Crònica de una Xino – Xano molt especial

UN FESTIVAL TARDORENC

Per ser honest, cal dir d'entrada que la que em disposo a relatar-vos no va ser realment una xino-xano en el sentit que tenim per costum referir-nos. Però si ens atenem al que és  veritablement el que ens mou a l'hora d'apuntar-nos a una de les clàssiques, si que ho és.

Va ser una excursió de Barcelona a Girona, en cotxe això si; hi vàrem anar fonamentalment per menjar, fora del pressupost habitual és veritat; i fins i tot vàrem acomplir amb el ritual de equivocar-nos en un trencall de camins, però també com sempre no ens vàrem perdre.

Tal com us va advertir en Pep Arisa en el passat post, la XX de setembre no es va poder fer perquè  «a un important nombre dels habituals caminadors els coincidia el dia programat –el dijous 22- amb el de la reserva d’un dinar al prestigiós restaurant El Celler de Can Roca...». La nostra VEXX (Very Especial Xino – Xano)  va ser anar a sopar al (aquest any) segon millor restaurant del mon.

Tot va començar, si fa o no fa, un any enrere quan en Joan Simarro va comentar a en Josep Maria Serena que seria bo d'anar a tastar els espectaculars plats del Celler de Can Roca. Ens ho explica en Joan: ”En una sortida de XX vaig comentar que volíem anar al Celler de Can Roca i en Josep Mª va dir que li faria molta il·lusió anar-hi, i si podria venir amb nosaltres. Evidentment no teníem cap inconvenient ja que no era cap celebració  especial nostre i varem pensar fer-ho extensiu a tot el grup”.

"Con él empezó todo"

Tots dos es van engrescar mútuament (no els hi cal gaire per això) i ens van fer partícips del seu desig a tota la colla, i així és com ens vàrem finalment aplegar els Simarro, els Cabrol, en Josep Maria i els Cortés.

A la dreta l'altre engrescat

 Ens vàrem aplegar a l’àrea de servei de Sant Celoni perquè l’hora d’inici de l’expedició a can Cabrol / Serena no permetia que la Ma. Glòria (que encara cotitza) arribés de la feina a temps. Un cop abraçats i petonejats seguírem a en Josep Maria que anava de copilot en el cotxe d’en Llorenç per tal de sortir de l’autopista i estalviar-nos el peatge (cal estalviar per pagar a Can Roca). Al enllaç de la general amb el tram gratuït de l’AP7 que circumval·la la ciutat de Girona, el que us escriu va prendre el relleu del lideratge convençut que el coneixement del camí seria d’ajuda per la comitiva. Però heus aquí que la nit, l’excés de rotondes i el no escoltar a la M.G. i respondre -“que m’has de dir a mi per on s´hi va”- va donar com a resultat que haguéssim de fer un 360 en una rotonda i recórrer quasi un quilòmetre en sentit contrari.

Tot i així la nostra arribada va ser a les nou en punt, com estava previst.

I entrem al restaurant. Una decoració en tons de natura, una sala gran que no ho sembla, un bosc interior que acompleix amb la seva funció (els arbres no deixen veure el bosc), és a dir no deixen veure els comensals de les altres taules, una taula a la justa mida de la reserva. En resum un espai especialment dissenyat per fer agradable l’estada.

I és que cal que l’estada sigui molt confortable perquè el menú que hem triat dura quatre hores si com recomana la cap de sala que ens atén es va fent gaudint dels sabors i no pas empassant. Hem hagut de convèncer a en Llorenç que és home d’anar a dormir d’hora, per triar el menú Festival (el de les quatre hores) i anar sopant en el més pur estil xino - xano.

Re-invenció d'una estrella de mar

El nom del menú és molt adient, és un autèntic Festival de sabors i textures procedents del munt de països que el germans Roca han voltat. I també em va servir a mi per colar l’argument de que no es pot guardar l’experiència de un gran restaurant per una gran ocasió. El dia que un menja en el Celler de Can Roca és per si mateix la gran ocasió, el Festival que estàvem esperant.

Amanida verda

De fet, l’argument no és meu. És copiat de la pel·lícula “Entre copes”, allà referint-se a ampolles de vi.

Gamba de Palamós elevada a la enèsima potència

Taronja esferificada

 L’inconvenient d’aquests restaurants que ofereixen menús de tast, siguin més o menys abundants, és que és tot tant exquisit que en acabat no pots definir el que més t’ha agradat, allò que en voldries repetir, allò que diries – “si mai hi torno, demanaré un plat sencer d’això”. I no ho pots fer perquè son tants els plats que tastes que després no te’n recordes, i també perquè el gust propi i aliè no te unitats de mesura i en conseqüència no es pot dir aquest plat és millor que aquell altre, però sobretot no pots perquè no t’ofereixen carta.

Però no us penseu que per ser mostres de diferents plats ens vàrem quedar amb gana, dels set que érem van haver-hi dos (28%), un dels que ho trobava tot perfecte i un dels que va venir un pel forçat, que no van poder acabar amb tot!!

No entenc quin és el criteri que empren per establir la llista de millors restaurants del mon. De ben segur que a falta de una unitat de mesura científicament rigorosa, la llista és subjectiva. A més, no crec que els opinadors hagin estat a cada un dels restaurants que avaluen. Sent les coses així jo dic: “Dels dos restaurants Michelino-estelats que he anat aquest és el que més m’ha agradat”.

Aquest va ser el menú 

En Llorenç i la Isabel a les dues i cinc de la matinada ja van estar al llit. Ho sabem perquè, conscients que havia estat una experiència irrepetible, tots els xinoxanaires ens vàrem enviar whatsapps de bona nit.

Ressenya del Sopar d'Estiu 2014

Crònica d'un sopar anunciat

Amb força puntualitat, ens vàrem anar aplegant a La Pomarada, la majoria a la porta i d'altres després ja a la sala. 

Sorpresa! Atenent a "multitud de peticions" tenim una taula gegantina, exactament de 1 MT (Megataula *, neologisme que espero que faci fortuna), però ves per on, érem 21 i per tant a les puntes ens trobàvem estrets.

Un cop va arribar tothom ens varen anar servint sense solució de continuïtat les conegudes entrants-tapes ja tradicionals d'aquest restaurant sidreria. La fam d'alguns i l'eficiència en menjar el que ens tocava a cadascú va fer que en els primers compassos no badéssim boca (per parlar, s'entén) i no va ser fins l'espera dels segons plats que es fes palès que contràriament al que havíem esperat, aquesta disposició de taula tampoc permetia la conversa de tots amb tots.

I és que la taula sense entrebancs havia de facilitar l'objectiu de la trobada, però el soroll d'ambient i el fet de no estar en una sala independent va jugar en contra. Algunes de les "noies" que tenia jo a prop van comentar que pot ser la taula gran era per a què després un "boy" preferiblement dotat amb una bona pastilla de xocolata al pit pogués fer un número de "strip", però com que no ho van dir cridant que era el que les dimensions de la taula requerien, el comentari es va quedar en petit comitè.

En tot cas vàrem poder celebrar que un cop més des del sopar del any passat va venir en Jordi Tallada, acompanyat de la seva germana Montse, a ella ja la tenim més vista perquè s'ha convertit en una assídua de les sortides Xino Xano. 

També vàrem donar la benvinguda a la Rosa, l'esposa d'en Josep Fitó que es va aplegar a nosaltres per primera vegada. 

I per últim ens vàrem sorprendre amb el "restyling" del aspecte d'en Antonio Terrones amb la seva tupida barba.

Llavors van arribar els segons plats, afortunadament en Pep portava a la butxaca còpia de la comanda de cadascú perquè jo no recordava el que havia demanat (i crec que no vaig ser l'únic). I amb els segons va arribar la decepció per alguns, el bacallà era dolç! i el salmó a la sidra era insípid! No he rebut comentaris dels que van optar per la carn, però de ben segur que el xai era bo perquè en Zacaries se'l va cruspir tot. Un, conscient de que va a una sidreria, demana salmó que és un peix que neix en aigua dolça (per exemple en Astúries) va a la mar i torna per a fresar al mateix lloc d'on ha sortit, i és clar que el demana a la sidra perquè és una sidreria. Però el salmó és insípid (de piscifactoria) i no està nedant en una salsa de sidra, ans li posen per sobre una mena de poma ratllada.

Pot ser si que, com diu en Pep Arisa, "va ser una setmana molt xafogosa sobre tot el divendres,

que alguns havíem sortit de la guàrdia de nets, 

que altres eren encara convalescents,

i que encara altres tenien presents els seus absents estimats, i que tots estàvem cansats perquè tenim un any més i no estem per gaires rialles".

Pot ser si, però quan fem record del sopars d'Estiu celebrats fins ara, només recordem un que va estar un autèntic èxit: El que vàrem fer a Llavaneres que el va organitzar en Josep Surdé.

LA CONTRA DE MI MATEIX

El que em sembla és que ens cal canviar d'estratègia. Durant aquests anys que dura el renaixement del Clan, hem tractat d'apropar els antics membres amb la celebració del sopar d'Estiu, com a reclam fàcil per aquells que no poden, no gosen, o no els il·lusiona fer una caminada mensual. Però el resultat és que els que s'apleguen a les sortides de primavera o tardor i els que venen al sopar d'Estiu som a la fi els mateixos de les Xino Xanos. Tants caps tants barrets, barret amunt, barret avall.

No sé com ho veieu, però jo proposaria dues coses:

- Fer una consulta (Ull! No vinculant) a tots els antics membres que tenim censats, per preguntar-els-hi que els mouria a trobar-nos tots plegats un cop a l'any (o un cop cada cinc anys). O si per contra prefereixen que ens anem tots a fer punyetes (o una activitat semblant).

- La Xino Xano corresponent al juliol de cada any, convertir-la en una passejada i dinar de dissabte a fi de que les parelles dels xinoxanaires que no son habituals de les excursions i els membres que encara cotitzen (i per tant no poden els dijous), puguin gaudir de la trobada.

Aquesta darrera proposta seria com una mena de cloenda de les Xino Xanos del curs, lliurament d'Óscars (o de Foulards o qualsevol altre trofeu) i fins i tot el dinar podria consistir en un jalar de recapte (en Lirola segur que ja sap a on es pot fer).

Per la meva part, ja demano des d'aquesta tribuna, la convocatòria del consell remenador de cireres, COMECLOG, amb dret a cerveses en comptes de cafè i pastes.

Joan Miquel

* Una Megataula equival a cinc taules de quatre. (1MT = 5T4 = 20 places)

TROBADA-SOPAR D'ESTIU 2014

EP! COLLA ENS TROBAREM AL SOPAR D’ESTIU
NO HI FALTEU!!

AL RESTAURANT “POMARADA” del Passeig de Gràcia 78 pral. (Barcelona)

Un estiu més us convoquem a la Trobada-Sopar  per a, especialment aquells/es que no ens veiem tant sovint, poder retrobar-nos –com a mínim- un cop a l’any i petar la xerrada. 

Ell lloc que s’ha triat enguany és:

Restaurant.- “POMARADA”, Passeig de Gràcia, 78 pral. de Barcelona (entre els carrers de Mallorca i València), telèfon 934 96 18 18. www.pomarada.com

En els fogons del “Pomarada” –diuen els entesos- es “cou” menjar casolà i popular, modern, creatiu i d’avantguarda. Fusionen, segueixen dient, la cuina innovadora amb els millor productes del mercat. Aquest restaurant, que alguns de nosaltres ja coneixem, ofereix una amplia oferta gastronòmica i d’espais amb una bona relació qualitat-preu.

Hem escollit un dels seus menús per a grups: amb un assortit de primers plats (entrants) per a compartir i un segon, a triar-ne un, al gust de cadascú. Creiem que la relació qualitat-preu és força correcte.

Dia i hora de  la trobada.- DIVENDRES 27 de JUNY a les 21 hores.

Menú:

Entrants (a compartir)

- Pernil Ibèric Guijuelo

- Coca de pa amb tomàquet amb oli d'oliva arbequina

- Còctel de gambetes amb pinya i taronja i salsa rosa

- Carxofes fregides

- Fideuà amb sèpia i all i oli

- Croquetes de formatge Cabrales.
  

Segon plat (a escollir-ne un)

- Melós de vedella cuit amb el seu propi suc al perfum de romaní.

- Bacallà (dessalat) a la crema d'anxoves amb melmelada de ceba i tomàquet confitat

- Entrecot de vedella a la crema de bolets i foie.

- Xai al forn al perfum de farigola i pastis de patata a la crema

- Salmó a la sidra amb confitura de poma

Postres

- "Pecat" de xocolata amb gelat de vainilla blanca

Celler

- Aigües minerals

- Vins “Marques de Monistrol”

- Cava “Roger de Flor” Brut Nature

- Cafès

Preu per persona .-  30 euros (IVA inclòs).

 

El jardí del darrera

Confirmació assistència i elecció del segon plat (sisplau).- Preguem a tots i a totes que, si encara no ho heu fet, aneu confirmant l’assistència i la tria del segon plat abans del dilluns 23 de juny, a en Josep Mª (jmserena@hotmail.com), en Joan Miquel (jm.cortes@telefonica.net) o en Pep  (joseparisa5@gmail.com) per a poder confirmar, al restaurant, el nombre total de comensals que serem  i els segons plats escollits.

Confiem amb la presència i companyia de tots/es vosaltres. Fins aleshores,

Una abraçada.

CRÒNICA DE LA TROBADA-SOPAR D'ESTIU 2013

 

 

SOPAR, A LA FRESCA, EN UN PATI DE GRÀCIA

A les nou clavades, puntuals, travessem els menjadors de EL REBOST DE LA PLANA fins al pati interior on ja hi tenim la taula parada. Alguns ja fa estona que s’esperen asseguts en les taules que hi ha davant l’entrada del restaurant i que ocupen un dels racons de la tranquil·la plaça Trilla.

A mitja tarda ha fet un xàfec que ens ha fet témer el pitjor; a les vuit, però, el cel s’ha aclarit i ara, fins i tot, la temperatura i l’atmosfera del capvespre és més fresca i transparent.

  

El restaurant, en aquests moments encara amb pocs clients, pinta be. El personal sembla agradable, les taules ben parades i totes les parets guarnides amb un munt de quadres que acompanyen i donen un toc de color a l’entorn. Sortim al pati. El primer que ens crida l’atenció és la nostra taula, en forma d’U, que ocupa bona part de l'espai, a l’”ombra” d’uns vells llimoners i protegida de les possibles mirades dels veïns -que, suposem, hi ha més amunt-  per uns grans para-sols.

Anem ocupant  -en una barreja de tria voluntaria i atzar- els diferents seients. La majoria dels comensals ens veiem sovint –fonamentalment per les sortides xino-xano, les de primavera o les de tardor-; amb d’altres, un cop l’any, pel sopar d’estiu i amb alguns (com en Jordi T., la Isabel N. i en Josep F.) ens hem retrobat de nou –en aquesta trobada- després de molts i molts anys. Aquest és un dels objectius i, si m’ho permeteu, l’encant i el valor d’aquestes trobades-sopar d’estiu.

 

 

 

 

 

De sobte, uns “homes de negre”, ens trenquen aquests pensaments i emocions i ens retornen a la realitat: “...vi blanc, negre o rosat ?”, “...vol aigua ?”, pregunten. Triem, amb una recomanació però: “... deixi alguna ampolla de Rioja però preferim vins dels país”. El cambrer hi està, també, d’acord. Tots contents.

 

Com a pròleg del sopar, a petició d’alguns dels assistents i per a que ho anem rumiant al llarg de la nit, la Gemma ens posa al corrent sobre la “Cadena humana” –oficialment, Via Catalana cap a la Independència- que l’ANC i bona part del poble de Catalunya pensa fer el proper Onze de Setembre, unint ma amb ma els 400 quilòmetres que hi ha entre el Pertús i Alcanar. Acordem participar-hi com a col·lectiu. La Gemma, en Jaume i la Montserrat T., membres tots ells de l’ANC, ens aniran informant sobre els detalls i els possibles trams de la “cadena” on la nostra presència pot ser més necessària i útil.  Aneu mirant, de tant en tant, el correu electrònic.

 

Sense cap toc de cornetí, de xiulet o de sirena previ, d’una manera espontània i unànime, donem inici a l’ àpat. Tot conversant ens servim les amanides que, com una mena de “centres de taula”, tenim ja estratègicament repartides entre els comensals. Van venint, progressivament, els altres plats “a compartir” de la primera part del sopar: torrades amb tomàquet, camembert fregit amb salsa de mores, verdures a la brasa amb salsa romesco, “chocos” fregits a l’andalusa,... Tot –a parer d’aquest cronista- molt al seu punt i bo. Ara vindran, tot i que alguns ja comencem a estar tips, els plats triats per a la segona part. Carn (confit d’ànec o “solomillo” a l’Oporto) o peix (bacallà a la llauna o suquet de lluç) son les diferents opcions que hom ha pogut escollir. La gent del meu “sector” de la taula, diuen, que tot està molt be i bo.

 

 

Al llarg de la nit, segurament estimulades pel menjar i els “vins del país”, les converses -“acotades” per l’obligada disposició de cadascun de nosaltres en la taula- es van animant. Parlem de records però, també, de projectes de present i de futur i de com està el país... !. Alguns, fins i tot, s’aixequen del seu lloc per a fer fotografies o, puntualment,  “ficar cullerada” en alguna conversa de l’altre extrem de la taula. No tenim la sensació, però, de fer gaire fresa. Uns targetons ens adverteixen que l’Ajuntament (per a facilitar el descans dels veïns) obliga a tancar la terrassa-pati a les 24 h. Disciplinats, a aquesta hora, abandonarem el lloc.

 

 

 

 

 

Seguint el “programa” del sopar arribem als postres. Al meu llaminer parer, fluixos: Xarrup de llimona o Tiramisú, però bons i, a més, acompanyats –de forma generosa- de cava. Un cava que permet un brindis –ben merescut- en honor als “navegants” i, molt especialment, al seu feliç retorn (sans i estalvis) del viatge, en veler, des de Mataró fins Almeria i tornar. I, també, per la salut de tots, els qui som aquí i els qui –per diferents raons- no han pogut venir.
 

Rematem l’àpat amb els cafès, “carajillos” o infusions i el Sopar-trobada 2013 amb la preceptiva i obligatòria fotografia oficial que immortalitzarà, gràficament, l’acte.

Pràcticament a les dotze en punt deixem el local. Ens acomiadem, penso que satisfets. Satisfets per haver gaudit d’una oportunitat més per a retrobar-nos i  anar, així,  “regant”  i mantenint ben viva la nostra vella amistat. Que per molts anys ho puguem continuar fent.

No voldria tancar aquesta crònica sense agrair, en nom de tots, a en Josep Mª i a la Montserrat B. la feina d’organització d’aquesta Trobada-Sopar i a tots i a totes –alguns vinguts de lluny- la vostra presència i participació.

Salut i bones vacances d’estiu.

Text.- Pep.

Fotografies.- Jaume i Enric.

 

 

 

CRIDA AL SOPAR-TROBADA D'ESTIU 2013

DATA DEFINITIVA PER A LA

TROBADA-SOPAR D’ESTIU 2013

AL RESTAURANT “EL REBOST DE LA PLANA” 
de la Plaça Trilla  (Gràcia-Barcelona)

Un any més us convoquem a la Trobada-Sopar  per a –especialment aquells/es que no ens veiem tant sovint- poder petar la xerrada a la fresca d’una nit d’estiu.  

Aprofitarem la trobada per a celebrar el retorn dels membres de l’ Expedició “4 More Than 65”, de Mataró fins Almeria i tornar, en un veler http://4morethan65.blogspot.com.es

 

 

Ell lloc que s’ha triat enguany és:

 

Restaurant.- “EL REBOST DE LA PLANA”, Plaça Trilla nº 3  (Gràcia) de Barcelona, telèfon 932 379 046. Parada de Metro “Fontana” de la línea L3.  http://www.rebostdelaplana.es

 

Situat en una de les petites places del barri de Gràcia, aquest acollidor restaurant amb un pati interior, pensem que pot ser un bon marc per acollir-nos en la nostra trobada d'estiu.

Tenen un tipus de cuina amb plats clàssics i propostes innovadores. Nosaltres hem escollit un dels seus menús per a grups: amb un assortit de primers plats per a compartir i un segón, a triar-ne un, de peix o carn. Creiem que la relació qualitat-preu és prou correcte.

 

 

 

Dia i hora de  la trobada.- DIJOUS 11 de JULIOL a les 21 hores.

 

  

Menú.-

Primers per compartir:

Amanida de salmó fumat
Variat de verdures a la brasa amb salsa romesco
Camembert fregit amb salsa de mores
Xocos fregits

Torrades amb tomàquet

 

Segons (a triar-ne un)

 Bacallà a la llauna
Suquet de lluç
Confit cuixa d'ànec
Solomillo a l'Oporto.

Postres

 

Begudes

Vi Rioja/Penedès blanc/negre
 Aigua mineral
Cava "Freixenet" Brut Nature
Cafè/Tallat/ "Carajillo"/ Infusions

 

Preu per persona .-  32 euros (IVA inclòs).

 

Confirmació assistència i elecció segon plat (sisplau).- Preguem a tots i a totes que aneu confirmant l’assistència i la tria que heu fet del segon plat abans del dimarts 9 de juliol, a en Josep Mª (jmserena@hotmail.com) o a la Montserrat  (montsebl@hotmail.es) per a poder confirmar, al restaurant, el nombre total de comensals i els plats escollits.
Com que hi ha un canvi de data i de menú, sisplau, torneu a reconfirmar la vostra assistència al sopar i la tria del segón plat. Gràcies per la vostra comprensió i col·laboració.

 

Confiem amb la presència i companyia de tots/es vosaltres. Fins aleshores, doncs.

 

Una abraçada.