CRÒNICA DE LA 31ena SORTIDA XINO-XANO

El monestir de Sant Llorenç del Munt i, en primer terme, Roca Colom. 

 

EXCURSIÓ A LA MOLA DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

Confluïm, des dels respectius punts de trobada, els tres cotxes xinoxaners a la benzinera que hi ha al coll de Montcada de l’autopista del Vallès. Fem un nou repartiment de passatgers i és en Carles (i no en Joan Miquel que ho havia demanat prèviament) qui s’emporta -amb el seu consentiment, clar- quasi totes les “noies”. Els demés, sis “nens” i una “nena”, ens repartim en els altres dos cotxes.

A Terrassa, sortim de l’autovia per a seguir, Riera de les Arenes amunt i amb la imposant visió de La Mola davant nostre, cap a Matadepera i des d’aquesta localitat -passant per un tros de l’ urbanització “Cavall Bernat”-  fins a l’aparcament que el “Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac” te a Can Robert.

 

Can Robert

 

Un cop hi som decidim fer la primera feina important de la sortida: esmorzar. En aquesta ocasió ho hem de fer drets, asseguts a terra o, com l’Elena, en una mena de cadira plegable que en Antonio porta incorporada a la seva motxilla i que galantment li ha ofert. Rés de taules, ni bancs, com darrerament ja estàvem acostumats... natura pura i dura (especialment per als qui s’han assegut a terra). Una cosa, però, hi hem guanyat: tenim -a l’hora del cafè- doble ració de “gotes”; a més del conyac d’en Llorenç, l’Antonio ens ha portat un orujo d’herbes molt bo !!. Avui tothom ha complert amb els “complements” de l’esmorzar: el vi, les olives, el cafè i la llet, el sucre, la xocolata, les "gotes",... rés a dir !!!

 

Tips i satisfets, nosaltres i un gos que ens ha vingut a fer companyia (1), iniciem la caminada. Deixem Can Robert, una masia –aparentment no habitada, tot i que hi sentim bordar forces gossos- documentada al segle XVIII però, segurament, edificada sobre un assentament anterior si tenim en compte la  necròpolis alt medieval que hi ha a prop. A Can Robert hi va viure, uns mesos de l'any 1918, el poeta Joan Salvat-Papasseit quan tractava de recuperar-se d'una tuberculosi que finalment -als 30 anys d’edat- va provocar-li la mort sis anys més tard. Sembla que el seu poema “La casa que vull” podria estar inspirat en aquest mas (2).

Hem agafat, al començament de la pista forestal –amb el pas restringit per a vehicles- que va a Can Pobla, un corriol que per dins d’un alzinar passa a tocar de la necròpolis  (3) que hem esmentat  fent, d’aquesta manera, una mica de drecera fins a tornar a trobar la pista. Tenim davant nostre el Cingle del Cavalls, un dels estimballs que baixa de La Mola, molt valorat pels escaladors. Continuem per la pista, que va pujant suament, cap  a la fondalada i les feixes on hi ha Can Pobla.

El Cingle dels Cavalls

 

Quan som al Revolt Nou agafem per la dreta un camí que planeja, envoltat de vegetació, en direcció al Cavall Bernat  (4) que destaca dret i isolat. Tenim unes boniques vistes sobre la vall, amb urbanitzacions, Matadepera i Terrassa als nostres peus i al fons, darrera la serra de l'Obac, el perfil indiscutible de Montserrat, entre boires baixes el Baix Llobregat i, a l'esquerra, el Tibidabo.
 

A l'esquerra el Cavall Bernat i al fons, a la dreta, Montserrat

El camí passa ara pel mig d’un frondós bosc on, fins i tot, hi trobem alguns bolets que arrepleguem. La ruta puja, amb poca pendent, per sobre de la Roca de l’Esquirol, que te sota mateix l’ Urbanització de Can Marcet-Cavall Bernat, i continua fins dalt de la carena. Un cop hi som, el panorama que tenim a llevant (el de ponent ja l’hem descrit) és sorprenent: la vall del riu Ripoll, amb Castellar i Sant Feliu del Racó, les serres de Collserola i de Marina, el Farell i el Montseny,... tot això sota un cel pràcticament sense núvols.

 

Enllacem amb l’anomena’t Camí dels Monjos (5) -amb trams empedrats- que va ascendent muntanya amunt, amb bones vistes sobre Can Pobla, La Mola i el monestir que veiem dalt del cim. La ruta de pujada que hem triat, comentem, ha estat molt encertada doncs fent una petita volta ens ha permès anar guanyant alçada sense un esforç considerable i amb unes privilegiades perspectives sobre el paisatge de l’entorn.

 

Al nostres peus Can Pobla, al fons la Serra de l'Obac i, darrera seu, Montserrat

 

El camí segueix carenejant tot passant, a l’alçada del 1000m, pel lloc anomenat El Planet -assenyalat amb un munt de pedres-, alternant les zones de bosc amb les    clarianes, fins que arribem sota la cinglera de Roca Colom. A partir d’aquí el camí, gairebé empedrat en la seva totalitat, bordeja aquesta penya per un indret costerut -entre roques i bosc- però d’una gran bellesa. Ens creuem amb una corrua de mules (i un ase) que, conduits per un xicot, transporten els queviures des de Can Pobla fins al Monestir. Passem per l’anomenat “revolt del burros”, una corba molt tancada del camí on aquests animals –tips de pujar i baixar carregats- s’hi aturen per a deixar-hi anar, en una mena d’acte venjatiu i impregnant l’ambient amb el seu “perfum”, tota la seva càrrega biològica... Quan hem superat aquesta “comuna dels rucs”  podem dir que, ja gairebé, som al cim de La Mola.
 

 

 

Dalt, el camí es torna més ample deixant, a banda i banda, uns plans herbats: l’Hort dels Monjos. Antigament els religiosos tenien, en aquest lloc, els horts per a proveir-se de determinats fruïts i verdures; encara s’hi poden localitzar algunes coves on s’aixoplugaven els frares en cas de pluja. Actualment, ja no en queda cap d’hort i -allà on hi havia les cols, els naps i les bledes- hi pasturen, sovint, els animals que ara pugen els queviures damunt les seves espatlles. Des d’aquest punt el camí amb una suau pujada, recte com una autopista, ens permet arribar fins l’esplanada del Monestir. Hem assolit el cim de La Mola, a 1.104 m d’alçada.

 

Ens encantem una estoneta contemplant el panorama que ens envolta. Al fons el Pirineu, el Port del Comte i la Serra de Busa (des del Mirador de la Creu del Codó, en Josep Mª distingí –la passada Sortida de Tardor- la Mola de Sant Llorenç i, certament, a l’inversa també sabem situar aquelles muntanyes), el Montseny i les muntanyes de les Guilleries, les serres de Rubió i de Castelltallat al Bages, Montserrat i la serra de l’Ordal, el Collserola i, gairebé a tocar, la clepsa nua del Montcau, el segon cim més alt del massís de Sant Llorenç del Munt. No anem be de temps, volem visitar el monestir i tenim de retornar a Matadepera per a dinar-hi.

 

 

 

 

Fem via cap dins del vell edifici. El Monestir de Sant Llorenç del Munt (6), amb la capçalera, les naus, el cimbori, una galilea amb restes d’antics sarcòfags adossada a la façana sud i el campanar inacabat, és una de les peces romàniques més importants del Vallès Occidental. Hi visitem l’interior del temple, amb les imatges de Sant Llorenç i del patró dels excursionistes -Sant Bernat-, el pati tancat que hi ha entre l’església i l’hostaleria –que amb la galilea devia fer les funcions de claustre- i les dependències de l’hostal, amb uns grans finestrals que ofereixen un espectacular panorama.
 

És prop de la una del migdia i, sense ni tant sols fer la foto de grup, decidim iniciar el descens. Ho fem baixant pel camí que va, directament, a Can Pobla (7). La ruta va baixant, fent marrades, per la fondalada on hi ha aquest veïnat. Gairebé sense adornar-nos hi arribem. No ens hi aturem, però constatem d’idoneïtat del seu emplaçament, arrecerat a la solana i al fons de la vall, en un indret on l’aigua hi deu estar assegurada i amb una bona munió de feixes cultivables. Es, també, l’ indret amb accés per a vehicles més proper al monestir i, per tant, el punt d’inici de la corriolada de mules que hi pugen els subministres.

 Can Pobla

 

Continuem, a bon ritme, per la pista, que baixa fins l’aparcament de Can Robert, desfent bona part del camí que hem fet aquest matí. Un cop hi som, agafem els cotxes i, sense torbar-nos ens afanyem a anar al restaurant Cavall Bernat on ja hi tenim la taula parada.

Restaurant Cavall Bernat

 

Ja entaulats –a les tres de la tarda- prenem, amb ganes, les cerveses tot brindant pels tres anys d’excursions Xino-Xano. Dinem un menú prou correcte, amb una molt bona oferta de plats i postre però sense poder prendre els cafès (doncs ens comenten que la cafetera s’acaba d’espatllar). Fem la foto "oficial", ens acomiadem del lloc i del grup.

 

Segons les dades recollides per en Joan Miquel en la caminada d’avui hem recorregut 13, 40 km. El desnivell que hem tingut de superar ha estat de 564 m (des dels 540 m de l'aparcament de Can Robert fins el cim de La Mola a 1104 m). 
 

Només ens queda agrair a en Carles l’organització i logística de la sortida i a tota la colla la vostra participació i companyonia.

Fins la propera que serà, recordeu-ho, el dijous 13 de desembre.

Una abraçada.

 

NOTES.-

1.- Company, segons l’etimologia, és aquell amb qui hom comparteix el pa. Així ho hem fet amb aquest gos (només li hem donat pa, de pernil, formatge o llonganissa res de res...). Ell, “company” agraït, ens ha anat assenyalant el camí, aturant-se de tant en tant per a comprovar que el seguíem, gairebé fins dalt La Mola.

2.-  “La casa que vull” es va publicar al llibre “La gesta dels estels: mostra de poemes”, l’any 1922.

La casa que vull,

que la mar la vegi

i uns arbres amb fruit

que me la festegin.

Que hi dugui un camí

lluent de rosada,

no molt lluny dels pins

que la pluja amainen.

Per si em cal repòs

que la lluna hi vingui;

i quan surti el sol

que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu

níui l'oreneta

al blanc de calç ric

del porxo amb abelles.

Oint la cançó

del pagès que cava;

amb la salabror

de la marinada.

Que es guaiti ciutat

des de la finestra,

i es sentin els clams

de guerra o de festa:

per ser-hi tot prest

si arriba una gesta.

3.- La necròpolis de Can Robert està datada entre els segles V i VIII i consta de 7 tombes rectangulars amb unes lloses planes (avui desaparegudes) clavades a terra. Probablement corresponen a l’època visigòtica. Amb l’objectiu de posar en valor aquestes tombes, evitar la seva erosió i ordenar l’accés dels visitants, l’any  2011, el “Parc Natural” ordenà aquest espai arqueològic -amb tanques i esgraons de fusta-  conduint el camí fora dels llocs on hi ha les tombes.

4.- El Cavall Bernat anomenat també, per comparació amb el seu germà de Montserrat, “El burret” és el monòlit de pedra més conegut de la muntanya de Sant Llorenç. Fa, des de la seva base, 29 m d’alçada i va ser escalat per primera vegada (que consti documentalment) l’any 1911 per en Ramon Soler (uns dels primers introductors de l’escoltisme a l’estat espanyol) i dos companys més. Arreu de Catalunya –a la muntanya i a la costa- hi ha roques que per efecte natural tenen un aspecte indiscutiblement fàl·lic i relacionats, des de l’antiguitat, amb cultes pagans lligats amb la fertilitat. S’ anomenen Cavall Bernat sense que de fet s’hi pugui reconèixer cap afinitat equina... La sospita és clara: el topònim cavall bernat no és més que un eufemisme que l’influencia culta i puritana (defensora del bon gust i la decència) ha utilitzat, canviant una denominació –segurament popular- que considera grollera per una altra de més asèptica, amagant en el cas d’aquestes roques fàl·liques, el nom d’allò que realment ens recorda: un carall o penis armat o erecte. Dit queda.

5.- És el camí històric que, des de temps medievals, al llarg de 27 km i passant per Matadepera, Terrassa i Sant Quirze uneix el monestir de Sant Llorenç del Munt amb el de Sant Cugat del Vallès. La llegenda diu que l’abat i els monjos de Sant Llorenç del Munt van demanar permís al bisbe de Barcelona per assentar-se en un altre indret, ja que les terres que envoltaven el Monestir no eren gens productives i l’aïllament  els feia patir el mal de la tristesa. El bisbe va deixar marxar la comunitat i cercar un lloc millor “sempre que caminessin rectament, sense marrada de cap mena i sense travessar cap riu, torrent o riera important”.  Contents i alegrois així ho degueren fer: tots cap a Sant Cugat !!. i encara avui aquest camí uneix –malgrat poblats, ravals, polígons industrials i urbanitzacions- els dos monestirs complint les condicions imposades.

6.- Tot i que hi ha documents, de l’any 975, que parlen de l’existència d’un temple dalt la muntanya de Sant Llorenç sembla que la fundació de l’abadia, pels comtes de Barcelona,  va tenir lloc el 1013. La consagració de l’actual església es portà a terme el 1064.  El monestir arribà al zenit de prestigi i d’influència entre els anys 1020 i el 1071 amb una comunitat formada per l’abat i 13 monjos. L’any 1098, Sant Llorenç es supedità definitivament al monestir de Sant Cugat que confirmava l’elecció dels abats i vigilava –per mitjà dels seus visitadors- la disciplina de la casa.  El nombre de religiosos va anar baixant amb el pas dels segles, fins arribar a una mitjana de 7 o 8 al segle XIII; de 5 o 6 als segle XIV i a primers del XV, en temps de l’abadiat de Francesc Roure, ja només hi residien aquest abat i 3 monjos; fins a la seva extinció com a abadia, amb la mort del darrer abat Francesc Olivó d’Alvèrnia, el 1608. De fet, el nombre mínim de 12 monjos requerit per a ser abadia no el va tenir gairebé mai. A partir d’aquest moment, el lloc es regí per sacerdots pagats pel col·legi seminari de benedictins de la Tarraconense o per monjos vells que hi vivien retirats. Segons el viatger Francisco de Zamora, que hi pujà el 1781, l’edifici de l’església es mantenia sòlid però tota la resta estava molt arruïnada i deixada, amb els sepulcres oberts i les calaveres rodant per terra. Diu, també, que feia uns anys hi havia viscut un monjo però que en aquell moment només hi tenia estada un ermità. El 1804  es tancà l’església al culte i, el 1809,  el lloc fou profanat pels francesos que hi pujaren amb l’esperança de trobar-hi algun tresor. Entre el 1809 i el 1868, l’església de Sant Llorenç del Munt restà abandonada i convertida en un corral per a bestiar. Amb el pas dels anys caigué la teulada i bona part de les parets dels antics edificis monàstics. Entre els anys 1868 i el 1871 el rector de Sant Llorenç Savall –Antoni Vergés i Mirassó, fill de Castellar- efectuà una primera restauració del monestir i l’església i en publicà una meritòria història. El 1931 l’església de Sant Llorenç és declarada monument històrico-artístic nacional.  L’any 1948 es creà l’Associació d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç que, en dos anys, restauraren les restes de l’antic monestir per tal de convertir-lo en hostal i refugi de muntanya.  A partir de 1962 la Diputació de Barcelona hi continuà efectuant treballs de restauració i d’excavació arqueològica. El 1972 s’aprovà el Pla Especial del Parc Natural i el 1987, Sant Llorenç de Munt i l’Obac, és declarat Parc Natural a l’empara de la Llei d’espais naturals del Parlament de Catalunya.. 

7.- Les primeres cases de Can Pobla, o de Sant Esteve de la Vall, foren bastides a cavall dels segles X i XI. Abans d’aquesta construcció hi havia uns masos que foren enderrocats per construir-hi les noves edificacions. La donació feta pels comtes de Barcelona al monestir de Sant Llorenç del Munt, l'any 1005, ja parla de les cases de Sant Esteve de la Vall i de la seva capella. Sant Esteve, junt amb l’ermita de Sant Joan, seran les dues parròquies de Matadepera dependents del monestir. El veïnat, l’existència d’aigua i la possibilitat de conreu en les feixes de can Pobla, van convertir aquesta vall en un lloc d’estada dels monjos, fins i tot veiem com l’any 1228, l’abat del monestir de Sant Cugat va haver d’intervenir demanant que pugessin a la Mola dos o tres cops per setmana. La decadència de Sant Esteve coincideix amb l’abandó del monestir de Sant Llorenç a partir del segle XVII. Els edificis hereus d’aquests masos podrien haver estat enderrocats a principis del segle XX moment en què es construeix l’actual casal o castell romàntic de Can Pobla, fet aixecar per Antoni de Quadras futur comte de Sant Llorenç del Munt  i propietari de la muntanya. La capella, adossada a la façana nord d’aquest edifici, s’assenta probablement damunt el que havia estat l’ermita medieval de Sant Esteve de la Vall.

Text.- Pep

Fotografies.- Montserrat, Joan, Antonio i Joan Miquel.