CRÒNICA DE LA 28ena SORTIDA XINO-XANO

AL CASTANYER DE LES NOU BRANQUES DE VILADRAU

 PEL POÈTIC CAMÍ DE LES FONTS

Com que ens feia por la calor d’aquests dies, havíem preparat aquesta primera sortida d’estiu per un indret fresc, al nord del Montseny, i amb un recorregut ombrívol anant –com aquell que diu- de font en font.

El dia de l’excursió, però, ha estat un jorn encapotat amb poques estones de sol, tot i això la remor de l’aigua i la frescor del bosc han estat uns agradables companys de passejada.

Arribem a Viladrau quan encara no son 2/4 de deu del matí. Després d’aparcar els cotxes al carrer Sant Marçal -el de la Fonda Bofill- i de confirmar en aquest hostal que, a l’hora de dinar, serem tretze comencem la caminada.

Passem per davant de l’ermita de la Pietat, del segle XVI, amb una espaiosa porxada. Com que la porta és oberta, hi entrem a fer-hi una  visita; presideix l’altar una imatge de la Verge amb el cos de Jesús, mort, als braços. Més que “la pietat” –que hom pot considerar un sentiment de compassió vers la desgràcia dels altres- jo diria que, l’estampa que veiem, és l’expressió més gràfica del desconsol o el dolor íntim d’una mare davant la mor del seu fill…

Pocs metres més amunt deixem a la nostra esquerra el popular Hostal de la Glòria una masia del segle XVII transformada el segle XIX, durant el creixement del poble per l’estiueig, en un dels primers hostals. Al costat mateix hi ha  la font d’en Miquel –la primera del nostre itinerari-. Decidim aprofitar l’indret per a esmorzar-hi. Acompanyem els entrepans amb els complements habituals: vi, cafè, gotes, xocolata (la d’avui amb trossets de taronja), hi trobem a faltar les olives (i a l’Elena !! que és qui les porta, afegeix algú…). El camí, un carrer fora vila, continua enmig de velles i noves torres d’estiueig d’un “cert nivell”. De tant en tant, entre els jardins, anem veient el nucli central i el campanar de Viladrau. A l’esquerra del camí, sota d’un àlber, hi trobem un pedró amb una poesia d’en Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) dedicada a aquests arbres d’escorça blanca i fulles platejades titulada, precisament, Les albes. 

Arribem, uns cinc minuts després de deixar la font d’en Miquel, a la font del Sot de Can Rosell una de les moltes arreglades o erigides de nou en el decurs dels ja nombrosos Aplecs del Matagalls. Al costat hi podem llegir uns versos de Mª Antònia Salvà –escriptora mallorquina que descobrí la seva vocació literària gràcies a l’obra d’en Verdaguer- que, durant una bona estona, ens fa “barrinar” buscant el significat d’alguns dels seus mots (1):

GERDOR  HIVERNENCA

 Aigua fina, gotellina,

tany  de murta, nova rel,

cau pausada l’aubaina

que ha pintat un arc-en-cel.

Rosa vera, blat de brino

pluja fina, cel fidel.

Pràcticament davant d’aquesta segona font te inici l’ itinerari, senyalitzat amb fites, al Castanyer de les nou Branques. Deixem la pista per on anem i n’agafem una de terra que surt a l’esquerra i que als pocs metres passa a tocar de la font de les Paitides (nom amb el qual, en aquestes contrades, s’anomena a les fades o dones d’aigua). Hi anem per a tastar-hi l’aigua i, en prou feines, hi podem llegir un fragment dels versos -mig esborrats pel pas del temps- que hi dedicà en Guerau de Liost:

Entre les feixes esgraonades,

cada una d'elles com un retall,

brollen tes aigües mai estriades

com ansa llisa de pur cristall.

Retornem a la pista i, uns 100 metres més amunt, agafem a la dreta un corriol que s’endinsa dins d’un espès bosc i ens porta a la font del Noi Gran, una font bosquerola i ombrejada. En aquesta ocasió és en Carles Riba qui hi te un dels seus versos:

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és, com la Gràcia

o l'aigua pura i dura

d'un font emboscada.

A pocs metres d’aquesta hi ha la font que fa cinc de la ruta, la font del Ferro d’on surt aigua ferruginosa que tenyeix d’un rovellat groc-rogenc tot allò que hi ha sota del seu broc. Diu la tradició popular que beure l’aigua d’aquesta font és bo per a la vista i que el ferro que en mena surt de les arrels de l’”herba del ferro” que molts pocs son capaços de trobar. En un pedró hi ha una nova poesia de Mª Antònia Salvà:

Flor que creix per tota banda

amb record d’aigua o de plor,

jo vull fer-ne la garlanda

pels silencis del meu cor.

En Llorenç, bon lector, ens ha anat -més que llegint- recitant tots aquests versos que son, certament, un “valor afegit” a la pau i serenor dels paratges on hi ha les fonts.

El sender del recorregut puja ara un pendent boscós amb alguns vells castanyers de grans dimensions, fins que arribem a la pista asfaltada que, des de la carretera que va de Viladrau a Sant Marçal i a Santa Fe, porta a El Martí, un important mas del segle XV on actualment organitzen banquets de casament i d’altres “eventos” . No hi veiem cap rètol ni indicació que hi prohibeixi el pas, ni cap tanca ni cadenat,... per això, prudentment, ens apropem a la casa per a fer-hi –de més aprop- unes fotografies però, ràpidament, surt una persona advertint-nos que “rés de fotos, el lloc és privat i no visitable...” Respectuosos ho deixem córrer, tot felicitant a la dona que ens ha barrat el pas per l’entorn del mas i el bonic emplaçament de la casa... n’obtenim un sec: “Gràcies...” de rés ! (pensem nosaltres i mai tant ben dit...).

L’asfalt s’acaba a El Martí i la pista continua amb un suau descens, entre avets i bonics panorames de la vessant nord del Montseny. La visió que tenim davant, des de Coll Pregon -envoltat de núvols-, el Matagalls –i la seva creu retallant-se al cel- fins a Sant Segimon i el verds i obacs contraforts que baixen fins on som, és impressionant. L’itinerari segueix per un tram planer, amb camps de conreu i espais de matolls alternant-se amb alguna zona arbrada, fins que arribem a La Vila important casa pairal coneguda per ser l’escenari on es va declarar la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) en una reunió entre els coronels carlistes Huguet, Cortázar, el tinent coronel Ramón Vila –conegut com “en Vila de Viladrau”- i el cap Francesc Savalls. Ens refresquem a la font-aveurador que hi ha al costat de l’entrada de la casa. En Llorenç, davant la porta d’aquest mas i a l’ombra d’un gros plàtan, ens fa una síntesi històrica sobre els orígens i principals motivacions de les Guerres Carlines i el seu desenllaç (2). Una mica més instruïts sobre el nostre passat històric reprenem el camí.

Agafem una pista que arrenca de davant mateix de la casa, passem entre camps de conreu on encara, veiem, el blat no és a punt per a la sega. Al poc arribem a un pla ple de vells i monumentals castanyers d’entre els quals en destaca el Castanyer de les Nou Branques. Aquest arbre centenari, el més emblemàtic del municipi, te 23 metres d’alçada i el seu tronc fa 6,5 m de perímetre. L’any 1987 una forta ventada va esberlar-ne la branca més grossa. De les 9 branques principals, dues ja no hi són, dues més son mortes (seques) però les cinc que encara estan vives cada any fan una bona collita de castanyes. Ens hi fem una foto de record davant l’impressionant soca.

Tornem a la pista que hem deixat per anar a visitar els monumentals castanyers i seguim a la dreta fins que, després de creuar un rierol, la deixem per agafar un corriol, a la dreta, que s’enfila entre prats -plens de falgueres-, passa pel camps de sota de La Vila i enllaça amb el “Camí de La Vila” que ens retorna a Viladrau.

Al arribar a l’Hostal Bofill ja ens esperen els companys que, per diferents raons, només han pogut venir al dinar. Prenem plegats les cerveses tot i fent temps fins a l’hora de l’àpat. El menjador de l’Hostal Bofill -i tot l’edifici- és un lloc emblemàtic barreja de noucentisme i modernisme, un museu viu de l’estiueig a Viladrau. El tracte que rebem és molt correcte i els plats –de menú- “canelons d’espinacs”, “canelons de l’avia”, “vedella amb bolets”, “galtes”, “peus de porc”,... casolans i molt bons. Després de dinar fem la “foto oficial” de la Sortida davant de l’Hostal.

El recorregut total de l'excursió d’avui ha sigut de 7,8 km. i els desnivells 256 m de pujada i 223 m de baixada.

Fem un tom pel centre històric de Viladrau i ens comprometem a tornar-hi –quan la calor torni a fer presència- per a fer alguna excursió més pels seus voltants. Alguns/es encara ens veurem a la Trobada-sopar del proper dia 20, d’altres han excusat ja la seva assistència; per a tots aquells/es que no ens tornem a veure fins setembre (recordeu que la 29ena Xino-Xano serà el dijous 20 de setembre) unes molt bones vacances !!!.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència a la Sortida i, especialment, a en Llorenç per l’organització i explicacions que ens ha anat donant al llarg de l’excursió.

Una abraçada.

NOTES.-

(1).- Gerdor: Tendresa, tendror, dolçor, suavitat, placidesa…/ Gotellinar: Plovisquejar /  Tany: Brot que surt de la soca d’un arbre / Murta: Arbust perennifoli de la família de les mirtàcies de flors blanques i oloroses… etc.

(2).- Les Guerres Carlines va ser un conflicte que va enfrontar –segons la interpretació clàssica- a bona part de la gent dels territoris de l’estat, per qüestions de successió dinàstica (Carles Maria Isidre o Isabel II); ideològiques (liberals o progressistes enfront dels tradicionalistes o absolutistes) tot i que amb interpretacions sociopolítiques, en un i altre bàndol, molt àmplies i que van variar amb el temps; reacció davant les polítiques centralitzadores i de “modernització” de l’estat… a les que els carlins respongueren amb la defensa dels anomenats drets històrics -els furs- de cadascun dels pobles peninsulars. “La pàtria gran com la suma de les pàtries locals “ com definí Karl Marx la visió d' Espanya ("les Espanyes", deien ells) que tenien els carlistes en un article publicat, l’any 1858, al New York Daily Tribune. El guionista Jaume Grau ha comparat en el seu llibre Carlinades. El “Far West” a la catalana, salvant les distàncies, les guerres carlines amb un imaginari Far West on els carlins serien els pellroges (coneixedors del terreny, estrategues dels petis atacs, temorosos del “progrés” que creien destruiria el seu món tradicional, rebels davant una “autoritat” que consideraven no legítima i que no els respectava…) i els liberals farien el paper de l'organitzat exèrcit de la Unió. En resum, un conflicte complex i divers que anava molt més enllà d’un simple desacord dinàstic.

Fotografies d'en Joan Miquel, Montserrat i Joan

GALERIA FOTOGRÀFICA

Font d'en Miquel

Font del Sot de Can Rosell

Font de les Paitides

Font del Noi Gran

Font del Ferro

Font de La Vila

El frodós bosc on hi ha les fonts del Noi Gran i del Ferro

Vista general del Castanyer de les Nou Branques

Dinar a l'Hostal Bofill

Foto que em van adjuntar els de Mas Martí

(correspon a la seva resposta)

Entrada a Mas Martí
(correspon al comentari a sota)

TROBADA-SOPAR D'ESTIU 2012

SOPAR-TROBADA D’ESTIU 2012

AL “XIRINGUITO ESCRIBÀ” DE LA PLATJA DEL BOGATELL

Un any més us convoquem a la Trobada-Sopar  per a –especialment aquells/es que no ens veiem tant sovint- poder petar la xerrada a la fresca d’una nit d’estiu. Ell lloc que s’ha triat enguany és:

Restaurant.- “EL XIRINGUITO DE L’ESCRIBÀ”, Ronda Litoral, 42 (Platja del Bogatell) Barcelona.

Dia i hora de trobada.- Divendres 20 de juliol a les 21 hores.

Menú.-

Primers per compartir:

Amanida verda amb ventresca de tonyina

Calamars a la romana de tinta negra

Peixet fregit

Musclos a la marinera

Segons

Assortiment de paelles:

Paella de peix

Fideuà de bolets i espàrrecs

Arròs negre

o

Orada al forn amb patates

o

Mar i muntanya de pollastre picantó

Postres Escribà

Begudes

Vi blanc Fenomenal (D.O Rueda) + Vi negre Momo (D.O Ribera del Duero)

Aigua mineral, cafès i infusions

Preu per persona .-  40 euros (IVA inclós).

Confirmació assistència i elecció segón plat (siusplau).- Pregem a tots i a totes que aneu confirmant l’assistència i la tria que heu fet del segon plat : Assortiment de paelles o Orada al forn o Pollastre picantó (mar i muntanya), comunicant-ho , abans del 13 de juliol, a la Elena (elenasoler7@yahoo.es) o a la Lydia (lydia.ferre@telefonica.net) per a poder confirmar, al restaurant, el nombre total de comensals i els plats escollits.

Confiem amb la presència i companyia de tots/es vosaltres. Fins aleshores, doncs.

Una abraçada.

CRIDA A LA 28ena SORTIDA XINO-XANO

PEL CAMÍ DE LES FONTS, AL CASTANYER DE LES NOU BRANQUES DE VILADRAU

Data.- Dijous 5 de juliol del 2012.

Tipus d'itinerari.- Per a aquests dies que fa tanta calor, hem triat un itinerari per una zona “fresca” –la vall de Viladrau a la vessant nord del Montseny- i per un lloc amb nombroses fonts i, per tant, ombrívol. El recorregut, pensem, te de tot: aigua, boscos, espais oberts, bonics panorames, arbres monumentals, masies històriques, hostals emblemàtics,... només cal que us engresqueu a acompanyar-nos i a gaudir-ho.

Recorregut i dificultat.-  És un recorregut circular, senyalitzat, de 7 km. Sortirem del Centre Cultural Europeu de la Natura (CCEN) de Viladrau. L'itinerari transcorre per l'antic camí de Viladrau a Sant Marçal, que travessa un petit bosc ombrívol amb espècies com ara el roure, l'alzina, la moixera, el faig i l'avellaner (on hi anirem trobant les fonts de les Paitides, del Ferro i del Noi Gran), i desemboca a una pista asfaltada, prop de la masia-restaurant del Martí. Allà canvia el paisatge: de bosc a espais oberts amb camps de conreu i vistes panoràmiques a Sant Segimon i el Matagalls. A continuació hi ha un tram planer –el Planell- entre les masies del Martí i de la Vila. A la vora del camí es distingeixen conreus de blat, remolatxa, blat de moro o avets, així com roselles, romaní, ginestell i altres plantes d'interès, com el pensament del Montseny. Finalment s'arriba a la Vila, famosa per ser l'escenari on es va declarar la III Guerra Carlina en una reunió entre els coronels carlins Huguet, Cortázar, el tinent coronel Ramon Vila i el cap Francesc Savalls. Una pista, a la dreta, ens portarà fins un bosc de castanyers centenaris on hi destaca, el que dona nom al sender local, el Castanyer de les Nou Branques (un dels més grossos del Montseny, té una alçada de 23 metres i un tronc amb un perímetre de 6.5 metres; l'any 1987 una forta ventada va esberlar la branca més grossa; de les 9 branques principals, dues ja no hi són i de les set branques que en queden, dues són mortes i cinc –encara- estan vives).

El temps estimat del recorregut, sense parades, és de 1h 45’. El desnivell acumulat és de 256 m de pujada i de 223 m de baixada. La dificultat de la sortida és baixa.

PUNTS DEL RECORREGUT

•0.00: Centre Cultural Europeu de la Natura

•0.10: Ermita de la Pietat

•0.13: Font d'en Miquel

•0.20: Font del Sot de Can Rosell (Inici de les fites)

•0.25: Font de les Paitides

•0.30: Font del Ferro

•0.32: Font del Noi Gran

•0.45: Mas El Martí

•0.55: Camps de la Vila (Panoràmica a les Agudes i el Matagalls)

•0.60: Mas La Vila (Anada al Castanyer de les Nou Branques)

•1.08: Castanyer de les Nou Branques

•1.20: Mas La Vila (Tornada del Castanyer de les Nou Branques)

•1.30: Plaça Major de Viladrau

•1.35: Font de l'Aremany

•1.45: Centre Cultural Europeu de la Natura

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant de l’ “Hostal Bofill”  de Viladrau, un emblemàtic establiment i edifici noucentista-modernista. Tenen menú diari a un preu, sense extres, de 10 euros.  www.hotelbofill.com  

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada (tot i que hi ha fonts, millor portar-ne per si un cas). En Llorenç portarà “les gotes”, en Pep portarà la bota amb vi i -si poden venir- l'Elena les olives, els Serena/Bosch el cafè i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba, calçat adequat al recorregut i bastons (qui vulgui)  i, no oblideu, barrets i protecció solar.

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport és amb cotxes, tindrem els tradicionals punts de trobada: el de l’Hospital (nou) de Sant Pau i el de Travessera xamfrà amb Llepant. Podem quedar de sortir, plegats, del punt de trobada a l’Hospital Nou de Sant Pau a les 8h del matí, (per això els de Travessera/Llepant ens trobarem a les 7h 45’ i farem cap, a les 8h, a Sant Pau). Els cotxes i els excursionistes que aniran en cada vehicle ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimecres 4 de juliol, trucant o escrivint un correu a en Llorenç que és qui coordina aquesta sortida, més que rés per tal de confirmar el nombre de comensals que serem al dinar.

MATINAL CULTURAL

SORTIDA MATINAL AL CASTELL DE MONTCLÚS

El dimarts dia 19, hem fer una sortida matinal fora de programa. Ha estat una visita, meitat cultural, meitat fotogràfica al Castell de Montclús de Sant Esteve de Palautordera -com a complement necessari per a un article que estic preparant per al Butlletí de l’entitat excursionista de la qual soc membre- .

Hi hem anar (en José, en Joan i jo mateix) en cotxe fins a l’ermita de Santa Margarida, a una mica més d’un quilòmetre de Sant Esteve de Palautordera en direcció al poble del Montseny. Un cop allà ens hem desviat (hi ha un cartell que diu "Camí del castell de Montclús") cap a Can Marc, una casa de turisme rural i hípica, i vorejant aquest important mas baixem fins la Tordera. Travessem el riu, un a peu -per una passera de pedres- per a "controlar" l'operació i els altres dos en el cotxe. Un cop a l’altre costat aparquem el vehicle.  A partir d’aquí el camí fins el castell està molt ben senyalitzat.

Al arribar a un pla amb un bon nombre de grans i perfumats eucaliptus decidim que ja és el moment d’esmorzar. Reconfortats, despres de fer el mos (avui sense café ni "gotes"), continuem el camí pel mig d’un bosc d’alzines fins arribar al castell. Des d’on hem deixat el cotxe fins les primeres restes de la fortalesa, caminant, no hi ha més de 15 minuts, el desnivell és de 120 m.

Un cop som d'alt, a 370 m d'alçada, el primer que ens sorprèn és la imposant sensació d'inexpugnabilitat dels grans murs que tenim davant i el control que sobre la plana i l'alta vall del Tordera es té des d’aquest lloc. Vet aquí la seva situació estratègica i importància.

Angle oest del recinte sobirà amb els talussos i el fossat entre recintes, al fons la torre
cantonera, i a l'esquerra la muralla del recinte jussà amb els merlets i les espitlleres.

Entrem dins del castell, on  ens hi estem una bona estona mirant detalls, fent fotografies i prenent mesures i notes. N’avancen –en primícia- la descripció que, de la fortalesa, hem preparat per a l'article que, com ja hem dit més amunt, tenim en curs:

" Estat actual i descripció.- Al castell de Montclús hi podem apreciar dues etapes constructives ben diferenciades.
Inicialment, possiblement als segles X-XI, hi havia una torre circular que tenia adossada al costat nord una sala d’uns 5,5 m d’ample x 6 m de llarg. El gruix dels murs de la torre és de 2,1 m i el seu diàmetre interior és d’uns 3 m; l’amplitud dels murs de la sala és de només 0,9 m. L’alçada de les restes d’aquesta torre mestra, en l’actualitat, és de 3,5 m  però originàriament devia ser molt més alta, sobrepassant de llarg l’altura de les muralles del recinte. L’aparell constructiu d’aquesta part del castell és molt irregular i, en alguns llocs, hi podem apreciar filades d’opus spicatum complert o només parcial (amb rengles de lloses verticals inclinades).

Vista, des de l'interior de la torre mestra, de la torre cantonera (amb la porta d'accés al 1er pis) .

Observeu els detalls de l'aparell constructiu amb les filades d'opus spicatum parcial.

Possiblement als segles XIII o XIV, s’envoltà aquest primitiu recinte superior o sobirà amb un clos de planta trapezoïdal. Els murs més ben conservats són el del nord-est i el del nord-oest   amb uns gruixos de 1,70 m i de 2,20 m respectivament, uns 25 m de llarg i uns 12 m d’alt. El mur sud-est, el més llarg i on probablement hi havia la porta d’accés, s’estimbà barranc avall a causa d’una esllavissada encara avui apreciable (actualment l’entrada al recinte es fa per una còmoda escala metàl·lica instal·lada en el decurs de les obres de consolidació). En la muralla que tancava el recinte pel sud-oest, segurament refeta en una reforma del castell a mitjans segle XIII, hi podem veure tres espitlleres dins el que semblen uns espais destinats a unes grans finestres. En el mur nord-oest hi ha dues grans obertures on hom creu hi podien haver dos grans finestrals instal·lats en el moment en que el castell va ser habilitat com a palau (a finals del segle XIV); al peu d’aquesta paret hi ha també, inclòs dins el mur, un nínxol (per a una pica, rentamans o, potser, una comuna) amb una petita cisterna o dipòsit, de 45 x 60 cm de planta. L’anàlisi del parament del mur sud-est i les dades obtingudes en el decurs dels treballs arqueològics permeten afirmar que aquest recinte sobirà, en una de les seves àrees i etapes històriques, disposava de dues plantes separades per un pis de fusta sostingut per bigues.

Recinte sobirà. Detall de l'arrencada d'una escala.

A la primera meitat del segle XV s'inicià, al castell, un nou projecte d'obres que comportà un reordenament dels seus espais interiors. Al pati que, fins aleshores, hi havia al voltant de la torre mestra es construí un nou edifici, que integrà la mateixa torre, amb espais senyorials i de serveis. Sembla que el terratrèmol de 1448 i els seus efectes sobre moltes construccions del país i, potser, sobre les del castell de Montclús va impedir aquesta complerta transformació.

Vista parcial de l'interior del recinte sobirà. Al fons el mur sud-oest i a la dreta el nord-oest amb una de les grans

obertures on, potser, hi havien finestrals i -a la dreta del forat- el nínxol que podria ser una "comuna".

En l’angle d’unió de les muralles nord-est i nord-oest hi ha una potent torre cilíndrica d’uns 16 m d’alçada. La base d’aquesta torre i la dels murs que hi conflueixen (de mitjans segle XIV) per l’exterior és atalussada; la part superior de la torre cantonera és d'un període posterior, segurament de la primera meitat del segle XV. Al peu del talús hi ha una canalització que conduiria l'aigua recollida cap a una cisterna. Es podia accedir a l’interior de la torre, per mitjà del camí de ronda del mur nord-oest. Està dividida en dos pisos, l’inferior, que te una gran alçada, es cobert per una volta d’obra  amb una  obertura, al terra del primer pis, que hi permet l’accés (qui sap si aquesta mena de “pou”- amb una “fondària” de prop de 10 m- amb les parets convenientment impermeabilitzades, tot recollint les aigües pluvials dels teulats, era la cisterna d’aquest recinte). El pis superior de la torre que, com hem dit, te la porta d’accés pel camí de ronda, està cobert també per una cúpula d’obra  i als seus murs hi ha una finestra i una tronera (defensa, per a armes de foc, característica del segle XV).

El castell tenia un segon recinte inferior o jussà on encara s’hi han conservat algunes restes. A uns 3 m de l’angle oest del clos central, hi podem veure un mur força alt amb espitlleres i merlets, segurament en aquest pany de paret hi havia l’entrada principal del castell; d’aquest primer tancament perimetral en podem reconèixer, aquí i allà, diferents fragments. S’aprecia, així mateix, el fossat que hi havia als peus de la muralla del recinte sobirà i indicis de diversos edificis (cavallerisses, estables, magatzems,...) adossats als parament interior de la muralla defensiva. A pocs metres de l’angle sud del recinte sobirà hi ha també, molt malmeses, les runes de la capella castellera de Santa Margarida, del segle XII, amb una part dels murs de la nau i l’absis semicircular.

Restes de la capella de Santa Margarida (sobre l'antic paviment, al mig 

del que era l'església, hi ha crescut una bonica alzina)

Pràcticament sota les restes d’aquesta capella s’hi pot veure el que alguns consideraran la boca d’accés a un passadís secret; te una volta molt ben feta on encara s'hi poden veure els senyals de l’encanyissat de l’encofrat; el túnel descendent, cec, finalitza als pocs metres dins la penya (potser està inacabat ?). Hi ha diverses hipòtesis sobre l’ utilitat d’aquesta curiosa construcció, un pou, una nevera,... hi ha qui diu que es tracta d'un túnel d'escapatòria que, per la direcció que pren, comunicava (o pretenia comunicar) -en un i altre sentit- aquest punt amb l'interior del recinte sobirà... qui ho sap ?. Pensem que el més probable és que es tracti de la boca  i el pendent  o escala d'accés a una segona cisterna o dipòsit d'aigua (potser també inacabat) que, en un dels llocs més baixos i dins del clos del recinte jussà, recollia (o pretenia recollir) el màxim d'aigües pluvials que queien dins l'àrea ocupada pel castell i que convenientment canalitzades (hi han forces indicis de canals sota els talussos de les muralles...) podien, molt be, ser conduïdes fins a aquest punt. Les hipòtesis continuen obertes !!!. "

La treballada boca del "túnel misteriós"

Acabada la visita retornem al cotxe i -per tal d'aprofitar el matí- decidim retornar per la pista que, des de Sant Esteve de Palautordera -per la Serra de Can Vilatort i el Pla de Santa Magdalena- mor a la carretera que baixa de la Costa del Montseny a l'alçada de Mosqueroles i que, des d'aquest recollit poble, porta fins a Sant Celoni.

Santa Magdalena

Prenem les preceptives cerveses, asseguts a una terrassa de la plaça major de Sant Celoni i, contents i amb l’objectiu acomplert, retornem –per a dinar a les respectives llars- fins a Barcelona.

Gràcies, amics, pel vostre suport i companyia.

Una abraçada.



Fotografies d'en José F., Joan i Pep

ART I ESCOLTISME (16)

CRISTÒFOL GASTÓ  “Tòfol”

Campament a Can Valls d'Olzinelles. Setmana Santa 1968

En Cristòfol Gastó i Ferrer va néixer a Barcelona l’any 1950.

Entrà als scouts a primers del 1965. L’agost d’aquell mateix any, acudí amb l’Agrupament al Jamboree que, amb motiu de l’Any Sant Compostelà, es celebrà a Vigo en el qual hi participaren prop de 1000 scouts i noies-guies de tot l’estat i d’Alemanya, França, Bèlgica, Anglaterra, Portugal i Veneçuela.

Scouts catalans –entre ells en “Tòfol” (el segon, asegut a primera fila, a la dreta de la fotografia)- de Barcelona i Terrassa, al Jamboree celebrat a Vigo l’agost de 1965.

 Al campament que l’Agrupament va efectuar a Taradell, la Setmana Santa de 1966, en Cristòfol efectuà el seu compromís (“promesa” en dèiem aleshores) escolta.

L’octubre de 1966, amb els altres companys de la seva unitat –els “escultes”-, passà  a formar part del Clan Ós Gris. A finals de 1967, començà a retre servei com a “scouter” (cap d’unitat) en un altre agrupament del districte de Barcelona, concretament -com a Baloo- als llobatons de Santa Mª del Mar. El desembre de 1968, en el decurs de les festes de Nadal, el  nostre Clan organitzà –als locals del carrer Calaf de Barcelona- una exposició, que resultà tot un èxit, amb un bon recull dels seus dibuixos scouts.

Amb d'altres membres del Clan -a primera fila, amb els braços oberts- al comiat
d’un company que marxava a fer “la mili”. Barcelona, desembre 1968.

Els dibuixos d’en “Tòfol” han quedat sempre gravats en la nostra memòria. En totes les trobades que hem anat fet aquests darrers anys, al parlar dels vells companys, gairebé sempre recordem en Cristòfol Gastó i els seus “ninots”: les originals “caigudes” on hom s’agafa al que pot i on pot...; les escenes de les sortides (on, potser, ironitzava sobre un fet real: perduts al bosc, una proposta de bivac, la corredissa per a no perdre el tren o davant d’un gos...); els moments “tendres” al voltant del foc o tot esperant el sopar...; la seva “experiència” com a Baloo...; la crida al valor de l’amistat... Tenim la sort d’haver pogut aplegar, en aquesta entrada del Bloc, una mostra ben representativa de les seves il·lustracions dels anys de noi-escolta.

Amb una gran facilitat per al dibuix, en “Tòfol”, utilitzava qualsevol suport (un tros de paper, un full, un tovalló) per a -amb un rapit però precís traç- estampar-hi una escena o fet -joiós o dramàtic- ple de gràcia, d’expressió, de detalls, d’ironia i, sempre, amb un cert “missatge”. Tot un artista i, alhora, un eficaç comunicador.

Col·laborà, també, amb les seves il·lustracions en alguna de les publicacions scouts de l’època com, per exemple, el Programa de la Festa de Sant Jordi de l’any 1968 amb el disseny de la portada i un original i simpàtic dibuix a l’interior: un scout vist per l’esquena (on només es veu, tot caminant, una motxilla amb barret, bordó i potes...)

En Cristòfol Gastó, el 1977, es llicencià en Medicina i Cirurgia especialitzant-se en Psiquiatria. És, també, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Serveixi aquest espai dins del nostre Bloc, com a record i homenatge al bon i vell company.

Una forta abraçada.

(a)

(b)