PER LES ALTES VALLS DEL PALLARS SOBIRÀ
El primer que podem dir és que, tot i els pronòstics de
mal temps per al cap de setmana del 18 al 20 de maig, ens en hem sortit prou
be. Divendres vàrem poder arribar a Llavorsí sense mullar-nos, fins i tot, a
estones va sortir el sol; dissabte tinguérem,
fins a mitja tarda, un bon dia; el matí de diumenge, amb sol a primera hora,
vam poder fer l’excursió i visites programades amb algun ruixat puntual. Això
si, per la tarda de retorn a les nostres cases i ja dins els cotxes, aigua,
llamps, trons, vent i calamarsa… tots els elements celestials ens caigueren a
sobre. Però el més important ja ho teníem fet.
Intentar reflectir en aquestes cròniques els sentiments i
l’opinió de tots i totes és, certament, un risc i una responsabilitat. Però
penso que podem dir que tant el lloc triat per a hostatjar-nos com les
excursions i visites efectuades han sigut “de categoria”. Enhorabona, doncs, als
principals organitzadors de la Sortida: en Josep Maria i la Montserrat. Molt be
parella !!.
Fem-ne una petita ressenya per a que en quedi constància.
Divendres. Al llarg de la tarda-vespre,
anem arribant a l’Hotel Riberies de Llavorsí. Uns, els més “desvagats”, després
d’haver fet alguna mini ruta turística (dinant pel camí, visitant algun museu o
poblet, comprant torrons a Agramunt,…) i d’altres, els qui “encara cotitzen”,
quan les seves obligacions els ho han permès i seguint l’itinerari més curt
–que no sempre és el més còmode- que els ha recomanat el “Dr. Google”. Salutacions, hostalatge en les respectives
habitacions i a sopar. Desprès de sopar, tenim una primera reunió on en Josep
Maria ens informa sobre el programa per a l’endemà i, també, sobre alguns
canvis en els itineraris previstos. Per exemple, no podrem fer l’excursió a
Montgarri i al Pla de Beret ja que la pista d’accés des de la vall d’Isil és
tancada, fins l’ 1 de juny, amb un cadenat.
Dissabte. Desprès d’esmorzar sortim amb
els cotxes “tot terreny” cap a les valls
Ferrera i de Cardós. Fa un bon dia, però decidim –per si un cas- anar primer,
vall Ferrera amunt, fins el Pla de Boet. El recorregut, en aquesta estació de
l’any i en ple desglaç per l’encaixonada vall, és impressionant. Respectuosos
amb els senyals, deixem el vehicles a la darrera zona d’aparcament i fem,
caminant, els 1,5 km (25’) que ens falten per arribar al Pla de Boet (1.850 m). La visió d’aquest recollit Pla amb els
torrents obrint-se pas entre els prats, uns quants pins -aquí i allà, “per a
fer bonic”- i l’impressionant fons de muntanyes, és espectacular. Tres elements
humanitzen aquest indret: la Cabana de Boet, un aixopluc de pastors; el refugi
muntanyenc de Vallferrera, un dels punts d’inici de l’ascensió a la Pica
d’Estats i la Font de Mossèn Batlle, petit homenatge erigit pels seus
“minyons”. Ens hi passegem una bona estona. No podem trobar millor visió i lloc
per a fer-hi la foto -”oficial de grup”- de la sortida.
Retratant racons, panorames, salts d’aigua i floretes
retornem fins els cotxes i desfent camí, vall Ferrera avall, passem per Àreu –“Catalunya te 1000 anys, Àreu ja
hi era” diu un cartell que hi ha a l’entrada del poble-, Alins, Ainet de Besan i Araós, on ens aturem (per recomanació
d’en Llorenç i la Isabel) per a enfilar-nos fins la petita i recollida ermita de Sant Francesc una menuda
capella, potser, preromànica que te una curiosa porta amb un arc de ferradura.
Arribats al lloc on el Noguera de Vallferrera s’ajunta al Noguera de Cardós,
canviem de fondalada i ens endinsem per la vall de Cardós. Anem, decidits, fins
el darrer poble de la vall: Tavascan,
tranquil i turístic nucli amb un airós i fotografiat pont medieval. Retornem
cap a Llavorsí, passant per Lladorre,
amb les restes d’un curiós castell, Lladrós, també amb un bonic pont
romànic, Ainet de Cardós i Ribera de Cardós, vila molt freqüentada
i amb nombrosos equipaments per a estiuejants i una singular església romànica
amb campanar de torre quadrada. Ens hi aturem per a fer-hi unes quantes
fotografies.
Passades les dues, arribem a Llavorsí. Dinem, fem una
mica de sobretaula i a ¾ de cinc iniciem la segona excursió de la jornada.
Seguirem ara, aigües amunt, el curs del Noguera Pallaresa un riu que ens ha
impressionat pel gran cabal i la força de l’aigua que, en aquesta època de
l’any, porta. L’objectiu és anar fins Isil
i visitar l’església de Sant Joan
una bonica parròquia romànica, a tocar del riu –de fet s’hi banya-, amb una
portalada i façana de migdia molt ornamentada. En Josep Maria ens va explicant
tots i cadascun dels nombrosos i interessants detalls (mènsules, capitells,
arquivoltes, arcuacions, frisos, antics relleus, absis i absidioles, finestres
geminades,...) un veritable compendi i lliçó d’art. Ens hi estem, tot i que fa
un petit xàfec, una bona estona. Retornem als cotxes i per un trencant, que
passa per Sorpe,
arribem a la vall
que forma el riu de la Bonaigua tot baixant des del Port d’aquest mateix nom.
Davant nostre tenim la Mata de València, el bosc de coníferes –principalment
avets- més extens de la península ibèrica. Des de la carretera que puja al Port
de la Bonaigua, baixem a l’hotel “Els Avets”
on, molt amables, ens indiquen un corriol que ens condueix boscúria endins,
dintre l’anomena’t bosc del Gerdar,
fins a un pontet que creua un cabalós i arrauxat torrent. Un lloc meravellós, amb un arbres altíssims, les roques
entapissades de molsa i el torrent impetuós baixant pendent avall; un indret,
certament, per a tornar-hi –amb més temps i calma- en una altra ocasió. 
La pluja es va
animant i comença a ser l’hora de retornar a l’hotel de Llavorsí. Alguns, un
cop hi hem arribat, encara tenen temps per a fer unes partides de futbolí o
petar la xerrada tot comentant, mentre arriba l’hora per al sopar, els titulars
dels diaris d’avui –quina creu !!!, crisi i més crisi...-
Diumenge. Ha plogut tota la nit, però
–de moment- el temps es comporta i, fins i tot, sembla que, entre els núvols,
vol sortir el sol. Ahir va ser un dia dedicat, principalment, als paisatges i
la natura; l’excursió d’aquest matí serà, pensem, més cultural i relaxada.
Esmorzem i a ¾ de deu sortim cap a Escaló
on ens espera la Cristina, la guia local que ens acompanyarà en la visita als
principals monuments arquitectònics de la vall d’Àneu. La primera parada és al monestir de Sant Pere del Burgal les
actuals restes, a uns 25 minuts –a peu- d’Escaló, corresponen a un edifici del
segle XI. El monestir està situat, a l’esquerra del Noguera Pallaresa, en un
replà enlairat al costat del barranc de Sant Pere (que el nodria d’aigua),
protegit i arrecerat sota unes gran penyes. Un cop hi som, la Cristina ens fa
una breu introducció històrica per tal de situar-nos en l’ambient de l’època
per a passar, tot seguit, amb comentaris amens però precisos a explicar-nos els
detalls arquitectònics, arqueològics i artístics d’aquest vell monestir. De
tant en tant, la pluja ens fa companyia obligant-nos a seguir les explicacions
sota cobert. Tot i que les pintures murals de l’absis –atribuïdes al Mestre de
Pedret- son, actualment, al MNAC la fidel reproducció “in situ” de les
mateixes permeten a la nostra guia
traslladar-nos, per uns moments, al segle XI. Acabada la visita retornem al
present i baixem, sota la pluja, fins a Escaló.
Continuem Noguera Pallaresa amunt fins a Esterri d’Àneu, a mig camí entre
aquesta vila i el petit poblet d’Escalarre, hi ha les restes de l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu. Aquest
vell cenobi, del segle XI, està situat a l’anomena’t Pla de Salito una fèrtil
extensió de terreny molt valorada -des de molt antic- en aquesta zona de grans
pendents i muntanyes. Només baixar del cotxes ens ve a rebre el fidel “guardià
del monument”: un gros i falaguer mastí dels Pirineus, pel que es veu, molt
acostumat als manyacs i a deixar-se fotografiar. La Cristina, experta en
tractar els visitants, ens fa veure - des de l’exterior de l’edifici- el que
aparentment sembla més un gran casal que no pas el temple d’un poderós
monestir. Un cop obre la porta, encara sense encendre els llums, somriu davant
el clàssic “oh...ca macu !!!!” que
exclamem la gent de “Can Fanga”. El temple original constava de tres naus, amb
un absis central (l’únic que es conserva) i dos absidioles laterals (avui
desaparegudes). Durant els segles XV
i XVI es va modificar considerablement l’edifici, transformant les tres naus en
una de sola amb la coberta sostinguda per uns grans arcs de diafragma que ens
recorden els de les Drassanes barcelonines. Aquesta gran i costosa reforma demostra
que, en aquella època, el monestir gaudia de prosperitat i disposava de
nombrosos recursos econòmics. La guia, encén els llums, tot esperant un segon “oh...ca macu !!!” corejat pels
visitants. La zona més il·luminada és el presbiteri bellament decorat amb
pintures romàniques. La Cristina ens fa parar l’atenció, ara, en els acolorits
dibuixos de l’absis (els originals son, també, al MNAC). El tema central es troba molt deteriorat i
estava dedicat a l'Epifania (l'Adoració dels Reis Mags) s’hi veu amb claredat
la figura del rei Melcior. S'han conservat en molt bon estat una sèrie de
serafins amb les ales plenes d'ulls (que simbolitzaven la vigilància), la
representació de dos profetes, tres arcàngels i dos personatges més que poden
ser eclesiàstics o nobles. Aquestes pintures, atribuïdes també a l’escola del Mestre
de Pedret, per la seva plasticitat i excepcional iconografia son considerares
unes de les més importants dins el romànic català. La Cristina ens fa parar
l’atenció en dues figures, més modernes, que hi ha al presbiteri: l’ imatge de
la Mare de Déu de Àneu molt venerada a la vall (la primitiva talla, del segle
XIII, va ser destruïda a la passada guerra civil i ha estat substituïda per una
reproducció) i la d’en “Evaristo” un clàssic escolanet, fill de les “fàbriques
de sants” d’Olot, que sosté la capsa de les almoines. Asseguts als bancs del
santuari, mantenim una franca conversa amb la guia sobre l’iconografia de les
esglésies, l’adoctrinament i l’influencia que sobre el poble senzill ha tingut,
al llarg dels temps, l’Església. 
Ens acomiadem de la Cristina, agraint-li els seus
coneixements i entusiasme i decidim anar a prendre unes cerveses a Esterri
d’Àneu, com avantsala del dinar de comiat que efectuarem a l’ hotel Riberies.
Conclourem felicitant-nos, un cop més, a
tots plegats per aquesta Sortida de Primavera. No deu ser, només, per
casualitat que totes les Sortides que fem surtin be. Evidentment en devem tenir
“la formula”: triat un bons indrets on anar, uns hostals còmodes i agradables,
unes estacions de l’any –la primavera o la tardor- que hi ajudin, unes persones
que -amb entusiasme- les organitzin,... però l’element aglutinador de tots
aquests importants ingredients estic segur que és la nostra amistat i
companyonia; aquest lligam barreja d’afecte, d’harmonia, de respecte i de “bon rotllo” que –ho dic de tot cor- per a
molts i molts anys hem de saber conservar i enfortir.
Moltes gràcies, doncs, a tots i a totes per la vostra
participació i fins la Sortida de Tardor que segurament farem, el proper mes
d’octubre, per la comarca del Solsonès.
Fotografies d'en Joan Miquel, Enric/Carme, Joan, Mª Rosa/Jaume i Maribel/Pep.
DADES ESPORTIVO - XINOXANAIRES (Aportació d'en Joan Miquel i els seus equips tècnics)
L'excursió al Pla de Boet del dissabte, va donar:
51 minuts de cronògraf 52 minuts de GPS
2,51 Quilòmetres de podòmetre 1,56 Quilòmetres de GPS
I ens vàrem enfilar fins una Milla Nàutica d'alçada (És a dir 1852 metres)
L'excursió del diumenge al monestir de Sant Pere del Burgal, va donar:
26 minuts de cronògraf 30 minuts de GPS
3,41 Quilòmetres de podòmetre 2,28 Quilòmetres de GPS
Les discrepàncies en temps entre el cronògraf i el GPS son normals per la imprecisió d'aquest últim en discriminar quan s'està en marxa i quan no.
Les de distància entre ambdós rau en que el GPS mesura la distància en el pla horitzontal mentre que el podòmetre compte les passes, el resultat sol ser sensiblement igual en els recorreguts planers, però el podòmetre mesura de menys en les baixades fortes.
Per tot això, crec que en aquest cas cal donar per vàlid les dades del "podo".
That's all folks!!
GALERIA FOTOGRÀFICA
Pla de Boet
Reunió de pastores...
Font de Mossen Batlle
Saltans d'aigua per tot arreu...
Hi han personatges (i persones) polifacétiques... de cow-boy al cementiri de "OK Corral"
Esclat de la primavera (II)
Esclat de la primavera (III)
Esclat de la primavera (IV)
Esclat de la primavera (V)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada