CRÒNICA DE LA 27ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PELS VOLTANTS DE VALLGORGUINA: EL DOLMEN DE PEDRA GENTIL I SANTA EULÀLIA DE TAPIOLES.

Abans de l’hora acordada ens troben, xino-xaners i xino-xaneres, al pàrking públic –i gratuït !!- que hi ha al cor del bonic poble de Vallgorguina. Passem pel Centre d’Informació del Parc del Montnegre i el Corredor que, tot i que només obre els caps de setmana, ofereix en un mostrador molta informació i itineraris de la zona. N’agafem per a futures sortides.

A 2/4 de deu, abans de que el sol apreti, comencem a caminar. L’itinerari d’avui, senyalitzat, aparentment no te pèrdua. Aparentment, però.... Travessem la riera per un pont i d’acord amb l’ informació que portem (un fulletó del Parc i un itinerari “baixat” d’internet) trobem el primer senyal. Comencem be.

Al poc passem pel Pla del Forn, una antiga zona de conreus ocupada ara per un viver d’arbres ornamentals. Deixem uns camins que van cap a la dreta i, decidits, continuem per un ample i molt fressat corriol que s’enfila suaument. Ens sobta no trobar cap més senyal ni els indicadors a les fonts del Forn i d’en Nel que ens figuren als papers que portem, però sembla que anem be, el camí va guanyant desnivell, en mig de grans ombres gràcies als avellaners i als castanyers que l’envolten. Arribem a un coll carener, envoltat d’un agradable bosc d’alzines sureres, per on veiem hi passa la pista que comunica Vallgorguina amb Can Clarens... l’hem errada !!!. Teníem d’haver agafar algun dels camins que sortien a la nostra dreta. Ho hi falta algun senyal o no l’hem vist. El cas és que, probablement, hem seguit pel Sot de Can Montasell fins arribar, dalt la carena, al punt on ens trobem. Les noies, més assenyades, proposen desfer el camí i agafar la ruta correcta, d’altres suggereixen anar fins Can Clarens –el darrer punt de l’itinerari previst abans de retornar a Vallgorguina- i fer l’excursió al revés.  L’ombra del bosquet d’alzines i l’hora ens conviden a esmorzar, així ho fem; desprès –ja tips- decidirem per on anem.

Amb l’estómac ple i encara amb el gustet de la xocolata (un complement que ja comença a ser habitual a l’ esmorzar de les xino-xano) i l’aspror del cafè amb “gotes” al paladar,  l’assemblea acorda acceptar la proposta de fer l’excursió al revés... “si ja som en un dels llocs per on hem de passar... on és el problema ?”, diem.

No se quina cara fem però quan som a Can Clarens -un gran mas de l’any 1776, a 302 m d’alçada, reconvertit avui en casa de colònies i centre d’educació ambiental- una noia, molt amable, ens diu: “Que us heu perdut ?” ... “Doncs... si, volem anar al dolmen de Pedra Gentil...” contestem una mica avergonyits i sense alçar gaire la veu. Entra a la casa i surt amb un fulletó del Parc (ja en portem un d’igual, però callem) amb l’itinerari. Ens explica el recorregut i, nosaltres: “Clar, clar... primer Can Pradell, després Santa Eulàlia de Tapioles i, poc després, ja veurem el dolmen... està molt clar, gràcies, molt agraïts” com si ho veiéssim per primer cop... Realment l’itinerari (ara anem trobant totes les senyals, però, al revés), per una còmoda pista, no te pèrdua. Passem, tot costejant la serra, per un bosc mixt -barreja d’alzines, roures i pins- que uns homes estan “aclarint” i netejant. En un país on molts i molts boscos estan bruts i abandonats, fa goix veure com en algun indret es te cura i  es treu profit dels recursos naturals dels voltants.

Al poc veiem, amb el teló de fons de les muntanyes del Montseny i del Montnegre, la senyorial masia de Can Pradell de la Serra. Possiblement aquest important mas és molt antic, s’ha localitzat un fogatge del 1362 on ja s’esmenta el lloc de “El Pradell”. Nucli d’una gran propietat, a la primera meitat del segle XIX s’hi van fer importants reformes. Formada per tres grans edificis i dos patis, hi destaca una elegant galeria d’arcades i la façana amb esgrafiats. Avui -pel que sabem- la casa no està habitada. En la llinda d’una porta s’hi pot llegir: “Josep Pradell de la Serra. 1847”, un dels seus més destacats propietaris del qual parlarem tot seguit. Al que havia sigut la pallissa, construïda l’any 1842, ara hi ha un restaurant que obre els caps de setmana.

Continuem per la pista, en direcció al nord-oest, quan encara no hem recorregut un quilòmetre veiem, en mig d’una pineda, el campanar i les restes de Santa Eulàlia de Tapioles (290 m d’alçada). Prenem un camí a l’esquerra que, en uns minuts, ens hi mena. El conjunt està format per les restes de l’església, de la casa parroquial i d’un cementiri rural. La primitiva capella, documentada des de l’any 878, era romànica –encara hi podem veure, prou ben conservat, l’absis del segle XII-. L’any 1850 en Josep Pradell, el propietari d’aquestes terres, el nom del qual hem pogut llegir a Can Pradell de la Serra, va reformar el que quedava del vell temple –de fet consta que, des del 1373, el lloc ja era en runes- donant-li a l’església un aire barroc. D’aquesta època son, probablement, el campanar, el cementiri, l’actual capella i bona part de les restes que avui podem veure.

Aquest lloc ara està completament abandonat, la porta enreixada –que intentava protegir el seu interior- esbotzada, l’altar i les parets plens de pintades amb insults i invocacions satàniques,... a més, en aquest tranquil indret –segons diuen- s'hi fan rituals diabòlics... Si en Josep Pradell aixeques el cap... !!!..

Retornem a la pista per a continuar l’excursió, encara no hem caminat 50 metres que ja veien, dalt d’un turó a 310 m d’alçada, el dolmen de Pedra Gentil. Ens hi enfilem amb un cert delit. El camí –encatifat amb les arrels del pins que sembla que juguin amb les pedres- fa, si és que no hi ensopegues, de bon pujar. Quan som dalt, el lloc ens impressiona: el dolmen coronant el turó, les set pedres verticals i la gran llosa –avui partida- que cobreix el megàlit; la vista que des de dalt del turó es domina; els pins que envolten i embelleixen el monument sense prendre-li, però, el protagonisme; una suau i gratificant brisa;  tot l’entorn te, certament, un aire màgic.

Fem una molt breu referència a la història i llegendes sobre aquest dolmen. Es va construir, amb una funció funerària, fa més de 4000 anys. Els homes i dones del neolític que ocupaven i explotaven les planes fèrtils d’aquestes muntanyes, vivien del que caçaven o recol·lectaven al bosc i, també, com a incipients agricultors i ramaders del que els donava la terra. Paral·lelament començaren a evidenciar unes certes inquietuds espirituals que, segurament, es manifestaven  tot intentant donar resposta a fets, situacions, fenòmens o fatalitats llavors inexplicables... entre elles, la mort. Així començaren a construir, amb grans pedres, els dolmens, llocs on enterraven –per a honorar als morts però, també, per a major glòria dels vius-  els membres principals de la seva comunitat. El dolmen de Pedra Gentil ens ha arribat gràcies a l’erudició del nostre ja conegut Josep Pradell qui, el 1855, el va restaurar donant-li l’aspecte que podem veure ara. El cert és que l’autenticitat de l’actual emplaçament ha portat molta controvèrsia doncs hi ha qui afirma que en Josep Pradell, el gran terratinent de la zona, el  que realment va  fer va ser “restaurar” -dalt del turó-  el dolmen; traslladant-lo del lloc on, des de la prehistòria, estava – concretament al mig d’un camp que en dificultava el seu conreu-. No sabem el grau de rigor i de fidelitat respecte al monument original  que es tingué en el trasllat però el més greu, al no fer-se en l’ ubicació original cap excavació ni estudi, es que es va perdre tota l’ informació de l’època i les possibles restes arqueològiques que en  l’enterrament hi podia haver. El propietari, segurament amb la millor intenció, traslladà el dolmen d’un lloc on aquest li feia nosa a un altre indret de la seva hisenda –enlairat i amb bones vistes- on, pensà, hi faria més goig. Així de clar i senzill, actuà segons els criteris de l'epoca: ell era l'"amo" i a casa seva feia el que volia... faltaria més !.

Diu la tradició que el dolmen de Pedra Gentil era un lloc de trobada de bruixes, d’aquí l’adjectiu de gentil, és a dir, pagà: Pedra o monument pagà. Els pescadors del Maresme creien que les bruixes s’aplegaven al seu voltant, on feien balanç de les seves malifetes i la que menys n’havia fet era castigada, per tot el col·lectiu, en aquest mateix lloc. Encara avui, sembla que en aquest dolmen s’hi fan trobades ocasionals d’ espiritistes i, concretament, la nit de Sant Joan s`hi celebra un “aquelarre” popular.

Fem, com a testimoni gràfic de la nostra estada, una foto de grup davant del dolmen i reprenem, xino-xano, el camí de baixada fins a Vallgorguina.

Tornem a passar per una zona amb nombroses sureres –el sol, ara, ja està més alt i les seves ombres son d’agrair- el camí va descendent al costat del sot de Can Sumalla fins que arribem a un punt on l’itinerari es creua amb el GR 92 que seguirem, en una pronunciada baixada, fins arribar prop de la riera de Vallgorguina. Un cop som al pla, el paisatge i la vegetació es ben diferent de la que fins ara hem tingut. Els plàtans i pollancres hi creixen altius deixant passar el sol de mig dia entre el seu fullam, amb tota una gamma de bonics reflexes.

Passem pel costat d’una depuradora i arribem al lloc on, a primera hora del matí, hem iniciat l’excursió. Com que tenim de fer temps fins a l’hora de dinar, decidim prendre les cerveses de ritual al Casal de Vallgorguina. A l'hora de pagar-les la Mª Rosa diu que, en aquesta ocasió, ens convida ella ja que fa uns pocs dies va ser el seu aniversari; ningú ho diria doncs, per a cap de nosaltres i a ella encara menys, sembla que els anys passin !!!!. Moltes felicitats !!!.
El recorregut final, segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, ha estat de 8, 2 quilometres.  

El dinar el tenim previst al restaurant “La Parra” de Sant Celoni, on ja ens esperen tres companys més que, per diferents raons, no han pogut venir a la caminada.  Tenim d’esperar una mica; som una bona colla i tot i que hi tenim la taula encarregada estem, pel que sembla, en “hora punta”... Aprofitem per a fer, a la porta del local, la foto “oficial” de la sortida.  A la fi, comencem a dinar; ja coneixem el lloc, el menú i el tracte es correcte i sense sorpreses. Quan ens serveixen els segons plats, el cambrer ens porta unes ampolles de cava: “Deu ser per l’estona que ens han fet esperar...” diu algú amb un somriure. Però no, ha estat un detall d’en Big Josep per a celebrar que l’han fet avi... Moltes gràcies, Josep, enhorabona als avis, als pares i  a la criatura i  per a que per  molts anys pugueu gaudir-ho -plens de salut i felicitat- tots plegats !!.

Així arribem al moment del comiat. Un cop més, gràcies a tots i a totes per la vostra participació (un vegada més hem perdut el camí, però no ens hem perdut del tot...). Ens ho hem passat prou be, per això ens emparaulem per a la propera sortida que serà, si Déu vol, el dijous 5 de juliol. Fins aleshores, doncs.

Una abraçada.

Fotos.- Joan Miquel, Montserrat, Joan i José Figueredo.