CRÒNICA DE "LA PAELLA" 2016

UNA ESTIUENCA JORNADA, PLENA DE NOMBROSES “G” (GERRES de cervesa, GANA, GERMANOR, GOIG, GASTRONOMIA, GOLAFRERIA, GARLAR, GRESCA, GAUDIR, GRATITUD, …) A SANT POL DE MAR

Tot i que en alguns barris de Barcelona ha fet algun xàfec matiner, al llarg del recorregut en tren o en vehicle fins a Sant Pol i un cop allà, el sol ha lluït convidant a la gent a torrar-se damunt la sorra i als més valents (l’aigua encara és freda) a banyar-se a les platges del Maresme. 

Les aproximacions fins al lloc del ja tradicional àpat d’estiu han estat, en funció dels diferents compromisos (feina, guàrdies o cangurs de nets,...) o desitjos i necessitats personals, diversa: majoritàriament –el 58 %- hem fet el viatge en tren i la resta –el 42 %- en cotxes i una “amoto”.

Al cas és que, seguint les recomanacions de l’organitzador tothom ha sigut molt puntual, tots excepte els qui, com a necessaris cotitzants a la Seguretat Social, tenien de treballar fins a darrera hora del matí... aquests tenien una ben merescuda dispensa. Els pensionistes, que de moment anem cobrant, els ho agraïm de tot cor.

Parlant dels viatges d’anada i de la puntualitat, cal reconèixer també el mèrit d’un dels comensals (o, potser, comensala) que, tot i equivocar-se d’estació i de tren, ha arribat al restaurant fins i tot una mica abans de l’hora convinguda. És el que diem sempre, una de les màximes de la colla: “nosaltres no ens perdem mai...” (el que, habitualment, es perd és el camí, els senyals indicadors o el tren...). Complementem aquesta sentència amb l’afirmació de que “només està perdut aquell que no sap on és...” si, amb la marrada, no hem sortit de la zona o del país, tranquils... sabem on som !!. Cal conservar la calma i amb una mica de sort i, sovint, amb l’ajut de l’atzar o de les forces divines, sempre –fins i tot, algun cop, fent drecera-  hem retrobat la ruta o, tot i que això és una mica més difícil, el mitjà de transport perdut. 

Aquesta és la nostra provada experiència i la que, segur, li ha funcionat al company (o, potser, companya) que en aquesta ocasió s’ha “despistat”.

A 1/4 de tres, sense seguir cap toc de corneta, els qui hem acudit a la cita en tren i els maresmencs hem anat okupant les dues taules (per a 12 comensals cadascuna) que ja tenim parades en un bon lloc del menjador. En Enric i la Carme, punyeters i molt puntuals, ja hi son asseguts.  Gairebé a continuació, tots a l’hora establerta, s’hi va afegint la resta.

   

Seguint alguna oportuna ordre del líder dels okupes han aparegut  (exactament dues per taula) unes gran gerres –d’aquelles de més d’un litre- ben plenes de fresca cervesa i les corresponents copes. Durant uns segons s’ha fet el silenci, només trencat amb algun: glup, glup... ahhh, ahhh.... umm, umm... més, més...

Ens han dut les cartes (no les de jugar..., les del menú) i hem començat a llegir i triar. Els més experts i assidus al restaurant, ja ho tenen clar i decidit; els de l’“un dia és un dia”, aprofitem l’ocasió per a demanar tot allò que les respectives parelles o el “maleït” metge ens tenen prohibit i la majoria, trien, canvien, pregunten al del costat: “tu que has demanat ?..., tornen a triar,canvien de nou i, finalment, decideixen. 

Un dels “desbordats” cambrers (avui, el bon temps o potser l’hora, fa que el restaurant sigui ple i amb una cua de gent esperant...) marxa, cap a la cuina, amb les comandes. 

Comencen a fer saliveres i a encanyonar les goles, obrint el camí amb algun traguet més de cervesa, fins que comencen a servir-nos el dinar. “Us heu deixat el pa...!!” reclamen neguitosos, els qui tenen quelcom a sucar, a un dels atrafegats cambrers.

Pel que al cronista li ha semblat, han triomfat –entre els primers plats- les cloïsses, les navalles o canyuts, les gambes, els calamars, alguna amanida i juraria (o així m’ho ha semblat sentir) que algú ha demanat un plat de verdura... És així o la cervesa m’ha jugat una mala passada... ? (Podeu fer servir, per aclarir-ho, l’apartat “Comentaris”...)

Als segons plats, si que de manera gairebé unànime, hom a fet honor a la principal raó de la trobada: “la paella” de la casa. Tot i que ens ha semblat veure algun “dissident ” (no racista) que ha demanat un arròs negre o algun altre (que potser els darrers dies s’ha saturat d’arròs...) que ha triat un plat de peix, especialitat de la casa. Tothom coincideix que, al Banys Lluís, tenen “la mà trencada” fent les paelles de peix (i les d’arròs negre, també): sempre al seu punt, generoses i molt gustoses.

Ens serveixen les postres i els cafès (o els tallats, herbes i cigalons...) i el compte. Agraïm al personal de la casa la seva hospitalitat i sortim a fora a fer-nos la fotografia de grup per tal d’immortalitzar la trobada. El lloc triat, després de que el fotògraf oficial descarti diferents propostes, ha estat a la mateixa entrada del restaurant al peu d’unes florides i multicolors buguenvíl•lies.

L'organitzador de la trobada

Agraïm a l’organitzador de la trobada la bona feina i ens acomiadem d’alguns dels qui tenen més pressa per a retornar a les seves obligacions o be –com que ja son a mig camí- marxen, de cap de setmana, als seus respectius “castells”. La resta acordem fer una passejada, fins a dins del poble de Sant Pol, per ajudar a pair el dinar. El coordinador de la jornada, bon coneixedor de la zona, fa de guia. Passem pel carrer Nou, per davant del “Restaurant Sant Pol” de la Carme Ruscalleda, però com que ja anem tips..., avui, només ens el mirem per fora. En Josep Mª ens porta a un carrer amb un nom històric –Consolat de Mar- on hi ha un local, també del tot recomanable: el cafè “El Centre”. Travessem la gran sala, d’aspecte senyorial i plena de bonics i curiosos detalls, en un racó de la qual un grup de vilatans hi està fent la partida, fins a la terrassa enlairada que dona a la via del ferrocarril i a la platja. Tot i ser “el cafè”, potser per allò de poder fer el rotet..., la majoria demanem aigües tòniques. Asseguts a la fresca, fent “sordina” als gasos estomacals que desvergonyits i descarats, inevitablement, volen sortir... i airejats –tot i que no hi entenc de vents- per la marinada, continuem les animades converses. 

Detall del cafè "El Centre"

Detall de la terrassa del cafè "El Centre"

S’acosta l’hora de retornar, amb el tren, “cada ovella al seu corral” però, camí de l’estació, -com que les botigues ja han obert- decidim anar fins al xamfrà dels carrers de Tobella amb el Nou on hi ha el “Forn Grimal” per a comprar-hi pa i, especialment, coca (de forner).

Dalt del tren –parlo del grup que hem retornat en aquest mitjà de transport- les converses, la gresca i les rialles continuen: anècdotes i “batalletes” de la “mili”..., valoració dels darrers viatges i sortides..., on anirem a la propera xino-xano..., com s’ho farà el company (o, potser, companya) “despistat” per a passar el control de sortides a l’estació d’arribada (després de les peripècies del viatge d’anada -al validar el bitllet li ha sortit: “títol exhaurit”-), parlem dels nets, de com –amb el pas dels anys- anem encongint d’alçada i augmentant (ho sabíeu ?) el número de peu ..., de coses serioses i d’altres que no ho son tant, fins que arribem al nostre destí i al final de la trobada.

Aclareixo, per a tranquil•litat del personal, que el company (o, potser, companya) “despistat” ha pogut sortir del recinte de l’estació sense novetat (passant el “torniquet” de control enganxat –o, potser, enganxada-, com fan alguns “espavilats”, al company de davant). Ja ho veieu, ens en sortim gairebé de totes...

A aquesta trobada estiuenca hi hem acudit 24 companys/es. Tot un èxit.

Fins a la propera Xino-Xano que, podem avançar, serà cultural: al Castell-Monestir d’Escornalbou i a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig del Camp amb dinar (de menú) en aquest darrer lloc. Recordeu que aquesta excursió és el proper dijous dia 7 de juliol. Ho anunciarem al Blog i farem la crida per correu electrònic.

Fins llavors, si és que no ens veiem abans, una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel i Jaume.