SORTIDA TARDORAL AL MIRADOR DE GRESOLET
“Colla, gran retrobada ahir de
les Xino-Xano.
El Pedraforca, amb la seva
màgia atractiva i lloc emblemàtic de l’excursionisme a Catalunya... Un dia
esplèndid de tardor... Una nombrosa assistència que denotava les ganes que
teníem de tornar a veure’ns i reiniciar les sortides Xino-Xano... Un dinar
magnífic en un restaurant acollidor,
còmode i amb unes vistes de postal...
Gracies a tots, als qui hi
érem i, també, als qui per diversos motius no van poder venir i que esperem
veure’ls en les properes sortides...
Endavant xino-xanaires !!”
Aquest comentari matiner escrit (al xat del Clan, l’endemà de la sortida, a 2/4 de 7 del matí) per en
Josep Fitó expressa clarament -segur- el sentiment de tots els qui vàrem
compartir aquesta jornada. Certament era una trobada molt esperada. Ens afegim
doncs, al 100 per 100, al sentiment i les paraules d’en Josep.
Intentarem fer-ne la crònica.
Reprenem les sortides
!!.- Com criatures en dia d’excursió, hem dormit poc. La
majoria de despertadors, posats prop de les sis del matí, no han tingut ni de
sonar... La dutxa, el cafè amb llet (amb la pastilleta de la pressió) i, sense
torbar-nos gaire, agafem la motxilla -preparada, amb l’esmorzar i quatre
llaminadures, ahir a la nit- i cap al cotxe. Alguns hem quedat amb d’altres
companys, que vindran a casa o passarem a recollir, amb els qui compartirem i
farem més amè el viatge.
Sortim de Barcelona, encara
ben fosc, enfilant cap el primer punt de trobada amb la colla. Veiem, amb una
certa malicia, com una corrua de cotxes (amb els qui dormen fora però treballen
a la capital) fan cua i s’aturen, de tant en tant, per entrar a la gran ciutat
(fer cua per anar a treballar... això és molt fort...!!!). Per sort la filera de
sortida -on hi anem nosaltres- (amb els qui dormen a Barcelona i treballen
fora) va tirant sense parar-se. Ho sentim per ells, això mati i tarda cada dia,
és un veritable martiri... (alguns ho sabem per experiència). Però tant de bo,
per molts anys, puguin anant fen cues, treballant i pagant-nos la pensió...
(nosaltres també ho hem fet amb els avis que ens han precedit...) comentem amb
una gens amagada satisfacció.
En el nostre cas (portem impreses
i mig estudiades les instruccions d’en Joan Miquel) arribem, sense cap
problema, a la benzinera PETRONOR
del km 17 de la C-58.
Sort que un dels qui van en el nostre cotxe ho coneixia, jo -el cronista- segur
que hi hagués passat de llarg...
L’hora
de trobada és a les 8h. Nosaltres hi hem arribat uns 20 minuts abans i, clar,
som els primers. Quan encara no son les 8, ja som nou els cotxes que, un
darrera l’altre, ens hi hem aplegat. Els dos vehicles que falten acudiran, un, al
lloc on tenim previst esmorzar i l’altre, directament al Mirador de Gresolet.
Les
salutacions i les espontànies -i
inevitables- abraçades (tot intentant respectar les normatives Covid) no es fan
esperar. Tot i que, amb alguns, fa pocs dies que ens hem vist, sembla que faci
anys que no ho fèiem...
Desprès
d’alguna conversa telefònica (quina sort tenim amb això dels mòbils !!), amb
alguns dels que ja van camí de Saldes, per tal de concretar el lloc on ens
aturarem per a esmorzar, reprenem la marxa. No sense, abans, consensuar algun
puntual detall de l’itinerari (es decideix, per exemple -com que “som rics del
cagar...”- anar, fins a Manresa, per l’autopista de pagament).
L’esmorzar.-
Seguim doncs, amb una certa comoditat, per l’autopista C-16, primer, i per
l’autovia de Manresa a Berga, desprès. Tenim ben present el comentari d’en Joan
Miquel (que és qui ha parlat amb el grup que venen del Maresme i que ja son mes
endavant):
“Aneu
per l’autovia fins a la sortida nº 79 i feu cap a la Colònia Vidal.
Allà, passada una rotonda i sense entrar al nucli de la Colònia, ens aturarem
per a esmorzar...”
Així
ho fem. Son quan hi arribem, encara no, 2/4 de 10.
Fent
servir el maleter d’un dels vehicles, en un lloc assolellat, muntem “la
paradeta” amb les olives, la bota de vi, els bombons i preses de xocolata, el
cafè (amb o sense llet) i les “gotes”. A peu dret -desprès del llarg viatge en
cotxe s’agraeix- anem menjant, entre
rialles i converses, els entrepans i tots els altres complements.
Els
qui primer han arribat, els maresmencs -la resta ho hem fet, plegats, poc
desprès- han fet un ràpid tom per la Colònia, que està museïtzada. “Fa molt
bona pinta, convida a visitar-la” han dit. Uns quants autocars carregats
d’escolars, que han anat arribant, ho confirma.
Saldes, El Pedraforca i el Mirador de Gresolet.- Reprenem la ruta, Llobregat amunt, per
l’autovia. Passem Puig-reig, Cal Rosal (recordant la xino-xano que hi vàrem fer,
per la via verda, fins al pont i l’església de Pedret [1] ),
voregem Berga ben vigilada o protegida -segons es miri- pel castell de Sant
Ferran i el Santuari de Queralt. A partir d’aquí, l’autovia es transforma en una carretera, força bona. Passem a tocar del
pantà de la Baells i l’antiga tèrmica de Cercs; entrem en la zona minera de La
Consolació, Sant Corneli i Fígols que ens evoca algunes excursions i el record del
vell ferrocarril de via estreta, amb els vagons carregats de carbó.
Una
mica més amunt, deixem la vall del Llobregat i ens desviem per la que forma el
riu Saldes. La carretera, bona però amb forces revolts, es va enfilant cap les
muntanyes més emblemàtiques del Bergadà (les del Parc Natural del Cadí-Moixeró,
El Pedraforca, les Serres del Verd i d’Ensija, els Rasos de Peguera,...). Poc
abans d’arribar a Saldes, tenim -en mig d’un paisatge de tardor i en un dia
clar com el d’avui- una visió del Pedraforca que ens corprèn,
impressiona i enamora...
Deixem,
a la nostra esquerra, el trencant que porta a l’Hostal Pedraforca, on
després hi anirem a dinar. Travessem, passant prop de l’església parroquial de
Sant Martí tot buscant la pista que ens porta al Mirador de Gresolet, part del nucli urbà de Saldes. Finalment la trobem “Al Mirador de
Gresolet i el Refugi”, diu clarament un rètol. Ens hi enfilem. És una pista
asfaltada, amb un munt de petits aparcaments de vehicles que van augmentant
a mesura que ens acostem al peu de la mola del Pedraforca. Arribem al final de
l’estreta carretera, aquí si que hi ha un gran aparcament, com Deu mana. Som al
Mirador de Gresolet (1567 m d’alçada). Hi trobem a la resta de cotxes i
companys de la colla, els que, més eixerits, no ens han seguit a nosaltres
-només tres o quatre fidels i refiats companys ho han fet- i n’han fet més via.
L’accés
a les plataformes del Mirador, penjades sobre els cingles, és força còmode.
Escales i, per a les persones amb problemes de mobilitat (i també per a molts iaios
i iaies com nosaltres) una rampa de fusta permet que tothom hi pugui arribar. Com
ha de ser !!!
Son
unes plataformes d’obra amb baranes que et permeten, desafiant el vertigen,
situar-te a l’extrem de la timba. Uns plafons ens ajuden a identificar els
panorames que, des del Mirador, veiem: La cara sud de la Serra del Cadí amb el
Puig Terrers, el Comabona (recordem la Creu que, l’any 1969, hi vàrem
instal·lar [2] ),
el Pas dels Gosolans, la Serra Pedregosa, el Pic de Costa Cabirolera,... La
vall de Gresolet, als nostres peus, amb el Santuari, el refugi, el que en queda
de l’impressionant bosc que va ser protagonista del que podem considerar
una de les primeres campanyes conservacionistes
que van tenir lloc a Catalunya [3], la riera i la pista que, des de Saldes, hi
porta. La vall de Saldes, a la nostra dreta, enmig de muntanyes... i darrera
nostre la rocosa cara nord del Pedraforca, menys vista i retratada però, també,
impressionant.
 |
| La vall i els cingles de Gresolet des del Mirador |
 |
| Detall del Santuari (l'edifici de la dreta) i el refugi (al centre) de Gresolet, des del Mirador |
Un
cop al mirador i desprès de contemplar el panorama, hem dedicat el matí a:
Un record i una oració per als companys i companyes que,
darrerament, ens han deixat.-
Per a tots aquells que estimem la muntanya i la natura, el Pedraforca és un cim
mític. Aquest mirador encarat a la serra del Cadí, a les valls i muntanyes que
l’envolten i a l’horitzó de la nostra terra, és també un indret que ens fa
aflorar els sentiments.
Per
això decidim -i més en aquesta sortida en la qual pretenem recuperar la nostra
activitat- dedicar uns mots, uns instants de silenci i -els qui son creients-
una oració, a la memòria i el record dels companys i companyes que aquests
darrers mesos ens han deixat: la Rosa Maria -la companya d’en Josep-; en Oscar
del Valle -fundador i antic membre del Clan-; en Marius Niubó -germà d’en
Zacaries i també actiu membre del Clan-; en Pedro Beltran -un dels iniciadors
de l’escoltisme a Barcelona al primer franquisme i antic dirigent scout-; en
Eduard Jaurrieta -bon company, cap i amic-... i a tots aquells i aquelles,
companys i companyes, que sempre, sempre, tindrem en el nostre record: l’Enric,
la Montserrat, en Vicenç, en Ferran, en Pep Blanc, en Juanjo, en Carles (Pérez
Pastor),...i molts altres que “van marxar” fa molt temps però que mantenim en
la nostra memòria. No els oblidarem mai !!!.
Excursió fins el Refugi Lluís Estasen.- Els 12 companys
i companyes més caminadors, per tal d’aprofitar el matí, han agafat un corriol (el
PR-C123) que des de l’àrea d’aparcament de vehicles del Mirador puja fins al refugi
Lluís Estasen.
És
una excursió en pujada (i després de baixada, clar), amb algun tram amb graons,
però que no se’ls ha fet gens pesada; 1,6 km de recorregut total (anar i
tornar) amb un desnivell de +/- 170 m. En menys de mitja hora han arribat al
refugi que, aquest dia, han trobat tancat. Aquest acollidor refugi, de la FEEC,
va ser inaugurat el 26 de juny de 1949, dos anys després de la mort de
l’escalador, alpinista i esquiador Lluís Estasen que morí, el 22 de juny de
1947, precisament quan acudia a aquest indret per a col·locar la primera pedra
del refugi que, per això, porta el seu nom. Està situat (a 1675 m d’alçada) a
la Jaça dels Prats, un esplèndid prat als peus de la desafiant paret rocallosa
del Pedraforca. L’any 1977 s’hi va fer una important remodelació i ampliació.
Al
cap de poc més d’una hora d’haver sortit (amb pauses incloses), els caminadors,
tornen a ser amb la resta de la colla al Mirador.
Passejada per un tros de pista forestal.- Un altre petit grup, de 3 companyes i 1
company amb ganes d’estirar les cames, han preferit fer una curta passejada
seguin la pista (senyalitzada com a PR-C127) que, surt del final de
l’aparcament. És el camí forestal que passa, en aquest tros força planer, per
sota la cara nord del Pedraforca i va cap El Collell (1845 m d’alçada). Ha
estat, ens expliquen, una tranquil·la i plàcida caminada per a obrir la gana...
Al
cap de ¾ d’hora han retornat a l’aparcament.
“Petar” la xerrada, admirar el paisatge i prendre el sol de
tardor.- La resta, 9 companys i companyes, ens hem quedat, drets
o asseguts, al Mirador. Primer contemplant, amb detall i sense cansar-se, el
panorama i desprès posant-nos al dia -una mica “per sobre”, per tal de no
alertar als mes aprensius- sobre les respectives dolències; els compromisos
familiars -és a dir, principalment, la feina i satisfaccions que ens donen els
nets-; les aficions i tasques domestiques que la pandèmia ens ha redescobert;
el record de velles excursions i bivacs per aquests entorns; les petites
“escapades” a les segones residències o a algun altre indret del país que el
post-confinament ens ha permès; ... Tot això un dia radiant, prenent un
agradable sol de tardor, en un entorn i companyia immillorables. No es pot
demanar res més.
Com
que ja ens coneixem afegiré que uns -els més xerraires- no han/hem callat,
mentre que d’altres -més “receptius”- han aguantat el “xàfec”... d’això se’n
diu fraternitat, camaraderia i amistat... !!.
El dinar.-
Només arribar a l’Hostal, els arbres de fulla caduca que l’envolten -amb una
gama de colors que va del groc intents, passant pel taronja, el roig i fins el marró- ens
han donat la benvinguda.
Després
de saludar a la Sra. Claudia, l’hostalera que ens diu que ja tenim les taules
preparades, sortim a la terrassa que dona a la vall per a veure i embeure’ns de
l’impressionant vista del Pedraforca. Un paisatge de postal !!!.
Entrem
i ens anem repartint en tres taules: dues de 10 i una de 4 persones (un dels
companys no s’ha pogut quedar a dinar perquè aquesta tarda te l’operació de la seva jove).
Mentre
triem els primers i segons plats i, alguns, es prenen les cerveses de ritual, ens
van servint un “pica-pica”: olives arbequines amb col confitada (com encara
preparen en molt llocs “de pagès”), ceps laminats amb una mena de salsa
vinagreta i uns xarrups de crema de carbassa aromatitzada amb herbes.
Després
vindran els “plats forts”, que cadascú ha triat d’una variada carta. Coincidim en
dir que tots han estat molt ben presentats i bons. En Josep Lluís -el degà,
per edat, de la colla- ens convida, per acompanyar aquesta part de l’àpat, celebrar
el seu passat 76è aniversari i la retrobada, amb unes ampolles de vi del
Montsant.
A
les postres seran en Joan Blanc i la Margarita els qui, per a que brindem pels
seus 50 anys de matrimoni, ens convidaran a cava. Moltes felicitats i gràcies, al
tres !!!.
Prenem els cafès i tallats, acompanyats per uns talls de coca gentilesa de la casa. Demanem el compte, “fem números”, paguem i desprès d’acomiadar-nos i agrair al personal de l’hostal que ens ha ates, sortim de nou a la terrassa per a fer la foto i el vídeo del grup.
 |
| Assaig I de la foto de grup |
 |
| Assaig II de la foto de grup |
 |
| Foto de grup, definitiva, desprès de dinar. |
Amb
uns crits “rituals”: “Jesuuuus... !!!, Lloreeeenç ...!!! fem manifest el record
i desig de retrobament amb aquests dos companys que, convalescents, avui no han
pogut venir. Molts ànims, bona i ràpida recuperació i fins aviat !!!
Amb
una certa emoció, per la renovació de les sortides xino-xano, ens acomiadem
fins a la propera. Ja us ho farem saber.
Una abraçada i gracies a tots i a totes per la vostra amistat i participació
Fotos d'en Carles P., Josep F., Joan Miquel, Joan B., Maribel i Pep
El vídeo d'en Jaume: https://youtu.be/ecWJEnK1C8o
[3] El vessant solei de la vall de Gresolet està format pels abruptes espadats que baixen de la serra Pedregosa i les Costes del Roset, mentre el vessant obac, situat sota la paret nord del Pedraforca, es troba cobert d'un magnífic bosc de faig i pi roig, amb avets a les parts més altes. També el torrent que baixa del coll de la Bauma al santuari es troba envoltat per una interessant fageda. El bosc de Gresolet és indivís i fou cedit pels antics senyors de Bagà al municipi de Saldes. Tots els habitants caps de casa (capmasers) d'aquest poble son copropietaris d'aquesta massa forestal; és a dir, que individualment només poden explotar el bosc a mesura de les seves necessitats domèstiques, però no comercials. És per aquest motiu que aquesta gran massa arbòria, que encara avui podem admirar, s'havia mantingut durant segles íntegra i verge de tota profanació. Els primers decennis del segle XX, però, per l'excessiva credulitat i bona fe de molts i per la cobejança d’alguns altres, la massa forestal de Gresolet va veure's seriosament amenaçada i en perill d'ésser anorreada per sempre més. Aquest podríem dir-ne atemptat es produí l’any 1920. Un delegat de la Sociedad Anónima Carbones de Berga, propietat de la família Olano (Comptes de Fígols) obrant en nom d'aquesta i en combinació amb els cacics de Saldes i de Maçanés (el poble de Maçanés -actual Massaners- pertany al Municipi de Saldes), abusant de la influencia política, va proposar als habitants dels pobles esmentats, prèviament coaccionats, la venda de tots els arbres del bosc del Gresolet -sense distinció de dimensions- pel preu ridícul de dues-centes cinquanta mil pessetes i la promesa de crear, al cap de deu anys d'explotar el bosc, un tramvia o via fèrria de caràcter particular que permetés als habitants d'aquells pobles d'explotar els dipòsits miners de turba i de betum mineral allí existents. L'escriptura definitiva estava autoritzada i enllestida a Berga; sols mancava signar-la. El terme "de caràcter particular" que es donava a l'explotació del ferrocarril promès, però, no fou sortosament plaent a molts dels habitants de Saldes i els feu reflexionar; en efecte, es deien, el ferrocarril que se'ns promet no és públic i per tant, serà de molt poca utilitat per a nosaltres i els pobles veïns. Aquesta indecisió fou un entrebanc momentani que va aprofitar en Joan Trasserra *, home desinteressat i molt solvent, per tal que no s'arribés a cap acord definitiu i per promoure ràpidament un ambient d'oposició en tot el país a fi d'evitar aquella venda que significava la destrucció total del bosc del Gresolet i de la ruïna a tota la comarca. La seva veu va trobar ben aviat ressò: un nodrit grup d’intel·lectuals i d'amants de la natura -entre els quals hi havia l'històric promotor de l'excursionisme català, en Cèsar August Torras, que hi volia situar un Parc Nacional- posseïts d'una ben noble indignació i plens de fervorós entusiasme varen escampar a tots els vents la seva propaganda desinteressada en pro del manteniment del bosc del Gresolet. No tardaren el Centre Excursionista de Catalunya i algunes altres entitats culturals importants a adherir-se a la campanya, i aquesta fou tan intensa i tan espontània, que va merèixer finalment I’ ajuda de les Corporacions oficials. Els dirigents del Districte Forestal de Barcelona, Girona i Balears varen acordar com a mitjà més pràctic per tal d'oposar-se a la tallada del bosc, instruir un expedient d'investigació i classificació del bosc del Gresolet. Recopilades totes les dades i reclamacions referents a l'esmentat bosc, la superioritat forestal va declarar, que deixava anul·lada la seva venda i va fixar, definitivament, que tots els habitants de Saldes i de Maçanés tenien participació ex aequo en l'usdefruit del bosc del Gresolet i aquest fou declarat d'utilitat pública. La venda fou impugnada, el 4 de desembre de 1924, per una part dels capmasers, ajudats per altres entitats. De moment, es va aturar, la venda. Aquest plet per l'aprofitament forestal, però, es va perllongar durant més de vint anys fins que, després de la guerra civil, el nou règim polític donà via lliure a l'explotació de la fusta del bosc, amb la qual cosa van desaparèixer la major part dels millors exemplars d'arbres existents. Del 30 de desembre de 1941 fins al 1957 tornen a sorgir els plets. S'arriba a un acord que donava l'explotació del bosc al Sr. Olano, per vint anys, i podia treure'n 300.000 m³ de fusta tallada i desbrancada, molt més del que donava de si el bosc. Entre 1943 i 1950 es talen 24.491,84 m³ de fusta. El 1957 es torna a limitar la tala. L'aprofitament de fustes a càrrec de del Sr. Olano va finalitzar a finals de la dècada dels anys 60 quan una vegada espoliat tot el bosc va desistir de continuar. No es va construir el tren inicialment previst, i la compensació contractual va ser fer la portada de llum a Massaners i a Saldes, la construcció d'una pista forestal fins al mateix Santuari de Gresolet (de la qual ell també se'n aprofità) i la venda de la fusta, d'aquest bosc verge, es va fer amb un preu tancat, durant tot el període, de 10 pessetes per tona. Amb tot, encara hi resten alguns racons on es conserva el bosc original, mentre que la regeneració natural, el control de l'explotació i la protecció dels darrers anys han permès una certa recuperació. Més recentment, el 6 de maig de 1.982, juntament amb el massís del Pedraforca, la Baga de Gresolet, va ser catalogada com a Paratge Natural d'Interès Nacional pel Parlament de Catalunya. El 15 de juliol de 1.983 es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el bosc de Gresolet i el Pedraforca hi van quedar inclosos.
* Joan Tresserra i Conill era fill d'un moliner que, l'any 1861, es va instal·lar al Molí de Vellut al peu de la riera de Saldes. Remeier (el seu fill estudià farmàcia), emprenedor (modernitzà i industrialitzà el molí), piscicultor (tenia un viver de truites de riu) i hostaler (el molí també feia, ocasionalment, la funció d'hostal) va ser un home compromès en la defensa de la natura i els interessos dels veïns de la zona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada