MÚSICA I CANTANTS (15)

ELISA SERNA

La matinada del passat 4 de setembre va morir –com a conseqüència d’un infart- en un hospital de Madrid, als 75 anys, la cantautora Elisa Gil; coneguda, en el moviment artístic i cultural, com ELISA SERNA. Alguns de vosaltres la recordareu; d’altres potser, no sabreu, ni tant sols, de qui parlem.

Va ser una dona i una artista valenta, compromesa, honesta, coherent i una gran amiga de Catalunya i de les seves llibertats.

Manllevem de la revista SERRA D’OR, d’aquest mes de novembre, uns fragments de la biografia que sobre aquesta cantant madrilenya ha publicat, en un article homenatge, el cantautor i estudiós de la cançó d’autor Miquel Pujadó:

“...Nascuda a Collado Villalba el 1943, Elisa Serna de ben jove es va integrar en el col·lectiu Canción del Pueblo i, més endavant, en el grup de teatre independent Tábano, amb motiu de l’obra Castañuela 70. A l’inici de la dècada dels setanta, va viure un temps a París, on, després d’enregistrar un parell de discos petits d’escassa difusió, la discogràfica Le Chant du Monde li va publicar el 1972 Quejío, el seu primer àlbum, que fou produït per Paco Ibáñez. En tornar a la Península, el 1973, va ser detinguda com a “element subversiu” i, en sortir de la presó -no va ser l’única vegada, ni de bon tros, que va visitar les presons franquistes-. Li van prohibir cantar en públic durant força temps. L’edició espanyola de Quejío no va arribar fins al 1974, amb un títol diferent (Este tiempo ha de acabar), amb temes nous i amb dues cançons censurades: “Los reyes de la baraja” i “Esta gente que querrá”, adaptació al castellà de “Què volen aquesta gent” de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet.

Pocs anys després, es va instal·lar a Catalunya -en molt poc temps va aprendre a parlar i a escriure el català-, on va actuar sobretot en companyia de Marina Rossell, Quintin Cabrera i Teresa Rebull. Jo la vaig conèixer a través de Quintin, quan tenia uns disset anys i començava a cantar aquí i allà. La recordo com una dona tendra i forta alhora, que no es mossegava la llengua i que no tenia manies a l’hora d’oferir concerts clandestins quan calia -en recordo un d’especialment tens i vibrant al barri de les Arenes de Terrassa- arriscant-se a ser multada i empresonada -perquè es negava sistemàticament a pagar les multes que li imposaven-. D’aquesta experiència va sorgir una cançó tan punyent com “Celda 105”: “Queda grande la razón / para seis metros cuadrados”. L’Elisa creia en la Cançó com a eina de transformació de la realitat, i soc testimoni de la força que desprenia en actuar davant d’un públic d’extracció majoritàriament popular. Són d’aquella època cançons com “Rómpete, guitarra” i “Con los dientes”, a més de la seva versió de “Pobre del cantor”, del cubà Pablo Milanés. Per al públic català, tenia una significació especial “Áspera meseta”: “Áspera meseta, / no te quieras ensanchar: / por más que plantes banderas / nunca llegaràs al mar.” Una cançó que, més de quaranta anys després de la seva publicació, sona més actual i subversiva que mai.

El següent disc d’Elisa Serna fou Brasa viva (1975), un recull de cançons d’amor molt diferents de les que s’acostumaven -i s’acostumen- a sentir per la ràdio, en què l’amor era sinònim de lluita i d’alliberament personal i col·lectiu, i que fou enregistrat amb músics com Jordi Vilaprinyó, Carles Boldori -guitarrista argentí que acompanyava l’Ovidi Montllor quan Toni Soler tenia altres compromisos-, Rafael Escoté, Santi Arisa, Manel Joseph, Quimet Carreras... Després vingueren Choca la mano (1977), un disc de cançons directes i combatives (“Se va a caer el porvenir” -sobre l’alfabetització-, “Agüita pa’ beber” -sobre el dret a l’aigua-, “¿ Hasta cuándo ?” i “Sáhara” -dedicades, respectivament, al dret a l’autodeterminació d’Euskadi i del poble saharauí-, “Los equilibristas” -sobre els estafadors de la mal anomenada Transició-...) i Regreso a la semilla (1978), en que hi intervenen músics com Xavier Batllés, Alberto Gambino, Albert Moraleda i Jorge Sarraute. Catalunya hi torna a ser present amb la “Canción del secreto” (“Suena monòtona / esforzándose en vocalitzar el idioma oficial, / tu voz de sardana”), però sens dubte el tema més destacable és el que dona títol al àlbum, una jota castellana en la qual l’Elisa es nega a acceptar la constitució imperial d’Espanya a partir de Castella. La seva Castella és, sens dubte, la que representaven els comuneros: “Que Castilla no hizo España, / que perdió en Villalar. / Pongo sus campos resecos / en prueba de honestidad.”

Després arriben els vuitanta, i el càstig polític i mediàtic a les veus massa lliures, que són arraconades sistemàticament. Elisa, amb altres cantants i periodistes, crea l’Asociación para la Música Popular, que intenta crear infraestructures inexistents i que aconsegueix produir algun disc (Homenaje a Agapito Marazuela) i editar una revista que durarà només tres números (les portades són dedicades, respectivament, a Pablo Guerrero, Lluís Llach i Vainica Doble). L’Asociación desapareix a causa de la indiferència dels sectors públics, malgrat l’existència d’un govern teòricament d’esquerres. O potser hauríem de parlar d’hostilitat oberta, degut a la mala consciència d’un PSOE que no vol que li recordin el que era ni que gosin criticar el que és: recordem que el 1985, quan, poc abans del referèndum sobre l’OTAN, Javier Krahe gosava adreçar-se directament a Felipe González en la seva divertida i sagnant cançó “Cuervo ingenuo”, la peça -interpretada en un gran concert de Joaquin Sabina enregistrat per TVE- és eliminada de l’emissió i Krahe pateix una llarga etapa de prohibicions en municipis governats pel PSOE.

Elisa només enregistrarà un altre àlbum el 1992 (Alkímia), en què mostra el seu creixent interès per les músiques populars d’arreu del món, especialment les de l’àrea mediterrània, però no deixa de romandre activa en els àmbits més diversos: crea, per exemple, el projecte Afrodita, destinat a facilitar produccions discogràfiques protagonitzades per dones. Al llarg dels darrers anys, havia tornat als escenaris en companyia de la seva amiga Julia León, i amb ella havia visitat fa uns mesos Barcelona per oferir un concert dins el festival Barnasants, en el qual va estrenar la cançó “Carrer independència”...”

Miquel Pujadó

Gràcies, Elisa, pel teu compromís, per la teva feina i per la teva lluita. Que la terra et sigui lleu.

Reproduïm la lletra d’una de les seves cançons:

ÁSPERA MESETA (1974)

Áspera meseta,

eres como la madre mala

¿para qué tienes más hijos

si luego los desamas ?

Áspera meseta,

no eres tú, sino Caín

que aún lleva en la cartuchera

la quijada con que agrediera

a aquel su hermano Abel.

Áspera meseta,

no eres tú, sino Caín

quien rompe la voz a Sancho y

enloquece a D. Quijote

a lo largo y a lo ancho.

Áspera meseta,

no te quedes detenida,

porque arrojas al exilio

a quien te da nueva vida.

Áspera meseta,

no eres tú, sino Caín

quien se apodera de ti

y nos da un pasaporte

para emigrar hacia el norte.

Áspera meseta,

no te quieras ensanchar

por más que plantes banderas

nunca llegarás al mar.

Áspera meseta,

qué difícil habitarte

y aquí acabaré mis días

intentando transformarte.