PER LES TERRES ALTES DEL CARDENER (El Solsonès)
Que curt s’ha fet el cap de setmana !!!. I això que ens
han obligat a afegir-hi una hora més !!!. Tenim la sensació que ens han quedat molts
llocs i coses per a veure i per a fer: visitar, amb temps, Solsona; recórrer la
Ribera Salada i el congost del Clop; remuntar la vall de l’Aigua de Valls, fins
al Pont Cabradiç i el Molí d’en Güells; enfilar-nos cap a la Serra de Busa i la
presó de El Capolatell; veure de més a prop i per “dins” Els Llengots i la
Serra dels Basters; arribar-nos, ja al límit amb el Berguedà, fins a l’antic
veïnat de la Font del Pi sota l’impressionant paret del Cap de la Gallina
Pelada; ... anar, amb més temps, a
“caçar” bolets (aquest cap de setmana que, deien, n’hi havien tants)...
Si, segur que pels voltants de Sant Llorenç de Morunys i
les altes valls del Cardener, ens hem deixar molts paratges i “feina” per a fer.
Però tenim clar (així ho hem anat repetint aquests dies) que tindrem de tornar-hi.
Ja ens hem compromès a fer una Sortida Xino-Xano fins El Capolatell...
Amb tot, no tenim l’ impressió de que hàgim perdut el
temps, tot el contrari. Comprovem-ho:
Divendres 26
d’octubre.- A
mesura que anem arribant (alguns,casualment, ens hem trobat pel camí i hem
dinat plegats a Berga), els de l’Hostal de Les Fonts del Cardener, ens han anat
hostatjant a les habitacions. Uns espais prou amplis i molt correctes.
Quan ja som una bona colla, anem a fer la visita a les Fonts del Cardener que tenim gairebé a
tocar. Amb les pluges d’aquests darrers dies (i les d’avui tot i que ara,
sembla, que el temps vol millorar...), l’aigua surt per tot arreu: pels brocs,
per sota les penyes, pels sobreeixidors, pels torrents dels costats... el lloc
està condicionat, amb taules, bancs i barbacoes per a fer-hi àpats i tiberis i
coincidim en el comentari de que, a l’estiu, deu ser un indret ben fresc i
agradable.
Com que encara es clar i tenim prou temps, decidim
continuar la passejada fins al nucli, més
urbanitzat, del poble de La Coma on,
ja us ho podeu imaginar, hi ha l’església, les escoles, un nou edifici municipal
-que inclou la piscina, l’oficina de turisme, algunes entitats (com el Club
Excursionista) i d’altres dependències-,
la plaça –amb uns bancs (de seure, no dels altres...) i un arbre per a fer-hi
ombra- i unes poques cases i carrers. Tot molt polit i “endreçat”, que diria en
Josep Maria.
Quan ja comença a fosquejar retornem a l’Hostal, arriben
d’altres companys i companyes i, ben repapats a la sala d’estar esperem als que
–per raó de feina o d’altres obligacions- han tingut de sortir més tard de
Barcelona.
A les 21 hores, puntuals, entrem al menjador per a sopar-hi:
la cosa pinta molt be, diversitat de plats, molt ben presentats i –el que compta-
ben elaborats i bons. Aquesta és la tònica del lloc pel que respecta al menjar.
Del tot recomanable.
Després de sopar, toca fer l’ “assemblea” informativa
sobre la Sortida. En Llorenç, el coordinador de la mateixa, fa un detallat
repàs del programa previst obrint la possibilitat de, en funció de les
circumstàncies meteorològiques o els desitjos dels presents, fer-hi alguna
modificació. Els més “boletaires” suggereixen –sense alterar, però, el pla de
visites- aprofitar les curtes caminades, en llocs boscosos, per a intentar
arreplegar algun bolet. Així es procurarà fer i a dormir, que demà tenim feina.
Dissabte 27
d’octubre.-
Primera excursió. Després d’esmorzar, remuntem
la vall aigües amunt. La carretera va pujant pel mig de prats, boscos, camps i
masies en direcció al Coll de Port. A mesura que anem guanyant alçada el
panorama es va obrint mostrant-nos tot un ventall de colors –verds, grocs,
marrons, vermells,...- i paisatges
–valls i muntanyes, torrents i rierols, prats i arbredes, boires i núvols,...-
que ens obliguen, en aquesta poc transitada carretera, a anar parant per a fer
fotografies.
Arribem dalt del Coll
de Port (1.670 m). En aquest lloc de pas entre les comarques del Solsonès i
l’Alt Urgell i, més concretament, entre la vall de Lord i la de Tuixén-La
Vansa, hi ha un bar-restaurant-refugi, un petit monument amb la figura d’un
isard i una bona vista sobre les valls i serralades de l’Alt Urgell (la vall
del riu La Vansa, els pobles de Fórnols i Tuixén, el Puig Galliner, els
Cloterons, la Serra del Boixeder i, al fons, la Serra del Cadí). Fem una petita
passejada –per allò d’intentar trobar algun bolet-, per la cara nord de la
Serra de la Sella (a la dreta del coll mirant cap a l’Alt Urgell). El camí passa
pel mig d’un humit bosc i, a mesura que anem avançant la visió sobre la vall es
va ampliant, anem passejant fins que, als nostres peus, veiem –com el racó d’un
Pessebre- una petita vall i el poblet de Tuixén. Badem una estona, fem
fotografies i decidim retornar de nou al Coll de Port per a continuar la ruta.
De bolets, rés de rés (que valgués la pena) “massa humit...”, diuen els experts
de la colla.
Desfem camí, per la mateixa carretera per on hem pujat,
fins agafar un trencant que porta a El
Port de Comte. Anem pujant suament per les rases que, baixant del cim més
alt de la serra -El Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m)- miren a llevant i a migjorn. Passem per
discretes i poc agressives zones urbanitzades –amb moltes boniques cases de
fusta- i algun hotel que, entre les pistes, hi ha en aquesta Estació d’Esquí.
La nostra propera etapa és el Coll de Jou (1.462 m). Fem una breu parada per a veure,
consternats, un bon grapat de boletaires amb els cistells força plens. Seguim
fins a la zona de lleure –també amb taules i barbacoes- del Tossal de la Creu del Codó, on hi deixem
els cotxes. Ara cal anar caminant, uns 20 minuts, fins el Mirador de la Creu del Codó (1.509 m). Els qui s’han “picat” amb
això dels bolets, no ho fan pel camí sinó pel mig d’un bosc de pins (n’aconsegueixen
arreplegar alguns, però està vist que avui no és el seu dia..., els perden pel
cul –foradat- del cistell !!!). Un cop som al mirador, els qui caiem de cul som
tots plegats... quin panorama !!!. Som dalt d’un veritable balcó sobre la vall,
les muntanyes que l’envolten i bona part de la Catalunya central: Sant Llorenç
i el pantà de la Llosa del Cavall; la Mola de Lord (on hi anirem aquesta tarda);
el Tossal de Vall-llonga, Els Llengots, amb les seves afilades crestes o
llengües; la Serra de Busa, amb el Capolat en primer terme i el seu punt més
alt El Cogul; les serres dels Bastets, de Guixers i del Verd i, a la nostra
esquena, El Port del Comte amb el Puig de les Morreres (amb una mena de
panell-repetidor que ens ha cridat l’atenció durant tot el camí) en primer
terme. Al fons, per damunt i mig amagat
per un mar de núvols, la silueta inequívoca de Montserrat i, algú a dit
descobrir-hi, la de Sant Llorenç del Munt. El lloc mereix estar-hi una estona,
hi fem un bon grapat de fotografies, fins i tot, l’”oficial” de la Sortida. 
Aprofitem per a comprar bolets, embotits, pèsols negres,
mel, coca i –aprofitant les ofertes- alguna peça de roba a un preu molt
favorable. Com qualsevol dissabte a Barcelona !!.
Comencem a tenir gana i son quarts de dues, per tant
retornem a l’Hostal Les Fons del Cardener per a dinar-hi.
Segona excursió.- Passem, de nou, per Sant
Llorenç de Morunys per agafar, pràcticament a la sortida de la població en
direcció al Coll de Jou, un trencall on un indicador assenyala cap al Santuari
de Lord.
Al poc ens aturem davant l’esglesieta romànica, del segle
XI, de Sant Serni del Grau (1.045 m) situada a
tocar del camí i en un indret molt agradable. La trobem oberta (normalment no
ho està) pel fet que un veí hi ha anat per a una feina puntual. En podem
visitar l’interior i fotografiar-ne els detalls. Tot un luxe. A més aquest
amable vilatà ens en comenta alguna característica i curiositat.
Continuem la ruta cap a la Mola de Lord. S’ha girat un fort vent que s’emporta els núvols però
que ens pot dificultar -ens adverteix el veí que hem trobat a Sant Serni-
l’estada dalt la Mola. La pista asfaltada, travessa per un túnel (la “Roca
Foradada”) de més de 60 m de longitud, un contrafort rocós que uneix el Tossal
de la Creu del Codó amb el Tossal de
Vall-llonga i que, a la boca sud, dona a una petita vall encarada a
l’embassament de la Llosa del Cavall. Després d’uns 3 km, deixem els cotxes en
una petita zona d’aparcament on hi podem veure també un petit telefèric –que
encara conserva el torn manual- per a pujar provisions fins al Santuari. Aquí
comença el camí -empedrat- d’accés a la Mola, que va seguint les XIV estacions del
viacrucis. El pugem, amb esforç i entusiasme, acompanyant els bufets del vent
amb els nostres.
Quan som dalt (1.189 m) hi veiem la capelleta de Sant
Pere Màrtir, l’estació superior del telefèric i un vell canó record de les
guerres en aquest indret. El vent, fort i fred, aquí es fa notar i ens afanyem
a arrecerar-nos pel camí –protegit per una petita elevació del terreny- que,
pel mig d’un agradable bosc de pins, baixa fins al Santuari de la Mare de Déu de
Lord (1.146 m) habitat permanentment per una comunitat de monjos.
Trobem la porta de l’església oberta (si no ho està, cal
demanar la clau als monjos) i visitem el temple. Al llarg del temps n'hi ha hagut
quatre, de temples. El primer preromànic; el segon, més gran, del segle XV; el
tercer, amb tres naus, va ser edificat l’any 1774 i cremat totalment, el 1835,
durant la primera guerra carlina i el quart i actual, va ser inaugurat el 1870.
És d’estil neoclàssic. Al cambril hi podem veure l’ imatge de la Verge, una
talla de fusta del segle XIII, que miraculosament ha sobreviscut a totes
aquestes adversitats.
Ens passegem per l’exterior, on podem veure el nou
edifici destinat a residència de religioses. La vista sobre les serres de Busa
i la de Bastets i sobre les aigües de l’embassament de la Llosa del Cavall i la
vall del Cardener és imponent. L’ indret i els seu entorn conviden,
certament, a la meditació.
Desfem el camí i al passar per Sant Llorenç de Morunys
decidim fer una mica de temps per al sopar, tot comentant la jornada al voltant
d’unes cerveses i resguardar-nos del gelat vent. El local triat te un nom molt
apropiat per als ossos i osses grisos: “El Cau”.
Sopem, veiem el partit del Barça –que guanya per 5 a 0-
i, després d’ endarrerir una hora els rellotges (per allò de l’estalvi
energètic), ens en anem a dormir.
Diumenge 28
d’octubre.-
Tercera excursió.- El dia, segurament gràcies al vent d’ahir,
s’aixeca assolellat i completament seré. Després d’esmorzar ens acomiadem de
l’Hostal agraint, al Sr. Josep i a la seva família, l’acolliment.
Per la nova carretera que, vorejant i passant per damunt
de la presa de l’embassament de la Llosa del Cavall i pel Coll d’ Arques porta
a Solsona, ens arribem fins a Olius.
És del tot recomanable la visita a les
dues sorprenents joies que hi ha en aquest petit nucli rural: la cripta
romànica de l’església de Sant Esteve (del segle XI) i el cementiri modernista,
d’estil gaudinià, projectat l’any 1916 per l’arquitecte Bernardí Martorell,
petit i recollit, amb uns elements arquitectònics integrats amb una perfecte
simbiosi amb les grans roques i l’entorn natural que els envolta. A l’església
parroquial, un bonic exemplar del romànic llombard, ens ha ates i fet de guia un
veí de “la casa blanca” que hi ha al costat. Les seves amables i erudites
explicacions amb detalls i anècdotes del lloc, han fet molt interessant i amena
la visita. Quanta gent anònima hi ha arreu del país que, desinteressadament i només
per amor a allò que els envolta, fan una gran i important tasca !!!. Moltes
gràcies, senyor de “la casa blanca” i que per molts anys pugui seguir fent
aquest servei als qui, encuriosits, s’aturin a Olius.
Continuem. Passem, sense aturar-nos, per Navès on veiem l’església de Santa
Margarida –del segle XVII amb elements preromànics, romànics i barrocs- i
l’edifici de l’Ajuntament, construït al costat. Com a la major part del
Solsonès, aquest dos “poders”: el religiós i el civil, constitueixen el nucli
principal del municipi, amb un poblament de masies molt disperses.
Seguim carretera de Berga enllà fins arribar al
desviament que indica cap a Sant Pere de Graudescales. La carretera, una pista
asfaltada, es va enfilant suaument seguint el curs del riu Aigua d’Ora. Quan
portem uns pocs quilòmetres albirem, davant nostre, la imponent serra de Busa
(1)
Aviat arribem al punt on hi ha un petit monument al comte Guifré el Pilós. Diu
la tradició que la Vall d’Ora, l’any 897, va ser escenari d’un dels combats
entre les tropes musulmanes de Llop Ibn Muhàmmad –senyor de Lleida- i les d’en
Guifré I “el Pelós” –comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona-. Cal
recordar que ambdós bàndols, a l’època, efectuaven incursions de saqueig
–ràtzies- en els dominis del contrari. En la topada, en Guifré va ser malferit
i segons la llegenda, és amb la sang d’aquesta ferida que el rei franc Carles “el
Calb”, sucant-hi la mà, dibuixà damunt l’escut daurat d’en Guifré les quatre
barres catalanes. Hi fem un bon reguitzell de fotografies i continuem (a partir d'aquí la pista ja no està asfaltada) fins al
final de la vall on hi ha l’església de Sant
Pere de Graudescales l’únic
edifici que en resta del primitiu monestir del segle X, tot i que el monument
que veiem és del segles XI-XII (2). El trobem obert i aprofitem per a
fotografiar-ne forces detalls. El paratge on hi ha aquesta joia del romànic
català i l’entorn que l’envolta és encisador. 
Desfem el camí i, com anem molt be de temps, ens aturem de
nou davant del monument al comte Guifré. En aquest lloc hi ha, també, dins el
que era l’escola rural de la vall, l’ Ecomuseu
de la Vall d’Ora que trobem tancat (cal
concertar prèviament la visita). Passat aquest edifici, completament restaurat,
hi ha el pont medieval de dos arcs
que travessa el riu i a l’altre costat la
serradora, on es feien les
bigues i les llates, els taulons i les posts per a obrar cases i coberts, una
bona relíquia de l’arqueologia industrial i rural. En Llorenç, que és de
l’ofici i d’això en sap força, ens en explica els detalls. Gairebé al costat de
la serradora, aigües avall, hi trobem el Molí
de Ca l’Ambròs (3).
Retornem fins la carretera que va de Solsona a Berga, per
a dirigir-nos fins aquesta primera ciutat on tenim reservat el dinar al
restaurant “La Cabana d’en Gelí”. El lloc és molt agradable i el menjar –i el
preu- molt correcte. Dinem, prenem els cafès, riem i, quan ja estem cansats de
fer gresca, ens acomiadem fins la propera trobada.
Ens queda, només, agrair a en Llorenç -i a tots aquells
que hi han col·laborat- la feina feta. I a tots i a totes, la vostra assistència i
bon rotllo.
Una abraçada i fins la propera !!!.
NOTES.-
1.- Permeteu-nos extendre’ns, una mica, sobre
aquest lloc. La serra de Busa es troba al municipi de Navès, al costat de la
serra dels Bastets, i està formada per parets de formes montserratines. El punt
més elevat és el cim del Cogul, amb uns 1.526 m sobre el nivell del mar. Els
materials més tous han facilitat l'erosió a les valls que l’envolten, deixant
totalment aïllat l'altiplà, enlairat a una alçada d'uns 1.300 metres sobre el
nivell del mar i amb unes parets d’entre 500 a 700 m per damunt de les
fondalades immediates
Aquest ampli altiplà, anomenat el Pla de Busa, tallat per tots costats per
altres cingleres, s'estén des de la Vall d'Ora a llevant fins a la del Cardener
a ponent, tenint al nord la Vall de Lord. Aquest pla és una illa natural sobre
els penyals de la serra de Busa on destaca la magnífica vista panoràmica, amb
la casa Rial al mig del pla i l'església parroquial de Sant Cristòfol.
El caràcter aïllat i inexpugnable d'aquest indret justifica la seva
utilització com a camp d'instrucció militar durant la Guerra del Francès (1.808-1.814). El tinent coronel solsoní Francesc Xavier de Cabanes proposà al
capità general de Catalunya, Lluis Lacy, la utilització de Busa com a campament
i segura rereguarda. Es van fortificar els punts més febles i es construïren un
miler de casetes de fusta per a l'allotjament dels resistents. Busa va ser,
després de Cadis, el primer indret d'Espanya en proclamar la Constitució de
1812, en un acte al qual assistiren uns 8.000 soldats.
A l'extrem nord-occidental del pla destaca el Capolatell, més conegut com
"la presó", amb motiu del seu ús per aquest fi durant aquesta guerra.
Els presoners eren deixats “a la seva sort”, dins “la presó”, fent-los passar
per una passera o pont de fusta que era retirat tot seguit (actualment aquest pas és fix i de ferro). La tradició afirma
que, molts presoners francesos desesperats, es
llençaven al buit al crit Mourir à Busa et resurgir à Paris (Morir a
Busa i ressorgir a París).
2.- El temple és d'una sola nau,
amb planta de creu llatina es construí, sobre un d’anterior, els segles XI-XII.
La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d'igual
alçada i perpendiculars l'una amb l'altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç,
s'alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis
i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles. Té dos
portals: un als peus de la nau (que comunicava amb el recinte monàstic) i l'altre, de petites dimensions, al transsepte sud (per on nosaltres hem accedit a l'interior) que devia constituir el principal accés al temple des de l'exterior. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i tres a l' absis major,
una és al mig i les altres a cada costat. També tenen finestres les
absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de
doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb
faixes d'arcuacions sense lesenes. La cúpula, que exteriorment forma un cimbori
vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de
dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de
la teulada.
Als anys 60 es restaurà l'església i s'estudiaren les ruïnes del monestir.
Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les
restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig
l'amagaven. L’edifici està declarat Be Cultural d’Interès Nacional
3.- L’aprofitament de l’energia hidràulica per moure molins i
serradores és antiquíssima. En documents del segle XII, escrits en llatí, ja es
parla dels “molendini” situats a la Vall d’Ora moguts per l’aigua del riu Aigua
d’ Ora, que eren feudataris del monestir de Sant Pere de Graudescales, i que
degueren ésser impulsats i renovats pels monjos benedictins, sent com unes
petites indústries que donaven vida a la gent que habitava aquesta zona. A la
Vall d'Ora hi trobem els molins fariners de Cal Guirre, Ca l’Ambròs i Molí Vell
de Canaleta. Aquests molins solien tenir també serradora i ferreries annexes.
DADES
ESPORTIVO-XIXOXANAIRES (Aportació d’en Joan Miquel i els seus equips tècnics)
Divendres:
Passejada (fora de programa).-
·
A
les Fonts del Cardener i al poble de La Coma: Recorregut 2, 5 km. Temps, amb aturades incloses, 1h
40’.
Dissabte:
Primera excursió.-
·
Caminada
pel Coll de Port: Recorregut 1,25 km. Temps, amb aturades, 50’.
·
Caminada
fins el Mirador de la Creu de Codó: Recorregut 2,25 km. Temps, amb aturades
(aquí hi estiguérem una bona estona), 1 h 20’ (de recorregut, 50’).
Segona excursió.-
·
Pujada
a la Mola i Santuari de Lord: Recorregut 4 km. Temps, amb aturades, 1h 30’.
No considerem, la passejada per Sant Llorenç de Morunys.
Tot i que, segurament, devíem fer-hi uns 2 km de recorregut.
En conjunt, tenint en compte el total dels diferents
recorreguts i el temps emprat, és com si haguéssim fet una Xino-Xano de 7,5 o
9,5 km km (si hi sumem la passejada urbana). No està gens malament !!!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada