dimecres, 23 de maig del 2012

CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2012



PER LES ALTES VALLS DEL PALLARS SOBIRÀ

El primer que podem dir és que, tot i els pronòstics de mal temps per al cap de setmana del 18 al 20 de maig, ens en hem sortit prou be. Divendres vàrem poder arribar a Llavorsí sense mullar-nos, fins i tot, a estones va sortir el sol;  dissabte tinguérem, fins a mitja tarda, un bon dia; el matí de diumenge, amb sol a primera hora, vam poder fer l’excursió i visites programades amb algun ruixat puntual. Això si, per la tarda de retorn a les nostres cases i ja dins els cotxes, aigua, llamps, trons, vent i calamarsa… tots els elements celestials ens caigueren a sobre. Però el més important ja ho teníem fet.
Intentar reflectir en aquestes cròniques els sentiments i l’opinió de tots i totes és, certament, un risc i una responsabilitat. Però penso que podem dir que tant el lloc triat per a hostatjar-nos com les excursions i visites efectuades han sigut “de categoria”. Enhorabona, doncs, als principals organitzadors de la Sortida: en Josep Maria i la Montserrat. Molt be parella !!.
Fem-ne una petita ressenya per a que en quedi constància.
Divendres. Al llarg de la tarda-vespre, anem arribant a l’Hotel Riberies de Llavorsí. Uns, els més “desvagats”, després d’haver fet alguna mini ruta turística (dinant pel camí, visitant algun museu o poblet, comprant torrons a Agramunt,…) i d’altres, els qui “encara cotitzen”, quan les seves obligacions els ho han permès i seguint l’itinerari més curt –que no sempre és el més còmode- que els ha recomanat el “Dr. Google”.  Salutacions, hostalatge en les respectives habitacions i a sopar. Desprès de sopar, tenim una primera reunió on en Josep Maria ens informa sobre el programa per a l’endemà i, també, sobre alguns canvis en els itineraris previstos. Per exemple, no podrem fer l’excursió a Montgarri i al Pla de Beret ja que la pista d’accés des de la vall d’Isil és tancada, fins l’ 1 de juny, amb un cadenat.

Dissabte. Desprès d’esmorzar sortim amb els cotxes “tot terreny” cap a les valls Ferrera i de Cardós. Fa un bon dia,  però decidim –per si un cas- anar primer, vall Ferrera amunt, fins el Pla de Boet. El recorregut, en aquesta estació de l’any i en ple desglaç per l’encaixonada vall, és impressionant. Respectuosos amb els senyals, deixem el vehicles a la darrera zona d’aparcament i fem, caminant, els 1,5 km (25’) que ens falten per arribar al Pla de Boet (1.850 m). La visió d’aquest recollit Pla amb els torrents obrint-se pas entre els prats, uns quants pins -aquí i allà, “per a fer bonic”- i l’impressionant fons de muntanyes, és espectacular. Tres elements humanitzen aquest indret: la Cabana de Boet, un aixopluc de pastors; el refugi muntanyenc de Vallferrera, un dels punts d’inici de l’ascensió a la Pica d’Estats i la Font de Mossèn Batlle, petit homenatge erigit pels seus “minyons”. Ens hi passegem una bona estona. No podem trobar millor visió i lloc per a fer-hi la foto -”oficial de grup”- de la sortida.
Retratant racons, panorames, salts d’aigua i floretes retornem fins els cotxes i desfent camí, vall Ferrera avall, passem per Àreu –“Catalunya te 1000 anys, Àreu ja hi era” diu un cartell que hi ha a l’entrada del poble-, Alins, Ainet de Besan i Araós, on ens aturem (per recomanació d’en Llorenç i la Isabel) per a enfilar-nos fins la petita i recollida ermita de Sant Francesc una menuda capella, potser, preromànica que te una curiosa porta amb un arc de ferradura. Arribats al lloc on el Noguera de Vallferrera s’ajunta al Noguera de Cardós, canviem de fondalada i ens endinsem per la vall de Cardós. Anem, decidits, fins el darrer poble de la vall: Tavascan, tranquil i turístic nucli amb un airós i fotografiat pont medieval. Retornem cap a Llavorsí, passant per Lladorre, amb les restes d’un curiós castell,  Lladrós, també amb un bonic pont romànic, Ainet de Cardós i Ribera de Cardós, vila molt freqüentada i amb nombrosos equipaments per a estiuejants i una singular església romànica amb campanar de torre quadrada. Ens hi aturem per a fer-hi unes quantes fotografies.

Passades les dues, arribem a Llavorsí. Dinem, fem una mica de sobretaula i a ¾ de cinc iniciem la segona excursió de la jornada. Seguirem ara, aigües amunt, el curs del Noguera Pallaresa un riu que ens ha impressionat pel gran cabal i la força de l’aigua que, en aquesta època de l’any, porta. L’objectiu és anar fins Isil i visitar l’església de Sant Joan una bonica parròquia romànica, a tocar del riu –de fet s’hi banya-, amb una portalada i façana de migdia molt ornamentada. En Josep Maria ens va explicant tots i cadascun dels nombrosos i interessants detalls (mènsules, capitells, arquivoltes, arcuacions, frisos, antics relleus, absis i absidioles, finestres geminades,...) un veritable compendi i lliçó d’art. Ens hi estem, tot i que fa un petit xàfec, una bona estona. Retornem als cotxes i per un trencant, que passa per Sorpe, arribem a la vall que forma el riu de la Bonaigua tot baixant des del Port d’aquest mateix nom. Davant nostre tenim la Mata de València, el bosc de coníferes –principalment avets- més extens de la península ibèrica. Des de la carretera que puja al Port de la Bonaigua, baixem a l’hotel “Els Avets” on, molt amables, ens indiquen un corriol que ens condueix boscúria endins, dintre l’anomena’t bosc del Gerdar, fins a un pontet que creua un cabalós i arrauxat torrent. Un lloc meravellós, amb un arbres altíssims, les roques entapissades de molsa i el torrent impetuós baixant pendent avall; un indret, certament, per a tornar-hi –amb més temps i calma- en una altra ocasió.

La pluja es va animant i comença a ser l’hora de retornar a l’hotel de Llavorsí. Alguns, un cop hi hem arribat, encara tenen temps per a fer unes partides de futbolí o petar la xerrada tot comentant, mentre arriba l’hora per al sopar, els titulars dels diaris d’avui –quina creu !!!, crisi i més crisi...-  
Diumenge. Ha plogut tota la nit, però –de moment- el temps es comporta i, fins i tot, sembla que, entre els núvols, vol sortir el sol. Ahir va ser un dia dedicat, principalment, als paisatges i la natura; l’excursió d’aquest matí serà, pensem, més cultural i relaxada. Esmorzem i a ¾ de deu sortim cap a Escaló on ens espera la Cristina, la guia local que ens acompanyarà en la visita als principals monuments arquitectònics de la vall d’Àneu. La primera parada és al monestir de Sant Pere del Burgal les actuals restes, a uns 25 minuts –a peu- d’Escaló, corresponen a un edifici del segle XI. El monestir està situat, a l’esquerra del Noguera Pallaresa, en un replà enlairat al costat del barranc de Sant Pere (que el nodria d’aigua), protegit i arrecerat sota unes gran penyes. Un cop hi som, la Cristina ens fa una breu introducció històrica per tal de situar-nos en l’ambient de l’època per a passar, tot seguit, amb comentaris amens però precisos a explicar-nos els detalls arquitectònics, arqueològics i artístics d’aquest vell monestir. De tant en tant, la pluja ens fa companyia obligant-nos a seguir les explicacions sota cobert. Tot i que les pintures murals de l’absis –atribuïdes al Mestre de Pedret- son, actualment, al MNAC la fidel reproducció “in situ” de les mateixes   permeten a la nostra guia traslladar-nos, per uns moments, al segle XI. Acabada la visita retornem al present i baixem, sota la pluja, fins a Escaló.

Continuem Noguera Pallaresa amunt fins a Esterri d’Àneu, a mig camí entre aquesta vila i el petit poblet d’Escalarre, hi ha les restes de l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu. Aquest vell cenobi, del segle XI, està situat a l’anomena’t Pla de Salito una fèrtil extensió de terreny molt valorada -des de molt antic- en aquesta zona de grans pendents i muntanyes. Només baixar del cotxes ens ve a rebre el fidel “guardià del monument”: un gros i falaguer mastí dels Pirineus, pel que es veu, molt acostumat als manyacs i a deixar-se fotografiar. La Cristina, experta en tractar els visitants, ens fa veure - des de l’exterior de l’edifici- el que aparentment sembla més un gran casal que no pas el temple d’un poderós monestir. Un cop obre la porta, encara sense encendre els llums, somriu davant el clàssic “oh...ca macu !!!!” que exclamem la gent de “Can Fanga”. El temple original constava de tres naus, amb un absis central (l’únic que es conserva) i dos absidioles laterals (avui desaparegudes). Durant els segles XV i XVI es va modificar considerablement l’edifici, transformant les tres naus en una de sola amb la coberta sostinguda per uns grans arcs de diafragma que ens recorden els de les Drassanes barcelonines. Aquesta gran i costosa reforma demostra que, en aquella època, el monestir gaudia de prosperitat i disposava de nombrosos recursos econòmics. La guia, encén els llums, tot esperant un segon “oh...ca macu !!!” corejat pels visitants. La zona més il·luminada és el presbiteri bellament decorat amb pintures romàniques. La Cristina ens fa parar l’atenció, ara, en els acolorits dibuixos de l’absis (els originals son, també, al MNAC).  El tema central es troba molt deteriorat i estava dedicat a l'Epifania (l'Adoració dels Reis Mags) s’hi veu amb claredat la figura del rei Melcior. S'han conservat en molt bon estat una sèrie de serafins amb les ales plenes d'ulls (que simbolitzaven la vigilància), la representació de dos profetes, tres arcàngels i dos personatges més que poden ser eclesiàstics o nobles. Aquestes pintures, atribuïdes també a l’escola del Mestre de Pedret, per la seva plasticitat i excepcional iconografia son considerares unes de les més importants dins el romànic català. La Cristina ens fa parar l’atenció en dues figures, més modernes, que hi ha al presbiteri: l’ imatge de la Mare de Déu de Àneu molt venerada a la vall (la primitiva talla, del segle XIII, va ser destruïda a la passada guerra civil i ha estat substituïda per una reproducció) i la d’en “Evaristo” un clàssic escolanet, fill de les “fàbriques de sants” d’Olot, que sosté la capsa de les almoines. Asseguts als bancs del santuari, mantenim una franca conversa amb la guia sobre l’iconografia de les esglésies, l’adoctrinament i l’influencia que sobre el poble senzill ha tingut, al llarg dels temps, l’Església.

Ens acomiadem de la Cristina, agraint-li els seus coneixements i entusiasme i decidim anar a prendre unes cerveses a Esterri d’Àneu, com avantsala del dinar de comiat que efectuarem a l’ hotel Riberies.

Conclourem felicitant-nos, un cop més, a tots plegats per aquesta Sortida de Primavera. No deu ser, només, per casualitat que totes les Sortides que fem surtin be. Evidentment en devem tenir “la formula”: triat un bons indrets on anar, uns hostals còmodes i agradables, unes estacions de l’any –la primavera o la tardor- que hi ajudin, unes persones que -amb entusiasme- les organitzin,... però l’element aglutinador de tots aquests importants ingredients estic segur que és la nostra amistat i companyonia; aquest lligam barreja d’afecte, d’harmonia, de respecte i  de “bon rotllo” que –ho dic de tot cor- per a molts i molts anys hem de saber conservar i enfortir.
Moltes gràcies, doncs, a tots i a totes per la vostra participació i fins la Sortida de Tardor que segurament farem, el proper mes d’octubre, per la comarca del Solsonès.
Fotografies d'en Joan Miquel, Enric/Carme, Joan, Mª Rosa/Jaume i Maribel/Pep.

DADES ESPORTIVO - XINOXANAIRES (Aportació d'en Joan Miquel i els seus equips tècnics)
L'excursió al Pla de Boet del dissabte, va donar:
51 minuts de cronògraf                     52 minuts de GPS
2,51 Quilòmetres de podòmetre     1,56 Quilòmetres de GPS
I ens vàrem enfilar fins una Milla Nàutica d'alçada (És a dir 1852 metres)
L'excursió del diumenge al monestir de Sant Pere del Burgal, va donar:
26 minuts de cronògraf                     30 minuts de GPS
3,41 Quilòmetres de podòmetre     2,28 Quilòmetres de GPS
Les discrepàncies en temps entre el cronògraf i el GPS son normals per la imprecisió d'aquest últim en discriminar quan s'està en marxa i quan no.
Les de distància entre ambdós rau en que el GPS mesura la distància en el pla horitzontal mentre que el podòmetre compte les passes, el resultat sol ser sensiblement igual en els recorreguts planers, però el podòmetre mesura de menys en les baixades fortes.
Per tot això, crec que en aquest cas cal donar per vàlid les dades del "podo".
That's all folks!!




GALERIA FOTOGRÀFICA

Pla de Boet

Reunió de pastores...

Font de Mossen Batlle

Saltans d'aigua per tot arreu...

Hi han personatges (i persones) polifacétiques... de cow-boy al cementiri de "OK Corral"

...i de protagonista de "El nom de la rosa".

Sant Joan d'Isil


Sant Joan d'Isil

Bosc del Gerdar


Bosc del Gerdar

Camí de Sant Pere del Burgal


El "guarda" de Santa Mª d'Àneu

L'"Evaristo" (Santa Mª d'Àneu)

Interior de Santa Mª d'Àneu

Fent l'aperitiu a Esterri d'Àneu

Esclat de la primavera (I)

Esclat de la primavera (II)

Esclat de la primavera (III)

Esclat de la primavera (IV)

Esclat de la primavera (V)

Esclat de la primavera (VI)

Esclat de la primavera (VII)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada