COMMEMORACIÓ DEL 1-O

          1-O, AMB ELS PEUS A TERRA                

A l’1 d’octubre d’aquest any se li poden trobar moltes lectures, però desgraciadament poques de positives.

Una, que es comú denominador de totes, és que la crisi ha fet canviar la concepció de termes tant trillats com Democràcia, Estat de Dret, Separació de poders, i lògicament  Espanya i Catalunya.

Amb un any hem passat d’una suposada democràcia, emparada en una Constitució i amb totes les lleis imposades per salvar una Transició pacífica, a un totalitarisme de persones i partits per ignorar els drets polítics i les llibertats públiques.

Tampoc es pot argumentar Estat de Dret, en quan els òrgans de govern es barregen i, en conseqüència es crea una falta de respecte absolut a l’ésser humà.

La concepció d’Espanya, graciosament qualificada com a “marca” con si es tractés d’un cotxe amb prestigi o un rellotge suïs,  també ha canviat amb un any, ja que la seva imatge exterior, que es volia promocionar,  ara tot el mon la coneix, si be no positivament com volia la política pública, sinó molt negativament, al identificar-la com  anti dialogant i repressiva; els hi ha caigut la careta i se li veuen les carències d’un estat que no ha passat una verdadera transició a la democràcia i demostra continuar  tenint uns “chorros” i no “hilillos”, de franquisme en tots els poders, sobretot els fàctics.

I Catalunya, engrescada  fa uns anys en sortir d’aquesta Espanya obsoleta que ens malmet en totes les nostres pretensions, primer a cops de llei i ara a cops de repressió i violència.

Però ara, un any desprès, Catalunya,  tampoc ha millorat, per la manca d’una direcció política coherent. On són els líders del moviment independentista ?  No poden argumentar que ells ja han patit prou, amb els empresonats i els exiliats. Si estan a la política és per representar als seus electors, siguin majoria o minoria, i complir i fer complir el mandat que s’els hi ha donat, no per interessos personals o de partit com semble darrerament que està passant.

El problema dels partits  anomenats independentistes es que representen, per separat, unes estratègies molt diferents. El que deia abans, prima l’interès de partit a l’interès comú. En aquest moment, els polítics no saben on van.

Si l’objectiu i el mandat va ésser crear la República independent, de Catalunya, no té cap sentit que ara demostrin aquests dubtes i febleses. Si no es veuen en cor de complir, que s’en vagin.

Potser la sol·lució és un canvi total de la concepció de la política i dels polítics. Per això no em va estranyar que l’1-O, els manifestants cridessin  allò de “els nostres vots no són un xec en blanc”, o “dimitiu”, “el poble decideix el govern obeïx”,  ·el poble no retrocedeix”, “els carrers seran sempre nostres”, o “ni oblit ni perdó”, i recordant sempre a tothom tenim una “construïm la República”.

La societat civil, cada cop més ben representada, si que anteposa l’interès nacional als de partit; aquesta sí que es la transversalitat que volem: l’interès comú.

Polítics, no us mireu tant el melic i no perdeu la oportunitat única de fer alguna cosa positiva pel poble que us ha votat i sobre tot que un ha fet confiança. O construïu ja la República o altres ho faran per vosaltres, i tampoc ho oblidarem.

Posem un petit record del que va passar l’1-O d'enguany, en al que vam estar també representats.

Text i fotos.- Jaume

UNA MENA DE LA CONTRA d'en Pep

QUANTA RAÓ TENS, JAUME !!!

Jo també em sento enganyat, decebut, dolgut, indignat... !!! per la majoria d’aquests polítics que, com molt be dius, posen els interessos personals o de partit per davant de l’interès comú o el compromís amb els qui els hem votat.

Estic trist i cap cot, pel seu comportament, pel seu ridícul, per les cares de satisfacció dels del “club del 155”, per l’entusiasme i el somriure murri d’alguns tertulians,... per tot plegat.

Em costa llegir diaris, seguir les intervencions al Parlament, veure el “Telenotícies”,... em cansen, m’avorreixen,... fins i tot -alguns- em fan fàstic.

Avui però, d’esma, he llegit a la darrera pàgina del diari ARA un parell d’ articles (que, crec, es complementen) a l’espai LA BORSA O LA VIDA d’en Xavier Bosch que pel que diuen m’han semblat prou interessants per a afegir-los al teu treball.

Penso que mostra, perfectament, el moment en que estem vivint (i que molts de nosaltres ens hi veiem retratats) i apunta una reflexió sobre l’incert futur que ens espera.

Aquí els teniu:

TOTS NOSALTRES

El 10 d’octubre del 2017 en Josep Maria va ser a l’Arc del Triomf esperant veure, a través d’ una pantalla gegant, el moment històric en què el president Puigdemont declarava una independència que va durar trenta segons. Se’n va anar a casa amb l’estelada entre les cames. Un any després, dia per dia, quan me’l trobo en un pàrquing del Baix Llobregat, la seva decepció és molt més gran. Està indignat perquè, entre uns i altres, s’han carregat la majoria independentista al Parlament, i se’n fa creus. El Carles, amb la candidesa d’un jove que es pensava que amb la desobediència tindríem República, em pregunta com pot ser que ERC i JxCat “ens hagin fet això”. La Carme, empresària que es resisteix a jubilar-se, lamenta que ella ja no podrà veure acomplert el somni de la seva mare. Em trobo el Joan, amb el llaç groc a la solapa, a l’entrada de la piscina. No cal que em digui res. Amb la cara paga. Branda el cap amb la mirada als peus i no s’ho acaba. Sent que els seus l’ha traït i em reconeix que està molt trist. La Núria, professora de pilates amb la ràbia al cos, ha enviat un missatge a Elsa Artadi demanant-li explicacions. El Jordi, rere la corbata d’advocat, m’assegura que està tan dolgut amb els polítics independentistes que ja no llegeix diaris, no escolta notícies i té la certesa, veient com ho hem fet aquí i com reprimeixen allà, que Catalunya mai serà independent. Té coll avall que Espanya mai no permetrà el referèndum acordat. I a ell, home d’ordre, la desobediència de la CUP no li cap al cap. Tots ells duen vuit anys de manifestacions milionàries, tots ells van fer el 9-N, van defensar escoles i urnes l’1-O, van votar tot i l’amenaça de les porres. Tots ells van demostrar, i ho continuaran fent, que estaven molt per damunt dels polítics que els representen. Diuen des del faristol que volen República, però aquesta setmana han fet el ridícul.

PERÒ QUI RIURÀ ÚLTIM ?

A Pedro Sánchez -una de freda i dues de calentes amb Catalunya- li ha faltat temps per penjar-se la medalla d’haver dividit l’independentisme. Una vegada més, i amb la miopia d’un punt de vista a 600 quilòmetres de distància, corren a pronosticar que el Procés ja s’ha acabat. Però ja van cantant-li les absoltes quan Jordi Pujol  va empastifar el seu currículum, quan la CUP  va enviar en Mas a la paperera de la història, quan van assegurar que no es faria l’1 d’Octubre, quan van empresonar el Govern o quan van detenir Puigdemont a Alemanya. No va ser Garcia Albiol que va dir que s’havia “acabat la broma” ?. En aquell moment els populars vivien a la Moncloa i ell era el president del PP a Catalunya. De moment, Rajoy fa de registrador de la propietat, Sáenz de Santamaría ha deixat la política i, ben aviat, Garcia Albiol no serà ni diputat i posarà tots els ous al cistell de Badalona. Com a broma, no està malament. I el Procés ?. Malgrat els enganys, els eufemismes i els gravíssims desacords, no s’ha acabat. L’adeu a Espanya de més de dos milions de catalans no s’aturarà per falta d’intel·ligència política, per una manca d’estratègia alarmant, per un buit absolut d’empatia o -diguem-ho tot- per una sobredosi d’ego galopants. Això no va de valents o traïdors. Ara bé, si el president Roger Torrent li diu a Mònica Terribas: “No podem mirar-nos de reüll i intentar apunyalar-nos entre nosaltres”, és evident que la sang entre ERC i JxCat ha arribat al riu. És el moment que l’independentisme, preservant la dignitat dels presos polítics per a qui albirem un judici injust i una venjança per condemna, faci autocrítica. El camí emprès aquesta setmana no porta a eixamplar la base sobiranista. Per la gent de bona fe, han d’obligar-se a entendre’s i redefinir la manera -i el calendari- per arribar a un objectiu molt difícil. No volem riure els últims per riure més, sinó per viure millor.

Xavier Bosch. Diari ARA, 10 d'octubre 2018