EN EL 175 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE JACINT VERDAGUER (Folgueroles 17 de maig de 1845)
MALEÏDA
1882
"És així d'alta i esvelta; fa cara feréstega, però va vestida de blanc i sa nua bellesa és la temptació del qui la veu... Ah, sí, és la Maleïda !. No intentéssiu pas anar-hi; es xucla els homes, els quals sols de lluny poden mirar-la, i un ramat innombrable roman allí petrificat, amb sos pastors i gossos d'atura, per haver tingut l'atreviment d'anar-se'n a pasturar als seus peus".
Mossèn Jaume Oliveras. La Renclusa, juliol de 1916.
El passat dimecres 14 de
maig, a les 23h 10’ pel canal 33, van passar aquesta pel·lícula documental que
recrea, per primer cop a la televisió, la travessa per bona part del Pirineu i l’ascensió al
cim de La Maleïda (L’Aneto) que l’estiu de 1882 hi va fer mossèn Cinto Verdaguer amb la companyia d'un guia.
“No us ho perdeu...“, ens
va advertir en Josep Fitó, a primera hora de la tarda, pel grup de WhatsApp.
Alguns, agraïts i obedients, li van fer cas i ho van veure aquell mateix vespre.
L’endemà al mòbil hi bullien els comentaris: “Molt bo el docudrama. Meravellós el relat en vers, amb la gramàtica pre-fabriana del mossèn...”, "L’he trobat magnífic. Demà mateix hi aniria a recórrer aquelles valls...”, “Uns paisatges fantàstics, molt ben filmats i amb unes explicacions molt interessants. Venen ganes de tornar a visitar aquells indrets tant estimats...“, “La gelera de la Maleïda plena de neu, glaç i esquerdes (res a veure amb el que hi ha ara), pujant-hi els guies amb espardenyes i el mossèn amb botes de pell, sense soles de cautxú... relliscades assegurades...!!. Eren uns herois, uns valents...!!” a partir d’aquí la conversa derivà en com anàvem, també, nosaltres a l’alta muntanya... inicialment amb xiruques..., amb bosses de plàstic damunt dels mitjons per no mullar-los... i amb papers de diari, per no passar fred, sota l'anorac (que, sovint, les mares havien fet aprofitant una vella gavardina)...
L’endemà al mòbil hi bullien els comentaris: “Molt bo el docudrama. Meravellós el relat en vers, amb la gramàtica pre-fabriana del mossèn...”, "L’he trobat magnífic. Demà mateix hi aniria a recórrer aquelles valls...”, “Uns paisatges fantàstics, molt ben filmats i amb unes explicacions molt interessants. Venen ganes de tornar a visitar aquells indrets tant estimats...“, “La gelera de la Maleïda plena de neu, glaç i esquerdes (res a veure amb el que hi ha ara), pujant-hi els guies amb espardenyes i el mossèn amb botes de pell, sense soles de cautxú... relliscades assegurades...!!. Eren uns herois, uns valents...!!” a partir d’aquí la conversa derivà en com anàvem, també, nosaltres a l’alta muntanya... inicialment amb xiruques..., amb bosses de plàstic damunt dels mitjons per no mullar-los... i amb papers de diari, per no passar fred, sota l'anorac (que, sovint, les mares havien fet aprofitant una vella gavardina)...
Potser algun dia tindrem de fer un post parlant de com eren els nostres, primers,
equips de muntanya i riurem una bona estona... A veure si algú s'hi anima... !!
Tornant a la pel·lícula Maleïda 1882, aquí teniu l’enllaç de TV3 “a la carta” per si voleu (aquells que
encara no ho heu fet) veure -o reveure'n- el documental. Us ho recomano:
El setmanari del Baix Penedès
opció.cat, del 20 de gener passat, en motiu de la estrena a la comarca de la pel·lícula en va fer una bona ressenya que, pel seu interès, reproduïm:
“El documental, dirigit per
l'Albert Naudín i amb la interpretació de Lluís Soler, traça un apassionant
viatge de descoberta del poeta i excursionista català. Una obra basada en el
llibre "Maleïda" d'en Bernat Gasull publicat per Verdaguer Edicions.
El repte era agosarat;
acostar a l’espectador un dels episodis cabdals de la història del muntanyisme
a casa nostra: probablement la primera gran travessa d’alta muntanya pel
Pirineu feta per un excursionista català. L’objectiu: la Maleïda (altrament ara
als mapes també pic d’Aneto).
Jacint Verdaguer al sostre
del Pirineu.- Mentre jacint Verdaguer preparava l’obra
‘Canigó’, l’històric muntanyenc Cèsar August Torras, desafiava el món
excursionista. Es demanava qui seria el primer muntanyenc català que
aconseguiria el cim de la Maleïda. Això era a la tardor del 1880. El 1881 ja hi
havia el primer pretendent: el naturalista Artur Bofill, qui per causa del mal
temps va haver d’abandonar la temptativa. A l’hivern d’aquell mateix any s’hi
acostava el folklorista Cels Gomis. Va arribar al port de Benasc amb neu fins
als genolls. L’estiu del 1882, i mig secretament, era Jacint Verdaguer qui
entomava el repte. Amb el propòsit, o tal vegada també pretext, de conèixer el
Pirineu per preparar ‘Canigó’, va decidir pujar la muntanya.
Tanmateix, va voler
engrandir encara més aquell desafiament. Faria el cim pel costat de l’Aran,
sense guies professionals, amb l’equipatge mínim, sense cordes, ni bastons, ni
grampons, en travessa a peu des de la Seu d’Urgell i entremig faria altres
cims. Per descomptat, en aquella època no hi havia gairebé mapes d’aquest
vessant del Pirineu o eren molt generals i matussers. Però és que ell, ni tan
sols disposava d’aquests mapes, ni d’una guia escrita mínimament seriosa. Per
postres va haver d’amagar públicament bona part de la travessa, especialment
els trossos més enasprats o per glaceres, atès que estava mal vist que un
prevere fes aquella mena de coses. Tampoc no era un ric acabalat com la majoria
de muntanyencs de nord enllà que ja havien assolit el cim, la majoria sortint des
de Luishon (nom en occità, en francès Luchon). No tenia ni els calés ni tot el
temps del món. Va haver de demanar permís al marquès de Comillas, per qui
treballava, per poder disposar d’unes setmanes per dur a terme el projecte.
Més enllà que aconseguís o
no l’objectiu final, aquella travessa es convertiria en una autèntica aventura
que quedaria gairebé amagada durant anys i panys a recer d’una llibreta de
notes on l’escriptor hi esbossava poemes, passatges èpics, reculls de
llegendes, descripcions de paisatges, tradicions... i per descomptat, també
vivències personals, inclòs un accident que per poc el mata.
Posar imatges als mots del
poeta.- El fet ja era extraordinari en si mateix, però a més el
protagonista de la història aixecava encara més les circumstàncies. Hi havia
una història sorprenent i a la vegada els mots del poeta. Calia ara trobar les
imatges per pintar aquelles paraules i posar l’aventura a l’abast de
l’espectador.
El plantejament del
documentari el conformen tres escenaris que avancen en paral·lel a mesura que
se succeeix el fil narratiu. Un narrador explica l’aventura. Un Verdaguer,
encarnat per l’actor Lluís Soler, que tusta ja el final de la seva vida,
s’emociona i recorda aquell estiu del 1882. Un altre actor, Santi Pocino, que
encarna el Verdaguer del 1882 amb 37 anys, i diversos figurants caracteritzats
d’època, viuen directament la gesta dins l’entorn mateix que va succeir.
Recorren els mateixos espais amb una voluntat explícita de mostrar els indrets
reals de l’aventura. Aquestes imatges es veuen acomboiades pels mots del
Verdaguer, ja gran, que recorda els fets. Hi ha una voluntat expressa de reproduir
les paraules del poeta damunt les imatges justes que li corresponen.
Dos estius de rodatge pel
Pirineu.- L’equip de gravació s’ha desplaçat durant dos estius per
l’Alt Urgell, el Pallars, l’Aran i la Ribagorça. Talment com el poeta, ha
reviscut l’esperit d’aquell Pirineu.
Si escau ha pujat els cims que va fer el poeta: fos el Salòria, el port de la Picada o al capdamunt de les Maleïdes. Calia situar els personatges en el lloc precís tot tenint en compte les circumstàncies de fa 137 anys.
La maleta feixuga de Verdaguer —que en la història real traginava ell mateix o anava passant de mà en mà entre els guies o pastors que l’acompanyaven—, ha estat també l’attrezzo que durant setmanes l’equip ha anat arrossegant per camins i carenes.
Si escau ha pujat els cims que va fer el poeta: fos el Salòria, el port de la Picada o al capdamunt de les Maleïdes. Calia situar els personatges en el lloc precís tot tenint en compte les circumstàncies de fa 137 anys.
La maleta feixuga de Verdaguer —que en la història real traginava ell mateix o anava passant de mà en mà entre els guies o pastors que l’acompanyaven—, ha estat també l’attrezzo que durant setmanes l’equip ha anat arrossegant per camins i carenes.
Les dificultats del repte.- El
Pirineu d’ara és prou diferent del de fa 137 anys. No només per allò que per
alguns pot ser molt evident, com és l’increment notable d’infraestructures,
sinó que el paisatge, les activitats tradicionals, la mateixa ramaderia que
descriu el poeta, ha canviat molt. A la vegada, el Pirineu ha perdut força
patrimoni arquitectònic, no només les edificacions rurals, sinó moltes de les
esglésies, torres i castells, que ara són només ruïnes. Les limitacions de
pressupost eren evidents. Tot i així el documentari volia explicar aquest
patrimoni, fins i tot amb recursos imaginatius. Per posar un exemple,
l’escalfament evident del planeta, ha fet desaparèixer gairebé del tot les
glaceres de les Maleïdes. Per ser fidels a la història no es podia filmar la
glacera actual, ben allunyada de la que existia llavors. S’ha hagut de recórrer
a la filmació d’escenes al massís dels Écrins (Escrinhs, en occità) als Alps, i
conjuminar-les amb la imatge de la Maleïda actual. L’espectador se sorprendrà
de poder veure el massís del segle XIX com probablement no ha plasmat cap altra
pel·lícula.
Més enllà de ‘Canigó’,
l’home i la muntanya.- Segurament coneixem més bé el vessant
literari de Verdaguer, que no pas el fet que va ser un pioner de
l’excursionisme català. Sens dubte, la travessa va servir per inspirar el poeta
i escriure l’obra ‘Canigó’, tanmateix, de ben segur, hi havia altres raons. El
film vol plasmar també aquest anhel personal d’exploració i d’esperit
excursionista sovint a contracorrent d’allò que l’imposava l’entorn i les
circumstàncies.
Verdaguer és també l’home trasbalsat, que cerca la llibertat en
una natura feréstega i un món, el de l’Alt Pirineu, situat en un espai i temps
allunyat de tot i de tothom. Hom llavors podia passar dies sense trepitjar un
sol camí pel qual hi pogués passar una sola rodera de carro. Era el món de
l’anar a peu o a tot estirar muntat en bèsties de peu rodó. Anar el Pirineu llavors és com ara anar al
destí més estrambòtic i llunyà.
La veu d’en Lluís Soler,
actor que coneix i ha interpretat ja els mots de Verdaguer, ens revela el
Pirineu i el personatge. Però és que també coneixerem alguns dels companys que
el van seguir en aquesta aventura; com en Ventura, guia i caçador d’ósses, en
Joan Baptista Domenjó, escriptor i caminaire, el pastor del Salòria, el guia
que l’acompanya per terres de Castellbó i Sant Joan de l’Erm, el jove que
s’embolica amb dues porqueres, o els dos guies aranesos que acompanyarien el
poeta vers les Maleïdes.
La recerca del periple.- El
projecte es basa en una recerca prèvia sobre la travessa d’aquell 1882.
S’obrien moltes incògnites i ha calgut una feina de formigueta per anar
interpretant allò que ens ha arribat sobre l’aventura: escrits a la seva
llibreta, les notes personals, els croquis, gargots de mal desxifrar, el poema
‘Canigó’, l’epistolari, referències d’altres excursionistes... Tot plegat calia
encadellar-ho amb el treball de camp per poder esbrinar el recorregut i les
referències que explica. El documentari s’inspira en el llibre ‘Maleïda’,
publicat per Verdaguer Edicions, editorial de la Fundació Jacint Verdaguer, qui
ha donat suport també al projecte.
La polèmica sobre si
Verdaguer va arribar al cim de la Maleïda [1].- Uns
deien que havia pujat el cim de la Maladeta, altres que no n’havia fet cap,
altres que no havia gosat passar el Pont de Mahoma i els darrers que sí, que
havia fet el cim de la Maleïda, conegut ara com el cim d'Aneto.
De fet, Verdaguer no va
deixar cap registre dalt del cim, raó que justifica als partidaris del no, però
també trobem moltes raons per explicar aquest fet. Més enllà que no li convenia
aparèixer en cap registre, atès que no estava ben vist que un prevere s’enfilés
per crestes i muntanyes, realment no va saber res del llibre de registre fins
que va tornar de la muntanya. Es diu que el llibre estava ben amagat i reservat
de manera exclusiva als clients que pujaven amb guies de Luishon. Hi ha
constància de que per aquelles dates, Henri Bulle i Jean Bazillac, amb el guia
Célestin Passet, que no era de Luishon, també van pujar el cim i no van saber
trobar el llibre de registre.
Que va passar realment i
quina versió explica la pel·lícula? Doncs no ho revelarem pas ara, però la tria
es basa en una feina prou ben argumentada.
Caldrà que l’espectador endevini si veurem o no Verdaguer encamellant-se pel Pont de Mahoma o bé ens colpirà l’expressió del prohom, just a l’avant cim, davant per davant d’un pas impossible.”
Caldrà que l’espectador endevini si veurem o no Verdaguer encamellant-se pel Pont de Mahoma o bé ens colpirà l’expressió del prohom, just a l’avant cim, davant per davant d’un pas impossible.”
Fitxa tècnica.-
Direcció: Albert Naudín
Guió: Bernat Gasull
Producció: Albert Naudín
Producció executiva: Jordina
Boix
Fotografia: Samuel Colomer
Muntatge: David Ayllón i
Albert Naudín
Amb: Lluís Soler, Bernat
Gasull i Santi Pocino
Any: 2019
Tipologia: Ficció-Largmetraje
Gènere: Documental
Públics: Tots els públics
Duració: 61.00 '
Versió original: Català
Format: Color, 2 K, HD, Altres
Estat: Estrenada
Basada en el llibre: “MALEÏDA-L'Aventura
de Jacint Verdaguer a l'Aneto" de Bernat Gasull, Verdaguer Edicions.
Una producció de FilmeXplora
amb producció associada de la Fundació Jacint Verdaguer i la participació de la
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.
[1]
La nota és nostra per a complementar i intentar respondre a aquesta polèmica. David
Vilaseca: “Jacint Verdaguer i Anton Calvetó a l’Aneto”, El Muntanyenc, Revista
del Club Excursionista Sant Cugat, http://www.elmuntanyenc.cat/jacint-verdaguer-i-anton-calveto-a-laneto-2/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada