CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2014

EMOTIVA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA I ELS PAISATGES DEL ROSSELLÓ i L’ALT EMPORDÀ

(divendres 9, dissabte 10 i diumenge 11 de maig)

Divendres 9.- A darrera hora de la tarda ja estem tots asseguts, al voltant d’unes cerveses, a la terrassa de l’ hostal La Quadra de Maçanet de Cabrenys. Hem anat arribant, des de mitja tarda, a mesura que les obligacions d’aquells que encara cotitzen els ho han permès. L’hotel és molt acollidor i la família que el regenta –tres generacions- molt atenta i hospitalària.

Però cal anar per feina –el programa d’aquesta sortida, ja ho veureu, és dens i consistent- i, ara, toca anar a sopar. Quan entren al menjador entenem el perquè del nom de l’establiment: La Quadra. Ben segur que on som, sota d’unes rustiques voltes de pedra, hi degué haver antigament l’estable o quadra de la casa. El menjar però, variat, molt ben fet i presentat, és per a persones; m’atreviria a dir, per a gourmets (aquells que saben distingir i apreciar el bon menjar i el bon beure). Comencem doncs, be, molt be.

Després de sopar, en Joan Miquel ens convoca en assemblea per tal d’informar-nos sobre el programa previst per a l’endemà. El cronista ha de procurar donar fe del més important i destacable de cada sortida, per tant, ja en l’assemblea es fa evident una de les virtuts del promotor: l’impecable organització. 
Els itineraris, la previsió del temps, les visites, els horaris, els llocs on dinarem, els “kits de navegació” per a cada conductor, la

identificació -1 de 4, 2 de 4, 3 de 4 i 4 de 4- que hem de posar, als vidres de davant i de darrera, de cada vehicle, ... certament només queden, fora de control, els possibles “imprevistos”.

Després de la reunió, tothom a dormir que demà tenim feina.

Dissabte 10.-  Ens aixequem amb un molt bon dia. Els més matiners ja han fet un tom pel nucli central –que tenim a tocar- de la vila. En Joan Miquel ha demanat que l’esmorzar ens el tinguessin a punt un quart d’hora abans del previst. Ha fet be doncs al “bufet”, que la casa ofereix per a l’esmorzar, hi ha de tot: embotits, pernils, melmelades, mantega, fruita, formatges, pa de pagès,  pa de motlle, pa torrat, iogurts, pastes, codonyat, infusions, vi, taronjada, cafè, llet,... i la llibertat d’anar fent viatges als mostradors “entreté” molt al personal.... Comencem l’excursió ben carregats, cotxes i persones, de “combustible”.

L’itinerari d’avui –que podrien anomenar la Ruta de l’Exili dels republicans catalans i espanyols- ens porta, seguint bona part del camí que l’ hivern del 1939 seguiren milers de refugiats, pel Mas Perxés –on hi passaren la darrera nit, abans de l’exili, el President Companys i el lehendakari basc Aguirre amb bona part dels seus respectius governs- i on nosaltres hi fem una breu parada. Continuem fins l’enlairat poble de la Vajol, on prenem un trencall que ens portarà al coll de la Manrella –just a la línia de la frontera política amb el Vallespir- on hi ha un monument piramidal, anomenat “Temple de la Pau” en homenatge a Lluís Companys i als molts republicans que utilitzaren aquest pas en el seu camí cap a l’exili (1). 

Seguim, passant per Agullana, fins a la Jonquera on hi tenim concertada una visita guiada al Museu Memorial de l’ Exili. El contingut d’aquest modern museu, la documentació que s’hi exposa i les explicacions de la guia –de forma molt visual i pedagògica- és un recorregut per la memòria, la història i la reflexió crítica –lligant el passat amb el present-  sobre els totalitarismes, les guerres, els conflictes i els exilis que sovint provoquen. En sortim impressionats i amb el preocupant dubte, per les imatges que veiem cada dia als mitjans, de fins on és capaç d’arribar i quan desapareixerà definitivament la brutalitat humana.

L’ itinerari previst –i l’horari- ens retorna on realment som. Sortim de la Jonquera per la carretera que ens porta, primer, al Vallespir i, poc més enllà, al Rosselló. Quan som a el Pertús ens desviem per enfilar-nos, dalt la Serra de l’Albera, fins a la barrera que hi ha a uns 2 km del cim del Puig Neulós (1.257 m d’alçada), punt culminant d’aquest massís. Pel camí –una pista asfaltada- passem pel mig de boscos de sureres, roures, coníferes i una espectacular fageda que, en aquesta època de l’any, omple d’un verd lluminós tot el seu fullam.

De tant en tant, per fer bonic, un grup de vaques amb els seus vedells pasturen tranquil·lament.  Anem justos de temps –cal ser al restaurant d’Elna on hem de dinar, com a màxim, a les 13h 30’ (ja sabem que els francesos, a les 14h “tanquen cuines”...)- per tant no podrem “fer cim” i ens tindrem d’acontentar amb una curta caminada, fins al primer coll que hi ha després de la barrera, per a veure-hi el panorama.

Tot i que el dia s’ha anat emboirant, la visió que, des d’aquí dalt, tenim sobre la plana del Rosselló i la riba mediterrània val la pena.

Retornats als cotxes, baixem de nou a el Pertús i tot travessant la fèrtil plana rossellonesa i les poblacions de el Voló, Sant Genis de Fontanes i Banyuls dels Aspres arribem a Elna. Puntuals, a 2/4 de dues, som al restaurant Au Remp’ Arts situat en una recollida placeta, dalt la Vila d’Amunt, a tocar de la catedral.

Els primers plats del dinar han estat correctes (taula d’embotits i/o amanida de formatge de cabra); els segons (rellomillo de porc amb salsa emmental i/o bacallà “a la catalana”) tot i estar molt ben presentats, en opinió de diversos comensals i comensales, “podrien haver estat millor...” deu ser que no estem acostumats a la “cuisine française”.

Desprès de dinar, fer postres i prendre els cafès decidim estirar una mica les cames tot visitant l’exterior de la catedral romànica -del segle XI- i les places i carrerons que l’envolten.

El programa previst –encara ens queda la visita a la Maternitat Suïssa i a la platja d’Argelers- i, perquè no dir-ho, el “peatge” que hi ha a la porta d’accés ens desaconsella la visita a l’interior de la Seu i el seu famós i treballat claustre, de marbre blanc viat de blau, començat en el període romànic i continuat al llarg del gòtic (segles XII al XIV).

Per l’auto-route ens dirigim fins a la localitat d’Argelès-sur-Mer –en català Argelers de la Marenda- i més concretament a la seva platja,

el lloc on hi hagué del 1939 al 1941 el camp de concentració dels exiliats de l’estat espanyol.  L’ any 1999, en ocasió del 60è aniversari de la Retirada i l’Exili, l’associació Fills i filles dels republicans espanyols i infants de l'èxode i la vila d’Argelers van homenatjar aquest trist capítol de la història, batejant una avinguda amb el nom d' Avinguda de la Retirada del 1939 i col·locant un monòlit allà on hi havia el camp amb la següent inscripció, en francès, que traduïm:

“A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats al camp d’ Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya del 1936 al 1939. Home lliure, recorda-te’n”.

Tornem després, per la carretera que va a Bages (la ciutat del Rosselló, no la comarca del Principat) a la Maternitat Suïssa d’Elna -situada al palauet modernista anomenat El Castell d’en Bardou- on hi tenim acordada una visita guiada.


La guia –que, puntual, ja ens està esperant- ens va explicant, amb el seu accent català “del nord”, la història d’Elisabeth Eidenbenz (2) –una mestra suïssa de l’Associació “Socors Suís als Infants” voluntària a la Guerra Civil espanyola - que en veure que als camps on a França  hi concentraven els exiliats d’aquest conflicte, a causa de les condicions, la desnutrició, les malalties i altres misèries, qualsevol dona embarassada estava condemnada a perdre el fill o encara pitjor a morir ella en el part, va decidir transformar un abandonat palauet en una llar de maternitat. Això va permetre salvar d’una mort gairebé segura –entre el 1939 i el 1944- a més de 600 infants i a moltes mares.

Aquesta ajuda solidaria es va estendre també a mares que vivien a la clandestinitat –recordem que el 1939 començà, també, la Segona Guerra Mundial- o que patien dures restriccions en temps de guerra: dones de l’estat espanyol, franceses, jueves, zíngares,... en total més de 15 nacionalitats diferents. I encara més, la seva determinació va permetre que els fills més grans d’aquests nounats, acollits també a la Maternitat, es beneficiessin de l’ajuda salvant-se d’una previsible mort. Des de la Maternitat es preparaven cada dia milers de dinars i racions de llet destinades als camps passant així de la caritat a la solidaria ajuda humanitària.

La visita ha estat, també, molt interessant, didàctica i emotiva i les explicacions que ens ha anat donant la guia molt complertes i -amb forces referències al testimoniatge del seus propis avis- molt sentides. Ens acomiadem del lloc i de la guia, agraint-li la seva atenció i fent-nos una fotografia de grup davant la primitiva escalinata d’accés a l’edifici.

Retornem a darrera hora de la tarda, després d’un jornada ben plena d’emocions i sentiments, fins al “nostre” hostal de Maçanet de Cabrenys. Mentre esperem -com ja és tradicional al voltant d’unes cerveses- l’hora de sopar, en Joan Miquel ens comenta el que tenim previst per a demà i encara tenim temps per a fer una volta pel nucli històric de Maçanet: el llarg carrer de Sant Sebastià, la parròquia romànica de Sant Martí, la Plaça Major amb la Societat de Socors Mutus i altres notables edificis modernistes i, al vell mig de la plaça, un dels símbols de la vila: la Vara o Maça de Rotllà –el mític heroi carolingi-  que hi és plantada des de l’any 1834 (3).

Quan és l’hora de sopar ens entaulem amb ganes d’assaborir les menges que, ben segur, ens han preparat la família de l’hostal. Així és i als postres, tot i que tots son molt bons, n’hi ha que repeteixen el mateix que ja varen tastar ahir (d’això se’n diu fidelitat...): “pastis gelat al whisky” o, com algú l' ha descrit: “gran iceberg de pastis per damunt d’un mar de whisky”... he,he...

Demà l’esmorzar serà a l’hora normal, ¼ de nou, no caldrà matinar però tot i això, son prop de les onze i tots ens anem retirant a les respectives habitacions.

Diumenge 11.-  Ens llevem amb el carrers molls i el cel ennuvolat. Quan arribem al menjador constatem que el veritable perill, però, és dins: avui hi tenim competència, una colla de ciclistes, com una veritable plaga, van i venen... venen i van... dels mostradors a les taules amb una familiaritat, continuïtat i constància que ens esparvera, sempre n’hi ha un parell o tres “picant” i carregant abundantment els plats... coneixen, des de fa temps, els generosos bufets que per a esmorzar posen a la casa i acumulen forces i energia per a la jornada !!!. Sort que la noia, que te cura d’anar reposant les viandes,  ha portat més bulls, més fuets, més formatges i més pernil... i ara si que, com que nosaltres ja hem pres posicions ho tenen una mica més difícil... caldrà compartir-ho, sense perill de que el menjar s’acabi  !!!

Amb les bosses i maletes carregades al cotxes (ahir a la nit ja vàrem pagar les despeses de l’estada) ens acomiadem, agraïts, dels hostalers. Segur que, en colla o individualment, tornarem un altre dia, els diem.

Prenem la carretera que per Figueres, Castelló d’Empúries i Empuriabrava ens porta fins a Roses on, al Port de Pescadors, hem d’agafar un “creuer”  el Safari V que vorejant la Punta Falconera, el Cap Blanc, el Cap Norfeu,






 la Punta de Sa Figuera, el far de Cala Nans i les nombroses cales i caletes del litoral ens portarà fins a la Badia de Cadaquès. 

Arribar a Cadaqués per mar –cosa, per altra banda, ben normal antigament quan la comunicació per terra era gairebé inexistent- és impressionant. Anar-se acostant, a poc a poc, al pausat ritme d’una barca, a aquest poble de blanques cases esglaonades i amb estrets carrerons arrecerats al voltant de la característica església de Santa Maria, és tot un plaer. Des de l’aigua podem apreciar, encara més, la bellesa d’aquest lloc que ha sabut conservar –sense alts i grans edificis ni impactants urbanitzacions- el tipisme i la serenor d’una vila marinera.

Desembarquem, tenim una hora i mitja per a donar un tom i badar pel poble. Aquí s’afegirà a la colla en Josep Mª que a pujat, espessament des de Barcelona –en tren i auto de línia-, per a compartir la jornada amb tots nosaltres.  Pugem fins a l’església, tafanegem les botigues, passegem pels empedrats carrerons i, encara tenim temps per a –tot fullejant els diaris- prendre unes cerveses i comentar “la desfeta de l’imperi espanyol i la greu situació del país” asseguts –com si fóssim rics indianos- en les taules del Casino. 

  

A 2/4 d’una tornem a desfer, en el Safari V, el recorregut fins a Roses. Quina sort, de nou una estona de plaent navegació per a contemplar –des d’un altre angle- aquest tros de costa on, gairebé sexualment,

la terra entra dins del mar i a l’inrevés amb una -al menys avui- amorosa abraçada. Amb temps per a reivindicar i aconseguir un canvi en la música ambiental que amenitza el viatge (hem aconseguit que, en mig de les rumbes i “petaneres” ens hi posessin alguna havanera), arribem al Port de Pescadors de Roses.

El dinar el tenim emparaulat al restaurant Ca La Paquita de El Port de la Selva, en un emplaçament privilegiat damunt del port i el poble. La carretera que, des de Roses, ens hi porta ha de travessar la península que forma el Cap de Creus, amb nombroses corbes. El que no ens ha passat en la plàcida navegació –el mareig- alguns l’han patit ara.

Arribem a Ca La Paquita, on ja ens tenen les taules preparades. El “pica-pica” ha estat be, però els segons –potser per tractant-se d’un preu de menú- han variat en funció del plat escollit (així els qui han demanat l’entrecot, l’han encertat i els han preferit arròs a la marinera o fideuà..., tot i que eren acabats de fer, ens els hem trobat força “covats”. Per aquesta raó, atorguem al restaurant un generós i justet aprovat (alguns –els qui han tingut pitjor sort- el suspenen).

Per la tarda tenim, encara, la darrera activitat i visita de la sortida: el Monestir de Sant Pere de Rodes. Arribem ajustats de temps, però –ens diu el guia- amb prou estona per a poder veure i conèixer els indrets i aspectes més destacables d’aquest conjunt monumental extraordinari. 

El jove i apassionat guia –amb un cert aspecte angelical- ens parla de l’origen del cenobi (al segle IX), de la llegenda sobre les relíquies de Sant Pere, de la portada de marbre obra del Mestre de Cabestany, de l’influent centre de peregrinació que va ser, 

de les característiques arquitectòniques del gran i alt temple, de la cripta, dels dos claustres –el del segle X-XI, inferior, i el del segle XII, a sobre-, del campanar i la bessona torre de defensa,...pràcticament no ens deixem rés. Ha estat una visita, del tot personalitzada, molt i molt interessant.

Al sortir, camí del lloc on hem aparcat els cotxes, contemplem l’aspecte majestuós del conjunt monumental, el seu privilegiat emplaçament i l’ impressionant panorama que, des d’aquest lloc, es domina.

Un cop som als vehicles, en Joan Miquel i la Mª Gloria ens conviden a una curta “escapada” fins a Llançà però l’assemblea, tot i agrair l’oferiment i tota la feinada que han tingut en l’organització de la sortida, prefereix –per l’hora que és i el camí que encara ens queda fins a Barcelona- donar la Sortida de Primavera 2014 per acabada.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència i participació i, repeteixo, als organitzadors –Mª Gloria i Joan Miquel- la més sincera enhorabona per  l’impecable feina d’organització. Tot un èxit, felicitats !!.

Una abraçada.

Text: Josep Arisa

Fotos: Joan Miquel Cortés, Josep Arisa i Ma. Rosa Escorsa    

NOTES.-

 1.- El monument -obra de l’arquitecte S.Boix i el picapedrer Lamas- es va construir, el 1981, en aquest indret no perquè el President Companys passés per aquest camí sinó perquè era una bona ubicació, més àmplia i accessible que la del Coll de Lli per on realment va passar Companys. Des del 1981 s’organitza en aquest lloc un homenatge anual a Lluís Companys el diumenge més proper als 15 d’octubre, data del seu afusellament al castell de Montjuïc de Barcelona.

2.- La historia de la Maternitat d’Elna va ser oblidada fins a la meitat dels anys 90. La va “despertar” Guy Eckstein, nascut a la Maternitat, i François Charpentier que era aleshores el nou propietari del Castell. La historiadora Assumpta Montellà va recuperar i documentar la història a La maternitat d'Elna. Bressol dels exiliats, amb el testimoni, entre altres, de la mateixa Eidenbenz (Ara Llibres, Badalona  2005), en el qual compara la seva acció amb la d' Oskar Schindler. El mateix any en que s’edità aquest llibre, l’Ajuntament d’ Elna va comprar a Charpentier l’edifici per a fer-ne un lloc de memòria històrica i com a exemple de l’acció humanitària i de difusió dels valors solidaris. L’any 2006 la Generalitat de Catalunya concedí a Elisabeth Eidenbenz la Creu de Sant Jordi.

3.- És una vara de ferro gruixuda, de més de 5 metres d'alçada, amb una anella al capdamunt per penjar-hi un fanal que ja no hi és. La van fer a l'antiga foneria que hi havia al costat de l'Arnera. Segons la llegenda, la va llençar Rotllà des del pont de Ceret; segons d'altres, des del castell de Cabrenys, a Serrallonga (el Vallespir). Mentre la llençava, per damunt dels Pirineus, va dir: "Allà on la meva maça caurà, Maçanet de Cabrenys serà".

Servei documental: Arisa, Molas & Co.


LA CONTRA DEL BLOG

Podia haver estat pitjor.

Quan hom comença una tasca sis mesos abans, es proposa unes fites ambicioses i escriu una mena de carta d'intencions en la convocatòria de la Sortida de Primavera en el Blog del Clan, tot el que no sigui un resultat perfecte en la realització, té un regust de fracàs.

I és que si un no pot assegurar-se que la nostra cronista jove pugui assistir-hi, si un no pot impedir que altres adquireixin compromisos patern - filials a Munich i Berlín respectivament, no té prou força per arrossegar les nostres dues adhesions més recents ni pot evitar les malalties pròpies i alienes de assidus xinoxanaires, el que ha de fer és suspendre. Perquè no és el mateix programar per vint i quatre que per quinze. Però després de tant de temps, desmuntar-ho tot em feia una mandra gegantina.

I a més de la mandra, representava un increment notable del pressupost perquè per regla general tota l'hostaleria de l'Empordà canvia de temporada baixa a alta a mitjans de maig. Ara hem sabut la raó en pròpia carn; El temps atmosfèric de la primera quinzena és insegur i ens ha impedit la visió nítida des de la carena del Puig Neulós, i ens ha castigat amb un petit xàfec al doblar el Cap Norfeu.

Com que el pla era massa ambiciós, hem anat a toc de xiulet tota l'estona i sovint alguns literalment amb "els pixats al ventre", presses que tanmateix no ens han permès d'acomplir horaris. Així no hem assolit el cim del Puig Neulós i hem fet salat a l'hora de dinar a Ca la Paquita. Hem fet tard però l'arròs no era salat, pitjor, era covat! Aquesta sortida m'ha ensenyat que en qüestió de restaurants les referències han de ser recents per anar segur. A diferència de l'Hostal La Quadra i del Restaurant Remp'Arts que l'havíem examinat feia poc temps, a Ca la Paquita no havíem tornat des del 2003.

Una sola cosa positiva puc remarcar, arribar a l'Hostal a una hora prudent i poder fer les canyes abans de sopar!

Per acabar, si he encès el desig de tornar a algú de vosaltres, encara que sigui a un sol punt del recorregut que us he fet tastar, em donaré per molt ben gratificat.

Joan Miquel Cortés