SANT JORDI 2022

 

INTERPRETACIÓ ESCOLTISTA DE SANT JORDI.

Emblema de Sant Jordi. Pertanyent als Exploradors de Barcelona. Abril de 1933. Aparegué en diverses publicacions entre les quals la revista “La Patrulla” editada per l’agrupació d’Exploradores de Madrid. Imatge de Pantera Misteriosa Olvido a “EXPLORADORES DE ESPAÑA” (Boy Scouts españoles) Facebook, Febrer 2022.

 

Salut ! i bona Diada de SANT JORDI, a  vosaltres, companys/es, i a tothom

La pandèmia i les mesures preses per les autoritats sanitàries, per a molts de nosaltres, han condicionat les nostres normals i habituals activitats -personals, familiars i com a colla- al llarg d’aquets dos anys. I, també, la relació i el contacte amb les nostres pròpies famílies, els veïns i els amics. En les trobades, la manera i la forma de fer-les: precaucions i atenció en els llocs, el nombre de persones, les distàncies, el contacte físic i, fins i tot, la manera de saludar-nos...

Penso que, d’una manera o altre, tenint en compte les precaucions i disposicions de cada moment, ho hem anat trampejant. Aquest Blog “de divulgació de les nostres activitats...”, per a molts, especialment en els moments més durs de la pandèmia, ha estat un bon -i virtual- nexe de comunicació (de bones i no tant bones, notícies...) i contacte. Una eixida a l'exterior...

Així, hem anat passant -des del març del 2020- aquets dos anys. 

A la darrera tardor, vàrem recuperar, de manera -crec- força responsable, alguna trobada i les periòdiques i, per a molts, prescriptives, medicinals i necessàries sortides xino-xano...

Ara, ja de cara a la primavera, tindrem la Setmana Santa, la Festa de Sant Jordi, la Segona Pasqua i noves propostes de sortides Xino-Xano  i ja, camí de l’estiu -amb, confiem, el bon temps-, les Revetlles, potser una nova trobada o paella "d'estiu" amb la colla, les anades -aquells que en tinguin i puguin- a les segones residències i, amb nets o no, les vacances d’estiu.

I, si Deu i la mare natura volen, ens plantarem a l’entrada d’un nou curs.

És per tot això que demanem i us desitgem salut, molta salut companys i companyes !!  

I és que això de desitjar-se -els uns als altres- salut, ja ve de lluny... 

Des de l'antiguitat -segurament des de la prehistòria- desitgem salut al proïsme.

En les salutacions, entre iguals, el llenguatge no verbal sol anar acompanyat de paraules rituals. En algunes cultures es tracta de missatges de pau. Les islàmiques diuen Salaam alaikum, els jueus Shalom aleichem i en els àmbits eclesiàstics dels països catòlics es pronunciava l'expressió llatina Pax vobiscum. Les tres frases signifiquen “La pau sigui amb tu o amb vosaltres” i tenen un fort caire religiós.

En la cultura clàssica es preferia fer vots perquè el proïsme gaudís de llarga vida i felicitat, un costum que s'ha conservat fins als nostres dies: el grec Khaíre vol dir “Et desitjo alegria”, i el propi verb fa referència als auspicis de bona salut. D'altra banda, expressions com “Bon dia”, “Bona tarda” o “Bona nit” comparteixen la mateixa filosofia i desig. Segons Ortega y Gasset, es tracta de locucions que tenien primitivament un significat màgic o tribal.

Quant als gestos físics que ens dediquem les persones del mateix rang o conegudes, el repertori històric és extens. Gràcies als escrits d'Heròdot, sabem que els perses, de la mateixa classe social, se saludaven amb un petó a la boca. En l'Antic Egipte, en canvi, els homes solien tocar-se el genoll, o fins i tot el sòl, amb el revés de la mà dreta.

Sobre els orígens de l'encaixada de mans existeixen diverses teories. La primera i més popular és que va començar com un gest de pau: demostrava que no se sostenia una arma i en moure les mans a dalt i a baix s'assegurava que no es portava res amagat a la màniga. Aquest gest apareix ja representat en el món grec en ceràmiques i làpides que mostren a déus tancant tractes, guerrers que marxen al combat i ànimes dels difunts que arriben a l'inframón. També els antics romans el feien quan, per exemple, dos coneguts es trobaven al Fòrum, al Senat o en una celebració.

A l'Europa medieval, les persones de similar estatus solien besar-se en les galtes i donar-se la mà, encara que els homes també es llevaven el barret i les dones feien un intent de reverència.

Besar-se, però, és una forma de salutació molt més íntima, encara que també s'usa en el món occidental entre desconeguts. De fet, ja ho feien els romans que tenien tres versions del petó: el osculum (petó a la galta, típic entre amics o als infants), el basium (petó -discret i fred- als llavis, destinat a l'espòs o esposa) i el suavem (petó -apassionat- entre amants). El cristianisme va incorporar molt aviat aquest gest i es va usar en cerimònies religioses. Sant Pau, en la seva Epístola als romans, recomanava als seus seguidors "saludar-se amb un petó sagrat". També, a l’antiga Roma, es donaven casos curiosos, com el petó que rebien les dones dels membres masculins de la família (espòs, pare, germans, sogre...), el Ius Osculi, amb el qual es cercioraven de que aquestes no havien begut vi, doncs socialment no era ben vist -fins i tot hi ha qui assegura que estava prohibit- que les dones en beguessin.

A l'Edat mitjana es feia un petó com a senyal de fidelitat, en cerimònies de vassallatge i per a segellar acords.

Potser hagi estat el petó, com ara ha succeït amb la pandèmia del Covid, el gest de salutació convencional que més hagi estat modificat per les malalties de cada època. Ja en temps de l’emperador romà Claudi I es va estendre un virus que, misteriosament, només afectava els homes; a rel d’això, el costum entre nobles i patricis de besar-se a la boca es va prohibir temporalment. I encara que no fos fins al segle XIX que existeixi -gràcies a Pasteur- la constància científica dels microbis, la veritat és que l'epidèmia de pesta del segle XIV va obligar a marcar distàncies. Per exemple, va acabar per molt temps amb el costum francès de segellar acords amb un petó a la boca.

Fer un petó a la mà, que te el seu origen a l’Edat Mitjana, és signe de reconeixement d'autoritat, quan es saludava als senyors feudals o alts caps eclesiàstics besant-los l'anell que portaven com a símbol de poder. Encara avui, alguns homes -tot i que cada cop menys-, fan aquest gest com a mostra de cavallerositat, al saludar a les dones.

Al Japó i en d’altres països asiàtics, s'acostuma a saludar no amb un petó ni amb una encaixada de mans, sinó amb una reverència. Aquestes reverències han de ser conformes al respecte degut i també s'utilitzen per acomiadar-se o com a mostra d'agraïment.

Son, també, diverses i moltes d’elles curioses, les formes de salutació en molts altres pobles o cultures del món: Entre els esquimals, es freguen el nas en senyal de cortesia; els maori hongi de Nova Zelanda i els sogi de l’illa de Tuvalu a la Polinèsia, es saluden pressionant-se els nassos tot inhalant l'aire que l’altre exhala; a Tailàndia i en altres cultures budistes o hinduistes, fan la salutació wai que consisteix en una suau inclinació del cap amb les mans juntes, en forma de plegaria, a l’alçada del pit; al Tibet la salutació consisteix en mostrar-se mútuament la llengua com una manera de mostrar que no ets la reencarnació de Lang Darma, un ser maligne que es creu tenia la llengua negra; molts indis nord-americans es saluden aixecant la palma de la ma dreta com a mostra de les seves bones intencions i de que van desarmats, algunes d’aquestes tribus no sols aixequen la ma, sinó que fan un petit cercle a l'aire amb ella mentre saluden; a l’Africa, els seminòmades maasai es saluden escopint-se els uns als altres en senyal de respecte i ho fan per donar la benvinguda o acomiadar-se, per tancar un tracte o per desitjar bona sort; la gent de Zimbabwe aplaudeixen en dir-se hola i adéu, els homes tendeixen a mantenir les mans planes, mentre que les dones posen les mans en forma de bol; a Rússia es fan un petó molt a prop de la comissura dels llavis i, generalment, són tres els petons que s'intercanvien si es coneixen, en certes regions arriben a fer-se fins a sis petons...

Com veieu, els desitjos de salut i pau és ben estès per tot el món. Que duri !...

 

La salutació escolta

La salutació entre els escoltes de tot el món, ja ho sabem, també està força estesa. Consisteix, en els més petits -els llobatons i les daines-, en aixecar els dits índex i cor de la mà dreta, representant les orelles ben obertes d’aquests animals.

Quan aquets ja han esdevingut scouts o guies, la salutació es fa alçant la ma dreta, fins a l’alçada de l’espatlla, tot ajuntant els tres dits centrals que ens recorden els tres principals punts de la nostra Promesa: Fidelitat als nostres principis religiosos o ètics i a la nostra Pàtria, ajudar al proïsme i tenir sempre present i complir la Llei Escolta.

Simultàniament, el dit gros o polze agafant el més petit, ens recorda que “el gran ajuda i protegeix al petit”..., “el fort al dèbil”..., així com el vell llop o veterà ajuda al cadell, pota-tendra o nouvingut.

Mentre es fa la salutació escolta, si et trobes amb un company/a, es dona la mà esquerra, perquè és la mà més pura i propera al cor i -alhora- es creuen els dits petits de les dues mans durant l’encaixada. Aquest darrer detall, del creuament de dits petits, no ho fèiem tots -només aquells més, per entendre’ns, “ortodoxos”- i sovint, recordo, l’inesperat intent de creuar els dits a l’hora que encaixàvem les mans ...,  acabava en una “topada” de dits i amb un franc somriure...

 Commemorem i celebrem, com hem fet i fem cada any, la Festa de Sant Jordi:

CUIDEU-VOS MOLT I GAUDIU D’UNA FELIÇ DIADA DE SANT JORDI -el Patró de Catalunya i de l'Escoltisme- AMB FELICITAT, SALUT, LLIBRES, ROSES I PETONS !!!