CRÒNICA DE LA 39ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA PER LA RIERA DE GUALBA

Poc després de les nou del matí coincidim, procedents des dels diferents llocs de residència, els xino-xaners/eres que ens hem aplegat avui i tots els vehicles (moto i cotxes) al restaurant Can Cambó de Gualba. Aparquem a l’ombra d’un ufanós noguer carregat de nous verdes... ens venen a la memòria aquells versos d’en Samaniego que, a la nostra infància, ens feien aprendre –amb molts d’altres- a les classes de literatura (espanyola, clar). Seran premonitoris del que ens hagués pogut passar a l’excursió d’avui si haguéssim tornat enrere davant les primeres i aparents dificultats:  

 

Subió una mona a un nogal,
y cogiendo una nuez verde,
en la cáscara la muerde;
conque le supo muy mal
arrojola el animal,
y se quedó sin comer.
Así suele suceder
a quien su empresa abandona
porque halla, como la mona,
al principio qué vencer.

  

Comuniquem al restaurant que, a l’hora de dinar, serem 16 persones i continuem –en els cotxes necessaris- fins a Gualba de Dalt.

Superat el nucli habitat del poble ens aturem i aparquem per esmorzar al paratge conegut com la Illeta, a tocar de la riera i on hi ha la Font del Rellotge. És una font curiosa, l’aigua raja dins la concavitat d’un gran bloc de pedra on l’ombra del raig assenyala l’hora solar sobre uns petits cercles  numerats. Diuen que hi havia una placa (nosaltres no l’hem sabut trobar) que deia: “Veus dues coses alhora: l’aigua i l’hora del sol”.

 

 

 

Fem l’esmorzar tradicional, amb tots els tradicionals “guarniments” (que per sabuts no repetiré); es produeix, però, un fet destacable: avui tenim dos pastissos, millor dit, dues coques de campionat. La de la Montserrat –farcida de melmelada de gerds i fruita confitada... hummm !!!- i la de la Mª Rosa –que encara conserva tot l’aroma de l’art de la bona coca, feta al forn, amb els ingredients clàssics... hummm !!!-. Postres dobles però la colla ha fet, sense gaires precs i amb gran joia i plaer, també, doble feina...nyam...,nyam...

 

Un quilòmetre més amunt d’on hem esmorza't,  en una de les entrades laterals del Parc mediambiental del RACC (tancat des del passat 1 de maig), aparquem definitivament els vehicles i comencem la passejada a peu. El propòsit de la sortida és arribar-nos fins el Salt de Gualba, pujar fins el Mirador que el domina i retornar –desfent el mateix camí d’anada o, si podem, baixant per la riera- fins on hem deixat els cotxes. El fet que tot el recinte del Parc del RACC estigui envoltat per una tanca perimetral i que les instal·lacions estiguin, també, fora de servei –potser- ens ho impedirà. Per internet hem vist que hi ha alguns que –per tal d’estalviar-se de pagar l’entrada al Parc- han fet aquesta mateixa ruta accedint-hi per la pista que porta a la Central nº 3 i, travessant la riera en aquest lloc, visitar el Salt i el Mirador. Aquesta és la nostra intenció.

La Riera de Gualba en el punt on iniciem la passejada.

Amb alguns dubtes comencem la caminada per una pista que puja suaument pel mig del bosc. A la nostra dreta, a l’altre costat de la tanca que ressegueix tot el recinte del Parc del RACC i al fons de la vall, sentim la riera. Al poc ens creuem amb uns excursionistes que, casualment, son del mateix Club d' en Pep. Al preguntar-los si venen del Salt de Gualba... ens contesten que si, que aquesta era la seva intenció, que han anat fins la Central Nº 3 però que, a l’altra banda de la riera, la tanca hi impedeix el pas. Ni tant sols han intentat, diuen, creuar a l’altre costat. El que ens temíem, diu en Pep, de tota manera ens hi arribarem...

Els companys de la Xino-Xano, que obrint marxa no s’han entretingut parlant amb aquests excursionistes, ja son un bon tros amunt... continuem. El coordinador de la sortida, tement el pitjor, fa estona que va pensant alternatives a la ruta prevista... Arribem a l’alçada de la Farga de l’Aram una antic obrador on, fent servir la tècnica dita –precisament- de la farga catalana, reduïen el mineral, en una sola operació i amb l‘acció del carbó vegetal, per produir matèria –de coure o ferro- soldable o mal·leable. Hi podem veure, enmig de la vegetació, restes d’edificis i una xemeneia feta amb maons. En Pep proposa baixar-hi: son restes de l’arqueologia industrial...; hi ha qui diu que l’any 1742 ja existia (tot i que, documentalment,  no se’n parla fins el 1843)...; va estar en funcionament fins el 1924...; Joan Miquel, a tu això t’agradarà...; és aquí mateix... insisteix; però “el personal”, veient el mal camí que hi mena i les runes envoltades de bardisses, prefereix continuar –fent veure que no senten rés- pel fressat camí que porta a la Central Nº 3.   

Imatge antiga de la Central Nº 3

Arribem a la Central Nº 3, coneguda també com la Fàbrica de Baix. És la tercera central hidroelèctrica (amb la de Santa Fe i la Central Nº 2 o la Fàbrica de Dalt) que aprofita l’energia i els desnivells de la riera de Gualba. Antigament hi havia un operari que, amb la seva família, hi feia estada permanent; actualment està en funcionament però automatitzada. Tot molt tecnificat i modern, dins sentim el brunzit de les turbines, però hi trobem a faltar -com a la vella farga- el batec humà.

 

La riera passa a tocar de la Central: veiem una passera amb grans blocs de pedra que la travessa i, tal i com ja ens han advertit els excursionistes, la tanca del Parc a l’altre costat... ho tenim malament. De sobte, però, veiem que una cinquantena de nois i noies, amb algun monitor, venem pel corriol que hi ha a l’altra riba... no sabem per on, ni com, però el cert és que han passat la tanca i la passera, fins on nosaltres som, sense cap problema. Els deixem creuar i, ara som nosaltres els qui travessem la llera de la riera i la tanca (per un pas -per a vianants- no visible des de la Central) sense cap problema, ni senyal de prohibició. Som dins el recinte del Parc, seguim el camí que va pujant en direcció al salt; ben aviat trobem algun indicador de l’ “itinerari blau” del Parc; el corriol va fent llaçades, fins arribar a un punt on tenim una bona visió del Salt de Gualba i, al seu peu, el Gorg de la Goja lloc de nombroses llegendes. Un caminet –amb un rètol que diu: “pas prohibit, perill d’esllavissades”- porta fins sota mateix del salt; no hi anem. Pel saltant, en aquesta època de l’any, no hi baixa gaire aigua; tot i això la visió dels seus 133 m d’alçada, formant diferents graons, i la quietud i foscor de les aigües del gorg impressionen.

 

El Salt de Gualba

El Gorg de la Goja

Continuem la ruta pujant, amb algunes ziga-zagues més, fins dalt del Mirador. Des d’aquest punt, a 365 m. d’alçada, el panorama sobre tot l’entorn val la pena: als nostres peus i en primer terme, el Salt de Gualba, la riera -des de Santa Fe fins a Gualba- i el Parc del RACC; enfront, el Puig de Sant Vicenç, les boques de la pedrera-mina de l’Americano (aquest és el nom d’un dels seus primers propietaris, fill d’una casa de pagès que portava aquest nom, l’amo de la qual va anar a Amèrica a fer fortuna) i la serra de Xauxa també amb moltes pedreres. Podem resseguir, amb la mirada, tot el recorregut que acabem de fer en aquesta passejada. En Joan Miquel decideix que és, aquest, un bon lloc per a fer-nos la foto “oficial” de la Sortida.
 

Des d’aquí el recorregut és ja de baixada. Tot i que, potser, un cop siguem baix –en l’espai i entrada principal del Parc del RACC- tindrem problemes per sortir del recinte, decidim retornar tot seguint la riera. D’una o altra manera en sortirem, diem.

Passem per l’anomena’t “camí dels esquirols” on ens entretenim contemplant una cuca que, com una petita “botifarra”, penja d’un invisible fil. Quines coses més estranyes hi ha a la natura !! Que hi deu fer allà penjada ?

 

 

Baixem fins a tocar la Riera de Gualba alguns, fins i tot, s’hi refresquen (la cara i el clatell) a les seves aigües. La barreja de vegetació, la llera del torrent i l’aigua saltant entre les pedres ens ofereixen un munt de detalls i racons de gran bellesa. A més el lloc és ideal, diem, per a una passejada en ple mes de juliol. Ens hi estem una estoneta xerrant i badant.

 

 

 

 

 

 

La natura –ara amb el Parc tancat- va tornant al seu estat “salvatge” molts dels llocs que s’havien “humanitzat”: les fonts artificials (de la Molsa, de la Granota, de l’Arbre), ara estan seques; els bancs i taules fetes d’obra, trencades i mig amagades per les bardisses, les heures i les falgueres; els camins i els indicadors, desapareguts o desapareixent; els troncs de ponts i baranes podrint-se dins l’aigua;... sense gent, l’ indret és un veritable racó de pau; aquí, en plena  natura,  no hi trobem a faltar l’acció ni la presència de l’home !!!

 

 

 

 

 

Fem un munt de fotografies del paisatge i d’alguns detalls del que, encara, queda del Parc i arribem, finalment, a la porta lateral d’entrada on hi tenim els cotxes aparcats. Un guarda de seguretat, surt d’un edifici que hi ha al costat, ens obre –amablement- la porta i ens deixa sortir responent als nostres mots d’ agraïment amb un: “De nada y buenos dias !!”.

Son 2/4 d’una. El recorregut, de 6 km, l’hem fet –amb parades incloses- en dues hores i mitja. Decidim aturar-nos a Gualba i visitar-hi l’església de Sant Vicenç i alguna de les fonts i cases de la vila.

Només entrar al poble, davant de Can Figueres (una gran casa pairal), ens trobem amb en Carles, l’Enric i la Carme que han vingut, només, a dinar però que feien temps donant un tom per Gualba.

 

Can Figueres

 

 

Plegats visitem la plaça de Joan Ragué on hi ha la Casa de la Vila, una font i l’església de Sant Vicenç que presideix el nucli històric. Aquest temple, molt transformat al segle XV amb capelles laterals i un campanar vuitavat, conserva encara l’absis i la façana del seu origen romànic. A la placeta enjardinada que hi ha al costat de l’església hi ha la Font de la Rectoria i un curiós rellotge de sol horitzontal, sobre un gran bloc de granit, on hi ha gravat l’escut del poble i l’ inscripció: Amb la llum i la veritat Gualba i jo anirem a l’hora.
Potser Gualba és la població amb més rellotges de sol per metre quadrat... n'hem vist, en poca estona, un munt !!

 

Parroquia de Sant Vicenç de Gualba

 

Son 2/4 de dues i és hora ja d’anar a prendre les cerveses i entaular-nos per a dinar. Quan arribem al restaurant Can Cambó, en Josep S. ja ens hi espera. Mengem un menú prou digne amb bona varietat de plats.
A les postres en Josep Lluís, molt content pel viatge que han fet -en veler- des de Mataró fins Almeria (anar i tornar), ens obsequia amb unes copes de cava. Brindem per l’èxit del “retorn als orígens” i per la salut de tots plegats.

 

 

 

Aprofitem la sobretaula per a parlar dels projectes per aquest estiu, per als propers mesos i per als propers anys... que no ens falti -mai- l'entusiasme, l’empenta ni l’ il·lusió !!!

Ens acomiadem –només- per a uns dies doncs, gairebé tots, ens tornarem a retrobar en el proper Sopar d’Estiu del dijous 11 de juliol, d’aquí a una setmana.

En Josep S. es compromet a organitzar la Sortida Xino-Xano del dijous 19 de setembre, la que farà 40 !!!. Serà, possiblement, una caminada pels voltants de Llavaneres. Ja penjarem, uns dies abans, la Crida al Blog.

Agraint la presencia i participació de tots i totes ens acomiadem -els qui hi puguin acudir- fins al Sopar i/o la propera Xino-Xano.

Una abraçada a tota la colla i molt bones vacances /"escapades" d’estiu.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Mª Rosa/Jaume i Pep.