EFECTES
DEL CONFINAMENT SOBRE LA NATURA
La pandèmia del corona-virus ha motivat que, en molts indrets, la natura recuperi el seu lloc mentre gran
part de la humanitat estem confinats a casa. Impressiona veure com, en només
unes quantes setmanes, els animals han guanyat territori allà on els humans hem
desaparegut.
Però no és aquest l'únic
efecte visible del confinament: els índexs de contaminació segueixen reduint-se
en moltes grans ciutats i alguns experts preveuen que els nivells baixaran a
xifres que no es veien des dels anys 40.
Tots hem vist i, fins i tot, hem fet circular pels grups de WhatsApp, algunes de les curioses imatges que ens
ha proporcionat aquesta reclusió, pràcticament global, de la humanitat: un puma passejant-se pel
centre de Santiago de Xile, un grup de cabres salvatges tastant l'herba d'un
jardí en una ciutat de Gal·les o un grup d'ànecs fent un passeig nocturn al
voltant del teatre de La Comédie-Française, al cor de París.
Hem vist a les xarxes com,
més a prop nostre, els senglars es passegen lliurement pels carrers de
Barcelona o d'Arenys, els cabirols juguen a la platja amb les onades i, també,
vídeos de llops, ossos, cérvols, galls dindi i altres animals que aprofiten la
falta d'humans i de cotxes per abandonar les zones forestals properes a les
ciutats i explorar nous espais i territoris.
D’altres, situats en zones
turístiques i més acostumats als homes, busquen
ara menjar en les ciutats i urbanitzacions mig buides. Són imatges insòlites
d'aquests dies de confinament.
I no només a les ciutats. Les
aigües, arreu, estant molt més netes. Al rius hi tornem a viure animals fins ara
desapareguts o foragitats com les llúdrigues... A les platges s'hi han tornat a
veure saltar famílies de dofins arran de costa... i algunes aus marines hi han tornat
a fer els nius i a covar-hi els ous...
Els ocells se senten més
lliures, sembla que n’hi hagi més i el seu refilar es fa notar, així mateix,
enmig del silenci de les grans ciutats. També es pronostiquen canvis en els
cants i un increment de la població i la presència d'algunes espècies.
La desaparició del soroll
humà beneficia els animals en plena primavera. Tampoc no hi ha atropellaments
de bèsties a les carreteres perquè no hi circulen pràcticament cotxes.
La fauna ho nota i la flora,
també. Les flors creixen, aquest any, sense que ningú no les talli ni les
reculli... Les darreres pluges han regat els arbres urbans i la primavera els
ha omplert de noves, verdes i lluents fulles...
La natura reviu com mai havíem vist o, potser, és que no ens
en havíem adonat...
Tot això m’ha fet
reflexionar (ara que, també, tenim més temps per a fer-ho) sobre la influència, que al
llarg dels segles, hem tingut (i continuem tenint) els humans damunt la natura
-el medi, la fauna, la flora i el paisatge- que ens envolta.
El confinament i internet
m’han permès, així mateix, cercar informació sobre alguns aspectes concrets de
com seria la natura si l’home no l’hagués condicionat: Quan van desaparèixer
els llops de les nostres muntanyes ? hi han tornat ?... I els ossos ?, s’està consolidant i
estenent la seva reintroducció ?... per exemple.
Pensareu que hi ha coses més
importants per pensar, fer, comentar o analitzar però, ja ho sabem: “qui no te
res més a fer, el gat pentina”...
Aquí en teniu una mostra. Disculpeu-me.
Aquí en teniu una mostra. Disculpeu-me.
EL
LLOP A CATALUNYA
Fa molts anys el llop estava
molt estès per tot Catalunya i es podien veure llops -diuen- fins i tot a la
Serra de Collserola, ben a prop de Barcelona.
El noms de lloc o toponímia,
en moltes de les nostres comarques, és ben plena de referències als llops:
Plans, puigs, colls, coves, barrancs, masos (Vall-llobera), hostals, poblacions (Cantallops,
Gratallops)... ens parlen de la seva presència, pas o existència.
No hi ha gaires dades sobre
les antigues poblacions de llops a Catalunya i les úniques que ens han arribat es
basen en alguns relats, enquestes o les estadístiques de captures realitzades i
el preu cobrat per exterminar-los [1].
Així, de mitjana, es capturaven 0'6 llops per cada 100 quilòmetres quadrats
entre els anys 1788 i 1852 a les comarques de Girona, mentre que a les de
Lleida, entre el 1788 i el 1799, les captures eren de 0'8 llops per cada 100
quilòmetres quadrats.
La pràctica extinció durant
els segles XVIII i XIX als prats i boscos de Catalunya, dels grans ungulats com
el cérvol i el cabirol, les seves preses naturals, va fer créixer la incidència
i els atacs del llop sobre els ramats domèstics i va fer més forta encara la
seva persecució.
Durant la segona meitat del
segle XIX, el llop a Catalunya va ser perseguit fins a la seva pràctica
extinció. Sembla que va ser durant la tercera guerra carlina (1872 – 1876), amb
molta més presencia de gent armada per les muntanyes i el medi rural, quan
foren abatuts els darrers exemplars de llops dels que en tenim constància: una
femella amb cria, a l’altiplà de La Lluera, entre Mont-ral i Alcover a l’Alt
Camp, l’any 1875.
Hi ha també algunes
referències sobre pèrdues humanes ocasionades pels llops a Catalunya. J. Fernández
i J. Real, en un recull recent (1985) sobre l'evolució històrica del llop al
Vallès [2],
reuneixen diverses informacions del segle passat, com la construcció d'una creu
al terme de Can Planas (entre el Figaró i la Garriga) en record d'una persona
morta pel llop, i també recullen la noticia sobre víctimes dels llops,
publicades al «Diario de Barcelona» del 31 de març de 1825 pel metge de
Vilamajor B. Seudil, segons la qual vuit persones haurien mort com a
conseqüència de llurs atacs a Vilamajor, Sant Esteve i Sta. Maria de
Palautordera, Sta. Susanna, Montseny i Campins.
A l'Alt Empordà existeix
també una referencia sobre el paratge anomenat «Creu Blanca-, a prop de Pau,
que sembla que assenyala el lloc on els llops van devorar un emissari del
monestir de Sant Pere de Roda.
Tot i que, com hem dit més
amunt, les darreres morts de llops es produïren l’any 1875 a l’altiplà de La
Lluera prop de la Serra de Prades hi ha documentades noves captures de llops a
Horta de San Joan (Terra Alta), l'any 1924 i en la mateixa zona, el 1935. A
partir d'aquí la presencia del llop desapareix a Catalunya. Si
aquest era el darrer llop que quedava, tindran de passar més de 60 anys abans
que el llop torni a casa nostra.
Fins que el 1990, es va
detectar la presencia esporàdica de llops solitaris (no es té evidència de
poblacions estables) en alguns punts de la vessant nord del Pirineu, provinents dels Alps Marítims italians i francesos.
L’any 1999 apareix un llop a
la Catalunya nord, a la Serra de Mares. Hom considerà que aquest també havia vingut
dels Apenins italians i els Alps Maritims francesos.
El 2004 la Generalitat de
Catalunya fa pública la presència del llop al Parc Natural del Cadi-Moixeró i
el 2008 a la Cerdanya.
El març del 2010 es torna a
parlar de 6 llops diferents, corresponents a mostres preses el 2008, un dels
quals podria ser una femella detectada al Parc Natural del Cadí.
En total en els darrers anys
s'ha tingut coneixement de l'existència d'uns 14 individus en diferents àrees
de la Cerdanya, el Bergadà, el Ripollès i el Solsonès.
Aquests
llops retornats a Catalunya, no són d’origen ibèric (Canis lupus signatus)
sinó que, provinents dels Alps franco-italians són una altra subespècie (Canis
lupus italicus).
Algun d’aquests llops ha
arribar més al sud, fins a la comarca del Moianès i és probable que, amb els
anys si les condicions els son favorables i els ho permeten, s’hi acabin
assentant definitivament.
Trobar-se amb un llop -de
moment- no és fàcil però ha de ser una experiència colpidora. En tenim dues mostres
recents [3]
El 21 de febrer de 2014 el
fotògraf Ferran Jordà, resident a Queralbs, va poder captar una imatge d’un llop
al Pirineu català, en una zona nevada a uns 1.500 metres al peu del cim del
Torreneules.
 |
| Llop en un dels vessants del Torreneules. Febrer 2014. (Foto Ferran Jordà) |
La següent trobada amb un llop es va produïr el mateix any, concretament el 24 de juliol, per part d’una família francesa mentre realitzaven una excursió al Puigmal. Segons el cap de família, France Bleu, van “veure una cosa que es bellugava molt ràpid a una vintena de metres i de cop el vam veure més bé i ens vam posar a cridar: és un llop!", després l’animal va fugir corrent. Segons la família, la bèstia no va mostrar cap actitud amenaçadora i es va amagar en uns pins més llunyans, des d’on els va observar amb més seguretat.
 |
| Llop prop del Puigmal. Juliol 2014. (Foto família Bleu) |
Si aquestes trobades amb llops es van confirmant, en les properes sortides xino-xano, a més de la bota, el termo de cafè i la farmaciola tindrem de portar, a les motxilles: calçotets i calces de recanvi...
Cuideu-vos força i bon
confinament. Ens en sortirem, no en tingueu cap dubte !!!
Una abraçada.
Pagines consultades per a
fer aquest post i on aquells que hi estigueu interessats hi podreu treure més
informació sobre el tema:
https://mirantceliterra.wordpress.com/2011/03/16/el-llop-a-catalunya-entrevista-a-la-fundacio-fauna/
[1]
A Espanya el 27 de gener de l’any 1788 es publicà una Reial Cèdula de Carles
III, sobre extermini de llops, guilles, genetes, gats fers i linxs entre
altres. En aquest document oficial s’estableix la realització de dues batudes
anuals contra aquests animals, una el gener i l’altra el setembre o l’octubre,
en cada partit de corregiment amb les despeses a càrrec del municipi. A banda
la mort de cada llop es premiava amb diners, prèvia entrega de la pell, les
potes i el cap al jutge de corregiment per tal d’evitar frau. Pocs anys després
la Reial Cèdula de 1788 fou modificada
per Carles IV, abolint les batudes, per improductives i duplicant el preu dels
premis a l’entrega dels animals (1795). Pagant-se entre 22,2 i 145,2 rals,
segons si es tractava d’una cria o d’una femella amb ventrada El 1808 amb el
premi de capturar una lloba es podia adquirir 16 dotzenes d’ous, bé
relativament car en la societat agrària d’aquell temps. Al corregiment de
Girona les captures foren anotades en llibres d’actes aixecades davant de
notari, pel que es coneix indirectament les variacions en la mida de les
poblacions a partir de les captures realitzades. Així doncs, entre el segle
XVIII i el XIX, s’estima que en aquest corregiment la població de llops
s’hauria reduït en dues vegades i mitja. Quan es té constància de la professió
de la persona que presenta les captures, és palès que no eren realitzades per
professionals (“llobers”), sinó principalment pels propis implicats en els
danys causats pel llop (ramaders), per altres persones implicades amb el
treball agrícola (jornalers) i eventualment persones amb altres professions.
L’elevat preu que es pagava per la peça era una ajuda suplementària en les
èpoques de l’any en que les rendes procedents del treball al camp eren minses.
[2] Jordi
Fernandes i Joan Real. 1985. "Recull sobre l’evolució històrica del llop Canis
lupus al Vallès". El Medi Natural del
Vallès. I Col·loqui de Naturalistes Vallesans. Annals del CEEM 1, pàg. 191 i
192.
 |
| Imatge d'un llop al Parc Nacional d'Aigües Tortes obtinguda per una càmera fixa el febrer del 2021. Tal i com s'explica en un dels comentaris. |
Els agents rurals de la Generalitat de Catalunya han fet públic, el 27 de març del 2021, que el mes de febrer passat van identificar el primer llop que s’ha vist al Parc Nacional d’Aigüestortes des de fa més de cent anys.
ResponEliminaSegons que han explicat en un piulet, uns agents van veure’l el mes passat, i ara n’han pogut obtenir una fotografia gràcies a una càmera camuflada al bosc.
La feina, a partir d’ara, serà cercar restes biològiques de l’animal per a obtenir-ne mostres d’ADN. Així podran esbrinar si és un exemplar que ja s’havia identificat a la Franja, d’origen italià, o bé un de nou.