CRÒNICA DE LA PAELLA D'ESTIU 2019

MATINAL CULTURAL A CORNELLÀ I PAELLA A “EL TIBERI” DE MOLINS DE REI

Enguany hem combinat la PAELLA d’ESTIU amb una visita cultural prèvia. Hem visitat una de les relíquies (encara en funcionament) de la nostra arqueologia industrial i un interessant museu per a conèixer i aproximar-nos a aquest element tant primordial i imprescindible i cada cop més escàs, que és l’aigua.

La majoria hi hem anat en tren, que hem agafar a ¾ d’onze del matí a la estació de “Rodalies” de la plaça de Catalunya de Barcelona.

Pels mitjans (radio i televisió) ens havien anunciat, com així ha sigut, una jornada de temperatures màximes (per damunt dels 30º C).

Per sort, la climatització del tren ha fet que tinguéssim un viatge força agradable. Un cop a Cornellà, sempre buscant l’ombra, hem fet una curta caminadeta (d’uns deu minuts) fins el Parc-Museu de les Aigües.

Allà ja ens hi esperaven quatre companys més (que hi han anat per d’altres mitjans) i, també hi hem trobat a la Conxita, la seva germana i dos dels seus nets que -casualment-, aquest matí, havien decidit visitar aquest Museu.

 

Visita cultural al Museu de les Aigües de Cornellà.-

A les 12 tenim concertada una visita guiada a les instal·lacions del Parc. Com que encara falta mitja hora -després de pagar l’entrada (4 euros per als jubilats)- aprofitem per a visitar l’exposició permanent on el patrimoni industrial de l’any 1909 (sala de calderes, sala dels generadors d’electricitat i sala de les màquines-bombes) conviu amb un espai museïtzat que, de forma amena i didàctica, revalora -des de la prehistòria fins als nostres dies- les diferents aproximacions sobre l’aigua i el seu ús.

A les 12 en punt, acudim al lloc on ja ens espera la guia. Fa calor però la noia, comprensiva, ens va fent passar -sempre que així es pot- per un recorregut ombrejat.

L'antic taller.

Anem visitant els diferents espais -exteriors- de la “Fàbrica de les Aigües”: Veiem per fora -ja ho hem fet per dins, al visitar el museu- l’edifici modernista projectat i construït per l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch on hi ha els principals equipaments i el museu pròpiament dit; l’alta i característica xemeneia de 50 metres d’alçada; la casa dels treballadors (alguns residien a la mateixa “fàbrica”...) i el taller; els dipòsits o “magatzems” d’aigua (n’hi ha tres: un, de 450 m3, en servei del 1909 fins al 1954; un altre, de 2.000 m3,  del 1954 al 2003 i el tercer, l’actual, del 2003, de 15.000 m3 de capacitat) i els pous de captació d’aigua de l'aqüífer (n’hi ha 8, el primer anomenat “Fives-Lille” és del 1905 i encara està en servei, extreu aigua des de quasi 35 m de profunditat).

Acabem el recorregut contemplant la reconstrucció d’una de les primeres obres d’en Gaudí, la “cascada” feta de maons, rajola i trencadís, projectada l’any 1885, que hi hagué a la Casa Vicens del carrer de les Carolines de Barcelona i que en vendre’s, els propietaris -l’any 1945- la part del jardí on era instal·lada, va ser enderrocada. Els planells, encara existents i les fotografies de l’època, n’han permès la fidedigna reconstrucció en aquest Parc. Ens hi estem, a la fresca del seu ombrejat entorn, una bona estona.

La "cascada" gaudiniana de la Casa Vicens

Falta poc més d’un quart d’hora per l’una del migdia. Decidim dirigir-nos cap a l’estació de la Renfe (i els qui han vingut amb cotxe, al cotxe) per agafar el tren fins a Molins de Rei on ja ens deuen tenir gairebé a punt el dinar.

La PAELLA.-

Uns deu minuts separen l’estació de Molins de Rei del restaurant “El Tiberi”. Fem, com no podia ser d’altra manera, el recorregut per les aceres on no hi toca el sol. Arribem al restaurant amb, només, 5 minuts de retard. La resta de comensals (5 companys més) ja ens hi esperen. Al final, a dinar, serem 23.  Una molt bona participació (segons els rànquing d’assistents, de les cinc “Paelles d’estiu” que portem fetes, en aquesta ocasió s’assoleix el segon lloc (l'estiu del 2015: vam ser 21 assistents, el 2016: 24, el 2017: 19 i el 2018:17).

Tenim un altre fet exclusiu, tot el restaurant és per a nosaltres sols. No és un local molt gran: “al pot petit hi ha la bona confitura”, diuen. L’espai de menjador està dividit en dos nivells: la platea i el “galliner”, nosaltres, en dues llargues taules, ho ocupem tot. A la resta hi ha la barra, els serveis, la cuina (el lloc més important) i, potser, espai per a un parell de taules més. Fora, al carrer, cau foc però dins -amb l’aire condicionat funcionant des de fa una bona estona- hi estem molt be.

“El Tiberi” d’en Nacho Colomer es una il·lusió compartida amb la Montse i això volem transmetre-ho als nostres clients. Per això els presentem una oferta gastronòmica basada en el bon producte i en mimar-lo el màxim possible. Cuidem tots el detalls, des del pa -que ens el fem nosaltres mateixos- fins a les postres i les llaminadures... Això els clients ho perceben i ens ho fan saber i aquesta és una de les més grans satisfaccions que ens poden donar...”, diuen.

Realment ha estat així -en Josep Mª, sol equivocar-se poques vegades...-, ens ha recomanat -com sempre- un bon lloc on dinar. Quedar be i deixar contents als clients, amb un menú diari, no es tasca fàcil...

De “cases de menjars”, “d’atipa pobres” (que deia el meu avi) n’hi ha moltes... però de restaurants, que respectin l’origen etimològic de la paraula, pocs.  El mot “restaurant” prové del francès, amb el sentit que, allà, s'hi "restaura" el cos i l'esperit. En l’època -vers el segle XVIII- en que les cases que servien menjars de qualitat se les anomenava així, s'hi solia oferir un bon i consistent brou de carn calent... d’aquells que feien reviure -restauraven- el cos i fins tot, l'ànima... !!!

Doncs be, el menú d’entre setmana que hem tastat avui s’hi escau de ple. Bon producte, plats elaborats pocs moments abans, originals, ben presentats i -el que també és importants- molt ben fets i bons.

Ous de Calaf amb bacallà i patata

Ensaladilla amb cues de gamba

La paella -en fan, els diferents dies de la setmana o per encàrrec, de diferents- d’avui, era l’arròs de muntanya. Hi hem sabut apreciar el gust d’un bon sofregit, verdures ben trinxades, trossos de costella de porc, salsitxes, arròs de qualitat, la quantitat necessària, el moment de tirar l’aigua i el temps de fer “xup-xup” just i precís per a que l’arròs estigués al seu punt... i molt bo.

Paella d' arròs de muntanya

Calamarcets amb nyoquis de patata i tomàquet 

Els postres, fets també al propi obrador, molt bons. A més en Carles, el nostre Charly, que aquest dia fa anys, ens ha convidat a cava. Brindem amb els crits (els de dalt i els de baix) i el desig de que en pugui acomplir i nosaltres anar-ho celebrant, molts i molts més.

Per molts anys, Charly !!!!

Prenem els cafès, tallats, carajillos i cigalons. Paguem, ens acomiadem d’en Nacho i la Montse i dels altres “pinxes” que els han ajudat, agraint-los l’atenció i la bona feina i sortim al carrer...

Uf... sembla que hagin obert la porta d’un forn...

Sense torbar-nos gaire ens fem la foto de grup i, els uns -per l’ombra- cap a l’estació i els altres als cotxes respectius, retornem cap a les respectives llars.

Ha sigut una ben instructiva, profitosa i grata matinal amb dinar inclòs. I amb una immillorable i excel·lent companyia. Una molt bona manera de començar el període de “vacances” estiuenques.

Ens acomiadem, els qui puguin venir a la Xino-Xano del proper dijous 4 de juliol ja ho anireu dient (uns ja ho han fet i d’altres, que tenen compromisos, seran fora o en algun viatge, ja han dit que en aquesta ocasió no hi serien). Fins llavors doncs.

I als qui no pugueu venir a la sortida, que tingueu tots i totes unes profitoses i agradables estades o escapades d’estiu !!!.

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Maribel, Pep, Jaume i catàleg del Museu de les Aigües.

Vídeo. Jaume. https://youtu.be/K8IQT-bL6fg