ART I ESCOLTISME (15)

JOSEP BLANC

En Josep Blanc l'any 1963

En Josep Blanc i Guivernau va néixer a Barcelona l’any 1946. En Josep –i el seu germà Joan- portaven l’escoltisme als gens doncs ja el seu pare havia sigut antic “Explorador”.

Certificat-diploma. de l'any 1928, que acredita que el pare dels nostres companys
 -els germans Blanc- havia superat les proves d'Explorador de 2ª Classe.

Aquesta va ser, potser, una de les raons que el va fer entrar de ben jove, l’any 1960, a l’Agrupament Santíssim Redemptor dels Scouts de Espanya, que ja venia funcionant des de l’any 1953 a Barcelona. Allà s’incorporà a la patrulla Panteres, primer, i la  Aguiles, després, el seu tòtem era Poltre Valent.

Va ser un dels onze membres fundadors, l’octubre de 1963, del Clan Ós Gris, d’aquest mateix Agrupament i un dels seus caps, primer com a Ajudant del Cap de Clan (1963-64) i desprès, el curs 1966-67, assumint la responsabilitat de Cap del Clan. El febrer del 1964, impulsà amb d’altres membres del Clan apassionants per l’espeleologia, el Grup Espeleològic dels Scouts de Espanya (GESE). Amant de tots els esports de natura  practicà, també, l’escalada, l’esquí i el submarinisme.

Realitzà els estudis de Publicitat a la coneguda i reconeguda Escola Massana de Barcelona. Exercint,  profesionalment, com a publicista i decorador.

Poden trobar dibuixos d’en Josep Blanc en moltes de les publicacions que editaren els Scouts d’ Espanya a Barcelona els anys seixanta i setanta del passat segle: Barcelona Escultista, la revista del seu Agrupament, de la qual en Josep en va ser Redactor en Cap en la seva segona època (1965-1966 ); Voz Scout, el butlletí del Districte Scout de Barcelona (1969-1970) i Nostra Tasca (1971-74), la revista-mural del Clan Ós Gris. Dibuixà, també, diferents cartells per a actes i trobades de l’Agrupament i del Clan.

Revista de l'Agrupament "Santíssim Redemptor", número 2, II Època. Abril  de 1966.

Signà els seus primers dibuixos scouts amb el tòtem Potro Valiente o les inicials d’aquest P.V.; ven aviat el canvià, però, pel seu cognom Blanc que farà servir, també, en d’altres obres artístiques, dibuixos i pintures, de temàtica i estils diversos.

Acompanyem aquesta mostra-homenatge amb alguns dels dibuixos d’en Josep Blanc que hem recuperat de les velles publicacions scouts i del nostre Fons Documental. Els primers que va fer en Josep, en la línia “clàssica” dins les il·lustracions escoltistes, ens mostren scouts en oració, la cordial relació entre scouts i llobatons, representacions de Sant Jordi, etc.  i més endavant agafant la forma d’”historieta”, en un to més humorístic, podem veure a en Titus, el llobató trapella, o les aventures de l’ scout Tito. Destaquem els dibuixos on utilitzà, amb gran encert i ironia la caricatura, ja sigui per a mostrar-nos els nous tòtems de membres de l’Agrupament o escenes “quotidianes” a la masia-refugi que els “Vells Óssos” del Clan, tenien al cor del Montseny. Les il·lustracions scouts d’en Josep Blanc son dibuixos nets i clars que traspunten alegria, joia i humor, incloent una fina ironia. 

Crònica caricaturesca d'un dia "normal" dels "Vells Óssos" a la masia del Montseny

En Josep Blanc va morir, encara ben jove, a Valls el 13 de juliol del 1995. El seu record continua, però, ben viu en tots i totes nosaltres.

En Josep Blanc, el gener de 1967, quan era el Cap del Clan

El caricaturitzat és en Llorenç a la masia que els "Vells Óssos" tenien al Montseny

Dibuix d'en Blanc per a il·lustrar l'anunci d'una festa-guateque

Revista de l'Agrupament "Santíssim Redemptor", número 1,  II Època. Octubre de 1965

Portada del número 4 -especial 10è aniversari del Clan- de la revista Nostra Tasca (Gener-Febrer 1973)

CRÒNICA DE LA 25ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA PELS PEUS DEL TURÓ DE L’HOME: EL SOT DE L’ INFERN

En aquesta ocasió la Sortida Xino-xano ha tingut el seu punt de partida a la Plana del Coll, un indret del Montseny situat a 936 m d’alçada al costat de la carretera que, per La Costa del Montseny i Mosqueroles, ve de Sant Celoni. A la Plana del Coll hi ha un aparcament per a vehicles, una caseta d’informació del Parc Natural, una font i un àrea de picnic amb unes pràctiques taules. Un lloc ideal, doncs, per a confluir-hi des dels diferents llocs d’origen, aparcar-hi els cotxes i fer la primera feina important del dia: esmorzar. Fem un esmorzar clàssic, tradicional: entrepans (algú només fruita), vi, olives, cafè i “gotes”... però, per a celebrar que la Xino-xano d’avui te un número rodó, és la 25ena (el número, rodó, no ho és però tots tenim el costum -o la mania- de celebrar els esdeveniments i fets quan aquests sumen 25, 50, 75 o 100...), i en aquest cas, en Josep Lluís –l’organitzador-, no ha volgut ser menys i ens ha sorprès amb una capsa de bombons. Tot un detall que, evidentment, agraïm fent-los “volar” en un no rés !.

Reconfortats i segurament amb una “sobredosi energètica”, a causa dels bombons, comencem la caminada. L’itinerari, molt ben senyalitzat amb marques de color groc, surt a l’altra banda de la carretera davant mateix de la font. Baixa, fent algunes ziga-zagues per un espès alzinar, fins a l’entrada del càmping de Fontmartina. El camí continua bordejant el terreny del càmping fins que arribem a una petita clariana, coneguda com “els castanyers vells”, on destaquen tres antics castanyers de troncs recargolats, buits, curts i gruixuts. Hi fem algunes fotografies. Continuem per una zona ombrívola amb algun vell marge de pedra d’antigues feixes de conreu envaïdes, ara, per l’alzinar. Travessem un parell de torrents –“sots” en diuen aquí-  arreu és ben visible els senyals de la presència de senglars, amb la terra remenada a la recerca d’algun nou aliment per a complementar –tips de glans- la seva dieta.

El camí puja i baixa suament, de sobte, el paisatge canvia: les alzines van deixant pas als castanyers  -en aquest temps, encara, despullats de fulles-. Passem per un indret conegut com “la perxada”, una castanyeda explotada tal i com es feia de molt antic: tallant el tronc central de l’arbre per a que, de la soca vella, en brotin  noves branques; les llargues “perxes”, que  -desprès de passats uns 15 anys- eren tallades de nou per a fer-ne bigues, mobles, botes de vi, etc. Recordem que el castanyer no és un arbre autòcton del Montseny, va ser l’home qui el va introduir per aprofitar-ne els fruits i la fusta. Per això algunes alzines joves intenten ara, entre els castanyers, recuperar els espais perduts.

Arribem al Pla de la Pomera amb una barraca de carboners fidelment reconstruïda. En llocs com aquests els bosquerols feien les piles de llenya d’alzina (principalment branques primes i rebrots joves del sotabosc) que, desprès d’una combustió lenta, convertien en carbó vegetal (“carbonet” en deien). Els carboners, obligats a controlar dia i nit el procés, bastien amb els materials que tenien al seu abast aquests pràctics i sòlits aixoplucs. Tot recordant aquells temps -anteriors al gas butà- en que molts de nosaltres teníem a les nostres cases “cuines econòmiques”, fogons de carbó i ventalls d’espart... continuem l’itinerari just per un corriol que surt de davant de la cabanya de carboners.

El bosc, ara, és una barreja de castanyers i alzines però hi podem veure, també, alguns roures, avets i pins. Baixem cap el Sot de l’Infern, la proximitat de l’aigua fa aparèixer noves espècies d’arbres: verns, freixes i d’altres varietats de ribera. Passem davant d’una segona cabanya de carboners, més gran i fresca que l'anterior (està excavada dins el pendent de la muntanya), “devia ser per a l’estiu...”, diem.
Creuem el torrent per unes passarel·les de fusta som, de ple, al cor del Sot de l'Infern. L’ indret, amb la vegetació, l’aigua intentant obrir-se pas entre les pedres, el camí amb les passeres i la solitud –al menys, els dies feiners-,... del lloc fan que, aquest, tingui un encant especial. Intentem immortalitzar-ho amb unes quantes fotografies.

L’itinerari puja de nou per la part baixa de l’alzinar que hem travessat al començament de l’excursió, fins que arribem de nou a l’entrada del càmping de Fontmartina. Acordem tot i que fem més volta, però amb un recorregut molt més planer, retornar a l’aparcament de la Plana del Coll per la pista que comunica el càmping amb la carretera i, per aquesta, fins a on tenim els cotxes. Tenim davant nostre, pràcticament durant tot aquest darrer tram de la caminada, l’esplèndida visió del Turó de l’Home (1706 m) i, en primer terme, la “calba” del Puig Sesolles (1689 m) amb les seves antenes.

El dia i les previsions meteorològiques anunciaven algun xàfec però, de moment tot i que no fa sol, el temps s’està comportant. Agafem els cotxes, tenim d’anar a dinar a Sant Celoni però en Josep Lluís ens te concertada una visita a l’església de Sant Esteve de La Costa del Montseny. Ens aturem, doncs, en aquest petit nucli de població format per la parròquia, el cementiri rural, un restaurant i unes poques cases. La senyora Montserrat, una veïna, ens obre la porta que tanca el recinte parroquial i el cementiri i ens explica els seus principals trets històrics i artístics. L’església de Sant Esteve de La Costa és molt antiga (està documentada ja en un diploma reial de l’any 862), tot i que les parts més velles de l’actual edifici (els absis i la nau central) corresponen al segle XII. El campanar, l’escala exterior que hi accedeix i el bonic comunidor, que hem visitat plens de curiositat, son de l’any 1680. A l’església si van afegir, posteriorment, dues capelles a cada costat de la nau central i, el 1758, es va construir la sagristia que mutilà l’absidiola de migdia de la romànica capçalera trevolada. La senyora Montserrat ens mostra, ja a l’interior del temple, una pila baptismal i un retaule amb escenes de la vida de la Verge, ambdós del segle XVI, el retaule te també una bonica imatge –moderna- de Sant Roc. La peça més valuosa des del punt de vista artístic és, però, una imatge gòtica de la Mare de Déu dels Àngels, d’alabastre i de 75 cm d’alt, una obra –signada- per l’escultor Berenguer Ferrer de començaments del segle XIV i molt venerada per la gent de la zona.
Al sortir de l’esglèsia plou, un xàfec que durarà poc, ens acomiadem de la senyora Montserrat agraint-li la seva atenció, el seu temps i l’oportunitat que ens ha donat per a veure, tant d’aprop, aquest patrimoni local que estimen tant. Encara tenim un moment, abans de tornar a agafar els cotxes, per a veure el panorama que des del mirador de la plaça es te sobre la vall del Tordera, les serralades del Montnegre i el Corredor i, en dies clars i ventilats, el mar. Per això, perque si veu el mar, diuen que del lloc on som, se’n diu La Costa...

La caminada d’avui ha estat molt còmoda però també plena d'interés, hem fet –segons els instruments de mesura d’en Joan Miquel- 5,5 quilòmetres, no ens hem mullat pràcticament gens i estem tots i totes "frescos" com si rés. Plens, doncs, de satisfacció i de cultura, però ja amb una mica de gana, baixem fins a la vila de Sant Celoni. Tenim la taula parada al restaurant “La Parra”, un lloc ja conegut de quan vàrem anar a Olzinelles i on ens hi trobem i mengem molt a gust. El dinar i el tracte, com sempre, han estat perfectes.

Desprès de dinar, fem la foto “oficial” de la Sortida davant la barroca i esgrafiada (diuen que son els esgrafiats més grans d'Europa) façana de l’església parroquial de Sant Celoni i ens acomiadem fins la propera xino-xano, que serà el dijous 3 de maig.

Moltes gràcies a tots  i a totes per l’assistència (fins i tot en Carles ha vingut amb un braç immobilitzat) i participació i molt especialment a en Josep Lluís per l’excel·lent planificació i organització de la sortida. Immillorable.

Fins la propera !!.

Fotografies d'en Josep Lluís, Montserrat, Mª Rosa i Joan Miquel.

CRIDA A LA 25ena SORTIDA XINO XANO

PASSEJADA PELS PEUS DEL TURÓ DE L’HOME

Data.- Dijous 12 d’abril del 2012.

Tipus d'itinerari.- L’objectiu d’aquesta sortida és conèixer un dels racons més tranquils del Montseny. La sortida ens permetrà visitar, a peu de carretera, el petit nucli de la Costa del Montseny amb l’església de Sant Esteve del segle XII, el seu comunidor, el campanar amb una escala d’accés externa i  una bella panoràmica de la vall de la Tordera. Arribats, amb el cotxe, fins a la plana del Coll a tocar de Fontmartina iniciarem la ruta a peu per un paratge, als peus del Turó de l’Home, regat per rierols (“sots” se’ls anomena al Montseny) envoltats de vegetació. L’itinerari segueix per un camí, de suaus pendents, tot travessant alguns dels elements paisatgístics i patrimonials més característics i típics del Montseny: alzinars, vells castanyers, una antiga perxada, cabanes de carboners, un forn de pega i el Sot de l’Infern on, possiblement -després de les anunciades plujes de Setmana Santa-, podrem gaudir del so i les imatges de l’aigua en moviment.  

Sant Esteve de la Costa del Montseny

Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular, senyalitzada (amb fites de color groc), de 3,5 km que surt i retorna de l’aparcament i font de la Plana del Coll. El desnivell acumulat es de 165 m. La dificultat  baixa. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és d’1h 30’. L’itinerari comença, com ja hem dit, a la Plana del Coll (936 m) on deixarem els cotxes i esmorzarem. El camí, desprès de passar pel càmping de Fontmartina,  puja suaument fins arribar al lloc conegut com “els castanyers vells”, una clariana amb tres vells castanyers de troncs curts, buits i gruixuts. El camí s’endinsa dins un espès alzinar tot travessant un parell de torrents. De sobte el paisatge canvia, les alzines van deixant pas als castanyers, senyal que arribem a “la perxada”, una castanyeda explotada tal i com es feia antigament per a obtenir-hi “perxes”. Continuarem  fins al Pla de la Pomera, lloc on s’ha reconstruït una vella cabana de carboners, per a baixar tot seguit, passant per un antic forn de pega, fins el Sot de l’Infern. En aquest obac indret les falgueres i la molsa entapissen el sol i les roques a la vora del torrent tot formant, amb l’aigua i el frondós bosc de ribera, un ombrívol i harmònic paratge. L’itinerari continua, en suau pujada, fins arribar de nou al punt de sortida.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant “La Parra”, carrer Major 137 de Sant Celoni, on ja ho varem fer en una altra excursió. Tenen un menú a un preu -sense extres- d’ 11euros.

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi, l'Elena les olives, els Serena/Bosch el cafè, en Llorenç "les gotes" i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba i calçat adequats al dia que faci i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu la capelina i/o el paraigua. Encara que, el dijous 12, plogui, sortim !!!!!. Alguna cosa farem, si plou molt, fins l’hora de dinar.

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport es amb cotxes, tindrem els tres tradicionals punts de trobada: els companys/a del Maresme (en el lloc i hora que ells decidiran), els de l’Hospital (nou) de Sant Pau i els de Travessera xamfrà amb Llepant (aquest dos últims es trobaran als punts d’origen a les 8h del matí). El lloc i hora prevista, on tots confluirem, serà al restaurant (que els dijous és tancat) que hi ha al poblet de la Costa del Montseny, a les 9h 30’ del matí (porteu el telèfons mòbils connectats i a mà per si és el cas...). Per arribar a la Costa del Montseny tenim de sortir de Sant Celoni i quan arriben a la rotonda amb els trencants cap a Santa Fe o a Mosqueroles i La Costa del Montseny tenim d'agafar aquesta última carretera. Des d'aquest punt fins a la Costa hi ha uns 9 km. Els cotxes i els excursionistes que hi aniran en cada vehicle ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el 10 d’abril, trucant o escrivint un correu a en Josep Lluís que és qui coordina aquesta sortida, més que rés per tal d’organitzar el transport i confirmar el nombre de comensals al restaurant on dinarem.

TROBADA AMB UN DELS FUNDADORS I PRIMER CAP DEL CLAN ÓS GRIS

OSCAR DEL VALLE

El passat 27 de març, en Josep Lluís, un dels membres del COMECLOG (Comissió per a la recuperació de la Memòria del Clan Ós Gris) tingué una trobada amb en Oscar del Valle, fundador i primer cap del nostre Clan.

Ens ha comentat en Josep Lluís, que va ser una retrobada molt emotiva pel fet de que feia més de quaranta anys que no es veien. Asseguts en una terrassa de la plaça de Eivissa tingueren l’oportunitat de rememorar vells records i reviure, amb molta precisió, detalls d’aquells primers anys del Clan.

En Oscar va néixer fa 67 anys a l’Argentina, concretament a Buenos Aires. Visqué la seva joventut a Mèxic (Districte Federal) fins que, l’any 1963, es traslladà a Barcelona. En la seva estada a Mèxic havia estat membre dels scouts d’aquell país i, per aquesta raó, un cop aquí contactà ben aviat amb el scouts d’Espanya, amb l’agrupament Santíssim Redemptor. Recorda que el Cap del “Grup” era en Sebastià Saperas i que  el de la “Tropa” era en Joan Charlez...

El record que jo tinc d’en Oscar (cal pensar que quan teníem 14 o 15 anys als nois de 18 o 19 els veiem “molt grans”) és el d’un xicot alt, ben plantat, seriós... que ens parlava meravelles sobre l’organització i recursos tècnics i materials dels scouts mexicans,... Un cap responsable però, alhora (segons recorda en Josep Lluís) extravertit i amic de la gresca i el sarau... quan n’era el moment.

El Clan l'any 1963. En Oscar, el Cap, és qui ocupa l'espai central; en Josep Lluís és qui porta el banderí

A Barcelona en Oscar hi estudià medicina i ha exercit, com a metge, a l’Hospital de la Vall d’Hebron des del 1974 fins a la seva recent jubilació.

En Josep Lluís diu que la memòria i el testimoniatge d’en Oscar confirmen l’origen del nom del nostre Clan: “Ós Gris”, en aquells anys fundacionals el nom, però, era en castellà “Oso Gris” (1). La capacitació i experiència escoltista d’en Oscar, ben segur, determinaren que l'octubre de 1963, fos un dels principals promotors i el líder triat per a posar en marxa dins l’agrupament una nova unitat –el Clan- capaç d’aglutinar i mantenir dins del Grup als scouts més ganàpies. Repte que assumí i aconseguí sobradament.

L'agrupament Santísssim Redemptor l'octubre de 1964. L'Oscar és l'abanderat al costat del pare Gamissans

El mes d’octubre del 1964, cedí la responsabilitat de Cap de Clan a en Ramón López i començà a gestar –amb en Enric Ribas- la creació d’un nou agrupament escolta: el Moctezuma II , malauradament, de curta vida.

L’Oscar viu al districte d’Horta-Guinardó, te tres fills (un d’ells actualment -això de l’escoltisme es deu portar als gens- és el Cap de Clan de l’Agrupament Roland Philips) i gaudeix, com molts de nosaltres, d’una ben guanyada jubilació.

Tot i que sabem continua molt ocupat amb nombroses tasques confiem que, el disposar d’una mica més de temps lliure, li permeti aportar –un cop més- la seva experiència en alguna de les activitats o iniciatives que des del Clan puguem, en aquesta nova etapa, portar a terme. Segur que hi podem comptar.

Gràcies Oscar pel teu exemple i bon fer.

Una forta abraçada.

 

NOTA.-

1 .- Podeu veure les entrades publicades a aquest mateix Bloc, EL PERQUÈ D’UN NOM del dia 2 d’agost del 2010 i ENCARA SOBRE EL PERQUÈ D’UN NOM del 20 d’agost del 2010.



ART I ESCOLTISME (14)

Cartell commemoratiu del Centenari de l'escoltisme nord-americà

JOSEPH CSATARI

Joseph Csatari va néixer, el 1929, a la població nord-americana de South River a l’estat de Nova Jersey, fill d’immigrants hongaresos.

Estudià art a l’Acadèmia de les Arts de Newark, la ciutat mes gran del seu estat, i al Pratt Institute de Brooklyn a New York.

El 1953 entrà a treballar, com a dissenyador gràfic, als Boy Scouts d’Amèrica (BSA) l’organització escolta dels EEUU. El 1960 va ser nomenat director d’art d’aquesta Associació essent el responsable del disseny de la publicitat, els cartells i de moltes de les portades de la revista escolta Boys ‘Life. L’any 1973 assumí la responsabilitat de director d’art de la publicació Boys ‘Life, va ser en aquell període quan treballà estretament amb en Norman Rowell –podeu veure ART I ESCOLTISME (3)- col·laborant amb ell en la realització d’esbossos i dibuixos, especialment de les cobertes de la revista, i en el Calendari anual de l’Associació. Quan, el 1976, Norman Rowell, per raons d’edat, es retirà de la realització del Calendari de la BSA, Joseph Csatari ocupà el seu lloc.

En aquest període, Joseph Csatari, podríem dir que va ser l’artista oficial dels Boy Scouts d’Amèrica fent nombrosos dibuixos i pintures per a aquesta important organització. Realitzà, també, els retrats oficials de molts dels presidents i alts caps de la BSA, així com un gran nombre de cartells propagandístics i commemoratius.

Cartell commemoratiu del 75è. aniversari de l'escoltisme als EEUU

L’any 1977, Csatari inicià una carrera professional més enllà de la BSA, tot i que continuà col·laborant estretament amb aquesta organització escolta.

A partir d’aquest any els seus dibuixos i treballs aparegueren, també, en moltes revistes de temàtica no necessariament scout com Saturday Evening Post, Time, Reader's Digest, McCall's, Field & Stream i Outdoor Life així com en les portades i il·lustracions interiors de molts llibres i publicacions de diferents editorials nord-americanes.

El servei de correus dels EEUU li va encarregar, el 1979, el disseny de diferents segells i posteriorment en va fer, també, per a la Creu Roja.

Es va retirar l’any 1993, però ha continuat pintant i fent col·laboracions amb els Boy Scouts d’Amèrica. El juny de 2005 aquesta organització escolta li lliurà la seva més alta distinció, el Búfal de Plata.

Dels dibuixos i pintures d'en Csatari el que primer ens crida l'atenció és el seu realisme -semblen fotografies-, els detalls i, també, la precissió expectacular del seu traç; però la característica de gairebé tots ells es la germanor i l'esperit de col·laboració intergeneracional i inter-racial: vells escoltes, caps, joves scouts, llobatons, pares i mares... un molt bon reflex de l'ideal  i la fraternitat escolta i, en bona part, del tòpic i tipic "ideal" nord-americà.

Actualment  Csatari viu, amb la seva família, a la ciutat que el va veure nàixer, South River, on segueix treballant en el seu estudi. Joseph Csatari ha sigut i continua sent un dels il·lustradors i pintors realistes més valorat i respectat dels EEUU.

Per molts anys.

Pàg. web oficial d'en Joseph Csatari: http://www.csatari.com/ 

BODEGUES I TAVERNES DE BARRI

LA GENT DEL CLAN ÉS SORPRENENT I NO PARA....

“Navegant” per internet hem vist que un company del Clan, en Josep Lluís Cots, és un del membres destacats d’un curiós “Moviment”: el MeDeDeBeBe (Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri)

Transcrivim part de l’ informació que figura al  seu web : http://mededebebe.com

Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri

Intencions, qui som i què defensem:

El Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri neix amb la intenció de posar en contacte als qui ens agrada prendre una copa a un d'aquells locals amb caràcter determinat per la pàtina del temps i no pas per el disseny.

Si vas sovint a cafè Di Roma, Starbucks, Donkin Donuts, Frankfurts, Hamburgers, etc, probablement aquest no és el teu lloc.

Definició de Bodega de Barri:

Establiment obert al públic destinat a la venda i consum de productes alcohòlics.

Imprescindible:

Neveres amb portes de fusta i tiradors metàl·lics.
Vermut de la casa
Berberetxos i anxoves amb salsa de la casa.
Altres tapes tipus seitó, cap i pota, olives i similars tradicionals.

Preferible:

Barra i taules de marbre. Botes de vi de fusta.

Acceptable:

Barra i taules de fòrmica vintage.

Normativa MeDeDeBeBe.

(Llei de 7 dejuliosanfermin\mepongaotra)

Dit això ens passarem les normes per el forro i inclourem bodegues que les incompleixen, especialment en els casos en que les autoritats pertinents obliguen a fer coses políticament correctes com inutilitzar botes de vi o posar problemes en les neveres de fusta. Snif!

Consell d’administració del MeDeDeBeBe:

Josep Lluis Cots: Donant la cara i el fetge

Jaume Subirats: Plusmarquista europeu dels 5 metros obstacles sobre barra de marbre

Gino Oromi: Ensumador de botes de vi

Merce C.: Becaria. Post-Grau en olivetes

Lola C.: Accionista principal . (Paga els vermuts)

David Guti: Punxador de bytes amb palillo

Notes sobre les bodegues:

Són part del nostre patrimoni històric-cultural. No tenen televisió. La qual cosa facilita la comunicació: l'oral i la gestual.

Enhorabona Josep Lluís per l'iniciativa i molts èxits en aquesta meritòria tasca.

(Informació facilitada per en Joan Simarro)