CRÒNICA DE LA 88ena SORTIDA XINO-XANO

Tines del Tosques

PASSEJADA PER LES TINES, VORA LES VINYES,

 DE LA VALL DEL FLEQUER

L’aproximació.- Puntuals (el darrer en arribar, superant en uns minuts el temps límit acordat, ha estat precisament l’organitzador de la sortida) pocs minuts abans de les 8 del matí, sortim del punt de trobada.

Amb el normal trànsit de sortida -a aquesta hora- de Barcelona, enfilem cap el Vallès Occidental i després cap el Bages. A mesura que anem deixant enrere el cinturó industrial de la gran urbs, la circulació millora notablement.

Obre la marxa el RAV d’en Pep, que en animada conversa amb els seus acompanyants, no passa dels 110 km/h... Per això, tot i que tots porten bons cotxes i, normalment, els pesa el peu damunt l’accelerador ... aviat l’expedició forma una cua, de quatre cotxes, darrera del que impassible obre la marxa.

Deixem l’autopista C-16, que va de Terrassa a Manresa, a la sortida “Manresa Sud”. Passem pel Pont de Vilomara (un antic agregat de Rocafort -el poble antic i principal- que, ara, és tot el contrari: El Pont de Vilomara és, al pla i a tocar del riu, una gran i industriosa vila i Rocafort un petit nucli, enfilat dalt del serrat, format principalment per cases d’estiueig i de segona residència).

Continuem per la carretera que va cap a Rocafort. Ben aviat, al cap de poc més de 4 km, trobem a la dreta un trencant -ben indicat- que, desprès de creuar, per un gual encimentat, la riera de Rocafort, porta a l’aparcament de Ca n’Oristrell (256 m d’alt) on hi deixem els cotxes.

Aparcament de Ca n'Oristrell

L’esmorzar.- Son prop d’1/4 de 10 i decidim esmorzar en aquest lloc, tot aprofitant com a taula l’ únic i solitari banc de pedra que hi ha.

Com que portem una estoneta dins dels cotxes, fa de bon estar anar endrapant els entrepans a peu dret, només torçant l’espinada per a picar alguna oliva o fer un llarg trago de vi... bé, alguns/algunes -més saludables-, només beuen aigua...

En Jaume i la Mª Rosa (dos àngels !!!), com en cada excursió, han portat i ens ofereixen el gros termo ben ple de calent cafè. Automàticament han aparegut, a tocar de les tassetes, les petaques de bon conyac i whisky les, també tradicionals, “gotes”.

Pel camí hem anat veient, com si de gran salts d’aigua es tractés, la boira que es despenjava, cap a les valls, des de dalt dels serrats. Fa i, en Joan Miquel ens assegura continuarà fent, un bon dia però l’entorn el tenim -a aquesta hora del matí- envoltat d’un suau tel de boirina.

Deixem, dins dels cotxes, tot allò que no hem de menester per la caminada, agafem només l’aigua, les màquines de filmar/retratar i els bastons i comencem la passejada.

La caminada.- Son gairebé ¾ de 10. L’itinerari que hem de seguir està molt ben marcat amb senyals verdes i blanques del sender local SL-C 52.

No repetirem aquí la ruta a peu que ja hem detallat a la CRIDA d’aquesta sortida (veieu http://clanosgris.blogspot.com/2018/09/crida-la-88ena-sortida-xino-xano.html). Només hi afegirem, ara que ja l’hem feta, algun petit comentari, detall o aclariment.

El primer conjunt de tines que trobem i visitem, agafant una petita desviació del camí principal, son les anomenades Tines del Bleda  (300 m d’alt), format per dues tines i les seves corresponents barraques. Un plafó, amb un molt bon dibuix i una acurada explicació -que anirem trobant en els diferents punts, tines o llocs d’interès del recorregut-, ens aclareix alguns detalls de la construcció i el seu ús.

La colla a les Tines del Bleda

Tines d'en Bleda

Detall de l'interior d'una tina, recoberta de ceràmica vidriada

En una mena d’era que hi ha només arribar, hi trobem, tallada a la pedra, la base que feia de suport a una premsa manual i desmuntable que es feia servir per premsar i escurar la brisa resultant de la trepitjada dels raïms amb els peus.

El nostre guia particular, en Josep Mª, damunt
la base d'una antiga premsa manual

Penell informatiu a les Tines del Bleda

Tenim la sort de comptar entre nosaltres amb en Josep Mª, fill d’una casa i comarca vinícola -la Terra Alta-, que ens explica i aclareix tots els dubtes sobre les feines de recol·lecció i elaboració del vi.

Retornem a la pista principal, a la dreta i al costat del camí hi podem veure una ben conservada barraca de vinya.

Més endavant, creuem el Torrent del Flequer que, normalment, baixa sec. Iniciem la pujada i, de seguida, agafem una desviació a l’esquerra que ens porta a les properes Tines del Tosques (287 m d’alt). Un conjunt, de quatre tines, que s’encara majestuós cap al llit del torrent. En destaquen les dimensions de les barraques de la base, on hi podem veure clarament les anomenades boixes, grans pedres foradades pel mig que comunicaven amb l’interior de la tina per poder-la buidar. S’anomenaven boixes pels taps, fets de fusta de boix (que no s’infla amb la humitat).

Tines del Tosques

Penell informatiu a les Tines del Tosques

Antigues parets de marge fets de pedra seca.

Desfem les passes, per a continuar l’excursió, retornant al camí principal, que es va fent més estret a mesura que s’endinsa en l’obaga de la serra de Puig Gil. El bosc, de pins, és frondós, però a estones ofereix vistes insospitades del pendent contrari, on es descobreixen diverses barraques de vinya amagades enmig del bosc. Això i el marges de pedra seca que voregen el camí, ens donen a entendre la gran quantitat de feixes amb vinya que hi degué haver en un i altre vessant. El camí va passant, de tant en tant, per sobre de lloses de pedra per salvar rases i petits recs per on, en èpoques de fortes pluges, hi deu baixar força aigua. Aquestes rases, als pendissos, evitaven l’erosió hídrica del terreny, salvant les vinyes esgraonades a les feixes.

En mig del camí hi trobem un anomenat dipòsit de vinya. Un plafó ens explica perquè el feien servir. Era un petit dipòsit auxiliar, també anomenat xupet, que s’utilitzava per elaborar el brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua, que prevenia les malalties dels pàmpols dels ceps.

Detall de les Tines de l'Escudelleta

Quan el corriol canvia la tendència ascendent per la descendent, baixant per un tram esglaonat, és senyal que ens acostem a un dels conjunts de tines més espectaculars. Gairebé situades al mateix llit del torrent del Flequer s’alcen les Tines de l’Escudelleta (314 m d’alt). És un conjunt format per onze tines de planta circular i un total de set barraques. El primer grup amb què ens trobem és format per quatre tines. Les seves entrades donen el mateix camí i els brocs dels dipòsits queden protegits per les tres barraques d'aquest grup. A 20 metres d’aquest hi trobem un segon grup format per sis tines més. Les tres primeres tenen l'accés directe des del camí i les tres darreres, des de l'interior d'una barraca comuna. A 11 metres hi ha la darrera tina del conjunt. És un nucli comú que devia experimentar una activitat frenètica en temps de verema. Aquesta enorme concentració justificava que una barraca adossada, a un dels grups de tines, inclogués una premsa fixa, de la qual encara en queden les restes de la pedra de la base.

Detall de l'interior d'una barraca, amb restes
d'una premsa manual, a les Tines de l'Escudelleta

Penell informatiu a les Tines de l'Escudelleta

El torrent del Flequer sota les Tines de l'Escudelleta.

Creuem, de nou, el torrent del Flequer. Ens dirigim al darrer grup de tines que avui visitarem: les Tines d’en Ricardo (338 m d’alt). És un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. El primer grup està format per dues tines que tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i la sortida dels brocs a la mateixa vertical. A uns 150 metres d’aquestes trobem un segon grup format per dues tines més. Els brocs, a diferència del grup anterior miren al torrent. Les dues darreres tines estan aïllades. La cinquena té la cúpula derruïda i el broc s'ha perdut. Pel que fa a les edificacions auxiliars, hi ha dues barraques de planta rectangular. La primera està associada a les dues primeres tines, mentre que la segona barraca és independent a les altres construccions.

Tines d'en Ricardo a tocar del torrent.

Part de la colla a les Tines d'en Ricardo

Detall del Torrent del Flequer a l'alçada de les Tines d'en Ricardo

Detall de les Tines d'en Ricardo.

Penell informatiu a les Tines d'en Ricardo

Cadascuna de les tines era usada individualment pel seu propietari. El fet d’agrupar-les devia correspondre a criteris constructius, de manteniment o de vigilància, especialment, en els períodes de collita o mentre el vi hi efectuava el seu primer procés de fermentació. En aquesta època o en d’altres de feina intensa en les vinyes, els pagesos feien estada en les barraques. Des del passat mes de juny, 13 conjunts d’aquestes tines, han estat declarades pel Govern de la Generalitat de Catalunya, Bé Cultural d’Interès Nacional.

Per a tot aquells que vulgueu saber més encara sobre aquestes singulars construccions agrícoles, us recomanem aquest enllaç: https://www.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=165cd1ca-918e-4721-963e-0e44d9df941b&groupId=527890

Estem, més o menys, a la meitat del recorregut d’avui. A partir d’aquí, comencem el camí de retorn fins a l’aparcament.

La majoria ho fa prenent una pista que, pel marge dret del torrent, va guanyant alçada sobre la vall i porta fins al lloc on hem deixat els cotxes. Per aquest camí troben diversos “miradors” i penells explicatius sobre l’activitat vitivinícola, amb dibuixos que mostren com aquesta va influir en el canvi de la fisonomia del paisatge. També els permetrà albirar a “vista d’ocell” els conjunts de tines de l’Escudelleta i del Tosques. L’únic inconvenient, a aquesta hora del migdia, és que la pista és molt solejada i no passa per dins del bosc.

Dos de nosaltres, desfem el camí per on hem vingut, per “recollir” a dues expedicionàries que s’han quedat –“a xerrar una estoneta”, han dit- a les “escales” que hi ha poc abans de les Tines de l’Escudelleta. Plegats retornem -nosaltres si, ben fresquets, per dins del bosc- fins l’aparcament. De tant en tant ens anem veient i saludant, d’un a l’altre costat del torrent, els dos grups.

Arribem on tenim els cotxes amb pocs minuts de diferència. Son 2/4 d’una del migdia. Els primers han sigut, que consti, els qui han baixat per la pista. Hem emprat, doncs, en fer tota l’excursió -amb pauses i aturades- unes 2h i 45’. El recorregut total ha estat de 7, 9 km amb uns desnivells acumulats de +/- 95 m.

Ens refresquem, canviem -aquells que en porten de recanvi- les samarretes suades i comentem, ara ja ben satisfets pels objectius acomplerts, els diferents indrets i particularitats de l’excursió.

Ens fem, d’esquena al bosc, la foto de grup de la sortida.

Prenem els cotxes i passant, amb tranquil·litat per a no perdre’ns cap detall, pel bonic i endreçat (que diria en Josep Mª) poble de Rocafort ens dirigim cap a Mura on, al restaurant “Cal Carter” hi tenim emparaulada la taula per a dinar.

El dinar.- El juny del 2011, en el decurs de la 27ena Xino-Xano, vàrem fer una caminada per a conèixer les balmes, masies i molins dels voltants de Mura. El dinar el vam fer a “Cal Carter”. Això és el que hi posàrem a la crònica d’aquella excursió: (...) La taula per a dinar ja la tenim a punt a “Cal Carter”, on ens estan esperant per “tirar l’aigua a l’arròs”. Unes bones amanides i alguns “gaspatxos” precedeixen la paella, una paella molt gustosa que motiva fer arribar la nostra felicitació al cuiner, en Jordi. Aquest, ens ve a veure i correspon a la nostra atenció confiant-nos algun dels secrets del plat: un bon brou, carn de conill, de pollastre, galta desossada de porc, magret d’ànec i ceps... i la fem petar, una mica, parlant del poble, dels seus voltants i sobre els problemes d’ahir i d’avui... “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort...” diu que es deia com a conseqüència del daltabaix provocat per la fil·loxera. Gent molt cordial els de “Cal Carter” (...)

 

Per això, tot i que al Pont de Vilomara o a Rocafort també hi ha bons restaurants, hem decidit fer els quasi 13 km que hi ha des del punt on hem fet l’excursió fins a Mura, per a poder tornar a dinar a “Cal Carter”.

Quan hi arribem ja tenim la taula parada, serem 16 persones. Trobem el restaurant diferent de com el recordàvem, amb més menjadors, ampliat (sembla que ara hi han afegit la casa del costat) i millorat. Prenem seient i demanem unes cerveses mentre ens prenen nota dels plats que menjarem. Ja els hi hem avançat per telèfon, aquest matí mentre esmorzàvem, el que dinaríem; gairebé la meitat de nosaltres demanarem menú (tres primers, tres segons -a escollir-ne un plat de cada-, postres, beguda i pa, a 13 euros tot inclòs) i l’altra meitat de la colla provaran, l’especialitat de la casa: l’arròs. D’arrossos, avui, en faran de quatre tipus diferents a uns preus que van dels 18 euros, per ració, cap amunt i clar, les begudes i el pa apart.

La paella d'"arròs de muntanya amb
trompetes (de la mort)"

"Cigronets amb botifarra negra"

Ens porten els diferents plats i, autoritzats per la resta, especialment els del menú comencem amb els primers plats. L’arròs es fa esperar una mica, finalment, porten una gran paella d’ “arròs de muntanya amb trompetes”, que és el que s’ha triat. Tenim gana i “anem per feina”. Els plats estan ben presentats i fan bona pinta però els “cigronets amb botifarra negra” que jo he demanat de segon, per al meu gust, estaven un pel carregats de sal.

Detall del dinar I

Detall del dinar II

De la paella, que ha permès repetir a alguns, no n’ha quedat ni un gra; sembla que -tot i que sempre hi ha parers més crítics- també ha estat be. Costella de porc i forces trossos de salsitxa, un bon brou, suposo que el sofregit i les trompetes (“de la mort”, recordo que sempre he sentit afegir aquest complement al nom d’aquest bolet negre; que aquí -segurament per a no espantar als comensals- anomenen, només “trompetes”).

Ens porten -a qui en vol- els postres, els cafès i els cigalons. Dos dels Joan’s i en Ricard, que anaven en el mateix cotxe, com que un d’ells a primera hora de la tarda te visita de metge, s’acomiaden i marxen. “Ja pagarem els nostres dinars (tots tres han menjat de menú), la cervesa i el cafè”, diuen.

Un cop dinats, passem per caixa. La que sembla és una de les responsables del restaurant, diu a una companya que vol ser ella qui vol cobrar la nostra taula... està un pel neguitosa. Anem passant, dient-li el que cadascú ha consumit: la cervesa, menú o arròs i, si es el cas, postres, cafè, tallat o cigaló.

Amb els del menú no hi ha, aparentment, cap problema: son faves comptades.

L’enrenou i, potser d’aquí els nervis de la noia, ve quan comença a cobrar als qui han menjat “a la carta”. La primera factura, al qui l’ha de pagar, li sembla amb un import un pel alt... “No valia 18 euros la ració d’arròs... ?, “Si, però, hi ha també la part de pa, vi i aigua... i els quatre platets d’olives que us hem portat amb les cerveses...” li contesta, tallant, la qui cobra; “Si, però, als de menú tots aquests complements, el pa, el vi i l’aigua, ja els hi entra en el preu, no m’has cobrat a mi massa vi i aigua... ?”, li contesta l’interpel·lat; “Com que jo no puc saber quants gots d’aigua i vi ha pres cadascú... faig el repartiment proporcional que crec”, li etziba la noia. Clar, escombrant cap a casa i cobrant -a preu de carta- el pa, el vi i l’aigua que a ella li sembla que ha pres cada comensal... El negoci, és el negoci...

Vist el fet, paguem però no callem i deixem clara la nostra disconformitat. Ella està, diu, “En el seu dret de cobrar tot el que ha servit a la nostra taula...”; “Però no cobrant una bona part d’aquests complements a preu de carta..., hi havia un 50 % del grup que han menjat menú i això ja els hi entrava...” li replica, en el mateix to, un dels de la colla.

Per a que us feu una idea... i tanquem el tema. Al darrer company del grup (que s’havia entretingut anant al lavabo) al “passar per caixa”, la noia li ha dit: “No, vostè no ha de pagar res, d’aquesta taula ja ho he cobrat tot... “. Clar, un o altre -segur- ho haurà ja pagat...

Quan, tot sorprès, el companys al qual el dinar li ha sortit de franc ens ho ha dit, hem procurat “compensar”, en la mesura del possible, les diferents factures per tal que el cost resultant de cada dinar, fos més “equilibrat” i raonable.

Sortim del restaurant, amb un cert mal gust de boca... Avui, no ens hem sentit tant ben atesos com fa més de set anys... Tenim la sensació que aquell hostal de tracte amigable i cordial, ja no és el mateix. O, com a mínim avui. Aquesta noia, tindria de tenir una certa experiència o “tacte” en casos similars; raonant i explicant el criteri seguit a l’hora de cobrar als diferents comensals d’un grup. 

Per exemple (i és un supòsit):  “Mirin, 3 ampolles de vi, 3 d’aigua i 4 paneres de pa, entren en els "menús del dia" que han menjat 8 de vostès;  les altres ampolles -de vi i aigua- i el pa restants, les reparteixo entre els altres 8 que han dinat “a la carta”... D’acord ?”. Això hagues estat un raonament que, segur, tothom hagués entès i acceptat.

No, avui, aquesta noia no devia tenir el seu millor dia. L’han perdut les formes...

“Aquí ja no hi tornarem més... “, coincidim tots al marxar. És, també, el nostre dret.

Curta visita a Mura i comiat.-  Mura és un poble molt bonic i cuidat. Moltes de les antigues cases han estat rehabilitades amb gust i transformades en habitatges habituals o de caps de setmana.

Passem per alguns dels seus carrers i racons. Des del mirador-balconada que hi ha damunt la parròquia de Sant Martí, veiem el temple -amb el seu absis romànic, el campanar i el comunidor- i el barri que l’envolta.

En Jaume descansant, en un rústic banc de Mura,
abans de dinar... Però si, avui, això ha estat "xupao"... !

L'església parroquial de Sant Martí de Mura, amb
l'absis romànic, el comunidor i el campanar

Retornem a l’aparcament on hi hem deixat els vehicles. Fem la darrera xerradeta i ens acomiadem fins a la propera activitat (que, per alguns, serà aquesta mateixa tarda, a la manifestació de Rambla de Catalunya / Gran Via).

Des de Mura tornem cap a Barcelona per Terrassa, passant pel mig del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l’Obac. La carretera passa entre el Montcau i La Falconera, pel Coll d’Estenalles, per sota de La Mola i per Matadepera abans d arribar a Terrassa. A partir d’aquí, cada cotxe i grup ha fet via, triant la propia ruta, cap a les seves respectives cases.

I fins aquí la crònica d’aquesta, penso que interessant i concorreguda, sortida.

Gràcies a tots i a totes per la vostra companyia i participació i fins la propera Xino-Xano (1) o activitat.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel i Pep.

Vídeo.- Jaume:  https://youtu.be/ec59iHQcX5Y

NOTA.-

1.- Al calendari que vàrem establir per aquest curs, la sortida Xino-Xano del mes d’octubre la tenim prevista per al dijous dia 4. Pràcticament d’aquí a 8 dies. No tenim, crec, temps de preparar-la, contactar amb el restaurant i fer la crida per a que la gent s’hi pugui anar apuntant. L’altre dijous, el dia 11, és el dia abans d’un bon “pont”, el del 12, 13 i 14 d’octubre, i potser a molts tampoc els anirà bé. Que us sembla si proposem el dijous 18 d’octubre per a fer la 89ena Xino-Xano. En l’excursió d’avui, alguns companys han proposar repetir o fer una variant de la que, fa anys, varem fer al Torrent de Colobrers pels voltants de Sabadell. Us sembla bé ? i, si és així, qui s’anima a organitzar-la ?.