 |
| El Barret del Rector |
UNA BONICA EXCURSIÓ PEL GARRAF MÉS
VERD I VERGE: CAMINADA FINS
EL CASTELL D’OLIVELLA
L’aproximació.- En aquesta ocasió el desplaçament, des dels diferents llocs d’origen fins a Olivella, ha estat complicat. Els del Maresme –que han tingut de travessar tot “el Cap i Casal”- i els de Barcelona, hem estat víctimes dels problemes del matiner i habitual trànsit de vehicles. A més a la Ronda de Dalt, avui, hi ha hagut un parell d’accidents que, clar, l’han deixat bloquejada.
Per això ens hem aplegat a la benzinera de Vallirana –el segon lloc de concentració dels cotxes- quasi una hora després del previst. I, encara, no tots. El primer cotxe ha estat el dels maresmencs –i això que venien de més lluny !!!-; el segon, el que ha sortit del barri de Les Corts i darrera d’aquest, dos dels tres cotxes que hem sortit del barri de Gràcia el tercer s’ha despistat, des de la Ronda a enfilat l’autopista de Castelldefels, i -adonant-se tard de l’errada- ha fet la ruta motoritzada, pels túnels del Garraf, fins a Sant Pere de Ribes i Olivella. Sort n'hem tingut dels telèfons mòbils...
La majoria a partir de Vallirana si que, ja amb molt poc trànsit, hem passat el Coll de l’Ordal i amb unes bones vistes sobre les planes del Penedès hem fet cap fins Olivella. Els qui han anat per Sant Pere de Ribes, clar, han arribat abans i, per a compensar els sobre-cost del peatge dels túnels, s’han auto-premiat -mentre esperaven a la resta de la colla- fent un pre-esmorzar de xocolata amb xurros.
Aparcar en un petit i enfilat poble com Olivella, no és fàcil. I això que a la plaça de l’Ajuntament hi ha un espai d’aparcament. Cada veí deu tenir un o dos cotxes... i a més, avui, una altra colla de veterans excursionistes ha arribat quasi al mateix moment que ho hem fet nosaltres. Finalment tots hem pogut deixar els vehicles, ben aparcats, sense infringir cap ordenança ni deixar cap olivellenc tancat i sense poder sortir de dins de casa seva.
 |
| Parroquia de Sant Pere i Sant Feliu d'Olivella |
Fem l’esmorzar tradicional: entrepans, aigua, vi, olives, pa de pessic amb taronja, assortit de xocolates, cafè i gotes. No ens estem de rés (be, jo diria que les “nenes” de gotes no n’han pres... però tampoc ens han renyat als qui ho hem fet).
 |
| L'esmorzar |
Reconfortats, pugem uns graons fins la façana de l’església “nova” (nova, nova, no ho és gaire: dedicada a Sant Pere i Sant Feliu és va construir entre els anys 1625 i 1671...). En contemplem els detalls i la vista que, des del mirador, es te del poble i el seu entorn.
Se’ns fa tard i decidim començar la caminada. Son 2/4 d’ onze.
 |
| Pou dels matxos |
Travessem la carretera que va a la Plana Novella i un torrent, aquest lloc l’anomenen La Carrerada -un pas entre marges per evitar que els ramats passessin pel conreus- documentat també des del 1681. El camí, un corriol entre margallons, pins i matolls, s’enfila serrat amunt fins al Coll del Triador. Mentre pugem anem deixant enrere la visió del fons de la vall i del poble d’Olivella.
Un cop som dalt, reptant-nos, veiem retallant el cel dalt del turó, el punt a on ens dirigim: el castell d’Olivella.
Caminem acompanyats de pins blancs o de garrigues i brolles de romaní a les parts solelles i pedregoses. I aquí i allà, per tot arreu, la petita palmera representativa del Parc: el margalló.
Passat el coll, canviem de vall i baixem per l’obaga, enmig d’una frondosa pineda, fins el Fondo de la Servera. Just a la clotada, dins del bosc, hi ha una barraca feta de pedra seca: La Barraca del Borregaire –construïda per un pagès d’una casa del carrer Major d’Olivella coneguda per Cal Borregaire-. Aquesta barraca tenia molt a prop una gran servera (1) que va donar nom al fondal: “el Fondo de la Servera”.
A partir d’aquest punt, el camí és fa més ample però el deixem ben aviat per agafar, senyalitzat a mà dreta, un corriol que puja cap a la Font del Rector. A mesura que ens elevem emergeix davant nostre, dalt del turó, el castell i, sota seu, les runes de l’església de Sant Pere. Quan comencem a baixar cap el fondo on hi ha la font (conegut antigament com a coma de Sant Pere), deixen a la dreta un trencant –que després agafarem- que retorna a Olivella pel Barret del Rector i la Cova de Can Muntaner. Ens crida l’atenció la presència, al costat del camí, d’un bon nombre de cirerers d’arboç; observem que estan florits (ho fan des d'octubre a gener; aquestes flors, però, no fructificaran fins d’aquí a un any, en aquesta mateixa època, coincidint amb l’obertura de noves flors). Arribem a la font.
La Font i els Safareigs del Rector és un llocs sorprenent, una mena d’oasi. L’entorn canvia sobtadament amb la presència de l’aigua i encara avui s’entreveuen senyals de presència humana: velles feixes i marges esglaonats d’antics conreus, algunes oliveres, els grans safareigs –un plafó informatiu ens explica la seva història i funció (2)-, abeuradors per a bestiar –un d’ells carregat d’història (3)- o uns metres més endavant, dalt d’un collet, les ruïnes de l’antiga rectoria.  |
| El castell des de la Font del Rector. Observeu les antigues feixes dels camps de conreu. |
És un lloc arrecerat i tranquil que convida al descans. Als safareigs hi veiem -i felicitem la iniciativa- rampes per amfibis (i segurament d’altres animals) que, evitant les parets llises i verticals (una verdadera trampa per a moltes especies), els deu ser d'una vital ajuda. Ens hi estem, drets al sol o asseguts en uns bancs de pedra, xerrant una estoneta; imaginant com devia ser -de difícil- la vida de la gent que poblava aquets indrets aspres, sense gaire terra fèrtil i amb poca aigua; la força i el coratge –en aquest cas- de les dones que acudien al lloc, les seves converses, el “safareig” que devien fer, les confidències, les penes i les alegries... Ho visualitzem i comentem, filosofem, rumiem,... mentre, alguns companys, van fent fotografies.
“Avui si que anem a un ritme xino-xano, xino-xano... ens entretenim molt i farem curt de temps !!!” diu de sobte, trencant tot l’encant i posant-se la motxilla a l’espatlla –en una clara al·lusió a que hem de reprendre el camí- un dels organitzadors de la sortida. Tornem-hi !!!
 |
| Absis de Sant Pere de Castellvell |
 |
| Finestra de l'absis de Sant Pere de Castellvell |
 |
| Interior de Sant Pere de Castellvell |
El Castell Vell d’Olivella.- Fem el darrer esforç. Des de la vella església romànica, amb una curta pujada, accedim dalt del Turó del Molí a 303 m d’alt on hi ha les restes del castell d’Olivella. Documentat, per primera vegada, el 992 formant part de la línia defensiva de la Marca Hispànica, el tornem a trobar mencionat –amb el nom d’Ulivela- el 1038, i referenciat de nou el 1191, el 1216 i el 1236. Construït els segles X-XI, el segle XIII degué ser el període del seu màxim esplendor formant conjunt amb la església de Sant Pere. Posteriorment, especialment a partir del segle XV amb la construcció del Castell Nou a la vall, es degué abandonar. Del vell castell només en resten uns murs, de poca alçada, que dibuixen una planta trapezoïdal. Les parets són de pedra poc treballada i morter d'escassa qualitat. Enmig de les runes i aprofitant les pedres del castell un dels rectors va iniciar, al segle XVIII, la construcció d’un molí de vent –la torre rodona que avui podem veure- que va quedar inacabat per la mort del mossèn, mentre s'estaven traslladant les moles des de Vilafranca. Aquestes van quedar abandonades i hom diu que una està a la riera de Begues i l'altra, pel camí de Santa Susanna, a la serra dels Carlins.
Des de dalt estant contemplem el panorama, els característics relleus calcaris, blanquinosos i abruptes de l’interior del massís de Garraf que contrasten amb el verd dels fondals o valls –els “fondos”- amb més abundància de vegetació. Podem resseguir, també, la ruta que hem fet des del poble d’Olivella on hi destaca l’església de Sant Pere i Sant Feliu.
Fem la fotografia del grup de caminadors -que han pujat fins el castell- i reprenem el camí de tornada.
 |
| Els "cimaires" d'alt del castell. Observeu en Pedro i l'Elena, els més alts de la colla... |
La ruta de tornada fins Olivella.- Desfem el camí fins retornar, de nou, a la Font i els Safareigs del Rector. Agafem el trencant que, fa una estona, hem vist que porta al Barret del Rector. Quan al cap de poc hi arribem, ens trobem davant de quatre grosses pedres, agrupades damunt d’un rocallís, que ens recorden el capell o bonet dels capellans, d’aquí el nom. Hi ha diferents teories que intenten explicar l’origen d’aquesta curiosa disposició: alguns hi veuen un caprici de la natura, d’altres creuen que va ser l’efecte de la caiguda d’un llamp sobre una penya el que va provocar aquesta curiosa escultura natural i també els qui pensen que es tracta d’una fita o monument megalític –alguns afirmen que antigament hi havia una gran pedra plana a sobre i que va desaparèixer quan algú va pensar que s’hi amagava un tresor...-. Nosaltres, de teoria, no en tenim cap, però ens hi fem una segona foto del grup, ara sí, amb tots els caminadors.
 |
| La colla de "caminaires" al ple. |
Continuant per un camí paral·lel a la riera de Begues, arribem a un mirador que ens permet veure, a l’altra riba, la cova de Can Muntaner. Un petit corriol, que travessa el torrent, permet –ens pocs minuts- anar a visitar-ne el seu interior. Alguns de la colla així ho fan. Com d’altres coves del municipi degué estar ocupada des del Neolític (4.000 aC); no s’hi ha trobat mai restes arqueològiques (4) -hom creu que, per la seva proximitat a la riera, les repetides inundacions les poden haver fet desaparèixer, a més, modernament la balma ha servit de aixopluc dels ramats de les masies properes que en poden haver malmès qualsevol indici-. 
Sortim del congost. Deixem a la nostra dreta un monumental pi pinyer. A partir d’ara, el camí es fa més ample i passa pel mig de l’anomenat “bosc de la Marcel·la” –nom de la mestressa de Can Suriol que va fer la plantació- o Els Pivens, una gran pineda amb alguns exemplars centenaris.
Deixem a la nostra dreta el camí que porta a la Sínia de Can Duran i continuem, amb una lleugera pujada, per sobre de Can Muntaner. El camí passa, entre el bosc de pins i algú margalló, per sobre d’unes cuidades vinyes –de vells i joves ceps- amb molt bon aspecte. Travessem la carretera i ens enfilem cap el poble d’Olivella, fins el mateix punt on hem iniciat l’excursió. Final de la caminada. En l'excursió d'avui, segons els nostres equips de mesura, hem fet 7,9 km i superat uns desnivells de + 310 m i - 290 m.
El dinar.- Son ¾ de dues quan posem en marxa els cotxes per baixar fins Avinyò Nou, a dinar. Ho fem al restaurant La Vinya l’Origen. Ja ens hi esperen, en una llarga i ben parada taula, els 4 companys que només han vingut a l'àpat (detall que els agraïm). Ahir ja havíem dit, als dels restaurant, els plats que cadascun de nosaltres havíem triat del menú: amanides, llenties, remenat de bolets amb botifarra negra,... tonyina a la planxa, rodó de vedella, conill amb cargols, pollastre a la brasa, xurrasco,... Mentre ens porten el dinar prenem les preceptives cerveses i brindem per la salut de tothom. El dinar ha estat prou be i a un preu molt acceptable. Prenem les postres, els cafès, tallats i cigalons. Fem la foto de tot el grup i ens acomiadem agraïnt als hostalers el servei. Al sortir decidim anar a comprar pa i coca de forner (aquesta nit no han fet fornada i, ens adverteixen que son d’ahir...). Amb la coca, a fe de Déu, els qui n’hem comprat ho hem notat: d’ahir o de fa més dies !!!; però el pa de pagès, molt bo, s’ha aguantat molt be.
 |
| Foto de grup de tots els "dinaires" d'aquesta sortida |
 |
| Celler "Els Tres Toms" |
Davant del celler, amb els maleters dels cotxes ben carregats, ens acomiadem fins a la propera sortida que serà, si no hi ha rés de nou, el dijous dia 2 de febrer.
Una forta abraçada a tots i a totes i, com a mínim, fins llavors.
Text.- Pep
Fotografies.- Mª Rosa, Enric, Josep Lluís, Joan Miquel i Pep.
Vídeo.- Jaume. https://youtu.be/w3lcIybMoFc
NOTES.-
1.- La servera (Sorbus domestica) és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies de fins a 20 m d’alçada, del qual se n'aprofita els fruit, la serva. Floreix a la primavera i els seus fruits, poc apreciats i amb la forma d’una petita pera, es cullen a la fi de l'estiu i s'han de sotmetre a una sobremaduració en palla per a poder ser comestibles. Tradicionalment era present, com a arbre ornamental, a la majoria de masies. En temps dels romans, de les serves se'n feia un suc que un cop fermentat constituïa una beguda alcohòlica que anomenaven "cerevisa", d'aquí deriva la paraula catalana cervesa referida però a un producte molt diferent. Actualment, la serva pràcticament no es comercialitza.
2.- Aquesta font –documentada l’any 1681 com a Font del Castell Vell- proveïa d’aigua la propera masia del Rector i les hortes que hi havia en les feixes de sota mateix de la font. Els recuperats safareigs porten la data de 1860. Explica, també, el rètol informatiu: “A l’estiu i en èpoques de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris en racionaven l’ús i només oferien aigua per beure. Quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector i es repartien la tasca de transportar la roba bruta, el cubell, el sabó i la monyeca de cendra. Posaven la roba en uns cubells de zenc amb aigua i cendra i la deixaven estovar. La cendra emblanquia la roba i la desinfectava. Després la rentaven amb pastilles de sabó fetes a casa, amb sosa i greixos animals. Un cop neta, l’estenien sobre les mates. Aquesta activitat s’aprofitava també per a controlar els conreus propers als safareigs i per dur-hi els ramats a pasturar.”
3.- A la Font del Rector, a tocar del camí, hi ha dos abeuradors: un en forma de prisma rectangular i l’altre cilíndric. Aquest darrer –segons el volum XIX de Catalunya Romànica, pàg. 267- és una pica baptismal, procedent de la propera església de Sant Pere de Castellvell. La part superior d’aquest vas –d’uns 1,2 m de diàmetre exterior- està trencada i només en resten uns 15 cm d’alt. Presenta, com a decoració exterior, uns cercles fets per incisió i amb punxó. Som un país ben curiós. Reaprofitem, com abeurador per al bestiar, una resta arqueològica de fa quasi mil anys !!!. Els americans la tindrien, segur, en el lloc preferent d’un museu: “Pica baptismal romànica del segle XII. Origen Catalunya (Spain)”. Aquí, completament ignorada (potser ha estat millor així... no ho feu córrer), li hem donat un ús més pràctic. Penseu, però, la quantitat de nous cristians –entre els quals algun musulmà convers (potser per força)- que s’hi degueren batejar... !!!. “Cosas veredes, amigo Sancho, que farán fablar las piedras...” o, potser, millor que les pedres no parlin... les dirien molt grosses.
 |
| En primer terme la pica baptismal romànica reaprofitada |
4.- Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.- "Memòria de la intervenció arqueològica a la Cova de Can Muntaner i al Barret del Rector" amb informació d’altres indrets d’Olivella:
LA CONTRA
La teoria de
conjunts.
La sortida xino xano d’aquest dijous va posar de manifest quelcom que
durant la passada setmana ja es va intuir en el nostre xat de Whatsapp.
En nostre grup d’antics escoltes acompleix la teoria matemàtica de conjunts.
És a dir, constitueix un model complex que si bé és força transversal en quant
a ideals i voluntat, no ho és pel que fa a extracció sociològica, nivell de
vida, ni satisfacció vivencial.
Així les coses, la voluntat de passar-nos-ho bé intentant deixar (el més
tard possible) aquest mon, millor del que ens el vàrem trobar (tot i fent conya
de les coses que no ens agraden) no va fer ploure a gust de tothom. I això us
ho diu algú que com a meteo-friqui afeccionat en sap una mica.
I és que la complexitat que us mencionava propicia que tinguem la pell molt
fina de forma generalitzada.
Veiem la dinàmica de conjunts d’aquesta darrera xino xano:
1. Del conjunt que ens vàrem aplegar per anar a Olivella hi havia dos subconjunts principals; les dones i els homes. Bé per ser rigorosos potser hi ha un altre subconjunt que no hem detectat, però que evidentment pot existir i que encara complicaria més les coses.
2. Així mateix hi havia tres subconjunts desproporcionats en quant a nombre de integrants; Els creients, els agnòstics i els ateus. L’ordre pel qual els he mencionat no representa la seva importància numèrica.
3. També podríem afegir tres subconjunts en aquest estudi; els catalans de soca-rel, els mestissos i els nouvinguts. Però no soc jo ningú per atorgar carnets de catalanitat.
4. Al mateix temps el total de la colla de la passada setmana disposa de tres subconjunts para-concèntrics; Els “dinaires” que formàven la totalitat, els “caminaires” que són els que van fer l’excursió i els “cimaires” que van fer cim. Aquests grups els he anomenat para-concèntrics perquè cada subconjunt està contingut dins de l’anterior si bé que no necessàriament comparteixen el centre.
Això ho podríem representar d’aquesta forma:
Com podeu veure, aquesta complexa representació
només pot servir per establir el retrat robot del nostre grup. Que és:
Home, agnòstic, mestís i caminaire.
Cosa que d’altra banda ja sabíem, però és clar que
no tothom s’assembla al retrat robot i haurem de tenir compte de no
generalitzar i creure que tots pensem igual.
Per tant, mantinguem la voluntat de poder-nos dir
de tot amb bon humor i hidratem-nos aquesta pell tant fina que tenim per a què
els dards ens rellisquen sense fer mal.
Ah! No patiu, després d’escriure aquesta
contraportada, jo tampoc he entès res. Però la parida pseudomatemàtica m’ha
servit per fer un exercici de pedanteria inqualificable i quedar-me molt
descansat.
Joan Miquel
Heeeee?
ResponEliminaEeeeeeee?
ResponElimina