El Balandrau

 L'Elena i el Balandrau

Arran del post d’en Pep “Deu anys de campaments” publicat el 2 de maig en el nostre blog, vaig fer un comentari el dia 13 demanant ajuda per rememorar una travessa de la que recordo només l’itinerari Nuria – La Molina.

Doncs bé, no he tingut èxit en el intent, però heus aquí que en comptes d’això, el Clan ha guanyat un relat extraordinari ple d’emoció i que be molt a tomb el mateix dia que TV3 emet el documental “Balandrau, Infern Glaçat”.

L’Elena Iniesta ens ha tramès les seves emocions d’un dia i una nit que va acabar bé però que podia haver acabat molt tràgicament. Aquesta és una sortida que va fer al Balandrau amb el seu germà i en Ferran molt probablement el 1970. És veritat que les condicions meteorològiques no van ser tant extremes com les varen patir les víctimes del Balandrau, però el perill va ser el mateix.

Us deixo amb la prosa inquietant de l’Elena tal qual sense tocar punt ni coma, que vaig rebre ahir mateix.

 

<<Bé nois ja m’hi poso a la feina!

 Aquesta sortida va ser pensada com per aprofitar de la manera que a tots tres (Andreu, Ferran i jo mateixa) en agradava, dos o tres dies (no recordo bé) entre dates de empatx familiar de les festes nadalenques. Devia ser o entre acabar les classes i el Nadal, o entre aquest i Cap d’Any o entre Cap d’Any i Reis. Finals de desembre o principis de gener. Any? 69, 70?

Vam anar en tren a Ribes de Freser. I la idea era arribar a dormir al refugi de Coma de Vaca. Però la pujada va ser molt més lenta del que havíem programat perquè va baixar tant la temperatura que la neu va començar a glaçar-se i havíem d’anar amb molta més cura.

Vam arribar al coll que ja el sol s’havia amagat. Mirant el plànol penso que podria ser el coll dels Tres Pics. Allà la neu era ben gelada i en Ferran “el prudent” , “l’assenyat” va voler fer un tempteig de la situació  baixant una mica pendent avall. I el vam veure desaparèixer lliscant . Per sort portava el piolet i el va poder clavar.

Després d’això vàrem decidir que no ens podíem moure de la collada i que hauríem de passar la nit allà dalt.

Feia molt, molt de fred i en aquell moment es van posar en marxa tots el coneixements apresos de revistes, de cròniques muntanyenques, documentals, xerrades amb els amics sobre supervivència a l’alta muntanya.

Primer havíem de fer un bon sot on cabéssim els tres, amb un parapet que l’envoltés per protegir-nos.

A continuació havíem de posar-nos  a sobre tota la roba que portéssim.

Vam buidar les motxilles i les vam posar al fons del sot per aïllar –nos en el possible de la fredor del gel.

Ens vam ficar allà dins molt molt juntets, a dins dels sacs de dormir. I vam prendre la decisió de no dormir-nos en tota la nit doncs sabíem que un signe de congelació era que l’afectat es dormia. Ves a saber les bestieses de que vàrem parlar, les cançons que vàrem cantar, els acudits que ens vàrem explicar... Una nit és molt llarga. Tan llarga que mica en mica no vàrem poder evitar la son. Quan no s’adormia un, s’adormia l’altre. Ens anàvem avisant  però al final tots tres  vam quedar adormits.

Aquí he de dir que vaig tenir una d’aquelles vivències que es queden amb tu per tota la vida.

I aquesta va ser començar a sentir la llum i la escalfor del sol que sortia sobre les muntanyes i que ens acaronava. Ens va portar la VIDA ! Quina dolçor, quin agraïment , quina meravella!!

I nosaltres allà dalt per sobre les valls, les serralades nevades. I junts els tres sans i estalvis.

Quan la neu ja era tova vam baixar cap el Refugi de Coma de Vaca que aleshores era un lloc de mala mort. Després del fred que ja havíem passat no ens vam veure amb cor de passar una altra nit en condicions extremes. Així que vam baixar per les Gorges del Freser fins a Queralbs. 

En aquell moment  la nostra sensació era de d’haver viscut uns altres moments  fantàstics a la muntanya els tres junts. Els tres érem una colla  que fèiem molta pinya, que teníem molta complicitat, moltes ganes d’estar junts i que ens estimàvem. Érem AMICS amb majúscules. Es clar que amb l’Andreu i el Ferran això no era gens difícil.

EPÍLOG.

Una setmana més tard vaig anar a missa (ja feia jo aquestes coses encara en aquells anys) a una església que hi ha al passeig Sant Joan cantonada Consell de Cent potser?  Devia ser algun dia d’aquelles “festes de guardar”  Perquè si no jo no hagués estat per aquells barris de la tieta. I el sacerdot va fer una dedicatòria de la missa per uns nois que havien mort a les Gorges de Freser pel fred i la neu. Allà vaig ser conscient de com  hagués pogut acabar lo nostre.

I vaig plorar i plorar.>> 

 Elena Iniesta

 

 Transcrit de un correu electrònic rebut per mi ahir 18 de maig de 2021