CRÒNICA DE LA 38ena SORTIDA XINO-XANO

PER L’ESPAI NATURAL DE LES GUILLERIES:

De Savassona al Monestir de Sant Pere de Casserres.

La xino-xano d’avui és de les que no s’obliden fàcilment. Ens ha fet patir una mica però els panorames que ens ha ofert i tot el que hi hem vist ha valgut ben bé la pena. Us ho expliquem:

Set (3 “nois” i 4 “noies”) hem sigut els xino-xaners que hem gaudit d’aquesta sortida. Gairebé tots els altres companys habituals (fent cas omís del calendari prefixat... he,he...) eren de viatge: dos a Canàries, dos a Noruega, dos a Uganda i 3 –els més atrevits- navegant, amb un quart tripulant i dalt d’un petit veler, per la Mediterrània... si això és crisi !!!

Els i les “7 magnífics”, que ens hem mantingut fidels a la sortida ens hem arribat, amb els cotxes, fins al petit nucli de Savassona (580 m d’alçada). Un cop allà, hem deixat a la majoria de la colla al petit aparcament (que hi ha a l’esquerra de la carretera) d’on arrenca el camí que puja fins a Sant Feliuet.  Dos xofers, amb els dos cotxes, hem anat a portar un vehicle fins al pàrking del restaurant de Sant Pere de Casserres, per a poder establir la logística del retorn “motoritzat” de tota la colla al final de l’excursió; mentre retornàvem amb l’altre cotxe, de nou, a Savassona per a fer plegats la caminada. A quedat clar, o us ho torno a explicar... !!.

 

Doncs bé, a l’aparcament de Savassona hi ha un petit rètol que diu “Sant Feliu” i assenyala cap a una pista. Mentre els xofers fèiem el “xou” descrit amb els cotxes, hem quedat que les “nenes” i l’Antonio  anessin pujant, per la pista, fins a l’ermita de Sant Feliuet i allà ens trobaríem tots plegats per a esmorzar-hi.

“El hombre propone i Dios dispone”..., diuen, i així és: els dels cotxes hem tingut d’esperar més d’un quart d’hora per a que ens obrissin –amb retard- la porta que barra el pas de la carretera que porta al Monestir... i el rètol que posa “Sant Feliu”, si ens hi fixem bé, el que realment vol assenyalar no és la pista -que baixa vall avall- sinó un petit corriol que, darrera d’una tanca, porta a Sant Feliuet. Això ha suposat que mentre uns estàvem, una bona estona, esperant  que obrissin l’accés al Monestir, els altres fessin una caminadeta de més de mitja hora, pista avall i, desprès, pista amunt –fins que no s’han adonat que no anaven pel “bon camí”-, d’uns 2 km en total. En resum que ens hem tornat a trobar uns i altres, quan tornàvem de les respectives “aventures” davant del rètol indicador de “Sant Feliu” punt d’inici de la caminada d’avui. És aquí on continuem, millor dit, comencem “oficialment” l’excursió a peu d'aquesta sortida.

El corriol –ara ja el correcte-  que acabem d’agafar, passa per un petit bosquet amb unes grans pedres, aquí i allà, que ens semblen un àrea de picnic perfecte. És un lloc ombrejat i com que ja fa estona que ens hem aixecat i ja fa rato que “la ballem”, decidim esmorzar-hi. Fem el nostre desdejuni clàssic: entrepans, vi, olives, cafè, gotes,... però, avui, la Montse ens ha “castigat” sense pastis... així sabrem valorar el que ens hem perdut... No ha pogut fer-lo, diu, però la mida del proper ho compensarà... (això darrer ho diu el “cronista”, no ella).
Des d’on estem, entre mossegades i tragos de vi, veiem el castell de Savassona (documentat des de l’any 890, molt modificat al segle XVI i que –actualment- te l’aspecte d’un gran casal senyorial; al seu costat hi ha l’església parroquial de Sant Pere de Savassona del segle XI) i dalt d’un turó rocós, dominant-ho tot, l’ermita de Sant Feliuet coneguda per això, també, amb el nom de Sant Feliu de la Roca.

 

 

Després d’esmorzar ens dirigim, pel costat d’uns camps de cereals, verds i ufanosos, fins al Pla de Sant Feliuet (aproximadament a 600m d’alçada) a llevant del turó. És, aquest, un paratge de gran interés històric i geològic: una zona densament ocupada per jaciments arqueològics (un poblat ibèric, grans blocs de pedra amb signes i gravats de diverses èpoques,  fosses  amb antics enterraments d’uns 4200 anys d’antiguitat,...) i gegantins blocs de pedra caiguts, fa milers danys, del turó i situats en mig dels arbres (que alguns escaladors, en l’actualitat, fan servir com a rocòdrom). “El Dau” (potser el més gran, a l’entrada del bosc), la “Pedra dels Sacrificis” (un enorme bloc de gres, –de 10 m d’alt i 6 d’ample- amb dues línies o canals horitzontals i restes d’una escala darrera seu, que ha originat nombroses llegendes: es diu que les tribus neolítiques que habitaven el lloc hi feien sacrificis i que aquestes canals gravades a la pedra servien per a recollir la sang dels immolats. També hi ha histories de bruixes i de sacrificis d’animals. Els arqueòlegs, en canvi, donen un sentit més pràctic a aquestes línies gravades: eren guies o suports per a les teulades de les cabanes construïdes al seu recer. Als peus d’aquesta curiosa roca s’hi van localitzar enterraments neolítics amb dos esquelets i un nombrós aixovar funerari). Aquest Pla va estar utilitzat, posteriorment, com a nucli o assentament de població  des de la Prehistòria fins a l’Edat Mitjana. 

Per un caminet que s’enfila turó amunt arribem, per una gran escalinata empedrada -possiblement d'època medieval-,  fins dalt de la gran penya on hi ha l’ermita de Sant Feliuet. Aquesta  petita església està formada per una capçalera d’origen preromànic (segle X) i la nau i portes romàniques refetes posteriorment (segles XI-XII). Està envoltada de tombes antropomorfes, sitges i un gros dipòsit o cisterna per a emmagatzema-hi aigua.
 

Interior de Sant Feliuet

 

Des de dalt, a 657 m d’alçada, tenim -en un dia clar com el d’avui- una espectacular visió de les planes i muntanyes que ens envolten: les  valls de Savassona, del Ter i la plana de Vic, les Serres de Bellmunt, Cabrera, el Puigsacalm i el Collsacabra amb els Cingles de Tavertet i, al fons, el Far. Ens hi estem una bona estona fent fotografies i contemplant el panorama.
 

 

 

Cal continuar, baixem de nou al Pla de Sant Feliuet i agafem un camí -a l’esquerra- que passa pel costat de la Pedra de l’Home amb la clara representació, amb d’altres signes, d’una figura humana (com en els altres llocs d'interès històric o arqueològic de Savassona, uns panells explicatius ens il·lustren sobre els detalls del monument que tenim davant) . El sender, amb els senyals de color blanc i groc del PR-40, volta el turó i va baixant, pel mig d'un bosc de pins, roures i alzines, fins al Coll de la Passarella  (539 m d’alçada).

 

Sortim del bosc i a baix veiem el riu Ter –de fet la “cua” del pantà de Sau, gairebé ple- formant meandres. Passem a tocar d’una caseta on hi ha un transformador de la xarxa elèctrica, segurament, de la propera urbanització de Fussimanya (490 m d’alçada). És aquest un nucli de torres escampades, amb un petit embarcador, al costat del riu-pantà. Arribem al carrer principal que comunica l’embarcador amb la part alta de l’ urbanització. El seguim per la dreta, amb una forta pujada, fins que arribem a l’alçada del “Restaurant Fussimanya” on el camí  del PR-40 passa entre el pàrking i l’àrea de jocs infantils d’aquest establiment.
 

Deixem l’ urbanització tot continuant per un sender, poc visible però senyalitzat “blanc, roig i blanc” (ara el PR-40 coincideix, en algún tram, amb el GR 151), que va baixant cap el Torrent de l’ Infern. “Normalment gairebé tot el que baixa, després puja...” diu algú amb una certa i "picant" ironia. Efectivament anem baixant fins a creuar el Torrent (per la cota 420 m) pocs metres més amunt del nivell on hi ha, actualment, l’aigua del pantà. Per la llera del barranc, afortunadament, no hi baixa aigua. És un indret fresc i ombrívol, amb grans pedres, molta vegetació i un cert encant.  Ens hi estem descansant i fent fotos una estoneta... innocents, encara no sabem el que ens espera !!.

 

 

La ruta per l’altre vessant del torrent puja fent ziga-zagues i salvant -en un recorregut d’uns 300 m-  un desnivell sobtat  de prop de 150 m. Al capdamunt arribem a la carretera asfaltada que porta al Monestir de Sant Pere de Casserres (som a 560 m d’alçada); un indicador diu que falten, fins al Monestir, 1,7 km; nosaltres hem fet ja (comptant-hi la pujada i baixada de Sant Feliuet) 8,3 km – i, els qui s’han equivocat al començament, 10,3 km-.

 

 

  

Travessem la carretera i arribem a una cruïlla de camins: el que nosaltres venim, un que va cap el Monestir i  un l’altre cap al Parador Nacional de Sau; hi ha, així mateix, un quart sender que porta fins el Coll de Terrades. I, encara, un cinquè corriol  que puja des d’aquest mateix lloc, per unes escales fetes al turó, fins dalt del Puig dels Moros (592 m d’alçada) des d’on hi ha unes molt bones vistes sobre el pantà i la “península” de Casserres. Nosaltres –cansats i justos de temps- ho deixem per a una altra ocasió...  El que si que ens fem, en aquest lloc - avui, sense l’ajuda del trípode d’en Joan Miquel-, és la foto “oficial” de la sortida.

 



Al grup hi falta la Montse B. que era la fotògrafa.

 

Continuem vorejant, pujant i baixant -ara suaument- roques i turons. De tant en tant, trobem algun mirador; el camí cap al Monestir de Sant Pere de Casserres, passa per dalt del serrat i ens ofereix unes vistes sobre el Ter –ja en condició de pantà- esplèndides.

 

 

Som en un punt on ja veien –encara molt lluny-  el Monestir. Fem un darrer esforç i arribem –amb ¾ d’ hora de retard sobre l’hora prevista- al Centre d’acollida i restaurant del Monestir, aquí ens esperen les cerveses i el dinar.

El menú és prou correcte però, el servei, un pel lent... nosaltres, ben entaulats, no tenim cap pressa i ens hi recreem, xerrant  i rient, fent sobretaula.

Tenim l'intenció, clar, de veure el Monestir i a les 5 de la tarda admeten les darreres visites. El tros de camí -uns 500 m-, que va del Centre d’acollida fins el conjunt monumental de Sant Pere de Casserres, és espectacular: a un costat i altre hi tenim el riu Ter que forma, en aquest indret, un tancat meandre –abans d’eixamplar-se al pantà de Sau- que envolta tot el “morro”  format per la serra de Casserres i on, a la punta, hi ha estratègicament situat el monestir.

 

Cinc minuts abans de les cinc entrem, solemnement, per la porta de Sant Pere de Casserres. És, sens dubte, un dels monuments més impressionants –per la seva bellesa, originalitat i envergadura- de l’arquitectura romànica catalana: es tracta d’una construcció en la qual destaquen les altes i amples naus, cobertes amb volta i sostingudes només per dos pilars intermedis (1).  Ens passegem, fent-hi nombroses fotografies, pel seu recollit claustre, l’església –gairebé quadrada- amb les tres naus i els absis, el massís campanar, el celler, les primitives dependències monàstiques , els patis on hi hagué el fossar i des d’on els monjos devien veure transcorre el riu –i els dies-  pel fons del congost que els envoltava... és realment un racó de pau. Cal, però, marxar doncs -a 2/4 de sis- volen tancar.    

 

 

 

 

 

 

Sortim del recinte mentre, darrera nostre, van tancant totes les portes... fins i tot demanem, al noi que te cura de les visites al monestir, si pot baixar -quan marxi amb el seu cotxe- a dos de nosaltres fins a Savassona (els altres 5 ja caben en el cotxe que, al matí, hem deixat aquí) i així ens estalviem tenir d’anar a buscar el vehicle, que hem deixat al pàrking on hem començat l’excursió, i tenir de portar-lo fins aquí (amb el perill de trobar-nos la  porta de la carretera d’accés també tancada). Així ho fem i, un cop som tots – “personal” i cotxes-  a Savassona, donem per acabada aquesta profitosa 38ena Sortida Xino-Xano.
 
Calculem que hem recorregut, en total, 10 km (i els que han seguit la pista al començar l’excursió, 12 km). Estimem  en uns + 350 m de pujades (un parell d'elles força sobtades) i en uns - 400 m de baixades,  els desnivells acumulats que hem tingut de superar al llarg de la ruta. Potser això ens ha "castigat" més que no pas el nombre de quilòmetres totals caminats.

 

En Josep Mª i la Montse marxen, amb el seu cotxe, al “castell” que tenen a la Cerdanya i els altres 5, tot comentant les diferents incidències i emocions de la jornada, agafem el camí de retorn fins a Barcelona.

Cal felicitat a en Josep Mª per la tria, organització i “lideratge” d’ aquesta excursió i a tots i totes els altres assistents per la seva "resistència", participació i companyonia.

Ens acomiadem –satisfets, contents i alegrois, però, cansats-  emparaulant-nos fins les properes activitats que seran el Sopar d’Estiu (divendres 21 de juny -tot i que ara, sembla, que aquesta data es retardarà per tal d'esperar el retorn dels "navegants" del veler-) i la 39ena Xino-Xano (dijous 4 de juliol).

Fins llavors, doncs, una forta abraçada. 

 

NOTA.-

1. El monestir de Sant Pere de Casserres, l’únic de l’ordre benedictí a la comarca d’Osona, va ser promogut –l’any 1006- per la vescomtessa Ermetruït d’Osona i Cardona. Amb anterioritat a la construcció del monestir hi havia en aquest lloc un castell termenat, documentat des del 898, amb una capella dedicada a Sant Pere. A partir del 1012, sota la protecció de la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon, començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 no es va consagrar l’església monàstica. Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat, segurament per no poder mantenir els 12 monjos necessaris per a continuar essent abadia. El monestir va perdre la seva independència quan, el 1079, els  vescomtes fundadors, per tal d’assegurar-hi la vida monàstica regular decidiren unir-lo al gran monestir de Cluny. Aleshores Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat depenent d’aquest monestir esdevenint, però, el centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya. Els vescomtes fundadors  i altres famílies nobles de la comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, s’interessaren pel monestir fins avançat el segle XII, l’afavorien amb importants donacions o s’hi feien enterrar, però després ja gairebé no se’n recordaren. Dona la sensació que, aquest monestir, fundat pràcticament per dues vescomtesses, va ser sempre el lloc preferit de les dones del llinatge dels Osona-Cardona, al qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica de Cardona.  Més endavant, al segle XIII, la comunitat augmentà amb alguns preveres que volien viure-hi sota la regla i alguns donants, a vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze el nombre de persones al monestir. Malgrat tot podem dir que aquell temps el monestir va viure un període d’esplendor. Cal destacar, l’any 1376, la investidura com a prior comendatari de Sant Pere de Casserres de Pere de Luna, el futur papa Benet XII d’Avinyó. El despoblament –a causa de les pestes i la fam- dels segles XIV i XV i la manca d’ingressos de diners provinents dels censos o rendes de monestir que això provocà, van marcar una forta davallada per al cenobi. L’endeutament era gran i l’estat material del monestir era força lamentable (el terratrèmol que, el 1428, sacsejà bona part del país va fer caure el campanar, la volta de la nau de tramuntana i d’altres dependències); la vida comunitària va decaure de tal manera que, a finals del segle XV, només hi havia a Casserres dos monjos. L’any 1572 el monestir va ser secularitzat, els seus béns passaren al col·legi de Betlem, dels jesuïtes de Barcelona, del qual passà a ser una simple possessió o granja. Aquest domini acabà amb l’expulsió dels jesuïtes decretada per Carles III, l’any 1767. Passà, posteriorment, a ser una propietat particular amb el consegüent abandó, transformant part del monestir en un habitatge de masovers mentre la resta l’ocupà el bestiar o s’anà degradant. L’any 1931 Sant Pere de Casserres va ser declarat Monument Historicoartístic i es creà un patronat per a la seva restauració. Durant la dècada 1950-60 l’arquitecte Camil Pallàs hi portà a terme importants obres de consolidació. Finalment, el 1991, el va adquirir el Consell Comarcal d’Osona amb la finalitat de porta-hi a terme –juntament amb la Generalitat de Catalunya- la  seva restauració i el tractament museogràfic. Aquesta meritòria tasca durà del 1994 fins al 1998 i encara continua.

 -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

Les persistents pluges d'aquesta primavera han fet que la natura mostri els seus millors colors. Hem trobat les Guilleries verdes com mai i els prats i voreres dels camins guarnits de flors:

 

 

 

 

 

Text.- Pep

Fotografies.- Montserrat B., Antonio, Laia i Pep.

 

 

MUSEUS i COL·LECCIONISME SOBRE TEMÀTICA SCOUT-GUIA (4)

ARCHIVO-MUSEO SCOUT DE GRANADA

El 24 de febrer de 2007, més de dues-centes persones –la majoria d’elles vinculades amb l’escoltisme granadí-  assistiren, omplint la sala d’actes del Col·legi dels Escolapis, a l’ inauguració de l’ ARCHIVO-MUSEO SCOUT DE GRANADA. Una iniciativa, madurada des de feia anys, per l’Asociación Granadina de Amigos del Escultismo (AGAE / AISG-Andalucia) http://agae.aisg.es .

Aquesta entitat granadina formada, majoritàriament, per escoltes adults (antics scouts i guies, caps, ex-caps, pares de nois o noies scouts i, en general, amics de l’escoltisme) és la que, com una més de les seves activitats, ha creat, custodia i te cura d’aquest Arxiu-Museu.

Un any va estar el MUSEU SCOUT DE GRANADA al Col·legi dels Escolapis del Passeig de los Basilios doncs, el febrer de 2008, es traslladà a la Delegació de l’ASDE-Scouts de Andalucia del carrer Maestro Faus de Granada. Un nou trasllat farà, encara, el nostre itinerant MUSEU fins que, des de mitjans del 2011, quedi instal·lat en el lloc on el podem visitar en l’actualitat: la seu de l’AGAE-AISG Andalucia al Centro Cívico Municipal del Barrio de la Lancha del Genil situat al carrer Javier de Tortora s/n, planta 1ª, despacho 4 de Granada (18190).

L’ Asociación Granadina de Amigos del Escultismo, havia anat recollint i rebent –de part d’antics “exploradors” o dels seus familiars- algunes peces i documents, dels primers anys de l’escoltisme a Granada i més recents, per a incorporar-les al Museu que estaven gestant. Des del moment en que es va fer pública la inauguració de l’ Arxiu-Museu, el nombre de donacions i dipòsits s’ha incrementat notablement.  Avui a l’ Arxiu- Museu hi tenen una bona col·lecció de documents, objectes i materials scouts que van des del 1915 fins als nostres dies.

Com tots els altres museus scouts -dels quals ja hem anat parlant en aquesta “sèrie” del nostre Blog-, l’objectiu d’aquest Arxiu-Museu Scout de Granada és el de conservar i mostrar –als mateixos scouts, als estudiosos i al públic en general- el patrimoni i la història de l’escoltisme local i, per extensió, d’Andalusia i d’Espanya.

Per a visitar el Museu és recomanable concertar, prèviament, dia i hora a l’ AGAE-AISG Andalucia al telèfon 663 477 541 o enviant un correu electrònic a:  

museoscout.degranada@facebook.com  .

Si no anem equivocats, a Espanya, hi ha quatre museus de temática scout: la Selva del Kanguro a Cadiz, el Museu "Joan Charlez" a Barcelona, el Museo Scout de l'ASDE a Madrid i, aquest, el Arxivo-Museo Scout de Granada.

Ens consta, també, que l'Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat del Vallès, te un important Fons sobre l'Escoltisme català (1927-1990) *; que alguns agrupaments, antics dirigents, nuclis scouts o col·leccionistes conserven els seus propis arxius o fons històrics i documentals. Cal, però, saber on son i -si realment volem que siguin útils- donar-los a conèixer.

Conservar tot aquest patrimoni i oferir-lo a estudiosos i investigadors, és vital per a conèixer i difondre la historia i l'evolució de l'escoltisme en cadascuna de les diferents nacions i autonomies i en el conjunt de l'estat.

És, també, un trosset de la nostra historia.

NOTA: * Aquest Fons està bàsicament format per les cessions, a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), dels arxius o fons documentals de les següents organitzacions escoltes catalanes: Germanor de Minyons de Muntanya, Boy Scouts de Catalunya, Germanor de Noies Guies, Noies i Nois Escoltes (NINE) i Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi de Catalunya. L'any 2005, el Servei de Publicacions del ANC edità un  primer llibre, de 538 pàgines, sobre aquest Fons: "Fons de l'escoltisme català de l' Arxiu Nacional de Catalunya. Volum 1"  de Amèlia Castan Ranch.

Fotografies.- Museo Scout de Granada tretes del seu arxiu a Facebook. Els agraïm la seva cessió .

CRIDA A LA 38ena SORTIDA XINO-XANO

Original emplaçament de Sant Pere de Casserres.

PER L’ESPAI NATURAL DE LES GUILLERIES:

SANT FELIUET DE SAVASSONA I SANT PERE DE CASSERRES

Data.- Dijous 6 de juny de 2013.

 

Tipus d'itinerari.- L’itinerari que us proposem en aquesta sortida  ens porta a visitar tres dels conjunts històrics més emblemàtics d’aquest espai natural: l’ermita de Sant Feliuet de Savassona, els grans blocs de pedres prehistòriques gegants –entre elles, la “dels Sacrificis” i “el Dau”- i el monestir de Sant Pere de Casserres. El recorregut passa pel costat d’un tram del riu Ter, poc abans que aquest desemboqui a l’embassament de Sau. És un paisatge caracteritzat per un seguit de meandres molt pronunciats, al mig dels quals arriben a formar-se petites illes i envoltats de verdor per tot arreu. Al darrer d’aquests meandres, la Serra de Casserres forma una mena de península a l’extrem de la qual hi ha l’antic monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, punt final de la nostra excursió. Farem, també, una visita guiada (3 euros per persona) a aquest interessant monestir.

Sant Feliuet de Savassona

"La Pedra dels Sacrificis" del Pla de Savassona

Recorregut i dificultat.- Començarem la caminada al petit nucli de Savassona, on hi ha l’església romànica de Sant Pere i el castell de Savassona. Passarem per l’ermita preromànica de Sant Feliu (o Feliuet), voltada de tombes antropomorfes, i el pla on hi ha els sorprenents blocs de gres, anomenats “el Dau” i la “Pedra dels Sacrificis”, amb gravats que daten del neolític. Seguirem els senyals -groc i blanc- del PR 40 que ens portaran, primer a Fussimanya –un petit nucli de cases disperses situades a la vora del Ter-, i després, passant per uns miradors excepcionals, fins al Monestir de Sant Pere de Casserres http://www.santperedecasserres.com .

"El Dau" al Pla de Savassona

El recorregut total és d’ uns 9 quilòmetres i el temps estimat per a fer-lo, sense parades, d’ unes 2 h 30’. El desnivell acumulat és de +/- 140 m. La dificultat de la sortida és baixa.

Amb un cotxe que prèviament haurem deixat al final de la caminada (Sant Pere de Casserres), desprès de dinar, els xofers aniran a Savassona (el lloc on haurem començat l'excursió) a buscar els altres vehicles i així poder retornar tota la colla –cotxes i gent-, cap a Barcelona.

 

Claustre del Monestir de Sant Pere de Casserres.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al Restaurant que hi ha al Monestir de Sant Pere de Casserres http://guiacat.cat/restaurant/monestir-masies-roda . El preu del menú (4 primers + 4 segons  a escollir-ne un de cada + postre, pa, vi i aigua mineral) és de 12,50 euros (IVA inclòs).

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Cal pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- en Llorenç i l’Antonio portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena les olives, en Josep Mª i la Montse la llet i el cafè,  en Carles les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre, la Montserrat el pastís artesà i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba, calçat adequat al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui). No oblideu, barrets i protecció solar i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.-  Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos. Per tant, sisplau, confirmeu el més aviat possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que el coordinador organitzi la logística de transport.

L’hora de trobada-sortida des dels diferents “punts de concentració”, a Barcelona, serà les 7h 45’ del matí.  Tots els cotxes confluirem a les 8h 30’ a la Benzinera de “Les Quatre Carreteres” de Tona (C-17 km 58) per a seguir plegats fins a l’Eix Transversal (direcció Girona), que deixarem a la Sortida 183, que va a Roda de Ter, continuant per la C-153; abans d’arribar a Roda de Ter agafarem, a la dreta, la BV-5213 direcció Tavèrnoles i el Parador de Turisme Vic-Sau; passat Tavèrnoles, a 1km, s’arriba a Savassona.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimarts 4 de juny, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de  confirmar, al restaurant, el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.

 

 

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 38ena XXR

Us demano d'entrada disculpes per no haver preparat prou el pronòstic per aquest dijous. Se que encara que sembli mentida hi ha qui l'espera.

Us prego la vostra indulgència perquè el fet es deu a la preparació del viatge a vela de creuer a Almeria, circumstància que m'ocupa força temps.

Sense poder aportar-vos documentació gràfica, us resumiré que el proper dijous 6 a les rodalies del pantà de Sau el pronòstic és que el cel serà entrenyinat en general i que pot ser s'obrirà una mica cap a l'hora de dinar. La temperatura pujarà des dels 15º al matí fins els 20º a migdia. No s'esperen pluges i el vent serà de ponent, molt fluix.

Conclusió: Pot ser una jornada agradable per caminar. Però no se sap mai. 

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

CRÒNICA DE LA 37ena XXR

“Porta la bossa i emporta’t la brossa”

Un raid Xino - Xano per la serralada de Marina

...amb etiqueta ecològica.

Un altre cop em toca escriure la crònica d’una Xino – Xano essent el menys adient per fer-ho.

Soc l’individu (per dir quelcom) menys adient per haver estat l’organitzador de la sortida, que per tant no puc tenir una visió imparcial del esdeveniment, i perquè si dic que veritablement no he quedat satisfet ho atribuireu a la meva falsa modèstia. Mala peça tinc al teler.

Intentaré relatar-vos amb el rigor més gran de que jo sigui capaç com ha anat la passejada del dijous 9 de maig. El dia ha començat, pel que fa a nosaltres, a les vuit del matí a la plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet. Dic pel que fa a nosaltres, perquè el Xinoxanaires més matiners em diuen que a tres quarts de vuit del matí, els carrers ja eren posats. Es veu que com que es tracta de una vila molt treballadora els posen ben d’hora, ben d’hora.

Amb una precisió digne dels transports suïssos l’autobús B14 ha fet entrada a la parada a les 8:37, i amb una sincronització que només es dona en la gent que ha estat escolta l’Elena Iniesta i el Pedro eren a dintre perquè l’havien agafat a les 8:10 al origen de la línia.

Als voltants de les nou hem començat a caminar des del cap de munt de Can Franquesa, final de la línia que ens ha estalviat els carrers costeruts del barri de Singuerlin. Una pista de terra, de pendent considerable sense arribar al qualificatiu de penitencial, ens ha dut fins la torre de guaita dels bombers forestals de la cota 246 en escassos 20 minuts. 

Com que ja era l’hora d’esmorzar, una de les fites de les nostres XXR, ens hem lliurat al noble esport de la gimnàstica en les modalitats d’exercici de barres mandíbulars i aixecament de botes vinícoles. En acabar la gimnàstica ens hem pres els cafès rituals i les “gotes” tradicionals.

El primer fiasco de dia va ser que la humitat que us havia pronosticat i que si que va fer acte de presència, es va conxorxar amb una manca de vent que no us havia pronosticat donant com a resultat una mena de calitja que quasi impedia la visió de l’espectacle de la magnitud de l’àrea metropolitana. Si veure-ho era difícil, que us he de dir de fer fotos!

Un cop restaurades les forces, vàrem anar carenant fins al poblat ibèric de Puig Castellar. Lloc emblemàtic de Santa Coloma i que en rebre diàriament un número de visites considerable ens va fer possible collir la primera deixalla del dia i amb això començar la nostra èpica creuada contra la contaminació silvestre. 

En la visita del poblat, les explicacions van córrer a càrrec dels nostres historiadors vocacionals, en Pep Arisa i en Llorenç Cabrol, ajudats pels plafons informatius que el Museu Torre Valldovina de Santa coloma de Gramenet va instal·lar en el seu esforç per museitzar el paratge.

En el camí cap a l’ermita de Sant Climent ens hem endut el segon fiasco, us havia gairebé promès que no ens mullaríem, i ens han caigut unes gotes. No de licor, com cal en l’esmorzar, sinó de pluja. Poques, és cert, però prou per fer-nos posar la caçadora impermeable o obrir el paraigües. Superat el lloc concret on s’estava el núvol que ens “xafava la guitarra” i el pronòstic a mi en particular, vàrem arribar a una ermita que no té cap interès arquitectònic i que no es pot visitar el seu interior.

De camí a Sant Onofre haguéssim pogut introduir un pel d’aventura al recorregut de la 37ena XXR, seguint el viarany que carena a través del bosc des de Sant Climent a Sant Onofre, com ja havia fet jo en la preparació de l’excursió, però després de l’enquesta de tria de menú no vaig gosar de preguntar-vos si us venia de gust un tram de sender feréstec i perdedor. És per això que vàrem anar pels carrers de l’urbanització La Vallensana trepitjant asfalt i ciment. Recuperada la pista de terra, en pocs metres arribem a l’Ermita de Sant Onofre, lloc d’aplecs tradicionals de Santa Coloma, Badalona i crec que també de Montcada. Contràriament al que és costum, en Josep Maria no en tenia la clau, (tampoc tenia l’obligació) i ens vàrem quedar amb les ganes de visitar una ermita que possiblement sí tenia interès. És un altre dels motius pels que com us he dit a principi no n’estic satisfet de l’excursió, però ho sento no vaig poder saber qui tenia la clau.

La foto "oficial". Falten l'Enric i la Carme. 

Vàrem aprofitar l’ampli espai per fer una foto de grup, comptant que després a la Murtra amb l’Enric i la Carme, faríem la definitiva, però com que no menjo prou “cues de pansa” no em vaig recordar més. Tercer fiasco del dia, la foto va ser contra llum perquè la façana de l’ermita és orientada a ponent, i la difosa lluminositat proporcionada pel cel cobert no feia evident que el fons era més clar que el primer pla. No sé jo si el “Photoshop” ho podrà adobar.

Feta la foto que després es convertiria en “la oficial” i establertes les comunicacions amb el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra per avisar de la nostra arribada imminent i amb el restaurant per confirmar el número de comensals, vàrem iniciar el descens “a tomba oberta” per les dreceres relliscoses que ens portaren directes a la porta del Monestir. Aquí els bastons que vàrem recomanar en la convocatòria ens van salvar de més d’una i de dues caigudes (les dues que havia fet jo en la preparació). Una novetat d’aquesta Xino Xano, en Joan Simarro, que fent cas al suggeriment de l’assemblea portava la farmaciola, no es va haver d’estrenar.

Arribats doncs al Monestir sans i estalvis, ens estaven esperant l’Enric i la Carme que ja hi eren al claustre. 

Tot seguit na Joana Estradé, membre de l’Associació d’Amics de la Murtra ens va guiar acurada i intensivament al llarg i ample de tots els racons del Santuari. La visita, que havia de durar aproximadament una hora, com que ens vàrem “portar bé” i, cal dir-ho, va haver-hi sintonia, empatia, bona química, o com els agrada dir als més esnobs, molt “feeling”, es va allargar quasi mitja hora més perquè la Joana ens va voler mostrar el racó a on els mestres artistes treballen voluntàriament en la restauració de les peces de museu (recuperades en el lloc o procedents de donacions) que embelleixen el Monestir o s’incorporaran al patrimoni en un futur.

Aquesta interessantíssima visita no només va fer descobrir a la majoria un lloc insospitat tant a prop de Barcelona, sinó que a mi, que ja ho coneixia, em va salvar la logística de tota la sortida. Durant tot l’itinerari vàrem anar fent sense presses conscients que a part de fer honor a l’esperit xinoxanaire de les nostres excursions, no podíem arribar abans de les tres de la tarda al restaurant. Pels qui no estigui familiaritzat amb les cases de menjars els hi he de dir que aquests establiments no poden de cap manera dir al parroquià de cada dia que no el pot servir perquè una colla de "iaios" motxilers i desvagats els hi ha pres el lloc. I si a sobre son jubilats que cobren dels qui com el dit parroquià que encara cotitza, ni us ho explico!!

El cas és que en acabar la visita i després d’un últim passeig de poc més de tres quart d’hora vàrem arribar a Ca n’Armengol a les tres tocades, després de 10,34 quilòmetres i sis hores i quart (incloent aquí el temps d’esmorzar i les visites) i oh sorpresa! El senyor Armengol (no sé si el pare o el fill) ens ha preparat taula llarga per tota la colla en un menjador separat per a nosaltres sols, tal com ens havia recomanat amb el menú de diumenge.

Llavors, les cerveses tradicionals, els brindis de rigor, el gaudi de sentir-nos vius, les fotos per fer-ho palès i el dinar (de menú diari, això sí), és a dir, el veritable objectiu de totes les nostres trobades, de les que les XXR és només l’excusa.

Us he dit al començament que no havia quedat satisfet del resultat de la 37ena, i és que en l’ànsia de complaure a tothom vaig proposar-vos una enquesta sense parar compte que mai plou a gust de tots.

Va ser per això que veien el caire que anaven prenent les respostes vaig enviar-vos A QUATAR sense parar compte que algú s’ho podia prendre seriosament.

Elena i Pedro, ho sento, no era la meva intenció.

Text: Joan Miquel
Fotos:  Arisa, Bosc, Cortés, Escobedo, Simarro, i Terrones (Per ordre alfabètic i de quantitat)