CRÒNICA DE LA 83ena SORTIDA XINO-XANO

DES DEL CIM DEL TIBIDABO A SANT CUGAT DEL VALLÈS PER LA VALL DE GAUSAC

Assolim el cim del Tibidabo (amb comoditat i gastant poc).- Ens ho va ensenyar el company Joan Miquel en una anterior xino-xano. Es pot pujar fins dalt del Tibidabo sense cap esforç i gastant molts pocs diners.

Car agafar els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya fins a la parada “Peu del funicular”, després el Funicular de Vallvidrera fins l’estació superior i, un cop allà, el bus de barri 111 fins a la plaça que hi ha a l’entrada del parc d’atraccions, als peus i davant mateix del temple del Tibidabo. Només marcant un únic viatge de la targeta T-10 o T-4. Els companys que venen de Premià, ens diuen, que a ells els ha sortit encara millor; han fet el viatge en autobús, des del seu poble fins a Barcelona + el tren + el funicular + el bus de barri fins dalt del Tibidabo, amb un únic “clic” de la targeta. Comencem molt be.

Poc abans de les 9 del matí ja estem -com si fóssim turistes- contemplant el panorama que, des de la balconada del Tibidabo, es te sobre Barcelona. Una barreja de boirina i pol·lució cobreix, a aquesta hora, bona part de la ciutat però tot assenyala que, avui, tindrem un bon dia. Advertits pel pronòstic que ens ha fet en Joan Miquel, anem abrigats i certament, en aquets moments del matí, tot el que ens hem posat al damunt ens fa el seu servei... A mesura que el dia avanci i el sol vagi escalfant, però, ens anirem “despullant”.

Comencem la caminada.- Agafem la carretera que, des del parc d’atraccions, baixa cap a Vallvidrera. Just abans d’arribar a l’ aparcament de vehicles agafem un trencant, a la dreta, el “Camí de Can Totxo”. Som a l’anomenada Colònia del Tibidabo (1) una petita urbanització, promoguda pel gran impulsor immobiliari de la muntanya del Tibidabo, el Dr. Salvador Andreu.

Deixem a la nostra dreta, gairebé al final del carrer, una gran casa que es va construir no en estil modernista, com les que hem anat veient fins ara, sinó imitant les típiques masies del segle XVII i que, de fet, s’anomena la Masia Catalana (2).

La "Masia Catalana" de la Colònia del Tibidabo

Seguim, ara ja per una pista, per l’anomenat “Camí de Sant Cugat”. Passem pel costat de Can Tano una masia de principi del segle XX, ja en mig del despoblat i envoltada de bosc.

Al poc arribem al coll de la Vinassa, deixem la pista i agafem un camí que baixa per la dreta assenyalat amb un indicador que diu “la Mola, Vista Rica i Can Borni”. Teníem intenció d’esmorzar en aquest punt però preferim fer-ho, una mica més endavant, en un altre lloc on ens toqui el sol.

Passem, seguint el PR-35, per sobre la font de la Salamandra -que veiem, en una zona neta de sotabosc, unes feixes més avall sota un gros plàtan- fins que arribem a la carretera (BV-1418) d’accés al Tibidabo. Som al vessant de llevant de la serra –el que mira al mar- i per tant, a aquesta hora i avui, assolellat. Seguim la carretera cap a la dreta, uns 100 m, fins al trencant que porta cap els vivers de Can Borni on hi ha un petit mirador amb bancs. Un bon lloc per a esmorzar-hi.

Ja som a la carretera i hi toca el sol... a esmorzar !!!

L’esmorzar.- Muntem la parada damunt d'un dels bancs. La majoria  traguejant (i alguns bevent només aigua) i picant olives, fem baixar els entrepans. Després vindrà l’assortit de xocolates –amb 70 % de cacau, amb ametlles, amb avellanes, amb taronja,...-, els carnosos i dolços dàtils i rematarem l’àpat matiner amb el cafè -ben calentó- i les gotes.

Continuem l’excursió.-  Quan falten uns minuts per les 10 del matí, reprenem la caminada. Seguim carretera avall, en direcció al punt on aquesta conflueix amb la que va de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (BP-1417 o de la Rabassada). L’agafem, en direcció a Barcelona, fins que uns 500 m més avall arribem al coll de l’Erola o s’Erola (3) on, entre d’altres edificis, hi ha l’antiga residència Vista Rica -crec que per a malats de tuberculosi- avui, però, abandonada i amb les portes i finestres tapiades amb maons.

En un replà, darrera Vista Rica, que hom utilitza sovint com aparcament, arrenca -a l’esquerra- una pista que va davallant cap a la fondalada que forma el torrent de la Salamandra. El camí, ombrejat, va baixant entre roures, marfulls, avellaners i talussos molsosos. Tenim una bona visió sobre la plana vallesana, amb Cerdanyola i Sant Cugat, i les muntanyes que l’envolten: Montserrat, Sant Llorenç de Munt amb la Mola, la Serra de Granera, els Cingles de Bertí i al fons, nevat, el Montseny.

Al lluny veiem, dalt del Turó del Puig, la Torre Miralluny o Torre dels Caçadors nom amb el qual es coneix la torre mirador que es va fer construir la família Vilaró de Torres, amb fabriques de teixits a Sabadell, com a pavelló de caça. És una obra amb forces característiques modernistes, de l'any 1852, i de l'arquitecte Joaquim Bassegoda. 

Poc més avall deixem la pista per on anem i agafem, girant a l’esquerra, el PR C-38. Anem baixant per un camí obac amb el terra encara humit per les nevades i pluges d’aquests passats dies. Enfilat, en un racó de la vall i a l’altra costat del torrent, hi veiem el gran i quadrat casal de Can Puig al voltant del qual, als anys 50 del passat segle, s’hi va intentar durant uns anys una experiència “benefico-formativa” per a joves orfes o sense recursos. Aquesta iniciativa, importada dels EEUU,  s’anomenà “La Ciudad de los Muchachos” de la qual avui només en queden el gran casal i unes malmeses runes (4).

Continuem baixant fins que, al fons de la vall, arribem a una pista més ampla que ens portarà a l’ermita de Sant Medir (5).  Asseguts davant la porta de l’ermita, reposem tot contemplant-ne els detalls, fent fotografies i rememorant els fets que, segons la tradició, convertiren al pagès Medir en sant i màrtir.

Al costat de l’ermita hi ha un gran edifici modernista, el Centre Sant Medir, on fins fa pocs anys tenien cura i tutela de persones greument afectades de discapacitat intel·lectual.

A partir d’aquí el camí és ample i bo, sense problemes. Sortim en direcció sud cap a Sant Cugat, per la pista més marcada, concentrant-nos en la contemplació del paisatge, perquè la vall de Gausac, per on caminem, és una de les més belles, ombrívoles i frondoses de tot Collserola, amb plàtans, freixes, avellaners, pins, falgueres, molses i, sobretot, alzines.

Passem, diversos cops, la riera de Sant Medir -que desprès de les pluges i nevades d’aquets darrers dies porta força aigua- fins que arribem al trencall que mena cap a Sant Adjutori i el Forn Ibèric.

Sant Adjutori és l’antiga església de Santa Maria de Gausac, ja documentada al segle X, com a parròquia. S’hi venerava una imatge de la Mare de Déu del Bosc que, actualment, es conserva al monestir de Sant Cugat. L’ermita és una construcció romànica, de atípica planta circular. Poc més enllà hi ha l’anomenat Forn Ibèric obra, també, ben original. Datat del segle II o I aC, conserva la cambra de foc, de planta quadrada, i restes de l’engraellat o cambra de cocció (6). Els dos monuments mereixen aquesta petita marrada i ens hi estem una estona mirant-ne els detalls i fent un bon nombre de fotografies.

Reculem fins a la cruïlla i seguim endavant travessant, un cop més, la riera. Poc després arribem a can Borrell, popular masia de més de 300 anys, actualment dedicada a restaurant. Ens hi fem la foto del grup de caminadors i continuem, per un dels costats de la casa, la ruta.

A la imatge hi falta en Jaume que és l'autor de la foto i en Carles
i en Joan que ja havien marxat fent via...

Fa estona que la pista va baixant, gairebé sense pendents, fent que l’excursió sigui una molt agradable passejada que ens permet anar xerrant, mentre caminem, tot contemplant el paisatge. 

Ens aturem un moment per a mirar i retratar un magnífic exemplar d’alzina -amb 6 grosses branques- que hi ha, a l’esquerra de la pista, en un corriol que baixa cap a la riera de Sant Medir.

Passem uns camps, on el cereal -ben regat- hi comença a brotar amb força, i arribem al monumental Pi d’en Xandri (7). Una mica més endavant, a l’esquerra, trobem el trencant que porta a la gran pairaria i casa fortificada de la Torre Negra (del segle XI però amb notables reformes del segle XV) envoltada de misteris i llegendes.

Poc més avall ja contemplem la població de Sant Cugat del Vallès amb el campanar i les muralles del monestir i arribem al punt on la pista, per on venim, es troba amb les avingudes i carrers d’aquesta pròspera ciutat.

Vorejant el Parc de la Pollancreda i per la Rambla del Celler, arribem fins el restaurant “La Bolera” on tenim encarregat el dinar.

Dinar.- Hem caminat, segons els equips de mesura de dos del nostres companys, 14 km i hem emprat -amb pauses i parades- en fer tot el recorregut, des del Tibidabo fins al restaurant, una mica més de 4 hores. Hem fet gana i ens hem guanyat, ben bé, el dinar. Entaulats, mentre esperem al darrer “dinador” (dels que només han pogut venir a l’àpat), ens prenem -amb un pecaminós plaer- les cerveses de rigor. El primer brindis el fem -i més en aquesta ocasió que som a Sant Cugat...- en memòria de l’Enric i tenint presents a tots aquells companys i companyes que, físicament, avui no hi son.

Quan arriba el darrer comensal, pocs minuts després de les dues, ens comencen a portar un seguit de safates plenes de viandes. “Una safata per cada quatre...” ens diu, eficient i amb autoritat, la noia que capitaneja l’equip de cambrers: amanida, escalivada, pa torrat amb tomàquets i alls, patates al caliu amb all i oli, carxofes a la brasa, mongetes amb cansalada, cuixa de xai i botifarra a la brasa, patates fregides... aigua, unes gerres de vi i gasosa. Hem repetit de pa, all i oli, aigua i vi... i tot, al parer de la majoria, ha estat molt be i bo.

A l’hora dels postres el cronista, en Pep, ben content i satisfet per a poder-ho celebrar amb els companys i amics, convida a cava (que, evidentment, no és de la marca dels qui han decidit traslladar la seu fora de Catalunya...) doncs, precisament ahir, va fer 70 anys. Brindem per poder anar complint i celebrant -plegats i amb salut- anys i així poder anar també mantenint, cultivant, “regant” i fent créixer la nostra amistat. “Salut !!”, "Felicitats !!" i “Per molts anys !!”... tres crits espontanis, tres desitjos, que resumeixen perfectament el nostre sentiment. Moltes, gràcies amics i amigues, i que així sigui !!!.

Amb els cafès, culminem l’àpat. Passem comptes, paguem i ens acomiadem, agraint-los el servei, de l’equip del restaurant.

Sortim per a fer-nos la fotografia del grup i ens despedim emparaular-nos per a la propera sortida que, decidim, serà el dijous dia 8 de març vinent amb la intenció de fer l’excursió que teníem prevista des de “Borredà fins a Sant Sadurní de Rotgers”.

Fins llavors doncs. Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Jaume i Pep

Vídeo.- Jaume   https://youtu.be/SX_W8SCklis

NOTES.-

1.- La Colònia del Tibidabo és una petita urbanització situada just a tocar del parc d'atraccions. Fins i tot, algunes de les cases comparteixen el jardí amb les instal·lacions del parc. El Dr. Andreu, més  conegut per les pastilles per a la tos, a més de farmacèutic es va dedicar també al mercat immobiliari. Ell va ser qui promogué la Colònia del Tibidabo, pensada per a allotjar alguns dels treballadors del parc, familiars i amics. La seva neta, Francisca Graells, explicà en un documental de BTV, que Andreu va viure tres epidèmies de pesta a Barcelona i això va fer que s'obsessionés per apropar els aires sans de la natura als barcelonins. El traçat dels carrers estrets i la parcel·lació, amb forts pendents, va ser obra de l’arquitecte Arnau Calvet (el mateix que, en col·laboració amb Bonaventura Conill, va fer les estacions superior i inferior del funicular de Vallvidrera). Entre els anys 1910 i el 1919 es van anar aixecant una vintena de cases unifamiliars algunes d’elles d’estil modernista obra, gairebé totes elles, dels arquitectes Josep Masdeu i Alfred Paluzie. Actualment, com també explica en el mateix documental de BTV l’Elio Costanza, encara hi viuen molts descendents d’en Salvador Andreu però també d'antics treballadors del parc. El seu pare, enginyer, va construir les primeres muntanyes russes del Tibidabo i, finalment, tota la família va acabar vivint a la colònia. L'Elio recorda com de petit, amb el Pere Botella, un altre veí de la urbanització, recorrien lliurement el parc d'atraccions ben bé com si fos el jardí de casa. Actualment aquest és un barri només residencial. L'única botiga de queviures que hi havia, entre els anys 50 i 70, va desaparèixer. També el bar que servia de lloc de trobada per als veïns, i això ha fet que la vida de barri pràcticament hagi desaparegut. Tot i així els veïns es consideren uns privilegiats per viure al lloc que el doctor Andreu va considerar que gaudia dels aires més sans de la ciutat. Però la veritat és que aquests carrers d'aires modernistes, amb un gran valor arquitectònic (està inclòs dins del Catàleg del Patrimoni de Barcelona) són força desconeguts per la majoria dels barcelonins.

2.- Utilitzada actualment com habitatge, està situada just on hi havia una antiga masia del segle XVIII: Ca n’Estisora. Tot i semblar una antiga pagesia, es de començaments del segle XX i pràcticament mai s’ha fer servir com a casa de camp. Va ser el mateix Dr. Andreu qui es va fer edificar aquesta casa. Al rellotge de sol de la façana s’hi endevina la data de construcció del mas: 1917. Més tard la seva filla Montserrat Andreu la va donar a Aldees Infantils SOS que, durant un temps, hi va acollir infants desvalguts.

3.-  Pel Coll d'Erola o s’Erola hi passava un dels camins més importants de la zona construïts pels romans i que és el que nosaltres avui hem seguit. No duia a Roma, però unia la colònia Barcino amb el Castrum Octavianum; és a dir, amb Sant Cugat. Tot i que els romans eren especialistes en obres d'enginyeria que superaven tota mena de obstacles, també és cert que eren pràctics i partidaris de simplificar aquestes dificultats. Així, el canvi de rasant d'aquesta carretera romana fou planificada en aquest indret en tant que era l'accés més fàcil per construir-la, la depressió de la carena o collada més accessible. Diuen que el nom del coll té el seu origen en el fet que, en temps medievals, hi hagué una era on confluïen els pagesos dels voltants per batre el seu blat, el que acabà donant nom a tota la serralada: "coll de ça erola". Tot i que és més probable que el nom tingui el seu origen en el fet que erola és un diminutiu d'era, que significa una àrea plana en una muntanya o, derivat del llatí area, un planell despullat en una altura.

4.-http://eltranvia48.blogspot.com.es/2013/07/el-centro-de-beneficencia-casa-puig.html

5.- Aquesta capella del segle XI pertanyia al monestir de Sant Cugat. Era  una de les antigues parròquies del monestir i l’edifici, romànic, va ser molt modificat en períodes posteriors. Damunt del portal, a la façana, hi ha un relleu gòtic datat el 1447. El 3 de març, de cada any, s’hi fa un popular aplec amb nombroses colles de romeus d’alguns dels antics pobles del Pla de Barcelona: Sarrià, Gràcia, Sant Gervasi i la Bordeta. Sant Medir és, també, el patró de Sant Cugat del Vallès.

6.- En Pep, com sempre que passem per aquest lloc, ens explica que va ser l’any 1961 quan el seu club, el Club Excursionista de Gràcia, va desembrossar aquesta ermita que -documentalment- ja es coneixia però estava completament oblidada, colgada i amagada en mig de les bardisses. Mentre una bona colla de socis, voluntaris i membres de la seva secció d’arqueologia -el Grup de Recerques Arqueològiques (GRA)- en “descobrien” de nou les malmeses parets i en netejaven l’entorn, els del GRA feien prospeccions pels voltants on trobaren nombrosos fragments de ceràmica ibèrica i romana. Això els motivà a seguir buscant per la zona pensant que, potser, hi localitzarien un antic assentament o petit nucli rural d’aquell període. D’aquesta manera descobriren -aquest cop si- el Forn de ceràmica romà, però de tradició ibèrica, on sembla si coïen peces de ceràmica per a la llar o el comerç i, fins i tot, teules i d’altres petits materials per a la construcció. D’acord amb els arqueòlegs de la Diputació de Barcelona i el propietari del terreny, es decidí construir al voltant del forn -també a iniciativa i amb voluntaris del Club Excursionista- un tancament d’obra, reixes i coberta per tal de que les inclemències meteorològiques i alguns brètols, no poguéssim malmetre el que durant tants anys la natura havia amagat i protegit. L’any 2003 s’hi va fer, tant a l’ermita com al forn, una important feina de restauració i excavació arqueològica. Els dos monuments estan, actualment, declarats Be d’Interès Local del Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat i l’ermita, a més, ho és del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

7.- El pi d'en Xandri és un pi pinyoner (Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons una anàlisi dendrològica va germinar l'any 1774). L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres. Es diu d'en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d'un pagès anomenat Xandri. El Pla general metropolità del 1976, que marcava com havia de créixer la ciutat, incorporava 170 hectàrees de Torre Negra com a zona urbanitzable no programada. Amb l'expectativa d'urbanitzar el terreny, l'any 1985, l'empresa immobiliària Núñez i Navarro va comprar el 56% de Torre Negra. Una dècada més tard, quan encara no s'havia programat l'urbanisme, un moviment ciutadà que va ser acollit per la unanimitat dels grups polítics va fer que s'accelerés l'inici dels tràmits per preservar la zona. El 1997 hi va haver un intent de tallar l'arbre i de calar-hi foc – presumptament per part d'una colla de joves –, però aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar i gràcies a extenses mesures de manteniment i de suport el pi es va recuperar i avui en dia torna a gaudir de bona salut. L'atac al Pi d'en Xandri va revolucionar la defensa de la preservació fins al punt de provocar la manifestació més multitudinària que es recorda a Sant Cugat. Paral·lelament, Núñez i Navarro i els altres propietaris de l'indret van instar l'Ajuntament a donar llum verda a la construcció de 2.800 habitatges. Aquest projecte significava l'edificació de gairebé el 17% de Torre Negra. La pugna estava servida i els departament jurídics de l'Ajuntament i Núñez i Navarro han treballat moltes hores durant molts anys per presentar recursos, apel·lacions i impugnacions fins a un punt en què la guerra té tants fronts actius que es fa difícil de seguir. Enmig d'aquesta tempesta de litigis també hi ha els anomenats petits propietaris que tenen pastilles de terreny menors a la porció de Núñez i Navarro. Aquests han estat històricament els més interessats d'arribar a un acord que frenés aquest tsunami de plets i que deixés Ajuntament i propietaris contents. En els darrers anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi.