"Motxilles i Creu al Comabona", maig de 1970. Foto d'en Camil José Guiu
(Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)
LA CREU DEL
COMABONA
El novembre de 1969, per tal de
commemorar un doble aniversari: el 1er any de vida de l’ESAM (Equip Scout
d’Alta Muntanya) i el 15è de l’Agrupament Santíssim
Redemptor (1), decidirem col·locar una creu dalt d’un pic o cim emblemàtic.
Es tractava d’una creu de forja, d’uns 80 cm d’alt per uns 35 cm d’ample, amb una
imatge de Jesús –d’estil romànic- feta
de resina plàstica. Per tal de guanyar una mica més d’ alçada la varem
emplaçar, convenientment fixada amb pitons d'acer -com els que es feien servir
a l’escalada-, sobre una fita o columna prismàtica de granit, d’uns 70 cm
d’alçada, que ja hi havia dalt del cim. D’aquesta manera separàvem la creu, amb
la capsa del llibre registre que hi havíem fixat, del terra i del previsible
gruix de neu que a l’ hivern segur hi hauria. Sobre aquest recipient hermètic,
que protegia el llibre registre, hi posarem una placa –també de resina
plàstica- amb el nom i l’alçada del cim i una breu referència als dos
aniversaris. Envoltàrem el petit pilar amb un munt de pedres i, d'aquesta manera, la creu quedà -ben ferma i visible- dalt d'un cim, fins aleshores, sense cap mena de senyal o referència. 
Treballs d'instal·lació de la Creu.
El lloc triat per a instal·lar la creu va ser el cim del Comabona, una muntanya –la més oriental de la Serra del
Cadí- formada per dos pics gairebé bessons de 2.548 m d’alçada. El punt el va
suggerir el qui aleshores era el responsable o "president" -com cordialment l'anomenavem- de l’ESAM, en Ferran Carrión (2),
un dels membres més actius de l’equip, enamorat del Berguedà i, per tant, bon coneixedor
d’aquest indret.
La Serra del Cadí des de la Cerdanya. El primer pic de l'esquerra és el Comabona.
Des de dalt del Comabona, si el dia és clar, es pot distingir un magnífic panorama. Al nord, bona part del Pirineu des del Pic de
Salòria, punt culminant de l’Alt Urgell, la Tossa Plana de Lles, el Puigpedrós
i el Carlit fins al Roc de Madres, ja al Capcir. A llevant, tenim el Moixeró,
el Puigllançada i la Tossa d’Alp. A ponent, podem veure-hi la resta de la Serra
del Cadí destacant, en primer terme, el cim de la Costa Cabirolera o Roca
Puntxent de 2.605 m d’alçada. Pel sud, s’estén la vall del Llobregat i, davant
nostre, l’impressionant cara nord del mític Pedraforca i, al seu darrera, la Serra
d’Ensija, la de Verd i, al fons, el Port de Comte. Als nostres peus, sota els
impressionants cingles de la cara nord, Prat d’Aguiló i, al fons, la plana de la Cerdanya. Una vista impressionant !!!
.jpg)
Cara nord dels dos pics bessons que formen el cim del Comabona . Foto Xavier Romero
Vàrem efectuar l’ascensió seguint el següent itinerari: Barcelona-Guardiola en
els Ferrocarrils Catalans. Un cop a Guardiola començava el recorregut, a peu,
fins a Bagà (785 m) – Gisclareny (1.339 m) – Coll de la Bena (1.460 m) – Coll de la Bauma (1.577 m) – Casa
del Roset, cabana de pastors (actualment en queden molt poques restes) (1.610
m) on hi passàrem la nit – Forta pendent
de les Costes del Roset (amb un desnivell de pujada, en un recorregut d’uns 2,5
km, de 800 m) – Coll de Terrers (2.425
m) – i cim del Comabona (2.548 m). Un recorregut, només d'anada, d'uns 23 km amb un desnivell de més de 1.800 m. No recordo si retornàrem desfent el mateix camí, per a poder
agafar el tren a Guardiola fins a Barcelona, o per Prat d'Aguiló -on hi deguèrem passar la segona nit- fins a Martinet i d'allà, amb bus, fins a Puigcerdà per a retornar amb el tren de la RENFE cap a Barcelona. L’”expedició” la formàvem els següents integrants de l’ESAM: Andreu
Iniesta, Elena Iniesta, Ferran Carrión, José Figueredo, Josep Blanc, Josep
Fitó, Josep Surdé, Mª Rosa Escorsa, Marius Niubó i Pep Arisa
.
.
Els 10 "expedicionaris", en dos grups, amb la Creu
Un any desprès, el novembre de 1970,
retornarem al Comabona a veure com estava la “nostra” creu. Tot seguia prou be, llevat de l’ imatge de Jesús
que havia desaparegut (com es pot comprovar a l'imatge precedent i a la de la mateixa data que encapçala aquesta entrada, el mes de maig de 1970 ja no hi era). Al llibre-registre hi figuraven poc més d’una vintena de visites. En dúiem un de nou per si
calia canviar-lo però, com que no estava gaire ple, hi deixarem el que ja hi havia.
Novembre 1970. Foto Ferran Carrión.
L’ octubre de 1972, en dos caps de setmana seguits, bona part dels
membres de l’ESAM tornarem a visitar el
cim. El llibre, sense estar ple del tot, contenia un bon nombre de visites.
El contingut dels diferents missatges deien molt sobre les persones o colles
que les havien escrit; hi havia frases ben boniques i fins i tot poètiques;
algunes molt tècniques amb detalls sobre l’itinerari efectuat o el temps que havien trobat; d’altres molt
concretes amb un simple “ja hem arribat” i la signatura i algunes –molt
poques- grolleres i poca-soltes. Substituírem el vell llibre-registre per un de
nou (3) .
Octubre de 1972.
Passaren els anys fins que, el juny
de 1976, decidirem tornar a fer una nova visita a la Creu del
Comabona. En aquesta ocasió havia desaparegut el llibre-registre i la tapa (amb
cadena inclosa) que mantenia tancada i estanca la caixa que el protegia. La
creu, però, continuava al seu lloc damunt la columneta de granit.
Juny de 1976. Foto Joan Blanc.
Camí del Comabona. Juny de 1976.
Camí del Comabona, cara nord del Pedraforca. Juny de 1976.
Ni amb el grup, ni individualment cap
de nosaltres hi ha tornat a pujar més (almenys aixó no ens consta). Sabem per un
article -sobre una excursió feta el maig de 1979- a la revista Muntanya del
Centre Excursionista de Catalunya (4) que “...i arribem al cim (del Comabona). Hi ha una petita creu i un piló de pedres. I una
panoràmica immensa”. La creu,
doncs, quasi deu anys després encara hi era.
És la darrera referència -documental- que hem pogut trobar, fins ara, de la “nostra” Creu
del Comabona.
.jpg)
Prat d'Aguiló i el refugi "César August Torres" de la FEEC, des del cim del Comabona. Foto Jordi Calzada.
No
sabem quan, que, com, qui o perquè, va fer desaparèixer la Creu. Potser varen
ser els elements naturals o, potser, la mala intenció d’algun altre “element”... El cert és que, a dalt del Comabona, ja no hi és.
El testimoniatge d'amics muntanyencs i les fotos que hem vist del cim, ja no hi mostren cap creu; només hi apareix un senyal o vèrtex geodèsic, cilindric, molt malmès –per cert, un “detall” segurament necessari però ben poc original i gens fotogènic-.
El testimoniatge d'amics muntanyencs i les fotos que hem vist del cim, ja no hi mostren cap creu; només hi apareix un senyal o vèrtex geodèsic, cilindric, molt malmès –per cert, un “detall” segurament necessari però ben poc original i gens fotogènic-.
El vèrtex geodèsic que hi ha, actualment, al cim del Comabona. Vista, des d'aquest lloc, vers la resta del Cadí.
En agradararia saber quelcom més sobre la "nostra" Creu i, especialment, fins quan hi va estar. Algú ens pot ajudar ? (5).
De tota manera pensem que, mentre hi va ser, la Creu del Comabona per a tots aquells que feiem el cim va ser -simbolismes a part-: un referent en la ruta, el senyal de l'objectiu assolit i la salutació de benvinguda. Almenys aquesta va ser la nostra principal intenció quan la hi vàrem posar.
De tota manera pensem que, mentre hi va ser, la Creu del Comabona per a tots aquells que feiem el cim va ser -simbolismes a part-: un referent en la ruta, el senyal de l'objectiu assolit i la salutació de benvinguda. Almenys aquesta va ser la nostra principal intenció quan la hi vàrem posar.
NOTES.-
(1).- En aquella època –que no filàvem tant prim- pensàvem que l’Agrupament s’havia fundat
l’any 1954. Desprès, segons el testimoni del seu promotor-fundador en Pedro Beltran, hem
sabut que el Santíssim Redemptor
inicià la seva activitat escolta, amb una petita colla de nois, abans de l’estiu del 1953.
(2).- En Ferran Carrión, el "doctor Ferran" com l'anomenavem afectuosament, –bon company, amic i excel·lent persona-
morí l’11 de setembre de 1986, als 35 anys, víctima d’un dissortat accident de
muntanya. Enamorat de l'alpinisme i l'escalada, els cims i la natura -de fet, abandonà la ciutat per anar a viure a la muntanya- deixà, arreu, un inesborrable record i empremta del seu pas. Reposa, a Sant Jaume de Frontanyà, emparat per aquesta terra
bergadana que ell tant estimà. Mai l’oblidarem.
(3).-
Malarauradament, si és que encara existeix, hem perdut el rastre d’on o qui pot
tenir aquest primer i, creiem, interessant llibre-registre. Un bon testimoni, sens
dubte, de la presència humana -al llarg de tres anys- dalt del Comabona.
(4).- Josep Mª Sala i Albareda: Al
Comabona amb esquís. Revista Muntanya
del Centre Excursionista de Catalunya, número 710, agost del 1980, pàgines 150-151.
(5).- El Comabona és un cim molt estimat i visitat pels excursionistes. Immortalitzar
l’estada al cim amb una fotografia és, ben segur, un acte gairebé obligat. Per això agrairíem tota aquella informació
que ens pugueu fer arribar sobre les dates (i si pot ser una imatge, molt millor) –posteriors al juny de 1976- en que
la Creu encara hi era o qualsevol altra dada que cregueu interessant sobre
aquest tema. Podeu fer-ho per mitja d’un comentari, aquí, al Bloc o al correu clanosgris@gmail.com .Gràcies.
 |
| Dalt del Comabona. Maig de 1970. Foto Camil José Guiu. Arxiu CEC. |
Apèndix.- Fotos aportades, el juny del 2020, per en Josep Fitó.
Del novembre de 1969, quan hi pujarem la Creu:
 |
| Treballs de col·locació de la Creu |
 |
| Baixant des des del Pas dels Gosolans cap a Prat d'Agulló |
 |
| En Ferran, "vigilat de prop" per un guàrdia civil, a l'estació de Puigcerdà |
 |
| Cabana o Casa del Roset, al Coll de la Bauma. Al fons l'impressionant paret nord del Pedraforca. |
 |
| Arribant dalt del Comabona, amb la Creu retallant-se al cel. |
Aprofitant aquests dies de confinament, en Josep Fitó ha trobat velles fotografies i ha reviscut antics records d'aquest lloc.
ResponEliminaA) Confirma que, quan vàrem anar a posar la Creu, retornarem fins a Martinet pel Pas dels Gossolans i n'acompanya unes fotos (que hem afegit al final del text de l'article).
B) La visita que vàrem fer a la Creu, l'octubre de 1972, el mateix Fitó, en E. Cots i jo, si que hi pujarem i tornarem pel Coll de la Balma (dormint a la cabana del Roset). En Josep Fitó, n'explica una anècdota. Al coll hi arribarem amb el 600 d'en Pep. Pel camí havíem trobat forces rovellons i volíem provar-los per sopar. Un cop a la cabana, ningú no portava ni encenedor, ni mistos... Retornàrem fins on havíem deixat el cotxe, uns 200 m pendent avall, amb els tres fogonets de butà i els encengueren amb la xispa de la bugia del cotxe.El retorn a la "casa del Roset", amb els fogonets encesos, devia semblar una marxa de torxes... Els rovellons estaven boníssim...(Fotos, també, incorporades al final del text de l'article).
A bis) Sobre el dia en que vàrem posar la Creu, en Josep Fitó, recorda encara una altra anècdota.
ResponEliminaCom explica més amunt, retornarem pel Pas dels Gosolans fina a Prat d'Agulló. Quan estavem a l'alçada de Montellà, vàrem veure l'autocar de línia (que anava a Puigcerdà) que ja sortia de Martinet. Impossible d'agafar-lo, des de Martinet, on ens dirigiem. No n'hi havia cap altre fins l'endemà al matí. Com que, entre nosaltres, hi havia qui tenia d'anar el dia següent a treballar, decidiren agafar un taxi fins a l'estació de Puigcerdà. La resta, van fer un vivac a les afores de Martinet fins a poder agafar l'auto de linia de l'endemà.
Un cop a l'estació de Puigcerdà, on hi arribaren ben d'hora al dia següent, un guardia civil -que debia pensar que hi feiem per allà a aquella hora matinera no ens treia ull, sobretot a en Ferran que portava el cabell llarg i una bona barba... (penseu que eren temps en que els escamots d'ETA voltaven per arreu...)