 |
El Santuari i l'Hostal de Pinós, la Creu de Terme i,
a la dreta, una de les "solanes" |
PASSEJADA
I DINAR -EN UN VELL I EMBLEMATIC HOSTAL-
A TOCAR DEL CENTRE GEOGRÀFIC DE CATALUNYA
(PINÓS -EL
SOLSONÈS-)
En
les 147 caminades Xino-Xano entendreu que hem anat a molts llocs,
però alguns desconeixíem, amb un cert detall -tot i que sovint els
havíem travessat per anar a algun altre destí-, aquests tranquils
paisatges de la Catalunya central, al límit de les comarques del
Solsonès, l’Anoia i el Bages.
Avui
hi hem anat, però hem ensopegat un dia rúfol: ennuvolat, a estones
amb un vent empipador i plujós... però coincidim tots i totes,
després d’aquest tast, que hi tornarem, d’això en podeu estar ben segurs...
Puntuals
tota la colla, quan els qui anaven amb el cronista hi hem arribat, ja
feia una estoneta que ens hi esperaven. La sortida de Barcelona i els
accessos a la Ronda, tot i que -com tots- hem matinat, ens han
endarrerit. Disculpeu.
Quan
-a la fi- arribem a Pinós, aparquem el cotxe, amb els dels companys, a
la plaça, davant del Santuari, l’Hostal, l’Ajuntament i molt poques
cases més. La Serra de Pinós és un territori amb petits nuclis i masos escampats, on la gent però -diuen- estima i conrea la terra, explota el bosc i te cura del bestiar.
A aquesta hora, encara no son les 10 del matí, diríem
que som els únics habitants d'aquest petit nucli del Santuari de Pinòs... Al poc, però, veurem arribar als de
l’Hostal... Els anem a saludar i, veient que el dia no ens
acompanyarà els preguntem si podríem avançar l’hora de dinar a
la una del migdia. «Cap
problema... veniu quan vulgueu.
Certament,
no heu tingut sort amb el temps que heu ensopegat...»,
ens diuen.
El
Santuari de la Mare de Deu de Pinós,
presideix el lloc i la plaça. En visitem només el vestíbul, doncs
per anar fins el cambril és tancat amb una vidriera.
Els
seus orígens daten en la construcció d’una capella edificada pels
templers el 1312, que molt aviat va passar a mans dels hospitalers.
La devoció popular va prendre molta rellevància a partir de l’any
1507, quan Bernat Cases de Matamargó, va declarar que en arribar a
la capella de camí cap a Biosca, se li havia aparegut la Mare de
Déu. Les epidèmies de pesta que afectaren, a mitjans del segle
XVII, la Catalunya Central potenciaren les visites al Santuari i la
devoció a la Mare de Déu.
 |
| Detall de l'interior del Santuari |
L’edifici
original ha estat objecte de diverses obres d’ampliació i de
remodelació entre les quals hi ha la portada, on a la llinda hi
figura l’any 1642. Actualment, la seva planta és rectangular i te
4 capelles laterals -dos a cada costat- a la primera per l’esquerra
hi ha la sepultura del comandant carlista Ignasi Wils que morí en
l’entrada dels carlins a Igualada el 17 de juliol de 1873. La
coberta és de doble vessant amb el carener paral·lel a la façana
principal. A l'altar major s'hi troba la talla policromada de la Mare
de Déu de Pinós, barroca, que formava part d'un retaule que es va
perdre el 1939.
L’esmorzar.-
Teníem previst esmorzar -tot prenent el sol d’hivern- a la
graonada de la Creu
de Terme
-segurament gòtica, del S XV- però el vent, humit i fred, ens ho
desaconsella. Busquem, doncs, un espai arrecerat, davant d’una
bonica casa que hi ha en un racó de la plaça. Muntem «la parada»
-amb les olives, la bota de vi i els bombons de xocolata- i anem per
feina...
 |
| Diferents moments de l'esmorzar |
La
passejada.-
El temps -de moment- es va aguantat, sense sol però també sense
ploure... Comencem, doncs, la caminada. Enfilem per una pista forestal que dona l'impresió que va carenejant per dalt la Serra de Pinós
El
primer punt on ens aturem, a tocar de la pista, és el
Mirador.
Una espectacular balconada, amb un panell on hi tenim indicats els
principals punts del panorama que, des d’aquest lloc, es domina:
les valls, les solanes
del sud-est de la serra
i muntanyes de l’entorn, més lluny, Montserrat, el Montseny, la
Muntanya de Sal de Cardona, el
Collsacabra i, al fons, el Pirineu.
Seguint,
uns metres més enllà -per un graonat a la dreta- trobem, ben
indicat, un edicle-monument que, també, fa la funció de mirador:
El centre geogràfic de Catalunya
amb una artística
«Rosa
dels Vents» tallada
en un bloc de pedra, amb els punts
cardinals,
els vents, la direcció on es troben alguns dels llocs importants del
País i diversos símbols de Catalunya. Va ser esculpida l'any 1993
pel paleta i picapedrer, d'Ardèvol, Jaume Palou.
 |
El grup xino-xaner al Centre Geogràfic de Catalunya:
Més centrats no podem estar... |
En
aquest mateix lloc singular, uns metres més enllà, hi ha una torre
de vigilància contra incendis, que no és precisament un element
artístic però que, cal reconèixer-ho, fa una important i
necessària funció.
A
tocar d’aquest monument, hi trobem una altra singularitat: Poder
escoltar el «So
de l’interior de Pinós»,
per mitjà d’un
conducte endinsat al subsol, obra «sonoro-visual», instal·lada
-el juliol de 2021- per l’artista castellbisbalenc Albert Gusi:
«Només el silenci el fa audible»,
hi diu
i
és ben cert... Tot i que a forces de nosaltres -potser perquè ja
sordegem- ens costà apreciar-ho.
Reprenem
la passejada. De nou a la pista forestal, seguim avançant per dalt
de la Serra de Pinós fins que arribem a l’anomenat Cim
de Pinós,
punt culminant de la serra, amb 931 m d’alçada. Des
d’aquest lloc podem albirar el panorama d’un i altre vessant de
la muntanya, amb «les solanes» d’un costat -avui amb un ramat de
vaques pasturant-hi- i «les obagues» de l’altre.
 |
| El Cim de Pinós. Més amunt ja no podem pujar... |
Alguns,
un cop fet el «cim», decideixen retornar -xino-xano- cap a
l’hostal. Han recorregut uns 2,8 km., en total, amb uns desnivells
acumulats de +/-26 m.
La
resta continuen -seguint el GR-171- uns kilòmetres més, fins al
lloc anomenat Els
Vaquers.
El temps va empitjorant, incrementant-se el vent i començant a
ploure, per això decideixen retornar cap a l’hostal. Han
recorregut -entre anar i tornar- uns 6,2 km. amb uns desnivells
acumulats de +/- 107 m.
Dinar
al històric Hostal de Pinós.- Quan
els primers xino-xaners arribem a l’hostal ha començat a ploure,
incrementant-se tot seguit fins a convertir-se en un fort xàfec.
A
l’ Hostal de Pinós ens han preparat una llarga taula -per als 18
comensals- en un menjador «privat» -diuen que antigament aquest era
un dels espais de dormitori, mentre que la gran sala central n’era (i encara
n’és) el menjador-. Ens atenen com si fóssim a casa: Han encès
la calefacció i ens serveixen, per anar fent temps fins que la resta de companys arribin, cerveses i uns
vols de patates fregides.
 |
| Ja tenim la taula apunt i en Llorenç vigilant que ningú ens la prengui.... |
Si
ens ho permeteu, ens entretindrem en donar-vos algun detall històric
més sobre aquest interessant Hostal, considerat -per la seva
continuïtat servint menjars- el
més antic de Catalunya
«ja que mai ha tancat la seva porta» segons podem llegir en un
cartell -fet pels nens i nenes de l’Escola d'Ardèvol- que hi ha
penjat a l’entrada:
 |
| La cronologia de l'Hostal feta pels nens i les nenes de l'Escola d'Ardèvol |
Comencem...
Els
documents recullen que
el
1523 el capellà administrador del santuari de Pinós,
Narcís Garriga, va pactar amb la senyora de Pinós, Elisabet de
Josa, la cessió dels drets per fundar i gestionar l'hostal. Al
document l'administrador demana poder cobrar pels serveis de l'hostal
i es compromet a posar-hi hostaler en el termini d'un any. L'intenció era anar aconseguint diners per a culminar les obres de l'església del Santuari.
El
26 de setembre de 1524 Joan
Bertrans de Castelltallat es converteix en el primer
hostaler
«per
a malalts, vianants, romeus i rodamons». A
l'Hostal hi anaven pelegrins i devots, però també hi havia molts
passavolants, ja que era situat en un encreuament dels camins de
transhumància i de comerç -com la Ruta
de la Sal,
des de Cardona- que passant per la Catalunya Central, anaven cap el
interior i el Pirineu.
El
1642
s’acaba
la reforma de l'església del Santuari.
El
1677
l’Hostal
era
un lloc on fer parada
i fonda.
Un indret senzill, on es podia menjar i dormir a terra, en màrfegues
plenes de palla.
Aquell mateix any, però, s'hi
van fer reformes i, en aquest marc, es va gravar a la portalada
principal una inscripció que encara es pot llegir avui:"Veritat
es que Ostal es que sence diners no donen Res".
Això volia dir que tota persona que s’hi hostatjava i hi dinava o
sopava, tenia de pagar... Acollien però no de franc...
Al
segle XVII hi va haver un element decisiu per al receptari de l'Hostal:
l'arribada massiva de francesos (occitans) que van portar, entre
altres coses,"la
passió pels bolets"
amb
receptes noves.
Al costat dret de la porta d’entrada hi ha una inscripció on hi
podem llegir «Lan
feta Mossen Pere Bertran y Mosen Francisco Artigues. Tots de la vila
de Boria». Francesos.
En
un contracte del 1703
es
demana a l'arrendatari que tingui sempre "pa, vi, aigua, palla i
civada" per a persones i bèsties i
"altres
menges que siguin ben vistes".
Aleshores,
la cuina era la llar
de foc
--no
hi havia fogons-- On s'hi podia fer carn a l'ast,
generalment
la bèstia sencera,
que després es tallava a taula. Si hi passaven ramats de la
transhumància, segurament també hi tenien algun xai o algun cabrit;
a més de caça menor com colomins, perdius, conills, llebres o tords
així com animalons del galliner com galls, gallines i anecs.
La
beguda que, segur, mai no faltava era el vi.
El
1836
passà
a dependre, en plena desamortització dels convents, de particulars i
arrendataris.
El
13 d’abril de 1849,
en el decurs de les Guerres Carlines,
es
produí en aquest indret, una batalla entre les columnes guiades per tres coronels
liberals i les tropes de Cabrera, Coscó, Borges i els Tristany. Els
carlins varen vèncer.
El
1879,
l’hostal va sortir a subhasta i des de llavors ha anar passant per
diferents mans privades fins a dia d'avui.
Al
llarg de la Guerra Civil 1936-1939,
el Santuari i l’Hostal, situats en una zona geogràfica estratègica
van ser utilitzats, durant el conflicte, per allotjar-hi tancs i
tropes. Cap al final de la guerra l’edifici va ser bombardejat.
El
1957
Joan
Torra comprà l’Hostal.
El
1958
a
l’Hostal s’hi instal·la telèfon.
El
1974
l’Hostal
deixa d’oferir habitacions per dormir. Continuant, únicament, com
a restaurant. Servei que, des de la seva obertura, no ha parat mai.
El
2019
n’és el propietari en Miquel Torra (fill d’en Joan Torra que ho
era des del 1957).
El
26 de setembre de 2024
es celebra, amb diferents actes, els
500 anys de l’Hostal.
Des
del
2002
gestionen -com a llogateres- l’Hostal, la Mònica Segués -que
s’encarrega de la sala- i la seva mare, la Teresa Castells, -que
n’és la cuinera i
ja hi havia treballat quan la Mònica era petita-.
 |
La Mònica a la porta de l'Hostal. Observeu que, amb el gran nombre
de gravats i textos, el portal és un veritable registre de la seva llarga història. |
Com
hem dit, ens hi hem trobat i ens han ates molt be. A l’Hostal
ofereixen plats de cuina tradicional catalana. Avui hi hem menjat,
per exemple: Canelons casolans de carn i, també, de bolets;
escudella amb galets i pilotilles -que en un dia fred i plujós com
el d’avui, s'agraeix...-; patates emmascarades amb col, botifarra
negra i una rosta de cansalada; amanida catalana -amb embotits
locals-; xai a la brasa amb allioli; peu de porc guisat amb prunes i pinyons;
bacallà amb samfaina; tall rodó de vedella amb bolets;... tot molt
bo.
 |
| Un dels plats d'escudella... i a la sopera encara en teniem més |
 |
| A dinar... !!! |
Als
postres, un cop més, tenim celebració d’aniversari. Han fet anys,
la Conxita, en Joan S. i en Pep. Brindem, amb cava, a la salut de
tots i totes; els presents i, també, per aquells i aquelles de la
colla que avui no han pogut venir. Per molts anys !!! i salut, molta
salut !!!.
 |
| Per molts i molts anys... !!! |
També,
seguint la tradició, sortegem entre els assistents l'ampolla de bon
vi de la Terra Alta amb l’etiqueta commemorativa de la sortida.
L’afortunat, avui, ha sigut en Joan S. Felicitats !!!.
 |
| N'hi ha que tenen molta i merescuda sort... !!! |
Rematem
l'àpat amb els cafès, tallats i algun «carajillo».
Acord assembleari.- A la sobretaula, es posa damunt la taula una proposta: Des de fa un cert temps, en Pep que ha actuat, fins ara, com a coordinador de les sortides ha dit que "A la 150 XX, per posar números rodons..., jo em retiro i passo a un segon pla".
A les darreres sortides, tots hem pogut comprobar que en Josep Maria i en Josep Fitó han sigut una mena d'equip d'avançada preparant -fins i tot anant-hi fisicament- algunes de les sortides. "Tu Josep, ets l'hereu... i tindries de continuar tenint cura de les XX", li deiem a en Fitó -que certament és dels més joves de la colla- "Tindries de fer -si vols, clar- el paper de locomotora de la colla i, amb l'a col·laboració que calgui, fer de coordinador de les sortides". Avui ho hem tornat a parlar i, amb l'acceptació de tothom, li hem donat el "placet" formal i oficial. Així doncs, en Fito s'encarregarà de donar forma i sentit a les diferents propostes de sortides. En Pep -que ja ho sabem és un "rotllista" -i, no ens enganyem, també li agrada-, s'ofereix a continuar col·laborant-hi i, fer-ne -si cal- les "crides" i les "cróniques". Que per molts anys més ho poguem continuar fent.
Passem
comptes, paguem, ens acomiadem de les persones que ens han ates -tot
i que estan força enfeinades, doncs, a l’hora que nosaltres
sortim, tenen el menjador ben ple...- i sortim a fora on està
caiguen «el mar damunt la terra...» amb un bon xàfec.
Ens
fem la foto del grup, al porxo d’entrada de l’edifici de
l’Ajuntament, situat entre el Santuari i l’Hostal. Cau un fort
xàfec, de fet no ha deixat de ploure des que hem tornat de la
caminada. Un amable veí, mullant-se i, per tant, amb presses
s’ofereix per a fer-nos la foto.
 |
| Foto del grup de la sortida d'avui. El fort xàfec i les preses ha fet que el noi que ens l'ha fet hagi deixat fora de la imatge al personatge de l'esquerra de la foto, en Pep. No hi perdem gran cosa... he, he. També hi falta en Joan Puiggermanal.... |
Comiat
i propera sortida.-
Ens
acomiadem, desitjant-nos un bon viatge de retorn als respectius domicilis i emparaulant-nos per a la propera trobada que serà,
recordeu-ho, el dijous
9 d’abril, passat Setmana Santa.
Com tenim per costum ja ho anunciarem pels canals habituals: Blog,
correu electrònic i WhatsApp.
Fins
llavors, doncs, gràcies i continuem en contacte.
Text.- Pep
Fotografies: Joan B., Enric C. Isabel P. Josep F., i Pep.
