UNA
MOLT AGRADABLE ESTADA I PASSEJADA PER LA VALL DE NÚRIA
Introducció.-
Quan
un de la colla proposà fer la sortida a Núria, alguns xino-xaners
discreparen (dit amb tot el carinyo)
i intentaren -ben segur que amb tota la bona intenció- aigualir la
proposta: «És molt lluny... ens passarem mig dia dins del tren i el
cremallera...», «Amb el cremallera, surt molt car...»,... Si home,
i a sobre a dinar a «Els Caçadors... que no és barat...», «Amb
el llarg viatge amb el tren i el cremallera, quan siguem a Núria, no
tindrem temps per a fer, ni veure, res...»... «Però, és molt
maco,... tots, segur, en tenim molts i agradables records...»,
«Mireu, mireu, els horaris... si, cal matinar -no ho recordeu de
quan hi anàvem-, és cert, però hi podem passar, fent alguna
passejadeta, tot el matí i, després gaudir d’un molt bon dinar a
Ribes de Freser...», «Perquè no ho mirem bé i en fem la proposta
?...» contraargumentà el promotor al qual ja s’hi havien afegit
-convençuts- un parell de companys més... «Si, mirem de
muntar-ho..., abans de que el dia s'escurçi més, vingui l’hivern
i, potser, la neu...», «Veureu com ho podem fer..., aprofitar el
dia i com valdrà molt la pena !!!». Endavant doncs i, el dijous 5
d’octubre, qui pugui i vulgui, cap a Núria ... !!!
Ja
heu vist la CRIDA i, han sigut uns quants més els qui s’han afegit
a la proposta del grup inicial. Malauradament ha coincidit amb un
viatge de vacances d’alguns dels habituals a les sortides i, també,
amb la fase de convalescència i recuperació que,
poc a poc (xino-xano), continuen fent de les seves dolències, alguns
companys ... Cal perseverar amb ànims i paciència.
Per
un altre costat, un parell de dies abans de la sortida -com,
malauradament, també segueix sent habitual- la Renfe, concretament,
la línia R3 que nosaltres teníem d’agafar, tingué una greu
averia, «a la catenària», que obligà a fer el trasllat de
passatgers amb autocars i, pel que vàrem llegir, no sempre en
trobaren ni ho aconseguiren.... S’imposà, doncs, una «reunió»,
aquest cop telefònica i pel WhatsApp, amb els qui ja havien
compromès la seva assistència. No ens podem arriscar a anar fins a
Ribes de Freser amb el tren... «amb la RENFE, no hi ha res a fer...»
que deia en Joan Capri... Acordàrem, doncs, d’anar-hi amb cotxes i,
assegurar així que agafaríem el primer cremallera, el que surt, de
Ribes, a les 9h 30’ del matí.
 |
| Camí del Puigmal. Febrer de 1967 |
 |
| Cim del Nou Creus. Desembre 1968 |
 |
| Mapa de la Editorial Alpina 1977. |
El
viatge fins a Núria.-
El dia de la sortida, a 1/4 de 8 del matí, hem quedat, doncs, al
tradicional punt de trobada de Barcelona, tres cotxes i vuit xino-xaners/eres. Un quart cotxe sortirà de Mollet, amb una parella
d’excursionistes més, i coincidirem tots -sobre les 9 del matí- a Ribes de Freser, a
l’espai d’aparcament que hi ha a tocar de l’estació de
Ribes-Enllaç del cremallera de Núria.
Falten
15 minuts per a que «oficialment» surti el tren-cremallera que puja
fins a Núria. Hi ha, sorprenentment en un dia feiner, força gent
esperant al vestíbul on hi ha les maquines expenedores dels bitllets.
Hi ha una empleada dels FGC ajudant en la sovint complicada tasca
d’aconseguit els bitllets. «Si, deu bitllets d’anada i
tornada... si, tots jubilats... si, si, amb tots els descomptes que
hi entrin... si us plau...». Tot molt automatitzat. Repartim els
bitllets i anem validant-los a la «barrera» d'accés a l’andana...
«així saben la gent que hi puja i a l’hora que ho fa en cada
tren...» Tot va a parar a un ordinador que els permet preveure la
gent que hi puja en el cremallera i hi ha dalt. Un cop a Núria, si
ho vols, pots programar o reprogramar l’horari de retorn. Això els
permet -diuen- optimitzar el servei. És cert que, sense adonar-nos
-contents i satisfets-, cada dia estem tots més «controlats»...
diem.
El
cremallera, en un temps d’uns 40’, fa -des de Ribes de Freser- un
recorregut de 12,5 km, superant un desnivell de 1.000 m fins arribar
a l’estació que hi ha a tocar del Santuari de Núria, a 1.967 m
d’altitud. És el tren de la península Ibèrica, hem llegit, que
circula a major altitud.
Ha
sortit, pocs minuts abans de 3/4 de 10 i una mica abans de les 10h
30’, ja érem a Núria. Hem ensopegat un dia magnífic. Pel camí,
còmodament asseguts, hem anat revivint el recorregut i les vistes
-ara no va tant «penjat» a ran de cingle i passa per més túnels,
diem-. Hem parat a l’estació de Ribes-Vila, on ha pujat més gent
i, després a Queralbs, on el tren s’ha acabat gairebé d’emplenar.
Mireu, damunt d’aquesta corba de la Central, una mica més enllà -als prats de la Casa dels Plans- hi varem fer un campament d’estiu... crec recordar que va ser a l'agost de 1969. Un dels meus darrers campaments al grup d'escoltes.
Ens
ha sorprès, tanta gent. Després hem vist que hi havia algun nombrós
grup de jubilats -de Múrcia, ens han dit que eren-, alguna parella
de turistes ben equipats per a caminar i -ja a Núria- un grup de
joves estudiants que, possiblement, feien alguna estada a l ‘Alberg
del Pic de l’Àliga.
L’esmorzar.-
Quan arribem a Núria, des del cremallera, ja veiem que a la Font de
l’Esquirol -sota mateix de la via-, on teníem previst esmorzar-hi,
no hi toca el sol i queda -encara- ombrejada pels serrats que formen
el Pic de l’Àliga i el Bosc de la Verge.
Des
de l’estació, doncs, ens adrecem a una de les àrees de lleure
-amb bancs i taules de fusta- que hi ha, envoltada de pavellons, a la
«plaça» del Santuari. Allà, reconfortats amb el sol matiner, hi
muntem «la paradeta» amb la bota de vi, les olives i els respectius
entrepans. Després, als postres, aniran apareixent els carquinyolis
i els bombons de xocolata... Tot i que ja teníem gana -molts des de
poc després de les sis, ja estàvem «en dansa»-, les converses i
els riures que hem iniciat -discretament-, al cremallera, continuen,
ara més animades, amb l’escalf de l’esmorzar. I és que, sempre tenim noves
coses per explicar... !!!
Visita
al Santuari i a la Verge.-
Tot seguit efectuem la preceptiva visita al Santuari, pujant fins el
cambril de la Verge. Hi ha un vitrall molt bonic, les imatges
romàniques, però, pel general, tenen una bellesa molt «del seu
temps»... Aquí, respectuosos, el grup s’ha anat individualitzant
deixant que cadascú personalitzes la visita i, també, els silencis,
els precs i les oracions.
Sempre
que parlem de Núria em venen a la memòria aquells versos d’en
Joan Maragall als seus «Goigs
a la Verge de Núria»
del 1895 i, especialment, aquest fragment:
Verge
de la vall de Núria,
voltada
de soledats,
que
immòbil en la foscúria
i
en vostres vestits daurats,
oïu
l’eterna cantúria del vent i les tempestats.
Verge
de la vall de Núria,
a
vós venen les ciutats.
...
La
imatge de la Mare de Déu de Núria que
actualment es venera al Santuari, és -diuen- una imatge dels segles
XII o XIII. Es
tracta d'una talla, en fusta de noguera, d'estil romànic.
La
llegenda diu que sant Gil -desprès anirem a la seva capella-, un
penitent, va arribar a Núria cap a l'any 700 i
allà va amagar la imatge de la Mare de Déu -que ell mateix havia
tallat-, juntament amb d’altres estris com una creu, una campana i
una olla. Aquests objectes van ser trobats l'any 1079 per un pelegrí
procedent de Dalmàcia de nom Amadeu.
Quan,
passejant pel temple, passem per davant de la imatge de Sant Bernat
de Menthon, patró dels muntanyencs, no puc deixar de dedicar-hi un
emotiu record -i una oració- a tots aquells companys, companyes,
amics i amigues -muntanyencs- amb els quals hem compartint tants
moments per aquestes i d’altres muntanyes... i que, malauradament,
ja no son -físicament- entre nosaltres. Sempre, però, us tindrem
presents i recordarem... !!!
Sant Bernat de Menthon patró dels muntanyencs |
En
un dels racons del temple, prop de la sortida, hi ha «l’Olla, la
Creu i la Campana» de Sant Gil objectes d’una llarga tradició
popular. Diuen que si fiques el cap dins de l’olla i, alhora que
demanes un desig, toques la campana..., si ho has fet amb fe, el
desig es pot arribar a complir. Alguns companys (i penso que no peco
d’indiscret) així ho han fet... Tant de bo, les seves demandes es
compleixin... !!!
Sortim
del temple i fem un tom per la botiga de records però, sorprenent,
no hi trobem el que hi anàvem a buscar: «Una medalla de la Verge...
!!!. «Les hem acabat totes i, encara, no ens les han tornat a
portar....» ens aclareix la noia que ens atent. Que malament (o mal
organitzada) està la cosa... pensem, a Núria no tenen medalles de
la Verge titular...!!!
Amb
el telecabina fins a l’ Alberg del Pic de l’Àliga.-
Fa molt bon dia, aprofitem doncs per a pujar amb ells telecabines (el
mateix bitllet del cremallera es pot utilitzar en aquest transport)
fins a l’Alberg que hi ha -a 2.120 m d’alçada- a la Jaça
del Clot,
a tocar del Pic de l’Àliga (de 2.428 m d’alt). El recorregut,
durant el trajecte i un cop d’alt, és un còmode i excel·lent
mirador, sobre el Santuari, l’estany i les valls i cims que
l’envolten.
Aquest
modern alberg havia sigut inicialment, poc després de l’obertura
del Cremallera, l’any 1931, l’anomenat «Hotel Puigmal». Acabada
la guerra civil, el franquisme el transformà en una residència de
«Educación y Descanso». Vingueren, a partir d’aquí, anys de
decadència fins que, a finals del anys seixanta, un incendi -diuen
que provocat pels maquis-
el destruí totalment. Anys després amb l’arribada
de la democràcia, el 1987, l'edifici passà a mans de la Generalitat
i es convertí en l'Alberg de Joventut Pic de l'Àliga.
 |
Les Gorges del riu Núria baixant cap a Queralbs,
des de l' Alberg del Pic de l'Àliga |
Ens
hi estem una bona estona, contemplant els panorames i unes vaques que
baixen -per a beure aigua- fins a la font que hi ha a tocar de
l’Alberg. El lloc, l’ambient distès al sol i l’escena
«pastoral» ens tenen una bona estona entretinguts, relaxats i
feliços. Demanem, al que creiem és un dels acompanyants d’un grup
de joves que entenem estan hostatjats a l'alberg, que ens faci la
fotografia del grup.
 |
| El cim que hi ha al fons, a l'esquerra, és el Puig de Torreneules (de 2.731 d'alt) |
Ens
en fa un munt, però aquí en teniu un parell:
Petites
caminades pels voltants del llac.-
A la Jaça del Clot -prenen el sol de tardor i contemplant els
panorames- hi estem molt bé, però, cal retornar per aprofitar el
matí -amb el telecabina- de nou a la vall.
Un
cop som al Santuari ens dirigim, vorejant l’estany o llac de Núria,
cap a l’ermita
de Sant Gil.
És una bonica i senzilla ermita que, segons
la tradició, es va construir l’any 1615, al lloc on va ser trobada
la imatge de la Mare de Déu. El 1951 es va refer i el 1999 se’n
féu l’última restauració. En aquesta darrera intervenció es
va incorporar a l’ermita la porta adovellada i la reixa de
l’antiga església -l’anterior a l’actual- del Santuari de
Núria.
 |
Reixa i porta dobellada de l'ermita de Sant Gil. Al fons hi podem veure el retaule
del sant, obra de Ferran Roca i Bon. (Fotografia FGC Turisme i Muntanya) |
A
l'interior, presidint el temple, hi podem veure un bonic retaule
representant a Sant Gil, obra del pintor Ferran Roca Bon. També ens
criden l’atenció, folrant les parets, les anomenades "rajoles
de
les
Núries",
ofrenes
o
donatius de
nombroses persones que porten
aquest nom.
Els
vitralls dels tres òculs de la façana representen l'olla, la
campana i la creu, els objectes relacionats amb Sant Gil que han
esdevingut símbols de Núria. Cada 1 de setembre es celebra la Festa
o Aplec de Sant Gil, considerat el patró dels pastors. És dia de
festa grossa a la Vall de Núria i al poble de Queralbs. Comença
amb un bon desdejuni de pastors, ballada de sardanes, tria d’ovelles,
missa commemorativa -normalment amb la presencia del bisbe d’Urgell-
processó pel voltant de l’ermita i demostració de gossos pastors.
Al
costat de l’ermita hi ha la font dedicada al Dr. Pere Tarrés.
 |
| Sortint de l'ermita de Sant Gil, continuant la volta al llac |
A
tocar del llac hi ha l’embarcador. Avui, perquè és dia feiner o,
potser, fora de temporada, totes les barques i caiacs estan amarrades
a la riba. Asseguts en uns bancs, ens estem una estona contemplant
els jocs que uns gossos fan cercant objectes que els seus amos els llencen a l’aigua.
 |
A la riba del llac. Al fons, dalt d'un turó el Mirador de la
Creu d'en Riba on hi van anar els més "canyers" |
Al
Mirador de la Creu d’en Riba.-
Els
més canyers i canyeres, decideixen arribar-se fins aquest Mirador,
situat a tocar del coll
de la Creu d’en Riba
(1.975 m d’alt), al camí que -per als qui van a peu- puja des de
Queralbs fins a Núria. És el Mirador natural sobre la Vall de
Núria: vers el Santuari i l’estany, per un costat i cap a les
Gorges que forma el Riu Núria, vall avall -fins a trobar-se amb el riu Freser- camí de Queralbs, per
l’altre.
 |
| L'Elena, riallera, dalt del Mirador de la Creu d'en Riba |
Retornats
del Mirador i ja amb els qui ens hem quedat a tocar del llac, decidim
completar la
volta a l’estany.
 |
Passant la resclosa
|
Passem per sobre de la resclosa i per un còmode camí i unes poques
escales arribem a la Font
de l’esquirol
(el lloc on teníem previst esmorzar de bon matí). Raja molt poc i
un rètol ens adverteix que «aquesta aigua no està tractada».
Davant de la font, feta amb travesses de la via del cremallera, hi ha
dos espectaculars arbres carregats de molts i intensos fruits
vermells (a la vall n’hem vist uns quants més): «Moixeres de
guilla», s’anomenen aquests bonics i singulars arbres, molt
tolerants al fred i que sovint es troben -a molts països europeus- a
grans altituds. Ara les fulles encara son verdes, però entrada la
tardor agafen un color ataronjat, mantenint força temps -fins i tot
a l’hivern- els fruits a les branques; per això hom els considera
el «rebost» de molts ocells i d’altres animals del bosc com les
guineus... d'aquí el nom. Els fruits son massa amargs per a ser
consumits pels humans però se'n fan melmelades molt apreciades i, en
alguns països com Rússia i del centre d'Europa, s’aprofita la
seva aspror per a aromatitzar licors com el vodka. A les nostres
xino-xano, sempre descobrim i aprenem coses noves....
 |
| Font de l'esquirol i alguna de les "moixeres de guilla" que hi ha a la vall |
 |
| Detall d'una "Moixera de guilla" amb les fulles encara verdes i els fruits d'un roig intens |
Completem
la caminada al voltant del llac, arribant de nou a l’estació del
cremallera. El cremallera de baixada fins a Ribes de Freser, l’hem
d’agafar a les 13h 40’ i arriba a Ribes-Vila a les 14h 20’.
Asseguts als bancs de l’estació fem temps veient l’arribada
d’alguns trens i el trafegar del personal ferroviari tot preparant
els diferents combois... Ja tenim el nostre a punt, diem.
El
dinar.-
De l’estació de Ribes-Vila al restaurant «Els Caçadors» hi
tenim menys de 5 minuts. El cremallera ha arribat puntual, així
doncs, quan encara falten uns minuts per 2/4 de tres, ja som al
restaurant. Ja hi tenim la taula, per als deu comensals, parada.
Demanem
i ens anem prenent les cerveses -cal mantenir el «ritual»- i, anem
demanant els plats del menú, triant-los d’unes grans cartes que
tenim damunt la taula.
«Els
Caçadors» ofereix una cuina catalana tradicional i de qualitat...
Referent gastronòmic de la zona, apostem per consolidar receptes
d’una cuina basada en la qualitat dels productes i en la senzillesa
en la creació i elaboració dels plats....
diuen. I és cert.
Quan
ens els van portant, les expectatives que sobre el restaurant teníem,
es confirmen. Tot te molt bona «pinta» !!!.
El
gust no el podreu apreciar però -per a que saliveu- us en mostrem
alguns dels plats:
 |
| Musclos de roca, a la brasa amb herbes |
 |
| Amanida de xató amb escarola, bacallà i sardina fumada |
 |
| Paella de calamar |
 |
| Vedella guisada amb bolets |
 |
| Galta de porc rostida a l'antiga |
 |
| Peix de roca (gallineta) al forn |
 |
| Mató amb mel |
 |
| Lionesa farcida de nata amb xocolata calenta |
 |
| Gelat de gengibre amb xocolata calenta i nata fresca |
A
l’hora dels cafès sortegem l’ampolla de vi «Xino-Xano» (a la
propera sortida, tal i com quedarem a la passada, el vi serà del
Celler Cooperatiu de Bot). Avui ha estat agraciat amb l’ampolla de
vi -sense cap mena de tampa-, en Pep.
Mireu
que content que està:
Comiat,
retorn a les respectives llars i fins la propera.-
A la sortida del restaurant ens acomiadem -alguns tenen el cotxe a
prop- i la majoria prenem el passeig d'Àngel Guimerà -que hi ha vorejant el Freser- i ens dirigim fins a
l’aparcament, on hi hem estacionat els cotxes, de l’estació
Ribes-Enllaç del cremallera.
 |
| Detall de la Font del Passeig. |
Hem
passat un molt bon dia. Ja comencem a pensar i, fins i tot, proposar
llocs on anar a la propera o en properes sortides... «A menjar
cargols a l’estany d’Ivars i Vila-Sana», a «Sant Bartomeu del
Grau», «a Sant Miquel de les Formigues de Sant Hilari», "al Santuari dels Munts de Sant Boi del Lluçanès", «a Montfalcó Murallat», «a visitar alguns dels castells de La
Segarra»... Ho anirem, si és el cas, pensant, decidint i preparant.
Ja us ho farem saber.
Aneu,
també, dient-hi la vostra: pensant i proposant llocs... El restaurant on dinar, també
pot ser un bon reclam... després ja hi afegirem algun indret o
paratge per «guarnir» la sortida... «Entre tots ho farem tot»,
que deia el llibreter, editor i activista cultural Joan Ballester i
Canals.
Continuem
en contacte.
Una
abraçada.
Text.- PepFotografies.- Rosa, Carles P., Carles B., Maribel, Elena, Conxita, Enric i Pep.
