Cal dir d’entrada que, pel que fa al temps, no les teníem totes. Els dels serveis meteorològics deien que el vent del nord portaria – només els tres dies del cap de setmana- pluges i fred. Per això hi hem anat ben equipats per a suportar neu, aigua i vent. El temps, finalment, ha sigut fred però amb un sol radiant i esplèndid. La neu, només, per a fer bonic !!.
Divendres per la tarda.- D’acord i respectuosos amb el programa, a partir del mig dia, hem anat arribant a l’Hotel Coray d’Encamp, un lloc molt correcte i ideal –per la seva situació geogràfica- per a recórrer el país. 
Salutacions, comentaris sobre la ruta d’anada, acomodació a les respectives habitacions –la majoria amb vistes a la vall-, sopar, repartiment d’informació per part dels organitzadors i xerradeta a la sala de relax fins l’hora d’anar a dormir, que demà cal matinar...
st punt hi tenim prevista una parada micològica (boletaire, per entendre’ns). Dediquem una bona estona, repartits en grupets, a aquesta feina i, tot hi l’interès en la recerca només somcapaços de trobar –mèrit d’en Llorenç- un únic bolet, dolent i congelat per la gebrada...Contemplem, des d’un taulell panoràmic, tot el seguit de valls i muntanyes que des d’aquest coll es domina. 
Ens crida l’atenció el proper Pic de Casamanya (2740 m) amb una bona colla d’excursionistes que des del coll hi inicien l’ascensió i, al fons, unes impressionants carenes ben enfarinades pel que deu haver sigut la primera nevada d’aquest any. No ho sabem encara, però tindrem l’oportunitat de trepitjar-la.
Reprenem la carretera tot baixant, ara, cap Ordino. Els boscos, barreja de pins, avets i d’altres arbres de fulla caduca, ens comencen a mostrar els colors de la tardor. Ordino és un poble “polit i endreçat”, com diu en Josep Mª, que ha sabut preservar el seu caràcter pirinenc sense alts edificis i fomentant en la seva construcció els materials del país (pedra, pissarra, fusta, etc.).
El creuem tot contemplant, amb enveja, moltes de les seves boniques cases i remuntem per la carretera que ens porta al naixement de la vall: l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís.
L’objectiu es arribar-nos, amb els cotxes, fins a l’anomenada Coma del Forat (2200 m) on hi ha un bar-restaurant (ara tancat) i forces instal·lacions d’esquí i des d’aquest lloc pujar, a peu, fins el circ i llacs de Tristaína.
Així ho fem, ascendint amb la satisfacció d’anar trepitjant neu verge fins el Collet (2330 m), punt culminant de la ruta i des d’on es poden veure els tres llacs, “el primer” (2249 m), “el del mig” (2287 m) i “el de més amunt” (2306 m) i l’ extraordinari circ de Tristaína que amb la seva corona de pics i roques, de més de 2800m, els encercla. 
Els més valents i valentes de la colla s’arriben fins al “llac del mig” i els super-valents/es fins el “de més amunt”.
Plens de joia i de satisfacció, per l’objectiu acomplert, baixem de nou fins la Coma, agafem els cotxes
i retornem a Encamp per a dinar.
L’actual temple es el resultat de diferents reformes i ampliacions, dues plaques en donen fe: una a l’àbsis, de l’any 1630 i l’altra damunt la porta d’accés al recinte, del 1781. Sentim no podem visitar l’interior amb pintures murals del segle XII. Diuen que aquest lloc de La Cortinada podia haver acollit una comunitat càtar.
Davant l’església, sobre un relaxant prat, ens hi fem la foto de grup “oficial” de la Sortida i,
tot seguit, reprenem la carretera cap Encamp per a dinar a l’hotel.
Dissabte a la tarda, un cop paït el dinar, segons el programa, tenim dues opcions: anar fins a Andorra la Vella a mirar botigues i, si es vol, comprar-hi o fer un petit recorregut pels voltants i el poble d’Encamp. Ens repartim, en funció de les preferències, tot i que un nombrós grup s’apunta a la caminada (els qui han anar a comprar, potser, encara han caminat més...). El primer lloc que visitem es el conjunt històric de Les Bons (1336m), que està format per l'església dedicada a Sant Romà del segle XI-XIII
(algunes de les pintures de l’interior del temple son actualment al MNAC mentre que d’altres son encara en aquest lloc); una torre de defensa del segle XIII, de quatre pisos, que anomenen la “Torre dels Moros” (avui consolidada i transformada en mirador); un dipòsit d'aigua amb un circuit d'irrigació excavat a la roca; una casa del segle XIII i dos colomers d'època romana.
Aquest lloc dels Bons va ser el primer nucli de població d’Encamp amb un poblat medieval al voltant de l’esglesiola de Sant Romà. Desprès de reposar una estoneta sota la porxada de l’església, baixem al nucli d’Encamp per un bonic i relaxant camí-passeig que passa pel costat del riu. Passem pels principals carrers de la vila amb un bon nombre d’hotels i botigues, la capella de Sant Miquel i pel carrer de Cavallers pugem fins a l’hotel. Alguns (encara tenim temps i la Visa plena ...!!!, diuen), decideixen baixar a Andorra la Vella a mirar botigues fins l’hora de retornar a l’hotel per a sopar.
Després de sopar, aprofitant que a la sortida hi ha un bon nombre de “membres actius” del Clan, hom aprofita per a sotmetre a l’opinió de l’assemblea algunes propostes (sempre es bo, contrastar els parers i donar l’oportunitat a la gent de dir-hi la seva). Alguns dels suggeriments son aprovats (per exemple, la transformació de l’imatge i la millora del Bloc) i d’altres, després d’un animat debat, “congelades” o rebutjades (per exemple, una proposta de “trofeiu” de reconeixement per a lliurar a aquelles persones que hom en considerés mereixedores o la dissolució de la COMECLOG i la creació, al seu lloc, d’una mena de Comissió Gestora del Clan). En la reunió s’apunten noves idees com la de temptejar algunes “sortides xino-xano” urbanes, en dies i hores que permetin l’assistència de més gent; celebrar l’ incorporació, en aquesta sortida, de gent jove (algú apunta la possibilitat de fer alguna excursió de vells ossos, ossets i “peluches”...); recuperar l’activitat de la COMECLOC fent una crida, alhora, a l’ incorporació de nous membres; etc. Tanquem la sessió, ja tard i anem a dormir pensant en el que s’ha dit i, sobretot, en la “feina” que tenim per a demà.
Protagonistes involuntàris de la Sortida de Tardor
Diumenge al matí, desprès d’esmorzar, liquidar l’hotel i agrair l’hospitalitat a la família Cornella Ayerbe (d’aquí el nom: Cor- Ay) que el regenta, prenem la carretera direcció França. Al arribar a Canillo ens aturem per a visitar l’església de Sant Joan de Caselles, construïda entre els segles XI i XII, en el lloc on hi havia un temple anterior. Té un airós campanar romànic de tres pisos amb una porxada, segurament del segle XVI, a la cara nord on hi ha la porta d’entrada al temple i un altre porxo més petit, a ponent, destinat possiblement a aixoplugar les cavalleries.
Reprenem la ruta i, poc abans d’arribar a El Tarter, ens desviem vers la vall d’Ingles de clar origen glaciar. Una pista asfaltada segueix el curs del Fortargent, amb prats i bordes (moltes d’elles condicionades, ara, com a vivendes) a un i altre costat. Fem una curta passejada, tot creuant el riu per un pontet,
i ens endinsem, en un recorregut d’uns 4 km – entre anar i tornar- fins el fons d’aquesta bucòlica vall retornant de nou, després de fer algunes fotografies,fins la carretera principal. Passem per Soldeu (1825m), un important nucli turístic (especialment d’esquí) amb bonics i “endreçats” hotels i, poc després, ens desviem cap l’estació d’esquí de Grau Roig (2050m). 
Aquí hi deixem el cotxes i ens repartim en 4 vehicles 4x4 que per una pista, amb molt forta pendent i amb nombrosos desaiguadors que en dificulten l’acceleració, ens porten fins al refugi-restaurant del “primer” estany de Pessons.
A partir d’aquí la ruta, a peu, ens permet visitar en mig d’un inoblidable paisatge d’alta muntanya (estem al voltant dels 2300m) el “segon” i,
després, el “tercer” estany de Pessons i el majestuós circ que els envolta. Fotos i més fotos i retorn, per a dinar, al Restaurant del Llac de Pessons.
Tots els dies hem menjat be, però avui el dinar a sigut “amb nota”, en un lloc espaterrant i a un preu més que raonable. Enhorabona per la tria !!!.
Retrobem la carretera de França i pugem fins el Port d’Envalira (2407m) amb espectaculars vistes a les valls i muntanyes d’Andorra i de França. L’intenció és baixar al Pas de la Casa i, després de passar per terres d’administració francesa, entrar a la Cerdanya, visitar la finca dels Serena-Bosch i donar per acabada, en aquest lloc, la Sortida. Però, quan som gairebé al Pas de la Casa quedem aturats a la carretera. La “caravana” de cotxes –ho veiem des de la nostra privilegiada atalaia- arriba, amb una cua de quilòmetres, fins la frontera francesa i, gairebé, no es mou. La culpa, deduïm, és dels gendarmes i dels francesos que han anat a Andorra a comprar, principalment, alcohols, tabac i d’altres productes amb fortes càrregues fiscals a França. Decidim, doncs, donar per acabada la Sortida, en mig de la carretera, i retornar –travessant de nou Andorra- per la frontera espanyola. La visita al “castell” dels Serena-Bosch, tindrà de fer-se en un altra ocasió. Ho sentim de tot cor.
Llàstima d’aquest final. La Sortida ha estat magnífica i a un preu veritablement de crisi (119 euros per cap). M’atreviria a dir que, en cada Sortida, anem posant el llistó més alt...
D'esquerra a dreta: CarlesPérez, Josep Maria Serena, Montse BoschText: Pep Arisa
Fotos: Montse Bosch, Pep Arisa, Maribel Borrego, Joan Simarro, J.M. Cortés
