CRÒNICA DE LA 26ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PELS VOLTANTS DE SABADELL: Ermita de Togores, Torrent de Colobrers i Sant Vicenç de Jonqueres.

L’Elena ens havia anunciat que tenia prevista una sortida xino-xano pels voltants de Sabadell, concretament pel Torrent de Colobrers, “però hem d’esperar a que plogui uns dies abans”…deia. En Josep Maria havia vist, per TV3, un reportatge d’aquest lloc i ratificava que, per les imatges, el recorregut valia la pena…

Torrent de Colobrers

L’Elena i en Carles uns dies abans de la sortida programada per a aquest mes de maig, previsors i responsables, han fet l’excursió pel Torrent alhora que  concretaven alguns detalls de la sortida (transport d’aproximació, durada de la caminada, recorregut, restaurant on dinar,…).

Amb tot apunt arribem al dia de la 26ena Sortida Xino-Xano, però, obligacions de darrera hora fan que l’Elena, lamentablement, no pugui acompanyar-nos. L’hem trobat a faltar en molts moments de l’excursió, tot i que en Carles ha estat –com en Tito Vilanova amb en Pep Guardiola- un molt bon “segon”.

El tren de Rodalies ens ha deixat a l’estació de “Sabadell-Nord”, al mig de la plaça d’Espanya del nou i modern Sabadell que va creixent més enllà de l’Eix Macià. Prenem, tot baixant cap a la riba del riu Ripoll, la carretera que va a Castellar (oficialment carretera de Prats de Lluçanès), al poc arribem a l’Àrea recreativa de Sant Vicenç de Jonqueres un agradable espai amb una font, taules i “barbacoes” a disposició de qui en vulgui fer ús. Avui, dia feiner, podem triar lloc i ens hi entaulem, on volem, per a esmorzar-hi; els caps de setmana –diuen- cal matinar per a “reservar” o, millor dit, “okupar” taula. Cal reconèixer l’esforç que s’ha fet, els darrers anys, per a aturar la degradació del riu, recuperar l’ecosistema de ribera i fer compatibles els usos agrícoles, industrials i de lleure en aquest meritori Parc Fluvial del Ripoll.

Àrea recreativa de Sant Vicenç de Jonqueres

Desprès d’esmorzar -amb vi, olives, cafè amb “gotes” i xocolata negra ( amb 85 % de cacau)- reprenem el camí. Travessem el riu Ripoll per una passera d’obra i ens enfilem, en una molt suau pujada enmig de camps i bosc, cap a la Serra de Sant Iscle.  L’ itinerari molt ben senyalitzat, en mig d’un gran nombre de camins i pistes que porten arreu, passa per un paisatge “agro-forestal” on petites zones de bosc -fonamentalment de pins i alzines- conviuen amb les explotacions agrícoles i els camps de conreu. Xerrant i fotografiant les nombroses i boniques flors del costat del camí (som en plena primavera !!!) arribem al Pi de les Tres Branques, un singular arbre “d’interès local” molt estimat per la gent de Sabadell. Ens recorda el del Pla de Campllong al Berguedà, cantat per en Verdaguer, avui mort, sec i partit... el que veiem aquí és més jove, sortosament, ben viu i –pensem- ple de futur. Tant de bo sigui un nou i esperançador símbol de les terres de parla catalana !.

El Pi de les Tres Branques de Togores

Continuem per la pista fins que arribem a una clariana, al mig del bosc, que convida a estar-hi una estona, som a l’ermita de la Mare de Déu de Togores o, senzillament, Togores. Es creu que el nom de Togores prové del llatí “tuguri”, en referència a les cabanes que servien per a aixoplugar-se, el cert és que l’ermita va ser bastida damunt les restes d’una vella construcció romana. La capella, documentada des de l’any 986, te l’ absis vuitavat que dona a llevant i pel costat de migdia està unida, per un arc, al  gran casal o masia adjunt al temple. Al segle XV aquest lloc era un convent de monges que depenien del monestir benedictí de Sant Llorenç de Munt. La Mare de Déu de Togores s’hi venera des del segle XVII. En arribar la primavera des del 1922, cada any, s’hi celebra un aplec. Tot el conjunt -ara una propietat privada- ha estat restaurat modernament. És un lloc, amb uns monumentals xipresos i unes espectaculars alzines, que irradia una gran serenor. Hi fem un bon nombre de fotografies.

Ermita de la Mare de Déu de Togores

Reprenem el camí en direcció a Can Vilar una important masia, del segle XII, mig amagada dins una arbreda en un dels vessants que baixen fins el riu Tort. És un casal sòlit amb una porta adovellada, algunes finestres renaixentistes, una balconada enreixada on encara hi podem veure una vella “comuna” i algunes eres amb cotxes i material agrícola. Volem preguntar-hi el millor camí per a anar, directament, al Torrent de Colobrers, però no hi sabem veure a ningú. Quan ja ens disposem a marxar, per una pista, apareix un tractor i el seu conductor ens resolt la qüestió: “seguiu per aquest camí fins que trobeu “el gasoducte”, d’allà al Torrent de Colobrers no hi ha gaire”. Ens explica en Carles, que davant la possibilitat que Rússia arribés a tancar el subministre de gas cap a determinades zones europees, es començà a construir un gasoducte que tenia d’unir Alemanya, França i Espanya per tal de portar-hi gas des d'Algèria. Aquestes obres, “el gasoducte” promogut pel Ministeri de Foment i ENAGAS, corresponen al tram Martorell-Hostalric i estan destruint –tot i la denúncia de grups socials, ecologistes i excursionistes- molts espais naturals, una gran quantitat d'arbres, torrents i boscos de la zona. El més sorprenent, continua explicant-nos en Carles, és que la construcció del gasoducte serà incompleta, ja que el tram francès ha quedat en suspens, i les obres a partir d’ Hostalric tampoc estan garantides; és a dir, que tot pot acabar en un altre gran disbarat –quants incompetents tenim gestionant competències !!!-, això si de conseqüències mediambientals irreparables.

La gran rasa del "gasoducte"

Tornem, però, a la nostra excursió. Contemplem la gran “cicatriu” que sobre el territori ha provocat aquesta obra. Baixem pel que era un frondós bosc, ara ben malmès per una gran rasa, fins el punt on “el gasoducte” travessa el Torrent de Colobrers, aproximadament un quilòmetre aigües amunt d’on el seu trajecte està ja condicionat per als visitants. És una oportunitat, amb un toc d’exploració i d’aventura, que no volem desaprofitar. Per aquesta part “verge” del Torrent, conseqüència de les últimes pluges, hi baixa una mica d’aigua però, tot i les bardisses, algun tronc caigut i una zona de canyís una mica espès -mullant-nos els peus- aconseguim, fent servir el llit de la riera com a camí, arribar fins a la Font de Can Moragues i la seva -diuen que d’origen medieval- bassa-safareig. A partir d’aquest punt el recorregut pel costat del Torrent de Colobrers és d’una gran bellesa; el camí va resseguint tota la riba travessant-lo, diverses vegades, per petits ponts de fusta. Les arrels dels arbres arrapant-se a les roques, el soroll de l’aigua, la llum obrint-se pas entre les capçanes dels arbres, les abruptes i alteroses parets del costat del torrent, la vegetació de ribera, el cant dels ocells,... tot és un veritable plaer per als sentits. Després de passar per un meandre on trobem la Foradada – un túnel artificial fet, fa uns 100 anys, a la roca per a desviar el curs del torrent- on ens hi fem la foto de grup; arribem als Degotalls, espectacular formació de carbonat de calç (pedra tosca) per on l’aigua s’hi despenja i, una mica més avall, al brollador natural de la Font de la Tosca. Tots aquests racons i molts altres del Torrent, fan que ens hi anem aturant per a intentar capturar, amb l’ajut de les màquines de retratar, un munt de detalls i sensacions del paisatge que ens envolta.

Els Degotalls

Torrent de Colobrers

Torrent de Colobrers

Torrent de Colobrers

Torrent de Colobrers




Torrent de Colobrers

Continuem aigües avall fins un paratge on el Torrent, fins ara força encaixonat, s’obre: hem arribat a Can Pagès. A començament del segle XX aquesta masia, a tocar del camí carreter que anava de Sabadell a Castellar del Vallès, es convertí en una taverna on hi paraven carros i tartanes a fer-hi el “pa i trago”, al anar i/o al tornar, del seu tragí. Avui és un restaurant, amb un petit viver de truites de riu i un discret parc infantil, on nosaltres ja hi tenim la taula parada per al dinar.

Can Pagès

Desprès de prendre les tradicionals cerveses, un menú prou digne i fer el cafè, continuem fins el proper riu Ripoll, passem pel costat d’unes basses esglaonades amb l’objecte d’aconseguir una optimització natural de les aigües depurades, ens hi entretenim contemplant els diferents tipus de joncs, alguns ànecs i una nombrosa colònia de granotes que treuen –entre cants- part del seu cos de l’aigua per a prendre el sol. Travessem el riu per una gran passera i ens enfilem fins l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres que, des de dalt d’un petit turó, domina el Parc Fluvial. El conjunt està format per l’edifici de l’església, la rectoria i el clos d’un antic cementiri i va estar actiu des del segle X fins al XVIII. Des dels inicis depengué del monestir de Sant Llorenç de Munt i, a partir del segle XIII es convertí en convent de monges i refugi de les mullers dels cavallers que anaven a Terra Santa. Tingué tanta importància que aconseguí el dret d’elegir-se la pròpia abadessa. A finals del segle XIII, el monestir es traslladà a Barcelona, en un paratge a extramurs prop de l’actual plaça d’Urquinaona; aquest nou convent prengué el nom de Santa Maria de Jonqueres en record de l’estatge primitiu. Avui ja desaparegut a Barcelona encara hi perviu, al lloc on hi havia el monestir, el nom d’un carrer: Jonqueres. Desprès de molts anys d’abandó, el conjunt de Sant Vicenç de Jonqueres, es va rehabilitar l’any 1993. L’antiga església l’ocupa avui una entitat d’interès cultural: el Servei General d’Informació de Muntanya, un centre de documentació alpinística amb un reconegut prestigi a nivell nacional i internacional; a la rectoria hi ha uns masovers i les dependències de la planta baixa estan destinades a un taller de restauració de mobles i a un restaurant.

Sant Vicenç de Jonqueres, accès al Servei General d'Informació de Muntanya

Passem per la Font de Sant Vicenç i, desfent camí per on hem vingut a primera hora del matí, retornem a l’estació de “Sabadell-Nord”.

La caminada ha tingut un recorregut total de 12 quilòmetres. Cal reconèixer que la sortida d’avui, com molt be ha dit en Joan Miquel, “ha tingut bellesa, proximitat, sorpresa i –fins i tot- aventura...” moltes gràcies Elena i Carles per l’organització i, a tots i totes, per la vostra participació i companyonia.

Els qui anem a la Sortida de Primavera 2012, ens veiem d’aquí a uns dies i tots els demès a la propera Sortida Xino-Xano que serà el dijous 7 de juny.

Una abraçada.


Fotografies de na Montserrat, na Mª Rosa, en Joan Miquel i en José F.

Ja ha arribat la primavera !!!:

Imatges de l'"exploració" pel tram "verge" del Torrent de Colobrers: