A SANT SALVADOR DE LES ESPASES DES D’OLESA
A ¾ de nou, puntuals, confluïm tots els cotxes carregats
de xinoxaners i xinoxaneres a l’aparcament que hi ha a tocar de l’estació dels
FGC d’Olesa. Després de les obligades (però cordials i sinceres) salutacions,
petons i abraçades, decidim donar inici a la jornada excursionista d’avui.
En Llorenç, el “capo” d’aquesta Sortida, ens proposa –ja
que tots els vehicles que portem son 4x4- anar amb els cotxes fins a l’aparcament
que hi ha al Coll de les Espases. D’aquesta manera ens estalviarem 6,6 km de
caminada (3,3 de pujada i 3,3 de baixada) per la pista que va del poliesportiu
“Salvador Boada”, al barri de Les Planes, fins al punt on començarem la
caminada. Els/les més “puristes” de la colla (que propugnen excursions un pel
més llargues i que ens facin suar, una mica, la cansalada...) arruguen el nas.
Però l’argument de que els temps que tenim previstos, per a fer l’excursió, son
una mica ajustats i el fet de que, alguns companys, tenen de ser -per
obligació- a Barcelona a les 17 h fa que la proposta sigui assumida, de bon
grat, per tothom. Així podrem fer el recorregut amb una mica més de calma
dedicant, al paisatge i llocs que visitarem, una mica més de temps.
Anem, doncs, amb els cotxes fins el Pavelló Municipal “Salvador Boada”.
Des d’aquest lloc surt, cap al nord, una pista de terra que agafem. A uns 200 m
veiem la Creu de Beca (1) –però no hi hem d’arribar- ens
desviem pocs metres abans, a la dreta, tot seguint la pista més transitada. Passem
a tocar d’uns grossos dipòsits que, suposem, son els de l’aigua potable d’
Olesa. La pista va pujant, serrat amunt, per un dels vessants del Torrent de la
Creu de Beca fins que arribem a l’àrea de lleure del Coll de les Espases (391 m d’alçada), un espai situat entre les
Agulles de Petintó i el Puig Cendrós. La vista que es te des d’aquest punt
sobre Montserrat, les roques de l’Afrau, la vall i la cresta amb l’ermita de
Sant Salvador, impressiona.
El Coll de Espases des de Sant Salvador de les Espases
L’any 2000 la Fundació Territori i
Paisatge (Caixa Catalunya) va adquirir una gran propietat, de prop de 200 ha,
en aquesta zona que és, ara, l’anomenada Reserva Natural
de Puigventós –de gran valor ecològic per la
diversitat d'ambients que conté i un veritable corredor biològic entre la vall
del Llobregat i el Vallès-
gestionada en col·laboració amb els ajuntaments d’Olesa i de Vacarisses. Per
això trobem al Coll de les Espases un excel·lent mirador amb un bon panell
indicador, taules i bancs de picnic i una zona d’aparcament molt ben condicionada.
Hi podem veure també, en aquest
lloc, un monòlit en memòria dels santboians Josep Grañó i Albert Ibáñez,
alpinistes –socis del Centre Excursionista d’Olesa- morts, el 19 d'agost del
1990, durant l'ascensió al Gasherbrum I
o Hidden Peak, cim pakistanès de 8.068 metres (2). Hi ha, així mateix, en
aquest aprofitat coll, unes
artístiques figures de ferro representant el Naixement del Pessebre.
Fa
estona que el “cuc” de la gana ens rosega (especialment a en Joan) i decidim
esmorzar. El lloc, tot i que el vent “emprenya” una mica, no pot ser millor:
taules, seients i una molt bona vista. No ha pogut venir l’Elena i l’hem trobat
a faltar, però a les seves olives no: la Mª Rosa i en Joan –avui ració doble-
n’han agafat el relleu. En un racó arrecerat ens mengem els entrepans amb tots
els “acompanyaments” habituals (vi, olives, xocolata, fruits secs, cafè, llet,
“gotes”,...) i, un cop reconfortats, comencem la caminada.
La
pista –on ja només hi poden circular vehicles (tot terreny) autoritzats-
segueix cap a l’est enfilant-se suament, amb molt bones vistes sobre Olesa i el
Baix Llobregat, fins al Pla del Fideuer
(437 m d’alçada). Aquest tranquil pla és un lloc de pas i punt de creuament de
nombrosos camins: cap a Vacarisses, a Sant Pere Sacama, a dalt del Puig
Ventós (594 m d’alçada) cim culminant d’aquesta contrada, a l’antiga masia de
Puigventós, al Puig Cendrós (494 m d’alt),... i, per un corriol que s’enfila
muntanya amunt, a Sant Salvador de les Espases. Agafem aquest darrer camí i,
quan ja portem quasi un quilòmetre i mig de caminada, arribem –dalt la carena
que formen les Roques de l’Afrau- a un collet
rocós (489 m d’alçada) on hi ha una imatge, feta de xapa, de Sant Bernat de Menthon patró dels
muntanyencs. El panorama de valls i muntanyes que tenim des d’aquí –en un dia
especialment clar i seré com avui- ens corprèn: als nostres peus, les
urbanitzacions i el poble de Vacarisses; Castellbell i Sant Vicenç de
Castellet, a tocar del Llobregat; Montserrat; Sant Llorenç del Munt i la Serra
de l’Obac; les serralades del Vallès i del Bages fins al Berguedà,...
Continuem
la ruta. El sender baixa ara, fent ziga-zagues per una zona ombrívola de la
cara nord de les Roques d’Afrau, fins que arribem al coll de Bram (454 m d’alçada). En aquest punt deixem a la dreta la
pista que -per la serra de l’Hospici- baixa cap a Vacarisses, nosaltres
continuem recte. Davant nostre, mig amagada entre la cresta de roca, veiem
l’ermita de Sant Salvador de les Espases
erigida dalt el punxegut turó que tanca la vall. Uns 60 m més endavant un
cartell indicador ens assenyala el camí que, amb graons de tant en tant, ens hi
mena. Baixem una mica i desprès de superar una darrera pujada ja som a l’objectiu
principal de la Sortida d’avui. Una petita placeta amb uns acollidors bancs ens
donen la benvinguda, la capella, l’antiga casa de l’ermità i un espai cobert d’utilització
lliure. El lloc és un privilegiat mirador sobre Montserrat, el congost del
Cairat, la serra de la Portadora, el Tossal Rodó, Collbató, la serra de Rubió,
el Baix Llobregat i l’Anoia.
En
Llorenç havia trucat als Amics de Sant Salvador de les Espases –la meritòria associació de voluntaris
que té cura del santuari- per tal d’assegurar-se que podríem visitar l’interior
de l’església: “Tranquils que els dijous i els diumenges, des de les vuit del
matí trobareu obert...” li van dir. Quan nosaltres hi arribem son les onze i, en
aquell mateix moment, estan tancant la porta. La nostra súplica, inicialment,
no serveix de rés: “Avui tinc molta pressa i no em puc esperar més...” ens
contesta el que ens ha tancat –literalment- la porta als nassos... Entrem a
l’espai destinat a “refugi lliure” on un parell de colles hi estan esmorzant,
entaulats o fent carn a la brasa a la llar de foc. La porta de les dependencies
que ocupen els Amics de Sant Salvador –l’antiga casa de l’ermità- és oberta,
dolguts comentem el nostre desencís per no haver pogut entrar al temple, tot i
la trucada prèvia, a un altre “amic” que hi trobem. Disculpa al seu company:
“Marxa de viatge i te por de perdre l’avió...” ens diu mentre s’ofereix,
amablement, a acompanyar-nos i obrir, de nou, la porta de l’església. Bona
gent, aquests Amics de Sant Salvador de les Espases.
Ens obre la posta que
més que la d’una ermita, pels blindatges, sembla la d’un castell: “Si no ho fem
així ens ho rebenten i destrossen tot...” comenta. Hi entrem. Sant Salvador de les Espases
és esmentat en documents del segle XIV i el castell de les Espases apareix en
pergamins del segle X. Hi ha qui diu que l’església actual és al mateix lloc on
hi havia l’antiga capella castellera; d’altres argumenten que el castell, un
estratègic però modest lloc de control i vigilància, no degué tenir capella i
que l’actual edifici -del segle XVI- es bastí aprofitant les parets i les
pedres de la vella fortificació militar. Fins a l'any 1936 hi havia un retaule
gòtic que fou destruït quasi totalment al començament de la guerra civil. Se
n'ha conservat la predel·la o part inferior, l’original s'exhibeix al Museu de
Terrassa (al castell-cartoixa de Vallparadís); a l’ermita, sota una imatge del
Salvador -obra d’Amadeu Paltor-, n’hi podem veure, però, una reproducció. 
En Llorenç ens llegeix i, amb la seva gràcia i sentiment,
pràcticament ens escenifica la llegenda segons la qual –en aquest lloc- el
compte Borrell de Barcelona, a inicis del segle XI, va lliurar una tremenda
batalla contra els àrabs invasors i sembla ser que el comte, davant de l’atac
ferotge de l’invasor, va demanar ajut al cel i aquest li va enviar una pluja de
espases de foc contra l’enemic. Vet aquí, segons aquesta llegenda, l’origen del
topònim.
Pugem al punt culminant de la muntanya de Sant Salvador
de les Espases, situat –a 413 m d’alçada- sobre mateix de l’ermita i habilitat
com a mirador. Hi podem veure les restes del que degué ser el basament de la
torre de guaita del castell. Ens hi estem una estoneta prenent l’agradable sol
d’hivern, xerrant i admirant el panorama de tot l’entorn.
Son prop de les dotze i decidim retornar, desfent el
camí, fins on hem deixat els cotxes. Abans de marxar de Sant Salvador, demanem
a una colla de veterans caminadors de Sabadell que ens facin la foto de grup.
De baixada tenim una nova oportunitat per anar
contemplant, amb més deteniment, detalls del paisatge que al pujar hem anat
observant: les roques que voregen el camí, com la natura es va recuperant dels
devastadors efectes dels incendis de l’any 1994, la diversitat de plantes i
matolls que hi ha arreu (romaní, garric, ginesta, boix, esbarzers, brucs,... i
algun rebrot de pins, alzines i roures que comencen a fer goix allà, on fa uns
anys, el foc ho destruí tot). Quan som,
de nou, al Pla del Fideuer ens trobem a l’Enric que, en principi, només venia a
dinar però que ha decidit fer -per a “obrir la gana”- un tros de la ruta.
El Pla del Fideuer
Tots plegats baixem, amb els cotxes, fins a Olesa on, al
restaurant “La Estación”, ens esperen per a dinar. Segons els equips de mesura
d’en Joan Miquel, en aquesta Xino-Xano, hem caminat 7, 5 km.
La cervesa, tres entrants, tres primers plats, tres
segons per a triar-ne un de cada, pa, beguda, postres, cafè, tallat,
“carajillo” o infusió tot per 12 euros. Un menú molt correcte i a un preu més
que raonable.
Després de dinar, contents i satisfets, ens acomiadem
fins a la propera Xino-Xano que –recordeu- serà el dijous 7 de març.
Voldria tancar la crònica agraint a en Llorenç l’organització
i coordinació de la sortida, pròpia d’un veritable “professional”, i a tots i
totes la vostra assistència i companyonia.
Una abraçada i fins la propera.
NOTES.-
(1)
La
Creu de Beca és la única creu de terme que es conserva a Olesa de Montserrat.
Hi ha referències documentals que n’evidencien la seva existència des de l’any
1700 tot i que el topònim –al·ludint a la presencia d’una creu- és molt mes
antic, potser, del segle XIV. Consta d’una base quadrangular de pedres sobre la
que reposa una antiga mola de molí de la que surt una columna de 2,85 m coronada
amb una creu de ferro. Està situada al peu del camí vell que anava –i encara
va- d’Olesa a Vacarisses.
(2) Aquest monòlit es va instal·lar el 12 de maig de 1991. En Albert Ibáñez, conegut tambè per "Patufet", va ser un destacat independentista i un incansable lluitador per les llibertats catalanes. En el moment del fatal accident, a la seva motxilla portava l'estelada que havia de coronar aquest cim, tal i com havia fet en altres ocasions. En Albert Ibañez va ser un dels independentistes més actius durant el darrers anys setanta i els anys vuitanta, militant del PSAN-P, dels CSPC i d'Independentistes dels Països Cartalans (IPC), així com a impulsor dels Moviment de Defensa de la Terra (MDT) als anys vuitanta. Va ser acusat de formar part de Terra Lliure i d'haver participat en les accions més espectaculars d'aquesta organització clandestina. Va a ser un dels introductors dels esports d'alta muntanya al Pallars, monitor de l’Escola Catalana d´Alta Muntanya i guarda del Refugi de Vallferrera. Donada aquesta ocupació es va veure obligat a viure Ilargues temporades a la muntanya, preparant expedicions alpines, cosa que l´allunyà de la militància activa. Llicenciat en Geografía i Història és l'autor del llibre Pallars Sobirà: Guia d'Aventura, també traduït al castellà. El Gasherbrum I és l'onzè cim més alt de la Terra, a la serralada del Karakoram. També se'l coneix com a K5 (cinquè pic del Karakoram) o Hidden Peak (nom que li va donar l’any 1892 W. Martin Conwall en referència a que estava molt amagat). Aquest nom ha estat vigent fins no fa gaires anys –i així consta al monòlit del Coll de les Espases- però la tendència a no emprar noms occidentals per les muntanyes de l'Himàlaia fa que avui dia es prefereixi anomenar-lo Gasherbrum I.
Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel, Antonio, Jaume, Mª Rosa, Enric i Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada