CRÒNICA DE LA 120ena SORTIDA XINO-XANO

 

Santuari i hostatgeria de la Mare de Déu de Cabrera. A l'esquerra el "pou" de la cisterna.

PASSEJADA PRIMAVERAL AL SANTUARI DE CABRERA

«Pel maig cada dia un raig...», diu la dita. És ben cert que, desprès de mesos sense ploure, ens fa falta aigua... i els meteoròlegs -que aquests dies, previs a la sortida, hem anat seguint a cada telenotícies- ens advertien que «a partir del dimecres, tindrem abundants tempestes...». Fins i tot vàrem demanar al nostre expert de capçalera, en Joan Miquel -que normalment ho encerta-, un pronòstic: «Aquest dijous 11, afortunadament pel país, plourà. Poquet. Però plourà, haurà estat regant una mica tota la nit... la sort, per als xino-xanaires, serà que no serà fins a les 9 del matí que no ho farà «in crescendo» fins l’hora de dinar, assolint els 2 litres/m2 a la tarda...» i per si no en teníem prou, rematava: «Serà molests, ho entenc, però penseu que és el que l’hi convé a Catalunya. Tot sigui pel bé de la Pàtria» ens contestà, amb tota crueltat i franquesa, pel Whats App de la colla. No hi ha influències que valguin, ja ho veieu, tots i tot assenyalava que tindríem una Xino-Xano inevitablement «passada per aigua...».

Així doncs, el dia abans de la sortida, vaig ficar a la motxilla: la capelina, mitjons de recanvi, una camisa i un jersei (per si em calia canviar la roba que portava al damunt), «no, de roba interior no crec que en calgui...», de paraigua ja en tinc un al cotxe,... fins i tot vaig pensar en prescindir de l’ampolleta de l’aigua (d’aigua, segur, no ens en faltarà...).

I em vaig anar fent a la idea que -com en aquella excursió, la 89 XX de l’octubre del 2018, a Tavèrnoles- ens passaríem el dia a cobert, fent temps -xerrant fins l’hora de dinar- dins el restaurant on teníem previst fer l’àpat.

Imagino, pel que hem parlat al trobar-nos, que tots els i les «excursionistes» d’aquesta sortida, hem tingut -ahir al vespre o el mateix matí de l’excursió- un sentiment i procés preparatori similar.

Però, arribat el dia assenyalat, formals com som i amb el dinar d’una bona colla ja compromès, no podíem fallar: «Siempre adelante», «Sempre a punt»... !!! Tampoc ningú -excepte dos companys amb imprevistos, de salut i una inajornable reparació al pis, de darrera hora- havien anul·lat la seva assistència...

Cada cop estic més convençut, però, que a «la colla» tenim uns bons «esperits protectors» que vetllen per nosaltres. Al «Temps» dels telenotícies del vespre anterior a la sortida, van dir que «les fortes pluges i xàfecs tempestuosos, a les comarques de l’interior de Girona» serien, principalment, per la tarda. S’obria una esperança... Amb sort podríem fer l’excursió, pel matí i veuríem ploure ja, un cop al restaurant, mentre dinàvem... pensarem il·lusionats. A veure, demà com s’aixecarà el dia...

A mitja nit, vaig sentir tronar... i va fer -com a mínim al meu barri- un bon xàfec. Quan en vaig llevar, a 1/4 de set del matí, mandrós, vaig dubtar si dutxar-me o deixar que ho fes, desprès, la mare natura i així, també, estalviar aigua... No fotem, Pep, una dutxa ràpida i curta, rasurar la barba que portes des de fa un parell de dies -amb un massatge «mentolado vigoroso» de Floïd-, enllestir l’entrepà per l’esmorzar mentre prens el matiner biberó de cafè amb llet i -ja a 1/4 de vuit- agafar el cotxe per anar a recollir als companys que viuen a prop i -contents i alegrois- anar plegats cap al lloc de trobada, és un plis-pas... Espavila que encara faràs tard... !!.

A l’hora acordada, 3/4 de vuit, els qui sortíem de Barcelona ho fèiem, puntuals del xamfrà de Travessera/Lepant: 3 cotxes i 7 excursionistes. Els altres 2 cotxes i 6 excursionistes més, hem quedat de trobar-nos sobre 3/4 de deu, per a esmorzar i després fer la caminada, a Sant Julià de Cabrera.

El cel està encapotat però no te pinta de voler ploure. De moment anem bé. Sortim de Barcelona, amb tots els qui -amb cara de son, en un i altre sentit fan cua per anar a treballar- i enfilem la carretera direcció Granollers i Vic

Comencem l’excursió, de moment, motoritzada: Voregem Vic i per l’Eix Transversal anem cap a Roda de Ter. Continuem per la pintoresca carretera C-153, que s’enfila i travessa el Collsacabra.

Quan passat L’Esquirol, arribem al Pont de les Perxes (punt quilomètric 21,3 i situat a 836 m d’alt) agafem una pista que, per l’esquerra, porta -en una mica més de 3 km- al llogaret de Sant Julià de Cabrera. Teníem previst, abans d’arribar-hi, esmorzar en una font -la Font de Sant Julià- que hi ha prop de la pista, a l’alçada de les Granges de La Masallera, uns 200 m abans d’arribar a l'església de Sant Julià. Però la font no està indicada (o no n’hem vist el rètol o senyal) i no la trobem... Ho preguntem a un treballador que hi ha a les Granges, però ens contesta que només hi està per feina, que no és del lloc -ens detalla que és del sud de la península...-, que no entén el català i que, sentint-ho, no ens pot ajudar... Mala sort, li agraïm la seva atenció (per uns instants l’hem obligat a deixar de mirar el mòbil...) i continuem pista amunt.

Abans d’arribar a Sant Julià de Cabrera, ens estan esperant -estacionats al costat de la pista- en Pedro i l’Elena (que venen des del Maresme) i que com que han arribat fa una estona -espavilats com son- han previst que ens veurien passar. Com així ha estat. Continuem plegats, ara ja 4 cotxes i 9 excursionistes. Encara ens falten 4 companys i, pensem, 1 cotxe més...

Seguim per l’estreta i cimentada pista. Passem, pel mig de prats i vaques -gairebé sense adonar-nos- a tocar de l'església parroquial de Sant Julià de Cabrera (944 m d’alt) i el gran mas de El Prat de Sant Julià que te al costat.

Continuem pista amunt, com que no ens hem adonat que passaven Sant Julià, pensant que deu ser més endavant... Deixem Cal Vidrier a l’esquerra i arribem a un encreuament de pistes, som al Collet de Cal Vidrier o de Sant Julià (980 m d’alt). Un cotxe, amb un poblador de la vall que ens venia darrera, toca el clàxon i ens demana que ens decidim o el deixem passar... Així o fem. Agafem -seguin el que diu un indicador- la pista que, per la dreta, diu que porta al Santuari de Cabrera. Continua siguen la pista encimentada per on veníem, però una mica mes estreta tot i que, de tant en tant, hi ha algun espai al voral, també encimentat, per a facilitar un possible -i sempre incòmode i inoportú- creuament de vehicles (a l’estiu o en caps de setmana, amb molt més transit de cotxes, aquesta ruta pot ser un pel complicada).

Una mica més enllà, ens trobem amb un cotxe que, precisament, ens ve de cara per la mateixa pista. Quan intentem facilitar-li el pas, veiem que ja -amablement- ho fa ell... Son els 4 companys (l’Enric, en Ricard, en Joan i en Carles) del 5è cotxe que també venen a l’excursió i, que matiners (a 1/4 de deu) com que ja estaven a Sant Julià, han decidit continuar, «explorant» la ruta, fins al final de la pista: «Hem de continuar per aquí, la pista acaba al Coll del Bram, on hi ha les escales que hem d’agafar per pujar al Santuari...!!» ens diuen, complaents, amb un somriure col·lectiu.

Ara ja tots, els 5 cotxes i els 13 excursionistes, continuem per la pista per les fagedes i boscos que hi ha sota dels cingles de Cabrera. La pista va voltant la Serra de Cabrera, passant pel Coll de la Freixeneda (1055 m d’alt) -poc abans d’arribar-hi entra, per tornar a sortir-ne desprès, a la comarca de La Garrotxa-, passem pel Port de la Faja (1100 m d’alt), per una nova cruïlla (1086 m d’alt) que porta a la Casanova dels Racons i, finalment, acaba al Coll del Bram (1175 m d’alt). Des de Sant Julià de Cabrera fins al Coll del Bram hem recorregut, per aquesta pista, uns 5 km. És la «carretera» que, amb l'accés a moltes altres masies, facilita el subministrament de queviures, begudes i materials a l’hostaleria del Santuari de Cabrera. Ho fa gràcies a un aeri muntacàrregues que per mitjà d’un cable uneix l’«estació» inferior, que hi ha on la pista mor, amb la que hi ha dalt al final de les escales.

Si us hi fixeu, voltant la mola o serra de Cabrera, la pista de color blanc que va de Sant Julià,
passa pel Collet de Cal Vidrier i continua fins el Coll del Bram es la que vàrem seguir nosaltres

L’esmorzar.- Faltem pocs minuts per les deu del matí, pràcticament l’hora que teníem previst esmorzar pels voltants de Sant Julià de Cabrera. Decidim fer-ho, un cop hem estacionat els cotxes, al Coll de Bram, a tocar del començament de les escales que s’enfilen, per l’aresta de l’anomenat Grau Nou, fins el Santuari de Cabrera.

Muntem, complaguts de que -fins ara- el dia es manté sense ploure, la tradicional paradeta amb les olives, la bota de vi, els bombons i les galetes i ens disposem a esmorzar. 

No ens entretenim gaire i un cop saciat el cos, fem que l’anima ens animi, decidits i decidides, a pujar -ajudats i protegits de la timba per una solida barana- els 280 graons que ens portaran fins dalt de la mola de Cabrera. Aquesta «ruta de les escales» molt aèria i emocionant -molts graons estan tallats o construïts amb maons o formigó damunt la roca- es va fer, per iniciativa del llavors capellà custodi del santuari, l’any 1952.

El Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, el Pla de Cabrera, el Pas de l’Osca, les restes del castell, el vèrtex geodèsic i la taula d’orientació del Cap del Pla.- A mesura que anem pujant i guanyant alçada (fins i tot en un dia rúfol com el que ens hem trobat) la visió de l’entorn i el panorama ens impressiona. La mida -cada cop més petita- dels dos cotxes que hem deixat a tocar de l’inici de les escales, ens va mostrant el nostre ascens. Evidentment els 133 m de desnivell que hi ha entre el Coll del Bram i el Santuari s’han de superar i, francament, ho fem amb menys dificultat de la que molts ens pensàvem: xino-xano i anant fent.

Xerrant, rient, contemplant el paisatge i les floretes que -assenyalant la primavera- guarneixen el camí, anem pujant. Un cop hem passat un petit monument amb l’efigie de Sant Bernat, pràcticament, ja som dalt.

Petit recordatori-monument a Sant Bernat: Ja som dalt !!!

L’edifici del Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, originàriament era la capella del Castell dels Cabrera, del segle XI. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 afectaren greument els edificis que hi havia (el castell i l'església) i els de molts altres indrets de la comarca. Aquest fet motivà que es reedifiques el santuari entre els anys 1611, 1622 i el 1641 (aquest castell, com molts altres, com que ja no tenia cap interès senyorial, ni estratègic, ni militar es degué deixar enrunat reaprofitant, segurament, moltes de les seves velles pedres en la reconstrucció dels nous edificis). A tocar del Santuari hi ha, el pou que permet recollir l’aigua de la cisterna i, formant un angle recte amb el temple, la rectoria que avui fa les funcions -principalment els caps de setmana i l’estiu- d’hostatgeria. Nosaltres ho hem trobat tot tancat. A l'Església hi havia una imatge de marbre de la Verge, que va ser destruïda el 1936, l’actual n’és una reproducció.

Imatge de la Mare de Déu de Cabrera (copia)

Ens passegem pel Pla que envolta el Santuari, travessem l’anomenat Pas de l’Osca (1297 m d’alt), un estret passadís sobre la roca de, en prou feines, 2 metres d’ample amb timbes a banda i banda i arribem a les restes (la base d’un torre circular, algun pany de paret i, en fase d’excavació, el que sembla el fons d’una cisterna) del Castell de Cabrera. A l’anomenat Cap del Pla hi ha, així mateix, un màstil amb una bandera catalana, el vèrtex geodèsic (1307 m d’alt) que assenyala el punt més alt de la mola de Cabrera i una taula d’orientació en forma de cilindre, on -amb una certa dificultat pel desgast- ens ajuden a anar identificant els cims i llocs més destacables que des d’aquest lloc es veuen. Hi ha, també, un llibre registre on, el Josep F. -en representació de tots i totes- hi deixa constància del nostre pas.

Detall del Pla de Cabrera

També aquí, dalt de Cabrera, la primavera hi és present...

El vèrtex geodèsic (1307 m d'alt)

Pas de l'Osca (hi ha qui diu que aquest pas és, una mica més
 enllà, al camí de la Serrica), amb el Santuari al fons

Tampoc fa tanta por... !!! Però jo del mig no em moc...

Passejant pel Pla de Cabrera

Panorama -al cel i a la terra- des de les restes del Castell de Cabrera

El cronista deixant constància, per a la història, del nostre pas

Vista del Puigsacalmp, des de l'inici (o final) del camí de la Serrica.

Les restes del castell, la taula d'orientació i la bandera al Cap del Pla.

El més «canyers» i entrepits de la colla, no en tenen prou i s’aventuren -desafiant els cingles- fins a l’inici o final (segons es miri) d’un corriol que és el tercer «camí» d’accés a aquest cim (juntament amb els de «les escales» i «l’antic camí de les marrades»). És l’anomenat «camí de la Serrica» un sender costerut, molt aeri -en algunes resenyes alguns situen aquí l'anomenad "Pas de l'Osca"-, en algun tram equipat amb ferratges i on cal fer alguna grimpada que, pel Collet de Cal Vidrier, porta fins a Sant Julià de Cabrera.

El cingle de Cabrera, amb el Santuari al damunt, des del final del Camí de la Serrica.

El Pas de l'Osca... ?. Una "osca" és un tall,  un cingle, etc.

"Estic mirant la ruta que farem un altre dia...", diu en Ricard

Ens fem la fotografia del grup i decidim retornar al coll del Bram on hi tenim els cotxes.

Tot preparant la foto del grup I...

Tot preparant la foto de grup II...

Foto del grup (hi falten, però, els dos Carles que van arribar més tard)

L'artista autor de la foto del grup

Quan ja estàvem disposats a fer-ho, una figura que apareix prop del Santuari ens crida l’atenció, és en Carles, l'incombustible Carles, que carregat de coratge ha pujat, els quasi 300 graons, fins dalt de Cabrera. L’ha acompanyat, un bon tros, l’altre Carles -el de Mollet- que tampoc ha volgut perdre's l’emocionant pujada... Ara si que hi som tots !!

En Carles gairebé arribant dalt. Darrera, al mig, el Puig dels Llops

Que passa tios ?... Que meu deixat sol... !! Darrera, a
l'esquerra, el Pla i Cingles d'Aiats 

L'altre Carles, també, dalt del Pla de Cabrera. 

Retorn al Coll del Bram pel «camí de les marrades».- Contents perquè, avui, tota la colla ha acomplert els objectius de la sortida, deixem que els nou arribats gaudeix de la pau, serenitat i bones vistes del lloc i ens disposem a baixar.

Ho fem per l’anomenat «camí de les marrades», un antiquíssim camí de bast, construït a consciència -a l’estil d’una calçada romana-, amb grans lloses, pedres clavades, filades de reforç i els corresponents murs de contenció. Te nombrosos revols -d’aquí el nom- i amb algunes pendents, fent ziga-zagues, va guanyant alçada pel cantó obac, més frondós i fresc de la serra. Un molt bonic i agradable camí -sobretot de baixada-, un encertat complement a l’emocionant pujada per les escales.

Xerrant, rient i comentant la part de l’excursió que, fins ara (encara sense mullar-nos gens) hem fet, arribem al Coll del Bram on tenim aparcats els cotxes.

Ara cap a Sant Julià i a Cantonigròs a dinar... !!!

Sant Julià de Cabrera, ara si.- Retornem per la pista, desfent el camí per on hem pujat aquest matí. El pas per dins de les fagedes, amb el verdejar de les fulles noves, ens corprèn i emociona. Quin paisatge més serè i agradable !!.

Arribem a la parròquia de Sant Julià. Estacionem els cotxes en un petit espai d’aparcament i al voral de la pista. La visió de la senzilla església, amb la cinglera de Cabrera com a fons, la rectoria, el porxo cobert, el gran mas de El Prat -que te a tocar- i el petit cementiri, per la seva senzillesa, formen una bonica estampa.

Estem al que podríem anomenar el «centre» d’aquest disseminat nucli rural que -municipalment- depèn de L’Esquirol. A més de l'església de Sant Julià -del segle XI però, també, molt malmesa i reedificada desprès dels terratrèmols-, la rectoria i la casa de El Prat hi ha, en aquest veïnat i parròquia, entre prats i boscos de faigs i roures, d’altres masies disperses: Cal Vidrier, Campamar, les Perxes, el Sitjar, la Tuta, la Rotllana, Caselles, Aiats, el Collell, la Masallera i algunes altres.

Passa un quart de la una del migdia i decidim continuar la ruta fins a Can Puntí de Cantonigròs per a fer les cerveses i dinar-hi.

Estem contents i satisfets per com ha anat l’excursió, els paisatges i perquè -tot i algun núvol- el bon temps i, sobretot, la falta de pluja, ens han acompanyat.

El dinar.- Aparquem els cotxes al gran parking que, a l’entrada de Cantonigròs des de la C-153, hi ha davant del Restaurant Can Puntí.

Panorama, de les moles d'Aiats i Cabrera, des de Can Puntí 

Quan entrem ens mostren la llarga taula que ja tenim parada, encarada als grans finestrals de l’espaiós menjador. Confiem dinar-hi bé i amb bones vistes: tenim les serres de Cabrera i d’Aiats, davant.

Demanem i ens prenem, com marca el ritual, les cerveses. Continua núvol però, de moment, no plou. Si vol, ara, ja ho pot fer... diem.

Com que ja ens havien enviat el menú i triats els plats, el servei és rapit i eficient. Quan ens van arribant els plats, constatem que a més, estan molt ben presentats i son molt bons. Fins i tot el pa..., diuen alguns !!.

La tapeta del dia; els primers, els segons, postres, pa, vi, aigua i gasosa... Tot molt bé. Tindrem de buscar i fer més excursions per aquí... hi ha bones rutes, bonics llocs i paisatges i bons llocs per dinar... diem.

Carxofes encurtides, all tendre, pernil i rovell curat

Full d'escalibada gratinat amb allioli

Bacallà gratinat amb allioli

Quan estem menjant els segons plats, entre queixalada i queixalada, veiem que fa un bon xàfec amb una mica de calamarsa... Ens en hem escapat d’una de bona... pensem.

A l’hora dels postres fem el habitual sorteig de l’ampolla de vi «Xino.Xano» i l'afortunat d’avui ha estat en Pedro. Enhorabona !!.

Sempre n'hi ha un que te sort... !! Enhorabona, Pedro !!

Prenem els cafès, tallats i carajillos. Demanem el compte, fem números, paguem, agraïm l’atenció i el servei als de l’hostal i, com que ara ja no plou, ens acomiadem fins la propera sortida Xino-Xano -segons el planing està prevista per al dijous 1 de juny- retornant en els cotxes, com al viatge d’anada, als respectius domicilis.

Gràcies per la vostra participació. Una abraçada a tots/totes i continuem en contacte.

Text.- Pep

Fotografies.- Carles P., Carles B., Enric S., Enric C., Josep F., Joan P., Conxita i Pep.

Ruta Wikiloc.- Joan P. https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santuari-de-cabrera-134419980