HISTÒRIES I RECORDS DELS PRIMERS ANYS ÈPICS DE L’ALPINISME (1741-1865)

CHAMONIX commemora els 150 anys de l’Època Daurada de l’Alpinisme.

               No es més, el qui més alt arriba,

sinó aquell que influït per la bellesa

que l’envolta, més intensament sent.

Maurice Herzog

Al llarg d’aquest 2015 la turística Vall de Chamonix, al departament francès d’Alta Savoia, commemorarà amb un seguit d’actes lúdics i culturals el 150è aniversari de l’any 1865 que culminà el que es considera la Dècada Daurada de l’Alpinisme (1855-1865).

Aquesta vall, que amb l’italiana Vall d’Aosta comparteix el massís del Mont Blanc (en italià Monte Bianco), està situada als peus del seu cim culminant –que dona nom al massís, de 4.808 m d’alçada- la muntanya més alta de l’Europa Occidental.     

La vall de Chamonix és sinònim d'espectacularitat ja que els Alps –impressionants- ens mostren, des d’ aquest lloc, una de les millors panoràmiques del Mont Blanc i de les nombroses glaceres que baixen -pels seus vessants- fins a la vall. És també, per aquells que ens agrada l’ alpinisme, un dels mítics llocs de “peregrinació” –com Montserrat, Roma o La Meca...- que la nostra “religió muntanyenca” ens recomana visitar abans de morir. A mi m’agradaria retornar-hi (sempre hi he estat “de pas”, camí d’altres destinacions u objectius) potser –per l’edad- més com a turista que com a muntanyenc o, millor dit, com les dues coses... Recórrer, xino-xano, alguns dels carrers i places d’aquesta ciutat que encara conserva, al seu nucli antic, l’encant d’un petit poble de muntanya; el monument a Saussure i a Balmat; visitar –abans de que desapareguin del tot- alguna gelera com la de Bossons de 7 km de llargada o arribar-se amb el tren cremallera fins a Montenvers i la Mer de Glace; menjar una raclette de formatge o un plat típic de l’Alta Savoia en algun tranquil restaurant; contemplar el Mont Blanc, la vall i les muntanyes des de dalt de l’Aiguille de Midí (pujant-hi amb el telefèric, clar); visitar el Museu Alpí i la Maison de la Muntagne (seu de la Compagnie des Guides); prendre quelcom al modernista edifici del Cafè la Terrasse; arribar-se –si anem ve de temps- fins al cementiri i retre el nostre homenatge a tots els guies i muntanyencs que allà hi reposen: Terray, Rebuffat, Lachenal, Whymper, Herzog, Frison-Roche, ... en fi, si finalment hi vaig, ja us ho explicaré.

Permeteu-me, per acabar aquesta introducció, un vell però cert record que, ben segur, alguns de vosaltres compartireu. Quan eren més jovenets que ara, a finals dels passats seixantes, emmirallats i influenciats per les primeres conquestes muntanyenques –algunes de les quals apunto tot seguit-, la lectura de “El primer de la cordada”  d’en Frison-Roche i la força i l’exemple d’aquells pioners de la mítica Companyia de Guies de Chamonix... Tot això, dic, ens induí a una colla de nosaltres (mentre estàvem en alguna de les moltes sortides de l’ESAM, asseguts al voltant de la llar de foc del refugi de Coma de Vaca i a proposta i iniciativa de l’enyorat Ferran Carrión) a crear una romàntica, efímera i nostrada Companyia de Guies de Coma de Vaca... de molt curta volada però que ens feia somriure cada cop que l’anomenàvem. Quins temps !!.

L’Època Daurada de l’Alpinisme.-

• 1741.- Els britànics descobreixen la Vall de Chamonix. L'estiu d’aquest any, el viatger anglès William Windham (1717-1761), que ja havia realitzat expedicions a Egipte i a Orient, organitza juntament amb Richard Pococke (1704-1765) una expedició de descobriment a la Vall de Chamonix que tenia llavors la reputació de ser un lloc inhòspit i perillós. Quan  arriben, queden meravellats  per l'aspecte de la vall i els seus precipicis, que segons ell, “podien espantar les ànimes més fermes”. Contracten caçadors i buscadors de cristalls locals per tal de que els acostin a les glaceres. Pugen fins al lloc anomenat Montenvers, en el lateral de la glacera que van batejar com la Mer de Glace. Windham va recollir també algunes llegendes explicades pels vilatans que afirmaven que a la nit, sobre les geleres, s'efectuaven festes de bruixots que ballaven al so de la música. Amb el racionalisme de finals del segle XVIII, i en triomfar el materialisme del segle XIX, es van perfeccionar els coneixements científics sobre la muntanya i se’n van intensificar les exploracions. 

• 1760.- Neix l’alpinisme (incentivat).  Un aristòcrata i ric naturalista ginebrí, Horace-Bénédict de Saussure, va a la vall de Chamonix i queda impressionat per la visió del Mont Blanc, la Muntanya Maleïda com l’anomenaven també molts dels pobladors de Chamonix. El cim el captiva i frisa pel desig de pujar-hi.  Conscient de les seves possibilitats i, assabentat –segons li diuen- que ningú encara ho ha fet mai, ofereix una recompensa de forces diners (200 lluïsos) al qui trobi un camí practicable fins al cim i n’acrediti haver-hi arribat. Això trigaria a fer-se realitat 26 anys.

• 1786.- Primera ascensió al Mont Blanc, l’alpinisme és ja una realitat. Jacques Balmat –un caçador de  cristalls i minerals (“pedres precioses” en deien) de Chamonix  que després, com també feien d’altres vilatans, venia a forasters i comerciants- s’assabenta que un entusiasta metge del poble, el doctor Michel-Gabriel Paccard, te l’ intenció de pujar al Mont Blanc  i se li ofereix com a guia. El 7 d’agost surten de Chamonix amb algunes provisions –no porten ni cordes, ni escales, ni en prou feines equipament, només un termòmetre, un baròmetre, una brúixola i un rudimentari piolet-. Fan un bivac al lloc conegut, actualment, com la “Guite a Balmat”, a 2.530 m d’alçada, prop de “la Montagne de la Côte” i a les 4 de la matinada parteixen de nou vers el “Grand Plateau”. Sobrepassat Jonction cauen en quatre ocasions a les esquerdes de la gelera, però n’aconsegueixen sortir. Travessen diverses zones amb una espessa capa de neu tova que els porta a l’extenuació. Pensen deixar-ho córrer, però el doctor Paccard convenç a en Balmat de continuar. Quan tant sols el manquen uns 350 m per arribar dalt, un pendent de més de 40º els barra el pas; Paccard, amb el piolet, hi obre un pas fent uns esglaons sobre el gel. Finalment, a les 6h 23’ de la tarda del dia 8 d’agost, assoleixen el cim. S’hi estan uns 30’, el temps necessari per a que en Paccard pugui comprovar -amb el baròmetre- la teoria de que la pressió atmosfèrica es redueix amb l’alçada. Poc abans de la posta del sol efectuen el descens, amb greus congelacions i en Paccard gairebé cec per la reverberació de la neu. Gràcies a la lluna plena aconsegueixen arribar al bivac dels 2.400 m. Retornant, l’endemà, sans i estalvis a les seves llars. Tota l’ascensió ha estat seguida, amb un potent telescopi, des de Chamonix. Horace-Bénédict de Saussure complirà i lliurarà la recompensa  promesa, que és integrament per a en Balmat (de modestos recursos, destinarà aquests diners a fer-se una casa a Chamonix), el doctor Paccard en renuncia al considerar-se prou pagat amb l’ interès científic i el reconeixement públic. Ha nascut el mite i Chamonix es converteix en un referent de l’alpinisme mundial (un nou mot que defineix la tècnica i el repte d’assolir els cims de les muntanyes més altes i inaccessibles i, també, una nova categoria de persones: els conqueridors de l’ inútil, els alpinistes).  

• 1787.- “L’incentivador” al cim. Un any després -el dia 3 d’agost- el promotor d'aquella aventura Horace-Bénédict de Saussure, als 47 anys d’edat, trepitja també el cim del Mont Blanc acompanyat del seu majordom i d'un grup -de 18 persones- format per guies de Chamonix -entre ells en Jacques Balmat- i d’altra gent necessària per a portar un nombrós i divers equipatge (tendes, escales, cordes, un llit i una estufa, queviures i forces instruments i aparells científics). En aquesta ocasió fan nit, acampant, al “Grand Plateau”. Un cop dalt, H-B de Saussure, hi fa instal·lar una tenda i procedeix a efectuar nombroses mesures i càlculs per a poder determinar una primera aproximació de l’alçada del cim.  L’expedició retorna a Chamonix i en de Saussure redacta l’experiència al llibre Relació abreujada d’un viatge al cim del Mont Blanc: l’agost de 1787; després de diversos viatges més pels Alps dedicats a la geologia, la botànica i la cristal·lografia publicà el llibre Vollages dans les Alpes .

• 1808.- Primera ascensió femenina al Mont Blanc. La primera dona en pujar al Mont Blanc va ser Marie Paradís –una noia de 30 anys natural d’un poble de la vall, Les Houches, i que treballava com a minyona en un dels albergs de Chamonix-. Ho va fer, acompanyada d’en Jacques Balmat i un altre guia, el dia 14 de juliol. De la seva vida, després de l’ascensió, se’n sap molt poc, sembla que la Maria continuà -com sempre havia fet- servint menjars i begudes als forasters que visitaven Chamonix. Es diu que a les dones que li preguntaven que hi havia anat a fer dalt del Mont Blanc els contestava, una mica farta del tema: “Bah ! Allà tot era blanc i jo ho veia tot negre... estava cansada, esgotada..., ells (els guies) m’han estirat, arrossegat, carregat... fins arribar al cim !!...” “Pugeu-hi, pugeu-hi i  ho esbrinareu vosaltres mateixes...”. Va morir, amb seixanta anys, el 1838. La rústica indumentària (faldilla inclosa) que va fer servir en aquella ascensió es conserva exposada al Museu Alpí de Chamonix on també un carrer, amb el seu nom, la recorden.

• 1818.- Primera ascensió a la punta nord de l’ Aiguille du Midí. L’Agulla del Migdia és una muntanya, dins del conjunt de les anomenades Agulles de Chamonix, de 3.843 m d’alçada. El 4 d’agost, A. Malczewski i Jean-Michel Balmat amb cinc guies més, pugen a la punta nord d’aquesta agulla rocosa. Fins 38 anys després, el 5 d’agost de 1856, J. A. Devouassoux i A i J. Simond no s’assoliran el cim de la punta sud

• 1820.- Primera catàstrofe al Mont Blanc. Una expedició científica, que vol mesurar l’alçada exacta del cim, sota la direcció del doctor Joseph Hammel –conseller i, diuen, “agent secret” al servei del tsar de Rússia- inicia, el 14 d’agost, l’ascensió al Mont Blanc. És la 10ena vegada que s’intenta assolir el cim. El grup consta de 13 persones: 5 guies i 3 portadors de feixos que acompanyen a Hammel, a un rus i a tres anglesos més. Passen la primera nit acampats a les “Grands Mulets”. L’endemà el cel assenyala mal temps Joseph-Marie Couttet cap dels guies, després de parlar-ho amb els seus companys, aconsella a Hammel retornar a Chamonix. Aquest no ho vol i acorden esperar al campament, un dia més, l’evolució del temps. Al  matí següent la cosa empitjora, el cel encapotat amenaça turmenta. Els guies decideixen retornar a la vall immediatament però Hammel s’hi oposa de nou. Davant l’ insistència a retirar-se per part d’alguns dels guies, Hammel els titlla de “covards...!!!”. Els guies, desprès d’estar unes tenses hores esperant l’evolució del temps i un canvi en la tossuda actitud d’en Hammel, cedeixen davant les exigències i pressions dels clients. Finalment la caravana avança, amb dificultats, més enllà del “Grand Plateau”. Continuem pujant, sota d’un fort vent i un bon tou de neu fresca, pel fort pendent –les Bochers Rouges-  que mena als “Petits Mulets” . Els cinc guies van obrint camí, en fila india, formant un canal que els altres van seguint. Des sobte, senten un sec espetec i un núvol de pols i neu els envolta. Un allau el ha caigut damunt emportant-se la cordada que obre la marxa, uns dos-cents metres avall, sobre les grans esquerdes del “Grand Plateau” . Els tres guies -Pierre Balmat, Auguste Tairras i Pierre Carrier-, que anaven davant, cauen dins d’una gran i profunda esquerda quedant sepultats per la neu i el roquissar que els ha arrossegat. La gelera de Bossons no retornarà els seus cossos fins el 1861, 41 anys després.
• 
  

  1821.- Es crea la Companyia de Guies de Chamonix. Aquest greu accident commogué tot el poble de Chamonix i, especialment, la gent que feia de guies i les seves famílies. El 24 de juliol s’aproven en una reunió a l’ajuntament de la localitat els primer estatuts de l’anomenada Compagnie des Guides. Els dos principals pilars fundacionals de la Compagnie –quasi 200 anys després- son encara ben vigents: els torns rotatius per al repartiment del treball i la caixa de resistència per a socórrer les necessitats dels companys que així ho necessitin. S’acorda, així mateix, un distintiu per als guies membres de la Compagnie, que motivà les primeres medalles –amb el número de guia- identificatives. Trenta-quatre guies formen part d’aquesta primera llista de membres de la Compagnie, encapçalant-la en Jacques Balmat el primer associat que conquerí el Mont Blanc. La seva seu serà l’anomenada Maison de la Montagne de Chamonix.  El 1850 es crea a Italia, seguint l’exemple de Chamonix, la Societat dels Guies Alpins de Courmayeur i el 1864 la Compagnie des Guides de Saint-Gervais.

• 1838.- Segona ascensió femenina al Mont Blanc. A diferència de la de Maria Paradís, la història de la segona dona que pujà al Mont Blanc és ben diferent. Descendent d’una noble família francesa que havia fugit de Paris a causa de la Revolució, Henriette d’Andeville, era una gran aficionada a les caminades per les muntanyes –de poc més de 1.500 m- que hi ha a la regió alpina de Bugey on havien anat a viure. Assabentada de la proesa de Maria Paradís organitzà, per a l’estiu d’aquell any, una expedició al Mont Blanc. Comptà amb el suport del guia Joseph-Marie Couttet, de 6 guies més i de 6 camàlics que carregaren, muntanya amunt, el voluminós equipatge de “la senyora”.

  

  
  

  Es diu que hi portà, a més de les tendes, cordes, escales, equip d’ascensió i els queviures bàsics, 18 ampolles de vi i algunes de xampany, carn de be, aus de corral i un petita cuina per a coure el menjar. Henriette, de 43 anys, pujà a la muntanya equipada amb una bufanda de pell de boa negra i una vestimenta que arribava fins els 10 kg. de pes, sorprenentment, això no li impedí la mobilitat i la jove francesa pujava i grimpava tant be, o millor, que els altres homes que l’acompanyaven. Tot i les crítiques que la parafernàlia de l’expedició havia causat a Chamonix, el 3 de setembre, assoliren el cim del Mont Blanc brindant tots plegats –amb el xampany que havien carretejat- per l’èxit de la proesa. El retorn a Chamonix va ser molt celebrar i, es diu, que fins i tot Marie Paradís acudí a felicitar Henriette reconeixent que el veritable mèrit –físic i psicològic- d’haver sigut la primera dona en pujar “per si mateixa” al Mont Blanc era d’ Henriette doncs a ella, en molts moments de l’ ascensió, l’havien tingut pràcticament de “portar a coll” els seus companys. Henriette d’Andeville publicà, el 1839, un diari de l’ascensió (de setembre de 1839 a l’abril de 1839), Le Carnet Vert, amb 40 il·lustracions fetes per dos artistes contemporanis -a partir dels seus apunts i indicacions-. Henriette es consagrà, a partir de llavors i fins als 70 anys, a l’alpinisme i l’escalada, dedicant-se de manera especial a recórrer els Alps on, temps després, iniciaria la pràctica espeleològica arribant a crear un museu de mineralogia a Lausana ciutat on morí, el 1871, als 76 anys.

• 1855.- Primera ascensió al Dufourspitze o Mont Rosa. L’1 d’agost el sacerdot Charles Hudson finança la primera ascensió a aquesta punta, de 4.634 m, del massís més espectaculars dels Alps (el fet de que el Mont Blanc sigui més alt és deu, només, a que està format d’un granit molt més dur). Aquesta gesta –considerada l’ inici de la Dècada Daurada de l’Alpinisme- l’aconsegueix juntament amb Jhon Birkbeck, Edward Stephenson i els germans Chirstopher i James G. Smyth, i els guies Matthäus i Johannes Zumtaugwald de Zermatt i Ulrich Lauener de Lauterbrunnen.

• 1857.- Es funda, a Londres, l’ Alpine Club -associació britànica d’alpinisme- el primer i més antic club, dedicat a aquesta especialitat, del món. El 1863 començarà la publicació de l’“Alpine Journal” revista que esdevindrà el portaveu del Club.

• 1860.- Edward Whymper “descobreix” els Alps. Arriba a Chamonix (localitat on, el 1911, va morir i hi està enterrat) Edward Whymper, un jove il·lustrador i gravador angles de 20 anys, amb l’encàrrec de dibuixar diferents vistes dels Alps per a un editor britànic. Aquesta primera visita el transformarà, convertint-lo en un dels grans mites de l’alpinisme. Farà un munt de primeres ascensions i noves rutes per tots els Alps, convertint-se en un dels seus més destacats i entusiastes coneixedors i divulgadors.  

• 1861.- Primeres ascensions al Schrechkhorn i al Wisshorn.  El 16 d’agost  els alpinistes Peter Michel, Leslie Stephen, Ulrich Kaufmann i Chr. Michel aconsegueixen pujar al Schrechkhorn (el Pic o la Banya de la por traduït literalment de l’alemany) una espectacular muntanya de 4.078 m d’alçada considerada pels especialistes com una de les més difícils dels Alps bernesos. Tres dies després, el 19 d’agost, una expedició britànica formada per John Tyndall i els guies J. J. Bennen i Ulrich Wenger aconsegueixen escalar per la cresta est el Wisshorn, una impressionant piràmide de 4.504 m situada als Alps suissos.

• 1862.- Fundació de l’ Osterreischischer Alpenverein Club , el Club Alpí Austríac és, per tant, el segon més antic del món.

• 1863.- Fundació de més clubs alpins arreu d'Europa. El Schweitzer Alpen Club (Club Alpine Suïsse) a Suïssa, el Club Alpino Italiano a Itàlia i el Deutscher Alpenverein a Alemanya. A Londres el naturalista irlandès John Ball, president de l’Alpine Club, comença a publicar el primer dels 3 volums de l’ “Alpine Guide” que fins el 1868 editarà.

• 1864.- L’any d’Edward Whymper i Michel Croz. El 25 de juny, el britànics A. W. Moore, Horace Walker, Edward Whymper amb els guies de Chamonix Michel Croz -cèlebre per la teva tècnica i valor- i Cristian Almer pare i fill, coronen la Barre des Ecrins de 4.102 m, punt culminant dels massís d’aquest nom. En el decurs d’una setmana de mitjans de juliol, els britànics Edward Whymper i A. Reilly amb els guies Michel Croz, M. Payot i H. Charlet fan un seguit de primeres ascensions el Col de Triolet, l’ Aiguille de Treletete  i, el 15 de juliol, l’ Aiguille d'Argentière de 3.901 m d’alçada.

• El 6 d’agost el geòleg i alpinista Felice Giordano (un dels fundadors del Club Alpino Italiano) assoleix, per primera vegada des del costat italià –el més abrupte-, el cim del Mont Blanc.

• 1865.- L’ Any Daurat de l’Alpinisme amb 65 “primeres” a tots els Alps.

• El 24 de juny, Edward Whymper amb els guies Chistian Almer, Franz Biner i Michael Croz assoleixen per primer cop un dels cims de les Grandes Jorasses  la Pointe Whymper  de 4.184 m (que més endavant, en record d’aquest alpinista, portarà el seu nom).

• El 29 de juny, Edward Whymper, Chistian Almer i Franz Biner aconsegueixen fer la primera ascensió a l’ Aiguille Verte, un afilat pic situat a la zona septentrional del massís del Mont Blanc, de 4.122 m d’alçada.

• 
  

  El 14 de juliol, Edward Whymper amb Michel Croz formen una expedició per aconseguir la primera ascensió al Matterhörn, Mont Cervin o Cervino una impressionant i afilada piràmide de roca i gel, de 4.497 m, considerada com impossible de pujar. En la mateixa també hi participen els guies suïssos, de la localitat de Zermatt, Taugwalter pare i fill, el reverent Charles Hudson –que, com ja hem vist, el 1855 havia fet la primera ascensió al Mont Rosa-, el jove lord Francis Douglas i un noi estudiant anomenat Robert Hadow. Escalen durant diversos dies obrint camí per l'aresta suïssa, la de Hörnli, per arribar a les Roques Roges, a partir de les quals la muntanya es va fent més difícil. Des de Zermatt observen l'escalada amb emoció...  És la setena temptativa de Whymper per aconseguir el cim de la seva vida (durant deu anys, gairebé consecutius, ha fracassat en les seves temptatives tenint perillosos accidents, sense desmoralitzar-se mai). Per l'altre vessant del Cervino, un famós guia alpí de la Vall d’Aosta, Jean-Antoine Carrel -tan constant i voluntariós com Whymper-, i un dels millors de l'època, en aquestes mateixes dates també vol arribar el primer al cim. Whymper i els seus companys son els primers i hi col·loquen una bandera al cim perquè sigui vista des de Zermatt (Suïssa) i des de Breuil o Val Tournanche (Cervinia, Itàlia). Dalt del cim hi fan una piràmide amuntegant pedres per deixar-hi un senyal que certifiqui la seva ascensió. Cal baixar. Estan contents però cansats. El descens es presenta més perillós potser que la pujada, però coneixen el camí... La baixada és perillosa i la llarga caravana d'alpinistes va baixant lentament, pas a pas.  Whymper  disposa l'ordre de descens: primer Croz, obrint camí, després l'estudiant Hadow que és el menys hàbil, al costat de lord Douglas, seguit pel reverend Hudson i, al final Whymper, amb els Taugwalder. En els descensos el més expert ha de ser l'últim, per ser qui millor pot o podria assegurar als altres si tinguessin una caiguda.

  
  

  

  En un punt on Michel Croz, que obre camí, decideix seguir baixant, Hadow  rellisca i l’arrossega. Croz llença un crit i tots dos es precipiten a l'abisme. En aquest mateix instant Hudson, que anava lligat a ells, els segueix en la caiguda juntament amb lord Douglas. Veient el que està passant els guies Taugwalder, pare i fill, aconsegueixen retenir la corda contra una roca per intentar frenar la caiguda dels seus companys.  La corda es tiba, retorça i, desgraciadament, es trenca. Whymper, impotent, veu com els seus desgraciats companys queien d'esquena, estirant els braços en un intent desesperat per agafar-se a alguna roca. Veuen com els quatre companys desapareixien de la seva vista, un darrere l'altre, caient de precipici en precipici, entre blocs de roca que els acompanyen en la caiguda uns 1.500 metres avall fins la gelera del Matterhörn. El triomf sobre el Cervino acaba en aquesta profunda tragèdia i el descens de Whymper i els seus companys es converteix en un terrible malson. Queden immòbils petrificats per l'horror mentre els Taugwalder ploren com a criatures. Whymper a l’examinar la corda trencada, s’adona que és una de les cordes “de reserva”, la més fina i més vella de les tres que porten, i  que mai  l’haguessin tingut d’emprar per encordar-se. Whymper aconsegueix, treure ànims i forces per asserenar els seus companys i prosseguir el descens. Taugwalder fill, pateix una crisi i Peter, el seu pare, demanava histèric que vol quedar-se allí... Dies després  tornen a la gelera a buscar els quatre cossos dels desapareguts... Únicament n’aconsegueixen trobar tres: falta el del jove lord Douglas que mai serà trobat. El Canton de Valais obre un procés judicial que serà molt famós, el primer que ha tingut lloc en la història de l'alpinisme, provocant un clam popular, tot i que en aquells temps els mitjans de comunicació no tenien la incidència d’avui.  No es va poder provar cap acció delictiva en l’accident (es va arribar a dit que la corda havia estat tallada...). La mort de lord Douglas –persona molt influent- i la gran tragèdia, va arribar fins a la reina Victoria qui va preguntar al primer ministre lord Chamberlain, si es podria fer quelcom per a prohibir l'alpinisme. Whymper es va allunyar d'Europa i va emprendre llargs viatges pels Andes, apropant-se fins al mateix cràter del Cotopaxi, i fent la primera ascensió al Chimborazo, llavors considerada gairebé la muntanya més alta de la Terra. Va escalar les Muntanyes Rocoses i les muntanyes de Groenlàndia. Va  deixar escrites, per als amants de les muntanyes, unes  frases que han quedat per a la història: “He sentit alegries tant grans que no les puc descriure amb paraules i també penes que ni tant sols m’atreveixo a recordar.  Escaleu si voleu, però recordeu que la força i el valor no són rés sense la prudència. I que una negligència momentània pot destruir la felicitat de tota una vida. No feu res amb pressa, mireu be cada passa que feu i penseu que un moment determinat pot ser el darrer.”

El que nosaltres fem: Amb seny i coneixement, XINO-XANO.

Una abraçada.