diumenge, 21 d’octubre del 2012

CRÒNICA DE LA 30ena SORTIDA XINO-XANO




PASSEJADA PEL TERME DE SANT POL DE MAR.

Puntual el tren surt de Barcelona a les 7h 51’; puntual passa també per l’estació de Premià, on s’afegeix a la colla la companya del Maresme; puntuals arribem –a les 8h 53’- a Sant Pol de Mar, on ja ens espera el company que ha vingut de Llavaneres i puntuals, com no podria ser d’altra manera, comencem la passejada.
 
Ermita de Sant Pau
 

Deixem l’estació i, per un carreró de dins la vila, ens enfilem pel turonet on hi ha -meitat castell, meitat capella-  l’ermita de Sant Pau (del segle XI), un dels senyals d’identitat d’aquest bonic poble del Maresme. En un banc-mirador que hi ha als seus peus, amb vistes sobre la part de població i la platja que envolta el barri de l’estació, hi fem la primera parada per a esmorzar. Comencem be.
 
Esmorzant.
 

Entrepans, vi, olives, xocolata, cafè, però –un altre cop- sense “gotes”... en Llorenç el seu habitual proveïdor, en aquesta ocasió, no ha pogut venir !!!. Tot i això, reconfortats, ja fem una altra cara. Amb el bon gust del cafè –sense “rebaixar” amb el conyac- al paladar continuem, de fet podríem dir, comencem... l’excursió.

L’itinerari passa pel mig d’un espai urbanitzat amb boniques torres i jardins: deu ser el  barri residencial, una mena de Pedralbes, de Sant Pol. Hi veiem, però, alguna casa amb el cartell de “en venda” i és que: la crisi és la crisi i la trobem arreu.

Arribem a una pista que, fora ja del poble, passa pel costat de Can Calella i relativament propera a Can Mascaró (una imponent masia amb una alta torre-mirador) el nom de la qual ens recorda -de nou- les “gotes” que, avui, no hem pogut posar al cafè... Algú rondina al pensar-ho però, resignats, seguim.
 
Can Mascaró
 
Poc abans d’arribar a Can Gasòfia ens desviem, a la dreta, per una nova pista que s’enfila costeruda per l’anomenada Serra de les Guilles, un dels contraforts del Montnegre més propers al mar. Apareixen aquí les primeres “reclamacions”: la sortida no era “sense dificultat” ?.

 Anem pujant....
 
Seguim pujant.... i pujant... i pujant, fins que arribem al Puig de Golinons de 226 m d’alçada (l’estació de Sant Pol és, només, a 7 m sobre el nivell del mar). En Josep Maria, el coordinador, es defensa dient que la crida a la sortida ja ho deia: “Recorregut fàcil però amb desnivells de +/- 250 m...”
 
I continuem pujant... !!!
 
Un cop dalt la carena ja hem pogut anar veient –tot i que el dia és força emboirat- el panorama sobre la costa. Quan després d’alguna nova pujada som al Puig de Golinons, ens hi entretenim una mica més: mirant cap al mar, als nostres peus veiem la vall que baixa fins a Sant Pol i la gran urbanització que, arran de costa, va des de Calella fins a Pineda de Mar, en primer terme les antenes que –suposem- son dalt del Puig de la Popa (209 m) -un altre balcó amb una molt bona panoràmica sobre la costa- i al fons, per sobre les muntanyes, el que -diríem és- el castell de Blanes. Llàstima que el bon dia no ens ha acompanyat i ara comença a plovisquejar... potser només és “boira pixanera”... diuen alguns.

Dalt la carena.
 
Dalt del Puig de Golinons.
 
Reprenem el camí, la ruta prevista continuava cap el Coll de l’Era d’en Mora (198 m) i la pujada al Turó de l’Home Mort (210 m) des d’on hi ha unes molt bones vistes sobre Sant Pol i la vall de Sant Cebrià de Vallalta, però, vist el dia que ens fa, les possibilitats de que el panorama sigui “intentar veure-hi quelcom entre les boires” i –no ho hem de negar- el fet que, alguns, ja comencem a estar una mica tips de pujar i seguir pujant... decidim baixar cap a Sant Pol per la vall que forma el Torrent de Borinans, anomenat també, de Golinons. La pista va baixant, serpentejant, de manera més còmoda per dins d’un bosc de pins, alzines –moltes sureres, amb forces anys, han cridat la nostra atenció- i, de tant en tant, cirerers d’arboç que ens ofereixen alguna incipient i encara aspre cirera a mig madurar. Passem per Can Golinons, molts vessants assolellats son plens de plantacions de maduixots tot i que ara, acabada la temporada, la terra és “en repòs”.
 
Can Golinons

Una mica més avall, a la finca de Can Freixa, el paisatge canvia radicalment i ens mostra una visió del tot exòtica. Som dins d’un gran planter de palmeres, n’hi ha de gairebé totes les espècies: margallons, africanes o datileres, washingtònies o de ventall, palmeres d’oli com les de les platges del Carib i moltes més que no sabem catalogar,... tot això en aquest tranquil i sorprenent racó de l’Alt Maresme. El nom del lloc no pot ser més clar, ni encertat: "Les Palmeres". Com anem molt be de temps, ens hi entretenim una estona badant i fent fotografies.


 
 

Passem pel costat d’un caqui ben carregat de fruits... les nostres “eves”, ajudades per algun “adan”, cauen en la temptació d’agafar del fruit  madur i –segurament- prohibit...: només tres o quatre caquis, que resulten ser molt i molt bons !!!. Poc més avall som ja a Can Gassons, on ens hi estem una estona xerrant amb la seva amable mestressa, parlem sobre les palmeres del planter veí, el seu gos, les plantes, arbres, flors i rosers que envolten el mas i sobre un altre arbre ple de caquis que te a l’altre costat del camí... “més amunt n’heu passat davant d’un que dona uns fruits molt més bons” , “ah si ?..." l’hi hem contestat nosaltres. Ens acomiadem, lladres de poca volada..., rient per sota del nas.

Xerrant amb la cordial mestressa de Can Gassons.
 
Ara ja de retorn, tornem a caminar, durant poc més d’un quilòmetre, per la pista que passa per davant de Can Mascaró i Can Calella. Després d’aquesta darrera casa ens desviem, a l’esquerra, per un camí asfaltat que, pujant, porta fins al Club Hípic de Sant Pol. “És, de veritat, la darrera pujada”, ens assegura en Josep Maria. Te raó –com gairebé sempre-, superat l’edifici principal d’aquesta instal·lació, el camí baixa cap el Torrent del Morer.

Ens desviem uns metres per anar a veure –dins d’un tancat- les runes romanes del Morer. Es tracta de les restes d’un centre de producció agrícola, vi i farina, del segle I tot i que tingué continuïtat fins el segle V. Excavat l’any 1995 s’hi va trobar un celler, un molí per a gra, una ferreria, la zona d’habitatge i magatzems. Sembla que, pel seu emplaçament estratègic, feia també funcions de punt de vigilància, control de la costa i far. Actualment, suposem també afectades per les "retallades", s'hi continuen fent excavacions arqueològiques; per aixó el lloc no és visitable.
 
Jaciment romà del Morer.
 
Passem per sota l'autopista. Arribem a un punt on hi ha una clariana i alguns horts (amb pebrots, albergínies, mongeteres, enciams,...) i un camp de maduixots, “en repòs”, on en mig de les males herbes intenten sobreviure algunes maduixeres; tenim –encara- bona vista i anem descobrint alguns maduixots mig madurs, que ja ningú vol, però que nosaltres sabem apreciar...

 
Continuem, ara ja baixant sempre en direcció al mar, pel costat del torrent. Passem a tocar de El Morer una gran i cuidada casa pairal, amb una espectacular piscina, situada en un privilegiat lloc. El camí, que travessa pel mig d’un frondós bosc, és molt agradable. Ens crida l’atenció un artístic pou -mig amagat per les bardisses- on el suport de la corriola, fet de forja, és –curiosament- la Flor de Lis, el símbol scout.

 
Passem per sota de la carretera nacional i de la via, pel mateix lloc on ho fa el torrent, fins que arribem –també com ell ho fa- a la platja del Morer i al mar.  Aquí hi tenim els Banys Lluís, el restaurant on hem de dinar i el final de la nostra excursió d’avui. S’acorda que és un bon lloc per a fer-hi la foto “oficial” de la Sortida i, disciplinats, ens afanyem a formar el grup.

 
Hi faltava l'Enric... !!!
 
En Joan Miquel, fent ús dels seus “equips de mesura” ens sentencia que, en total, hem fet 12,2 km i hi hem emprat un temps –amb aturades incloses- de 4h 15’. Ah ! i  aquesta vegada no ens hem perdut !!

Assaborint les cerveses de ritual.

 
Un cop entaulats prenem les cerveses, avui i sense que serveixi de precedent, hem repetit (dues canyes petites) -cosa de la xafogor !!- i després el dinar. No cal dir que sempre que ho hem fet en aquest lloc, ha estat un dinar "de categoria" on el peix hi ha tingut un paper destacat. Avui, a les postres, hem tingut cava a dojo: en Joan Miquel ha complert 65 anys; i això sempre fa de bon celebrar. Gracies i que ho puguem fer, tots plegats, molts anys més !!!

Per molts anys, Joan Miquel !!!!
 
En el seu pronòstic del temps, en Joan Miquel, havia advertit que el vent bufaria fort de migjorn (sud) i xaloc (sud-est). Per això, al arribar a la platja i mentre dinàvem, hem vist les ones petar amb força sobre la sorra i la punta rocosa del costat del restaurant.  Per la tarda, la cosa s’ha anat animant  i camí de l’estació, pel passeig arran de mar, hem tingut l’oportunitat de complementar la 30ena Sortida Xino-xano ( amb muntanya i mar) contemplant aquest magnífic espectacle.  

 
Un nou company s’ha afegit, en aquesta excursió, a la colla: en Antonio, amb el qual hem pogut recordar moltes vivències i vells companys de quan teníem, més o menys, cinquanta anys menys. Ha dit que repetirà. Sap que serà molt benvingut.

L'Antonio, satisfet, després d'esmorzar...
 
Com sempre, agraïm a en Josep Mª i a la Montserrat l’organització de la sortida i a tots i a totes –fins i tots als/les que en aquesta ocasió no heu pogut venir- la vostra companyonia i amistat.

Fins la propera que serà, després de la Sortida de Tardor, el dijous dia 8 de novembre.


 
GALERIA D'IMATGES
 
Detall d'un carrer de la vila.
 
Com deia el poeta: "Se hace camino, al andar...", sobretot si fa baixada !!!
 
Can Mascaró. Suposem que el propietari volía veure el mar des de casa seva...
 
 
El patriota Carles davant l'Alzina de les Tres Branques de Golinons.
 
 
En Josep Maria, el coordinador de la sortida. Molt be noi !!!! avui no ens hem perdut !!!!
 
Cireres d'arboç
 
El camí,a tocar de El Morer, passa pel mig del bosc .
 
El pou, mig amagat, del bosc de El Morer.
 
Fent-la petar a la Platja del Morer (al fons, casualment, passa el tren...)
 
La paella i, al fons, en Big Josep anant per feina...
 
Carai, que ens mullem...!!!!
 
Amistat
 
Text : Pep
 
Fotografies: Antonio, Enric, Joan Miquel i Montserrat.
 
 

diumenge, 14 d’octubre del 2012

DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (3): PIONERISME

Dibuix d'en Michel Tacq al llibre "Pistas"
 
 
PIONERISME

En el bagul del records de la nostra infància i joventut escolta -i  per tant en el nostre Fons Fotogràfic- hi ha imatges d’acampades, de diversos dies, en plena natura: els campaments. Ja hem fet esment a algun d’ells en una anterior entrada d’aquesta mateixa “sèrie”: el de Taradell, la Setmana Santa de l’any 1966 (1).

Els campaments escoltes –a diferència dels campaments militars o dels d’altres organitzacions juvenils de l’època- tenien (i, suposem, ho continuen tenint) les tendes, no en rengles o carrers, sinó escampades per colles o patrulles i separades entre si i de les dels caps –amb una relativa autonomia-, formant entre totes elles una mena de cercle o poble sobre un gran espai o plaça central. En aquest lloc comú era on fèiem les cerimònies –hi havia la bandera i l’altar- i el punt on, també, hi realitzàvem els jocs i el foc de camp.

A més  -també a diferència d’altres campaments ja estructurats i estables-  als nostres campaments calia dotar-los de tot l’equipament i serveis necessaris: cuina, taules, tenda-rebost, latrines, espais per a les reunions, el joc o el bany, el clot de les deixalles, etc.

La literatura escolta que nosaltres llavors teníem (“Escoltisme per a nois”, el manual “Pistes” o alguna revista dels Scouts belgues o francesos que havíem aconseguit no sabem exactament com) però, especialment, la “tradició oral“ i l’experiència dels caps i companys més veterans ens proporcionaven els coneixements, les tècniques, els recursos –el que anomenem PIONERISME-  i tot allò que calia per fer la nostra estada, al campament,  el més còmoda i confortable possible. I a més -i sobretot- passar-nos-ho molt i molt be mentre ho fèiem.

Totes aquestes publicacions i els companys més vells ens explicaven que els pioners eren els capdavanters que obrien camí en les exploracions o la colonització de noves terres. Que aquests aventurers, amb els pocs recursos que tenien a mà o que la natura els oferia, construïen refugis, ponts i tot allò que els calia per a ells i per als  que vindrien després. Per a una colla de nois, la majoria de ciutat, aquest esperit d’aventura, aquest fer-ho nosaltres mateixos –lluny de la tutela dels pares- ens omplia de goig i felicitat. Com una mena de petits Robinsons,ens ho passàvem d'allò més be.
 
Practiques de nusos. Any 1961
 
 
El primer que calia aprendre era a fer els nusos: el nus pla, el de teixidor, el del pescador, l’as de guia,...; després les lligadures o amarres: la lligadura recta, la lligadura diagonal, la lligadura en paral·lel, el trípode, ...; l’ús de les eines: el ganivet o matxet,  la destral, la serra, la “picoleta” , la pala americana,... No cal dir que l’instal·lació, muntatge i cura de la tenda era un dels capítols fonamentals: triar un bon lloc d’emplaçament, els reguerot perimetral, els tensors, les “piquetes”, els doble sostre,... i finalment les instal·lacions: la cuina, el menjador, el racó per a les reunions,... ponts, altars, tendes elevades i tuti quanti.

Tot aixó feiem als campaments. Aquí en teniu una bona mostra gràfica.
 
Cuines:
 
Cuina elevada. Cánoves. Any 1964 

Cuina elevada, aprofitant un desnivell. Castellar d'en Hug. Any 1964.
 
L'Asensio en una cuina de forat. Any 1965.
 
Menjadors:

Cánoves. Any 1964
 
Terrassa. Any 1964
 

 Any 1965
 
Patrulla Aligues. Any 1964.
  
Tendes:
 
Terrassa. Any 1964
 
Terrassa. Any 1964.
 
Gualba. Any 1965
 
Olzinelles. Any 1968.
  
Altars:
 

Altar improvisat amb motxilles. Any 1963.
 
Terrassa. Any 1964.
 
Terrassa. Any 1964.
 
Taradell. Any 1966.
  
Ponts:
 

Taradell. Any 1966.
 
 
Sala del Consell:
 

Olzinelles. Any 1968
 
 
 NOTA.-

(1) DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (1): EL CAMPAMENT DE TARADELL. Setmana Santa de 1966.