CRÒNICA DE LA 48ena SORTIDA XINO-XANO

UN TROS DEL CAMÍ ROMEU A MONTSERRAT: PASSEJADA DE VACARISSES A MONISTROL

No és fàcil acontentar ni fer les coses al gust de tothom. Havíem previst una sortida fàcil -més aviat curteta i amb poca dificultat-, amb transport públic –anar i tornar en tren-, amb un cert atractiu en l’itinerari –un vell camí medieval encara amb algunes de les seves restes i amb un paisatge de postal-... un bon lloc on dinar i per una zona on encara no hi haguéssim anat.

Tot això pensant en aquells/es de la colla que son menys “canyeros” o tenen més dificultat per a fer llargues caminades... però, en aquesta ocasió i per diverses i coincidents circumstàncies, l’assistència a l’excursió ha estat menys nombrosa del previst i, alguns dels qui hi ha vingut, han considerat la passejada –des del punt de vista d’esforç físic- un pel “fluixeta”. Que hi farem, ja ho hem dit, no és fàcil acontentar a tothom !!. Amb tot, el resultat final –ja ho veureu-, creiem, ha deixat a tots i a totes complaguts !!

A mi, personalment, m’ha satisfet. Clar que això dels gustos, com les preferències o els colors, és una cosa molt intima i subjectiva. Sempre m’han agradat “les pedres” i, davant les runes d’un castell, ermita, masia o –en aquest cas- un vell hostal i l’enllosat d’un antic camí, em complau imaginar com devia ser la vida i l’entorn d’aquests llocs quan eren “vius”...

Fem-ne la crònica, expliquem-ho.

Avui, a l’excursió, som sis xinoxaners i dues xinoxaneres (a l’hora de dinar, desprès del “cangur” amb els nets, se’n afegirà un altre). El dia, tal i com ha pronosticat en Joan Miquel en el seu “parte”, llueix magnífic.

Arribem a l’estació de Rodalies Renfe de Vacarisses, quan encara no son les 10 del matí. L’estació està envoltada d’urbanitzacions -d’aquelles que tan van proliferar, algunes de forma força anàrquica, cap els passats anys setantes-.

El pastis de la Ma. Rosa (quasi no hi som a temps
de poder fer la fotografia...)

Prenem l’anomenat “Camí de Palà” que va vorejant la riera d’aquest mateix nom. És un camí planer, una pista, que aviat deixa les darreres cases per entrar en una zona de conreus i bosc.

Al poc trobem un banc a tocar d’un camp de blat –curiosa barreja d’urbanisme i ruralitat-, un bon lloc per a esmorzar-hi. Així ho fem. Tot i les absències, no ens falta rés dels “complements habituals”: vi, olives, un exquisit pastis que ha fet la Mª Rosa, les tassetes de disseny, el cafè, la llet i les “gotes” !!!.

Passera sobre el torrent del Sellerés

Continuem per la pista tot contemplant, juntament amb d’altres arbres de ribera, els àlbers amb les seves platejades fulles. De tant en tant al costat del camí hi anem trobant, estratègicament col·locats, més bancs (dels de seure, no dels altres...) senyal de que aquest tros de l’itinerari és utilitzat pels veïns com a passeig peatonal. Arribem a un punt on, per unes passeres, travessem -per sobre- el Torrent del Sallerés i poc després -per sota- la carretera BP-1213.

La ruta continua pujant suaument -pel carrer anomenant “dels Torrents”- per un dels extrems d’una urbanització, fins que arribem a una bifurcació de camins (el GR-96 i el de la marxa Matagalls-Montserrat). Nosaltres seguirem la pista que porta la indicació “La Creu” i que coincideix amb els senyals, verd i roig, de la Matagalls-Montserrat. Al poc deixarem aquesta pista per agafar un corriol que puja dret, muntanya amunt, fins la carena de la Serra del Coll de la Portadora on trobem de nou una nova pista. Des d’aquest punt tenim un bon panorama sobre les valls dels rius Llobregat i Cardener –que s’ajunten a l’alçada de Sant Vicenç de Castellet-, la Serra de l’Obac amb el Turó de Tres Creus i al fons el, encara nevat, Pirineu.

Bassa del Coll de la Creu

El camí planeja, a uns 280 m d’alçada, passant pel costat d’una antiga i curiosa bassa -d’uns 7 x 4 m-  excavada a la roca i arriba fins l’anomenat coll de la Creu a les envistes de Monistrol, sota hi tenim la vall del Llobregat i davant l’impressionant muntanya de Montserrat.

Escala de l'Hostal de la Creu

A la dreta del camí hi podem veure les runes de l’Hostal de la Creu, el darrer que els romeus trobaven abans de travessar el Llobregat, arribar a Monistrol  i afrontar la pujada fins a Montserrat i des d’on molts d’ells veien, imposant però gairebé a tocar, l’objectiu del seu llarg viatge.

Detall d'una volta de l'Hostal

Ens entretenim tot contemplant les restes de l’edifici: les voltes del que degueren ser  les quadres i el celler; l’escala que pujava fins el primer pis on, ben segur, hi devia haver la sala-menjador, la cuina, el rebost i les habitacions principals; més amunt, a les golfes –amb fred a l’hivern i calor a l’estiu-, hi devien dormir els qui tenien la bossa més fluixa... però que volien passar la nit, sota teulat, dins la relativa “seguretat” de l’hostal.

Detall d'esglaó del Camí Romeu

A fora, pels voltants de l’edifici, en algun cobert auxiliar o al peu de la creu de terme que donava  nom al coll i a l’hostal, sota els estels i protegits únicament amb els propis capots, hi devien passar la nit els romeus o viatgers amb menys recursos o –parlem clar- els més pobres...

Detall d'empedrat del camí

Curiós aquest món dels vells hostals !!!. Potser en tindrem de visitar algun més... Fem una bona sèrie de fotografies d’alguns dels murs, l’escala, les voltes i altres detalls... el pas del temps, la solitud i algun desaprensiu “espavilat” –ja hem vist que de l’edifici s’han endut algun llarg esglaó, llindes i d’altres pedres treballades...-, ja ho sabem, son mals companys de les runes.

En algun lloc hem llegit que prop d’aquest edifici hi ha una font -sorprèn trobar una font dalt mateix de la carena però, llegim, que la configuració geològica i les filades de conglomerats que descansen sobre materials més impermeables, diuen, ho fan possible-. Intentem localitzar-la però, tot i que trobem –a uns cent metres de l’hostal- un racó humit i ple de vegetació, on te l’origen una torrentera, no estem segurs de que realment sigui, aquest lloc, la font que esmenta la ressenya.

Foto de grup davant de l'Hostal i Montserrat

Ens fem una fotografia de grup al costat del que queda de l’hostal, amb el massís de Montserrat com a teló de fons. Els qui més en saben, en Josep Fitó i en Josep Mª, ens van fent veure les diferents parets, agulles, camins, llocs i vies d’escalada d’aquesta mítica muntanya.

Detall d'enllosat del Camí Romeu

Reprenem la ruta baixant cap al Llobregat i la vila de Monistrol. El camí – que, diuen, te l’origen en una antiga calçada romana-, en molts trossos d’aquest costat, conserva els enllosats del paviment, els murs, els esglaons i el desguàs lateral -per a canalitzar i evitar l’erosió de l’aigua de pluja- del vell camí romeu. Està documentat que el rei Pere III el Cerimoniós, l’any 1342, va manar fer importants obres de millora i condicionament al camí. Anem retratant molts d’aquests detalls, encara, ben visibles i conservats.

Quan gairebé som a baix, passem a tocar de la masia La Coma –actualment un centre de salut i tractament terapèutic-, des d’aquest lloc tenim una visió “de postal” sobre Monistrol, als peus de Montserrat i amb les restes de La Bestorre –antiga torre medieval de defensa i senyals, feta volar pels borbònics durant la Guerra de Successió, que havia format part d’una xarxa de torres de guaita en el “temps dels moros”- presidint la vila.

Una mica més endavant arribem al barri de Monistrol que anomenen de “L’altra banda” (del riu) on hi ha l’estació dels FGC de “Monistrol-Enllaç” (punt de connexió de la línia Llobregat-Anoia R5 amb el Cremallera de Montserrat).

El pont Gòtic

Passem el riu Llobregat pel pont gòtic o pont dels pelegrins (1), des de dalt tenim un mirador privilegiat sobre el riu i els seus entorns. Quan arribem a l’altra riba travessem la carretera per un pas subterrani. Som a la part baixa de Monistrol, pel carrer “Del pont” anem pujant fins a la plaça porxada del “Bo,bo” (2).

Exposició sobre el Cremallera

Passen uns minuts de la una del migdia, com que encara és molt d’hora per al dinar, decidim anar –pels carrers de Manresa i Julià Fuchs-  a visitar la petita Exposició que sobre el Cremallera de Montserrat hi ha a l’antiga estació de “Monistrol-Vila”. El contingut de la mostra, promoguda per l’ Associació d’Amics del Cremallera de Montserrat i els FGC, recau bàsicament en la història de l'antic cremallera de Montserrat, a través de textos, fotografies, cartells gràfics, audiovisuals, material ferroviari i objectes recopilats i conservats al llarg dels anys. El nostre especialista exclusiu, en Josep Mª, ens il·lustra i complementa, amb els seus coneixements en la matèria, la visita.

Detall del Carrer Sant Joan

Retornem a la Plaça del Bo,bo i continuem pujant per l’emblemàtic carrer de Sant Joan (3) que ens porta fins a la Plaça de la Font Gran (4) on hi ha el restaurant Ca La Rosa on hem de dinar.

Ca La Rosa

Prenent

Avui, a la plaça de la Font Gran hi ha mercat. Mentre esperem a en Joan Miquel que -un cop alliberat del “cangur” que te amb els nets- vindrà a dinar, ens asseiem a la terrassa de Ca La Rosa per a prendre les tradicionals i merescudes cerveses i triar els plats del menú.

cervesses

El dinar. A un quart de tres, bona hora, ens entaulem al menjador –“amb el ressol que fa, dins estareu millor...” ens ha dit, amb franca cordialitat, el fill de la Rosa-. És al primer pis, on també hi ha la cuina –com a l’Hostal de La Creu... penso mentre pugem per una escala, oberta a barrinades on abans hi havia una gran roca-. Ja hi tenim la taula parada i ens porten els primers plats, renoi quins plats !!

 

i quina presentació !!:

amanides i carpaccio de vedella, és el que la majoria hem triat; als segons la tria és més variada: calamars planxa, conill a la brasa, peus de porc a la brasa, botifarra amb guarnició,... tot molt i molt be; mireu, mireu, les fotografies... 

De postres, quasi tots –no podria ser d’altra manera !!- triem el famós “mató de Montserrat amb mel” i rematem l’àpat amb els cafès i unes copetes d’ “Aromes de Montserrat” –com si fóssim gent de fiar ens hi han deixat l’ampolla, “hi he fet un senyal...” ens ha dit, però, el noi amb un somriure murri-. Que més podem demanar !! Coincidim que caldrà buscar noves excursions per la zona per tal de poder tornar a dinar a Ca La Rosa de Monistrol... Hem menjat i ens han tractat molt be, quasi com si fóssim de la família.

Foto "oficial" de tot el grup, no caminadors inclosos. Lamentablement algú va ocultar la senyera que hi ha al darrera. 

Desprès de dinar, uns –els qui tenen més sort i pressa- marxen cap a Barcelona en el cotxe d’en Joan Miquel ; mentre la resta anem paint el dinar,  tot baixant ( i desprès pujant), fins a l’estació de “Monistrol-Enllaç” per agafar el tren que ens retornarà a Barcelona.

En aquesta ocasió no hem comptat, amb els "equips de mesura" d'en Joan Miquel, per a poder medir els kilòmetres caminats però podem certificar que, en total, hem recorregut -des que hem sortit de l'estació de Vacarisses fins que hem tornat a agafar el tren a l'estació de Monistrol-Enllaç- uns 7 km.

Finalment, suposo, tots estarem d’acord que l’excursió, la visita “pausada” per la vila de Monistrol i el dinar han fet –en conjunt- que l’objectiu final de les Xino-Xano (passat una jornada amb una mica d’exercici, gaudint de la natura i del nostre patrimoni, xerrar i riure, menjar i beure –amb coneixement- i, sobretot, en un ambient de franca cordialitat, afecte, respecte i companyonia) s’ha acomplert.

Gràcies a tots i a totes i, especialment, a en Josep Fitó –l’organitzador d’aquesta sortida- per haver-ho fet possible.

Recordeu que la propera Sortida Xino-Xano serà el dijous dia 5 de juny, ja penjarem la CRIDA uns dies abans.

Una abraçada.


Text.- Pep
Fotografies.- Joan Miquel i Pep.
  

NOTES:

1.- Aquest pont es va començar a construir l’any 1317, per a facilitar el pas dels romeus que anaven a Montserrat i que fins aleshores es veien obligats a passar el riu en una barca, les obres s’acabaren l’any 1336. És la construcció de les seves característiques més gran de tota la conca del Llobregat; te quatre arcades desiguals (una d’elles tapada) que es recolzen en uns grans pilars amb tallamars. L’arc més gran, per on normalment hi passa el riu, fa 37 m. d’ample –rècord de Catalunya- i 25 m. d’alçada.  El pont va ser parcialment dinamitat, el gener de 1939, a finals de la passada guerra civil. Reconstruït posteriorment, es va aprofitar l’ocasió per eixamplar la calçada, per a millorar el pas de vehicles, i fer les voreres, per a vianants, a costa d’eliminar els ampits de pedra del pont.

2.- Aquesta plaça, tal com ara la veiem, es remunta al segle XVII. En aquell temps era la plaça major del poble i el lloc on es feia el mercat setmanal. Aquí es balla, cada 20 de gener, el ball del “bo, bo” en honor de Sant Sebastià, advocat contra les pestes i patró de la vila

3.- Probablement, aquest carrer –dintre muralles- va ser un dels primers nuclis urbanitzats de Monistrol, una mena de carrer major i el lloc de pas dels nombrosos romeus que travessaven la població per anar a Montserrat. D’ aquest carrer en destaquen els grans casals senyorials. Els més notoris son Cal Cavaller, edificat des del segle XVI al segle XIX i per tant, un compendi de diferents estils arquitectònics i  Cal Gibert, restaurat com a casal cultural i sala d’exposicions municipal, que acull en el seu interior un antic molí d’oli. També és destacable la volta que hi ha al mig del carrer amb un finestral gòtic i els dos escuts de la part superior amb el blasó de l’abadia de Santa Maria de Ripoll, matriu de la comunitat i del santuari de Montserrat –tots aquests elements, segurament,  procedeixen del vell Palau Prioral que hi ha prop del pont gòtic-

4.- La Plaça de la Font Gran rep el nom de la deu que subministra d’aigua, tot l’any, al poble de Monistrol. La documentació sobre el seu aprofitament com a font es remunta al segle XIII, fins al segle XVI s’anomenava “Font de la Resclosella”. La seva aigua va ser usada, a més de per al servei de boca de la població,  per a regar els horts més importants –els anomenats Hivernal i de Maians-, fer anar els molins, els safareigs i aixoplugar els establiments de l’antic i poderós gremi de paraires que utilitzaven l’aigua de la font per al rentat, perxat i tintat de la llana. Sota la plaça (on ara hi ha un parc infantil) accessible des del Passeig de la Canaleta, encara es conserva el darrer safareig públic abastit per les aigües d’ aquesta font. Antigament, la Font Gran,  tenia deu brocs frontals i quatre de laterals dels quals sortia aigua permanentment; mig metre per damunt d’ aquests dolls, hi havia quatre brolladors més que feien de sobreeixidors. La reforma que es va fer l’ any 2002 li va canviat la fesomia. La Font Gran és la principal surgència del sistema aqüífer del massís de Montserrat. El terme de Monistrol concentra la major part de fonts del massís perquè la fondalada del torrent de les Guilleumes talla les capes fèrtils en aigua que es desplacen de ponent a nord. Aquest torrent també és conegut com el torrent de la Font Gran o de la Canaleta.  La plaça –la principal de Monistrol- està construïda sobre el curs del torrent. És un dels topònims més antics de la vila i el centre de la seva vida social i administrativa.