CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2017

SORTIDA DE PRIMAVERA PER L’ ALT URGELL: PAISATGE, PATRIMONI, TRADICIÓ, GASTRONOMIA i MOLT BON ACOLLIMENT

L’ Alt Urgell era conegut per molts de nosaltres com el lloc de pas, provinents de Ponts i Oliana, per anar a Andorra. Ara hem pogut comprovar, com ja anunciava en el títol de la convocatòria  l’organitzador de la sortida, que -a més de lloc de pas- aquesta comarca ens ofereix el gaudi d’uns paisatges, un patrimoni cultural i arquitectònic, una gastronomia i un acolliment que enganxen... Mai més hi tornarem a passar sense aturar-nos-hi !!!.

   

Cal agrair, doncs, a la Sortida de Primavera el haver-nos donat l’oportunitat de, pernoctant un parell de nits en un dels seus pobles, conèixer i fer un petit tast del que, fins ara, molts de nosaltres ens havíem perdut. Segur que, individual o en grup, hi tornarem !!!

  

L’ Alt Urgell és una comarca situada entre la serralada pirinenca i la del Cadí, la de Verd i la del Port de Comte, totes elles “serres de categoria”. Inclou un conjunt de petites valls i riberes que baixant d’aquestes muntanyes i d’altres que els hi fan de contraforts, aporten les seves aigües al Segre que és, de fet, el nexe d’unió i comunicació de la comarca. Cadascuna d’aquestes valls formen un mosaic de territoris molt diferents, amb accidentats relleus, passos estrets, racons engorjats i vessants abruptes, prats i boscos, petits i escampats nuclis de població que aprofiten –o creen- petits replans cultivables als pendents i les riberes... això i, fins fa pocs anys, la dificultat en les comunicacions, han fet que cada vall hagi tingut vida, característiques i (sanes) rivalitats pròpies -fins tot a l’hora d’anomenar els seus habitants: els d’ Organyà, son “ganxos” i els de la vall de Cabó, “caboets” (1)-. Per tot això, aquesta comarca, és també un bon lloc per a fer –a peu, en bicicleta, en moto o en cotxe- un bon grapat d’excursions. Ressenyem el que hem fet, aprofitant aquest passat cap de setmana, nosaltres .

Vista des del balcó d'una de les habitacions de l'Hotel Dom

Divendres 5.- Alguns de la colla ja han començat la sortida de bon matí, d’altres al migdia –dinant pel camí- i els qui encara cotitzen, a primera hora de la tarda. Tots, però, hem anat fent cap a l’Hotel Dom el lloc on ens sentirem “com a casa” al llarg d’aquests tres dies. L’hotel és a l’entrada d’ Organyà, a uns 10 minuts –a peu- del centre de la vila. Ocupa el que havia sigut una “torre” senyorial els anys 40 del segle passat. Hi podem apreciar una certa  influència, en la construcció, de l’estil noucentista –amb l’ús del maó vist i els arcs arrodonits del porxo i les obertures- i, també, un cert aire racionalista -“l’estil barco”- de les balconades i baranes de les habitacions. Els dormitoris, molt complerts, espaiosos i confortables, ocupen el primer pis mentre que als baixos hi ha –amb d’altres serveis- el menjador del Restaurant “La Vall”. L’entorn, amb un bon espai d’aparcament, és enjardinat, amb un hort i una petita granja i està envoltat d’espectaculars vistes.

Organyà des de la terrassa d'una
de les habitacions de l'Hotel Dom

Un cop registrats i amb les habitacions assignades, després de les salutacions i converses inicials entre els de la colla, ens dirigim a la vila per efectuar-ne la visita que ja hi tenim programada. Davant nostre, a l’esquerra, hi veiem el penyal o muntanya de Santa Fe (1210 m d’alçada), el “morro” més oriental de la Serra de Sant Joan, amb l’ermita d’aquest mateix nom al seu cim.

El penyal de Santa Fe damunt d'Organyà

L'Anna i la colla a l'interior de Santa Maria d'Organyà

A l’oficina de turisme d’ Organyà –situada en una mena de templet circular- , a les sis en punt, ja ens hi espera l’Anna que ens guiarà fent un tom per la vila. Comencem per l’església parroquial de Santa Maria, un antic priorat fundat el 1090, romànica, tot i que força modificada, te tres naus i ha estat restaurada recentment instal·lant-hi una moderna sobrecoberta que permet passejar-se, per on hi havia el teulat, fins la galeria que hi ha per damunt de la façana. Del primitiu edifici romànic només en queden algunes restes com la façana amb un bonic portal, una part de les naus i l’absis. L’any 1904, en un armariet encastat a la paret de la rectoria, s’hi van trobar les Homilies una de les proses més antigues (de finals del segle XII o començaments del XIII) escrites en català –un facsímil de les quals veurem després en l’espai museïtzat de la plaça-. Al costat de l’altar major hi ha una fidel reproducció –l’original està al MNAC- d’un Crist en Majestat, característic del romànic pirinenc.
Voltem l'església per anar a veure, exteriorment, l'absis ornat amb un fris -amb les pedres disposades en forma d'engranatge de dents de serra-, arcuacions i lesenes, per enfilar-nos per una porteta que hi ha al costat fins el modern espai condicionat damunt l'antiga teulada.

L'armariet de la rectoria d'Organyà on es trobaren les Homilies

Façana principal amb la portada, la galeria i el
 campanar de la parroquia de Santa Maria d'Organyà

L’Anna ens porta, desprès, a fer un tom pel nucli antic de la vila: La plaça de l’Església; el carrer Major, amb un dels accessos a Can Oriach –la botiga dels embotits- i al final del qual hi podem veure un dels antics portals del recinte emmurallat –testimoni de les disputes entre els canonges del priorat i els comtes de Foix-; el carrer del Peu o del Raval traçat al llarg de la muralla, on hi podem veure una senyorial casa amb una barbacana per a defensar-ne l’accés; el carrer del Mig i el de Santa Maria. Hi hem vist diversos espais coberts amb voltes o porxades, amb teulats molt sortits –segurament per a protegir-se de la pluja i la neu-, caps de biga amb figures de talla i balconades de fusta, carrerons estrets i boniques cases. Gent asseguda davant les portes i nens –amb la samarreta del Barça- jugant a la plaça... coses que la gent de Barcelona fa molts anys no veiem.... Un poble tranquil -amb hostals, bars, restaurants, botigues i entitats culturals- però, actiu i ben viu.

Acabem la visita turística a l’espai de la plaça on hi ha la reproducció de les Homilies –l’original està a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona-. L’Anna ens complementa l’explicació sobre aquest històric text així com l’origen i l’”arbre genealògic” de les llengües indoeuropees. Ens obsequia –en nom de l’Ajuntament- amb exemplars de l’obra premiada al concurs literari “Premi Pirineu” d’enguany i nombrosos fulletons i mapes turístics de la zona. Ens acomiadem agraint-li la seva acollida, atenció i explicacions.

Per a fer temps fins l’hora de sopar prenen les cerveses i uns bíters, en un dels bars de la carretera: “La Taverna”.

A ¾ de 9 del vespre ens dirigim, disposats a sopar, al restaurant La Vall de l’hotel. 
Una bona varietat de plats –primers, segons i postres, molt ben preparats i presentats-, cafès, infusions i un assortit de licors casolans d'herbes  fan que l’àpat, amb les animades converses, sigui un bon tancament de la jornada i un bon començament gastronòmic de la trobada.

Després de sopar, en Joan Miquel ens convoca a una reunió –a la sala de jocs de l'hotel- per a comentar-nos el programa de demà. Com que caldrà matinar –l’esmorzar és a les 8, per a marxar a ¾ de 9- es fan poques preguntes i cap interpel·lació... i, a quarts de dotze, ens desitgem una bona nit i tothom –cadascú a la seva cambra- a dormir.

Dissabte 6.- Puntuals –ja n’hi ha que s’esperen davant la porta...- entrem al menjador per a esmorzar. Hi tenim la taula parada amb embotits, pernil, formatge, melmelades casolanes, sucs, coca de forn, pa torrat amb o sense tomàquet, fruita, iogurts, mel, cereals,... i el cafè i la llet que ens van servint “al gust de cadascú”: jo el vull llarg, jo curt, jo amb llet descremada, a mi cafè i només un raget de llet, jo al reves llarg de llet, aquest és el descafeïnat ?, te sacarines ?, jo en tassa, a mi amb la llet en una gerreta, me’n podria portar un altre ? i a mi també... santa paciència !!!.

A l’hora acordada ens trobem tots –be la Mª Gloria, no ha passat bona nit i prefereix quedar-se a l’hotel- a la porta de l'hotel, preparats per a repartir-nos en els cotxes “més alts de baixos”, doncs farem un tros de la ruta prevista per pistes de muntanya. Per la nit ha fet un bon xàfec però, ara, el dia llueix radiant amb uns núvols –només- per a fer bonic.

En Jordi, el nostre gran i exclusiu guia

El primer objectiu de l’excursió d’avui és el poble de Coll de Nargó –la gent de la comarca l’anomena, simplement, Nargó- hi hem quedat amb un veí, en Jordi, conegut de l’organitzador de la sortida, que –al llarg de tota la jornada- ens farà de guia. En Joan Miquel el deu haver advertit que som una mica “cabres”, doncs ve armat amb un bon bastó que, de tant en tant, alça instintivament... Més que un guia, en Jordi, és tota una enciclopèdia (sonora) sobre la comarca, coneix tots els indrets, racons i topònims (els d’arrel occitana, àrabs, bascos,...) i cal anar amb molta cura a l’hora de pronunciar-los: “les coses o es diuen be o no es diuen, Andorra, és diu Andorra (ben pronunciat), Sort, Sort (ben pronunciat), Gósol, Gósol (ben pronunciat) i Berga, Berga (ben pronunciat)... els de Can Fanga ho dieu tot malament i és un crim maltractar la llengua..." ens sentencia, amb un somriure murri. Te raó, però cal que no es faci il·lusions, els “xaves” ho continuarem pronunciant malament... Ha estat, malgrat que ens renyi, tot un encert i privilegi el que en Jordi ens hagi pogut acompanyar. Seguiu llegint i veureu el que, gràcies a ell, hem vist i après.

Ens porta, en primer lloc a l’església romànica de Sant Climent –situada, al pla, a tocar de la carretera que va cap Isona- és un dels exemples més bells del romànic llombard del Pirineu. Declarada Monument Nacional l’any 1946, és d’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals, l’absis és ornamentat exteriorment amb bandes i arcuacions. L’església, segurament del segle X, és adossada a una torre campanar preromànica, única en el seu gènere, de planta rectangular i forma atalussada. Al campanar s’hi pot accedir des de l’interior del temple per un portal de ferradura (però en Jordi no ens ho aconsella... potser ens veu massa vells, però no ho diu...). Al darrer pis del cos atalussat hi ha, a cada cara, uns grans finestrals de ferradura que semblen més aviat portals elevats. Al darrer pis del campanar hi ha també, a cada cara, finestres triforades sota arcuacions llombardes. Davant i al sud del temple, hi hagué antigament el cementiri. A la cara sud hi trobem les restes d’una església o nau inacabada del segle XI i d’un pòrtic comú.

Sant Climent de Coll de Nargó

En Jordi ens explica, mostrant-nos el lloc del cementiri on va ser enterrat (el 7 de novembre de 1839), l’arbitrari i sanguinari comte d’Espanya, el absolutista i ultrarreaccionari Charles d’Espagnac; “una molt mala persona, un veritable monstre” diu en Jordi aturant-se i recalcant cada paraula. Assassinat (pels seus mateixos correligionaris, els carlins) i després estimbat, amb una pedra lligada al coll des del pont d’Espia, al Segre aigües amunt de Nargó. El corrent arrossegà el cadàver fins a quedar aturat una mica més avall de Coll de Nargó, per això l’enterràren al cementiri del poble. No acabà, però, aquí -continua explicant en Jordi- el calvari d’aquell “mala bestia”. Uns estudiosos de les ments criminals, profanaren la sepultura per a treure’n el cap que, després de voltar per mig món, anys desprès, es localitzà a les Filipines. Les restes (sense el cap) van ser exhumades, l’any 1859, per la família i enterrades al panteó familiar del poble mallorquí de Sineu. Anys després, el 1885, hi afegirien el cap (2).

A l'esquena d'en Jordi, en aquest racó del vell cementiri,
 enterraren al "mala béstia" del Comte d'Espanya

Continuem la visita, amb en Jordi conduint “el ramat”, pujant –pel vell camí ral- cap a la part alta de la vila, el nucli antic de Nargó, amb carrers estrets, sinuosos i costeruts plens de detalls arquitectònics, com les restes d’antigues portalades del recinte emmurallat, boniques cases, l’església parroquial a la plaça del Raval i la del Roser on hi ha el museu dels Raiers. Aquí ens hi aturem una bona estona doncs, en Jordi, ens vol explicar –exhaustivament- tots, tots i tots, els detalls sobre el que eren, com es feien, on anaven, els rais... i quina era la vida i costums dels intrèpits i agosarats raiers. És un espai museïtzat on, en uns il·lustrats plafons, s’explica i conserven veritables relíquies d’aquell vell i perdut ofici. No en va, Nargó, es la població amb més tradició raiera de tota la vall del Segre que, d’aquesta manera, recupera i conserva la memòria d’uns homes (i dones, que tambè hi feien el seu paper...) plens de coratge i habilitat. Un molt bon i didàctic museu etnogràfic.

Sortim de l’església del Roser -aquesta Verge era la patrona dels raiers- continuant la visita per Coll de Nargó. En Jordi ens porta fins el Mirador de Cap de Roc, en un dels punts més elevats del poble, des d’on tenim un bon panorama sobre la vall i els entorns, una part de la població i el gran i bonic meandre que forma el Segre als seus peus. Desfem camí, fins a l’església de Sant Climent –on, a l'arribar, hi hem aparcat els cotxes- passant per la plaça de Cap de Roc i la reconeguda pastisseria i forn Reig –“aquí hi fan unes coques i pastissos excel·lents...” ens diu en Jordi-.

Vista parcial de Coll de Nargó
des del Mirador de Cap de Roc

El meandre del Segre i el Tossal de Balinyó (1206 m)
 des del Mirador de Cap de Roc de Coll de Nargó

Detall d'un dels roures monumentals
del Vilars (Vall de Valldarques)

Pugem al cotxes i per la carretera d’Isona, ens anem enfilant –tot serpentejant per nombrosos i tancats revolts- pel vessant sud de la Muntanya del Bosc de Sallent tot vorejant el Serrat de les Savines, fins que arribem al trencant on una pista, senyalitzada, baixa fins a Valldarques. La solitària fondalada de Valldarques –disposada de ponent a llevant- envoltada pels cingles de la serra d’Arques (d'aquí li ve el nom de la vall: vall d'Arques), recull les aigües del nord de la Serra d’Aubenç i desemboca, més tard, al riu Sallent i aquest, al Segre. Singularitats remarcables de la vall son el boter de Santa Maria i el boter de les Camisoles (espectaculars salts d’aigua d’uns 40 i uns 60 metres de caiguda respectivament). La vall de Valldarques te una important influència eurosiberiana i, fins i tot, subalpina. A les obagues destaquen les rouredes -com la dels Vilars, amb un bon nombre de roures monumentals alguns d’ells catalogats i protegits-, les pinedes boreals de pi roig i, en punts molt localitzats, fagedes amb sotabosc de boix i una població dispersa d’avets. També hi ha un petit nucli de població -d’unes 17 persones- força disseminat, el centre del qual és situat prop de l’església de Sant Romà. Quan hi arribem, en Jordi localitza una veïna que, amablement, ens obre la porta del temple i ens acompanya en la visita. És un edifici romànic, del segle XII. El més remarcable és el campanar de torre, adossat a la paret de tramuntana de l'església. D’un gran efecte plàstic, te els tres pisos alts decorats amb diferents tipus d’arcuacions sota les quals hi ha finestres biforades als dos inferiors i dos de rodones –“els ulls del campanar”, segons en Jordi- al superior. El temple és d’una nau i absis semicircular –l’interior del qual l’ocupa, fruit d’alguna reforma, la sagristia-. De l’absis, vist des de l’exterior, cal destacar-ne la disposició de les pedres del fris de sota el teulat formant un engranatge de prismes. Des dels voltants de l’església, un bon mirador, es te una bona perspectiva sobre la vall i el nucli de població que hi ha a tocar. Ens crida l’atenció les cobertes o “teulades” de les cases fetes, gairebé totes, amb lloses de pedra, "aquí si que les pedregades hi faran poc mal..." diu algú.

Sant Romà de Valldarques

Detall d'un teulat, de lloses de pedra,
 a Sant Romà de Valldarques

Detall des de l'interior de Sant Romà de Valldarques

Agraint a la veïna el temps que ens ha dedicat i l’amabilitat en acompanyar-nos, tornem a pujar als cotxes per a continuar l’excursió.

Retornem de nou a la carretera que va a Isona per a desviar-nos poc després, passat el Coll de la Mola, cap al poble de Gavarra. La carretera local que hi mena, puja pel vessant sud del Tossal de Torrades (1426 m d’alt) i del serrat de Porredon. Quan arribem a una llarga recta, molt propera a la carena d’aquest serrat, en Jordi fa aturar la “caravana” de vehicles per a mostrar-nos l’espectacular panorama que des d’aquest lloc –propers als 1300 m d’alçada- es domina. Divisem, a vol d'ocell, bona part de l’Alt Urgell i les serralades dels voltants: als nostres peus, les planes i turons de les valls; desprès, les muntanyes i serres més properes, la Muntanya del Bosc de Sallent, el Coscollet, la Torre del Duc, la Serra d’Aubenç, la Muntanya de Turp, el Cogulló, el Tossal de Balinyó, la Muntanya de Nargó, el Montsec de Tost i darrera, retallant l’horitzó –amb els cims encara nevats-, la Serra del Port de Comte, la de Verd i el Cadí. El dia, clar i net, fa que la visió sigui, gairebé, privilegiada. Quedem bocabadats. Les màquines de fotografiar i de filmar treuen fum... la visió que, des d’aquest mirador, tenim sobre aquest racó de la nostra terra ens asserena, reconforta i alhora ens omple d’orgull i d’estimació pàtria. Quin país més maco i divers tenim !!!

Portal de la muralla i porta de l'església de Gavarra

Reprenem la ruta fins que, al poc, arribem al poble de Gavarra. Antic municipi independent que va ser annexat el 1969 al de Coll de Nargó. El poble es troba en un turó a 1.123 metres d'altitud en un contrafort de la Serra d'Aubenç. Te una població (l'any 2016) de 17 habitants (el 1991 n’havia tingut 40). Deixem els cotxes aparcats en una plaça que hi ha, només arribar, sota l’església. En Jordi, acompanyat d’un parell de veïns, ens guia cap a l’església de Sant Serni –“Serni i Sadurní és el mateix nom, aquí als Sadurní els diem Serni”, ens diu-. Situada en un nivell inferior (el nucli antic s’enfila turó amunt), la parròquia ocupa un edifici d’estil romànic, molt modificat amb el pas dels anys. El primer que ens crida l’atenció és el campanar circular (3), amb dues finestres geminades, el darrer pis desaparegué –sembla que el 1922- i al seu lloc hi construïren un campanar d’espadanya. L’absis va ser enderrocat antigament, al segles XVII o XVIII, quan s’engrandí el temple per aquell costat. Dins l’església es conserven -entre d'altres imatges- tres talles de fusta policromada d’època barroca (4): una de la Mare de Déu del Roser, una de Sant Francesc amb el nen Jesús i una altra dedicada a la Mare de Déu. Mentre que les dues primeres conserven la policromia original, la darrera ha estat repintada.

L'original campanar cilindric de Sant Serni de Gavarra, un
dels pocs que, d'aquest estil i període, tenim a Catalunya.

Interior de Sant Serni de Gavarra

Imatge barroca de la Mare de Déu del Roser
 una de les que es salvà de la crema l'any 1936

Escoltant en Jordi dalt del poble de Gavarra

Florit i primaveral detall d'un carrer de Gavarra

En Jordi ens fa entrar pel portal ogival de la muralla que tancava el poble convertint-lo en una vila closa. Anem passant pel costat d’algunes cases mig enderrocades i d’altres molt ben rehabilitades, els carrers -ara a la primavera- son plens de flors i les cases de pedra –tirant a rogenca- amb quasi tots els teulats coberts amb lloses de pedra. Ens crida també l'atenció el fet de que moltes de les xemeneies que en sobresurten son, com el campanar de l'església, cilindriques. A la part més alta, sobre la penya, hi ha un casal d’aspecte medieval construït amb petits carreus disposats en filades regulars: hom diu que son les restes del castell de Gavarra, documentat al segle XI. No hi pugem però no podem estar-nos de contemplar, de nou, el panorama: des de les serres de llevant –que abans hem esmentat- fins, al fons, les planures de Lleida; als nostres peus, cap al sud, s’estén la Baronia de Rialb –hi veiem les aigües del pantà- i, ja més avall, les amples terres del Solsonès, la Segarra, la Noguera, l’ Urgell, les Garrigues i el Segrià.

Algunes  de les cases i carrers de Gavarra,
 observeu la xemeneia també cilíndrica

S’acosta l’hora de dinar i hem de continuar l’excursió. Retornem fins a la carretera que va fins Isona per aturar-nos, al cap de poc, al Coll de Boixos (1380 m d’alt) lloc de pas entre les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Jussà. Ens hi hem parat un moment per a veure’n el panorama, especialment vers els contraforts meridionals del Boumort i la impressionant cinglera de la Serra de Sant Joan, damunt de Montanissell, cap on ens dirigirem tot seguit. Continuem carretera avall, ja en terres pallareses, fins que la deixem al cap de ben poc per a retornar, per una pista, a l’Alt Urgell i, vorejant el Tossal del Turnó (1456 m d’alt) per unes solitaries valls, anar baixant cap a Montanissell.

Montanissell és un petit nucli, situat a 1134 m d’alçada, als peus de la Serra de Sant Joan (l’any 2005 tenia 28 habitants). És una població molt antiga, citada com a vila de Montangocello en un document de l’any 988. Al segle XII era una possessió dels senyors de Caboet. Dominant la petita població hi ha l’església parroquial de Sant Joan, també romànica del segle XII, amb el cementiri rural al costat. Al voltant i sota de l’església hi ha importants restes de l’antic poblat medieval. Anem al restaurant Cal Borda, on ja hi tenim la taula parada, per dinar. Només podem qualificar el lloc de sorprenent. Hem arribar amb gana, amb molta gana i n’hem sortit ben tips i satisfets. No hi espereu plats de disseny, ni sofisticats; però si el tracte i el tipus de menjar d’un dia de Festa Major a pagès: plates d’amanida on no hi faltava rés; embotits i formatges casolans, bons i de tot tipus; arròs de muntanya; porc senglar -excel·lent-; pollastre i peus de porc molt ben guisats; pa torrat amb tomàquet,... uns porrons de vi –blanc i negre- fresquet que ens han anat omplint a mesura que nosaltres els anavem buidant; postres i, amb els cafès, un postre de músic amb uns porronets de mistela... per ajudar a baixar-ho tot.

Un molt bon lloc i un molt bon dinar, felicitats i molt agraïts a la Sra. Carme -la cuinera- i a la resta de la família que ens ha atès i servit tant bé. Un lloc, molt recomanable, per tornar-hi !!.

Camí d’ Organyà ens aturem a la Font Bordonera, que marca l’inici del riu Fontanet que més avall desaigüa al Segre. És una cabalosa surgència que, canalitzada, abasteix Organyà i rega els seus conreus. Les pluges del novembre de 1982 varen provocar l’esbotzament de l’aqüífer, fet que va permetre l’exploració espeleològica de la cova que en resultà. Per galeries inundades s’ha arribat fins a 300 m de l’entrada i una profunditat màxima de -81 m. L’entorn de la font, ple de vegetació i molt feréstec, està condicionat com a zona d’esbarjo i convida al repòs. Cada any, el dilluns de Pasqua Florida, s’hi fa un popular i molt concorregut aplec.

Per la carretera nacional retornem a Coll de Nargó per fer la darrera visita d’ avui: el Museu de la Dinosfera. Desprès de veure un audiovisual introductori, en Jordi, ens va explicant –ja a l’espai museïtzat- amb tota classe de detalls, l’exposició que amb un seguit de didàctics diorames ens mostra com era el món a finals de l’era secundaria i quines van ser les causes de la total extinció dels dinosaures que va donar pas al predomini dels mamífers. El museu mostra, també, bona part de la riquesa paleontològica del municipi, amb un gran nombre de restes fòssils i, especialment, un dels principals actius patrimonials de la zona, els nius i ous de dinosaure considerats els més importants d’Europa.

Al sortir del museu ens acomiadem d’en Jordi, el nostre excel·lent company i guia, agraint-li el temps que ens ha dedicat i, molt especialment, el fer-nos sentir –amb tot el que hem vist i après- una mica fills d’aqueta extraordinària, bonica i interessant comarca. Moltes gràcies, Jordi, per l’entusiasme, la passió i l’estimació que tens –i transmets- vers la teva terra !!!. 

Poc després de les 8 del vespre, retornem a l’hotel Dom. Ens estem una estona asseguts al porxo o passejant, acompanyats d’un del propietaris –hostaler, granjer, ferrer, caçador, boletaire... i segurament apassionat de moltes altres coses més- per la petita granja, aprenent coses i detalls sobre els pollastres, les oques, els ànecs, les cabres, els senglars, les guineus,... fins que se’ns fa l’hora d’anar a sopar.

Cal reflectir a la crònica que el sopar d’avui, per a la majoría, ha estat mesurat. Tot i que se’ns ha ofert un menú ple de plasts “consistents” han estat molts els qui hem optat per les sopes –de caldo o de peix-, les amanides, verdures, “carpatxos” de carbassó o truites a la francesa (“truitades” diu, en Jordi, que hem de dir doncs les “truites” son les que corren i es pesquen al riu...) i, de postres, alguna peça de fruita i els iogurts és el que més ha triomfat.

Carpatxo de carbassó amb olivada,
formatge parmessà i nous

Després de sopar, en Joan Miquel ens convoca per comentar el programa i planning de demà. La Mª Gloria ha continuat trobant-se malament, fet pel qual s’ha acudit a l’hospital de La Seu on, desprès de diferents proves, sembla que han arribat a un diagnòstic: rés greu però que, molt possiblement, aconsella que demà al mati retornin cap a Barcelona. En Joan Miquel, però, ens ho deixa tot preparat, lligat i a punt. Llàstima que no ens hi podran acompanyar !!.

Diumenge 7.- Avui també esmorzem d’hora, a les 8, i a les 9 comencem l’excursió. Després d’esmorzar, passem comptes amb l’Eva la propietària de l’hotel i ens hi acomiadem agraint-li la seva atenció –la d’ella, el seu company i de tot l’equip- i l' acolliment que ens han ofert durant aquest llarg cap de setmana. Passarem, però, a darrera hora del matí, camí de Coll de Nargó, per a recollir les bosses i maletes.

  

A les 2/4 de 10 del matí, arribem a l’església de Sant Serni de Cabó on ja ens hi espera, la Mercè, una veïna amb qui en Joan Miquel va contactar per a fer-ne la visita. Després de les salutacions, ens obre la porta del temple i hi entrem. És un edifici, restaurat fa poc, força complex. Actualment es tracta d’un temple d’una sola nau –orientada de N a S- coberta amb volta de canó i amb una capçalera amb dos absis –un al nord i l’altre a l’oest-, en el punt del creuer hi ha una cúpula –un cimbori que es manifesta exteriorment de forma quadrada-. A la paret de llevant del cimbori hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls. A rel de les darreres intervencions s’ha trobat al costat est, on hi ha la nau, el basament d’un tercer absis (les restes del qual es poden veure sota d’un paviment de vidre) i al sud es perfila l’arrencament de les parets del que degué o tenia de ser una nau. Això confirma la idea de que el projecte inicial era el d’una església, iniciada probablement a finals del segle XI, d’una sola nau –orientada de llevant a ponent- amb una capçalera trevolada en la qual l’absis central i principal era el de ponent (aquesta singular orientació contradiu l’orientació a llevant de la pràctica totalitat dels edificis de la seva època). Per motius desconeguts aquest edifici no s’arribà a completar o bé patí un ensorrament de la nau i, en el lloc de l’absis sud, es construí la nau, quedant la peculiar estructura que avui veiem. La porta, en arc de mig punt, s’obre a la façana sud i damunt d’aquesta hi ha un petit ull de bou. A l’interior de l’església on, inicialment, tenia que ser l’absis principal, es conserva un ara d’altar simple amb un relleu geomètric en algunes de les seves cares. Dins del temple, avui transformat en un petit museu, a més d’aquests elements arqueològics i arquitectònics si conserva una reproducció del testament del senyor de Caboet (Greuges de Guitard Isarn), el text complex més antic escrit en català (6).

Sant Serni de Cabó, detall del lloc on es projectà construir la nau

Interior de Sant Serni de Cabó des de la nau actual del temple.
Observeu la cúpula del cimbori

La part "enfilada" del poble de Cabó
des de l'església de Sant Serni

Des de dalt la petita elevació on hi ha l’església de Sant Serni de Cabó, que li dona una posició eminent davant el seu entorn, veiem el poble de Cabó situat, a 768 m d’alçada sota la Serra d’Ares, a banda i banda del riu Cabó. L’any 2014 tenia 98 habitants. Les cases que hi ha a l’esquerra del riu son esglaonades pels vessants i les de la dreta, a la plana on hi ha la nova parròquia –construïda l’any 1950-, voltades de conreus. El riu es passa per un pont de pedra, d’un sol  ull, construït l’any 1912.

Ens acomiadem de la senyora Mercè que tant amablement ens ha ensenyat l’església de Sant Serni i, amb els cotxes, ens dirigim cap a la capital de la comarca, la Seu d’Urgell.

Detall del claustre de la seu

Amb l’Enric com a guia –en Pep ha estat destituït per portar-nos, amb els cotxes, a la porta del cementiri...- entrem al nucli de la vila i aparquem (avui, que és diumenge, no es paga a les zones blaves...) al Passeig Joan Brudieu que fa les funcions de Rambla de la ciutat. Tot seguit, per uns carrerons i el carrer dels Jueus, ens dirigim al nucli antic. Pel carrer de Santa Maria anem a petar, de ple, davant la façana principal de la catedral. L’edifici romànic italianitzat més significatiu de Catalunya, iniciat pel bisbe Ermengol, l’any 1010, i acabat l’any 1175. L’any 1931 va ser declarat Monument Històric Artístic. Dues torres de planta rectangular flanquegen la façana principal, centrada per un esvelt campanaret llombard. Entrem per la porta que dona al claustre –del segle XIII-, adossat a la part de migdia del temple i restaurat el segle XVI (tres galeries son romàniques i la quarta va ser refeta l’any 1603), amb uns excel·lents capitells esculpits amb motius vegetals, figuratius i ornamentals de clara influència rossellonesa.  Adossada al claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel, antigament dedicada a Sant Pere, -del segle XI- d’una sola nau amb tres absis i que es caracteritza per la simplicitat de les seves línies arquitectòniques. El temple de la seu és de planta basilical, amb tres naus, un transsepte molt llarg –acabat en dues torres- en el qual s’obren cinc absis, un campanar de dos pisos i un gran nombre de detalls ornamentals. L’església està presidida per la imatge d’una Mare de Déu del segle XIII, coneguda popularment com la Mare de Déu d’Andorra perquè, segons la tradició, hi havia estat amagada durant l’ invasió sarraïna. Hi estan fent missa, ens hi passegem discretament i en silenci. Annex a la catedral, a la Capella de la Pietat, hi ha el Museu Diocesà d’Urgell on –degut al inexplicable i incomprensible mal tracte de la persona que, en aquest moment, en controlava l’accés- decidim no entrar-hi.

Un altre detall del claustre de la seu

Interior de l'esglesia de Sant Miquel

Artística foto de grup

Detall d'una casa i les porxades de la plaça dels Oms

Donem un tom per la plaça dels Oms, d’aire italià, on hi ha l’Ajuntament, l’església de Sant Domènec i el Parador de turisme; el molt comercial –tot i que, avui diumenge, gairebé tot és tancat- carrer Major, de regust classicista -realitzat el segle XV- porticat per un costat i amb forces cases notables; la plaça Patalín punt neuràlgic amb els altres carrers del centre, els dimarts i els dissabtes, del mercat setmanal; el carrer dels Canonges, pràcticament porticat –amb arcs de mig punt i apuntats- tot ell, en les dues bandes. En moltes cases de la vila vella hi ha caràtules, escuts i caps de biga –de fusta o pedra- tallats i ornamentats, així com petites capelletes obertes en fornícules a les façanes de moltes cases.

Desfem camí, passant per davant del modern hospital situat, on hi havia l’antic convent de Sant Agustí –l’església és avui la Biblioteca de Sant Agustí-, al final del passeig i, rambla amunt, retornem fins els cotxes.

Desfem camí fins a Organyà, on avui diumenge hi fan el mercat setmanal. Comprem, després de fer una mica de cua, els embotits, botifarres i formatges a Can Oriach i, un cop recollits els equipatges a l’hotel, ens dirigím a comprar els pans de pagès, els pans trenats de formatge i les coques que ahir ja varem encarregar al Forn Tahussà –forners des del 1855- de Coll de Nargó. 

A les 14 h, prenem les cerveses i ens entaulem per a dinar al restaurant que, aquest mateix establiment, te al costat. És el darrer àpat que, plegats, fem a la sortida i l’organitzador, també en aquesta ocasió, s’hi ha lluït. Comencem amb un “pica-pica” format per: unes grans llosses d’embotits amb pa i tomàquet, graellades de verdures, croquetes, bunyols de bacallà, calamars a la romana i cargols a la llauna; de segons podíem escollir entre: rostit de vedella amb bolets, bacallà amb escalivada i mongetes i graellada de carn amb patates al caliu. El vi, per tal de que en Josep Mª es sentis una mica entre nosaltres, és de la Cooperativa Sant Josep de Bot. Als postres ens han ofert una copa de cava que hem aprofitat per a brindar per la salut de tota la colla i, especialment, per una ràpida recuperació de la Mª Gloria. Tot i que malauradament no hi son, agraïm a la Mª Gloria i en Joan Miquel l'excel·lent organització d'aquesta sortida que sempre recordarem amb il·lusió.

Després de prendre els cafès, anem pujant als cotxes per, amb precaució, retornar als respectius domicilis.

Coincidim que ha estat aquesta una sortida que, a molts, ens ha sorprès pels seus paisatges i la gran quantitat d’indrets i aspectes d’interès –entre ells, els productes artesanals (embotits, melmelades, formatges, mel,...) i l’excel·lent gastronomia-, així com la bona acollida, amabilitat i atencions de la seva gent. La comarca és molt gran i encara ens queden molts llocs per conèixer. Ben segur que hi tornarem !!!. 

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Montserrat B., Enric, Mª Rosa, Jaume, Maribel, Carles i Pep.           

Video.- Jaume  https://youtu.be/4Turu4Oh_Po  

P.S.- Un cop escrita i publicada la crònica, hem rebut un comentari del nostre guia i gran coneixedor de la comarca, Jordi Capdevila. Ens fa veure un parell d'errors importants: on, a la crònica, diu Can Oriach, la botiga d'embotits d'Organyà, en realitat és Can Obach i, al peu de foto d'una de les imatges des del Mirador de Cap de Roc de Coll de Nargó, on diu que el gran penyal que s'hi veu és el Tossal de Balinyó en realitat, el gran bloc de roca que hi ha, és la Roca de Neireda. Recomanen la lectura del comentari d'en Jordi on hi aporta, també, alguna dada i precisió més sobre la comarca. 
Gràcies, un cop més, Jordi. Una forta abraçada.

                                                       

NOTES.-

1.- “Els ganxos”.- El dia 3 de novembre de l’any de 1035, el bisbe Ermengol d’Urgell va caure al riu Segre mentre inspeccionava les obres de Pont de Bar, i es va obrir el cap en picar contra les roques. El sant cadàver episcopal va anar riu avall, sense que ningú fos capaç de rescatar-lo i només es va aturar, un moment, davant de la Seu d’Urgell perquè els angelets fessin sonar les campanes de la nova catedral. Va continuar el seu periple cap al sud, travessant els quatre llarguíssims quilòmetres del terrible congost de Tresponts, i en arribar a una tolla que el Segre fa ja en vistes d’ Organyà, fou rescatat pels habitants del poble armats amb unes quantes ganxes de raier. Des d’aquell dia i fins avui, els habitants d’ Organyà són coneguts universalment com a ‘ganxos’. Una altra versió, sens dubte interessada, assenyala que el bisbe se’ls va escapar i que no fou tret de l’aigua fins arribar a Peramola. Incomprensiblement, a l’escut del municipi no hi apareixen els estris amb què van pescar un bisbe, ans hi figura un orgue, en una aplicació especialment absurda del que es coneix com a ‘escut parlat’.

“Caboets”.- És el nom que prenen els habitants de la vall de Cabó. La vall fou seu de la Casa de Caboet, que tenien el control sobre les valls de Cabó i la vall de Sant Joan (actualment al terme de les Valls de Valira, fronterer amb Andorra). La Casa de Caboet foren súbdits fidels dels bisbes d'Urgell i a mitjans del segle XI ja tenen infeudades les Valls d'Andorra. El llinatge dels Caboet ja és documentat a mitjan segle X.

2.- Si voleu conèixer, amb més detall, la vida i mort d’aquest monstre cliqueu: http://www.premsaforana.cat/actual/16_reportatge.pdf

3.- Dins el que podríem anomenar elements singulars del romànic català hi trobem els campanars de torre “rodons”, cilíndrics o de planta circular. La política i vida medieval de la Catalunya Vella, la més propera al Pirineu i més difícil de conquerir pels àrabs, -especialment del segle XI i començament del XII- molt orientada vers Itàlia, va rebre moltes influències llombardes que es reflectiren, clar, en la nostra arquitectura romànica. En un treball, sobre aquest tipus de campanars, que vaig fer per a la revista “MAI ENRERA” del Club Excursionista de Gràcia (núm. 453, primer semestre de 2010, pàg. 24 a 27), si no me’n vaig deixar cap, en terres catalanes en vaig localitzat 6: A l’Alt Urgell, 3: Sant Serni de Tavèrnoles, Sant Martí d’Ars i Sant Serni de Gavarra. A Andorra, 2: Santa Coloma i Sant Vicenç d’Enclar i, finalment, 1 –més apartat dels Pirineus- a l’Anoia: Santa Maria del Bruc.        

4.- Segons ens expliquen els veïns que ens han acompanyat en la visita a l’església, els “sants” es salvaren de ser cremats pels brètols que, els primers mesos de la passada guerra civil es dedicaven a perseguir capellans i cremar tot allò que hi havia dins els temples, gràcies a l’enginy i valor d’alguns veïns de Gavarra que, per a que els “incontrolats” no es tinguessin d’entretenir en la seva “feina” d’anar cremant el que hi havia dins, els convenceren de que ja se’n cuidarien ells mateixos de fer-ho... Començaren a amuntonar alguns bancs i feixos de llenya a la plaça, mentre els “socarrima-esglésies” marxaven i, tot seguit, amagaren les imatges en lloc segur. Encengueren la foguera, procurant que aquesta fes força fum... per tal de que els incendiaris que s’havien aturat, a les envistes del poble, uns quilometres més enllà quedessin tranquils i satisfets. Gràcies a això, encara avui, en podem veure l’ antic retaule i les velles imatges. 

  

5.- Copio algun fragment d’un article que sobre les capçaleres trevolades de les esglésies preromàniques i romàniques catalanes vaig fer per al Butlletí del Club Excursionista de Gràcia (Butlletí nº 127, 2ª època, maig-juny 2013, pàg. 66 a 69): "(...) En arquitectura s’anomena tricònquida, tricòncava, trilobada o trilobulada aquella capçalera, normalment d’un temple, formada per tres absis semicirculars que, vistos en planta, adopten la forma de trèvol. Per això aquest tipus d’absis o capçaleres s’anomenen, també, trevolades (...) Són molts els estudiosos que veuen en aquest tipus de capçaleres un evident significat simbòlic: la Santíssima Trinitat, tres éssers diferents però formant un únic i sol déu (...) Les primeres esglésies d’una sola nau amb capçalera trevolada de les quals tenim notícia a casa nostra, corresponen a edificis preromànics dels segles IX i X (...) Un cop expulsats els musulmans, hi hagué una veritable febre constructora –o reconstructora- des dels Pirineus fins al Llobregat. Al llarg dels segles XI i XII, es produeix una certa revolució en els vells conceptes arquitectònics amb un nou estil, el llombard, que te l’origen al nord d’Itàlia. És en aquest període que, dins les diferents tipologies de les esglésies romàniques catalanes, trobem la majoria de les de capçalera trevolada (...)" N’he localitzat 46, algunes malauradament avui mutilades. D’aquestes  a l’ Alt Urgell en tenim 5 : Santa Llúcia de Tragó, Sant Maximí de Sallent d’ Organyà, Santa Maria de Remolins, Sant Serni de Tavèrnoles i Sant Serni de Cabó.

6.- Els Greuges de Guitard Isarn són també coneguts amb el nom de Greuges de Caboet, ja que Guitard Isard era senyor de Caboet. Els Greuges de Guitard Isarn és un text escrit en català -si bé les frases d'introducció dels diversos temes que tracta són en llatí-, de caràcter feudal, que prové de l'àrea antiga del bisbat d’Urgell, indret on més aviat es va aplicar el català en l'escriptura. L'original (que es conserva a la Biblioteca de Catalunya) fou escrit entre 1085 i 1095, va ser descobert per en J. Miret i Sans a la rectoria de Santa Maria d’ Organyà. Per les dates, aquest seria el text complex més antic escrit en català, anterior a les Homilies d’ Organyà que es considera el text literari més antic. Cal dir, a l'hora de parlar de la formació i de l'aparició de les primeres mostres materials -com les Homilies d’ Organyà o aquests Greuges de Guitard Isarn– escrites en llengua catalana, que totes les llengües romàniques van néixer, entre els segles VII i VIII, de l'evolució del llatí vulgar. Aquestes però no s'aplicaren, al començament, en la documentació perquè el llatí, après a les escoles, continuava essent l'única llengua escrita, tot i que en els documents llatins escrits a partir d'aquesta època podem trobar ja traces de les noves llengües parlades.