CRÒNICA DE LA 57ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PRIMAVERAL DES DEL CIM DEL TIBIDABO FINS A CERDANYOLA (SERRA DE COLLSEROLA)

Pujar de bon matí –des de Barcelona- al cim del Tibidabo (515 m. d’alt), sense cap esforç, és un molt bon començament.

En Joan Miquel ens en ha donat la fórmula: Ferrocarrils de la Generalitat (S1 o S2), des de la plaça de Catalunya fins a l’estació de “Peu del Funicular”;

Els "quatre gats", la "gateta" fa la foto.

llavors el funicular fins a “Vallvidrera Superior” i, al sortir d’aquesta estació, el microbús urbà nº 111 fins a la plaça del Tibidabo, als peus del Temple Expiatori i a l’entrada al Parc d’Atraccions.

Ràpid, còmode, descansat, distret (fas servir tres mitjans de transport diferents) i, sobretot,  econòmic: tot aquest recorregut, en transport públic i només havent marcat, un sol cop, un dels viatges de la targeta T-4 o T-10.

Molt apropiat per a fer-lo servir per a pujar amb els nets al Tibidabo, segur que només en el viatge ja s’ho passaran be... diem, després, clar, caldrà pagar les entrades al Parc d’Atraccions... en aquest món capitalista, no ho podem tenir tot !!!.

Doncs be, a 2/4 de 9 (hem sortit de la plaça de Catalunya a les 7h 41’) ja estem contemplant, des de la barana del mirador –que els enamorats han carregat de cadenats (“candaus”, en castellà)...-, com la ciutat de Barcelona es va despertant. Hi anem localitzant, els qui hi vivim, les nostres llars on algunes de les “respectives” deuen estar encara al llit o preparant-se el cafè matiner... i la majoria dels mortals (al menys els qui no son a l’atur...) treballant o camí de la feina.

Donem una mirada a les portes, encara tancades, del Parc d’Atraccions i del cafè-restaurant “La Masia”: “Al pa, pa i al vi, vi” diu el lema de la façana... i al Sagrat Cor que culmina el temple i que, amb el braços oberts, sembla dir: Que hi farem... Nosaltres hem vingut a caminar, per tant, comencem l’ excursió a peu.

Prenem una pista que, passant per algunes de les privilegiades torres que hi ha a tocar del cim, circumda el Parc d’Atraccions. El camí, a aquesta hora del matí, està impregnat del perfum que deixen anar les flors dels jardins i alguns dels arbres –especialment acàcies carregades de flors- que omplen (envaeixen, diu en Pep que te mania a aquesta espècie d’ arbre...) les bores. Seguint el refilar dels ocells (enamorats matiners que volen “lligar”...) l’Elena aconsegueix retratar, mentre canta dalt d’un arbre, un bonic i groc garrafó (serinus serinus) ocell molt semblant, en color, imatge i cant, als canaris.

Hem quedat amb l’Enric que ens trobaríem en un lloc concret per a esmorzar plegats. Contactem per telèfon però sorprenentment -doncs estem envoltats d’antenes- és impossible completar la conversa per problemes de “cobertura”... Estem tant “a l’ombra” de les antenes, que les ones ens deuen passar per sobre... diu algú tot rient. Des de diferents llocs i telèfons mòbils ho anem intentant sense resultat.

Decidim anar a esmorzar a l’àrea de descans i mirador (405 m. d’alt) de la Reserva Natural de la Font Groga que hi ha al costat de la carretera que va i ve de Sant Cugat. Així -si l’Enric passa per aquí- ens veurà..., diem. Ens hi estem una estoneta, menjant els “bocates”, picant les olives de l’Elena, traguejant de la bota d’en Pep, i -alguns- rematant l’àpat amb les “gotes” de whisky que ha dut en Zac. Però l’Enric no apareix, ni contesta... Segurament ens deu estar esperant a l’ermita de Sant Medir... sap que hi tenim de passar..., diu en Joan Miquel. 


Reprenem la marxa. Seguim un trosset per la carretera fins que arribem, al coll Serola o de l’Erola (397 m. d’alt) –que ha donant nom al conjunt de la serralada- on hi ha l’antiga residència, ara abandonada, de Vista Rica. 

En aquest punt agafem una pista i després diversos camins que baixen per la frondosa i obaga zona del torrent de la Salamandra un paratge extraordinari -el cor del bosc, diu en Joan Miquel- exuberant i ple d’ alzines, roures i pins, tots superbs que formen l’espai protegit de la Reserva Natural de la Font Groga.

Passem prop de Can Puig, un gran casal de planta quadrada, teulada a quatre aigües i tres pisos d’alçada construït amb pedra treballada a començaments del segle XX. Actualment és un equipament per a la reinserció social.

Una mica més avall –de moment en Joan Miquel, l’organitzador de la sortida, te raó: tot és baixada- arribem a l’ermita de Sant Medir (230 m. d’alt). És d’origen romànic (documentada l’any 962) tot i que força desfigurada per reformes posteriors (sobre la porta hi ha un baix relleu amb l’ inscripció Anno Domini 1447). Te un campanar d’espadanya de dos ulls i afortunadament, encara, amb les dues campanes. L’any 1884 es creà la Germandat de Sant Medir per a fomentar els aplecs que les “colles” fan cada 3 de març. Com ja pressentíem, ens trobem amb l’Enric en aquesta popular ermita. Confirma que, malauradament en el temps de la comunicació, sovint això és impossible... sort de la “comunicació telepàtica” !!. Fem la foto de grup davant la capella.

Seguim riera de Sant Medir avall, per l’antiga via romana i, desprès, camí ral que transcorre per la Vall de Gausac i que comunicava l’antiga Barcino amb el Castrum Octavianum (l’actual Sant Cugat). Continuem baixant aigües avall, tot travessant nombrosos rierols que desemboquen a la riera. El paisatge ombrívol i frondós, amb una vegetació densa formada per arbres de ribera, alzines, avellaners i un sotabosc amb nombroses plantes enfiladisses, fa que el recorregut -per una còmoda pista- sigui molt agradable.

Al poc arribem a l’ermita de Sant Adjutori (165 m. d’alt), antiga parròquia de Santa Maria de Gausac on s’hi venerava la imatge de la Mare de Déu del Bosc. Ja hi havíem estat  (en la 9ena Xino-Xano el setembre del 2010), però en Pep -amb l’excusa de que alguns dels presents no hi eren- ens explica, de nou, la història del “redescobriment”.
L’any 1963 el Club Excursionista de Gràcia, va "redescobrir" aquesta original ermita romànica de planta circular i gairebé al costat, els membres del GRA (Grup de Recerques Arqueològiques) d’aquest Club van descobrir aquest interessant

Forn de ceràmica romà, però de “tradició” ibèrica, dels segles II o I aC amb restes de l’”engraellat” i de la cambra de cocció. Ell, de molt jovenet, ja soci d’aquest Club i Grup també hi era... diu tot cofoi. Hi fem un bon grapat de fotografies.

Quan, deixant al darrera els punts culminants de la serralada, la riera de Sant Medir surt del congost i s’obre al pla hi trobem els camps i la masia de Can Borrell (150 m. d’alt). A aquesta casa se li atribueix una antiguitat de més de 300 anys (segles XVII-XVIII) però està situada en un lloc on hi ha testimonis d’assentaments humans molt antics pel que, potser, és molt anterior.

Actualment està dedicada a restaurant i està molt freqüentada el dia de l’Aplec de Sant Medir on s’hi balla la darrera sardana.

Una mica més endavant deixem el trencant que, pel Pi d’en Xandri, porta a Sant Cugat i seguim, a la dreta, –ara sí, pujant lleugerament- fins el coll de la Torrefera (171 m. d’alt). Un cop dalt del coll deixem la pista, per a vehicles, que porta a la carretera BV-1415 que va de Cerdanyola a Horta (la anomenada “carretera del Forat del Vent”) i prenem un camí carreter que s’enfila –ves quin remei !!- cap el turó de Torrefera (196 m. d’alt) on hi ha un dipòsit d’aigua (suposem per abastir el Patronat Flor de Maig) que hi ha (a 150 m. d’alçada) als peus del turó. Baixem tot vorejant, per una pista, els edificis i instal·lacions d’aquest Patronat (un centre educatiu, de formació i treball depenent de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola) però en Joan Miquel ens reserva, encara, un nou repte.

No anirem per la pista que passa a tocar del Flor de Maig  i que ens portaria a la carretera del Forat del Vent i d’allà fins a Cerdanyola... No, això d’anar per la carretera seria perillós...  prendrem un camí, més segur i maco que la carretera..., diu el nostre cap i guia. El camí després es transforma en un corriol -més propi per als senglars que per a avis de prop de setanta anys...- ple d’arbres caiguts (que hem de superar pel costat, per sobre i per sota...) que després de passar prop de la Font de Sant Pau, els circuits de natura del Centre d’Educació Ambiental i la Bassa Gran de Can Coll

(el més petit, després del de Vallvidrera i del de Can Borrell, dels tres pantans del Collserola) ens ha portat, tot “turonejant”, fins als camps i les primeres cases del barri de Montflorit de Cerdanyola.

Això si, hem de donar la raó a en Joan Miquel, ha estat més emocionant, divertit, esportiu, –diguem- que segur i bonic... Especialment la Bassa Gran de Can Coll –una antiga resclosa que servia per a recollir l'aigua de la pluja que després es feia servir per als conreus de aquesta antiga masia del segle XV-. Tot i estar en desús, es troba en força bon estat, és un bon amagatall d’insectes, amfibis, aus i altres animals que tenen, en l’aigua d’aquest indret, el seu medi i habitat. Ens hi estem una estoneta veient com salten i canten les granotes i hi refilen –tot i la calor- els ocells... Tant ens ha agradat que, un cop n’ hem marxat, en Zacaries hi ha volgut tornar... (s’havia deixat els bastons... he,he i ha recuperat, també, la funda amb les ulleres noves de l’Elena que li havien caigut... no hay mal que por bien no venga... que deia aquell).

A ¾ de dues un cop som a les envistes del barri de Montflorit, ben asseguts sota l’ombra d’un vell roure, truquem al restaurant i a l’Enric i la Carme per a dir-los que a les dues ja hi serem.

La taula, l’entorn, les cerveses, el personal i els plats del restaurant “Tito Carlos” han estat a l’alçada dels comensals... de categoria !!.  Hem dinat molt a gust, molt be i a un preu més que raonable.

Després de prendre els cafès i fer una mica de sobretaula, l’Enric i la Carme han retornat amb el cotxe a Sant Cugat i la resta de caminadors -descobrint una Cerdanyola, molt urbanita i endreçada que molts no coneixíem- ens hem arribat fins a l’estació de Rodalies per (amb 1,50 euros) agafar el tren que ens retornarà fins a Barcelona. L’excursió d’avui ens ha resultat doncs, d’acord amb els temps de crisi, molt econòmica.

En Joan Miquel ens ha informat que el recorregut total, des del cim del Tibidabo fins a l’estació de Cerdanyola (45 m. d’alt), ha sigut de 19,5 km.

Agraïm a en Joan Miquel l’organització i coordinació de la sortida i a tots els qui hi hem anat (a caminar o a l’àpat) la seva companyia i participació. Ens emparaulem per a la següent Xino-Xano que, recordeu, serà el proper dijous 4 de juny.

Fins aleshores, doncs, una forta abraçada a tots i a totes.

Text: Pep Arisa

MISCELÀNIA FOTOGRÀFICA

Una mostra artística al mig del bosc

Fotografies: Pep Arisa, Elena Iniesta i Joan Miquel Cortés


LA CONTRA DEL BLOG

Els cinc i el tresor del bosc

La cinquanta setena xino xano va ser de tot menys multitudinària.

Tot i havent-me imposat que a l’organitzar-la jo no ens perdríem, per fer honor al costum vàrem fer un parell de “perdudes”. No de trucades de mòbil, sinó de marrades de camí, sense gaires conseqüències, és veritat, però marrades a la fi.

Un cop més vàrem abraçar la fe de la tecnologia, i el fals déu de la tecnologia ens va fallar. És inútil quedar en unes coordenades exactes aprofitant uns telèfons “espavilats” si després estem a l’ombra d’antenes gegants i no podem comunicar. És gairebé patètic que fiem el camí a una andròmina titllada erròniament de intel·ligent i què després ens faci “figa” la bateria.

I és desesperant que un hagi fet el camí prèviament i que arbres caiguts amb posteritat emmascarin les pistes i facin encara més difícil la progressió.

Encara sort que tots aquests mals no van afectar a massa gent, perquè fet i fotut érem, com va dir en Pep, “quatre gats i una gateta” els que vàrem caminar. Però això no em conforma perquè, pobre de mi, aspiro a la excel·lència. I és per això que vull fer la contra, per ser crític amb mi mateix.

Quan a la sobretaula de la sortida vaig comentar la meva intenció de escriure la contra, algú em deia que en els meus comentaris traspuava una mena d’irritació.

No, si no m’emprenyo, sóc conscient de a voltes ho sembla, però no. El que passa és que lamentablement sóc un intolerant. Creieu-me que ho sento.

La Contra no va contra ningú, la contra és una tradició periodística, agafa el nom de la contra portada, és a dir la darrera pàgina d’un diari i significa la crítica de l’actualitat. Sovint és el contrapunt de l’editorial.

En el nostre cas vol dir la crítica de la sortida, que afegeix informació subjectiva a la crònica del nostre historiador oficial, que és un relat exhaustiu i objectiu de la realitat.

Joan Miquel