Clan Ós Gris: CRÒNICA DE LA 68ena SORTIDA XINO-XANO

dissabte, 7 de maig del 2016

CRÒNICA DE LA 68ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL COLLSEROLA: PELS ENTORNS DEL PANTÀ DE VALLVIDRERA I EL SOT DE LA CUA DEL BACALLÀ

Pensàvem que després de les 8h ja no trobaríem els qui, de bon matí, van a treballar però, com a mínim als Ferrocarrils de la Generalitat que van cap a la zona alta de Barcelona i el Vallès, hi havia un munt de mares (és curiós majoritàriament mares...) acompanyant els fills -amb cara de son- a l’escola, estudiants i gent que, pel que es veu, entra a treballar gairebé o a partir de les nou. En fi... està vist que, jubilats com som, ja no estem “al loro” sobre alguns dels hàbits i horaris laborals.

Uns pocs asseguts i la majoria drets, en uns 15 minuts, arribem a l’estació de destí: el Baixador de Vallvidrera (240 m d’alt). Els dos companys que venen en cotxe des del Maresme tenen problemes per a poder aparcar el vehicle i ho fan, afortunadament, en un dels carrers del començament de la ruta. Petonets (a les noies) i abraçades (als nois), breus i ràpids comentaris sobre algun esdeveniment o noticia viscuda –i encara no explicada- des de la passada trobada i comencem a caminar.

Ho fem remuntant la riera pel Camí del Pantà, passem per davant d’unes casetes unifamiliars molt senzilles (però en un lloc privilegiat i proper a l’estació) i del cotxe dels “maresmencs”, ben aparcat -en Josep Lluís en dona fe- enfront d’una d’elles. Un cop deixades enrera les cases arribem al lloc on hi ha la boca de la Mina Grott (1) tancada amb una reixa.

Una magnífica avinguda de plàtans ens porta fins sota la resclosa del Pantà on hi ha la Casa del Guarda, un edifici modernista de color rosat recentment habilitat com a centre d'interpretació del Pantà de Vallvidrera, i un àrea d'esbarjo amb una font, taules i bancs on hi esmorzem.

No us repetiré, un cop més (o, al final, potser si...), quin sol ser el nostre esmorzar –un dels primers “actes rituals” de les sortides xino-xano- però el constant circular de la bota per a fer baixar els entrepans..., el anar picant olives per allò d’afegir-hi un punt de sal..., les sempre sorprenents postres (en aquesta ocasió ha estat la Mª Rosa qui ens ha preparat unes “torrades de Santa Teresa” que, com no podia ser d’altra manera, de bones que eren, semblaven beneïdes pels àngels...) i el cafè amb l’assortit de “gotes”..., dono fe que tots aquests ingredients formen part d’aquesta, gairebé sagrada, cerimònia o ritual iniciàtic de la jornada.

Ja “consagrats” i sense ensopegar –després de l’àpat, el vi i les gotes...- pugem per unes escales fins dalt la presa. El Pantà de Vallvidrera (260 m d’alt), amb la resclosa feta de maó, es construí l’any 1864 sota la direcció de l’arquitecte Elies Rogent (el mateix que va dirigir les obres de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona –“fàbrica” de llicenciats- i del Seminari Conciliar –“fàbrica” de capellans-). Està considerada una de les principals obres d’enginyeria hidràulica del segle XIX construïdes al país. L’objectiu era abastir d’aigua el poble de Sarrià, a l’altre costat de la serra, per mitjà del túnel o mina Grott.

Alguns de nosaltres teníem un boirós record d’aquest insòlit i sorprenent lloc quan, de petits, hi havíem vingut amb els nostres pares “d’excursió al pantano que teníem més a prop de Barcelona” i després a dinar a algun dels populars merenderos que hi havia al mateix Vallvidrera o a Les Planes... Per això el retrobament, amb aquest indret i amb els vells records..., ha estat també emotiu. D’altres han confessat que, sorprenentment pel fet de que gairebé és a tocar de casa, no hi havien estat mai. Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els detalls, l’aigua, els ànecs, les ribes amb la vegetació i algunes cases... Una passarel•la s’endinsa damunt l’aigua i ho aprofitem per gaudir de l’entorn. En Josep Lluís (que per raons professionals ha tingut accés a “informes secrets” que la majoria dels mortals ignorem...) ens explica que fa pocs anys algú “alliberà” a les aigües del pantà un petit cocodril o caiman –“com que és de zones pantanoses aquí hi estarà be...”, degué pensar el bestia que li deixà-. Una perillosa i irresponsable salvatjada que obligà al nou i solitari “okupa” del pantà a alimentar-se, fins que no el “rescataren”, de barbs i granotes despistades...

Continuem l’excursió. Per un vial que voreja l’embassament arribem fins a la cua o capçalera del pantà on, seguint la riera, el camí s’endinsa en la vall i remunta el sot de la Font de l’Espinagosa. Passada aquesta font (situada a 315 m d’alçada) continuem pujant per un ombriu bosc cobert d’alzinar. Al poc, però, deixem el ample camí que tira amunt i prenem un corriol que va planejant per la boscosa obaga de Can Llevallol. Pel camí ens hem anat creuant amb alguns marxadors, que potser s’entrenen per la Marató del Parc de Collserola que organitza la UEC d’Horta (de més de 42 km), un tros del recorregut del qual coincideix amb el que nosaltres estem fent avui. Arribem al coll de Can Cuiàs (313 m d’alçada) un encreuament de camins on també hi ha la carretera BV-1468 que va de Barcelona i Vallvidrera a Molins de Rei. Davant nostre, aturonada, hi veiem Can Cuiàs.

La nostra ruta segueix per sota d’aquesta casa, que deixem a l’esquerra, i continua, pujant suaument, per la zona obaga del turó d’en Merlès. Estem passant per la part alta de l’anomena’t Sot de la Cua del Bacallà origen de la riera de Vallvidrera que desprès de passar pel Pantà, Les Planes, la Floresta, la Rierada i Sant Bartomeu de la Quadra desemboca al Llobregat a l’alçada de Molins de Rei. El corriol va guanyant alçada pel mig d’un alzinar frondós, realment sorprenent. En aquest tram ens creuem amb alguns ciclistes que amb les seves bicicletes tot terreny o BTT baixen –refiats de que avui no hi trobaran a ningú- com esperitats... Ara que l’atropellament de gent gran pels ciclistes està –malauradament- de moda... ja seria mala sort que, fugint de la ciutat i en plena natura, en fóssim víctimes...!!!.

Passem per sota, però a prop, del coll de la Mata (398 m d’alt) i una mica més endavant tenim la possibilitat de seguir pujant fins a Can Masdemont (447 m d’alçada) o be agafar un altre sender, a la dreta, que ho fa directament cap els turons de Can Pasqual (467 m d’alt) i de Can Castellví (464 m d’alt). Triem aquesta segona opció fins que, tot pujant, arribem a la carena de la serra en un punt situat al mig d’aquests dos turons. Des d’aquest lloc veiem, per damunt de la vegetació, el mar i la zona del litoral de Barcelona.

Flors d'estepa blanca (n'estava ple...)

Continuem per dalt la carena, cap a la dreta, en direcció NE fins que arribem a una bifurcació –a la nostra dreta, continua, el GR 92 per on venim i a l’esquerra, hi arrenca o hi conflueix, el GR 96-. No hi ha acord de per on cal continuar... Es fa necessari arribar a un consens entre els partidaris de seguir, per la banda solana, pel GR 92 (els qui porten el mapa) i els que recomanen prendre –inicialment- el GR 96 (els qui amb els estris electrònics han gravat els tracks de l’itinerari als seus GPS) i seguir –després- per la part obaga de la serra. Guanyen els més tecnificats i continuem l’excursió deixant la carena i baixant per una pista que ens porta, pel nord del Turó de Can Castellví, fins a la part alta (400 m d’alçada) de l’urbanització de Mas Guimbau. Passem per davant d’algunes de les cases més enlairades fins que, girant vers la dreta (per a que els del mapa callin una mica...) trobem una pista –que una pala excavadora està arranjant- que va planejant pel mig del bosc en direcció a Mas Sauró. A mig camí passem a tocar de la boca d’un antic forn de calç, possiblement de començaments del segle XIX (2).

En Josep Surdé controlant la boca del forn de calç de Mas Sauró

Prop de la Font de Sant Tomàs retrobem, en un encreuament de pistes, el GR 92 que -ara sí- seguim avall, passant per davant del Col•legi Sagrada Família, en direcció al Baixador de Vallvidrera. Mentre anem baixant tenim una molt bona visió de la vall i la vessant del Collserola que hi ha a l’altre costat amb el cim del Tibidabo, l’antena-torre d’en Norman Foster, Vil.la Joana –on el 1902 hi morí en Verdaguer-, el restaurant INOUT on anem a dinar i un estrany edifici circular amb nombroses torres també cilíndriques que, després, hem sabut son les restes de la bugaderia d’un antic sanatori antituberculós construït, l’any 1905, per l’arquitecte modernista Joan Rubio i Bellver (3).

Vil·la Joana

Restes de la bugaderia (al mig de la foto)
de l'antic sanatori antituberculos (1905)

Arribem a l’estació. Els maresmencs i les dues noies que avui han vingut a la caminada, per allò d’aprofitar l’avinentesa, pugen amb el cotxe fins al restaurant INOUT mentre la resta fem, els 300 m i els 40 m de desnivell que ens hi separen, a peu.

Quan som tots –els caminadors i els qui només han pogut venir a dinar- al restaurant, sortim a la terrassa per a continuar (ara asseguts) petant la xerrada i prendre-hi les merescudes cerveses. Dins, ja hi tenim la taula parada.

Dinem, molt ben atesos, i a les postres en Joan Miquel (perquè és el seu sant) i en Josep Lluís (per a brindar pel seu casament i comunicar-nos que properament també ho celebrarem..., endevineu-ho, amb un àpat !!!) ens conviden a cava. Gràcies i moltes, moltes, felicitats !!!

En Joan Miquel ens informa que en la sortida d’avui –en total, des que hem sortit de l’estació fins que hi tornarem després de dinar- haurem recorregut 11, 9 km i superat uns desnivells acumulats de +/- 330 m.

Fem la fotografia del grup i ens acomiadem dels qui han vingut en els cotxes; retornant, la resta, fins a l’estació i emparaulant-nos per a la propera Xino-Xano que tenim programada per al dijous dia 2 de juny. No hi falteu: és la que correspon a un número màgic: el 69 !!!!.