MÚSICA I CANTANTS (7)

CANTAR (MOLT BE) TANGOS AL CARRER

MIGUEL ALE

Passejar, amb calma, pel Barri Gòtic de Barcelona és una cosa que, amb la Maribel, fem sovint. Recórrer els seus carrers i places peatonals, les originals botigues,  els petits cafès, els històrics edificis i escoltar el so dels ocasionals músics de carrer -que saben aprofitar l’acústica de cadascun dels seus bonics racons- és un regal que ens fem sovint.

Farà, potser, un parell d’anys que en una d’aquestes passejades, al passar per la Plaça del Rei, la melodia d’un conegut tango ens va fer aturar davant un músic-cantant que, acompanyat de la seva guitarra, en feia una interpretació magistral. Després en cantà un altre i, encara, un altre més... Ben aviat, vàrem ser un bon grup de persones els qui, embadalits, formarem un cor d’entusiastes oients. Fins que arribà el moment d’una curta o, potser, estratègica pausa. Mentre l’artista bevia una mica d’aigua per a alleugerir la gola, una senyora que l’acompanyava aprofità per a vendre uns CD’s que el mestre-cantautor, prèviament, havia enregistrat. Nosaltres, complaguts, en comprarem un. Aquell músic-cantant era, és, en Miguel Ale.

En aquell CD, que porta el nom d’ Arte y pasión, Miguel Ale hi interpreta els clàssics inoblidables de la música argentina (Melodia de arrabal, Pobre flor, Malena, Zamba de mi esperanza, Anclao en París, Volver, Mujer y amiga, Yira, yira, Por una cabeza, Tarde, Noche de carnaval, Mano a mano, Caminito,…) i alguns temes propis (Ha salido el sol o Milonga para el guardian). Tangos, valsos, zambas, balades i milongues tocats i cantats, com diu la portada del disc, amb art i passió.

No és la primera vegada que comprem discos a cantants o músics de carrer. I a fe de Déu, que no ens en hem penedit gairebé mai. En tenim de comprats a Santiago de Compostela, a Cracòvia, a Rússia, a Roma... i al nostre Barri Gòtic. Normalment, tens la garantia de conèixer el “producte” per endavant, d’haver sentit prèviament el so dels músics o la veu del cantant. I des del punt de vista de “comerç just” l’ import de la compra va, sens cap dubte, directament al “productor” sense intermediaris, ni distribuïdores, ni discogràfiques. Una altra cosa és, en algun cas puntual i concret, la  poca qualitat de l’enregistrament. En general, però, hem quedat satisfets i, sovint, son molts d’ aquests  CD’s  els que escoltem -revivint melodies, llocs, viatges i moments- en la “pau de la llar.”

Però, tornem al protagonista d’aquesta entrada. Miguel Ale va néixer, el 1950, a Rojas  -la mateixa ciutat argentina on nasqué i va viure la seva infància, l’escriptor Ernesto Sábato- una  població, de quasi 30.000 habitants (molts d’ells immigrants), de la província de Buenos Aires.

Miguel Ale és, per la procedència dels seus progenitors, fruït d’una singular barreja: la mare d’origen basc i el pare sirià, alauita com el ara sanguinari dictador Baixar al-Assad. Miguel, però, de ben jove ha lluitat sempre contra els règims tirànics i totalitaris. Essent estudiant de Dret a l’ Universitat de la Plata formà part dels grups, anomenats “la guerrilla”, formats per estudiants, sindicalistes, intel·lectuals, i lluitadors –de totes les classes socials- contra la dictadura militar que, l’any 1968 (en un dels periòdics “cops de sable” que, des del 1930, s’han anat succeint a l’Argentina), havia derrocat el govern democràtic. Va ser detingut, empresonat i torturat, salvant la vida “de miracle” en més d’una ocasió (en el darrer cop-govern militar del general Videla, l’any 1976, a l’Argentina hi van haver 30.000 “desapareguts”, que cal afegir a un gran nombre de morts oficialment declarades). El passat 15 de febrer, EL PUNT AVUI publicà en la seva darrera pàgina una entrevista a en Miguel Ale on parla, concretament, d’aquest període. (1)

Miguel Ale és poeta, músic, cantant i compositor. Des de fa set anys viu a Barcelona on ell sol, amb la companyia de la seva guitarra, o be formant conjunt amb el seu fill, Leonardo,  un guitarra solista –també, per cert, molt bo- actuen amb el nom de Miguel Ale & FrikTango (2). Els seus escenaris habituals son determinats racons del Barri Gòtic barcelonès, petits locals, teatres o ateneus de comarques i alguns recitals “per encàrrec”. A internet, buscant a “can Google”, es poden visionar vídeos d’alguna d’aquestes actuacions (Toma este vals, Brillando en la oscuridad, Vivo, Garganta con arena, ...).

Fa poques setmanes, en una nova passejada dominical per Ciutat Vella, els retrobarem de nou -cantant i tocant- al peu de les escales de la Catedral barcelonina. Velles i noves cançons totes elles, però, interpretades amb la mateixa intensitat i emoció de sempre. I un  segon i nou CD, Tangofussión, un bon complement al que ja tenen editat. Amb tangos clàssics com Cambalache, Uno, Adiós muchachos, Sur, El último organito, Garganta con arena, La cumparsita, Nostalgias o Volver; cançons com Toma este vals amb lletra d’en Federico Garcia Lorca o la milonga Al olor del hogar i una més gran aportació, en aquest disc, de temes propis: Aeki traïdora, Sólo queda esta canción, La pieza, Vivo i Brillando en la oscuridad. Un bon recull que fusiona les melodies de sempre amb els sentiments, la poesia íntima i vital d’en Miguel Ale i la bona interpretació musical de FrikTango.

Del tot recomanables.

Miguel Ale.- ARTE I PASIÓN.  ARCA Records. 15 peces. Veu i guitarra.

Miguel Ale & FrikTango.- TANGOFUSIÓN. ARCA Records. 16 peces. Veu, guitarra solista, guitarra rítmica i percussió.

Preu de cada CD: 10 euros. Cal adquirir-los als mateixos intèrprets.

NOTES.-

(1)   Emili Bella, L’entrevista: Miguel Ale ”L’exèrcit ens va torturar només per una reunió”. EL PUNT AVUI, dimecres 15 de febrer 2012 pàgina 56. Podeu  buscar  l’article clicant a   http://www.elpuntavui.cat/canals/generes/entrevistes.html?id=5

(2)  Leonardo Ale toca la guitarra solista amb gran mestria. El seu estil musical, tot i mantenir-se fidel a les arrels més pures del folklore argentí, en algunes peces i ocasions incorpora influències del jazz, el blues i el rock. Per això quan un músic amic els comentà, cordialment, que alguns dels tangos tocats per Leandro sonaven una mica frikis..., Miguel i Leonardo, decidiren batejar, ironicament, amb el nom de FRIKTANGO  a la parella musical que ambdós formen.