PELS CAMINS IBERS, ROMANS I MEDIEVALS DE CALDES DE MONTBUI
Els pronòstics meteorològics
ens amenaçaven amb un dia gris i, potser, plujós. El cert és que, aquest dijous
3, ens hem aixecat amb un cel força seré i un ambient temperat. Tindrem un molt
bon dia !!!.
A l’aire notem la proximitat
de la primavera. Les properes setmanes, malgrat la “pertinaz” sequera (que deien
al temps d’ aquell vell dictador) anirem notant un renaixement general de la
natura, tot i que la manca de pluges amenaça amb fer menys esplèndida l’esperada
renovació estacional.
A més, enguany, la primavera
ens ve tacada per les terribles notícies de la guerra a l’est d’Europa. Una
guerra que ningú esperava i que, per a molts, se’ns fa difícil d’entendre i
menys de justificar. Una gran esquerda en aquest, sempre fràgil, equilibri de
blocs i d’interessos... Hi ha una sensació generalitzada, tot i les grans mostres
de solidaritat, de desànim i preocupació: Ara que estàvem sortint del foc de la
pandèmia, caiem a les brases de la guerra...
Però tornem -encara que només
sigui per canviar, una estona, de tema- a la crònica de la passada excursió.
Cap a Caldes de
Montbui.- Des dels diferents punts
d’origen: 5 cotxes des de Barcelona; un des de Mollet i un altre des de Premià
de Mar; hem fet cap fins a l’aparcament de la Zona Esportiva de Les Cremades
a Caldes de Montbui. Puntuals -tot i que a l’autopista hi hem trobat una
retenció a causa d’un accident- a 2/4 de 10, ja hi érem tots. A l’hora de dinar
se’ns en afegirà un altre vehicle, amb dos companys més que venen del Maresme.
En total, avui a la sortida, hem sigut, doncs, 8 cotxes i 15
caminadors/menjadors.
L’esmorzar.- A tocar de l’aparcament on hem estacionat els
cotxes, hi ha el Parc de Can Rius, un gran espai municipal enjardinat,
amb un petit xiringuito i una àrea de pícnic, amb fonts, taules i bancs.
L’indret ideal per esmorzar-hi, abans de començar la caminada.
Així ho fem. Triem una taula
assolellada; no fa fred però al sol hi estarem millor, diem. Ningú s’asseu,
acabem d’arribar i ja ho hem fet dins dels cotxes. Envoltem la taula on hi hem
anat posant els diferents complements que ja comencen a ser habituals: les
olives, la bota amb vi, alguna petita ampolla d’aigua, els bombons de xocolata...
Com que avui no han pogut venir la Mª Rosa i en Jaume, trobem a faltar el seu
gran termo ple de bon cafè i les capsules de llet -per als qui volen fer el
“tallat”- d’en Joan Miquel. Sense el cafè, tampoc ens han calgut les “gotes”,
que li donen una certa vida i alegria, d’en Zacaries.
Com els nens i les nenes bons, ens ho hem menjat tot, tot i tot.
Una mica més reconfortats,
recollim i llencem al contenidor les poques deixalles que hem fet i iniciem la
caminada.
La caminada.-
Sortim del Parc de Can Rius per on hi hem entrat, la porta que dona a la
plaça Taunusstein (ciutat alemanya agermanada, des del 1989, amb Caldes de
Montbui). Al mig de la petita rotonda de la plaça hi ha uns indicadors de
diferents rutes senderistes. Seguint-ne un d’ells agafem la pista de terra que,
per l’esquerra, ens porta cap a la Torre Roja. De fet és el PR C9 amb marques
grogues i blanques (tot i que també trobarem, durant una estona, les senyals
roges i blanques del GR 97.2).
Deixem un primer desviament, a
la dreta, que va clarament a unes cases. Més endavant trobem Can Picanyol [1] a l'esquerra. Passem per
sota d'una línia elèctrica d'alta tensió. Seguim endavant en direcció al bosc,
entre camps -encara amb forces calçots a mig arrencar-, joves oliveres i
fruiters.
Continuem per la pista
principal, en forta pujada en direcció al bosc. Deixem a l'esquerra el corriol
que porta a la font de les Escales [2]. Nosaltres, en aquesta
ocasió, no hi anem i continuem pista amunt.
Després d'una pujada
sostinguda arribem al Roure Gros. En aquest creuament de camins
hi havia, com indica el nom, un gros i vell roure martinenc (quercus
pubescens) que era un punt de trobada
i esbarjo, des de temps immemorials, de la gent de Caldes. L’arbre monumental [3] conegut, també, pel Roure
Gros de Can Corró, morí l’any 1991 i actualment no en queda cap resta. El
23 d’abril del 2015, per iniciativa de l’Escola d’Adults “El roure gros”
s’hi va replantar un nou roure. A la zona hi ha, encara, un petit bosc amb
forces arbres d’aquesta espècie. Tenim davant nostre una gran plana que arriba
fins a Palau de Plegamans i Sentmenat.
 |
| El nou roure al lloc on hi havia el Roure Gros |
 |
| Sempre hi ha algú disposat a fotre el rotllo... (Que maca l'Elena fent d'assistent !!) |
El GR se’n va per l’esquerra,
nosaltres seguim el PR que puja cap a la dreta per dins del bosc. A uns 30
metres, a mà esquerra, hi ha les runes de l’antiga ermita de Sant Miquel de l’Arn
[4], també coneguda per Sant
Miquel dels Arcs o dels Arços, situada a tocar d’una cruïlla de camins
importants en època medieval: El que baixa de la Torre Roja i que antigament anava
de Sant Llorenç Savall fins a Barcelona i el camí romà que unia Acqua
Calidae (Caldes) amb Ègara (Terrassa), passant per Sancti Minati
(Sentmenat).
 |
| Les poques restes de Sant Miquel de l'Arn. |
Deixem l’ample pista i just
pel darrera de les ruïnes seguim un corriol que s'enfila per la carena, entre
pins i alzines. Després es decanta cap a l'esquerra i el camí s’estreny, la
pujada es fa més forta i trobem rocs i restes de marges. Anem pujant i gaudim
de les vistes sobre Sentmenat i el seu castell. Gairebé als peus de la torre,
el corriol ens obliga a grimpar per arribar fins dalt. Un cop som a la Torre
Roja, però, constatem que l’esforç ha valgut la pena.
Aquest puig fortificat s’anomenava
antigament, al segle XIV, Puig Castellar. El nom de Torre Roja
apareix documentat per primera vegada l’any 1529 si bé a Caldes existeixen dos
llinatges dits «Penya Roja» i «Turre Rubea» durant els segles XI
i XII. Per aquest lloc hi passa la línia de terme entre els municipis de
Sentmenat i Caldes. A uns 200 m d’alçada per damunt de Caldes, el panorama que
d’aquí és veu, val la pena: En primer terme, el poble de Caldes; tot seguit la
plana del Vallès; l'encaix, per la incisió del riu Besòs, entre la Serra de
Marina i la Serra de Collserola -amb el Tibidabo que avui veiem mig emboirat- i
finalment, en un dia més clar, veuríem el mar. També hi podem gaudir de bones
vistes sobre el vessant occidental del Montseny i l'oriental de Sant Llorenç
del Munt.
 |
| Fragment de paret de la Torre Roja amb "opus spicatum" |
 |
| Josepus, el senyor de la Torre Roja |
 |
| I Elenae la senyora... |
El nom de l'indret prové del color vermellós de la terra i pedres de la zona. Hi ha algunes fonts que atribueixin als àrabs la construcció d’aquesta torre, basant-se en la llegenda de Les lligacames de les Sis Donzelles [5]. Llegendes a part, l’ emplaçament és ideal per a construir-hi una torre de guaita o guàrdia medieval, que si be, com hem dit, està datada al segle XVI ofereix elements arquitectònics que fan pensar en un origen molt més remot, ibèric-romà [6].
L’existència, a tocar,
d’un important poblat ibèric també ho confirma. L'assentament, poblat
des del segle VI a. C. es va mantenir fins a finals del segle I a. C., mig
segle més que la majoria de poblats ibers de Catalunya. Al jaciment s'observen
clarament dues fases: la ibera, compresa entre els segles VI i III a. C., i l' ibero-romana
(segles II i I a. C.) [7]. Ens hi passegem
contemplant i fotografiant els detalls molt ben explicats en un seguit de
plafons.
Seguim per la pista de terra
que surt del poblat. Passem a tocar d’un magnífic exemplar de pi pinyoner (davant,
a l’altre costat de la pista, una grossa soca a ras de terra, ens indica que
n’han tallat un altre), alguns dels companys, s’abracen a l’arbre per a carregar-se
d’ ”energia”.
 |
| Font del Gorg d'en Pèlags |
 |
| Al fons del torrent s'endevina un dels gorgs. |
 |
| Un altre dels petits gorgs encaixonat al torrent. |
L’indret, encaixonat a la riera de Codonys, isolat i tranquil es bonic de veure per la seva vegetació -principalment falgueres, molsa i arbres de ribera-, racons i agulles de pedra tosca i frondositat. Ara no hi baixa gaire aigua (pràcticament gens), però quan aquesta hi és present, el salt i els gorgs deuen impressionar.
Desprès de gaudir del lloc seguim per un corriol que, enlairat sobre el torrent, va baixant aigües avall. Tenim d’anar
“trampejant” i superant alguns arbres partits i caiguts damunt del camí,
segurament com a conseqüència d’alguna forta ventada o tempesta. El sender va planejant,
en suau pendent, acompanyat -durant un bon tros- d’una canalització d’aigua. Més endavant girem a
l’esquerra per un corriol que baixa en forta pendent cap el torrent. El creuem,
baixa pràcticament sec, però les pedres estan humides i un dels companys
rellisca i es fa una torçada de turmell. L'ajudem però -tot i el dolor- ens diu que pot caminar.
 |
| Travessant la llera del torrent |
A l’altre costat, el camí es
més ample i continua planer fins a trobar la pista que, poc abans del trencant
de la Font de les Escales, porta cap a Caldes i per on hi hem passat, fa una
estona, camí del Roure Gros i la Torre Roja. És un creuament de camins, una mena de plaça. El company accidentat, fent un
esforç enmig del dolor, arriba fins aquest punt on acordem que el passarem a recollir, anant prèviament a buscar un dels cotxes.
La majoria a peu i els “socorristes” i l’accidentat (que quan l’hem recollit ja tenia la “lesió” amb molt menys dolor i sense símptomes d’empitjorament) en cotxe, arribem a l’aparcament on aquest matí hem estacionat els vehicles.
Repartits en els respectius cotxes,
satisfets per la caminada i, especialment, perquè el turmell del company evoluciona
be, anem cap el restaurant a dinar.
El dinar.- A ¼ de
dues arribem al restaurant Ca l’Emili situat en un dels polígons industrials
de Caldes de Montbui, on hi teníem la taula i el dinar encarregats. Tenim l'àpat preparat en una gran sala del primer pis. Mentre triem els plats del “menú del
dia” (a 12’ 75 euros) ens prenem les cerveses.
El dinar ha estat molt
correcte i a un preu ajustat. A les postres, ens comencem a posar al dia pel
que fa a les celebracions i aniversaris pendents: Avui han estat en Josep Lluís,
l’Elena Iniesta i en Pep els qui ens han convidat a cava. Per molts i molts
anys !!!.
Després del brindis, en Enric Cots
-ideòleg, promotor i espònsor de la iniciativa- ens anuncia una sorpresa i nou
incentiu. A partir d’aquesta, a cada sortida, es sortejarà entre els assistents
una ampolla de bon vi del Penedès de la marca “XINO-XANO”. Avui, de dins una
bossa on hi havia 15 paperets on en només una hi figurava el text “PREMI”, la
ma innocent de l’Elena Soler n’ha estat la afortunada. Felicitats, obriu-la i buideu-la
amb alegria i salut !!!
Passem comptes, paguem, agraïm
als qui ens han ates l’atenció i el servei i sortim a la porta del restaurant
per a fer-nos la fotografia del grup.
 |
| A la foto del grup, tot i que va fer l'excursió i el dinar, no hi surt en Zacaries. |
 |
| "El llac blau". El bassal al torrent de Codonys que ha inspirat al nostre poeta |
Gràcies a tots i a totes per
la vostra amistat, companyonia i participació.
Fins la propera. Ja us ho
farem saber.
Una abraçada.
Text: Pep
Fotografies: Carles B., Enric, Carles P., Josep F. i Pep.
[1] https://productesdelvalles.files.wordpress.com/2012/06/fulletc3b3-olives-vallc3a8s-oriental_correcte.pdf
[2] El seu nom és degut a una llarga escala amb 69 esglaons, feta d'obra amb maons, muntada hàbilment resseguint les formes sinuoses del vessant i que permet salvar el fort desnivell del fondal a la represa del camí, que retorna revoltant per dalt. La memòria històrica recorda que pels volts dels anys 50, aquest indret fou arranjat pels propietaris de Can Corró, per poder accedir-hi fàcilment des de la casa pairal i constava d'una taula amb bancs de pedra, la fonteta i els accessos graonats per ambdós costats rierol. Això explica al visitant l'existència d'aquesta misteriosa i insòlita escala al bell mig del bosc. Primerament, l'indret va rebre el nom de la font d'en Cabot, que devia prendre el seu nom de l'antic mas Cabot. Més tard, es va anomenar Font del Roure i al cap del temps es va donar a conèixer com la Font de la Taula, encara que malauradament ja no hi ha taula ni res, degut als estralls causats pels aiguats dels anys 60, que ho van malmetre. Malgrat tots els noms que han posat a aquesta font, actualment aquest lloc es coneix popularment també com la Font de les Escales, ja que les escales encara es poden apreciar i utilitzar.
[3]
Hi ha qui diu que el vell Roure Gros morí
a causa d’un llamp, d’altres asseguren que va ser per un incendi intencionat.
Com que les restes que en quedaren, per la gran envergadura de l’arbre,
suposaven un perill van ser tallades sense deixar-ne cap rastre. Només n’ha
quedat el record del nom.
[4] És d'època romànica i es troba derruïda. L'ermita era d'una sola nau de base rectangular dividida en dues dependències, una dedicada al culte i l’altra possiblement a habitatge. Tenia la coberta de fusta i un absis a la part de llevant, així com una porta a la banda de migdia i una altra a la de ponent. Avui, tant sols en queden uns vestigis que ens fan tenir una idea de les proporcions, gràcies al mur de ponent i al doble vessant de la coberta de fusta. Apareix citada l’any 1027, l’any 1189 s’esmenten dos camins públics que hi passen i “van a tot arreu” i se sap que l’any 1299 hi havia un ermità. També sabem que durant el segle XVII era derruïda i que el seu propietari, Sagrera, la va fer reedificar. La capella pertanyia al Mas Fritós però més tard va passar a la Pia Almoina de Barcelona.
[5] S’explica, a la llegenda “La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles” , que en temps de Guifré el Pilós, a les darreries del segle IX, sis mals cavallers del noble Guillem de Zaportella, van segrestar sis donzelles d’aquesta contrada i se les endugueren a una torre de guaita encimbellada dalt d’un turó proper. El noble Guillem, assabentat d’aquest ultratge es personà a la torre juntament amb els seus en armes. Explica la llegenda que les joves estaven lligades en un banc, mentre els seus innobles raptors es disputaven el seu repartiment. El càstig projectat fou penjar-los fins a la mort amb els cenyidors de les donzelles. Conscients del terrible deshonor d’aquesta mort, els condemnats van preferir suïcidar-se amb les seves pròpies armes, això segons la llegenda provocà un enorme bassal de sang que s’estengué per la sala i que arribà a ensangonar el pis de sota tot regalimant per les escales. Aquest episodi explicaria que en endavant es conegués el lloc com la Torre Roja.
[6] De fet no és una de sola sinó dues torres. L'exterior molt malmesa té un diàmetre que passa dels 10 metres. La torre interior està més ben conservada i fa gairebé 4 metres d'ampla. L’obra que configura la base d’aquesta torre té, en la part de llevant, un tros de paret fet amb la tècnica de "l’opus spicatum", tècnica constructiva en la qual es col·loquen les pedres en forma d'espiga o d'espina de peix. Des d'aquí ens adonem que la construcció no és pas qualsevol cosa sinó que és feta amb pedres molt grans, com a mínim d'un metre i mig de gruix, unides amb morter.
[7]
El gruix de les estructures respon a un poblat ibèric, la fase més important
del qual es desenvolupa els dos últims segles abans del canvi d'era. Durant
l'alta edat mitjana (S XI i XII) s'ocupà l'espai en forma de necròpolis potser
lligada a l'ermita de Sant Miquel de l'Arn que tant sols es troba a uns
centenars de metres del jaciment. El fet de la seva llarga perduració en el
temps queda ben palesa en la seva planta, modificada segons les necessitats
dels seus habitants. En un primer moment, en el període ibèric pròpiament dit,
trobem el típic poblat ibèric amb bateries de cases allargades, adossades a un
mur de tanca i estructurades entorn d'un carrer principal. Posteriorment,
durant el segle II a. C., es replantejarà radicalment l'organització interna
del poblat amb el bastiment de cases mes complexes i diversificades. L'arqueòleg
calderí Llogari Sala i Sala, a mitjan segle XX, va voler excavar el turó. Va
ser al 1984, però, quan es van iniciar una sèrie d'excavacions, que no es van
interrompre fins l'any 1992, i que van posar de manifest el gran potencial
arqueològic del jaciment. No obstant això, les excavacions van estar aturades
durant 12 anys. L'any 2004, l'associació FIDES, Recerca i Difusió Històrica, en
col·laboració amb el museu Thermalia i l'Ajuntament de Caldes de Montbui,
reiniciaren les excavacions, que han permès ampliar el coneixement del procés
de romanització dels ibers.
Podeu ampliar la informació a https://patrimonicultural.diba.cat/element/poblat-iberic-de-la-torre-roja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada