ART I ESCOLTISME (5)

GEORGES REMI (“Hergé”)

Georges Pròsper Remi va néixer a Etterbeek, una localitat situada prop de Brussel·les, el 22 de maig de 1907. Realitzà els estudis primaris, entre el 1914 i el 1918, en una escola municipal laica del cinturó d’aquesta capital belga. Començà, també, a sortir amb els “Boy Scouts de Bèlgica” (BSB), una organització aconfessional fundada l’any 1910.

Amb la Primera Guerra Mundial, l’agost del 1914, les tropes alemanyes envaïren Bèlgica i ocuparen bona part del país. Georges Remi, un nen de 7 anys, dibuixà als marges de les seves llibretes escolars les aventures d’un noi que feia les mil i una jugades a l’invasor. Podem dir que aquestes van ser les seves primeres historietes.

Per expressa voluntat del seu pare, Georges canvià d’escola. Els estudis secundaris els va fer a un col·legi religiós de la mateixa Brussel·les, “Saint Boniface”, educació que, segurament, l’influirà en el seu caràcter, pensament i obra. Coincidint amb el trasllat d’escola, el 1919, Georges canvià també de grup scout, incorporant-se a l’agrupament que ja funcionava a la nova escola. Deixà els laics “Boy Scouts de Bèlgica” per ingressar a la “Federació de Boy Scouts Catòlics”, en les activitats i cerimonials dels quals s’hi trobà molt a gust doncs, en aquella època, estava fascinat per les costums i tradicions dels indis americans. Els companys li posaren el tòtem de “Guineu curiosa”. Va ser cap de la patrulla “Esquirols” i, al 14 anys, col·laborà amb els seus dibuixos a il·lustrar la revista del seu agrupament “Jamais Assez” (Mai Prou).

Es amb els scouts que Georges farà els seus primers viatges fora de Bèlgica, aprofitant els campaments de vacances, visitarà Àustria, Suïssa, Itàlia, França i Espanya. (1)

El mes de febrer de 1922 apareixen nous dibuixos d’en Georges Remi a la revista “Le Boy Scout”, portaveu de l’organització dels scouts catòlics; son il·lustracions per als articles interiors. Tot i que mai va aprendre a dibuixar de forma acadèmica, els seus dibuixos amb traços clars i senzills son molt expressius. En aquesta primera època apareixien signats amb el seu nom, Georges Remi, les inicials G R, o amb els pseudònim “Atelier de la Fleur de Lys”.

No es fins l’any 1924 que podem veure, per primer cop, el nom d’ “Hergé” com a signatura dels seus treballs. “Hergé” (Her-gé) son les inicials, R G –pronunciades en francès-, del seu nom i cognom posades al revés.

L’any 1925, “Hergé” començà a treballar al diari Le Vingtième Siècle una publicació clerical, nacionalista i ultraconservadora dirigida per pare Norbert Wallez (2), paral·lelament,  continuà col·laborant amb la revista dels escoltes que,des de finals de 1927, portava el títol de “Le Boy Scout Belge” on ja hi podem veure dibuixos seus en alguna portada. En aquesta revista scout, del 1926 al 1930, “Hergé” hi començà a publicar la seva primera sèrie o historieta amb argument: “Totor, cap de patrulla dels Borinots”, precedent del personatge que el farà  mundialment famós: “Tintín”. Les aventures d’en “Totor” no eren una apologia del moviment scout sinó, més aviat, un seguit de trapelleries i corredisses, rèplica de les escenes de les pel·lícules còmiques de l’època, a les que en Georges hi estava molt aficionat.

El pare Wallez va encomanar a Georges Remi la realització i direcció d’un suplement setmanal de Le Vingtième Siècle, adreçat als joves. Així, el novembre de 1928, aparegué el primer número de Le Petit Vingtième. És en aquest setmanari que, el  gener de 1929, van aparèixer les primeres aventures d’un peculiar periodista “Tintín” (una adaptació amb petits canvis, fins i tot en el nom, d’en “Totor”) amb el títol de Tintín al país dels Soviets d’un clar caràcter anticomunista. “Tintín” continuà, a Le Petit Vingtième, amb nous viatges i aventures Tintín al Congo (1931) on reflecteix la gran labor dels missioners belgues a la seva colònia. La tercera aventura serà Tintin a Amèrica (1932) en aquest cas “Hergé” va voler centrar la història amb els indis, però va aprofitar per a denunciar l'explotació dels "pells-roges" per part dels "homes blancs" i les màfies de gàngsters a la ciutat de Chicago en la dècada dels anys 30.

El seguiran, en diferents lliuraments -de quatre pàgines setmanals- a Le Petit Vingtième,  Els cigars del faraó (1934) on, per primer cop hi trobem elements d’intriga i emoció, tot i denunciant el tràfic de drogues; El lotus blau (1936) aquí son les trames diplomàtiques l’objecte de denúncia;  L’orella escapçada (1937) on l’acció gira al voltant d’un fetitxe a una fictícia república sud-americana; L’illa negra (1938) amb l’aparició del malvat Müller/Smith i El ceptre d’Ottokar (1939) en que l’acció se situa en uns països balcànics imaginaris.

El maig de 1940 Bèlgica es envaïda pels alemanys, els ocupants obliguen a tancar Le Vingtième Siècle . L’octubre del mateix any,  Georges Remi entrà a treballar, com a redactor en cap del suplement juvenil Soir Jeunesse, al diari filonazi Le Soir. Serà, pels problemes que li produirà en el futur, una de les decisions més controvertides de la seva vida. Per a “Tintin” això li suposarà, en un diari de molta tirada, una més gran  difusió. En aquest mitjà continuà publicant les aventures de “Tintin”: El cranc de les pinces d’or (1941); L’estel misteriós (1942); El secret de l’Unicorn (1943); El tresor de Rackham el Roig (1944). Brussel·les va esser alliberada pels aliats el setembre de 1944, el que va suposar l’ interrupció immediata de la publicació del diari Le Soir i, en conseqüència, de les aventures d’en Tintín. Es posà en marxa un procés de depuració, de tots aquells que havien treballat per o en mitjans controlats pels alemanys, i “Hergé” es quedà sense feina.

Començà, aleshores, un veritable calvari per a Georges Remi. Va ser arrestat, per quatre vegades, per les noves autoritats belgues acusat de col·laborar amb els nazis i el partit reixista. A més es considerava que, amb la seva feina a Le Soir, ajudà a consolidar i difondre la política dels ocupants.

En el conjunt de l’obra de George Remi anterior a 1945, certament, no hi ha un compromís de tipus polític o social clar de tipus rupturista o progressista ni una oposició a la nova situació del seu país; tot i que, en algunes de les aventures d’en “Tintín” d’aquests anys, hi podem descobrir una certa crítica sobre alguns temes com l’expansió feixista, el tràfic de drogues, els problemes de les dictadures o la lluita armamentista,... Segons els seus biògrafs, Hergé mai pensà ni tingué consciència d’haver col·laborat amb els nazis ja que es considerava un simple treballador que continuà amb la seva feina durant l’ocupació, complint amb la crida feta pel rei belga Leoplod III als seus súbdits. Tot i això, el mateix Georges Remi reconeixeria, anys després, el que considerà errors propis i decisions equivocades:  "Reconec que jo també vaig creure que el futur d'Occident podia dependre del Nou Ordre. Per a molts la democràcia s'havia mostrat decebedora, i el Nou Ordre portava noves esperances. A la vista de tot el que va passar, es tractava naturalment d'un gran error haver pogut creure en això" (3). I també: “La meva ingenuïtat d'aquella època fregava la ruqueria, podríem dir que fins i tot l'estupidesa" (4).

Aquesta situació d’exili interior d’en George Remi finalitzà el 1946, quan l’editor i combatent de la resistència Raymond Leblanc li proporcionà el recolzament financer i les credencials antinazis necessàries per tal de poder publicar -en una societat formada per ells dos- el setmanari “Tintín”.  És en aquesta revista que “Hergé” acabarà de publicar la resta d’aventures d’en “Tintín”: Les 7 boles de cristall (1948), El Temple del Sol (1949), Tintin al país de l’or negre (1950), Objectiu: la Lluna (1953), Hem caminat damunt la Lluna (1954), L’afer Tornasol (1956), Stoc de coc (1958), Tintín al Tibet (1960), Les joies de la Castafiore (1963), Vol 714 a Sidney (1968) i, el darrer, Tintín i “els pícaros” (1976). La revista “Tintín” va tenir un èxit important, amb una tirada de més de 100.000 exemplars setmanals, això culminà el seu reconeixement internacional. És probable que Hergé hagués sofert algun tipus de condemna judicial de no haver sigut per la creació d'aquesta publicació. En aquest sentit, s'ha assenyalat freqüentment que va ser en “Tintín” qui va salvar a Hergé.

Els 23 àlbums de “Les Aventures de Tintín” han sigut traduïts a gairebé tots els idiomes del mon. Georges Remi, no tingué -com molta altra gent- una vida fàcil. Amb tot, ens atreviríem a dir que l’escoltisme el marcà, tant a ell com al seu personatge “Tintín”. Quan, en una entrevista al final de la seva vida, l’escriptor Numa Sadoul afirmà en la conversa que “Tintín és un tossut boy scout !”, Georges Remi no va dubtar en respondre: “ I per què no ?... Creu vostè que és tant ridícul fer una bona obra, estimar i respectar la natura i els animals i esforçar-se a ser fidel a la paraula donada ?” (5).

Georges Remi, “Hergé”, va morir a Brussel·les el 3 de març de 1983 als 76 anys d’edat.

Notes.-

(1)  Sembla confirmat que Georges Remi, amb els scouts, estigué dues vegades a Espanya. La primera, l’agost de 1923, en el decurs d’una travessa pels Pirineus; entraren a la Val d’Aran pel Portilhon i passaren la nit a Vielha. La segona, l’estiu de 1931, va ser un “tour” més turístic; van anar fins a Saragossa i Madrid (on visitaren el Museu del Prado i, seguint els topics, presenciaren una “corrida” a la plaça de Las Ventas).

(2)  El pare Norbert Wallez (nascut el 1882, per tant 25 anys més gran que Georges Remí)  tingué una gran predilecció i influència sobre “Hergé”. Contribuí a que aquest s’instruís moral i culturalment, dins d’un profund adoctrinament catòlic. Norbert Wallez, d’ideologia ultraconservadora, era un admirador manifest d’en Mussolini i el feixisme i propugnà, el 1923, la federació de Bèlgica amb la catòlica regió alemanya de Renània. Era, també un antisemita i anticomunista declarat. El pare Wallez tingué una importància decisiva en l’elecció dels primers destins de les aventures d’en Tintin: la Rússia Soviètica on s’enfronta als bolxevics, el colonitzat Congo Belga i els idealitzats Estats Units. El 1932 Georges Remí es casà amb Germaine Kieckens, secretària del diari Le Vingtième Siècle i del pare Wallez. Amb tot, el 1933, Wallez va ser destituït, pels seus superiors, com a director del diari i destinat a conservar les runes de l’abadia d’Aulne. Amb l’ invasió alemanya de Bèlgica reprengué les seves publicacions de tipus polític i ideològic, donant suport al pro-nazi Partit Reixista d’en Leon Degrelle. El 1947, va ser acusat de col·laboracionisme i condemnat a quatre anys de presó i al pagament de 200.000 francs de multa. Estigué empresonat a Charleroi fins el 1950. Un cop alliberat, malalt de càncer, va ser acollit pel matrimoni Remi fins a la seva mort l’any 1952.

(3)  Entrevista amb el “Haagse Post” l’any 1973.

(4)  Entrevista a la revista flamenca “Elvesier” l’any 1973.

(5)  Numa Sadoul: Conversaciones con Hergé. Editorial Juventud, Barcelona 1983.