. No tenim pèrdua.
La vorera de la
carretera, per l’esquerra, ens porta directament al “Camí ral” (1). L’itinerari
passa, entre la carretera GI-401 i el riu
Merdàs, pel costat d’alguns camps i horts i, més endavant, per zones amb vegetació
típica de bosc de ribera amb vernedes, alguns pollancres i arços al costat del
camí. Al riu, hi veiem algun tram d’aigües tranquil·les on s’ha desenvolupat,
dins de l’aigua, una vegetació pròpia d’aiguamolls i estanys com són les bogues
i els joncs.
“Quin lloc més fresc !!. És un itinerari ideal per a fer
a l’estiu”, diem complaguts.
 |
| Cal Cornut |
Passem a tocar de Cal Cornut (2), l’antic Hostal de Sant
Sebastià, i una mica més amunt arribem a la Font de Sant Eudald on, asseguts al voltant d’una còmoda taula o al
costat de la font, hi esmorzem. Ja feia estona, especialment aquells que no
acostumen a prendre res de bon matí, que estàvem esperant aquest moment. Tot i
que no fa gens de fred -potser per allò de poder-hi afegir les “gotes”- trobem
a faltar a la Mª Rosa i en Jaume i el seu termo de cafè...
 |
Imatge de Sant Eudald a Cal Cornut
|
 |
| Detalls de l'esmorzar |
Continuem la caminada: els 7 Gorgs.-
Reconfortats, continuem el camí fins a l’àrea de pícnic de la Font del Querol. Quan hi arribem, des
de dalt d’un marge, el xicot que te cura de cobrar “el ticket” als qui hi aparquen
els cotxes, ens adverteix que “des del 10
de juny fins el 30 de setembre, es cobra a tots els visitants (majors de 12
anys) que vagin als 7 Gorgs, una “ecotaxa” de 5 euros per persona i es limita
l’aforament a 600 persones”. Com que no ho sabíem, quedem una mica
sorpresos però, ja que som aquí, quin remei ens queda: “A pagar, toca...!!”.
Passem pel costat de
les instal·lacions del Càmping Pirinenc.
Travessem, per un gual encimentat, el riu Merdàs just al punt on hi desemboca
el torrent de l’Estiula o de la Cabana.
Aquest torrent recull l’abundant aigua del nord de la serra de Matamala, de
l’extrem nord-est dels Rasos de Tubau i de la serra de Sant Marc d’Estiula. Les
aigües del torrent van descendint, formant continuats saltants i gorgs, fins
entroncar-se amb el riu Merdàs al punt per on, fa poc, hem passat.
Deixem a la dreta,
sobre unes feixes, Cal Paraire on, fins l'estiu de l'any passat, s'elaboraven amb el nom de “Bac d’Estiula”
bons formatges artesans (en van tenir de marxar degut a la pèrdua de rendibilitat en la producció de llet que la massificació de les visites a l'indret causaven en les ovelles).
Arribem al “Punt de control” on hem de pagar
l’”ecotaxa”. Mig rient, preguntem als nois que en tenen cura i a uns Guardes
Rurals que hi trobem: “Els jubilats o
entre setmana, no tenim descompte... ? per “plorar” que no sigui...
Ja seriosament, al
explicar-los la nostra sorpresa pel “peatge”, ens expliquen que l’indret -tot i
ser considerat un espai natural- és de propietat privada, amb un antic i
tradicional us agrícola, forestal i ramader... Que la gran afluència de gent
-especialment els caps de setmana i els mesos d’estiu- i el comportament
incívic d’alguns visitants (que no tenien cura de l’entorn -omplint-ho tot de
deixalles-, ignorant el degut respecte a
la natura i al bestiar que sovint hi pastura i les nombroses molèsties i
despeses que tot això ocasionava als propietaris) ha obligat als ajuntaments de
Campdevànol i de Les Lloses a regular i controlar-ne l’ús (3).
Passat el “control” i
ben identificats -amb els tickets a la butxaca i uns braçalets acreditatius al
canell- continuem pista amunt fins que, seguint els rètols indicadors, agafem
un corriol que puja pel mig d’un bosc de pi roig. Estem a 835 m d’alçada.
Al poc trobem
l’indicador del primer gorg: “El Gorg de
La Cabana” però clar el gorg és a baix, a tocar del torrent. Cal baixar -i
després pujar- per un corriol dolent i costerut fins arribar, als 815 m -uns 20
metres més avall del camí- on hi ha el gorg, de sorprenent aspecte i bellesa. Alguns
de nosaltres -al veure el fort pendent- hem tornat enrere acontentar-nos amb sentir,
només, el soroll de l’aigua i veient, entre branques i fulles, el salt de la capçalera del
gorg des de dalt del camí principal. Els valents que, malgrat el fort desnivell, hi han
baixat en fan nombroses fotografies i, l’ Iu i en Bernat (els més jovenets de
la colla) aprofiten per a “tastar” la fredor de l’aigua i fer-hi el seu primer
bany de l’excursió.
 |
| Salt del Gorg de la Cabana des de dalt del camí |
Un cop retornats i
retrobats tots al camí principal, reprenem el recorregut. Més amunt travessem,
per damunt d’unes pedres, el torrent i ja a l’altra riba -deixant el rierany a
la nostra dreta- anem seguint el senyals grocs de l’itinerari.
 |
| Passant el torrent |
Arribem a un petit
pla herbat, el creuem i accedim per un caminet al segon gorg: “El Gorg de la Tosca”, a 825 m
d’alçada. El gorg és gran i poc fondo,
amb una bonica cascada que ha creat la formació de pedra tosca, recoberta de molsa,
que dona nom a aquest racó. Un lloc que, també, fa les delícies dels nostres
joves nedadors.
 |
| Gorg de la Tosca |
 |
| "Avis, que no us banyeu... ?" |
 |
| "... Segur que ho faríem però ens hem deixat els banyadors... !!!" |
Desfem la petita
desviació fins al prat per on hem vingut. Seguint els senyals i un rètol, que ja
hem vist a l’arribar, ens dirigim al següent gorg. Passem per un ombrívol i
curiós bosquet de boixos i ja som al tercer gorg: “El Gorg de l'Olla”, a 845 m d’alt. Ens crida l’atenció l’aspecte
d’amfiteatre del lloc, com una olla, amb l’aigua d’un color verd intens. Molt
maco i, també, un molt bon lloc per a nedar... “Oi que si, Iu i Bernat ?... “.
 |
Passant pel bosquet de boixos poc
abans d'arribar al Gorg de l'Olla |
 |
| Gorg de l'Olla amb l' Iu i en Bernat banyant-se |
Una mica més amunt,
hi ha el quart gorg: “El Gorg de la
Bauma”, a 850 m d’alçada que a alguns dels que anem davant, en no veure el
rètol, ens ha passat per alt.
 |
| Gorg de la Bauma |
El camí va pujant
fins a portar-nos a una mena de mirador des d’on veiem, uns metres més avall al
fons del torrent, el cinquè gorg: “El
Gorg del Forat”. Aquest, comparat amb els altres, és un gorg més petit, menys
vistós i, potser, més dificultós
per accedir-hi per al bany.
 |
| Gorg del Forat des del mirador |
Continuant la ruta
arribem al sisè gorg: “El Gorg del Petit
Colomer”. L'hi diuen petit en
comparació al seu germà gran, però és un dels tolls més grans de la ruta. Forma
una piscina natural, ampla i rodona, amb la part més fonda al peu d’ una petita
cascada que el proveeix incansablement d'aigua. Nova remullada dels nostres
intrèpids nois, mentre els respectius avis contemplant-los, emocionats, s’eixuguen
la baba...
 |
| Gorg del Petit Colomer |
 |
| El Petit Colomer vist des de d'alt del salt i, dins l'aigua, en Iu i en Bernat |
Més amunt, a 899 m
d’alçada, trobem el setè i darrer gorg: “El
Gorg del Colomer”, semblant a l'anterior, però una mica més gran i amb una
cascada espectacular que vessa de més amunt, des d'una visera, amb una caiguda
a plom -de 13 m d’alt- sobre el gorg. En Iu i en Bernat, s’han anat banyant en
gairebé cada gorg. Aquí, al darrer, en aquest idíl·lic paratge, deixem que s’hi
recreïn una mica més avants de donar per acabada aquesta matinal sessió de
banys en plena natura del Ripollès. Els nois, amb l’aigua i aquestes piscines
naturals, han gaudit molt de l’excursió mentre que la resta de la colla -tot i
que només algun s’ha remullat els peus- hem compartit, tot fruint de l’entorn i
la caminada, del paisatge i de la seva alegria.
 |
Gorg del Colomer
|
 |
"Això si que és una bona teràpia..."
|
Aprofitem aquest marc
per a fer-hi la fotografia del grup.
 |
| Foto del grup (d'avis) |
 |
| Foto del grup complert (vells i joves) |
Desfem el camí pel
corriol que segueix el curs del torrent deixant, ara de baixada, aquest a la
nostra dreta. Passem per uns prats, ombrejats per alguns pins roigs, on hi
pastura un ramat de vaques amb els seus vedells. “Una bonica escena pastoril... només hi falta el pastor tocant el
flabiol...”, diem.
 |
| El camí va baixant pel mig d'un bosc de pins... |
Des d’aquest costat,
potser una mica més enlairats, dominem el fons del torrent -amb algun gorg
“vist des de dalt”- i trossos del camí, de l’altra riba, per on hem pujat.
Retorn a Campdevànol pel “Camí ral”.-
A ¼ de dues enfilem, camí ral enllà, en
direcció a Campdevànol. A aquesta hora el sol està ja força alt, per aquesta
raó, les ombres del costat del riu i alguns núvols, que han anat omplint el cel
i ens fan d’ombrel·la, son d’agrair.
A l’altre costat de
la carretera ens crida l’atenció un gran mas amb una esvelta torre de defensa,
som davant del Mas Niubó; les
primeres referencies documentals del qual son del segle XII. L’any 1888, segons
antics documents, hi vivien 11 persones i també s’ha trobat escrit que, al
segle XVII, la torre de defensa es feia servir per a assecar-hi, desprès de la
matança, els pernils, les llonganisses i les botifarres... Es a dir, com
sempre, s’hi guardava el més preuat de la casa...
Passem, de nou, per
la Font de Sant Eudald, el rajolí de la qual ens estimula la set i les ganes
d’unes bones i fresques cerveses... També superem Cal Cornut on, ara, no ens hi
entreni’m explicant velles llegendes ni retratant, el blanc cavall que pastura
al prat o la capelleta amb el sant...
Anem molt be de temps
-el dinar no el tenim emparaulat fins a les tres de la tarda- però si arribem
abans molt millor i, desprès de tanta aigua i la caminada, el delit i les ganes
de prendre unes cerveses apressa...
En l’excursió d’avui
hem recorregut 14, 4 km, amb uns desnivells acumulats de +/- 145 m. Hi hem
emprat un temps total, amb pauses i aturades, de 5 h.
El dinar.- Passen uns minuts de
les dues quan arribem a la petita plaça -amb la reproducció de la creu de terme
gòtica del segle XIII que va ser destruïda el 1936- que hi ha, davant de
l’església, al costat del restaurant Cal
Carter.
 |
| La creu de terme i, al fons, Cal Carter |
Entrem i ens donem a
conèixer. “Al fons del menjador, ja hi teniu
la taula parada”, ens diuen. Hi ha diversos comensals en les altres taules,
tothom pren gerres de cervesa o, sembla, menja a gust... És l’hora “punta”
del dinar, pensem. Però no patim, veiem que son diverses les persones que,
amunt i avall, carregades amb plats, fan viatges des de la cuina a les taules...
No trigaran gaire en servir-nos... Així
és, encara no ens hem assegut tots que venen a prendre nota de les cerveses (tot
i que alguns, ja només d’entrar, les han demanat al taulell...) i uns "refrescos" per als nens. Ens porten, també, la carta del menú del dia per si volem
refrescar la memòria o fer algun canvi en el que ja, per correu electrònic,
havíem demanat.
Encara no hem acabat
d’assaborir les cerveses quan tornen per prendre nota dels plats triats: “La carn al punt... ?”, “La botifarra d’aquí
es gruixuda, vol que l’obrim pel mig... ?”, “Si, els bunyols, els fem nosaltres... com els canelons...”, “La
guarnició de la cuixa de xai és patata i pebrot al forn...”. Ens porten el
pa, el vi, l’aigua i les gasoses... els primers plats i desprès els segons i
les postres. Uns en mostrem les fotografies d’uns quants:
Amb els cafès,
tallats i carajillos ens porten, gentilesa de la casa, un bon assortit
d’aiguardents de tot tipus, gustos i colors... “Son de Galicia, ens els porten des d’allà. La ratafia, però, és
d’aquí, de Bruguera...”
“Ostres demà, a primera hora, tinc anàlisi de sang i d’orina...
No hi havia pensat !!” diu el cronista desprès
d’haver tastat un parrell de xarrups d’orujo -un de blanc i un altre, d’herbes,
de color verd- i, per allò “de fer país” i “com que avui no ens faran
bufar...”, un parell de xarrups més de ratafia ripollesa... “Menys mal que a mi ja me’l van fer ahir...”
diu en Ricard, que seu davant d’ell, amb un somriure murri.
Desprès del dinar i
la sobretaula, demanem el compte, paguem i ens acomiadem dels hostalers tot
agraint-los la seva atenció i bona acollida.
Ens despedim, també,
dels dos companys que retornen, amb el cotxe, fins a Prullans i enfilem cap a
l’estació de Rodalies-Renfe.
Retorn en tren.- Anem,
tranquil·lament, fins a l’estació doncs encara falta més d’un quart d’hora per
a que passi el nostre tren (segons el coordinador de la sortida ho farà a les
16h 52’). Quan som allà, algun de la colla mira els horaris exposats en el
plafó de l’estació i torna tot esfereït: “El
proper tren, cap a Barcelona, no passa fins a les 18h 17’... Tindrem d’esperar gairebé
una hora i mitja... !!!”.
Cerquem una
alternativa anant amb el bus fins a Ripoll on, sembla, hi haurà més trens cap a
Barcelona... Ho comentem amb una veïna, que també espera el bus a la parada, i
ens diu que no ho fem doncs amb el temps de recorregut i l’anada fins l’estació
l’únic tren que podrem agafar a Ripoll és el mateix que, a un quart de set,
passa per aquí. “Es una vergonya per la
tarda, els dies feiners, només passen tres trens cap a Barcelona: el de les 14h
35’ (a l’hora de dinar), aquest de les 18h 17’ i un altre a les 19h 57’”. Agraïm
la informació i el consell i retornem, resignats, cap a l’estació.
Entre bromes i
intents de fer migdiada fem temps pels racons, amb ombra, de l’andana. L’edifici
de l’estació -amb baixos, un pis i alguna construcció annexa- està tancat,
barrat i tapiat per arreu. Sense serveis higiènics, sense cafeteria, sense sala
d’espera, ni lloc on s’expedeixin els bitllets, sense cap d’estació ni cap
altre empleat de la companyia ferroviària,... Pobres usuaris que han de fer
servir aquest “servei públic” el freds dies d’hivern o els plujosos de la
primavera i la tardor..., ja cal que ho facin ben abrigats i protegits contra
els elements... i, sobretot (que no els passi com a nosaltres...) que vinguin
ben informats sobre els horaris i els possibles retards !!!
Puntual (menys mal...
!!!) arriba, poc desprès d’1/4 de set, el nostre tren. Ens hi enfilem amb el
mateix entusiasme i emoció que ho farien uns nàufrags a la barca que els ha
anat a rescatar... (potser m’he passat amb la comparació... perdoneu).
Els uns xerrant i d’altres
“pesant figues” fem, amb una relativa comoditat -l’aire condicionat funciona,
tots hem pogut seure i (ens dona la sensació que, quan pot) el maquinista
intenta recuperar els minuts de retard...-, el viatge de tornada amb normalitat.
Dues hores desprès (a les 20h 19’), els qui anem a la Plaça de Catalunya,
arribem a Barcelona.
M’atreviria a dir que
ha estat una molt bonica i agradable excursió. Els qui no coneixien el lloc,
han dit que els ha agradat molt i els que, fa anys hi vàrem estar, hem pogut
constatar que, si be el paisatge i l’indret és gairebé el mateix, l’ús, les
(suposem que necessàries) “normatives” i les taxes (ecològiques o d’aparcament)
es creen, canvien i s’estableixen en funció de l’acció que l’home fa sobre
l’entorn. Tant de bo sigui per a be. “Cosas
veredes, mi querido Sancho, que faran fablar las piedras...” que deia el
Quitxot.
És aquesta la darrera
sortida xino-xano abans de les, segurament per a molts de nosaltres, actives
-per allò del suport i companyia de fills i nets...- “vacances” (?) d’estiu.
Amb tot, la propera
activitat de la colla serà el dijous dia 9 d’agost. Un sentit homenatge que,
familiars i amics, farem al nostre enyorat company Enric, a la Tossa Plana de
Lles, el dia que hagués complert 70 anys. Ho anirem anunciant i ampliant-ne els
detalls, uns dies abans, al Blog.
Els qui hi pugueu
anar, fins llavors doncs, i aquells que no hi pugueu venir: unes molt bones i
merescudes vacances d’estiu. Carregueu “piles” per al nou curs “xino-xaner”.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan S., Joan B., Joan Miquel, Iu, Bernat i Pep.
NOTES.-
1.- Va ser a finals
del segle XVIII quan Carles III va promulgar una ordre per la qual els camins
que unien dos pobles passaven a ser propietat de la Corona. S’anomenaren camins
rals o reials. D’aquesta manera es garantia el dret de pas i la utilització
pública dels camins.
2.- Sobre aquesta
casa hi ha una llegenda, que copiem, redactada pel alumnes del CEIP Pirineu de Campdevànol: "Dos
monjos del monestir de Ripoll van anar a la vila d'Ax, a França, pel camí ral a
buscar les despulles de Sant Eudald. En tornar estaven molt i molt cansats, per
això es pararen a reposar a la vora del camí, poc abans d’arribar a
Campdevànol, on alguns vilatans els havien anat a rebre. Els dos monjos estaven
molt assedegats, però no podien beure l'aigua del riu Merdàs perquè era tèrbola
i bruta. Desesperats i sense esma de continuar endavant, van fer una pregària
invocant al Sant. Sobtadament, del marge del camí, va brollar una abundosa i
cristal·lina font en la qual tots, meravellats, apagaren la seva set. Tot
seguit, fou anomenada font de Sant Eudald. El monjos reprengueren el camí i
quan ja arribaren a prop de la casa pairal de "El Cornut" van sentir
uns terribles gemecs de dolor. La mestressa de la casa feia tres dies que
estava de part i no hi havia manera que el nadó naixés. Els monjos i els
vilatans que els acompanyaven s'acostaren a la casa per veure què passava.
Pujaren ràpidament a la cambra de la mare, i postrant-se de genolls a terra,
els monjos i la família suplicaren a Sant Eudald que ajudés a néixer el nou
infant. En acabar la pregària se sentí el primer plor de la criatura. Aquests
fets van passar fa més de mil anys. Si us fixeu bé, a la façana de la casa hi
ha la imatge del Sant.”
3.- https://www.diba.cat/documents/30098990/172809123/II_06_MANSO_Torrent+Cabana.pdf/769f0d59-ae2f-4605-9b66-d981eb2fbe7e
LA CONTRA
No sé
De veritat que no se
si cal cobrar peatge per gaudir de la natura.
Després de la primera
sorpresa i d’escoltar les raonades explicacions dels joves de la comarca, que
vetllen pel control dels visitants, vaig entendre la importància d’acotar el
número de visites que suporta l’espai natural del Torrent de la Cabana.
Però no sé si posar
fàcil l’accés a tothom i cobrar peatge és una bona idea, el fa més universal,
però no més democràtic. M’explico, si el control de la quota de visitants s’ha
d’aconseguir mitjançant un pagament que dissuadeixi a alguns d’ells,
l’increment del número de visites només podrà frenar-se amb un augment
exponencial del peatge.
És la especulació
pura i dura, i en aquesta comtessa ja sabem que guanyen els de sempre, els que
més tenen. Ja comprenc que 4.000 visitants en un dia és una bestiesa que
converteix l’indret en una mena de “Rambla dels Torrents”, que resulta un
passeig periurbà i de tot menys natural. Dificultar l’accés dels caminants, en
canvi permet que només els que de veritat gaudeixen de la natura s’hi acostin.
Establir un “númerus clausus” i la obligació de reservar dates d’excursió
aconseguiria més eficaçment l’objectiu.
I és, que no es poden
posar portes al camp, que de sempre els boscos han gaudit de dret de pas en els
seus camins i corriols, i que si en alguna finca algun propietari ha volgut
barrar el pas en un nou camí, ho ha hagut de fer des de un bon principi o posar
aquell conegut rètol “Mentre jo ho vulgui”. Després el costum fa dret.
I, finalment no sé si
cal que donem idees pel que fa als peatges, que ja som els que més en paguem.
Joan Miquel
