DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (12): "CAMPAMENT VOLANT" PER L'ALT BERGUEDÀ

Dues pàgines del llibre "Pistas" dels Scouts Belgues (1964), que fan referència
als "Campaments Volants". El dibuix de la dreta és d'en Michel Tacq.

JULIOL DE 1968: “CAMPAMENT VOLANT” PER L’ALT BERGUEDÀ

Gràcies al “Diario del Campamento Volante por el Alto Berguedà”, onze vells fulls mecanografiats, podem donar testimoni avui d’aquesta travessa -llavors ho anomenàvem “campament volant”-, feta per la Tropa Scout del nostre Agrupament, amb el suport d’alguns membres del Clan, per l’Alt Berguedà.

És un diari-ressenya escrit per un servidor que, aleshores era el Cap de la Tropa i en vaig ser un dels promotors i responsables. El vaig redactar, un cop acabada la travessa, a partir de les notes i apunts que al final de cada jornada anava prenent.

Tot i que aquells anys ja molts de nosaltres escrivíem -amb nombroses faltes ortogràfiques, clar- en català, suposo que portat per la inèrcia educativa de l’època, el vaig redactar en castellà. Temps era temps...

El vells fulls del "Diario del Campamento"

Detall del primer full...

Quan es va fer ?.- La travessa va durar 8 dies, des del dissabte 13 al dissabte 20 de juliol de 1968, ara -justament- fa 52 anys !!!.

Els participants.- El darrer full del “diario” ens detalla qui hi va anar:

-      Scouters o responsables: Josep Arisa, Miguel Angel Palomo i Llorenç Cabrol.

-      “Patrulla Panteras”: Joan Ramón Molas i Benito Millán.

-      “Patrulla Osos”: José Figueredo, Juan Antonio Soriano i Conrat Homs.

-  “Patrulla Dragones”: Fernando Carrión (marxà, de bon matí del dia 14 -per qüestions familiars- a Barcelona i quedarem de retrobar-nos el dia 18 al Xalet dels Rasos de Peguera o a Espinalbet -ja ho concretaríem per telèfon un cop fóssim a Gósol-, Albert Salvany i David Albiol.

-      “Patrulla Mamuts”: Jorge Espinosa.

-      Els dos primers dies també ens hi va poder acompanyar en Ramón Rovira.

El més petit del grup: En Conrat Homs

12/13 en total. Les edats anaven dels 12 anys el més petit (en Conrat Homs que acabava de  fer el pas, pocs mesos abans, des dels Llobatons) als 20-22 anys dels caps. La majoria, però, tenien entre 15 i 17 anys (alguns ja estaven a punt, al curs següent, de passar al Clan).

L’indret triat i el recorregut.-

Els paratges triats per al recorregut van ser el vessant sud del Parc Natural del Cadí-Moixeró; la vall del Gisclareny, entre el Moixeró i la serra de Gisclareny; voltarem el Pedraforca per les valls de Gósol i de l’Aigua de Valls; passarem pel costat i el vessant sud de la Serra d’Ensija, per l’encisador racó de la Font del Pi a l’Aigua de Llinars (al peu de la Gallina Pelada) i ens enfilarem cap els Rasos de Peguera per acabar el recorregut, passant per Espinalbet, a la vila de Berga.

El recorregut total de la ruta, a peu, va ser d’uns 50 km. Amb uns 15 km més emprats en petits desplaçaments per a fer excursions o visites a llocs d’interès o per a buscar provisions als pobles propers d'on estàvem acampats. Els desnivells totals acumulats, en tota la travessa, van ser de + 2381 m en pujades i de -3059 m de baixades.

L’equip i els menús.-

En un “campament volant”, en el qual ho teníem de portar, a més de l’imprescindible equip personal (sac de dormir, necesser d’higiene, mudes, tovallola, estris -plat, coberts i tassa- pels àpats, cantimplora, etc.), tot “a coll”; el menjar i el necessari material auxiliar: 2 tendes de les tipus "patrulla" i 1 tipus "canadenca" de 3 places,  estris de cuina, fogonets de butà, fanals i càrregues de recanvi, farmaciola ben complerta, algun plàstic, un parell de “picoletes” i una pala americana, cordes i algun cordill, ... tenia que estar molt ben pensat per tal de repartir-ho i transportar-ho -en funció de l’edat de cadascú- entre tots.

Per això, portarem des de Barcelona, només el menjar que havíem previst per als primers dies i vàrem preveure anar comprant la resta (especialment, el pa, la carn i els productes frescos), la llet i algunes llaunes en les principals poblacions per on passaríem: Bagà, Gósol i Berga.

L’esmorzar: Per a l’esmorzar, la majoria, preníem llet i cacau i, els més grans, cafè (que fèiem amb una cafetera “OROLEY” mitjana que un de nosaltres portava) sol o amb llet, pa amb mantega (de fet, margarina perquè amb el recipient era més segur i fàcil de transportar), melmelada i, els primers dies, galetes. Un dia, però, que havíem baixat al poble, esmorzarem unes dolces coques de forner.

Dinar: Els primers plats solien ser pasta: macarrons o espaguetis (amb tomàquet i formatge o amb tomàquet i tonyina), ous remenats amb salsa de tomàquet -el famós “revoltillo” de tots els campaments-, “ensaladilla” russa -amb tonyina i alguna sardina en oli-, arròs a “la cubana”, ous cuits farcits (amb els rovells, tonyina i maionesa -de pot- dins), “crestes” -comprades congelades- farcides de verdures o tonyina, puré de patates, llegums -normalment cigrons de pot- amb algun sofregit de ceba i ous durs trinxats.

De segon menjarem, carn: costelles, botifarres, conill -tot fresc- (quan havíem passat per algun poble) i un dia carn (“Cornet beef”) enllaunada. De peix (a més de la tonyina i les sardines de llauna) en menjarem, només el penúltim dia, lluç congelat. Un dia vàrem fer, amb gran èxit, xistorra amb ous ferrats. Normalment ho acompanyàvem amb patates fregides, arròs o samfaina.

De postres, a més de les maduixes (de collita pròpia) amb moscatell, que menjarem un dia, preníem fruita fresca o en almívar.

Berenar: El tradicional berenar escolar: pa amb xocolata, amb codonyat, amb formatge o fruita.

Sopar:  Al vespre ens venia de gust -sobretot si la nit es presentava fresca- un bon plat de sopa (la fèiem, sovint, “de sobre” “de ave”, afegint-hi una mica més de pasta o, per variar, les tipus “crema” de xampinyons o de verdures), un dia -per aprofitar pa sec- vàrem fer sopes d’all, pa amb tomàquet amb formatge o embotit, algun dia, truites (a la francesa o barrejant-hi algunes mongetes de pot...) i, qui en volia, una peça de fruita.

No recordo que ningú passes gana. Procuràvem, en la mesura que podíem, menjar relativament bé doncs l’esforç de cada jornada i etapa, pensàvem, ho requeria.

Itinerari i etapes.-

Etapa 1. Dissabte 13 de Juliol (7,6 km i +175 m de desnivell):

-      Barcelona. Sortim de l’estació de la Plaça d’Espanya, dels Ferrocarrils Catalans, a les 6h 30’ del matí. Un bon nombre de pares i mares, el Cap de l’Agrupament (en José Mota) i forces companys -alguns dels quals, per diferents raons, no ens van poder acompanyar- han vingut a acomiadar-nos. El tren ens porta fins a

-      0.00 km. Guardiola de Berguedà (720 m d’alçada). A les 11h30’  arribem, curiosament puntuals en aquesta línia, a Guardiola. Emprenem el camí cap a

-      3,10 km. Bagà (785 m d’alt). Ens avituallem per als propers dies i visitem els indrets més destacats del poble com l’església gòtica de Sant Esteve (tot i que aixecada damunt d’una altra, romànica, del segle X). Per una ampla i còmoda pista ens dirigim al Veïnat de l’Hostalet, on tenim previst dormir avui. A aquesta hora i en aquest temps el sol cau a plom, el camí va vorejant el riu Bastareny, les aigües del qual baixen saltant entre roques i algun petit gorg; banyar-se és tota una temptació (i, gairebé, una necessitat). Així ho fem. L’aigua és força freda, la majoria es refresquen mullant-se, només, les cames però els més atrevits- certament, per poca estona- s’hi fiquen de cos sencer.... A les 14h, dinem i, després continuem fins al nostre objectiu d’avui.

Bagà

Caminant per la Vall del Bastareny. Al fons les muntanyes de
l'Alt Berguedà on ens dirigiem.

-      7,60 km. Veïnat de l’Hostalet (895 m d’alt). És un petit nucli de cases (Cal Forat, Can Cerdanyola, el Molí del Puig de la Baga). Demanem permís per acampar a Can Cerdanyola i amablement ens acompanyen a una clariana, propera al riu, on hi instal·lem el campament. Oïm missa, per tal de complir amb el precepte dominical, a la propera masia de Can Montmell (situada, camí enllà, a encara no un quilòmetre) on els salesians hi fan unes colònies d’estiu. Retornats al lloc on estem acampats, sopem, resem l’oració de la nit -agraint el dia que hem passat i desitjant-ne un de semblant per a demà (això ho anirem fent cada nit)- i a dormir, que demà volem matinar.

Acampada prop de Can Cerdanyola al Veïnat de l' Hostalet (el qui
veiem en primer terme, amb samarreta blanca, és l'enyorat Ferrán Carrión)

Etapa 2. Diumenge 14 de Juliol (2,70 km i +410 m de desnivell) :

-      8,30 km. Ens hem aixecat a les 6h30’. Una hora desprès d'esmorzar, desmuntar el campament i agrair als de Can Cerdanyola l’acollida, reprenem la marxa. Son prop de les 9h quan arribem a les Fonts del Balsareny o l’Adou on neix, en mig de roques, a 1077 m d’altitud, el riu Balsareny (un dels afluents de capçalera del riu Llobregat).

Salt de Murcurols

El Salt de Murcurols el dia que hi vàrem passar nosaltres

-      10,30 km. Can Murcurols (1200 m d’ alt). La casa està situada damunt del saltant, pel que tenim que remuntar el desnivell del mateix per a arribar-hi. Son gairebé les 5 de la tarda. Can Murcurols és una masia molt antiga, tot i que l’edifici que avui veiem és del segle XVII. L’origen és una casa forta o castell (amb les restes de l’església de Santa Maria) del segle XIII. Quan nosaltres hi vàrem passar, encara amb un cert bon estat, la casa es feia servir -en bona part- per a corral de bestiar. El pastor que hi trobem ens deixa dormir en una “confortable” pallissa, on hi guarda la palla per als animals. Al vespre, després de sopar, a falta de foguera, ens apleguem al voltant d’un dels fanals de butà i hi improvisem un “foc de camp”: cançons, poesies (en Llorenç ens recita, entre d’altres, “L’escut de Catalunya”...), música (l'Albiol ens amenitza l'estona amb la flauta), acudits, històries,... Passem una bona vetllada abans d'anar a dormir.

Can Murcurols actualment.

Etapa 3. Dilluns 15 de Juliol (11,40 km i + 710/-285 m de desnivells):

Avui no hem matinat gaire, ens hem aixecat a les 7h30’ (tot i que en Ferran Carrión ha marxat, cap a Barcelona una hora abans; ens retrobarem, d’aquí a 4 dies, en un lloc a concretar). Esmorzem. Agraïts, convidem al pastor -que tant bé ens ha tractat- a prendre cafè amb galetes (la majoria esmorzen llet amb cacau, margarina i melmelada). Satisfet, ens mostra una drecera per anar, de manera més directa, al Coll de la Bena on ens dirigim. Pel camí, al punt on el bosc voreja els prats, trobem un veritable viver de maduixes (jo no n’havia vist mai tantes de juntes); n’omplim gairebé totes les carmanyoles i recipients que tenim lliures: Tindrem uns excel·lents postres per a un dels propers dies.

-      11,80 km. Coll de la Bena i Font Vella (1432 m d’alt). Aquest coll separa, amb bones vistes, la vall de Balsareny de la de Saldes i, per tant, les conques del Llobregat de la del Cardener-Segre. Avui dia s’hi pot anar, per una carretera asfaltada, que surt de Bagà i passa per Gisclareny. Nosaltres hi vàrem arribar, quan el camí era una mala pista de terra, una mica abans de les 12h.

Els expedicionaris al Coll de la Bena.

-      13,87 km. Coll de la Bauma o de la Balma (1573 m d’alt). Actualment hi ha una àrea de pícnic a la qual s’hi accedeix per una pista que surt del final de la carretera del coll de la Bena. Quasi una hora després de sortir d'aquest darrer coll, a les 12h45’, arribem al de la Bauma. La visió que tenim de les valls, muntanyes i, sobretot la paret nord del Pedraforca, ens impressiona. Teníem previst dinar aquí, però encara és massa aviat. Mengem alguns fruits secs i després d’un breu descans, reprenem la marxa. Els boscos, que fins ara ens havien acompanyat, van desapareixen i el rocam -amb algun prat, aquí i allà- dominen el paisatge. Estem, de ple, en uns paratges d’alta muntanya.

En Llorenç improvissant una ombra, per a poder fer un mós,
al Coll de la Bauma amb la cara nord del Pedraforca al fons.

Paret nord del Pedraforca des del Coll de la Bauma

-      Vessant sud de la Serra de Pedregosa (a l’alçada dels 1800 i 1950 m) serà un dels punt més alts (amb el coll de la Creu del Cabrer dels Rasos de Peguera), per on passarem al llarg de la travessa.  Aquesta serra, a la cara nord del Cadí, s’enfila -per la dreta- cap el Comabona. A l’esquerra, vigilant, ens observa el Pedraforca i, al fons de la vall, hi podem veure el bosc i el racó on hi ha el Santuari de Gresolet. El camí, més o menys, va planejant fins que, cap a les 14h, arribem a la

-      17,08 km. Font Cerdana (1856 m d’alt) on, llavors, hi havia un refugi de pastors. En aquests prats hi trobem pasturant forces vaques, braus i vedells (a la vessant que dona al Llobregat els ramats eren, principalment, de bens i cabres). Un, segurament avorrit, pastor ens ve a saludar. Dinem a tocar de la font. Vista la bona experiència de Can Murcurols, convidem al pastor a prendre cafè amb les darreres galetes que ens queden. Li comentem que teníem intenció d’acampar aquí, però ens suggereix que ho fem una mica més avall, a la Font Terrers: “... la font amb l’aigua més bona que trobareu per aquí on, també, hi trobareu menys bestiar, és un paratge molt bonic i més tranquil...”, ens recomana. Ens acomiadem agraint-li el consell. Tenim d’anar passant, amb certa cura, pel mig dels animals (que com estan “a casa seva” en prou feines es mouen) i a l'intentar esquivar un mascle, que aparentment no tenia gaires bones intencions, en Llorenç -carregat com va- perd l’equilibri i cau rodolant pendent avall. Es trenca les ulleres (que intentem re-composar com podem), no es fa res greu però si un munt d’esgarrinxades. Li netegem i desinfectem les ferides i tot queda en alguns cops, petits talls i, naturalment, l’ensurt. Després de l’accident d’en Llorenç, el lloc tampoc ens acaba d’agradar, per tant, evidentment, fem cas del consell del pastor i continuem una mica més avall. Passem pel

Les nostres "amigues" dels prats de la Font Cerdana, encara avui -sinó 
elles, les seves descendents- hi pasturen i en son les "mestresses".

Font Cerdana

-      21,30 km. Cap de la Portella (1745 m d’alt). Des d’aquest lloc hi ha una impressionant panoràmica sobre la cara sud del Cadí -amb l'històric "Pas dels Gosolans" per on, sembla, hi van passar els càtars camí de França-, la vall de Gósol, amb aquesta població al mig, i al fons, cap el sud, les serres del Verd i la d'Ensija. Ja de baixada veiem el bonic lloc on acamparem, els

El Cap de la Portella

Els Prats de Font Terrers, on hi vàrem acampar un parell de nits, en l'actualitat
 hi ha una Àrea de Pícnic. Al fons, a la dreta, la Serra del Verd i, a l'esquerra, la d'Ensija.

-      21,70 km. Prats de la Font Terrers (1625 m d’alt). Actualment hi ha un àrea de pícnic, si accedeix per la pista forestal que va de Gósol a Josa del Cadí. Hi arribem a mitja tarda -sobre les 18h- tot i que en aquesta època encara és força clar. Acampem i dos de nosaltres baixen fins a Gósol (és, entre anar i tornar, a mitja hora de camí) per a comprar provisions. Sopem i ens “enllitem”, en els sacs, dins la tenda. Hem gaudit d’uns bonics panorames i paisatges però, també, d’una accidentada jornada.

Font Terrers en l'actualitat

Etapa 4. Dimarts 16 de juliol: (Anada i tornada a Gósol: 3,08 km i +/- 202 m de desnivells).

Aquest dia decidim dedicar-lo al descans (per tant ens aixequem a les 8h del matí). Esmorzem i baixem a visitar Gósol (1423 m d’alt), la població més gran i important que trobarem en tot el recorregut, els seus carrers i places i les runes de la vella església i castell. Situat a la Coma del Aigua de Valls, Gósol és el centre comercial d’un seguit de petits pobles del seu entorn: Josa del Cadí, Tuixén, Sorribes, Cornellana, Espà,... Hi baixem -tots- per a fer tasques socials, com enviar postals a la família, comprar provisions per a la jornada i emparaular-ne per als propers dies (que  recollirem demà, quan hi tornem a passar, continuant  la ruta) i "esbargir-nos, una mica, en un espai més urbà. Encarreguem butà [1], amb el pa (barres amples o “pagesos” per tal de que ens durin més) i la llet, uns dels nostres maldecaps... Deixem “temps lliure” a tots per a prendre unes coca-coles, refrescos o, els més grans, cerveses, badar i aprofitar, també, per a fer un parell de qüestions importants: Anar a veure el metge i fer una trucada telefònica a en Ferran (per a concretar el lloc i l’hora de trobada). En Llorenç està millor de les ferides, que ja comencen a cicatritzar, però com que el lloc on va caure era ple de bestiar (amb les seves deposicions...), per a més tranquil·litat, decidim visitar el metge per si creu convenient injectar-li la vacuna antitetànica. La metgessa, una jove monja barcelonina, ens acull molt amablement i hi mantenim una llarga i interessant conversa: Ella també és noia-guia, parlem -desprès d’atendre a en Llorenç- del poble, de la seva feina, de la joventut, del nostre recorregut -el ja fet i el previst-, del paisatge, del Cadí i el Pedraforca,...és, també, una enamorada del Berguedà. Coincidim amb uns escoltes de Berga que estan acampats a Josa del Cadí; hi estem una bona estona xerrant, tot explicant-nos les respectives aventures [2].

Gósol 

Per un altre costat, acordem escurçar -donat que hem decidit fer la ruta de forma més assossegada, incloent-hi algunes jornades de descans-  l’itinerari previst inicialment: En lloc de, un cop a Gósol, anar cap a Josa del Cadí i Tuixén retornant, de nou, a Gósol; decidim prescindir d’aquesta volta i prosseguir -tal i com també teníem programat-, des d’aquesta població, la ruta cap a l’altre costat de la Serra d’Ensija i els Rasos de Peguera. Per això, en la trucada que hem fet a en Ferran Carrión, li hem dit que ens trobaríem, al llarg del proper dijous dia 18 (segurament a l’hora de dinar), a la població d’Espinalbet.

Ben satisfets de la visita i les gestions efectuades, retornem cap el lloc on tenim el campament: als Prats de Font Terrers.

Ja des del moment en que vàrem arribar a aquest lloc hi coincidiren amb un ramat de vaques vigilat per una entranyable família formada per una dona gran, un noi d’uns 13 anys (que de ben segur s’afegiria, de bon grat, a alguna de les nostres activitats) i una noia rossa molt bonica, en honor a la qual vàrem rebatejat aquests prats amb el nom de “ Els Prats de la Pastora”. Com que ens han dit que serien tot el dia en aquest lloc, ens hem atrevit a demanar-los que, si els plaia, donessin un "cop d'ull" -tot i que l'indret no es gaire freqüentat- a les nostres tendes (ho hem deixat tot ben recollit dins...), mentre tots nosaltres érem a Gósol: "Aneu, aneu tranquils i no patiu que no ens mourem de per aquí...", ens contestem amb un somriure. 

Quan tornem, en Miguel Angel Palomo i alguns companys més s’han avançat a la resta (que ens hem entretingut concretant el tema del menjar per al propers dies) per tal d’anar preparant el dinar.

Dinem i de postres... “maduixes amb moscatell”. Per la tarda fem alguns jocs scouts i una excursió fins dalt d’unes penyes, poc accessibles, on hi ha uns nius de corbs que, de tant en tant, voleien i sobretot criden per damunt de la vall. Els tenen tant amunt i amagats que és impossible arribar-hi, però la grimpada ens permet apreciar un explèndit panorama sobre els prats on tenim el campament,  tota la vall i les muntanyes del fons.

   

Més tard, el cel s’ennuvola sobtadament i, en previsió de que per la nit plogués, desprès de sopar repassem els reguerots i els tensors de les tendes, tapem bé les motxilles i les provisions amb plàstics, posem a cobert una petita provisió de llenya per si sens acabava el butà i ens disposem per anar a dormir, tot xerrant i comentant la jornada dins de les tendes. Al cap de poc comencem a escoltar el degoteig de l’aigua damunt dels doble-sostres però, segurs i protegits, agafem el son.

Acampats als Prats de Font Terrers. Al fons, a la dreta la Serra de Verd i,
a l'esquerra, la d'Ensija. Compareu aquesta imatge amb la fotografia, de
més amunt, de l'Ârea de Picnic que hi ha avui en aquests mateixos prats.

Etapa 5. Dimecres 17 de juliol (10,76 km i +64/-684 m de desnivells):

-      23,20 km. Gósol. Encara a Font Terrers ens aixequem d’hora, a les 7 del matí. Tenim d’encendre el foc, per a l’esmorzar, doncs el poc butà que tenim l’acabàrem ahir al vespre il·luminant-nos amb els fanals. No hi ha perill d’incendi, doncs som al mig de prats i el bosc queda lluny. Comencem a desmuntar el campament per a deixar-ho tot “millor de com ho hem trobat”...

Dinem aviat, sobre les 13h30’; ens acomiadem dels joves pastors que hem tingut de veïns aquells dies, agraint-los la seva companyia i ajuda i emprenem el camí cap a Gósol. A les 15h recollim, a la botiga, el butà -ja ens van dir que el tindrien a darrera hora del matí- i tot el menjar que tenim encomanat (fins a Berga ja no tindrem cap més oportunitat d’avituallament) i reprenem la marxa.

-      24,66 km. Coll del Cap de la Creu (1437 m d’alt). Hi arribem seguint la carretera que va cap a Saldes. Des del coll es te una bona panoràmica sobre Gósol i la popular silueta del Pedraforca, amb l’enforcadura. Per una drecera ens dirigim cap a

-      26,21 km. Sorribes (1400 m d’alt). Petit llogaret situat al damunt de l’Aigua de Valls. Al poble hi ha una capella, dedicada a Sant Francesc, del segle XVIII. No ens hi entretenim gaire.

-      Baixem a buscar el curs de l’Aigua de Valls (afluent, per l’esquerra, del Cardener; que passa pel Berguedà i, travessant la Vall de Lord, el Solsonès). El tenim de creuar amb alguna dificultat. Deixem a la nostra esquerra (28,06 km) el petit llogaret d’Espà, també enfilat, a tocar de la carretera. Passem pel Molí de La Farga (1220 m d’alt). Continuem riu avall per uns paratges, encaixonats, ombrívols i frescos. A la nostra esquerra hi tenim els contraforts de la Serra d’Ensija, amb el Cap de la Gallina Pelada (2320 m d’alt) com a punt culminant.

-      (29,81 km). Molí de Feners (1200 m d’alt) amb un petit nucli de cases al voltant. Passem a tocar de boscos, principalment de pi negre, però també roures, faigs, alzines i nombrosos arbres i vegetació de ribera. Un indret ben fresc i de bon caminar.

El molí de Feners. Al fons, a la dreta, els
contraforts de la Serra d'Ensija

-      Pont del Mal Pas una mica més avall del llogaret de Feners trobem aquest pont romànic. Com ja son les 6 de la tarda, aprofitem per a berenar-hi asseguts damunt les seves velles baranes. Continuem la marxa salvant, amb una pujada, el coll que forma la Serra de Mateu (1250 m d’alt), baixant després de nou cap el

-      (30,96 km). Veïnat del Molí d’en Güell (1105 m d’alt). L’edifici principal és un antic molí fariner construït a finals del s. XVII, que reprodueix l'estructura d'una masia clàssica. S’abandonà poc després de la Guerra Civil i avui és en ruïnes. En la mateixa època que el molí es construí, també, el pont que te a tocar de l'antic camí ral de Gósol cap a Berga. Quan nosaltres hi arribem, el veïnat està format, a més del molí, per Can Collada (la única casa que trobem habitada) i Can Feixelà (enrunada). Demanem permís, per acampar, a Can Collada i ens adrecen a uns prats, amb una font, que hi ha a tocar de l'anomenat Pont Vell, un altre poc antic que hi ha una mica més avall i que ha perdut el seu encant històric al tenir adossat, al costat mateix, un nou pont de formigó d’una moderna pista.

El Molí d'en Güell amb el pont del segle XVII

El Pont Vell prop del Molí d'en Güell. Creua el Aigua de Valls. Un nou pont, fet amb
vigues de formigó i enganxat al seu costat, n'esguerra la imatge històrica. Nosaltres
hi acampàrem en uns prats i font que hi havia gairebé a tocar. (Foto Ricard Ballo)

Teníem previst anar a dormir a la Font del Pi (que encara ens queda una mica lluny, però al  sortir de Gósol -per a poder recollir el butà- a primera hora de la tarda, preferim fer-ho aquí).

Sopem asseguts damunt d’uns troncs. Cantem i xerrem, un vespre més, al voltant del fanal de butà i, en una nit magnífica i en un indret sense contaminació lumínica, ens entretenim buscant i contemplant les constel·lacions.

Etapa 6. Dijous 18 de juliol (12,94 km i +1022/-934m de desnivells):

Un dia més matinem, en aixequem a les 7 del matí. Després d’esmorzar ens acomiadem de Can Collada, agraint-los l’acollida i reprenem la marxa. El camí s’enfila, per una forta pendent, fins que arribem a

-      (32,00 km). El Bonner (1320 m d’alt) És un petit nucli, amb una església romànica, dedicada a Santa Eulàlia del segle XI. El poblet -i la capella-, completament enrunats està situat damunt d’uns espadants, amb molt bones vistes. Hi fem una ràpida visita. Comentem la forta despoblació que anem trobant a la comarca, en molts petits pobles i masies, al llarg de la travessa. Continuem per una pista pujant fins el

Santa Eulàlia del Bonner, enrunada.

L'ermita i el veinat del Bonner quan nosaltres hi vàrem
 passar. Encara amb forces edificis d'empeus.

-      (33,60 Km). Portell de Graells (1620 m d’alt) obert en la carena de la Serra de Prats. Un cop aquí, diem al apunts: “... el panorama que s’obre davant nostre compensa tot l’esforç: Davant tenim la immensa i majestuosa mola dels Rasos de Peguera, rematada pel Pedró (2067 m d’alt) i la Serra d'Ensija; als nostres peus, el riu Aigua de Llinars amb el Veïnat de la Font del Pi, on ens dirigim...”. Passem, ben aviat, pel Coll d’Aubí i després d’una forta baixada arribem al

-      (34,25 km). Veïnat de la Font del Pi (1450 m d’alt). En uns plans al peu de la impressionant Roca Gran de Ferrús, sota mateix del Cap de la Gallina Pelada, hi ha escampades un nucli de cases (Cal Blanquet, Cal Sec, El Ferrús, L’Hostal, El Molí, La Plana), totes elles abandonades. És un paratge bucòlic. Hi trobem algunes vaques pasturant -sense cap pastor- pel voltant de l’aigua, pel mig dels prats i a l’ombra del bosc. És migdia i la calor es fa notar. Ens instal·lem dins de Cal Blanquet que, com totes les altres cases, te les portes obertes. Ens queda butà, però no gaire (estem relativament tranquils doncs, avui quan ens retrobem amb en Ferran segur que ens en portarà des de Barcelona). Per això aprofitem la llar de foc de la casa per a encendre-hi foc i preparar el dinar. Ocupem els vells bancs de fusta que hi ha a la sala -quants records deuen conservar !!- i ens disposem a preparar l’àpat d’avui: conills a la braça (a la carnisseria de Gósol ens els han preparat i trossejat per a que els poguéssim coure’ls, amb certa facilitat, d’aquesta manera), els acompanyem amb samfaina (de llauna...) i, clar, pa. Un dinar per a recordar. Quan acabem, mentre uns quants, endrecen la sala i apaguen, treuen i amaguen les brases, l’Albiol ens amenitza la sobretaula -tot esperant el moment de la marxa- amb la flauta. Amb tot, no ens entretenim tenim per davant, encara, una tarda dura fins arribar a Espinalbet -on en Ferran, segur, ja ens hi estarà esperant-. Serà el final de l’etapa d’avui.

La Roca Gran de Ferrús, amb les restes de la casa de El Ferrús als
seus peus. Darrera, al fons, el Cap de la Gallina Pelada

Paratge de la Font del Pi, al fons a l'esquerra l'impressionant Roca 
Gran de Ferrús. A la dreta, Cal Blanquet. on hi vàrem dinar nosaltres.

-      Torrent de l’Areny. La preparació dels conills per al dinar, improvisant -amb unes barretes metàl·liques i el tros d’una vella tela de galliner- unes graelles i preparant unes bones brases, ens ha entretingut més del compte. A ¾ de 5 de la tarda, reprenem la marxa, sortint de la Font del Pi. Deixem l'Aigua de Llinars i ens enfilem per un corriol -que puja per l'esquerra- pel costat d’aquest torrent, envoltat de prats i boscos, fins que arribem al

-      (36,2 km). Coll de Salamó (1695 m d’alt). Que separa la conca del Aigua de Llinars de la dels rius i torrents que, des de Peguera, baixen cap el Llobregat. Hi tenim bones vistes sobre la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera i el Roc de Peguera (sota del qual hi ha el poble i on antigament hi hagué el castell). Continuem per una pista de bon caminar, que després es tornarà un corriol.

-      (37,4 km). Peguera (1630 m d’alt). Hi passem pel costat. Un parell de nosaltres s’hi acosten per a confirmar que el camí, per on anem, ens porta a la pista que mena al Xalet dels Rasos de Peguera (justos com anem de temps, no ens podem permetre cap error). El poble està pràcticament abandonat, però a Cal Penjorell (l'única casa llavors habitada) hi trobem algú, diuen que ja anem bé. Peguera visqué els seus anys de màxima activitat, a la fi del segle XIX i fins a la meitat del XX, gràcies a la forta activitat minera. L'abandó de les mines de carbó però, va accentuar el despoblament del poble fins a deixar-lo en l'estat actual en què la majoria de les cases es troben en estat ruïnós [3]. Hi ha, també, les restes de l'esglesia de Sant Miquel, d'origen romànic.

Peguera, fa uns anys.

-      (38,52 Km). Coll del Sant Crist o del Cabrer (1892 m d’alt). La  majestuosa creu, és una obra de ferro d’un artesà de Berga feta al segle XIX (sembla que te relació, no amb un pastor de cabres, sinó amb el nom d’un bandoler). En aquests paratges hi hagueren les primers instal·lacions de la primitiva Estació d’Esquí de Rasos de Peguera, un dels primers llocs de Catalunya on es va esquiar, concretament el 1908. Actualment, està tancada -des del 2004- per falta d’afluència (i, segurament, de neu). La Creu, quan hi vàrem passar nosaltres solitària dalt del coll, avui està envoltada per un dels antics pàrquings de les pistes. Hi trobem boira però podem seguir el camí. La visió de la Creu ens tranquil·litza i engresca, sabem que sota mateix hi ha el Xalet dels Rasos.

  

-      (39,8 km). Xalet dels Rasos de Peguera (1750 m dalt). Quan el veiem, mig emboirat, instintivament hem començat a cantar i a baixar-hi gairebé corrent d’alegria. Tenim l’esperança de que hi trobarem a en Ferran esperant-nos (havíem quedat sobre el migdia a Espinalbet i ja son passades les 8 del vespre...). Quan entrem al Xalet a preguntar (fins i tot havíem pensat quedar-nos a dormir aquí o demanar permís per a fer-ho pels voltants) ens diuen que, fa unes cinc hores ha pujat un noi preguntat si havia passat una colla d’escoltes segurament carregats com a rucs... Al contestar-los, els del refugi que no, els pregà que, si ens veien, ens diguessin -siusplau- que ens estava esperant a Espinalbet. Decidim, doncs, aprofitar l’hora i mitja que encara ens queda de llum per a baixar fins aquest lloc, d’altra manera en Ferran s’alarmarà (li havíem dit, des de Gósol per telèfon, que arribaríem a Espinalbet sobre el migdia... el butà, els conills i també les fortes pendents ens han endarrerit més del compte).  Al Xalet ens han comentat que a Espinalbet hi ha una fonda. Hi soparem, suposem sobre les 10 del vespre, entaulats.

Xalet-Refugi dels Rasos de Peguera

-      (40, 02 km). Sant Llorenç dels Porxos (1462 m d’alt). Petita ermita romànica dels segles XII-XIII, enfilada dalt d’un cingle. Hi passem per sota mirant-la de lluny. La boira continua però podem seguir per la pista sense gaires problemes.

Sant Llorenç dels Porxos

-      (42,30 km). Can Campllong (1288 m d’alt). Antiga masia dels segles XVII-XVIII, prop d’ella -al Pla que porta el seu nom- hi ha el popular “Pi de les Tres Branques”, lloc d'aplecs patriòtics-. Nosaltres continuem, decidits, cap a

-      (43,90 km). Espinalbet (1193 m d’alt). Hi arribem que gairebé ja és fosc, son les deu de la nit. Al poble no hi ha llum (només veiem una finestra il·luminada en una de les cases). No hi trobem a ningú (la gent es deu retirar a dormir aviat, pensem). La llum de la lluna, filtrant-se pel mig de la boira, fa un cert resplendor que ens permet avançar, pel que podríem dir és el carrer principal, sense problemes. Anem passant entre cases, unes dretes i d’altres mig enrunades. De sobte, la llum d’una llanterna ens fa insistents senyals des de dalt d’un cobert: és en Ferran. Crits d’alegria. Finalment ens hem trobat. Un parell de nosaltres ens arribem, sense perdre gaire temps més, fins a la casa que ens han dit fa d’hostal per a preguntar si ens podríem preparar sopar per a una petita colla. A l'entrar ens creuem amb uns vells que en surten: D’on veniu amb tanta pressa... ens diuen. “De força lluny, de Guardiola i Bagà passant per Gósol,...” els contestem. Son alguns veïns que després ens explicaran: “Quedem tant pocs veïns que als vespres, especialment, ens ajuntem a sopar aquí per a xerrar una estona i fer-nos companyia...”. La fonda -de fet una casa amb una gran sala i una espaiosa cuina amb la llar de foc-  l’atent una senyora ja gran. Al dir-li que serem 12 i preguntar-li si ens podria preparar alguna cosa per sopar... diu: “Carai, si que sou colla !!!. No patiu que alguna cosa farem...”. Ens anem entaulant a mesura que anem arribant. Estem, més que pels quilòmetres fets, pels forts desnivells i el neguit d’arribar, rebentats. La senyora ens ha preparat uns bons plats de sopa de caldo amb pasta i de segon unes boníssimes (o almenys així les trobem) truites de patates, alguns -ja més relaxats- fins i tot ens atrevim a fer córrer el porró que hi ha damunt la taula... Ens ofereix fruita de postres o aquells que ho prefereixin un bon got de llet calenta, però la majoria tenim ganes d’anar a descansar. Agraïm la feina i l'hospitalitat, paguem el bon servei i ens acomiadem. "Segurament demà encara ens tornarem a veure, doncs pensem passar el dia al poble...", li diem. En Ferran ens acompanya al cobert que, després de mirar per tot el poble, li ha semblat millor (ha estat incapaç de trobar-ne l'amo, però la senyora de l'hostal li ha dit que ens hi podiem posar sense cap recança: "Fa molt temps que no el fa servir ningú...", li ha contestat). És una antiga pallissa elevada, on ja hi tenim preparada “l’habitació”. Deixem les motxilles en un racó i, ajaguts dins els sacs, triguem pocs segons a quedar tots ben adormits.

Espinalbet, amb l'església de Sant Vicenç.

Detall d'Espinalbet quan nosaltres hi vàrem passar.

Etapa 7. Divendres 19 de juliol (6,40 km i +/- 465 m de desnivells):

Dediquem el dia d’estada a Espinalbet a descansar. Ahir va ser una jornada un pel forta.... La majoria s’aixequen tard, sobre les 9 del matí. Dos de nosaltres, però, han fet la “Bona Obra” del dia: han sortit a les 6h 30’ per anat fins a Berga (que està a uns 4,5 km -9 entre anar i tornar-) a comprar menjar per aquests dos dies que ens queden. A les 10 –“l’hora dels senyors”- els altres, esmorzem. Després donem un tom pel poble, ara de dia, veiem que no hi ha moltes cases, set o vuit. Anem fins a l’església de Sant Vicenç, documentada des de l’època medieval, però l’edifici que avui hi veiem és d’època moderna del XVII-XVIII amb posteriors remodelacions, està tancada (no hi ha capellà). Davant te el cementiri, on tothom hi és enterrat a terra. Per la part de darrera  del temple es veu un pla elevat i unes velles parets, és el lloc on hi hagué el castell que Guillem de Berguedà heretà del seu pare. El conegut trobador va escriure bells versos d'amor, però també sàtires mordaces dels seus contemporanis, la qual cosa li va fer guanyar moltes enemistats i, finalment, en va ser la causa de la seva mort. A les 12 del migdia tots, excepte tres que es queden al campament, han anat a buscar un lloc on banyar-se: el riu baixa gairebé sec i s’han tingut d’aconformar “refrescant-se” al torrent que surt de la font del poble. Quan tornen els que han anat a Berga, a les dues, dinem. Ens han portat “ensaladilla” russa i lluç congelat; de postres, peres en almívar.  Reposem una mica i fem alguns jocs, per allò de fer exercici. Preparem un sarró, amb quelcom per berenar i ens disposem a anar a visitar el Santuari de Queralt (1185 m d’alt). A les 18h30’ ja som al Santuari, pràcticament penjat dalt l’escarpada Serra de Queralt. És un excel·lent mirador sobre Berga, el Berguedà i mitja Catalunya. Visitem el Santuari i la romànica imatge de la Verge. Hi ha unes magnífiques parets de conglomerats; per això, els nostres escaladors -en Llorenç, en Ferran i en Miguel Angel- ens donen unes lliçons “teòrico-pràctiques” d’escalada lliure, fent algunes “primeres” en aquesta serra. Berenem a la Font del Ferro i, una hora després d’haver arribat a Queralt, retornem cap el lloc del campament d’Espinalbet.  Sopem. Fa molt bona nit i com tenim forces anècdotes, de tots aquests dies, per comentar (i ja tenim butà...) fem una rotllana al voltant del fanal, cantant i xerrant fins que, prop de les 12 de la nit, decidim anar a dormir.

Santuari de Queralt

Etapa 8. Dissabte 20 de juliol (4,5 km i -489 m de desnivell):

Espinalbet. Tot i que vàrem anar a dormir tard, ens hem aixecat d’hora, cal prepara-ho tot per al retorn a Barcelona. Ahir, després de sopar ens vàrem quedar sense pa. Esmorzem, de moment, només llet amb cacau. Quan arribem a Berga ja ho complementarem. Ens acomiadem de la senyora de la fonda i d’alguns dels pocs veïns que trobem pel poble i emprenem la marxa. Son quasi les 10 del matí. A les 11, arribem a

-      (48,40 km). Berga (704 m d’alt). Ens quedem en una font a l’entrada de la població. Dos de nosaltres van a comprar uns entrepans (pa amb tomàquet i embotit) i unes peres per a esmorzar. Ens ho mengem amb gana. Visitem la ciutat. Unes noies ens persegueixen corrent... al final, ens atrapen: son Noies Guies de Berga que -sabedores de la nostra ruta (com corren les notícies !!) segurament els escoltes, també de Berga, que vàrem conèixer a Gósol els ho han fet saber- volen saludar-nos. Els agraïm, un pel sorpresos però amb una certa satisfacció, el detall i la deferència. A les 14h, busquem un lloc discret per a dinar, però no tenim gaire gana (l’entrepà era gros i consistent) o, potser, els nervis del viatge de retorn a Barcelona hi ajuda. A les 15h ja som a la parada del autobús que comunica Berga amb Olvan, en aquesta darrera població hi agafarem el tren. Aquest surt, força puntual, a ¼ de 6 de la tarda. Abans del que teníem previst, a les 9 del vespre, arribem a Barcelona. 

-  Barcelona. No ens esperàvem la rebuda: Nombrosos pares i mares, d'altres familiars i amics; alguns companys que no han pogut afegir-se a la travessa, com en Juan Antonio Luna o en Màrius Niubó,... i forces membres del Clan (en Josep Lluís Lirola, Joan Miquel Cortes, Zacaries Niubó,...) son, pendents de la nostra arribada, a la sortida de l’estació. Ens abracem i agraïm, amb una certa emoció, la seva presència. Sentim les seves mirades: estem morens, un pel barbuts, cansats, “olorosos”, diuen, que més prims...  devem tenir l' aspecte d'una "troupe" de "gitanos". Segur que tot això és cert però, per dins, ens sentim protagonistes d’una gran aventura. I n'estem ben satisfets, contents i orgullosos d’haver-la fet. 

Al acomiadar-nos, després de desitjar-nos que el que queda d'estiu segueixi bé, com marca la tradició, en un racó de la plaça -tots plegats-, fem la rotllana, agafant-nos les mans i cantant la cançó dels “Adeus”: “... No és un adeu per sempre, és sols l’adeu per un instant, el cercle refarem i fins potser serà més gran...”

L’any 1969, el "Programa de la Festa de Sant Jordi", dels Antics Exploradores i el Scouts de España de Barcelona, publicà una petita ressenya d’aquesta travessa. No en sabem l’autor (potser en José Mota o el pare d’en Juan Antonio Luna -Federico Luna Wennberg.-, que sovint col·laborava en aquestes publicacions) però, com que és un document més, relacionat amb el tema, la reproduïm.

Programa de la Festa de Sant Jordi, abril de 1969.

Una forta abraçada a tots/es. I gràcies pel vostre interès.

---

[1]  En aquesta travessa, per raons pràctiques (passarem per moltes zones de prats alpins amb pocs llocs on trobar llenya, ja anàvem prou carregats amb tot allò imprescindible i per raons de seguretat -en ple estiu- no volem encendre foc) cuinàrem i ens il·luminàrem -sempre que poguérem- amb butà. Repartirem els fogonets, els fanals i un munt de càrregues de recanvi, per a portar-ho entre tots. Amb tot, decidirem comprar-ne o reposar-ne de noves a la ferreteria de Gósol. El problema és que les tingueren de demanar a Guardiola i fins l'endemà, a final del matí, no les tindrien.

[2] S’ha parlat molt de la “rivalitat” que hi havia, en aquella època, entre els “Minyons” (tot i que també hi havia els “Boy Scouts de Catalunya” que no eren confessionals), que era com nosaltres anomenàvem als membres de la “Delegació Diocesana d’Escoltisme -DDE-“ i els pocs grups existents dels “Scouts d’España”. Ells es consideraven, tot i que em consta hi havia de tot, catalanistes i deien que nosaltres, érem una organització més aviat espanyolista. La realitat és que la majoria, uns i altres, havíem entrat a l’escoltisme sovint per algun company o amic que ens hi havia dut o per proximitat als locals (ara anomenats “caus”) que hi havia al nostre barri i, un cop dins -sense saber, inicialment, en quina organització ens havíem ficat- tot i que certament cada una tenia les seves normes i característiques, tots ens hi trobàvem a gust i, uns i altres seguíem i practicàvem els seus principis i mètodes escoltistes. Això, ho poguérem comprovar en aquesta travessa en totes les ocasions en que ens trobarem amb nois o noies escoltes: la relació va ser molt cordial i amigable i fins i tot, afegiria, de franca germanor.

[3] A “Cal Perón” de Bruguera hi va néixer, l’any 1908, el que es considera el darrer guerriller antifeixista català: Josep Vila Capdevila ("Jabalí", “Pasos largos”, "Capitaine Raymond" a la "Resistència francesa" o “Caracremada”), fins que va ser abatut, en una topada amb la Guardia Civil, la nit del 7 d'agost de 1963, al Mas de la Creueta de Castellnou de Bages. Precisament, a “La Plana”, una de les cases del Veïnat de la Font del Pi -per on hi vàrem passar-, actualment hi ha una placa commemorativa dient que va ser allà on va néixer. Els qui la hi han posat han reconegut que és un error. Nosaltres, el febrer del 2011, en una de les sortides Xino-Xano vàrem anar a visitar el lloc on van matar Caracremada i el punt de l'’exterior del cementiri on, inicialment, les autoritats obligaren a enterra-lo. L'any 2000, les seves restes, varen ser trasllades a l'interior del cementiri per a que reposessin, amb una certa dignitat, amb la resta de difunts. https://clanosgris.blogspot.com/search?q=Caracremada

Placa que erròniament hi ha a "La Plana", una de les cases de la Font del Pi.
(Foto reproduïda del Blog "Caminando por el Berguedà" del 3 d'agost de 2013)