NECROLÒGICA D' EN "CHUS" GASULLA

 

HA MORT EN «CHUS» GASULLA

Quan encara mantenim la tristor per la recent mort d’en «Tonio» Jaurrieta, aquesta mateixa tarda, la Montse ens ha donat la notícia de la mort d’en Jesús, «Chus», Gasulla.

Tot just ahir, en un missatge de veu, era el mateix «Chus» el qui ens comentava que «Estava molt trist...» davant la mort d’ en «Tonio», el vell company i amic i afegia, amb un fil de veu però amb un gran sentiment, que «Ens estimava a tots molt...», «Estic trist, però us estimo molt...» repetí.

En «Chus» era, també, un dels «històrics» del Clan com ho demostra la mítica fotografia d'alguns dels seus primers membres:

El primer Clan "Os Gris" 1963. En "Chus",
a la dreta de la foto, darrera de tot el grup

Tots recordarem la seva rialla tant espontània i personal -Camell simpàtic era el seu tòtem-, el seu franc somriure i la seva passió (i coneixements) pels rituals, cultura i indumentàries índies:

L'inconfunsible "Chus"

En «Chus» era, també, una gran persona, bon company i gran amic. També nosaltres l'estimàvem molt i el trobarem a faltar.

Portava forces anys vivint a Almuñécar, Andalusia, però tot i així mantenia (darrerament amb les dificultats que li provocava una greu malaltia) el contacte amb tots nosaltres.

Era un bon seguidor del nostre txat al WhatsApp, on gairebé no es perdia mai cap missatge i del nostre Blog on n’ha sigut protagonista, en algun post, explicant-nos alguna de les seves aficions, per exemple la construcció de maquetes de vaixells:

https://clanosgris.blogspot.com/2015/10/una-bonica-i-apassionant-aficio.html

L’abril del 2019, aprofitant un viatge que va fer a Barcelona, ens acompanyà a la 95ena Sortida Xino-Xano que vàrem fer per la Plana de Vic:

En "Chus", per als qui no el coneixieu, és el primer per l'esquerra.

Aquesta tarda, el nostre txat -en resposta al missatge de la Montse- ha estat ple de comentaris d'estima i enyor vers en «Chus», acompanyant en el sentiment -i no és, només, una expressió feta- a la Montse, les filles -la Laura i la Núria- i demès família.

Bon viatge «Chus», acompanyat d'en «Tonio», cap a l’etern campament !!!. 

"Final de ruta": Símbol o "pista" que, en la senyalització
d'un itinerari, camí, joc o ruta, indica que hem arribat al final.

Companys i amics, arribats al final de la vostra ruta, descanseu en pau. Com hem cantat moltes vegades, agafant-nos les mans en els nostres comiats: "El cercle refarem i, fins potser, serà més gran...".

Comiat a Barcelona: La Laura i la Núria, les filles d'en Chus i la Montse, ens han fet saber a aquells/aquelles que no ens hem pogut acomiadar, per la distència, d'en "Chus", que ho podrem fer: El diumenge 30 de juny, de les 10 a les 13 h, a la Sala 6 del Centre Cívic Pere IV, carrer Comandant Benitez 6 de Les Corts (Barcelona).  Gràcies. 

Ressenya d’un comiat breument

anunciat.

Tan sols 9 dies abans del seu traspàs el mateix “Xus” ens enviava via whatsapp un missatge amb la tristesa que ens embargava a tots de la pèrdua del “Juanantonio”. Ens deia que ens estimava moltíssim. No sé vosaltres, però a mi em va sonar com a Comiat. I malauradament no anava errat.

El passat diumenge 30 de juny, una migrada representació del Clan del Ós Gris ens vàrem reunir al centre Cívic Pere IV per retre el degut respecte a un dels grans “Tótems” del nostre Clan. En Jesús Gasulla hi era present en esperit. També ho era en un recull d’imatges “vintage” en les apareixíem molts de nosaltres quan tots lluíem cabells i no canes, i no calba. Però sobretot lluíem el barret Scout.

No vàrem ser una multitud, perquè amb la premura de temps que se’ns va informar, molts membres del clan no van poder reorganitzar les seves agendes per tal d’assistir-hi, però els que havíem de ser-hi, si que fórem pressents. El comiat va ser una rememoració de les  nostres trobades al taller d’en “Juanjo” sense música, és clar. La Montse Pedra i les filles, La Laura i La Núria, van preparar un refrigeri que va ser molt apreciat perquè l’estiu ja comença a escalfar.

I dos detalls que ens va arribar a l’ànima. Hi havia en lloc preferent l’obra màxima de l’afecció d’en Xus, la reproducció en miniatura del Galió  “Santísima Trinidad”, vaixell del segle XVIII de la flota de Filipines. L’altre detall emocionant va ser que la família va restaurar i exposar sobre un maniquí el vestit de gala de gran cabdill indi que tant li agradava lluir en les grans cerimònies.

M’hagués agradat, ens hagués agradat, i suposo que al “Xus” també l’hi hagués agradat, cantar els adeus, però ens haurem de conformar amb refer el cercle i fer-lo més gran quan ens retrobem en les planures celestials.