CRÒNICA DE LA 54ena SORTIDA XINO-XANO

RUTA PEL PATRIMONI RETROBAT DE BALENYÀ I EL SANTUARI DE L'AJUDA

Durant tots els dies que han precedit al de la sortida, els homes del temps, ens han advertit que venien els dies més freds d’aquest hivern i, fins i tot, dels hiverns de fa molts anys... En Joan Miquel, el nostre meteoròlegs particular, també ens va avisar; en el seu habitual pronòstic del temps, concloïa desprès del seu informe:”... hi ha una cosa segura, farà un fred de co...s” .

Així, més grassos i grasses que mai –per les capes de roba que portem a sobre- agafem el tren i, alguns, els cotxes i ben d’hora, ben d’hora... arribem a els Hostalets de Balenyà.

Estem a 2º però ens diuen els companys, que han arribat abans, que fa poc la temperatura era per sota dels 0º. Excepcionalment decidim, per aquesta raó, esmorzar al bar-restaurant que hi ha davant mateix de l’estació i on , al migdia, també hi hem d’anar a dinar. Previsors ja ens hi tenen la nostra taula parada i ens diuen que, si volem, la podem fer servir ja per a esmorzar-hi. Traiem els entrepans i  demanem –per allò de “fer una mica de gasto”- unes copes de vi i, després, els cafès amb llet, tallats, cafès i cigalons corresponents. Amb la ronda de “gotes” –brandi i whisky-, aquestes si de collita pròpia, donem per acabat aquest primer acte de les sortides. Ja més reconfortats, ens atrevim a sortir al carrer. 

Son les deu quan comencem la caminada –sembla que no fa tant fred o, al menys, no en sentim tant...-. Travessem el poble del Hostalets de Balenyà, per les places de l’Ajuntament i de la parròquia; pels carrers del Serrat, del Nord i de la Verge de Núria; passem per davant del poliesportiu i pel costat d’una fàbrica d’embotits fins que creuant, per un pont, la C-17 arribem a una rotonda on donem per acabat aquest recorregut tant “urbanita”. Prenem, durant un tros, una pista  lateral a l’autovia –aquesta pista es l’antic camí ral que, des de l’època medieval, va de Balenyà fins a Tona-. Sembla que tindrem bon dia. A la nostra dreta veiem el Montseny enfarinat i davant nostre, al fons, la serralada del Pirineu -ben blanca- carregada de neu.

Al poc arribem al primer punt d’interès del recorregut: Can Moianès. En els camps que envolten aquesta casa, una bona esplanada, s’hi va construir –la primavera de 1938- un dels 4 camps d’aviació que l’exèrcit de la República tenia a la comarca d’Osona per tal de donar suport a les seves tropes, tant a la Batalla de l’Ebre com en la defensa de Barcelona. Al pati de Can Moianès –que nosaltres, prudents, no hem envaït- hi ha el principal refugi antiaeri del Camp, el Moianès 1, és el de dimensions més grans i de característiques totalment diferents als altres que veurem. Es tracta d’un passadís subterrani en forma de doble 4, d’uns 33 metres de llargada i 6 metres de profunditat, construït totalment de formigó. S’hi podien encabir unes 120 persones, i la seva funció era donar protecció als soldats i als comandaments que es trobaven a la casa.

Una mica més endavant, a tocar de la pista, hi trobem el refugi Moianès 2, un dels 8 refugis més senzills -de dimensions molt reduïdes- que hi havia repartits estratègicament al llarg del camp d’aviació per a servir de protecció, en cas d’atac, als operaris i militars que s’hi trobessin. D’aquests 8 refugis més bàsics, fets fonamentalment amb maons, en podrem visitar tres; tres més estan localitzats i en fase de recuperació i dos no s’han pogut trobar ja que la terra els ha cobert completament. El refugi Moianès 2 i el que hi ha una mica més endavant, el refugi Trabau 1, només els podem veure per fora –l’interior, segurament com a conseqüència de les darreres pluges, esta inundat amb quasi un pam d’aigua-. Son uns senzills amagatalls sota terra –una mena de grans caus de conill-, un passadís d’uns tres o quatre metres de llarg per quasi un metre d’ample, amb un punt o porta d’accés a cadascun dels seus extrems. Continuem avançant, 100 m més endavant fins a unes escales, per on pugem dalt del camp de conreu. Ens endinsem, amb precaució, dins el sembrat per un corriol –autoritzat- que hi porta fins el bell mig.
Allà hi trobem el refugi Trabau 2. És com els dos anteriors però amb el passadís una mica més llarg, potser d’uns 8 o 9 m i, aquest si, el podem visitar baixant al seu interior: entrem per una porta i en sortim per l’altra.




En Llorenç –que segons diu l’ Isabel, la seva dona, avui “s’engreixarà cinc quilos...”- ens ha anat situant en el context històric i estratègic d’aquell moment de la Guerra Civil i ens amplia, amb els seus coneixements, detalls sobre la vida i activitats del camp i el tipus d’avions –els Polikarpov I-16 anomenats popularment “Mosques” o “Rates”- que, normalment, hi aterraven.

  

Continuem la ruta. Deixem a la dreta el conegut restaurant Mas Estebanell, a tocar de l’autovia, quan arribem a una fabrica amb un transformador girem a l’esquerra en direcció oest. La pista segueix -entre camps, alguna masia, cases de doma i explotacions agrícoles- en direcció als turons i torrents que hi ha al repeu de la serra de Collsuspina i l’altiplà del Moianès. A la nostra dreta veiem sobre la població de Tona, dalt del característic cingle, la silueta i el campanar de la romànica església de Sant Andreu del Castell de Tona.
Al poc travessem una zona amb alguns pins i, principalment, roures on hi pasturen uns cavalls. Com que passem per la vessant nord del turó de Vilageriu, els costats de la pista (i la pista mateixa) son ben plens de neu i glaç. Experts muntanyencs hi passem, però, sense necessitar d’encordar-nos, ni d’ utilitzar les raquetes o els grampons...

Arribem a la bonica esglesiola de Sant Miquel de Vilageriu, una de les nombroses capelles que, en temps de la repoblació del territori –un cop acabada la reconquesta-, els grans propietaris solien aixecar prop de les seves vil·les rurals. Certament, a tocar de la capella hi veiem un gran i endreçat casal, el mas Vilageriu o Villa Gerile com apareix escrit en un document de l’any 948. L’església de Sant Miquel és un petit temple d’una sola nau, amb un absis semicircular decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, teulada amb volta de canó, una finestra a la façana de ponent, una a la de tramuntana, dues a la de migdia –on també hi ha la porta- i tres a l’ absis. Te un petit campanar d’espadanya. Correspon al tipus constructiu de finals del segle XI i començament del XII. Ens hi fem la fotografia del grup de caminadors/es.

L’ itinerari ens porta, ara ja pel mig del bosc i a tocar de la riera. Deixem la pista per agafar un corriol que mena fins a l’aqüeducte de Barbat o de Vilageriu (segons l’anomenin la gent de Balenyà o de Tona), sobre el torrent de Güells que en aquest lloc marca els límits entre els dos termes municipals. Consisteix en un pont d'un sol arc recolzat a la pedra dels costats del riu, per bé que fa uns anys es va haver de consolidar un dels cantons. En destaca la gran volada de l'arc. Pel fet de relacionar-lo amb la via romana –que, pel Roc Gros, comunicava el Bages amb Osona- que passava a prop, hi ha qui diu que és d’època romana; mentre d’altres pensen que pot ser medieval i, construït paral·lelament a l’església de Sant Miquel, per apropar l’ aigua a la gran casa pairal i camps de Vilageriu.

Retornem a la pista per on veníem i travessem la riera -el camí puja lleugerament des d’aquest lloc tenim una bonica visió de la casa de Vilageriu i, als seus peus, uns immensos i treballats camps (“Vivers Barbat” hem llegit en un cartell) amb una gran bassa gairebé plena d’aigua-. Al fons, tenim un magnífic panorama de la plana, amb el Montseny, el Pla de la Calma i el Tagamanent com a fons.

Continuem, ara ja de ple, pel mig del bosc. En Joan Miquel, que fins aquest moment ens ha anat guiant amb l’ajut del seu GPS, te un problema tècnic que l’impedeix visionar la pantalla... i, clar, els uns: “és per aquí..”, els altres: “...és per allà”, la majoria “silenciosa” –com la del país-: muts, a creure els líders, i a veure-les venir... Conclusió: perdem l’itinerari i, gairebé, no sabem on som. Sabem, però, on volem anar; ens deixem portar per l’instint i, també, per la visió d’on està situat el poble dels Hostalets...

Avancem deixant pistes a la dreta..., pistes a l’esquerra..., més pistes que travessen... seguim recte fins que, després d’un “canvi de rasant”, veiem –com l’aparició d’un arcàngel-, al fons del camí, el tot terreny de l’Enric i la Carme. Com aquell vigia que va “descobrir” Amèrica, unes quantes veus es fonen en un sol crit: “Enric !!, Enric !!...! i, quan veiem que ens ha sentit, en una pregunta: “Saps on som... ?”. Ens comenta que som molt a prop del Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Decidim que ells hi vagin en el cotxe i nosaltres els seguirem a peu. En l’itinerari d’aquesta sortida teníem previst passar-hi, però hi accedirem per un altre camí.

Durant tot el recorregut de l’excursió hem tingut present -com un sentinella que ens anava vigilant- la mola del Roc Gros o Roc de la Guàrdia un excel·lent mirador de 891 m. d’alçada que sobresurt, per damunt del pla de Balenyà, de la serra de Collsuspina i que ara tenim ben be davant. “Hi tindrem de pujar algun dia...” diu en Josep Mª. Ens mirem l’alt i enfilat “roc” i alguns, baixet, contesten: “Si..., si...”.

Passem a tocar de la  gran masia i explotació agrícola de La Tria molt propera al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Quin be de Déu de grans masos hi ha per aquesta comarca !, només en la petita caminada d’avui, n’hem vist uns quants.

Arribem al Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda (1). En visitem l’interior i gairebé tots els detalls de l’exterior, fent nombroses fotografies. Falten pocs minuts per les dues (d’aquí mitja hora tenim emparaulat el dinar al restaurant  dels Hostalets) per tant decidim prescindir, en aquesta ocasió, de seguir amb la “ruta del patrimoni retrobat”.



Ens falta veure, encara, el pont i el pou de glaç del Molí de Verdaguer i la casa i el moli de vent de La Riera però, primer, hem de trobar el camí que hi mena (cosa que intentem sense massa èxit) i preferim retornar al poble –pel camí més segur- (la pista asfaltada) per on han vingut l’Enric i la Carme amb el seu cotxe.

Falten cinc minuts per 2/4 de tres quan arribem al restaurant “La Taverna del Poble” on ja ens hi estan esperant en Carles, l’Enric i la Carme. En l' excursió d'avui hem fet, a peu, 11,8 km.

Prenem les cerveses, dinem i a l’hora dels postres ens espera una grata sorpresa: Un gran o bon pastis d’aniversari i cava.

En Josep Lluís, acompleix 70 anys !! tot i que ningú ho diria. És el primer de la colla en arribar a aquesta fita i segur que en farà molts i molts més. Li cantem la cançó d’aniversari, el fem bufar les espelmes i brindem per la salut de tots i totes.

Després d’una animada sobretaula, on es fan –sense que ens posem del tot d’acord- diferents propostes per a emprendre, plegats, un viatge internacional... ens acomiadem fins a la propera sortida.

Recordeu que serà el dijous 5 de març i, segurament, anirem al Castell de Montsoriu.

Fins llavors, doncs, una abraçada.  

NOTES.-

1.- Situat a 1,5 km dels Hostalets de Balenyà, aquest Santuari era antigament amb algunes cases al voltant i nombroses masies de l’entorn el nucli del municipi de Balenyà. Es creu que l'església ja devia estar edificada a finals del segle IX després de la reconquesta d’aquest territori portada a terme per Guifré el Pilós i probablement el primitiu temple es va començar a construir a partir de l'inici del segle VI. D’aquesta època queden a l’edifici restes romàniques, amb dues finestres geminades a la part més baixa del campanar, en els murs perimetrals (encara es pot observar l'alçada del temple romànic gràcies a alguns frisos d'arcs cecs llombards que estaven sota la cornisa de la primitiva teulada). El nom de Santuari de la Verge de l'Ajuda és el nom que se li dóna actualment, ja que el nom original era Sant Fructuós de Balenyà. L'edifici  romànic es va consagrar l'any 1083. El segle XII l’església estava dedicada a Santa Maria de les Dones. Al segle XV es va afegir un nou pis al campanar per allotjar-hi les campanes. Molts fets hi han ocorregut al llarg de la història com per exemple que els francesos, el 1654, saquegessin el temple i en  destruïssin l'antiga imatge de la Verge.  A partir de llavors fou reconstruïda amb un bonic portal barroc esculpit. Els anys següents s’amplià amb capelles laterals –dedicades a la Verge del Roser i a Sant Isidre- i, el 1701, amb unes voltes noves que li van donar el seu actual aspecte. Al segle XVII el temple estava sota l’advocació de la Verge de la Bona Sort d’aquest segle és, també, la bonica i treballada creu de terme de l’entrada del recinte. El nom actual prové del segle XVIII quan la població venia a demanar a la Verge protecció en cas d'una epidèmia de pesta. D’aquesta mateixa època (any 1718) és, així mateix, el comunidor de porxo situat en un angle del pati de davant, que té incrustat –al costat de la porta- un element probablement reaprofitat d'edificacions anteriors (sembla tractar-se d'una clau de volta esculpida amb la imatge de la Verge i el Nen).

Text.- Pep Arisa

Fotografies.- Joan Simarro, Joan Miquel Cortés, Pep Arisa, Enric Escobedo i arxiu fotogràfic.