CRÒNICA DE LA 98ena SORTIDA XINO-XANO

La riera de La Sala des del pont de la Noguerola.

CAMINADA, FINS A LA SALA, PER ALGUNES DE LES FONTS I PONTS DE VILADRAU

Després d’aquesta sortida ho tenim molt clar. Si això del canvi climàtic -com sembla- no te aturador, l’any vinent el fer una caminada el mes de juliol ens ho tindrem de plantejar...

Potser caldrà substituir-ho per un esmorzar a l’ombra d’algun “merendero”..., una visita cultural a un lloc amb aire condicionat..., una volta -amb esmorzar de forquilla inclòs- amb les “golondrines”... o qualsevol altra activitat que no suposi fer el mínim esforç -i molt menys, caminar- més enllà de les 10 del matí.

Aquesta és la primera conclusió o “sentència”, que al cronista se li acut, després de l’excursió. Expliquem, però, com ha anar la sortida.

Pocs però, com sempre, ben avinguts.- Acostumats, darrerament, a unes assistències “massives” -de no menys de dotze participants- la concurrència, a la sortida d’aquest mes, ha estat força discreta: set caminadors/a i una parella més que han vingut al dinar, nou en total.

Les “escapades” per vacances i a les segones residències; els “cangurs”  dels nets (ara ja de vacances escolars i, encara, amb els pares amb obligacions laborals) i alguna “posta a punt” o visita de metge... han fet que “les  obligacions” hagin passat per davant, clar, de “les devocions”...

Però cal reconèixer que, els qui hi hem pogut anar, hem salvat l’honor de la colla complint, com a valents i valentes, amb el calendari previst.

Mitja hora abans -per allò de la calor- de l’hora habitual (tot i que desprès, vista l’experiència, hem coincidit en dir que, potser, haguéssim tingut de sortir, no mitja, sinó una hora abans...) ens trobem, puntuals, els set excursionistes i tres cotxes, al xamfrà de Travessera/Lepant. A 2/4 de 8 del matí enfilem cap a la Meridiana i, per l’autovia que va cap a Vic, marxem fins a Seva i Viladrau.

Sense cap incidència destacable i també, tal i com teníem previst, pocs minuts abans de les 9 del matí estacionem els vehicles a l’espai d’aparcament que hi ha, dins la vila, prop de la parròquia i de la plaça Major.

Sembla que tindrem un dia seré i, a aquesta hora, temperat. Al carrer que porta a la plaça -amb uns arbres florits que ens donen la benvinguda- ja hi tenen el mercat setmanal parat i algunes persones, matineres, hi estan comprant o xerrant. “Bon dia... bon dia... !!”, els diem, “Si, que tingueu un bon dia... però farà calor...”, ens contesten. És una mena d’advertiment o presagi... ja ho veureu.

El arbres florits ens donen la benvinguda.

Comencem la caminada.-  Creuem la plaça, el punt d’inici de l’excursió i -tal i com ens diu l’itinerari que portem- enfilem pel carrer de Sant Marçal...: “Mireu, aquí hi tenim l’Hostal Bofill, on dinarem...”, diu el qui fa de guia.

Girem a la dreta i continuem baixant pel carrer de Sant Segimon (que ressegueix l’antic camí que, des del poble, portava a aquest santuari).

Continuem, carrer avall, fins que arribem a una cruïlla de carrers on hi ha una estela de pedra, amb el nom de “Camí de Guerau de Liost” i un vers d’aquest poeta dedicat a la font de l’Oreneta.

Baixem per unes escales, pendent avall, en direcció a la riera. A l’esquerra, abans d’arribar a una tranquil·la rotonda, hi ha el parc i la font dels Vernets on hi tenim previst esmorzar.

L’esmorzar.- El parc, amb un espai de jocs per a infants i alguns bancs a l’ombra d’uns til·lers i algun avet, a aquesta hora és vuit de gent. La font, amb aigua de la xarxa municipal, brolla -pitjant l’aixeta- d’entre un vell tronc de castanyer i un pedró de granit. Per a nosaltres, per a esmorzar-hi, el lloc és perfecte.

Font dels Vernets

Muntem la parada d’olives damunt d’un dels bancs i, com que ja tenim gana, anem per feina... L’aigua de la font (en tenim proves gràfiques) només la fem servir per a rentar-nos-hi les mans... els entrepans ens els anem fent baixar amb l’ajut de la bota de vi. La Conxita, per allò d’anar “acumulant energia” ens ofereix, als postres, una safata de dolços i saborosos dàtils.

Esmorzant a la font dels Vernets. Al fons,
dos de la colla rentant-se les mans.

Reprenem la caminada.- Seguint el camí senyalitzat cap “a l’Erola i el Matagalls”, passem a tocar del mas El Torrent, del segle XVIII, actualment un equipament municipal i la seu de l’Associació Excursionista de Viladrau.

Travessem, per un pontet, la Riera Major que, en aquest punt i en aquesta època, sembla mes aviat un torrent (potser el nom del proper mas li ve d’això...).

Al poc, trobem un indicador i un corriol que porta a la font de l’Oreneta. Tot i que, en principi, no teníem previst passar-hi, decidim acostar-nos-hi. Ha valgut la pena, és un indret ombrívol, envoltat d’alts pollancres, castanyers i bancs de pedra que conviden -en dies com avui- a estar-hi una estona. Una estela, obra de Joan Rebull, situada damunt el broc de la font on hi ha, també, un díptic d’en Josep Carner: “... filla del cel soc la font de l’Oreneta, em descobrí un ocell i em coronà un poeta” complementen, des del punt de vista artístic i poètic, el lloc.

Font de l'Oreneta

Resclosa i petit salt del Molí de Baix

Coincidim amb uns ciclistes i els preguntem si, sense desfer els 50 m de camí que hem fet als desviar-nos, podem continuar cap el Molí de Baix (que és el nostre proper punt de referència a l’itinerari). Ens diuen que si, que continuant el sender que des de la font voreja la riera, arribarem -una mica més enllà- al Molí de Baix. Aquest sender a la primavera es ple de ginesta florida i rosers silvestres que guarneixen de groc i blanc tots els verds del camí. Així ho fem fins que arribem a les runes, la resclosa, el petit salt i el pont del Molí de Baix.

Un cop travessat el pont -mig amagat en mig de verns i avellaners-, deixem de seguir els senyals que porten cap a l’Erola i el Matagalls i agafem un corriol que -a la dreta- ressegueix i baixa vers la riera.

Pont del Molí de Baix

Arribem a unes noves runes -el molí pròpiament dit- i un bonic gorg que la mateixa riera i la força de l’aigua que -desviada des de la resclosa, feia girar les moles- segurament, amb els pas dels anys, ha format. És un lloc encisador i que convida al bany...

Gorg del Molí de Baix

Nosaltres, però, continuem. El camí, ara -sense cap tipus de senyalització-, és més perdedor... 

Som als anomenats Camps del Moliner, segurament l’antic espai agrícola i d’horts dels qui habitaven el Molí de Baix. Ara, en aquesta esplanada hi pasturen -cercant l’ombra- uns rucs i vedells amb les seves mares... 

Travessem, passant com podem el “pastor elèctric”, els prats fins a trobar -a l’altre costat- la pista de terra que comunica Can Gat amb la carretera.

Pastures als Camps del Moliner

Creuem, de nou, la riera per un altre pont. Sembla, per aquests indicis, que hem tornat a retrobar la ruta del nostre itinerari. Ens cal, ara, continuar per l’antic camí carreter -que la nova carretera substituí- i que, pel pont de la Noguerola, anava de Viladrau a Vic.

Després d’un parell d’intents (el primer, frustrat, que ens ha portat fins a l’Estació Depuradora...) trobem un camí que, sempre pel marge dret de la riera, va seguint aigües avall. 

Travessem, per un nou pont, a l’altre costat de la riera. Ara el camí es transforma en un corriol i es separa, una mica, del curs de l’aigua.

Davant d'uns monumentals i curiosos avets

Segons la ruta que portem tindrien de trobar, ben aviat, la font de les Ametistes però -malauradament- no ho fem. 

El senderó per on anem desemboca en una mena de pista amb senyals, a una i altra banda, de que s'hi han tallat arbres (lamentablement força brancatge i restes de vegetació s’han anat escampant i abandonant per arreu... només, pel que es veu, els ha interessat la fusta). 

De tant en tant el camí, per on ara anem, està assenyalat amb unes “banderoles” del que sembla ha sigut una cursa o marxa popular. Continua -més o menys- en la direcció que ens convé però hi trobem forces trencants -que no porten enlloc- del que semblen pistes de desemboscar. Ens anem enfilant lleugerament pel vessant nord del Puig Cornador per, després, baixar fins a les instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau i la pista que comunica La Sala amb la carretera.

Voregem les tanques del Club de Polo fins arribar a la riera -hi ha un pontet de fusta que permet passat als vianants i un gual per als cotxes- per anar a la carretera. 

Nosaltres no ho fem i, sense travessar la riera, agafem un camí -a l’esquerra- que ens porta fins el pont de la Noguerola. És un antic pont d’origen medieval amb barana baixa, com a salva rodes, per als carruatges. Des de dalt podem veure l’aiguabarreig de la riera Major, que hem anat resseguint des de Viladrau, amb la riera de la Sala o de Sant Segimon -que el pont salva- i que baixa des del Montseny.

Continuem pel vell camí carreter, fent una curta pujadeta fins al coll Cendrós (682 m d’alt).

Passem pel costat dels estables del Club de Polo amb nombrosos cavalls, els uns tapats -suposem que suats desprès de l’exercici- amb flassades i d’altres sota d’uns umbracles amb uns curiosos “antifaços” de tela mosquitera que, suposem, els protegeixen els ulls de les emprenyadores mosques...

Curiosa i pràctica màscara anti-insectes com les que portaven alguns
 cavalls del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau

Ja dalt del coll, abandonem l’antic camí carreter i agafem un corriol, a l’esquerra, que va seguint aigües amunt la riera de La Sala. 

El camí, ben segur força antic, va pujant suaument en mig de vells i grans castanyers travessant, de tant en tant, diversos “sots” que baixen -amb algun fil d’aigua- de les grans castanyedes d’Espinzella, Gran i Xica de La Sala i dels vessants que tenen a Sant Segimon (1230 m) i els turons de les Queredes (1285 m), del Pou d’en Sala (1262 m) i de l’Oriol (1191 m) com a punts culminants.

Passem a tocar l’esquelet de l’alzina morta, que es manté en peu com si d’una simbòlica escultura es tractes. Ens hi fem unes fotografies de record. Prop hi ha -segons l’itinerari- la font dels Pescadors , que no veiem indicada i tampoc ens entretenim a buscar.

Foto de record davant l'Alzina Morta de La Sala

Al poc travessem el pont de La Sala, també d’origen medieval, que permet comunicar l’espai ramader i forestal -per on hem anat fins ara- amb el mas d’aquest nom que hi ha, enfilat d’alt d’un turó, a l’altre costat.

El Pont de La Sala

Per un corriol, ben custodiat per un exèrcit de fidels ortigues, fem l’”assalt” final a la fortificada masia de La Sala, casa natal del mític bandoler Serrallonga. La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada en Domus amb una muralla de tanca i una torre de guaita. El cos central cal datar-lo al segle XVII.

Foto de grup (hi falta en Pep que és el fotògraf) davant La Sala

Davant la casa, a l’ombra d’unes grosses alzines, recuperem forces, ens refresquem a la font, fem unes fotos i, vista l’hora que és (1/4 d’una), decidim la ruta de retorn cap a Viladrau. Damunt del mapa, de l’Editorial Alpina (no el de quan érem jovenets, no fotem...!!, sinó el d’una reedició recent), veiem que baixant per la pista que comunica La Sala amb el Club de Polo i la carretera hi ha un punt on un trencant, a la dreta, permet agafar el camí (senyalitzat “a l’Erola i el Matagalls” que, desprès d’esmorzar, hem vist aquests matí) que passant pels Plans de Baix, els Molins i el pont del Molí de Baix va “trencant” fins a Viladrau. Decidim, doncs, fer aquesta ruta de retorn.

Enfilem la pista de baixada, des d’on es te una molt bona panoràmica sobre La Sala, sobresortint d’alt del turó per damunt del bosc i emmarcada amb el teló de fons de les serralades del Matagalls, Sant Segimon i de l'Oriol.

Vista de La Sala des de la pista que hi porta.

Al poc la pista travessa, amb unes passeres de pedres per als vianants i un pedregós gual per als vehicles, el torrent de Montcalvell o de l’Erola. A l’altre costat hi ha l’anomenada Vinya de La Sala un petit pla, on els cotxes que pugen des de la carretera fins a La Sala i no s’atreveixen a travessar el torrent, hi estacionen.

Rètol informatiu del mas La Sala que hi ha al lloc anomenat la Vinya de
La Sala. Darrera el cartell s'endevina el Torrent de Montcalvell o de l'Erola.
Just en aquest punt enllaça amb la pista que va a La Sala el camí que ve 
(o va) a Viladrau pels Plans de Baix, el mas Molins i el Molí de Baix.  

L’errada, “el pecat”.- De baixada, refiats en que aviat trobarem -a la dreta- el trencat que ens permetrà anar, directament, a Viladrau anem xerrant plàcidament... Fa, però, una estona que caminem i el trencant no ha aparegut, ni apareix.

Ja som baix, al Club de Polo, l’únic trencant que hem trobat és el mateix per on, aquest matí, hem vingut -el camí que travessant la “zona desemboscada”- entroncava, a l’alçada del Club de Polo, amb la pista. 

Detall de les instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau.

Hem, he, comés un greu error. Si haguéssim estat atents o amb el mapa a la mà, hauríem vist que el camí que teníem d’agafar (un cop hem sortit de La Sala), surt -tot just passat el torrent de l’Erola- per la dreta, poc abans de la Vinya de La Sala...

El cronista, com a coordinador i “guia” de la sortida, se’n sent l’únic responsable de l’errada i de tot cor demano, a la resta de companys i companya, perdó. Tot i els anys que tenim damunt, no n’aprenem mai... No s’hi val a badar... !!! Ho sento, de debò.

El “despiste” ens suposarà tenir de fer uns 3 km més de recorregut, gairebé una hora més de caminada i repetir un bon tros de l’excursió (no precisament el més maco) per on aquest matí ja hi hem passat. En lloc d’anar “trencant” -en “diagonal”- cap a Viladrau, hem fet una mena d’“L” amb el Club de Polo com a vèrtex. Per un altre costat el retorn, pel tradicional camí “de Viladrau a l’Erola i el Matagalls”, que és el que haguéssim tingut de fer, és molt més curt i interessant.

Ara, clar, el “mal” ja està fet. Si algú llegeix aquesta ressenya i te la intenció de fer aquesta mateixa i bonica excursió, sobretot, que ho tingui en compte.

 

Tot “pecat” te, clar, la seva “penitencia”.- “Ha lo hecho, pecho...” que diuen els castellans... ves quin remei !!!.

Tornem, guiats per les “banderoles” de la cursa que aquest matí ens han portat fins aquí, a passar per la bassa-dipòsit d’aigua (que, al menys jo, fa unes hores no havia n’hi vist). Segurament d’allà procedeix un cranc americà que espantant, davant de tants i grossos “depredadors”, ens rep amb les pinces enlaire al mig del camí: “No pateixis noi i sort per a trobar la bassa, que nosaltres ja tenim els nostres propis problemes...”.

"Si, noi, de problemes i maldecaps tots en tenim..."

Intentant fer alguna frustrada drecera -les pistes de desemboscar enreden força...- arribem a l’alçada dels Camps del Moliner i la pista que baixa de Can Gat. Ben a prop, a la carretera, hi ha el restaurant “La Solana”. Passa un quart de l’una del migdia i com que preveiem que la Mª Gloria i en Joan Miquel- que nomes venen a dinar- ja deuen ser a (o prop de) Viladrau, els truquem per a que, amb el cotxe, passin per “La Solana”, donar-nos un cop de mà i recollir a un parell de caminadors. Els localitzem i hi estan d’acord. La resta d’excursionistes, els altres cinc “penitents”, continuem camí enllà.

La pista-camí per on ara anem, més o menys paral·lela a la carretera, ens porta -o anem a parar- fins el polígon o àrea industrial de Viladrau, situat, fora del nucli urbà, relativament a prop de la riera. Anem trencant, per vials i escales, cap a la part alta del poble fins que arribem al cap de baix del carrer de Sant Segimon. L’Hostal Bofill és al final o començament (segons es miri) d’aquest carrer.

Passen uns minuts de les dues -l’hora en que tenim emparaulat el dinar- quan truquem al restaurant dient-los que som a l’entrada del poble, sortint del polígon, i que els últims de la colla arribarem, aproximadament, un quart d’hora més tard.

Fa estona que el cronista ha acabat totes les reserves d’aigua que duia, a les dues de la tarda el sol cau a plom i la temperatura ambient -al sol- deu sobrepassar els 40º... Repartits en dos grups: tres davant i dos -entre els quals hi ha el cronista- darrera, endarrerits, anem tirant. Cerquem -som ja a les primeres cases del nucli urbà- les poques ombres que els propis edificis fan... però, com la cançó: “... el carrer fa pujada i jo vaig a peu...” i sota un sol de dimonis..., afegiria.

Detall d'alguns dels porxos on ens hem "refugiat" del sol al carrer de Sant Segimon

El cronista mig “grogui” s’asseu en un dels escalons del porxo d’una casa, aquí hi fa ombra i hi passa una mica d’aire. Respira a fons i intenta recuperar-se. L’Enric, amatent, no el deixa sol i decideix trucar als companys que, segurament, ja han arribat a l’hostal per a que vinguin -amb un cotxe- a recollir-nos...

Deu ser cert que sempre tenim un Angel de la Guarda (“... dolça companyia, no em deixis sol ni de nit, ni de dia... no em desempareu que em perdia...” recordo em feia recitar, cada vespre, la meva mare) que vetlla per nosaltres... De la porta de la casa on el cronista està assegut, surt una noia que es dirigeix cap un cotxe que te aparcat davant... Li demanem si ha de passar prop de l’Hostal Bofill i al contestar que si, que per davant mateix... li tornem a demanar si ens faria el favor de portar-nos-hi. “Faltaria més...”, contesta amb un somriure veritablement angelical. Hi pugem, ens hi porta i quan ja hi som ens creuem amb en Joan P. que ja anava, amb el seu cotxe, a socorre’ns. Final de la història i de la “penitencia”.

El dinar.- Avui les cerveses i -per aquells que estem més deshidratats- les ampolles d’aigua, son una benedicció. Estem una estona asseguts a la terrassa que hi ha davant de l’Hostal mentre ens acaben de preparar la taula dins, al menjador del bar: “Hi estareu més fresquets...” ens diu la noia que ens atén.

Deuen ser dos quarts de tres quan entrem. Certament, només amb les finestres obertes i els porticons de llibret ajustats, l’aire que hi cor sembla, ben bé, condicionat. Ens canten el menú, ens porten la beguda... aigua, força aigua... si us plau..., el vi, les gasoses... i van servint els primers plats, primer i els segons i les postres, després. Tot molt ben presentat, abundant i bo, de fonda.

 

Amb les postres la Mª Gloria, que fa pocs dies ha acomplert anys, ens convida a cava. Festa grossa: Per molts anys!!!, felicitats!!!, salut !!!... son els crits de rigor. El cava, ben fresquet i bo, és un excel·lent complement de l’àpat. Ja ningú se’n recorda de la solejada i l’esforç per acabar la caminada...

Per molts i molts anys, Mª Gloria !!!

Caldrà, però, tenir-ho ben present de cara al futur.

Demanem els cafès, tallats i carajillos; paguem i ens acomiadem de l’amable personal de la casa, no sense abans visitar el menjador modernista i la sala de repòs o d’estar que hi ha annexa. Tot un indicador d’una època i d’un perfil i tipus d’estiuejants... Tot plegat, conservat amb molta cura. Felicitem, doncs, al propietaris que ho mantenen i regenten.

Sortim a fora i demanem a la amable noia que tant diligentment ens ha ates que ens faci, per a la posterioritat, la foto de grup.

Comiat.- Ens acomiadem, desitjant-nos un molt bon estiu, feliç viatge de retorn a casa i emparaulant-nos per continuar fent caminadetes -amb seny i coneixement- a patir de mitjans de setembre.

Fins llavors, doncs.

Segons l’equip de mesura d’en Joan Puiggermanal fins al començament del carrer de Sant Segimon (quan es va quedar sense bateria) havíem recorregut 13,53 km i salvat uns desnivells de 338 m. Al final de tota l’excursió, estimem que els quilometres recorreguts van arribar a ser uns 15 i els desnivells acumulats de +/- 350 m.

Bon estiu i una forta abraçada.

 

 

Text.- Pep

Fotografies.- Pep

Ruta Wikiloc.- Joan Puiggermanal https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/viladrau-38311059