EXCURSIÓ, UNA MICA
“CANYERA”, AL POBLAT IBÈRIC DE LES MALESES I A SANT PERE DE REIXAC (SERRALADA
DE MARINA)
A
les set del matí a Barcelona, quan hem sortit de casa, plovia. Plovia poc,
però, plovia. Quan hem arribat a Montcada i Reixac, ja no. “A veure si al llarg del dia, o com a mínim durant el matí -que és quan
fem la caminada-, el temps s’aguanta...” hem dit mentre sortíem de
l’estació de Rodalies.
Avui
a caminar som nou, al dinar s’hi afegiran cinc més de la colla. Passem pel
restaurant, que ens be de camí, per a confirmar que al migdia hi anirem un bon grup
i comencem l’excursió.
Travessem el riu Besos pel pont que comunica la localitat amb la carretera de La Roca. A uns 150 m agafem, a la dreta, el trencant –una pista- que, per la Vall-llosera, porta al restaurant de la Font del Tort (a 84 m d’alçada). Quan hem caminat una mica més de 2 km arribem, a tocar del restaurant, a aquesta font construïda amb una paret ondulada feta de llambordes. Molt original però, no raja...
És un espai ombrejat, sota d’uns grans plataners
-que ara comencen a treure les fulles noves-, condicionat amb bancs i taules.
Hi esmorzem, asseguts i entaulats.
En Jaume ha portat un exquisit pastis que ens ha fet la Mª Rosa (que tot i que avui no ha pogut venir, sabent que som llaminers, ens ha volgut fer feliços... i a fe de Deu que ho ha aconseguit !!!).
Quan, ja reconfortats, ens disposem a reprendre el camí cauen algunes gotes... però, al poc, la cosa s’atura. “Ja ho sabem, a la primavera, un dia així és normal...” diem, segurament, per a auto-conformar-nos. Seguim uns 100 m per la pista fins que aquesta acaba en una gran porta; prenem un camí carreter que va paral·lel al torrent de Can Güell. Després el camí es transforma en un corriol que puja fins al coll de Moià (192 m d’alçada).
Els costats del sender som plens de mates de bordiol o estepa blanca florides (es diuen estepes blanques no pel color de les flors, que son grans i vistoses d’un color rosa púrpura, sinó pel borrissol blanquinós que recobreix les seves branques i fulles) que ens omplen la ruta d’alegria i de color.
Els més “canyers” decidim pujar fins el Turó del Pi Candeler i el Poblat ibèric de Les Maleses, situats dalt la serralada que, damunt i davant nostre, tanca la vall de Reixac. Els qui volen una caminada més tranqui-la o no els ve de gust l’esforç, ens esperaran a la font. El camí de pujada, que es confon amb una torrentera, s’enfila serrat amunt amb ganes. Des de la Font dels Caçadors fins dalt és un recorregut, de poc més de 2 km, amb uns 250 m de desnivell. Un bon pendent. Per si això no fos poc -per tal d’evitar l’erosió del dret sender-, de tant en tant, hi ha uns alts graons de fusta o de pedra que cal anar “salvant” com si d’una cursa de tanques es tractés... Una mica dur per a les nostres cames, genolls, ritmes cardíacs i “manxes” pulmonars...
Els
mes valents continuen i arriben fins dalt del Turó del Pi Candeler (462 m d’alçada) –lloc on conflueixen els
termes municipals de Montcada i Reixac, Badalona i Sant Fost de Campsentelles- i, una
mica més enllà, fins el Poblat Ibèric de
Les Maleses (420 m d’alçada)
(1). “Molt interessants les restes del poblat dels laietans i amb unes bones panoràmiques sobre tot el Vallès i bona part del Barcelonès i del Maresme... fins i tot he vist la fàbrica de Parets on he treballat durant molts anys...”, ens ha explicat en Josep Mª un cop ens hem retrobat tots plegats a la font dels Caçadors.
Situada com una balconada sobre la vall (a 156 m d’alt), l’església de Sant Pere de Reixac està documentada des de l’any 992. Va ser refeta a mitjan segle XI i consagrada el 28 de desembre de 1.048. Durant els seus més de mil anys d’història aquest temple ha patit dos grans incendis, un l’any 1652 –per les tropes espanyoles del comte-duc d’Olivares- i l’altre, al començament de la darrera guerra civil, l’any 1936. Per aquesta raó les parts originals romàniques i les reformes de segles posteriors son difícils de distingir amb claredat.
Precisament,
una senyora d’aquesta casa annexa a qui hem anat a demanar la clau de
l’església, ens obre i acompanya a la capella per a deixar-nos veure el seu
interior.
Presidint una de les naus hi ha una imatge de la dita marededéu del
castell de Montcada, corresponent a una copia –l’original va ser cremada el
1936- d’una imatge gòtica (excessivament restaurada el 1824) que, segons la
tradició, va ser trobada al cim del turó de Montcada i que, potser, es venerava
a la capella del castell que allà hi havia.
Quan
sortim de l’església descarrega un bon xàfec. Protegits per paraigües,
impermeables i capelines, decidim retornar a Montcada –sense torbar-nos gaire-
per la pista que, pel restaurant Masia Reixac, comunica Sant Pere de Reixac amb
la carretera de La Roca. Mentre anem, un bon tros, per l’esquerra de la
carretera plou de valent... “sort que
durant bona part del matí, el temps s’ha aguantat...” pensem alguns mentre
ens baixa l’aigua per la cara, esquivem els bassals de les cunetes i notem
sobre la roba la condensació que tenim sota la capelina...
Quan
arribem al restaurant “El Cisne”, la
pluja s’atura... “manda “guevos”... que
deia aquell...”, diem. Passen una mica de les dues, mentre ens preparen la
taula i fem temps fins que arribin els qui venen a dinar en el tren –havíem
quedat que dinaríem sobre les tres- comencem a prendre les cerveses asseguts a
la barra. No fa calor, però –mullats per fora, convé humitejar l’interior...- baixen
a gust.
A 2/4 de tres, quan ja hi som tots, comencem a dinar. Avui ens el hem ben guanyat !!!, tenim gana. El menú és molt correcte, el preu més que raonable i les persones que ens atenem molt agradables. Ah ! i els que han demanat arròs, diuen que estava molt bo i al seu punt !!!
En
Joan Miquel ens informa que, avui hem recorregut -a peu- 11,7 km amb uns
desnivells acumulats de: els qui han pujat fins a la font dels Caçadors +/- 188
m; els qui ens hem “plantat” gairebé dalt la Serra de Les Maleses +/- 390 m i
els qui han pujat fins el poblat ibèric
+/- 438 m. Una excursió on els “canyers” han gaudit !!!.
Agraïm a en Josep Mª l’organització i coordinació de la sortida i a tots els qui han vingut –a caminar o al dinar- (i als qui no ho han pogut fer, també...) el nostre reconeixement.
Ens
acomiadem, els uns retornant amb el cotxe i la majoria en el tren,
emparaulant-nos per a la propera Xino-Xano, que serà el dijous dia 7 de maig i
que, ens consta, en Joan Miquel ja està preparant.
Una
abraçada.
Text.- Pep Arisa
Fotografies.- Pep Arisa, Elena Iniesta, J. M. Cortés, Enric Escobedo
NOTA DEL EDITOR: Aquesta vegada, per motius atmosfèrics, no hem pogut fet la foto oficial de grup com és habitual. JMC
NOTES.-
1.-
L’existència del poblat ibèric dels laietans dalt la Serra de les Maleses és
coneguda des de fa molts anys. No va ser, però, fins el 1928 que la Secció
d’Arqueologia i Història de l’Agrupació Excursionista de Badalona en va fer la
primera intervenció. Posteriorment va ser la UEC de Gràcia qui hi efectuà la
primera excavació. Els anys 1943-48 i 1955-56 hi participaren diversos
estudiosos (J. M. Cuyás, J. Font i Cussó i J. Fàbregas), l’ Agrupació AGES de
Sant Coloma de Gramanet i el Centre Excursionista de Montcada-Bifurcació. El
1980 (M. Duran) i els 1982-85 (A. Velasco, M. Duran i E. Huntingford) hi fan
diverses campanyes i excavacions científiques. Entre el novembre i el desembre
de 1998, s’efectuaren tasques de consolidació de moltes de les restes
excavades. A partir del 2000, les arqueòlogues Mercè Duran, Pedro Otiña i Gemma
Hidalgo dirigeixen i coordinen el programa d’investigació a Les Maleses que ha vingut desenvolupant, fins avui, un seguit
de campanyes d’excavació. Amb una
extensió de més de 3.000 m2, aquest
jaciment mostra les diferents restes del poblat iber, les més antigues del segle
IV a C. S’hi poden veure el murs o sòcols de pedra inferiors de les cases (la
resta de les parets eren fetes de “tovot” –barreja de fang i palla-) i alguns
elements de l’interior d’aquestes, com les llars de foc de forma circular. Les
cobertes de les cases devien ser planes o amb un lleuger pendent, cap els
carrers o desnivells no edificats, per tal de recollir-hi l’aigua de pluja i
fetes amb bigues de troncs, un encanyissat i, a sobre, gruixudes capes de fang
barrejat amb palla. La seva economia era agrària, ramadera i comerciaven amb
fenicis, grecs i cartaginesos. Els arqueòlegs creuen que l’ocupació d’aquest
indret va prolongar-se fins abans de la segona guerra púnica (219 a C), moment
en què va ser abandonat. Per les capes de cendres trobades, hom dedueix que el
poblat patí un gran incendi; el que no està clar és si aquest va ser provocat
pels mateixos ibers en el moment d’abandonar-lo o per un atac dels romans. Queden
aspectes de la seva història que encara estan per descobrir. Molt del material
trobat, peces de ceràmica, objectes de metall (nanses de braser, plom
enrotllat, anelles i claus) i d’altres objectes d’interès arqueòlogic trobats a
les excavacions es poden veure al Museu Municipal “Les Maleses”, carrer Major
32, de Montcada i Reixac:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada